un detractor

L'informe de Brodeck, de Philippe Claudel (Nancy, 1962), premiada amb el Goncourt des Lycées, explica la història d'un individu estrany que arriba en un poblet d'un país confús.

El foraster desplau tant als veïns que l'assassinen a l'hostal on para.

Els veïns encarreguen a Brodeck —que ha viscut moments atroços en un camp d'extermini on el tractaven com un gos— de redactar un informe per a l'Administració central, com si un Estat sobirà no disposés d'una policia per a aquestes tasques.

Amb mitjans sobris, el novel·lista crea una atmosfera misteriosa: «Les cases, amb les teulades recobertes de llargues escates de fusta de pi, deixaven escapar uns fumerals lents i blaus». Uns indicis revelen que l'acció té lloc a Alsàcia, però podria passar a Kamtxatka. El narrador esmenta sovint el vernacle, el dialecte, «que és una llengua sense ser-ho, però que s'adapta amb molta perfecció a les pells, les respiracions i les ànimes d'aquells que viuen aquí». 

Les frases impecables s'instal·len en la memòria del lector. «Havíem creuat fronteres, rius, paisatges, collades, ciutats, ponts, llengües, pobles, boscos i camps». Les impressions es cristal·litzen, però m'avorreixo. Com la reina de les ostres. El meu coneixement del rus és elemental i llegeixo Txékhov més fàcilment que Claudel. En lloc d'escriure una bona novel·la de 150 pàgines, l'autor dilueix l'interès del relat en un delta avorrit de 300...¿Per què escriu llibres si no té res a dir? ¿Per què no compon poesia i ens proposa una visió tan negra de la humanitat en lloc de viatjar o sortir a passejar? La vida es mereix alguna cosa millor que aquesta corrua d'assassins tarats i desesperats, feixucs com una òpera sense música ni textos.

Joan Daniel Bezsonoff. «Interès diluït». El Periódico. 10|desembre|2008.

l'undemà

27, darrer dimarts d'octubre. Vic. Biblioteca. Vuit del vespre. Cel serè. Temperatura exterior: 18 graus. Vent fluix, de direcció variable. El sol s'ha post a les 16h. 54'. La mar, salada. Sessió número 24 del club de lectura; amb la presència de l'autor.
23 assistents: 13 noies i ...10!!! nois. Dispenseu l'expressoemoció, però és que la proporció habitual dels clubs és d'1 noi per cada 5 noies.

Durant una hora i mitja, en Joan-Daniel Bezsonoff -un català afrancesat o un francès "acatalanat", depèn des d'on es miri- repassa la seva trajectòria vital i literària. Arrenca declarant tres passions: les dones, la història i escriure. Respecteu l'ordre, si us plau. És important.

Diu que per a la literatura va triar la llengua dels seus avis, el català, però una variant molt personal: el català de no sé quin autor rossellonès (no ho recordo!), un cop passat pel Fabra. Va al diccionari per tal de fer-se entendre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ( i de Mallorca a l'Alguer, clar que sí, Maria des Mar).
Si mai volguéssiu fer-li mal, digueu-li que els seus llibres són molt avorrits. Per fer-lo content només cal regalar-li una guia telefònica (n'importe d'où), això sí, del segle XIX. Per a ell, una font d'informació inesgotable.

Pel que fa a la tinta eixuta, li agraden molt els russos -Tolstoi i cia.-, els francesos -sobretot L'educació sentimental d'en Flaubert-, i dels catalans del sud destaca a Josep Pla, Vicenç Andrés Estellés, La plaça del diamant de la Rodoreda, i, d'entre els vius, Albert Sánchez Piñol i Vicenç Pagès. Menys o menys.

La meva instantània: un bon jan, partidari de riure tant com és pugui, amb tirada cap a la ironia. No li cal gaire per a arrencar a cantar Granada, versió d'en Luis Mariano. O strangers in the night, cap problema, que disposa d'un ampli repertori. Gràcies Joan-Daniel, ha set un autèntic plaer. A disposar.

Dues cosetes a afegir. La primera fa referència a la dinàmica del club. La presència de l'autor modifica radicalment l'essència de les trobades, no ens enganyem. L'hora-del-lector-corrent esdevé l'hora-de-l'autor-en-qüestió. Vull dir que els assistents no manifesten obertament el què. Déu nos en guard, som hospitalaris i educats. Gent com cal. L'inconvenient és que vau tornar cap a casa -muts i a la gàbia- amb les vostres humils opinions sobre la novel·la al pap.
La segona, agrair l'assistència dels xelunets, que són una mena de club de lectura virtual, l'adreça del qual trobareu als nostres enllaços de la dreta. Ara llegeixen Les amnèsies...i han aprofitat l'avinentesa per fer-nos una visita. Dels nicks i dels avatars hem passat a tenir cara i ulls. Gràcies, membrillu i companyia.

Als sospitosos habituals no us dic res perquè ja us la sabeu de memòria, la cançoneta. Sí, home, sí, tot allò de sense vosaltres aquesta història no seria... i blablabla.

P.S: Una darrera qüestió: sala infantil o claustre?

tesos?

Benvolgudes, benvolguts, noies, nois, ets i uts.

Quedem demà dimarts dia 27 a les vuit del vespre.

Canviarem el lloc de trobada: de la sala infantil passarem al claustre. A veure com va.

Recordeu que ens visita l'autor, així que ben nets i repentinats. Arrr.

à propos de nice

He acabat de llegir uns quants llibres de Joan-Lluís Bezsonoff i no sé per quins set sous m’ha vingut a la memòria Jean Vigo. De fet, si penso una mica segur que aviat descobriré el nexe que els uneix. El mitjà en què s’expressen, no, un és escriptor i l’altre era cineasta. La trajectòria vital (afortunadament deu pensar el Sr. Bezsonoff), tampoc, l’un va morir el 1934 als 29 anys i l’altre va neixer el 1963, és escriptor, fa de mestre, viu al sud de França i a les seves obres irradia una vitalitat que deunostresenyor li conservi tota la vida. Penso, potser els ancestres, però ca!, l’un és fill de militar i l’altre era fill d’un anarquista practicant que va morir a presó en estranyes circumstàncies (1). Després de prendre el segon cafè del matí, Eureka!, ja sé què m’ha fet pensar en Jean Vigo, Niça, la ciutat de Niça. Niça apareix sovint a les novel·les de Bezsonoff per ser una de les zones on va anar a parar bona part de la colònia russa exiliada en temps de la revolució fins el punt que hi van erigir una catedral ortodoxa que apareix a la portada d’els taxistes del Tsar i a à propos de nice és una de les quatre pel·lícules que va fer Jean Vigó. Es tracta d’un documental escrit amb Boris Kaufman, (altra coincidència, Kaufman, com l’avi de Bezsonof habia arribat a Paris fugint del país dels soviets) germà de Dziga Vertov que, en vint-i-cinc minuts de metratge mostra i critica les diferències socials de l’època amb una edició influïda per la tècnica del muntatge d’atraccions d’Eisenstein.. Des d’aquest blog us recomanem tant els llibres d’en Joan –Lluís Bezsonoff com les quatre pel·lícules de Jean Vigo que trobareu en la integral Vigo disponible en un grupet selecte de biblioteques públiques.

(1) Eufemisme que significa que el van fer suïcidar

a una hora i un quart (quan hi hagi ave)

· gerard jacquet · pascal comelade · pere verdaguer · jordi barre ·
joan-lluís lluís · renada laura portet · aleix renyé · jordi pere cerdà ·

paraules d'en Bezsonoff en temps d'aquella fira /dos altres russos

Em consta que, després de fer-se públic el programa oficial de Frankfurt, vostè va enviar un mail a uns quants col•legues on deia que en endavant escriuria només en francès, i de tant en tant alguns textos en provençal. I doncs?

Caram, veig que això d'Internet funciona. Suposo que no m'han convidat a la Fira de Frankfurt perquè l'última vegada que els russos van anar a Alemanya la cosa va acabar molt malament.

Hi voldria anar, a Frankfurt?

M'és igual. M'agradaria més anar a Huelva o a Badajoz. Però és interessant ser a la llista d'escriptors convidats, perquè la gent pensa que els autors bons són a la llista i els dolents, no. Ho han fet a la babalà: hi han ficat una negra, un anglès, un de la Catalunya Nord... El que ha passat amb Frankfurt és lamentable. Està bé que Catalunya no sigui independent, perquè si fóssim independents la bomba atòmica ens hauria petat a la cara. Hi ha una cosa bona: almenys s'ha plantejat el debat de la catalanitat. L'interès que tenim els escriptors de la Catalunya Nord en el debat identitari és que provem que Catalunya va més enllà de les quatre províncies espanyoles. Gràcies a nosaltres teniu la prova que som una nació. Sense nosaltres no existiu i sense vosaltres no existim.


Trobat a
http://lefectefrankfurt2007.blogspot.com/2007/07/bezsonoff.html





Rus blanc: els russos blancs eren un grup militar monàrquic que es van oposar a la revolució bolxevic i lluitaren contra l’exercit roig fins el 1921. Per extensió s’anomenava Rus blanc o tots els russos exiliats que, com podem llegir a els taxistes del Tsar, a París acostumaven a treballar al ram del taxi o "...s'havien instal·lat en massa a la Costa Blava, veritable enclavament de la Santa Rússia." (les amnèsies de Déu, Empúries, p.33).
Us posem un divertit video amb l’himne de la Unió Soviètica en versió tecno.



Rus blanc: combinat alcohòlic (còctel) que no prové de Rússia però que rep aquest nom per que conté vodka. Aquí hi trobareu la recepta. Hi ha moltes maneres de preparar aquesta beguda, però segurament la més coneguda és l’emprada per “el nota”, el protagonista d’El Gran Lebowsky. Us posem un vídeo espectacular, la presentació de Jesus, un dels protagonistes de la pel•lícula esmentada.

història i memòria

Història i memòria són dues constants en l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff. En el post anterior la Matilde ens convida a conèixer més coses del context històric en què es desenvolupa la novel·la que llegim aquest mes, les amnèsies de Déu. Totes les novel·les (que he llegit) de l’autor estan ubicades en un conflicte bèl·lic i un període de temps determinat, per exemple la guerra dels cornuts (primera guerra mundial) o la presonera d’Argel (independència d’Argèlia). Pel que fa a la memòria hi ha dos llibres que es basen precisament en això, recuperar records del passat per interpretar el present. El darrer publicat, una educació francesa es tracta d’una colla d’articles publicats prèviament de forma independent a l’Avenç i ara aplegats en una monografia, on l’autor repassa en clau d’humor i certa melangia la infantesa i joventut d’un noi francès amb arrels russes i catalanes. Per cert, al bloc de l’autor hi ha un deliciós capítol inèdit que parla d’ocells. L’altre llibre amb la memòria com a protagonista absoluta és els taxistes del tsar, comença amb una mena de quest-recerca sobre els orígens del seu avi i de la raó per la qual va haver de fugir de Rússia i acaba amb la visita de l’autor a la terra del seu ancestre i el seus esforços per aprendre l’idioma. Ambdues obres són molt divertides, recomanables cent per cent i entre altres coses coneixereu quina estranya connexió hi ha entre Edwige Fenech i Mikhail J. Lermontov.

vichy, sense gas

L'État, c'est moi
John Collins
1 septembre, 1941
Encre, crayon et mine de plomb sur carton
38.1 x 28.3 cm
The Gazette










La França de Vichy (1940-1944)

El govern de Vichy va ser el règim polític col·laboracionista amb l’Alemanya nazi que es va instaurar a França durant la Segona Guerra Mundial. Es va establir al juliol de 1940, després de l’armistici francoalemany i va perdurar fins l’agost de 1944. Rep el nom de la ciutat on va tenir la seu.

L’establiment del govern de Vichy

Després que les tropes alemanyes derrotessin les forces francobritàniques en les batalles dels mesos de maig i juny de 1940, el primer ministre francès Paul Reynaud va dimitir el càrrec el 16 de juny i el seu successor, el mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain, va endegar immediatament negociacions amb Alemanya per tal de signar un armistici, subscrit el 22 de juny. En aquest document, es va decidir que els alemanys ocuparien els territoris situats al nord del riu Loira i la costa atlàntica fins a la frontera amb l’Estat espanyol. La qual cosa representava que el 55% del territori francès (inclòs París) passaria a ser zona ocupada, però continuaria existint un Estat francès que mantindria l’administració de les colònies. El nou govern va establir la seu a Vichy l’1 de juliol. El 10 de juliol, l’Assemblea Nacional va sotmetre a votació una llei que abolia la Constitució republicana existent i conferia plens poders al mariscal Pétain: la proposta es va aprovar per majoria. Pétain va assumir la direcció de l’Estat, es va eliminar el terme República i es van suspendre les sessions de l’Assemblea Nacional francesa. Així, va quedar format el règim que va governar aquesta zona del territori francès (encara que la totalitat de França va ser ocupada l’11 de novembre de 1942) fins que a l’agost de 1944 els alemanys van obligar Pétain a traslladar-se a Alemanya.

El règim de Vichy

El govern de Vichy girava al voltant de la figura de Pétain, al qual es retia culte popular. Les seves idees sobre les causes de la derrota i humiliació francesa van ser d’una importància primordial per a la ’revolució nacional’ que pretenia encapçalar. El règim va exalçar els valors tradicionals, com la religió, el patriotisme, la família i l’acceptació del treball com una obligació. L’Estat va dificultar la tramitació de divorcis, va reprimir durament l’avortament i va atorgar condecoracions als pares de família nombrosa.

La ’revolució nacional’ implicava necessàriament una política nacionalista. La legislació va disposar que els jueus francesos no tinguessin accés al cos de funcionaris, l’educació, la premsa i el cinema, mentre que els d’origen estranger que s’havien refugiat a França van ser reclosos en camps de concentració. La col·laboració entre el govern de Vichy i l’Alemanya nazi, que va quedar consagrada amb la reunió mantinguda entre Adolf Hitler i Pétain a l’octubre de 1940, es va intensificar especialment el 1942, quan la policia francesa va ajudar els alemanys a arrestar els jueus, sobretot els de procedència estrangera, per tal d’enviar-los a camps de concentració com Auschwitz. Entre 1942 i 1944, França va deportar uns 76.000 jueus, dels quals únicament va sobreviure un 3%.

El govern de Vichy va fracassar, en part a causa de la seva mateixa debilitat. Pétain tenia 84 anys quan va assumir el poder i el seu tarannà reservat li va impedir de constituir un executiu fort. No obstant això, van ser les accions dels alemanys les que més van perjudicar la seva gestió. Al febrer de 1943, es va crear el Servei de Treball Obligatori, i es van enviar 250.000 francesos a treballar a Alemanya. Els alemanys van requisar aliments i matèries primeres a França i van provocar èpoques d’escassetat. La persecució dels jueus va ofendre molts cristians. L’argument que els alemanys protegien França dels bolxevics ja no era convincent. L’any 1942, Va començar a proliferar la resistència armada contra els alemanys, i es va constituir un moviment unificat dirigit per la França Lliure, l’organització fundada el 1940 pel general Charles de Gaulle a Londres.

El final del govern de Vichy

La veritable caiguda del règim de Vichy va començar quan els nord-americans van envair el nord d’Àfrica, al novembre de 1942. Al juny de 1943, es va establir a Algèria un Comitè Francès d’Alliberament Nacional que va establir contactes amb les organitzacions resistents a l’interior. La majoria del poble francès veia amb desgrat l’hegemonia dels alemanys, per la qual cosa va acollir favorablement l’alliberament de França i la fi del govern de Vichy, que, al llarg d’agost de 1944, es va traslladar successivament a Belfort i a Sigmaringen (ja a Alemanya), abans de desaparèixer definitivament poc després de l’alliberament de París.

Després de la victòria dels Aliats, Pétain va ser processat per traïció. Declarat culpable d’entesa amb l’enemic, va ser condemnat a mort l’agost de 1945, encara que la pena li va ser commutada per la cadena perpètua. El 15 d’octubre, Pierre Laval, que havia ocupat el càrrec de Pétain el 1942, va ser executat a la presó de Fresnes (París) després d’haver estat declarat culpable de conspiració contra l’estat i col·laboració amb l’enemic.

http://webs.racocatala.cat/seglexx/h-1940-vichy.htm

bezsonoff, joan-daniel

Aquest mes llegim les amnèsies de Déu de l’autor nascut el 1963 a Perpinyà Joan-Daniel Bezsonoff. La novel·la ambientada a la catalunya nord durant la segona guerra mundial va ser publicada l’any 2005 i va guanyar els premis Creixells, Salambó i Maria Àngels Anglada. Bezsonoff col·labora habitualment en premsa i els seus articles han estat publicats a el Periódico de Catalunya, el Temps, l’Avenç i Serra d’or.

Si voleu conèixer més coses sobre aquest interessant autor del Rosselló podeu visitar el seu blog, aquí hi trobareu un complet dossier de premsa amb les ressenyes i crítiques dels seus llibres així com informació sobre els seus orígens russos i la seva condició de català en terra francesa.
Per cert, no sé si ja ho sabeu, però si no hi ha res de nou, a la tertúlia del dimarts 27 d’octubre hi assistirà l’autor.