La bona literatura no sap de gèneres
John Banville torna amb el pseudònim que tan bons relats ha aportat a la novel·la negra, àmbit en el qual se sent ben a gust, tot i que no li agrada fer distincions entre gèneres: "Només hi ha escriptura bona i dolenta, i la bona es pot donar en qualsevol gènere. Canviaria una dotzena de novel·les considerades "literàries" per una de Georges Simenon, Richard Stark o Raymond Chandler", aclareix. Benjamin Black signa una narració rodona, àgil, amb les paraules mesurades, sense ornaments innecessaris, i amb la voluntat d'airejar la narració amb dosis d'humor. "És molt difícil tenir sentit de l'humor en la novel·la negra, no estic segur per què."
Banville vs. Black
I la dicotomia Banville-Black el fa sentir com si fos dos escriptors en una sola persona? "Durant 35 anys em vaig guanyar la vida treballant en diaris, no escrivint com a periodista sinó com a editor. Feia la meva pròpia feina literària durant el dia, i anava a l'oficina a la nit. Per tant, durant tots aquells anys, jo era, efectivament, dues persones. Per això la transició entre ser Banville i Black no va ser un pas tan gran", raona. Però com és Banville, com és Black? "Tinc totalment separades les maneres de treballar. Banville escriu molt lentament, amb ploma estilogràfica; Black treballa molt ràpid, directament a la pantalla de l'ordinador. L'ordinador és massa ràpid per a Banville, i la ploma massa lenta per a Black. Sempre faig aquesta distinció: el treball de Banville és el resultat de la concentració, el de Black és el de l'espontaneïtat", respon. I aquesta espontaneïtat el porta a fer créixer uns personatges que el van acompanyant després d'El secret de Christinne Falls i L'altre nom de Laura. La sèrie, de moment, no té final, i el forense Quirke és un personatge que pot tenir molt recorregut en la imaginació del narrador. "Penso en Quirke com una ànima perduda, atrapat entre els morts. Potser la meva tasca és recatar-lo del submón i portar-lo de nou entre els vius. Quants llibres em costarà fer-ho? Uns quants", afirma l'escriptor.
Raül Maigí. "John Banville". A: L'illa. Revista de Lletres, núm. 58 (tardor 2011), P. 14-15.
