portes a una altra realitat

Oliver Sacks (Londres, 1933) és un neuròleg doblat d’humanista i narrador. Professionalment exerceix de metge i de professor de neurologia a Nova York i, com a investigador, ha publicat una sèrie de llibres molt reveladors, des de Veig una veu, dedicat al llenguatge gestual dels sords, fins a L’home que va confondre la seva dona amb un barret, editat el 1985.

L’originalitat del Dr. Sacks roman en el fet que, sense abandonar les pràctiques terapèutiques, es planteja preguntes que van més enllà dels aspectes externs de les malalties neurològiques, per espectaculars i frapants que aquests siguin, per atènyer la totalitat de l’ésser humà. I ho fa amb mà mestra, capaç de convertir una història clínica en una narració, sense perdre, naturalment, el rigor científic. De fet, l’autor s’enfronta amb l’etern problema entre el cervell, un òrgan físic, i la ment, una entitat psicològica. I sempre des de la perspectiva de la globalitat del jo personal que, d’acord amb la tesi subjacent a L’home que va confondre..., persisteix a l’interior dels malalts per més deteriorat que tinguin el cervell.

El llibre és una recopilació de casos clínics, dividits en quatre grans grups: pèrdues, excessos, arravataments i el món dels simples. El primer cas, que dóna títol al llibre, és el d’un professor de música que perd la capacitat de reconèixer els objectes complexos, com una cara o un paisatge, i que confon el cap de la seva dona amb un barret. Per indicis concrets, com ara una berruga o una barba, pot arribar a deduir amb qui parla i davant una pintura pot identificar els detalls, una barca, un arbre, etc., però mai la globalitat del quadre. El sorprenent de la història és que el professor de música fa una vida normal malgrat els seus dèficits gràcies a la seva capacitat musical, que conserva íntegra, i que li permet reconèixer els objectes com si fossin notes d’una gran simfonia. A El mariner perdut relata el fet de l’home que ha perdut la memòria de trenta anys de la seva vida i que oblida el que fa o el que diu immediatament després d’haver-ho fet o dit. Malgrat això, a la capella de la clínica, aquest home que viu a l’instant, recupera la seva profunditat humana. Entre d’altres, són destacables els casos de l’home que veu la seva pròpia cama esquerra com la d’un cadàver amb l’esverament del cas i el del malalt de Parkinson que s’inclina cap a un costat sense adonar-se’n i que s’anivella amb un sistema inspirat en el nivell de fuster. En aquest mateix capítol, s’examinen diversos casos de membres fantasmes, és a dir, aquells membres amputats que continuen causant dolor, tot i la seva absència.

A la part dels excessos, l’autor narra el fenomen dels malalts hiperactius, des del que no para de produir moviments, paraules i idees extravagants fins a la dona de noranta anys que pateix d’una eufòria i vitalitat excessives. Frapant com una història de Kafka, és l’escena d’una dona que, en un carrer de Nova York, imita i caricaturitza els vianants que passen pel seu costat, dedicant un o dos segons a cada un d’ells en una mena de paroxisme de cares i gestos.

En l’apartat dels arravataments, Sacks descriu diversos casos de percepció alterada que fan reviure reminiscències del passat dels malalts, que inciten la imaginació o fan real el món dels somnis. Des de l’anciana que sent la música de la seva primera infantesa a la noia índia de 19 anys que reviu la seva infantesa com un camí invers cap al seu naixement on l’espera la mort. És corprenedor el cas del jove malmès pel consum de drogues que desenvolupa una hiperpercepció olfactiva pròpia d’un gos i que, una vegada guarit, enyora l’estat anterior. El darrer capítol de la sèrie tracta de les visions místiques d’Hildegarda, del segle XII, que es poden atribuir a una malaltia neurològica i que, per tant, obren un camp d’interpretació nou del fenomen del misticisme.

El llibre acaba amb una aproximació al món dels simples, autistes i idiotes, que revelen unes capacitats insòlites com la de reconèixer la música i tots els detalls complementaris, vestuaris i decorats, de dues mil òperes, dels bessons que resolen problemes numèrics molt complexos d’un cop d’ull i de l’autista que és capaç de dibuixar com un veritable artista.

Si s’ha de dir com un axioma que la realitat supera la fantasia, la realitat dels malalts neurològics va més enllà de totes les fronteres. El seu món estrany i misteriós posseeix una màgia peculiar, que posa de manifest que l’ésser humà és dipositari d’un tresor desconegut, arrelat a les profunditats del cervell, en especial al que correspon a l’hemisferi dret, un quasi desconegut amb un potencial enorme.

L’home que va confondre...pot llegir-se com un recull de narracions fantàstiques amb l’afegit inquietant que són reals. Són una porta oberta a l’altra realitat, aquella que ens acompanya cada matí en llevar-nos encara que ens costi identificar-la. 

Joan Agut. «Portes a una altra realitat». Avui, 26 |11| 1988.

magritte + saint-exupéry

REDBUBBLE, 17,70 €. Targetes opaques, sí.

la desclosa de la post-ficció

A partir, sobretot, dels anys seixanta, la divisió tradicional entre escriptura de ficció i escriptura de no ficció ha estat qüestionada des de fronts diversos de l'activitat literària i cultural. Prosistes com Truman Capote, Norman Mailer, Leonardo Sciascia, Christa Wolf, Günter Hochhuth i Peter Weiss; historiadors com Jan Myrdal, Georges Duby, Carlo Ginzburg i Ronald Fraser; i sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs com Studs Terkel, Oscar Lewis, Miguel Barnet i Oliver Sacks han escrit obres caracteritzades per la combinació deliberada del verisme documental amb les tècniques de composició i estil pròpies de la narrativa de ficció.

El fenomen ha estat diagnosticat per pensadors de tarannà intel·lectual ben divers. Així, per exemple, Hans Magnus Enzensberger, segons el qual:

El desconcierto de la crítica literaria ante la llamada literatura documental indica hasta qué punto la mentalidad de los recensionistas ha quedado atrasada con relación al estado actual de las fuerzas productivas. Ello se debe a que los medios han eliminado una de las categorías fundamentales de la estética tradicional: la de ficción. La oposición ficción-no ficción ha quedado paralizada al igual que la dialéctica entre «arte» y «vida», tan predominante en el siglo XX.

O George Steiner, per a qui el que ell anomena poètica del document o post-ficció ha superat les formes imaginatives de l'art literari tradicional:

La característica dominante de la actual escena literaria es la supremacía de la «no ficción» —reportaje, historia, polémica filosófica, ensayo crítico— sobre las formas imaginativas tradicionales. La mayoría de las novelas no están, sencillamente, tan bien escritas, tan vigorosamente sentidas como otras modalidades de la escritura en donde la imaginación obedece al impulso de los hechos.

O Jürgen Habermas, per a qui:

Lo que de ese modo comenzó a insinuarse en la prensa diaria ha progresado ya indeciblemente en los nuevos medios de comunicación: la integración de los ámbitos, antes separados, de periodismo y literatura, esto es, de información y raciocinio, por un lado, y de la novelística, por el otro, conduce a una verdadera remoción de la realidad, a una mezcla de los distintos planos de la realidad.

O l'impagable José María Valverde, qui s'expressa eloqüentment en aquests termes:

Con todo esto, ¿preveo la desaparición de la creación literaria? De ningún modo: ésta siempre seguirá produciéndose, aunque quizá no primordialmente donde se la suele buscar, en los géneros tradicionalmente establecidos. Acaso en este momento la mayor posibilidad de encontrar auténtica creación literaria se está dando en páginas de periódico, en ciertas columnas y crónicas, e incluso artículos. Eso no sería nuevo: todavía vale la pena leer a Larra, pero no la poesía ni el teatro ni la novelística de su tiempo.

El que s'ha de considerar nou, però, no és la presència de documentalisme en la cultura contemporània, sinó el pes que aquesta presència ha adquirit i, sobretot, el fet que ha trasbalsat els límits que tradicionalment separaven les categories epistemològiques de ficció i no ficció. Aquest fenomen, palès a la literatura, les arts audiovisuals, les ciències socials i el periodisme, ha d'ésser interpretat a la llum de l'espectacular remoció que ha comportat l'adveniment i consolidació de la societat de comunicació de masses. Les velles formes de producció i consum cultural, les categories tradicionals de valoració artística han estat trasbalsades radicalment per l'impacte dels nous mitjans i dels nous llenguatges.

A falta de teories sòlides sobre el fenomen, és possible consignar almenys els termes que hom ha encunyat per designar-lo: faction (neologisme resultant de la contracció dels mots anglesos fact i fiction), literatura de fets, factografia, literatura testimonial, literatura documental, documentalisme poètic, post-ficció...La desclosa de la post-ficció, constatable durant les últimes dècades a diversos camps de l'activitat cultural, s'està fent sentir sobretot en la simbiosi contemporània de literatura i periodisme. Denominacions com ara les de nou periodisme, alt periodisme, periodisme literari, teatre documental, cinema documental o docudrama revelen els intents que hom ha fet per expressar les característiques del fenomen o d'alguna de les seves facetes concretes.

Em sembla indubtable, però, que aquesta simbiosi llargament covada està trobant la seva millor plasmació en l'aliatge de la novel·la i el reportatge tradicionals. El fruit d'aquesta unió ha estat batejat diversament: novel·la de no ficció, novel·la-testimoniatge, novela-reportatge, reportatge novel·lat, novel·la-verité, novel·la documental, romanzo-inchiesta són etiquetes usades ja arreu per designar-la.

Lluís Albert Chillón. Literatura i periodisme: periodisme literari i literatura periodística en els temps de la post-ficció. Universitat de València, 1993. P. 23-25.

neurologia de la identitat

«[...] em sento metge i naturalista alhora, i les malalties m'interessen tant com les persones; i potser també sóc, encara que de manera molt imperfecta, teòric i dramaturg, i m'interessen tant les qüestions científiques com les romàntiques. Veig constantment aquests dos aspectes en la condició humana, i sobretot en aquesta quinta essència de la condició humana que són les malalties: els animals contrauen malalties, però només l'home cau radicalment malalt.

Tota la meva feina i la meva vida giren entorn dels malalts, però els malalts i les seves malalties em suggereixen pensaments que altrament potser no tindria. Tant és així que, igual que Nietzsche, em sento obligat a preguntar-me: «Pel que fa a la malaltia, no ens sentim gairebé temptats de plantejar-nos si podríem viure sense ella?», i a pensar que els interrogants que planteja són fonamentals per naturalesa. Els meus pacients em susciten interrogants constantment, i els meus interrogants em remeten constantment als meus pacients; per això, en les històries o estudis que segueixen, hi ha un moviment continu dels uns cap als altres.

Estudis, sí; però per què històries, o casos? Hipòcrates va introduir el concepte històric de malaltia, la idea que les malalties segueixen un curs, des dels primers indicis fins al seu clímax o crisi, i fins a un desenllaç que pot ser feliç o fatal. Així, Hipòcrates va introduir el concepte d'història clínica, la descripció o esbós de la història natural de la malaltia, que el vell terme «patografia» defineix amb precisió. Casos com aquests són una forma d'història natural, però no ens expliquen res de l'individu ni de la seva història; no ens transmeten res sobre la persona ni sobre la seva experiència quan s'enfronta a la malaltia i lluita per poder-la vèncer. En una història clínica rigorosa no hi ha «subjecte»; les històries clíniques modernes al·ludeixen al subjecte amb una frase concisa: «femella albina trisòmica, 21», que tant es podria aplicar a una rata com a un ésser humà. Per tornar a situar el subjecte humà —un subjecte humà afligit, que pateix i que lluita— al centre del debat, hem d'aprofundir una història clínica fins a convertir-la en una narració o en un conte: només així arribarem a tenir un «qui» a més d'un «què», una persona real, un pacient, en relació amb una malaltia, amb una condició física.

L'ésser profund del pacient és molt important en els dominis superiors de la neurologia i en psicologia: en aquests camps, la personalitat del pacient hi està essencialment involucrada i l'estudi de la seva malaltia no es pot desvincular del de la seva identitat. Aquest tipus de trastorns —el seu estudi i la seva descripció— requereixen una disciplina nova que podem anomenar «neurologia de la identitat», perquè tracta els fonaments nerviosos del jo, l'etern problema de la relació entre ment i cervell. Pot ser que aquest abisme entre els aspectes psíquics i els aspectes físics sigui inevitable, però els estudis i relats que pertanyen simultàniament i inseparablement a totes dues categories —que són els que em fascinen especialment i que, en general, presento aquí—, serveixen, si més no, per salvar aquest abisme, per conduir-nos a la mateixa intersecció de mecanisme i vida, a la relació entre els processos fisiològics i la biografia...»

Oliver Sacks. Prefaci a L'home que va confondre la seva dona amb un barret. Traducció de Margarida Trias, 1998.

les curioses històries del doctor sacks

Oliver Sacks, escribe libros de historias clínicas como si fuesen novelas, es adicto a las piscinas, Star Trek y a los helechos pero, sobre todo, se ha convertido, junto con Stephen Hawking, en uno de los principales divulgadores del pensamiento científico entre el gran público. Sus libros, reúnen talento literario y rigor científico. Pero, sobre todo, describen la vida allí donde ésta resulta más apasionante: en el interior del ser humano, en su juicio, en su memoria. Y elige, para iluminar el enigma, la diferencia, la enfermedad, la pérdida; situación que pone al paciente ante la necesidad de construir una nueva realidad, un nuevo juicio.

[...]  El hombre que confundió a su mujer con un sombrero (1985) es uno de sus primeros textos y uno de los más exitosos. De hecho, se convirtió en una obra de un solo acto, una ópera y una producción de teatro en francés dirigida por Peter Brook. Pero su producción literaria no sólo ha servido de inspiración al teatro sino también a la televisión y al cine. Su libro Despertares, por ejemplo, sirvió de inspiración para la película de 1990 en la que actuaron Robin Williams y Robert De Niro; y un capítulo de su libro Un antropólogo en Marte se convirtió en 1999 en la película A primera vista.

Para Sacks, el diagnóstico casi no viene al caso y es, más bien, una suerte de preámbulo, ya que muchos de los enfermos que buscan su opinión son incurables. Por eso, sus héroes son los pacientes que aprendieron a superar grandes obstáculos: la persona con el Síndrome de Tourette, que se caracteriza por múltiples tics motores y por lo menos un tic vocal, que se convirtió en cirujano o el pintor que perdió la visión del color pero encontró una identidad estética más fuerte incluso trabajando en blanco y negro. Hoy,  a veinte años de haber conocido al señor P.(1), este notable neurólogo continúa atendiendo, estudiando nuevos casos y “aguardando la inspiración, como siempre...”, confiesa Sacks, para encontrar la salida que ayude a sus pacientes a entender un poco mejor los inexplorados secretos de la mente.

Mariana Nisebe. Las curiosas historias del doctor Oliver Sacks, anécdotas clínicas en tono literario.

______________

(1) El señor P. és, justament, l'home que va confondre la seva dona amb un barret, el protagonista del primer relat del llibre de Sacks que llegirem aquest mes.