els lectors

ELS LECTORS from toni casassas on Vimeo.

any fabra

Lluís Solà. Llibertat i sentit : reflexions sobre la condició humana (1999-2016). Edicions de 1984, 2017. Dissetena part, p. 535.

[Font: QuimTorraPla @QuimTorraiPla]

Clic!

tríada osonenca

El jurat del Premi Documenta, format per Pau Vidal, Marina Espasa, Jesús Cartañà, Èric del Arco i Eugènia Broggi, reunit a Barcelona el dia 23 de novembre de 2017, ha decidit premiar 'Els dics', d'Irene Solà, perquè en valora "la intenció literària, la voluntat experimentadora i el gruix del món dels personatges que caracteritza". La novel·la, que "es desplega a batzegades, capta l’essència poètica del món rural i la combina encertadament amb flaixos de vida urbana", segons ha explicat el jurat.

Nascuda el 1990 a Malla (Osona), Irene Solà va publicar el seu primer llibre el 2012, 'Bèsties', que va guanyar el premi Amadeu Oller. Ha exposat i llegit la seva obra al CCCB, a la Whitechapel Gallery (Londres), al Bòlit (Girona), al Quick Time Festival (Reykjavík), al Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat, al LadyFest Barcelona, i a la IX Edició del Festival Literari Tocats de Lletra (Manresa), entre altres.

'Els dics' d'Irene Solà es publicarà el mes de març del 2018.

Ara Llegim. 24|11|2017.

Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) es va donar a conèixer amb el llibre Quanta aigua clara als ulls de la veïna (2014), i ha publicat també la plaquette La gata groga (2015). És baixista i contrabaixista del grup Obeses. És llicenciat en Filosofia i prepara un treball de doctorat sobre Segimon Serrallonga.

Un arbre molt alt, format per una quarantena de poemes, va convèncer el jurat del cinquanta-cinquè Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia (format per Maria Josep Escrivà, Rubén Luzón, Jaume Pont i Jordi Cornudella) per la potència amb què evoca el món natural i domèstic d’un racó d’Osona, per l’embranzida lírica amb què s’enfila cap a les fonts del pensament poètic, per la varietat i el rigor de la construcció formal de cadascun dels poemes i per la naturalitat convincent amb què la veu poètica assumeix els tons i les estructures de la llengua viva. El llibre el publicarà Edicions 62 el gener del 2018.

Núvol. 24|11|2017.

El poeta Lluís Solà ha guanyat el premi “Lletra d’Or” al millor llibre publicat en llengua catalana durant el 2016 per la seva Poesia completa, una obra de més de mil pàgines, amb poemes inèdits (Edicions de 1984).

Un jurat independent format per Sílvia Bel, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Salvador Macip, Llucia Ramis, David Plana, Bernat Puigtobella, Núria Cadenes i Ada Castells així ho ha decidit en entendre que es tracta d’una “figura indiscutible”, un “poeta radical i pur de la plana de Vic”.

Nascut a Vic (Osona) el 1940, Solà és també un autor i director de teatre que va començar a ser visible en el panorama literari quan el 2001 va publicar “De veu en veu”, encara que també ha traduït textos de Kafka, Beckett o Pessoa.

Durant un acte celebrat avui, el dramaturg David Plana ha llegit una glossa en la qual ha repassat la trajectòria del guardonat, un “poeta del fred de la boira, de l’espiritualitat”, algú “radical perquè els seus versos sorgeixen de la terra”.

També ha comparat la seva figura amb la d’altres poetes com Peter Handke i l’ha imaginat passejant per un camí de la serra de Vic, “en recerca de la paraula exacta”.

[...]  La distinció, una de les més prestigioses de la literatura catalana i que es lliura des del 1956, no té dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.

Del blog d'Edicions de 1984. 22|11|2017.

lluís solà, poeta i pensador

Xavier Graset entrevista Lluís Solà.
Més 324. 15|2|2017.
PLAY.

la revelació d'un fracàs

De l’esforç de construcció de l’obra principal de Mercè Rodoreda tenim esbossos, variants i fragments diversos. Són la prova de la inabastabilitat i de l’inestabilitat de l’objectiu, i de la persistència obsessiva en la necessitat de fer-lo manifest. Ací també, com en els textos de Kafka, les variants, les versions diferents, no són figures del mateix. Al contrari, són, sovint, documents més o menys infructuosos de la voluntat de no cedir a la parcialitat, d’anar més a fons, d’aferrar la llum inaferrable des d’angles i des de perspectives diferents. Són les espurnes esparses que l’autor ha pogut arreplegar de l’objecte ingent. Paradoxalment, doncs, els fragments són tots indispensables i valuosos, i contribueixen a la configuració d’un conjunt inacabat. Hi ha més coses, però, en aquests testimonis del naufragi.

Hi ha l’encís, la bellesa dolorosa de les obres inacabades. Les obres inacabades són la revelació d’un fracàs. De fet, tota obra literària, artística, filosòfica, tota obra humana, és la revelació, la manifestació d’un fracàs, en el sentit que no podem arribar al fons de les coses, al coneixement complet, real i profund de les coses. En general, moltes obres intenten de dissimular-ho. Fan per manera de presentar-se com un món acabat. Es presenten com els testimonis d’una veritat que no han vist mai. En canvi, les obres que s’han enfrontat d’una manera evident amb la realitat i que en porten els senyals inequívocs de la lluita, adquireixen una bellesa, una aurèola suplementària. Com si l’inacabament fos més compatible amb la faç inexhaurible de l’existent i més suggeridor. L’estat d’inacabament i la dinàmica dels fragments es dreça com una plataforma d’embranzida per a la imaginació. I si són obres importants, com ho és La mort i la primavera, ens condueixen als llindars on l’autor s’ha hagut d’aturar. Als llindars del real. I llavors, a partir d’aquí, l’obra ens empeny a començar a caminar amb les nostres soles forces.

De més a més, és força habitual que aquesta mena d’obres vagin més enllà de la tipologia dels gèneres i dels sistemes de classificacions. La mort i la primavera n’és un cas típic. És una novel·la, una rondalla, una obra èpica o un gran poema? L’ambició persistent que durant més de vint anys Mercè Rodoreda esmerçà en l’elaboració d’aquesta obra, i en aquestes aventures l’ambició és absolutament indispensable, l’ambició d’arribar a la realitat, sol fer trencar i desbordar els marcs i les regles de referència. De fet, el que en podem dir és que és una obra de paraules, amb les quals intenta d’anar tan enllà com és possible, per explicar-se, ella, i per explicar-nos. Una obra on la força de la imaginació i del pensament, la força de la sensibilitat i de la paraula poètica, la força de la mirada interrogadora, produeixen la revelació contínua de noves capes, de nous nivells i de nous estrats de la realitat. On la força de la primavera deforma fins i tot la mateixa primavera.

La novel·la no és una forma que tingui tendència a esquerdar-se. Justament una de les seves virtuts és la capacitat d’adaptació a tota mena de necessitats i de materials. Però no seria del tot inescaient de considerar La mort i la primavera, per diverses raons, com un poema. En primer lloc per la densitat a què és sotmesa la visió del món que ens presenta i en segon lloc per la qualitat de la substància verbal que en fa possible l’aparició, l’encarnació. De la mateixa manera que, per raons no pas dissemblants, podem considerar també poemes moltes rondalles populars que, de temps immemorials, a través dels teixits subtils i profunds del so, han arribat miraculosament fins a nosaltres. No és pas el vers l’única marca que distingeix la poesia de la prosa, i no sempre el vers és l’habitacle ni de la poesia ni de la substància musical.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.

llibres proscrits

Llibres proscrits
Sara Vilalta
SonogrAmA Magazine
29|12|2016

Aquests dies arreu es parla dels llibres més nous i més brillants, o es van fent llistes dels indispensables de l’any que ja s’acaba (sense pensar que això de “indispensable” és absolutament subjectiu i sovint gratuït –vull dir, sense gaire raonaments possibles−). Hi ha qui va a la contra i parla dels llibres de l’any que considera bons però que, per les raons que sigui (que no són gaires i sempre són les mateixes), han estat ignorats pel mitjans.

Però una servidora avui té ganes de parlar dels llibres més desgraciats, dels bandejats, dels desterrats, dels més que oblidats. D’aquells que la majoria de lectors consideren superflus, inútils, però que els bons lectors saben apreciar i estimar.

Quan d’un autor se’n publiquen les obres completes, el lector corrent creu que les edicions anteriors ja no calen, perquè en el nou i flamant volumarro “ja hi és tot”. Greu, gravíssim error, i per motius diferents que assajaré d’explicar amb exemples.

1. El fetitxe

Qui  tingui el volum Obra completa. Punt u de Carles Hac Mor, podrà dir que té també el primer “llibre-llibre” d’Hac Mor després que hagués publicat en mil-i-una edicions petites o marginals; el llibre S’ha rebentat l’hospici (Jardins de Samarcanda, 1. Cafè Central/Eumo Editorial), ja que hi és inclòs. No tinc res en contra d’aquesta Obra Completa, editada per Xavier Garcia i amb un esplèndid pròleg de Jordi Marrugat, però el volum S’ha rebentat l’hospici de Jardins de Samarcanda (el n. 1 de la col·lecció!) continua essent un llibre emblemàtic, totèmic, fetitxe. La primera edició del primer llibre-llibre d’un dels grans poetes del nostre temps! I encara se’n poden trobar en algunes llibreries. Qui col·leccioni tresors, ja ho sap.

El mateix, exactament el mateix, passa amb el volum L’herba dels ulls, de Lluís Solà, el n. 5 de Jardins de Samarcanda, publicat el 1993, quan de Lluís Solà només en parlaven quatre gats, i el seu anterior llibre (i únic fins aleshores), Laves, escumes, publicat a Lumen el 1975, ja era més que oblidat i més que introbable. Ara, més de vint anys més tard, la primera edició de L’herba dels ulls és ja un incunable. I és més: si l’aconseguiu (encara se’n poden trobar, també), podreu presumir que vosaltres el 1993 ja llegíeu i apreciàveu Lluís Solà (mentint, és clar; però quedareu com uns sibarites de la poesia).

2. No hi és tot
Quan reuneix en un volum les Obres completes, moltes vegades l’autor en revisar els llibres desdenya alguns poemes que en el seu dia li van semblar prou aptes i no els inclou en el nou volum, tot i que per a alguns lectors són poemes estimats o fins i tot imprescindibles. Això és el que em passa a mi amb alguns poemes del volum Impasse, de Feliu Formosa (Jardins de Samarcanda, 3. Cafè Central/Eumo Editorial), que no es troben al volum Darrere el vidre. Guardo Impasse amb veneració, i recomano a moltes amistats que el busquin i se l’emportin a casa, perquè conté algunes joies que només es troben allà. Proveu-ho.

3. Correccions i esmenes

També sol passar, quan es compilen els poemes en una Obra Completa, que el curador s’adona d’alguns errors (petits o grans) que hi havia en la primera edició i que, ves per on, havien passat par alt a l’autor, al corrector i als editors. Normalment són errors petits, que el mateix lector pot veure i corregir, però a vegades poden ser grans. (Famós és el canvi de “cadena” per “carena” en el poema “A Mallorca durant la guerra civil” en les Obres de Rosselló-Pòrcel a Moll.)

Un parell de petits errors, però que fan el llibre més entranyable, és el que hi ha a l’edició de Història de l’arquitectura de Jordi Domènech (Jardins de Samarcanda, 10. Cafè Central/Eumo Editorial), errors petits que en l’edició de la seva Obra poètica 1971-2002 es van corregir. L’error també fa del llibre un fetitxe, el fa especial, particular, obra rara a conservar o a perseguir.

4. És el que l’autor va veure

L’edició de Història de l’arquitectura té un altre valor afegit que poden tenir alguns d’aquests llibres: és l’edició que l’autor va veure, la que va tenir a les mans, la que tocava i llegia (si la llegia). Les Obres Completes de Domènech són pòstumes, i aquest volum, aquesta edició, és la que ell va veure. Llegir Domènech en aquest llibre és un dels homenatges que es poden fer a un dels grans de la nostra contemporaneïtat.

5. Una altra mena d'oblit

Quan un autor publica les Obres Completes en vida, queda clar que després d’aquest volum pot escriure i publicar encara més textos. A vegades, però, passa que l’edició dels poemes posteriors queda un xic ofegada rere l’impacte del volum compilador. I l’oblit encara és més greu si la mort de l’autor fa que no hi hagi cap altre llibre posterior. Així, el volum d’Obra Completa (que mai no es reeditarà i, per tant, no contindrà mai el darrer llibre) queda com a “obra total” i fa invisible aquell llibre publicat després.

Això és el que ocorre a l’obra del poeta Albert Ràfols-Casamada. El volum Dimensions del present (Jardins de Samarcanda, 33. Cafè Central/Eumo Editorial), publicat després de la segona versió de Signe d’aire, sembla un llibre fantasma, que vagaregi pels llimbs de l’ignorat. I és un llibre excel·lent, que obre la poesia de Ràfols-Casamada a unes altres dimensions que encara no havia explorat, i sense el qual la visió de la seva obra no serà mai completa.

Per això, en un altre lliurament de Sonograma Magazine parlaré d’aquest llibre.

Cafècentral Poesia

la completesa d'una mirada

Mercè Rodoreda considerava La mort i la primavera la seva obra decisiva, la seva obra més important. No hi ha dubte que no s'equivocava pas. És, en efecte, una obra que qualsevol cultura europea situaria entre els textos absolutament imprescindibles. Però aquesta obra se li resistia. Se li resistia perquè el que intentava de copsar, d'agafar i de descriure, d'explicar-se i d'explicar-nos, en definitiva, era una mirada del món, de tot el món, del món exterior i del món interior, de l'home i de la dona, de la vida i de la mort. Fet i fet, era la mirada que havia anat transcrivint, a trossos, en altres obres, en les altres obres, en contes i novel·les, però que a La mort i la primavera havia d'aparèixer d'una manera compacta, sencera. L'obra que havia de constituir-se en l'autèntica manifestació de la seva visió. Això és el que es proposen els grans textos i els grans autors: aquesta completesa d'una mirada. El fracàs, en aquests casos, a diversa escala, és segur. Sempre. Però, sense la intransigència d'anar tan enllà com sigui possible en la qüestió d'una mirada, és probable que no valgui la pena l'aventura verbal.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.

homenatge a lluís solà

Fotografia de Maria Àngels Jordà.

La ILC organitza aquest homenatge al poeta, assagista i dramaturg Lluís Solà (Vic, 1940) per celebrar la seva trajectòria literària i d'implicació amb les lletres catalanes, i amb motiu de la publicació de la poesia completa.  

El crític literari D. Sam Abrams farà una glossa del poeta i, a continuació, diferents personalitats, escriptors i poetes participaran en l'acte, entre els quals, l'editor Josep Cots, i els poetes Vicent Alonso, Jordi Pàmies, Carles Camps, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Núria Martínez-Vernis, Maria Antònia Massanet,  Montse Caralt, Rosa Ardid i Rosa Cadafalch. La lectura de poemes serà intercalada amb projeccions de vídeo, l'audició del poema El Cant del lloc, de Lluís Solà amb música del compositor Josep Baucells. 

L'alcaldessa de Vic, Anna Erra, i la regidora de Cultura, Susagna Roura acompanyaran Laura Borràs, directora de la ILC, per presidir la vetllada. 

Arts Santa Mònica
26.09.2016 / 19h
Sala d'actes

la completesa d'una mirada

A en Jordi Tanyà

Mercè Rodoreda considerava La mort i la primavera la seva obra decisiva, la seva obra més important. No hi ha dubte que no s'equivocava pas. És, en efecte, una obra que qualsevol cultura europea situaria entre els textos absolutament imprescindibles. Però aquesta obra se li resistia. Se li resistia perquè el que intentava de copsar, d'agafar i de descriure, d'explicar-se i d'explicar-nos, en definitiva, era una mirada del món, de tot el món, del món exterior i del món interior, de l'home i de la dona, de la vida i de la mort. Fet i fet, era la mirada que havia anat transcrivint, a trossos, en altres obres, en les altres obres, en contes i novel·les, però que a La mort i la primavera havia d'aparèixer d'una manera compacta, sencera. L'obra que havia de constituir-se en l'autèntica manifestació de la seva visió. Això és el que es proposen els grans textos i els grans autors: aquesta completesa d'una mirada. El fracàs, en aquests casos, a diversa escala, és segur. Sempre. Però, sense la intransigència d'anar tan enllà com sigui possible en la qüestió d'una mirada, és probable que no valgui la pena l'aventura verbal.

Lluís Solà. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: La paraula i el món. Assaigs sobre poesia. L'Avenç, 2013. P. 114-115.

homenatge a lluís solà

Demà dimecres cinc de setembre a les vuit del vespre se celebrarà al Temple Romà de Vic, en el marc de la 10a edició de la Marxa dels vigatans, organitzada per Òmnium Cultural d'Osona i la Comissió 11 de setembre, un acte d'homenatge a Lluís Solà.

*

Lluís Solà i Sala, nascut a Vic el 25 de gener de 1940 és poeta i dramaturg. Publica el seu primer llibre el 1975, Laves, escumes, al qual seguiren L'herba dels ulls (1993), De veu en veu : obra poètica I (1960-1999) (2001, que meresqué els premis Quima Jaume de Cadaqués i de la Crítica en l'apartat de poesia), L'arbre constant: obra poètica II (1994-2000) (2003), Entre bellesa i dolor : Obra poètica IV (març de 2010) i Al llindar de l'ara: Obra poètica III (novembre de 2010). Com a editor, col·labora en la revista Inquietud. Principal impulsor (1977) i director de la revista Reduccions de poesia, de la qual és director. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

En la seva faceta de dramaturg, Lluís Solà ha dut a escena obres d'Strindberg, Èsquil o Brossa, entre d'altres, i també ha estrenat obres pròpies. Llicenciat en filosofia i lletres, s'ha dedicat a l'ensenyament i ha estat fundador (1975), director (fins el 1990) i professor de dicció (1991-2005) del Centre Dramàtic d'Osona, adscrit a l'Institut del Teatre.

Com a traductor, ha fet versions de Kafka, Dürrenmatt, Handke, Rilke, Rimbaud, Pound o Pessoa. Com a crític, ha estudiat l'obra de Vinyoli, Beckett o Miquel Martí i Pol.

Ha estat també regidor de cultura de l'ajuntament de Vic (1979-83).

També s'ha de destacar el seu vessant cívic, amb el seu esforç constant per assolir el reconeixement oficial de la llengua catalana i la llibertat política dels Països Catalans.

Font: El 9Nou.Cat. 31/8/2012.

un poema de lluís solà

La Remor encesa III


18

Com la poma,
que coneix el vent i el fred punyent
i la pluja que davalla com una cabellera esbullada
i les branques llepa
i pica i repica a les parets de l’enllà
i s’ajeu al palmell de la pedra aspra
i fuig,

com la poma,
que sap els vels de la boira protectora
i l’arrel que encega
i la veu incomptable de les fulles inconscients
i llur silenci unànime
i l’or brunzent del borinot que arriba
i s’atura i el cor aspira del real
i fuig,

com la poma,
que recorda el dia ple d’abelles de la llum
i el sol que camina a poc a poc per l’alta via
i l’aire roent
i la nit que porta la frescor i el terror
i l’ona que brilla i creix i mai no cessa
i que esdevé poma
i fuig,

com la poma.


Lluís Solà. Entre Bellesa i dolor : obra poètica inèdita. Edicions 62, 2010.


Per a mi aquest home és el millor poeta català viu; si en voleu un altre (de poema) cliqueu aquí.