A l'Alia, que si l'ha vista, no se'n recorda.
I a la Cris, per la gentilesa del Maus.
I a la Cris, per la gentilesa del Maus.
No m'agrada llegir novel·les que parlin de guerra, sobretot de la segona mundial. Res de nazis. Res d'holocaust. Se'm posa fatal. Tant és que m'ho expliqui un soldat, un nen, un pagès, un violinista o un luthier: pateixo déjà vus. Amb una excepció, Maus, un tros de còmic.
Crec que la cosa ve d'haver llegit el Diari d'Anne Frank, just quan tenia la mateixa edat que la protagonista. Va ser una lectura reveladora (i desoladora): els nazis no eren extraterrestres; eren fills de mare, com jo.
Des de llavors, defujo els escenaris bèl·lics i les seves situacions extremes: no els vull ni per mal ni per bé. Ni les misèries de la condició humana ni les espurnetes de solidaritat. M'estimo més que els llibres em parlin de la versió casolana del monstre, ben pascut, net i polit, viatjant en metro. El monstre que es renta les dents amb mi tres cops al dia. Això sí que em torba. No dec tenir cor.
Des de llavors, defujo els escenaris bèl·lics i les seves situacions extremes: no els vull ni per mal ni per bé. Ni les misèries de la condició humana ni les espurnetes de solidaritat. M'estimo més que els llibres em parlin de la versió casolana del monstre, ben pascut, net i polit, viatjant en metro. El monstre que es renta les dents amb mi tres cops al dia. Això sí que em torba. No dec tenir cor.
Amb aquests antecedents, és lògic que hagi començat a llegir Suite francesa pensant "una altra novel·la de guerra", "un altre testimoni". París, juny de 1940, l'ocupació alemanya, l'èxode, els petits actes de covardia, amb l'agreujant que em suposa la càrrega biogràfica de la Némirovsky, una vida engolida per la H-I-S-T-Ò-R-I-A, així, amb la retòrica de les majúscules. Una autèntica putada, si em permeteu.
Però vaig fent, sense cap entrebanc, que la cosa flueix, i ja m'he polit la primera part, tan coral, tan Vides creuades, encara que no es creuin; tan rodoneta, que tot sembla més que pensat abans d'escriure-ho. Una novel·la on "un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats" (P.193), a banda de representar una felicitat quasi insolent, donades les circumstàncies, acaba matant un home, quatre pàgines més tard. És allò de Txèhov i la pistola. Si en surt una, tard o d'hora s'haurà de sentir un tret.
Però vaig fent, sense cap entrebanc, que la cosa flueix, i ja m'he polit la primera part, tan coral, tan Vides creuades, encara que no es creuin; tan rodoneta, que tot sembla més que pensat abans d'escriure-ho. Una novel·la on "un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats" (P.193), a banda de representar una felicitat quasi insolent, donades les circumstàncies, acaba matant un home, quatre pàgines més tard. És allò de Txèhov i la pistola. Si en surt una, tard o d'hora s'haurà de sentir un tret.
I així fins avui, quan la casualitat (o no) em proporciona l'excusa per a recordar una pel·li que és el meu referent visual (i sentimental) pel que fa a l'entrada dels alemanys a París. El flashback (es veu que en català s'ha de dir salt enrere o analepsi, però déume'nguard de ficar-me això a la boca) que es marca un individu que ara té un bar a Casablanca. Un cafè que és com una sala d'espera; una mena de no-lloc. Sempre m'he demanat com és possible que una pel·lícula tan pròdiga en diàlegs memorables (qui no ha dit mai "torna-la a tocar, Sam", "detinguin els sospitosos habituals", "sempre ens quedarà París" o "aquest és el principi d'una gran amistat") ens regali, també, una cursilada tan bèstia com el "no sé si sento el soroll de les bombes o són els batecs del meu cor" que deixa anar l'Ingrid Bergman en el ja mencionat flashback. Se m'arronsen els dits dels peus. Me'n vaig per les branques. La cosa és que avui fa 54 anys de la mort de Humphrey Bogart.
