l'undemà

Ell es pensava que jo em pensava,  però jo no volia ni ell tampoc. Total, tres quarts de cinc de la tarda, la casa sense escombrar  i el més calent, a l'aigüera. Així, doncs, aquesta serà una crònica  xiripitiflàutica, amb caràcter d'urgència. Cordeu-vos els cinturons.

mater amatissima

Goya. Saturno devorando a un hijo.

T’he negat

mare

tres cops

i cent.

I cap gall no cantava

defora.

Són cegues, sordes, mudes

les nostres traïcions.

i la derrota.

M.Mercè Marçal 

 Hi ha hospicis per a nens pobres, es diu que va dir la mare d'Irène Némirovsky, que vivia a Niza "como una rica cocotte, rodeada de gigolós", quan l’any 1945 les seves nétes orfes, de setze i vuit anys, van trucar a la seva porta. Sí, es va negar a acollir-les, en un gest digne del dolent més dolent de Dickens, on he anat a parar, inevitablement, guiada per les paraules hospici i orfe.

Llegeixo en el magnífic pròleg de la Suite francesa signat per Myriam Anissimov:

"Irène, confiada a una mainadera, va ser educada per excel·lents preceptors. Els seus pares no sentien gaire interès per la llar i ella va ser una criatura extremament desgraciada i solitària. El seu pare, que ella adorava i admirava, ocupat amb els seus assumptes, gairebé sempre estava de viatge o al casino jugant-se grans quantitats de diners. La seva mare, que es feia anomenar Fanny (portava el nom hebreu de Faiga), l'havia posat al món amb la intenció de complaure el seu ric espòs. Però havia viscut el naixement de la filla com un primer signe de decadència de la seva feminitat, i l'havia abandonat en mans d'una dida. Fanny Némirovsky (Odessa, 1887-París, 1989) sentia una mena d'aversió per la seva filla, la qual no en va rebre mai cap gest amorós. Es passava les hores davant del mirall vigilant l'aparició d'arrugues, maquillant-se, fent-se fer massatges, i la resta del temps fora de casa a la recerca d'aventures extraconjugals. Molt orgullosa de la seva bellesa, l'horroritzava veure que se li pansien les faccions i la convertien en una dona que aviat hauria de recórrer a gigolós. Això no obstant, per sentir-se encara jove, es va negar a veure en Irène ja adolescent res més que una nena, i durant molt de temps la va obligar a vestir-se i pentinar-se com una col·legiala."

Encara que no sóc gaire partidària de barrejar la vida dels escriptors amb la seva obra -m'estimo més limitar-me a llegir el que han escrit i punt-  i que, a sobre, la Suite francesa suposa la meva estrena mundial amb la Némirovsky, per tant, a partir d'ara parlaré d'oïdes, sembla que l’enemistat entre mares i filles es repeteix sovint en la ficció de l'escriptora, amb la mare decidida a reprimir costi el que costi la filla que, en esdevenir una dona, amenaça de fer-li ombra i desbancar-la. Passa a El ball. Torna a passar a Vi de solitud, que segons Coetzee, té una part de novel·la i una part de fantasia autobiogràfica, però sobretot és una acusació a una mare que atorga a la seva filla el paper de rival sexual, amb la qual cosa li pren la infantesa i la llança massa aviat a un món de passions adultes. Però l'atac més fort a la figura materna arriba amb Jézabel. Aquí una dona narcisista de l'alta societat, que ja té una certa edat, obsessionada per la seva imatge pública, deixa a posta que la seva filla de dinou anys mori dessagnada durant un part abans que permetre que se sàpiga que ja és àvia.

Un parell d'exemples d'aquest odi, extrets de Vi de solitud:

Dins del seu cor nodria, contra la seva mare, un odi estrany que semblava que creixia amb ella...


No deia mai "mamà" articulant clarament les dues síl·labes, que amb penes i treballs li passaven entre els llavis serrats; pronunciava "mmà", una mena de grunyit ràpid que s'havia d'arrencar del cor amb esforç i dolor sord i sorneguer.

Sembla, doncs, que les relacions contra natura entre mare i filla ocupen un lloc central en l'obra de l'autora, tot i que, segons afirma Coetzee, potser el punt més revelador de Némirovsky com a escriptora és que és incapaç de fer res amb aquest material més enllà de reproduir-lo una vegada i una altra.

I si et pensaves (dispensa la familiaritat) que la cosa ja estava dada i beneïda, doncs resulta que no, encara tinc més rotllo. I és que en això de fer-se gran (parlo per mi), és molt important mantenir les connexions neuronals com cal, mirar de recordar, per exemple, d'altres obres on la relació mare-filla estigui present, que tot ajuda.
L'Orestiada? Més aviat pare-filla, ja sabeu, Electra i tot allò. Eugénie Grandet? Pare-filla, aussi. Els germans Karamàzov? El rei Lear? Pares i fills, de Turguenev? Whasington Square? Pare-fill, mare-fill, pare-filla.
Doncs res, que la relació mare-filla, té una presència més aviat escassa en la literatura. No ho dic jo, ho diu la Laura Freixas en el pròleg a Madres e hijas (Anagrama, 1996), una antologia de relats d'autores espanyoles que escriuen en castellà (alguns ja publicats, d'altres inèdits)

Son llamativamente escasas las obras que ponen en escena a madres e hijas, y todas muy recientes. Sido, de Colette (1901), es la veterana; las demás tienen sólo unos decenios: Una muerte muy dulce de Simone de Beauvoir, Una mujer de Annie Ernaux, Entre mujeres de Waltraud Anna Mitgutsch, La mala hija de Carla Cerati, La pianista de Elfriede Jelinek, El club de la buena estrella de Amy Tan, Paula de Isabel Allende, Donde el corazón te lleve de Susanna Tamaro..
No sorprenderá a nadie constatar que los autores de estos textos son, sin excepción, autoras. Es lógico que la aparición del tema madre-hija esté asociado al ingreso, en números significativos, de las mujeres en la escena literaria. Si acaso habría que preguntarse por qué no apareció antes. Seguramente, porque sólo cuando su derecho a escribir estuvo bien establecido, empezaron a aventurarse las mujeres a tratar temas que no forman parte de la tradición recibida.

I fins aquí puc llegir, que després la cosa deriva cap a la "literatura escrita por mujeres", "l'écriture féminine", la "literatura femenina", i llavors em passa com quan haig d'anar cal dentista o em toca fer la cuina a fons: sempre se m'acuden mil coses que em venen més de gust.



P.S.: Fanny Némirovsky, va morir amb cent dos anys ben repicats! Mala herba.

l'irene llegint

Si, el motiu d'aquest apunt és aquesta bonica fotografia, però també podeu clicar aquí i anireu a un bloc on es reuneixen ressenyes, crítiques i comentaris de la novel·la.

Per cert, algú sap el diari que llegeix?, sembla un suplement cultural, (les nouvelles litt...eraries?) però de quin diari, le monde, le figaró...ves a saber.

suite francesa y las grandes mareas de la historia

La lectura de "Suite francesa" de Irene Nemirovsky produce una extraña sensación. Recuerda a las imágenes del tsunami del sudeste asiático grabadas por algunos turistas segundos antes de que una ola gigante se los tragara. Uno ve esas imágenes y se pregunta por qué en vez de huir como alma que lleva el diablo se quedaban allí con sus cámaras dando testimonio de lo que veían. Sólo son posibles dos respuestas: o no eran conscientes del verdadero peligro que estaban corriendo o la magnitud de lo que veían ejercía tal fascinación sobre ellos que no les importaba arriesgar la vida. Porque lo cierto es que la judía Irene Nemirovsky, que murió a los 39 años en el campo de concentración de Auschwitz pocos días después de estar escribiendo los últimos párrafos de esta grandiosa novela sobre la ocupación, tuvo varias oportunidades de dejar Europa e instalarse en Estados Unidos. En 1926 su padre trató de convencerla para que lo hiciera y en marzo de 1933 el psicoanalista Alfred Adler, tras asistir como invitado a una cena en la casa de Irene Nemirovsky, en la que pudo escuchar en qué términos hablaban dos intelectuales -Enmanuel Berl y Daniel Halevy- sobre la cuestión judía abrazó a la anfitriona a la salida y le rogó que abandonara Europa sin perder un momento. Después les escribió a ella y a su marido varias cartas instándoles a ir a Nueva York. Ellos decidieron no hacerle caso: confiaban demasiado en las ideas humanistas que encarnaba Francia. Muchos años más tarde, la hija pequeña de Irene Nemirovsky, Elisabeth Gille, escribió un libro precioso -"Le mirador"- en el que recrea en primera persona la vida de su madre, asesinada cuando ella tenía cinco años. Son las memorias que Irene nunca escribió y están escritas con tanto amor y tanto respeto hacia su memoria, con un estilo que recrea la fina ironía de la que siempre hizo gala la autora de "Suite francesa" y están tan bien documentadas, que muchas de sus afirmaciones, como estas, podemos darlas por absolutamente válidas: "Mi llegada a Francia después de la Gran Guerra me había convencido de que allí no existía el antisemistismo. Nosotros los extranjeros nos habíamos hecho de aquel país una idea muy elevada: era la tierra de la Revolución, de la libertad, de los derechos humanos". Y un poco más adelante: "Nosotros, los laicos, que considerábamos el judaísmo una reliquia del pasado, pensábamos que, dejando a un lado a un puñado de extremistas, la Francia de las Luces a partir de ahora vería las cosas como nosotros. Jamás habríamos creído que pudiera traicionarnos".

Trobareu la resta de l’article aquí

you must remember this

A l'Alia, que si l'ha vista, no se'n recorda.
I a la Cris, per la gentilesa del Maus.

No m'agrada llegir novel·les que parlin de guerra, sobretot de la segona mundial. Res de nazis. Res d'holocaust. Se'm posa fatal. Tant és que m'ho expliqui un soldat, un nen, un pagès, un violinista o un luthier: pateixo déjà vus. Amb una excepció, Maus, un tros de còmic.

Crec que la cosa ve d'haver llegit el Diari d'Anne Frank, just quan tenia la mateixa edat que la protagonista. Va ser una lectura reveladora (i desoladora): els nazis no eren extraterrestres; eren fills de mare, com jo.
Des de llavors, defujo els escenaris bèl·lics i les seves situacions extremes: no els vull ni per mal ni per bé. Ni  les misèries de la condició humana ni les espurnetes de solidaritat. M'estimo més que els llibres em parlin de la versió casolana del monstre, ben pascut, net i polit, viatjant en metro. El monstre que es renta les dents amb mi tres cops al dia. Això sí que em torba. No dec tenir cor.

Amb aquests antecedents, és lògic que hagi començat a llegir Suite francesa pensant "una altra novel·la de guerra", "un altre testimoni". París, juny de 1940, l'ocupació alemanya, l'èxode, els petits actes de covardia, amb l'agreujant que em suposa la càrrega biogràfica de la Némirovsky, una vida engolida per la H-I-S-T-Ò-R-I-A, així, amb la retòrica de les majúscules. Una autèntica putada, si em permeteu.
Però vaig fent, sense cap entrebanc, que la cosa flueix, i ja m'he polit la primera part, tan coral, tan Vides creuades, encara que no es creuin; tan rodoneta, que tot sembla més que pensat abans d'escriure-ho. Una novel·la on "un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats" (P.193), a banda de representar una felicitat quasi insolent, donades les circumstàncies, acaba matant un home, quatre pàgines  més tard. És allò de Txèhov i la pistola. Si en surt una, tard o d'hora s'haurà de sentir un tret.

I així fins avui, quan la casualitat (o no) em proporciona l'excusa per a recordar una pel·li que és el meu referent visual (i sentimental) pel que fa a l'entrada dels alemanys a París. El flashback (es veu que en català s'ha de dir salt enrere o analepsi, però déume'nguard de ficar-me això a la boca) que es marca un individu que ara té un bar a Casablanca. Un cafè que és com una sala d'espera; una mena de no-lloc. Sempre m'he demanat com és possible que una pel·lícula tan pròdiga en diàlegs memorables (qui no ha dit mai "torna-la a tocar, Sam", "detinguin els sospitosos habituals", "sempre ens quedarà París" o "aquest és el principi d'una gran amistat") ens regali, també, una cursilada tan bèstia com el "no sé si sento el soroll de les bombes o són els batecs del meu cor" que deixa anar l'Ingrid Bergman en el ja mencionat flashback. Se m'arronsen els dits dels peus. Me'n vaig per les branques. La cosa és que avui fa 54 anys de la mort de Humphrey Bogart.

el vers més cèlebre de terentianus maurus

La publicació de la Suite francesa té una història que es pot considerar miraculosa i que val la pena explicar.

La tutora i les dues nenes, en fugir, es van endur una maleta que contenia fotos, documents familiars i aquest últim manuscrit de l'escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar tinta i el paper dolent de la guerra. Irène Némirovsky hi pintava un retrat implacable de la França pusil·lànime, vençuda i ocupada.

La maleta va acompanyar Élisabet i Denise Epstein d'un refugi precari i efímer a l'altre; el primer fou un internat catòlic. Només dues monges sabien que aquelles dues nenes eren jueves. Havien posat un nom fals a Denise, però la nena no s'hi acostumava i a classe l'havien de renyar perquè quan la cridaven no responia. Després els gendarmes, que s'entossudien i no trobaven res de més important a fer que lliurar dues criatures als nazis, van trobar-ne el rastre. Les nenes van abandonar l'internat. Denise va agafar una pleuritis als soterranis on va passar unes quantes setmanes; la gent que l'amagava, que no gosava portar-la a cap metge, li donava resina de pi com a únic tractament. Cada vegada que corrien el perill de ser descobertes havien de tornar a fugir, amb la valuosa maleta sempre a punt. [...]

Denise havia salvat la valuosa llibreta. No gosava obrir-la, en tenia prou de veure-la.

Juntament amb la seva germana Élisabeth, que havia esdevingut directora literària amb el nom d'Élisabeth Gille, van acordar confiar l'última obra de la seva mare a l'Institut Memòria de l'Edició Contemporània (IMEC) amb la intenció de salvar-lo.

Però, abans de separar-se'n, Denise va decidir passar-lo a màquina. Aleshores, amb l'ajut d'una lupa potent, va començar una operació de desxiframent llarga i difícil. Després, el text de la Suite francesa va ser informatitzat i retranscrit per tercera vegada en el seu estat definitiu. No es tractava de simples notes o d'un diari íntim. [...]

El moment de confiar el manuscrit de la Suite francesa al conservador de l'IMEC va ser molt dolorós per a Denise Epstein. Ella no dubtava gens del valor de l'última obra de la seva mare, però no la va fer llegir a cap editor, perquè Élisabeth Gille, la seva germana, que estava greument malalta, ja escrivia Le Mirador, una magnífica biografia imaginària de la dona que ella no havia tingut temps de conèixer, perquè els nazis l'havien assassinat quan ella només tenia cinc anys.

Myriam Anissimov pròleg de  Suite francesa, d'Irène Némirovsky. Traducció d'Anna Casassas.  RBA/La Magrana, 2006.

P.S.: Si us ve de gust, a la biblioteca tenim disponible la biografia signada per l'Élisabeth Gille, Irène Némirovsky: el mirador, memorias soñadas. Circe, 1995.

l'estatut dels jueus

El projecte de llei sobre l'estatut dels jueus, que els exclou d'un gran nombre de professions, és un text de cinc pàgines mecanografiades que porten la menció "document confidencial", anotat a llapis per Pétain. Aquest projecte de llei, debatut durant el Consell de ministres de l'1 d'octubre de 1940 i posteriorment adoptat el 3 d'octubre, atorga als jueus una condició social i jurídica inferior que els converteix en pàries: se'ls pot internar en camps de concentració o se'ls pot assignar un lloc de residència obligatori. La llei del 2 de juny de 1941, que substitueix el primer estatut dels jueus d'octubre del 1940, els posa en una condició encara més precària. És el preludi de la detenció, l'internament i la deportació als camps d'extermini nazi.

**

2 de setembre de 1941

Michel Epstein al sotsprefecte d'Autun

Em comuniquen des de París que les persones assimilades als jueus no poden abandonar el municipi en què estan domiciliades sense autorització de la prefectura.

La meva dona i jo ens trobem en aquest cas atès que, tot i ser catòlics, som d'origen jueu. Per això em permeto demanar-li que tingui la bondat d'autoritzar-nos a mi i a la meva dona, de soltera Irène Némirovsky, a passar sis setmanes a París on també tenim un domicili, a l'avinguda Constant Coquelin núm. 10, durant el període comprès entre el 20 de setembre i el 5 de novembre de 1941.

El motiu d'aquesta sol·licitud és la necessitat d'ocupar-nos dels afers de la meva dona amb el seu editor, visitar l'oculista que sempre se n'ha ocupat i també els metges que ens porten, el professor Vallery-Radot i el professor Delafontaine. Tenim previst deixar a Issy les nostres dues filles, de quatre i onze anys, i, naturalment, voldríem estar segurs que no trobarem impediments per tornar a Issy, un cop solucionats els assumptes que ens porten a París.

Metge d'Issy: A. Bendit-Gonin.

**

El 13 de juliol de 1942, els gendarmes francesos truquen a la porta dels Némirovsky. Detenen Irène. El 16 de juliol la internen al camp de concentració de Pithiviers, al Loiret. L'endemà la deporten a Auschwitz amb el comboi número 6. Rep un número de matrícula del camp d'extermini de Birkenau, es debilita, passa pel revier, la infermeria d'Auschwitz, i és assassinada el 17 d'agost de 1942.

**

Entre 1942 i 1944, França va deportar uns 76.000 jueus, dels quals únicament va sobreviure un 3%.

**

Un document mostra al Pétain nazi i genocida. Sírius, agència catalana alternativa de notícies.

**

paraula de nobel

Bajo el oprobio

En su conmovedora novela 'Suite francesa', Irène Némirovsky retrató de forma persuasiva, lúcida y sentida los alcances de la barbarie nazi para los seres comunes y corrientes

Mario Vargas Llosa

EL PAÍS - Opinión - 22-08-2010

Irène Némirovsky conoció el mal, es decir el odio y la estupidez, desde la cuna, a través de su madre, belleza frívola a la que la hija recordaba que los seres humanos envejecen y se afean; por eso, la detestó y mantuvo siempre a una distancia profiláctica. El padre era un banquero que viajaba mucho y al que la niña veía rara vez. Nacida en 1903, en Kiev, Irène se volcó en los estudios y llegó a dominar siete idiomas, sobre todo el francés, en el que más tarde escribiría sus libros. Pese a su fortuna, la familia, por ser judía se vio hostigada ya en Rusia en el tiempo de los zares, donde el antisemitismo campeaba. Luego, al triunfar la revolución bolchevique, fue expropiada y debió huir, a Finlandia y Suecia primero y, finalmente, a Francia, donde se instaló en 1920. También allí el antisemitismo hacía de las suyas y, pese a sus múltiples empeños, ni Irène ni su marido, Michel Epstein, banquero como su suegro, pudieron obtener la nacionalidad francesa. Su condición de parias sellaría su ruina durante la ocupación alemana.

En los años veinte, las novelas de Irène Némirovsky tuvieron éxito, sobre todo, David Golder, llevada al cine por Julien Duvivier, le dieron prestigio literario y fueron elogiadas incluso por antisemitas notorios, como Robert Brasillach, futuro colaboracionista de los nazis ejecutado a la Liberación. No eran casuales estos últimos elogios. En sus novelas, principalmente en David Golder, la autora recogía a menudo los estereotipos del racismo antijudío, como su supuesta avidez por el dinero y su resistencia a integrarse en las sociedades de las que formaban parte. Aunque Irène rechazó siempre las acusaciones de ser un típico caso del "judío que odia a los judíos", lo cierto es que hubo en ella un malestar y, a ratos, una rabia visceral por no poder llevar una vida normal, por verse siempre catalogada como un ser "otro", debido al antisemitismo, una de las taras más abominables de la civilización occidental. Eso explica, sin duda, que colaborara en revistas como Candide y Gringoire, fanáticamente antisemitas. Irène y Michel Epstein comprobaron en carne propia que no era fácil para una familia judía "integrarse" en una sociedad corroída por el virus racista. Su conversión al catolicismo en 1939, religión en la que fueron bautizadas también las dos hijas de la pareja, Denise y Elizabeth, no les sirvió de nada cuando llegaron los nazis y dictaron las primeras medidas de "arianización" de Francia, a las que el Gobierno de Vichy, presidido por el mariscal Pétain, prestó diligente apoyo.

Irène y Michel fueron expropiados de sus bienes y expulsados de sus trabajos. Ella sólo pudo publicar a partir de entonces con seudónimo, gracias a la complicidad de su editorial (Albin Michel). Como carecían de la nacionalidad francesa debieron permanecer en la zona ocupada, registrarse como judíos y llevar cosida en la ropa la estrella amarilla de David. Se retiraron de París al pueblo de Issy-l'Évêque, donde pasarían los dos últimos años de su vida, soportando las peores humillaciones y viviendo en la inseguridad y el miedo. El 13 de julio de 1942 los gendarmes franceses arrestaron a Irène. La enviaron primero a un campo de concentración en Pithiviers, y luego a Auschwitz, donde fue gaseada y exterminada. La misma suerte correría su esposo, pocos meses después.

Las dos pequeñas, Denise y Elizabeth, se salvaron de milagro de perecer como sus padres. Sobrevivieron gracias a una antigua niñera, que, escondiéndolas en establos, conventos, refugios de pastores y casas de amigos, consiguió eludir a la gendarmería que persiguió a las niñas por toda Francia durante años. La monstruosa abuela, que vivía como una rica cocotte, rodeada de gigolós, en Niza, se negó a recibir a las nietas y, a través de la puerta, les gritó: "¡Si se han quedado huérfanas, lárguense a un hospicio!". En su peregrinar, las niñas arrastraban una maleta con recuerdos y cosas personales de la madre. Entre ellas había unos cuadernos borroneados con letra menudita, de araña. Ni Denise ni Elizabeth se animaron a leerlos, pensando que ese diario o memoria final de su progenitora, sería demasiado desgarrador para las hijas. Cuando se animaron por fin a hacerlo, 60 años más tarde, descubrieron que era una novela: Suite francesa.

No una novela cualquiera: una obra maestra, uno de los testimonios más extraordinarios que haya producido la literatura del siglo XX sobre la bestialidad y la barbarie de los seres humanos, y, también, sobre los desastres de la guerra y las pequeñeces, vilezas, ternuras y grandezas que esa experiencia cataclísmica produce en quienes los padecen y viven bajo el oprobio cotidiano de la servidumbre y el miedo. Acabo de terminar de leerla y escribo estas líneas todavía sobrecogido por esa inmersión en el horror que es al mismo tiempo -manes de la gran literatura- una proeza artística de primer orden, un libro de admirable arquitectura y soberbia elegancia, sin sentimentalismo ni truculencia, sereno, frío, inteligente, que hechiza y revuelve las tripas, que hace gozar, da miedo y obliga a pensar.

Irène Némirovsky debió ser una mujer fuera de lo común. Resulta difícil concebir que alguien que vivía a salto de mata, consciente de que en cualquier momento podía ser encarcelada, su familia deshecha y sus hijas abandonadas en el desamparo total, fuera capaz de emprender un proyecto tan ambicioso como el de Suite francesa y lo llevara a cabo con tanta felicidad, trabajando en condiciones tan precarias. Sus cartas indican que se iba muy de mañana a la campiña y que escribía allí todo el día, acuclillada bajo un árbol, en una letra minúscula por la escasez de papel. El manuscrito no delata correcciones, algo notable, pues la estructura de la novela es redonda, sin fallas, así como su coherencia y la sincronización de acciones entre las decenas de personajes que se cruzan y descruzan en sus páginas hasta trazar el fresco de toda una sociedad sometida, por la invasión y la ocupación, a una especie de descarga eléctrica que la desnuda de todos sus secretos.

Había planeado una historia en cinco partes, de las que sólo terminó dos. Pero ambas son autosuficientes. La primera narra la hégira de los parisinos al interior de Francia, enloquecidos con la noticia de que las tropas alemanas han perforado la línea Maginot, derrotado al Ejército francés y ocuparán la capital en cualquier momento. La segunda, describe la vida en la Francia rural y campesina ocupada por las tropas alemanas. La descripción de lo que en ambas circunstancias sucede es minuciosa y serena, lo general y lo particular alternan de manera que el lector no pierde nunca la perspectiva del conjunto, mientras las historias de las familias e individuos concretos le permitan tomar conciencia de los menudos incidentes, tragedias, situaciones grotescas, cómicas, las cobardías y mezquindades que se mezclan con generosidades y heroísmos y la confusión y el desorden en que, en pocas horas, parece naufragar una civilización de muchos siglos, sus valores, su moral, sus maneras, sus instituciones, arrebatadas por la tempestad de tanques, bombardeos y matanzas.

Irène Némirovsky tenía al Tolstói de Guerra y paz como modelo cuando escribía su novela; pero el ejemplo que más le sirvió en la práctica fue el de Flaubert, cuya técnica de la impersonalidad elogia en una de sus notas. Esa estrategia narrativa ella la dominaba a la perfección. El narrador de su historia es un fantasma, una esfinge, una ausencia locuaz. No opina, no enfatiza, no juzga: muestra, con absoluta imparcialidad. Por eso, le creemos, y por eso esa historia fagocita al lector y este la vive al unísono con los personajes, y es con ellos valiente, cobarde, ingenuo, idealista, vil, inteligente, estúpido. No solo la sociedad francesa desfila por ese caleidoscopio de palabras, la humanidad entera parece haber sido apresada en esas páginas cuya maniática precisión es engañosa, pues por debajo de ella todo es dolor, desgarramiento, desánimo, tortura, envilecimiento, aunque, a veces, también, nobleza, amistad, amor y generosidad. La novela muestra cómo la vida es siempre más rica y sutil que las convicciones políticas y las ideologías y cómo puede a veces sobreponerse a los odios, las enemistades y las pasiones e imponer la sensatez y la racionalidad. Las relaciones que llegan a anudarse, por ejemplo, entre muchachas campesinas y burguesas -entre ellas, algunas esposas que tienen a sus maridos como prisioneros de guerra- y los soldados alemanes, uno de los temas más difíciles de desarrollar, están narradas con insuperable eficacia y dan lugar a las páginas más conmovedoras del libro.

Sobre la Segunda Guerra Mundial y los estragos que ella causó, así como sobre la irracionalidad homicida de Hitler y el nazismo se han escrito bibliotecas enteras de historias, ensayos, novelas, testimonios y estudios y se han hecho documentales innumerables, muchos excelentes. Yo quisiera decir que, entre todo ese material casi infinito, probablemente nadie consiguió mostrar de manera más persuasiva, lúcida y sentida, en el ámbito de la literatura, los alcances de aquel apocalipsis para los seres comunes y corrientes, como esta exiliada de Kiev, condenada a ser una de sus víctimas, que ante la adversidad optó por coger un lápiz y un cuaderno y echarse a fantasear otra vida para vengarse de la vida tan injusta que vivió.

suite francesa d'irène némirovsky

El primer llibre que llegirem enguany al club serà aquesta corprenedora suite francesa composada gairebé de forma clandestina per Irène Némirovsky i publicada a França trenta anys després del seu assassinat al camp d’extermini d’Auschwitz.
Jo llegeixo la novel·la en castellà. Es tracta d’una edició de l’any 2005 publicada per l’editorial Salamadra que conté a més de les dues parts de que consta el text, un pròleg escrit per una amiga de la família, Myriam Anissimov, unes notes manuscrites de l’autora sobre la situació de França i el seu projecte de novel·la suite francesa i una selecció de la seva correspondència entre 1936 i 1945.

Al pròleg hi trobem una referència al mètode que emprava la senyora Némirovsky:
Había elaborado una tècnica novelesca inspirada en el estilo de Iván Turgueniev. Al comenzar una novela escribía no sólo el relato en sí, sino también las reflexiones que éste le inspiraba, sin supresión ni tachadura algunas. Por añadidura, conocía de forma precisa a todos sus personajes, incluso a los más secundarios. Emborronaba cuadernos enteros para describir su fisonomía, su carácter, su educación, su infancia y las etapas cronológicas de su vida. Cuando todos los personajes habían alcanzado semejante grado de precisión, subrayaba con ayuda de dos lápices, uno rojo y otro azul, los rasgos esenciales que debía conservar ; a veces bastaban unas líneas. Pasaba rápidamente a la composición de la novela, la mejoraba, y acto seguido redactaba la versión definitiva.