subratllar balzac

SÍLVIA SOLER
Subratllar Balzac
Arallegim
26|9|2026

Com ja és sabut, hi ha dues menes de lectors, els que encara estem ancorats en el paper i els que s'han deixat seduir per les noves tecnologies. A final d'estiu sentia algú que lloava la comoditat de l'e-book per anar a la platja perquè no pesa, no es mulla, no es fa malbé. Em vaig escandalitzar, teatralitzant una mica la meva reacció: no hi ha res que m'agradi més que aquell novel·lot que he llegit davant del mar i que queda rebregat, les pàgines fent onades i, quan el vas a guardar al prestatge, encara cauen a terra uns granets de sorra.

En el grup dels lectors de llibres tradicionals hi ha una subdivisió: els que tracten el llibre com un objecte sagrat i per tant no el guixen ni dobleguen les pàgines i els que el manipulem amb afecte però sense respecte. No hi ha res que m'agradi més que recuperar un llibre heretat de la meva mare i trobar-hi paràgrafs subratllats o anotacions fetes als marges. El llibre creix i agafa una altra dimensió.

Fa poc vaig agafar La dona abandonada, de Balzac, en l'edició que n'ha fet recentment la col·lecció Petits Plaers, de Viena. Vaig encetar-lo, com faig gairebé sempre, amb un llapis a la mà i, només a l'arrencada de la novel·la vaig subratllar aquesta frase: "L'any 1822, en els primers dies de la primavera, els metges de París van enviar a la Baixa Normandia un jove que patia aleshores una malaltia inflamatòria causada per algun excés d'estudi, o potser de vida". Comencem bé, vaig pensar.

Poc, molt poc després, em vaig topar amb la frase: "Llevat d'alguns detalls, totes les ciutats petites s'assemblen". També la vaig subratllar i, mentre ho feia, recordava el conegudíssim inici d'Anna Karènina: "Totes les famílies felices són iguals, cada família infeliç és infeliç a la seva manera". Qui havia llegit a qui? Vaig buscar-ho i vaig confirmar que Balzac havia escrit la frase abans que Tolstoi publiqués la seva Anna Karènina.

A partir d'aquí, Balzac anava desembolicant una història d'amor, seducció i convencions socials amb el seu inabastable talent narratiu. Vaig tornar a subratllar: "Només som despietats amb les coses, els sentiments i les aventures vulgars. Quan atraiem mirades, semblem grans".

Crec que aquí ja vaig deixar anar el llapis groc i negre, admetent que el meu subratllat abusiu no tenia cap sentit. Vaig seguir delectant-me amb la història d'amor de la Claire i el Gaston i només vaig tornar a buscar el llapis cap a la part final del llibre, quan ella, en una carta adreçada al seu amant, li escriu: "Fes-me patir, però no m'enganyis".

honoraris de balzac, els

Alberto Manguel cuenta la siguiente historia: “Cuando cierto editor francés muy conocido oyó decir que Balzac era una joven promesa de las letras, decidió ofrecerle dos mil francos por la siguiente novela que escribiese. Así pues, buscó sus señas y descubrió que residía en un barrio parisiense digamos que venido a menos; en vista de que su presa no era lo que se dice un hombre acaudalado, decidió reducir la oferta a mil francos. Pero al llegar allí comprobó que Balzac vivía en el ático, en una vulgar chambre de bonne, así que decidió rebajar de nuevo la cantidad y ofrecerle solo quinientos francos. Por último, cuando llamó a la puerta y entró en la modesta vivienda, viendo que Balzac estaba tomando por toda comida un trozo de pan y un vaso de agua, el editor abrió los brazos de par en par y exclamó: ‘¡Señor Balzac, soy su más ferviente admirador y me gustaría ofrecerle por su próximo libro la bonita suma de doscientos francos!’.”

Patricio Pron. «Escritores urgidos de dinero». Letras libres. 1|11|2019.

deu anys amb balzac

«Vaig començar el procés de posar-me d'acord amb mi mateix fa deu anys, quan vaig fer amistat amb Balzac. Mentre llegia els seus cinquanta volums no vaig notar el que passava dins meu, fins que vaig arribar al final. Aleshores em vaig trobar a mi mateix i vaig poder fer la síntesi de totes les antítesis irresoltes de la meva vida fins aquell moment. Però també havia après, mirant les persones amb els seus binocles, a contemplar la vida amb tots dos ulls, quan abans la mirava a través d'un monocle. Balzac, aquell gran mag, m'havia proporcionat no només una certa resignació, una submissió al destí o a la providència que em redimia del dolor dels embats de la vida, sinó que m'havia inoculat una mena de religió que m'agradaria anomenar cristianisme laic. Al llarg del viatge que vaig fer de la mà de Balzac a través de la seva comèdia humana, on vaig conèixer fins a quatre mil persones (un alemany els ha comptat!) em va semblar que vivia una altra vida, més extensa i més rica que la meva, de manera que cap al final vaig tenir la sensació d'haver viscut dues vides humanes. Del seu món en vaig treure un nou punt de vista sobre el meu; i després de recaigudes i crisis em vaig aturar finalment en una mena de reconciliació amb el sofriment, quan al mateix temps vaig descobrir que la pena i el dolor cremen les escombraries de l'ànima, refinen els instints i els sentiments i, fins i tot, obsequien amb les qualitats més altes l'ànima que s'ha alliberat d'un cos flagel·lat. D'aleshores ençà he pres el calze amarg de l'existència com una medicina, convençut que era el meu deure patir-ho tot...excepte la humiliació i l'esclavatge!»

August Strindberg. Tot sol. Traducció de Carolina Moreno Tena. L'Avenç, 2015. P. 35-36. 

«El meu entorn es redueix actualment a les relacions impersonals que estableixo a través dels llibres. Els cinquanta volums de l'obra de Balzac han estat la meva lectura al llarg dels darrers deu anys i s'ha convertit en un amic personal de qui no em canso mai. Certament, no va crear el que podem anomenar una obra mestra, especialment en els temps que corren en què l'art i la literatura són una mateixa cosa. Les seves novel·les no tenen res d'artístic: no s'hi veu la composició enlloc i mai no he sabut distingir el seu estil. No juga amb les paraules, ni fantasieja amb imatges sobreres, les quals, dit sigui de passada, formen part de la poesia; en canvi, té un sentit de la forma tan consistent que el contingut sempre s'expressa d'una manera diàfana que la paraula cobreix uniformement. Rebutja les futileses i actua com un narrador directe i immediat en una vetllada: ara explica una història, adés introdueix la veu d'un personatge, de vegades fa un comentari o una explicació. Per a ell, tot és història, la història del seu present; cadascun dels seus personatges, per insignificants que siguin, es mostren a la llum del seu temps i, a més a més, compten amb uns orígens i despleguen tota la seva trajectòria vital sota una o altra forma, la qual cosa eixampla el camp visual i li posa un fons a cada figura. Quan penso en totes les insensateses que s'han escrit sobre Balzac per part dels seus coetanis em poso les mans al cap...»

Ibídem. P. 83.