penseu a treure els pòstits, gràcies

autopréstec avant la lettre

    Font: Biblioteca Laporte @biblio_laporte

sos: patrimoni bibliogràfic en perill

VALÈRIA GAILLARD
SOS: patrimoni bibliogràfic en perill
Ara llegim
25|5|2019

Les biblioteques universitàries del país no poden absorbir per falta d’espai els fons bibliogràfics dels professors que es jubilen. Aquesta problemàtica posa en evidència la falta d’una política clara sobre com s’han de gestionar aquests llegats, que sovint s’acaben dispersant i es perd així un valuós patrimoni

“No hi ha res més difícil, avui dia, per a un professor jubilat, que que acceptin la teva biblioteca a la universitat”. Víctor Gómez Pin, professor emèrit de filosofia a la UAB, és un dels molts docents que han rebut un “no” rotund per resposta a la seva proposta de llegar la seva biblioteca especialitzada per enriquir la universitària. “Ja m’imagino que els meus llibres acabaran en una cadena d’aquestes de segona mà i és molt trist”, explica Josep M. Bech, professor de filosofia jubilat de la UB, que té a casa seva dues habitacions plenes de llibres sobre fenomenologia alemanya. “És absurd que aquesta biblioteca, que he construït després de dècades d’estudi, acabi al contenidor”, afegeix el professor de filosofia de la UB Salvi Turró, que té els noranta volums de l’obra completa en alemany de Heidegger, a banda d’una col·lecció única sobre idealisme alemany de dos-cents títols. “És una ocasió perduda per a la biblioteca universitària, perquè és complementària i inclou llibres avui introbables”.

Els dos professors s’emmirallen en Alemanya, on les institucions universitàries fa temps que gestionen els Nachlass dels professors -que són els llegats (arxius i llibres) que deixen quan es jubilen i que s’entreguen de forma pòstuma-, però on també existeix el Vorlass, una donació que es fa en vida. A banda, a Alemanya hi ha l’Arxiu de Literatura Alemanya de Marbach, que recull els llegats d’escriptors i personalitats des del 1750 fins a l’actualitat, tot centralitzat i disponible. “Pot semblar una ximpleria, però poder disposar d’aquest material és molt valuós per als investigadors. Gràcies a la recuperació del Nachlass d’un professor que coneixia Hegel i Fichte, un tal Diez, s’ha pogut recuperar la baula perduda en els estudis de l’idealisme alemany”, diu Turró.

“A Alemanya ho tenen molt ben resolt. En canvi, aquí, per deixar un llibre a la biblioteca ens demanen deu euros: no té ni cap ni peus”, es queixa Bech. “Volem llegar els nostres fons bibliogràfics, no per un tema narcisista -tant ens fa que s’identifiquin amb el nostre nom- sinó perquè aquests fons, que tenen una unitat i un sentit, no es perdin”.

L’ESPAI TAMBÉ ÉS OR

Des de l’altra banda de la lleixa, els responsables de biblioteques universitàries assenyalen les dificultats que tenen a l’hora de donar aixopluc a tots els llegats oferts. “S’han de posar restriccions perquè no podem acollir segones, terceres, quartes còpies dels mateixos títols, no es pot gestionar econòmicament”, afirma Josep Turiel, director de la Biblioteca CRAI de Lletres de la UB, que reconeix que l’època de les grans donacions s’ha acabat: “Ara hi ha una clara política de restricció”.

Cada centre exposa públicament els criteris que segueix a l’hora d’acceptar llegats, i gairebé tots coincideixen en tres punts: han de ser complementaris, han d’estar vinculats amb els grups de recerca de la casa i han de ser útils, en el sentit que han d’aportar alguna cosa extra a la biblioteca. A la UB, per exemple, acaben d’acollir els llegats de la doctora Susan Ballyn, especialitzada en estudis australians, i els de la doctora Teresa Martínez, de literatura hebrea. “No teníem res de similar -subratlla Turiel-. Entenc que els professors busquin una solució amorosa per a les seves biblioteques, però és inassumible”.

UN MATERIAL ALTAMENT SENSIBLE

“En els temes de donacions de fons cal ser molt delicat i sensible, perquè la persona entrega els seus llibres en un acte de generositat i s’han de tractar amb cura”, comenta Montserrat Espinós, directora de la Biblioteca de la UPF, un dels centres més oberts a l’hora de rebre llegats bibliogràfics. L’última donació que han acceptat: l’arxiu del filòsof Xavier Rubert de Ventós. “Nosaltres acceptem els fons sempre que no siguin obsolets, estiguin en bones condicions i tinguin vinculació amb els grups de recerca de la casa, encara que no siguin professors”. La UPF també ha acollit la biblioteca del professor de literatura comparada de la UB Jordi Llovet, que va fer donació dels seus 30.000 volums -entre llibres nous i de bibliofília-, i l’arxiu Gianni Vattimo, entre altres fons excepcionals. “Per a nosaltres és un honor acollir fons com aquests que donen valor a la Universitat”. Va ser a través d’un dels seus deixebles, Santiago Zabala, que aquest preuat arxiu va anar a parar al Dipòsit de les Aigües de l’UPF, on gaudeix d’un espai propi. De professors de la casa, preserven el llegat del filòsof Eugenio Trías (arxiu i biblioteca) i del recentment traspassat professor Josep Fontana, que ja en vida anava assortint la biblioteca de les últimes novetats.

“Alguns professors, com en Fontana, són formiguetes i sempre han anat portant llibres. El professor Josep Maria Micó, per exemple, ens va donar fa uns dotze anys una biblioteca particular centrada en estudis literaris i teoria de la literatura composta per vint mil volums. No ens els ha entregat de cop, sinó que cada any fem trameses de dos o tres mil volums”.

Cal no oblidar que rere cada donació hi ha un treball ingent: la tasca de processar, catalogar, tractar i finalment posar a disposició del públic aquest fons, i per a això calen mitjans. “A la Universitat encara estem patint una crisi que no ens permet enllestir els treballs de rehabilitació del Dipòsit de les Aigües i per això som molt curosos a l’hora d’acollir fons, perquè l’espai no és com un xiclet, sinó que és limitat”.

Aquesta realitat es pot extrapolar a altres universitats del país. La que té més problemes d’espai, atesa la seva antiguitat, és la Universitat de Barcelona, que tanmateix conserva els fons d’alt valor patrimonial, com els d’Antoni Vilanova, Carles Miralles i Joan Solà o el llegat monumental de l’Institut Cambó. A la UAB, per exemple, conserven els llegats de l’escriptor José Agustín Goytisolo, el filòsof Kurt Hübner i el filòleg Francisco Rico, el de llibres d’art de Teresa Camps Miró o el de ciència-ficció de Xavier Úcar, mentre que a la Universitat de Girona preserven el fons Josep Ferrater Mora, el Prudenci i Aurora Bertrana, el de Raimon Panikkar o el de l’historiador Pierre Vilar. A la Universitat de Lleida conserven el fons Josep Vallverdú, el de Màrius Torres, el dels cronistes Sol i Torres i el Samuel Gili i Gaya, per citar alguns exemples.

UNA ORGANITZACIÓ MIL·LIMÈTRICA

Per fer front a aquesta manca d’espai es va crear un equipament providencial, el GEPA (Garantia d’Espai per a la Preservació de l’Accés), a Lleida, que es va posar en marxa l’octubre del 2008 en una antiga caserna militar. La solució d’un magatzem remot no és cap novetat: la biblioteca d’Alexandria comptava amb un annex remot, el temple de Serapeu, on es guardaven almenys 48.000 pergamins. “Aquest magatzem cooperatiu endegat pel Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) ens permet alliberar espai posant-hi els llibres que tenen un baix ús i, gràcies a les noves tecnologies, les biblioteques ens coordinem a l’hora d’adquirir i conservar fons”, explica Josep Turiel.

Malgrat aquest equipament, els problemes d’espai no es resolen i no és estrany veure a les biblioteques taules amb llibres perquè la gent els agafi: una manera menys dolorosa d’esporgar. Turiel assenyala, a més, l’especificitat d’uns fons bibliogràfics que no perden interès amb els anys: “En les carreres de ciències els llibres queden obsolets, però en les d’humanitats això no passa”.

El problema dels llegats afecta molts altres àmbits, no només l’universitari, i està marcat per la voluntat dels donants. Un dels casos més paradigmàtics va ser la troballa el 2015 als Encants de Barcelona de llibres descartats per la família d’Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. Altres fons s’han conservat gràcies a la implicació de particulars, com ara el de Xavier Benguerel, en mans de l’escriptor Julià Guillamon. Recentment, hem sabut que el fons d’Arnau Puig el conservarà la revista d’art Bonart.

EL NOU REPTE: EL FORMAT DIGITAL

La Biblioteca de Catalunya (BC) treballa amb la Institució de les Lletres Catalanes per acollir llegats d’escriptors morts -Vázquez Montalbán, Huertas Claveria-, i també en vida -Joaquim Carbó, Maria Barbal-, però també de professors en col·laboració amb els centres docents. De Carles Miralles, per exemple, han acceptat els arxius personals i part de la biblioteca (30.000 volums). “Davant d’una proposta de donació fem un inventari íntegre del que ens arriba encara que no ens ho quedem tot, però així queda constància del conjunt”, diu Eugènia Serra, directora de la BC. “Som una instal·lació pública i hem de ser sostenibles, per això sovint agafem la part més especialitzada i la que té un valor”. Segons Serra, cada cas és únic i fan “un vestit a mida”. El 95% dels fons de la BC són donatius, un gest -la donació- que pot tenir beneficis fiscals. Dipositària de tots els títols que es publiquen cada any a Catalunya i en català a l’estat espanyol, la BC afronta ara un altre repte: el format digital, que potser no requereix tant d’espai com el paper, però sí servidors informàtics.

a sibèria

Me abastecía de libros en la biblioteca centenaria de la facultad. El lema de la Universidad de Barcelona es Libertas perfundet omnia luce —La libertad lo llena todo de luz (los franquistas, no es de extrañar, eliminaron de un plumazo el sujeto de la frase, introducido por el rector republicano—, pero, si por algo destacaban sus añejas y polvorientas salas cuyas paredes escupían humedad, era por su pobre iluminación. A las horas en que solía acercarme al mostrador, atendían dos auxiliares: una joven con los hombros salpicados de pecas y un chico de expresión grave y ojos ratoniles. A menudo esperaba a que el último estuviera libre para extenderle los papelitos con las peticiones de títulos. Mientras lo observaba repasar la lista de libros, veía que los ojos, vivarachos, le bailaban en las órbitas. Cuando supo que estudiaba literatura rusa, me preguntó con retintín: «¿Tolstói o Dostoievski?». Noté que escudriñaba hasta el último recoveco de mi tez en busca de algún rasgo, quizá, de ascendencia eslava. Al parecer, le intrigaba esa determinación mía de adentrarme en una cultura en principio tan lejana. Para proveernos de manuales de ruso, no quedaba más remedio que ir al búnker. Por alguna razón, la bibliografía de este idioma había ido a parar a un módulo prefabricado de chapa, confinado a la entrada trasera de la universidad. Un lugar desangelado donde solía instalarse un aire estadizo. Gélido en invierno, los estudiantes que decidían quedarse a estudiar en las mesas allí colocadas tenían que hacerlo con los abrigos puestos: los de Eslavas, por lo visto, éramos los parias de la filología.

Marta Rebón. En la ciudad líquida. Derivas, interiores y exilios. Caballo de Troya, 2017. P. 115.

l'atri de la mort

Respecto al tema de los suicidas, las bibliotecas parecen atraer un número sorprendente de ellos, aunque tal vez esto resulte menos sorprendente al tener en cuenta que los suicidios de las bibliotecas generalmente tienen lugar en ambientes universitarios, donde la proporción de éstos es, por lo general, elevada. Hace un tiempo, la Universidad de Nueva York sufrió una mini-epidemia: entre septiembre de 2003 y septiembre de 2004, seis estudiantes se mataron saltando desde varios edificios universitarios, los dos primeros desde la décima planta de la Biblioteca Bobst. Diseñada por el arquitecto Philip Johnson, la Biblioteca Bost está construida en el estilo moderno de principios de los años sesenta, con un atrio central rodeado por pasarelas circulares y un suelo de op art en la planta baja. Hay quien afirma que éste último fue diseñado con el propósito de desalentar a los potenciales suicidas, puesto que si uno se detiene en cualquiera de las plantas superiores y mira hacia abajo, el atrio parece estar lleno de pinchos (aunque no me queda claro por qué esto habría de disuadir, y no animar, a aquellos dispuestos a saltar). El atrio se inspiró en realidad en un dibujo de Escher: Profundidad. Las barandillas originales que rodean el borde de las pasarelas del piso superior eran asombrosamente bajas pero, desde aquellos suicidios, la universidad ha instalado paneles de cristal alrededor de ellas.

El 12 de septiembre de 2003, John D. Skolnik, un afligido estudiante de primer año de Evanston (Illinois), saltó por encima del pasamanos de la barandilla de la planta superior y cayó en picado sobre la base marmórea del atrio, aterrizando con tanta fuerza que los alumnos que se encontraban estudiando tres pisos por debajo de la planta baja aseguraron haber sentido el impacto. Un mes más tarde, el 10 de octubre de 2003, de camino a un almuerzo tardío con dos amigos, Stephen Bohler, de veinte años, sugirió hacer una parada en la Biblioteca Bobst y subir en ascensor hasta la planta superior. Al salir del ascensor, mientras sus dos amigos miraban por encima de la barandilla, Bohler se fue directo al borde, lo saltó con total deliberación y se precipitó al espacio abierto del atrio. La autopsia reveló que había ingerido setas alucinógenas, por lo que su muerte fue calificada de «accidente» (una manera oportuna de dar sentido a este desconcertante giro de los acontecimientos). Naturalmente, la gente vinculó la muerte de Bohler con la de Skolnik y se culpó al señuelo del «atrio de la muerte» de la Bobst. Pero la responsabilidad no era de la biblioteca. La Universidad de Nueva York tiene, en cualquier caso, un índice de suicidios más elevado que la media, en parte debido al singular estrés que supone vivir en una ciudad del tamaño de Nueva York. Cualquier edificio público o semipúblico que disponga de un atrio profundo y accesible se convertirá inevitablemente en un foco de suicidios, o de especulaciones sobre él. De acuerdo con los funcionarios de la universidad, el de Skolnik fue el primer suicidio ocurrido en la Biblioteca Bobst en sus treinta años de historia, y el primero en la universidad desde 1996.

Mikita Brottman. Contra la lectura. Traducció de Lucía Barahona. Blackie Books, 2018. P. 70-71.

el fons emili teixidor

La UVic posa a disposició de la comunitat acadèmica el fons Emili Teixidor

l'apunt

Blog informatiu de la UVic

14|6|2018

Els estudiosos de l’obra i la figura d’Emili Teixidor estan d’enhorabona perquè la UVic ha posat a disposició de la comunitat acadèmica la catalogació del fons bibliogràfic i personal de l’escriptor, mestre i pedagog de Roda de Ter, mort l’any 2012. Els treballs de catalogació del fons han estat presentats avui pel rector de la UVic-UCC, Jordi Montaña, acompanyat de la directora de la Biblioteca, Mireia Salgot; la responsable del Servei de Gestió Documental, Arxiu i Registre, Núria Cañellas; i per l’hereu de Teixidor, Lluís Fernàndez.

Per tal de mantenir viva la memòria de l’escriptor, la UVic ha decidit posar el nom de Sala Emili Teixidor a l’espai ubicat a l’edifici A on es guarden els llibres de qui va ser primer Doctor Honoris Causa de la UVic.

Jordi Montaña ha recordat la figura d’Emili Teixidor com “un escriptor de primera línia, que es va adreçar a tota mena de lectors partint de la seva realitat concreta de Roda de Ter i de la Plana de Vic” i ha agraït al seu hereu, “la confiança pel lliurament d’aquest fons que engruixirà notablement la Biblioteca i el Servei de Gestió Documental de la UVic”.

Per la seva banda, Mireia Salgot, ha destacat la importància de poder reunir fons i col·leccions especials, com el d’Emili Teixidor, Segimon Serrallonga, Dolors Orriols, entre altres “que gràcies a la digitalització es poden difondre des del catàleg de la biblioteca de la UVic.” També ha destacat que “es tracta d’un fons excepcional per la diversitat de materials que aplega i que té un gran valor per a la recerca acadèmica per la quantitat de recursos primaris que conté”.

L’hereu de Teixidor, Lluís Fernàndez, ha destacat que “deixar el fons a la UVic era el millor lloc per la difusió que se’n faria i perquè a ell li hauria fet il·lusió”, i ha agraït a la Universitat el tractament que s’estava donant al fons.

Quatre metres lineals d’arxiu, 4.500 llibres i 50 objectes personals

La catalogació del fons Emili Teixidor ha estat un treball col·laboratiu de la Biblioteca i el Servei de Gestió Documental, Arxiu i Registre de la Universitat.

Segons ha explicat Núria Cañellas, el primer que s’ha portat a terme ha estat la Guia del Fons personal d’Emili Teixidor, que té per objectiu orientar els usuaris en el coneixement del fons. El període cronològic de la documentació se cenyeix entre els anys 1945 i 2012 i comprèn 4 metres lineals de documentació d’arxiu, 4.500 llibres i 50 objectes, entre trofeus, objectes personals, diplomes i cartells emmarcats, etc. Entre la documentació professional hi ha una part molt significativa d’esborranys i correccions de textos, manuscrits i mecanografiats de la seva obra creativa, així com discursos i altres textos i guions.

També s’ha elaborat un Catàleg d’objectes del fons personal, que descriu al detall els 50 objectes que formen part d’aquest fons, com el premi Crítica de Serra d’Or, obtingut l’any 1980 per Sic Trànsit Glòria Swanson o la medalla de Doctor Honoris Causa de la UVic, de l’any 2012.

Tant el catàleg com la guia es poden consultar a través de l’apartat “Fons especials” de la web de la Biblioteca de la UVic.

l'armariet de plorar

A la J. Willard Marriott Library de la Universitat de Utah han habilitat una mena de cabina per tal que els estudiants estressats puguin alleugerir les tensions que comporta el final de curs. L'armariet de plorar és idea de Nemo Miller, un alumne d'escultura, que també n'ha redactat les normes d'ús. 

Let it all out! University of Utah installs a CRY CLOSET in the library so stressed-out students can hide away and weep in private during finals. Daily Mail. 26|4|2018.

meetic point

LA SEGUNDA DE TODA ESPAÑA

La biblioteca de Catalunya en la que más se liga está en Sabadell

Los estudiantes del Vallès le sacan más partido a sus horas de estudio que en otras universidades del estado a la hora de conocer gente

La Vanguardia. Sabadell-Vallès.
8|9|2017

Septiembre ya está aquí. El verano ha terminado y las clases ya han comenzado. Una vuelta a la rutina que puede ser menos tediosa si no focalizas todas tus fuerzas únicamente en estudiar.

Y es que aunque de primeras puede sonar aburrido y un tanto deprimente, tu opinión puede cambiar con este top 10 de las bibliotecas universitarias donde más se liga. Seas universitario o no, puedes aprovechar para 'hincar un poco los codos' y conocer a la que puede ser tu media naranja.

Con la ayuda de Meetic, hemos elaborado este ranking de las bibliotecas universitarias donde más se liga. ¿Quieres saber si la de tu facultad está entre ellas? Pues ahí va esta completa lista:

TOP 10 BIBLIOTECAS UNIVERSITARIAS DONDE MÁS SE LIGA

1. Univ. de Granada. Facultad de Derecho. Granada.
2. Univ. Autónoma de Barcelona. Biblioteca Universitaria de Sabadell. Sabadell.
3. Univ. Complutense. Facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Madrid.
4. Univ. de Valencia. Biblioteca de Ciencias Sociales "Gregori Maians'. Valencia.
5. Univ. Complutense. Ciencias de la Información. Madrid.
6. Univ. de Sevilla- Facultad de Derecho. Sevilla.
7. Univ. de País Vasco. Biblioteca del Campus de Vizcaya. Leioa (Vizcaya).
8. Univ. de Salamanca- Biblioteca Francisco de Vitoria. Salamanca.
9. Univ. de Vigo. Facultad de Ciencias Sociales y Comunicación. Pontevedra.
10. Universidad de Málaga. Biblioteca General. Málaga.

qüestió de pilotes

Com que sembla del tot impossible que la gent (allò que en diem la gent) pugui arribar a acostumar-se (mai) a aixecar les cadires en comptes d'arrossegar-les, els de la Biblioteca de Física y Química de la Facultad de Ciencias de la Universidad de Zaragoza s'han empescat aquest curiós sistema per silenciar els raaaaaaaaacs raaaaaaaacs del proïsme en prendre o abandonar els seients. Cal tenir moltes pilotes, però.

Aquí us ho expliquen tot. 

biblioteques malaguanyades

«Les biblioteques universitàries de mig món es nodreixen, en primer lloc, dels fons que compren elles mateixes, i, en segon lloc, de les donacions dels professors, fetes en vida o mortis causa. Així s’han fet les fabuloses i prestigiades biblioteques de grans universitats dels Estats Units i d’Anglaterra. Als Estats Units, que són rics, els professors solen trobar tot el que necessiten —o ho demanen, i els ho compren— a les institucions mateixes on treballen, de manera que és molt habitual que un gran professor nord-americà no tingui, a casa seva, més enllà d’un miler de volums. A França, que és un poble menys amic de l’escena pública, els professors, per contra, solen acumular biblioteques de desenes de milers d’exemplars: com que hi estan ben pagats, tenen cases grans, fins i tot segones residències, i tenen espai per a col·leccions molt extenses, que acaben oferint als centres de docència.

A d’altres països del continent, ara assetjat per una crisi econòmica que no acaba d’escampar, els professors que ranegen la setantena encara han cobrat bé, i han arribat a posseir, també, una gran quantitat de llibres. Les universitats, en canvi, cada vegada més pobres, ja no poden comprar tot el que caldria. La institució no té diners per adquirir llibres i revistes especialitzades, el professor no les hi troba, i llavors ho adquireix ell, pel seu compte. Es tracta, doncs, de col·leccions que en principi haurien de ser públiques des del primer moment, però que són privades, fetes sovint al llarg de més de cinquanta anys. El lector entendrà de seguida que si aquestes col·leccions privades s’han fet per manca de recursos de les universitats, el més lògic és que llurs propietaris ofereixin els fruits de la seva bibliofília, traspassats o no, a les entitats públiques que no van poder adquirir-los. I ho fan. Això és molt propi, justament, de l’últim decenni, i res fa pensar que la situació canviarà de tendència.

El que resulta paradoxal, llavors, és que les universitats públiques —ara parlo del nostre país— no acceptin fàcilment un llegat de milers de volums ofert pels seus professors jubilats, o quasi. La de Barcelona, per exemple, ha adduït des de fa dècades que no té espai, i que encara en té menys si el que desitja el donant és que els seus llibres es presentin en un apartat de la biblioteca general sota una rúbrica discreta en què figuraria el nom de l’ésser generós: una cosa molt més amesurada que les grans fundacions nord-americanes, que exhibeixen edificis enormes al frontó dels quals hi figura, amb lletres d’or, el nom del magnànim que va fer la donació.

A la meva universitat, com he dit, una donació es converteix en una tasca laberíntica, desagraïda i al capdavall impossible. D’una banda, diuen que no hi ha lloc; però, d’altra banda, s’inauguren centres de recerca en l’àmbit de les ciències socials i humanístiques que estan deserts, i sense cap destí versemblant a hores d’ara. Així s’han perdut, o malaguanyat, biblioteques que podrien ser l’orgull de la nostra primera universitat.

Conec uns quants casos concrets: Josep Alsina, catedràtic de grec, va acabar donant la seva biblioteca a l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual era membre, per no trobar-ne acomodament a la universitat on havia ensenyat tota la vida. José Manuel Blecua, que tenia bona part de la poesia del Segle d’Or i de tota la primera meitat del segle XX en edicions princeps, va demanar una aula anomenada Ramón y Cajal, al pati de Ciències, i el rectorat del seu moment va dir-li que nanai del Paraguai: els llibres se’ls van repartir els seus fills, que, per sort, són de lletres tots dos. José María Valverde no va deixar res escrit, però la seva viuda els va donar a la universitat. Com que no hi ha espai —sembla que no n’hi hagi hagut des de la seva fundació—, la biblioteca es va disgregar per tota la geografia urbana i catalana: a la Vall d’Hebron, a la facultat de Lletres, a la de Filosofia, al magatzem de Barcelona, al de Cervera, etcètera. Mai ningú arribarà a saber quines van ser les lectures de Valverde, les seves passions, les seves amistats. La viuda de Carles Miralles, traspassat fa poc més d’un any, la volia donar, ella també, a la universitat del seu home. Hi va haver converses amb el rector i amb una responsable del patrimoni, extravagant. Després de vagues promeses, que conec perfectament, els llibres acabaran repartits entre una filla docta, de Lletres, la Biblioteca de Catalunya i potser l’abadia de Montserrat.

Així és com una universitat empobrida renuncia a posseir un fons bibliogràfic que honraria els seus antics propietaris i faria un enorme servei a la universitat mateixa. Em consta que a d’altres universitats això no passa.»

Jordi Llovet. Biblioteques malaguanyades. El País. 9|3|2017.

cent metres llisos

que hipàtia us perdoni

La Bíblia és un nom propi que prové d’un nom comú de la llengua grega expressat en plural: els llibres. És per això que el llibre sagrat dels jueus i dels cristians es coneix com el llibre dels llibres. El nom grec biblio- també ha arribat a les llengües romàniques com a element compositiu, formant paraules com bi­blioteca –la col·lecció de llibres–, bibliòfil –el que estima els llibres– i bibliocleptòman –el que els roba, tot i que, segurament, també els estima.

El més antic d’aquests mots, que a través del llatí ve del grec clàssic, és biblioteca, i al segle XIX va servir d’exemple per a la creació de paraules noves que són col·leccions de coses, com ara pinacoteca (pintures), gliptoteca (pedres antigues gravades) i cartoteca (mapes). I d’altres de més recents, com discoteca, fonoteca, fototeca, filmoteca, hemeroteca, mediateca, ludoteca, xeroteca, vinoteca i enoteca.

Ara bé, amb la paraula biblioteca el pensament ens mena a Alexandria, la ciutat del delta del Nil que n’allotjava la més important de l’antiguitat. Juli Cèsar la va cremar i Marc Antoni la va reconstruir. Del complex format per la biblioteca i el museu en va florir l’escola d’Alexandria, una colla de pensadors i científics sense parió fins al Renaixement.

En record d’aquell meravella, el 2002 els egipcis en van inaugurar una de nova planta, amb vuit milions de volums. El complex també acull tres museus, cinc instituts de recerca, galeries d’art, un planetari i un saló de 3.000 butaques. I quin és el nom del complex? Doncs Biblioteca d’Alexandria, només faltaria.

Els cervells europeus, però, no tenen aquesta mateixa sensibilitat. Amb la declaració de Bolonya del 1999, els ministres d’Educació de la UE van establir les bases de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Entre els objectius, el foment de l’aprenentatge i la investigació. És per ­això que les biblioteques universitàries s’han adaptat als nous requisits incorporant més usos i, alhora, unes sigles, CRAI: Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació.

És lògic que les biblioteques evolucionin i esdevinguin centres amb molts serveis, presencials i en línia, però cal amagar-les darrere d’unes sigles tan poc clares com CRAI? Que és que són més boniques que biblioteca, una paraula amb unes arrels inqüestionables que durant més de dos mil·lennis s’ha adaptat a les necessitats de cada època?

A les lleixes d’Alexandria hi havia papirs i pergamins, i a l’edat mitjana regnava el pergamí. Amb la invenció de la impremta, els llibres de paper van omplir els prestatges de les biblioteques, i al segle XX hi entren discos, revistes, ví­deos..., però es continuen dient biblioteques. Des d’Alexandria, fa més de dos mil anys, ningú no els havia canviat el nom. I són la Unió Europea i les universitats les que estan perpetrant aquest nominicidi? Que Hipàtia us perdoni.

Pobra Alexandia. Magí Camps. La Vanguardia. 2|1|2017.

zzz

Se queda dormida en la biblioteca y paraliza la red con cientos de memes

Anakaren Aguirre
Vanguardia|MX
25|8|2016

Una alumna de la Universidad de Queensland, Australia, se quedó dormida en la biblioteca, le tomaron foto y sus memes se volvieron virales

Seguramente este regreso a clases representó un cambio de rutina para algunos estudiantes y esta alumna de la Universidad de Queensland, Australia, no aguanto el ritmo del primer día y el sueño la venció en un sillón de la biblioteca.

La imagen fue compartida por sus compañeros de clase en el sitio Reddit, en donde los usuarios de las redes no perdieron la oportunidad de crearle memes.

La posición en la que se encontraba la joven, dejó al descubierto su flexibilidad para acomodarse en cualquier lado. La imagen quedó inmortalizada gracias a que los internautas hicieran uso del Photoshop y la pusieron en situaciones muy divertidas.

La inocente imagen de la joven ya se ha convertido en viral en todas las redes sociales del mundo.

Aquí en trobrareu més.

zona zzz

Shapiro Undergraduate Library, Universitat de Michigan.

Segons els experts, que es diu en aquests casos, la millor manera de treure el màxim profit de les hores d'estudi de què hom disposa és concedir-se períodes de descans (10 minuts per cada 45 minuts de colzes, vindria a ser la recomanació), per tal de facilitar la recuperació de les neurones i, d'aquesta manera, mantenir la capacitat de concentració.

Total que per millorar el rendiment acadèmic dels seus estudiants, algunes universitats (estrangeres totes; no n'he trobat cap cas nostrat) han habilitat sales (fins i tot  dins de les biblioteques) equipades amb llitets de campanya, sofàs llit, màrfegues, coixins, etc., per practicar el noble art de la becaina, però entesa com un trencar el son i prou, res de migdiada de pijama i gibrelleta. D'altres universitats han optat pel descans individual, oferint als seus estudiants una mena de receptacles, futuristes de no dir, anomenats sleeping pods, ideals per als que són més de jeure sols. Amb música relaxant i massatge inclosos.

'Nap nook' de la University of East Anglia.

'Zzz zone', de la University of Manchester.

I, per acabar, ja no ve d'aquí, el complement ideal per mantenir-se totalment aïllat de l'exterior: aquest adorable coixí escafandre. 

Ostrich Pillow®.

·CSG implements first napping station in UGLi. The Michigan Daily.  

·Napping Around: Colleges Provide Campus Snooze Rooms. Time. 

·High-tech sleeping pods for 21st century Perth university library. Abc-Australian Broadcasting Corporation.

·T’adorms a classe? Les universitats hi posen remei. L'escorxador. Biblioteca del campus universitari de Manresa.

·University of Manchester unveils student sleeping pod. The Telegraph.