coses de fans

 

Una oleada de fans de Nick Cave compra en una librería inglesa después de que el cantante donara miles de sus libros
El País
21|7|2025

El artista australiano Nick Cave ha acumulado muchos libros a lo largo de sus 67 años de vida. Mínimo en torno a 2.000, que es la cifra que el músico ha donado a la librería benéfica Oxfam de Hove (East Sussex, Inglaterra), según el medio local británico ‘The Argus’. Una donación que ha llevado a muchos de sus seguidores a acercarse al local. Y es que además de los libros, entre las páginas de estos se pueden encontrar algunos recuerdos del cantante, como la tarjeta de embarque de un vuelo a Ámsterdam o un mapa de Estados Unidos con la fecha de la gira que realizó en 2007, con el Madison Square Garden marcado con un círculo. Un comprador también encontró dentro un paquete vacío y aplastado de cigarrillos Camel.⁠

Entre las lecturas se encuentran ejemplares de autores como Salman Rushdie, Miguel de Cervantes o Ian McEwan, y los libros se mueven en un amplio abanico que va de una primera edición de ‘El hombre de blanco’ de Johnny Cash a un libro de recetas afrodisíacas. Dentro de un ejemplar de ‘Los trabajos de Persiles y Sigismunda’, la última novela de Cervantes, el cineasta australiano Peter Sempel dibujó una figura de un cíclope y escribió: “Para mi cantante de blues favorito, Nicholas E. Cave, Navidad del 89 en mi puta ciudad favorita, Nueva York. Tu viejo amigo y fan, Peter Sempel”. En la página siguiente hay citas de Albert Camus, entre ellas: “El camino de la lucha me lleva a la carne”.

[...] El personal del establecimiento, el que este domingo había cola para entrar después de que corriera la voz sobre la colección, afirma que un solo cliente llegó a gastar 200 libras y se fue con varias bolsas. El sábado por la mañana se formó una larga cola dentro de la librería. Una compradora citada por The Times adquirió libros como El maestro y Margarita, de Mijaíl Bulgákov, e Hijos de la medianoche, de Salman Rushdie. Le envió las fotos a un amigo que había visto una publicación sobre la venta en Reddit. “Es un gran fan de Nick Cave y me envió un mensaje diciendo: ‘¡Tienes que ir!”. Otra compradora comentó que un amigo suyo compró un libro sobre moda en París y había una nota para su esposa Susie. Estaba muy emocionada, la nota decía: “Querida Susie, creo que te encantará este libro”. Esta compradora se arrepintió de no haberse llevado un libro de psicología junguiana que “olía a cigarrillo” y tenía una caligrafía rosada en la contraportada que podría haber sido del cantante. Ya se había vendido cuando regresó al día siguiente.

ex-libris

Ja sabeu que al blog Llegir els clàssics estem la mar de distrets (parlo per mi, si més no) amb la Comèdia de Dante. El que no sabeu és que jo de Dante en sé tant com de llauneria o de rus, és a dir, absolutament res, per tant, em toca documentar-me de valent i dedicar moltes hores a anar furgant per aquí i gratant per allà, amb més o menys fortuna. Llavors passa que un dia tibes d'un fil i et surt la referència d'un llibre i el necessites, et CAL, EL VOLS. I no el trobes a les biblioteques que tens més a l'abast, és a dir, les públiques. No m'estendré en el periple: al final, resulta que me l'ha hagut de deixar en Paco Rico, sí, el catedràtic emèrit de l'UAB, el del Quixot, el de la Real Academia. Dit així, ara ens imagineu, a en Paco i a mi, còmodament arrepapats en sendas butacas, whisky va, whisky ve, fumant, com xemeneies, un piti rere un altre, departint agradablement sobre la carta de la Teresa Panza a en Sancho, posem per cas. Res més lluny de la realitat. Que jo recordi, no ens hem vist mai les cares. No obstant això, no he dit cap mentida. No del tot. 

Tornem al principi, V-O-L-I-A un llibre i només el vaig trobar a una biblioteca de Catalunya: la d'Humanitats de l'UAB. Al Fons Francisco Rico, per a ser exactes. Efectivament, és un dels 30.000 volums que el catedràtic va donar a la biblioteca (l'any 2004, crec), però, sens dubte, no és cap dels més impressionants. La part més excepcional d’aquest llegat són les edicions singulars d’ El Quixot que va reunir al llarg de la seva vida (ara ha sonat a difunt, però és ben viu) o la secció dedicada a l’Humanisme i a la literatura i la cultura renaixentistes, amb Petrarca i Boccaccio com a figures destacades. Però jo no volia res de tot això tan espaterrant, què va. Jo, anant bé, volia el llibre més modest de tota la seva magnífica biblioteca. I ja el tinc a casa. I ara, amb el vostre permís, vaig a encarregar-li unes novenes o algo.

__________________

P.S.: Aquest apunt va ser publicat originalment el 4 de març del 2021. Valgui avui com a obituari.

Francisco Rico

28 d'abril 1942 - 27 d'abril 2024

una biblioteca a (les) piles

 

    

 

biblioteca nòmada

BIBLIOTECA NÒMADA A ACVIC

Del 24 de març al 22 d'abril de 2017

És una biblioteca formada pels llibres que pertanyien a Víctor Sunyol i que ell mateix va escampant des del setembre de 2016.

Els llibres s’instal·len a l'aparador d'ACVic, un espai a l’abast del públic, de manera que qui hi passi pugui aturar-se, asseure’s a llegir, triar els que més li interessin i endur-se’ls a casa gratuïtament perquè formin part de la seva biblioteca o per regalar-lo a algú altre.

Al grup de Facebook “Biblioteca nòmada” hi podeu compartir el destí del llibre i les vostres impressions de lectura. Només cal demanar de ser-ne membres.

biblioteques malaguanyades

«Les biblioteques universitàries de mig món es nodreixen, en primer lloc, dels fons que compren elles mateixes, i, en segon lloc, de les donacions dels professors, fetes en vida o mortis causa. Així s’han fet les fabuloses i prestigiades biblioteques de grans universitats dels Estats Units i d’Anglaterra. Als Estats Units, que són rics, els professors solen trobar tot el que necessiten —o ho demanen, i els ho compren— a les institucions mateixes on treballen, de manera que és molt habitual que un gran professor nord-americà no tingui, a casa seva, més enllà d’un miler de volums. A França, que és un poble menys amic de l’escena pública, els professors, per contra, solen acumular biblioteques de desenes de milers d’exemplars: com que hi estan ben pagats, tenen cases grans, fins i tot segones residències, i tenen espai per a col·leccions molt extenses, que acaben oferint als centres de docència.

A d’altres països del continent, ara assetjat per una crisi econòmica que no acaba d’escampar, els professors que ranegen la setantena encara han cobrat bé, i han arribat a posseir, també, una gran quantitat de llibres. Les universitats, en canvi, cada vegada més pobres, ja no poden comprar tot el que caldria. La institució no té diners per adquirir llibres i revistes especialitzades, el professor no les hi troba, i llavors ho adquireix ell, pel seu compte. Es tracta, doncs, de col·leccions que en principi haurien de ser públiques des del primer moment, però que són privades, fetes sovint al llarg de més de cinquanta anys. El lector entendrà de seguida que si aquestes col·leccions privades s’han fet per manca de recursos de les universitats, el més lògic és que llurs propietaris ofereixin els fruits de la seva bibliofília, traspassats o no, a les entitats públiques que no van poder adquirir-los. I ho fan. Això és molt propi, justament, de l’últim decenni, i res fa pensar que la situació canviarà de tendència.

El que resulta paradoxal, llavors, és que les universitats públiques —ara parlo del nostre país— no acceptin fàcilment un llegat de milers de volums ofert pels seus professors jubilats, o quasi. La de Barcelona, per exemple, ha adduït des de fa dècades que no té espai, i que encara en té menys si el que desitja el donant és que els seus llibres es presentin en un apartat de la biblioteca general sota una rúbrica discreta en què figuraria el nom de l’ésser generós: una cosa molt més amesurada que les grans fundacions nord-americanes, que exhibeixen edificis enormes al frontó dels quals hi figura, amb lletres d’or, el nom del magnànim que va fer la donació.

A la meva universitat, com he dit, una donació es converteix en una tasca laberíntica, desagraïda i al capdavall impossible. D’una banda, diuen que no hi ha lloc; però, d’altra banda, s’inauguren centres de recerca en l’àmbit de les ciències socials i humanístiques que estan deserts, i sense cap destí versemblant a hores d’ara. Així s’han perdut, o malaguanyat, biblioteques que podrien ser l’orgull de la nostra primera universitat.

Conec uns quants casos concrets: Josep Alsina, catedràtic de grec, va acabar donant la seva biblioteca a l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual era membre, per no trobar-ne acomodament a la universitat on havia ensenyat tota la vida. José Manuel Blecua, que tenia bona part de la poesia del Segle d’Or i de tota la primera meitat del segle XX en edicions princeps, va demanar una aula anomenada Ramón y Cajal, al pati de Ciències, i el rectorat del seu moment va dir-li que nanai del Paraguai: els llibres se’ls van repartir els seus fills, que, per sort, són de lletres tots dos. José María Valverde no va deixar res escrit, però la seva viuda els va donar a la universitat. Com que no hi ha espai —sembla que no n’hi hagi hagut des de la seva fundació—, la biblioteca es va disgregar per tota la geografia urbana i catalana: a la Vall d’Hebron, a la facultat de Lletres, a la de Filosofia, al magatzem de Barcelona, al de Cervera, etcètera. Mai ningú arribarà a saber quines van ser les lectures de Valverde, les seves passions, les seves amistats. La viuda de Carles Miralles, traspassat fa poc més d’un any, la volia donar, ella també, a la universitat del seu home. Hi va haver converses amb el rector i amb una responsable del patrimoni, extravagant. Després de vagues promeses, que conec perfectament, els llibres acabaran repartits entre una filla docta, de Lletres, la Biblioteca de Catalunya i potser l’abadia de Montserrat.

Així és com una universitat empobrida renuncia a posseir un fons bibliogràfic que honraria els seus antics propietaris i faria un enorme servei a la universitat mateixa. Em consta que a d’altres universitats això no passa.»

Jordi Llovet. Biblioteques malaguanyades. El País. 9|3|2017.

la biblioteca de joan solà

El CRAI Biblioteca de Lletres rep la biblioteca privada de Joan Solà

10|11|2016

Ja fa un dies que vam rebre la primera de les dues parts de la biblioteca del Dr. Joan Solà (1940-2010). Prèvia a aquesta fase, la Biblioteca de Catalunya va seleccionar i traslladar el seu arxiu personal.

Com podeu veure en les fotos que us adjuntem, gràcies al reportatge fet per l’Oriol Miralles per a la Biblioteca de Catalunya, es tracta del fons que el Dr. Solà tenia al despatx de casa seva, gairebé tot centrat en el seu àmbit de treball, la filologia catalana i especialment la lingüística.

La part arribada a la nostra biblioteca consta de gairebé 80 caixes que inclouen uns 4000 volums amb una acurada selecció d’obres filològiques, datades entre el segle XVII i principis del XX, a més de diversos materials d’arxiu que en aquest moments es troben en procés d’ordenació i per tant encara no són consultables. Els títols més antics (fins al 1820) ja formen part del fons del CRAI Biblioteca de Reserva.

El fons especial publicat entre 1821 i 1945 es conservarà a la secció central de la Biblioteca de Lletres, amb l’excepció d’alguns títols molt representatius (diccionaris, especialment) que s’incorporaran a la Secció de Romàniques, com la totalitat del fons modern, que ocuparà els prestatges de les sales de treball 1 a la 5. Tot el fons estarà a la vostra disposició, exceptuant-hi alguna part de la producció del Dr. Solà, que es desa al dipòsit com a garantia de preservació. Per cert, donat que una part important de la col·lecció porta anotacions manuscrites, estem fent constar en quins títols i a quines pàgines les podeu trobar. Aquests títols no podran sortir en préstec.

La col·lecció es pot identificar fàcilment a catàleg amb la paraula clau: Fons Joan Solà. Volem que tots els volums estiguin disponibles al més aviat possible, però cal recordar que la mida de la col·lecció és important i que de moment només s’està incorporant la primera part d’aquesta donació (una mica més de la meitat)...

el llegat de philip roth

El escritor al que cada año niegan el Nobel de literatura vive en Connecticut entre una montaña de libros que cubren las paredes de su casa. Ahora Philip Roth, que cumplió 83 años en marzo, ha encontrado destino para su colección, que suma cerca de 4.000 volúmenes. La Biblioteca Pública de Newark, la ciudad natal del autor, será el destino final de sus libros, en una donación que hoy anunciará la institución en la primera conferencia Philip Roth, que protagonizará su colega Zadie Smith.

Con el paso del tiempo, la residencia de Roth en Connecticut se ha convertido en una biblioteca doméstica. Tiene estantes e iluminación propios de un archivo y solo le falta el bibliotecario, según aseguró el escritor a «The New York Times».

Roth no tiene descendencia y esa es la razón que le ha empujado a buscar un recipiente a su colección. «Si tuviera hijos sería una historia diferente. No es una biblioteca enorme, pero es especial para mí, y quiero que se preserve tal y como es», explicó.

[...] La biblioteca de Newark renovará una amplia sala dedicada ahora a almacén para acoger la colección, que seguirá el mismo orden y configuración que estableció Roth. Muchos de los volúmenes están subrayados y anotados, «como si estuviera en diálogo con ellos», según la institución.

JAVIER ANSORENA. Philip Roth se queda para siempre en Newark. Abc Cultura. 27|10|2016.

Així serà la Sala Philip Roth de la Biblioteca de Newark, dissenyada per l'arquitecte Henry Myerberg.

Vegeu també: La biblioteca pública de Newark. Philip Roth. [Article publicat a The New York Times, l'1 de març del 1969]

a avinyonet d'una merda en fan una paret

«Avui divendres al migdia se celebrarà a Avinyonet de Puigventós un ple extraordinari per donar explicacions sobre els llibres de la biblioteca que van anar a parar a un contenidor. Dimecres, El Diari de Girona donava la llista d'autors que han vist com les seves obres s'han convertit en pasta de paper. Que han vist o que no han vist, perquè la llista inclou clàssics que fa segles (o dècades) que fan malves. Hi ha volums de Ramon Llull, Joanot Martorell, Franz Kafka, Plató, Manuel de Pedrolo, Narcís Oller, Miguel de Cervantes, Bernat Metge, Joaquim Amat-Piniella, Mercè Rodoreda, Tolstoi, Antoine de Saint-Exupéry, Camilo José Cela, Umberto Eco...Quimi Portet els va fer donació de l'obra completa de Josep Pla (aquells volums vermells de tapa dura que va publicar Edicions Destino). "Nova de trinca!", m'ha explicat. Doncs també han anat a parar tots al contenidor. D'autors vius, s'han desfet de llibres de Maria Mercè Roca, Josep Lluís Carod-Rovira, Núria Esponellà...

L'Ajuntament diu que són llibres obsolets. En total 1.390, a més de centenars que eren en caixes que no es van arribar a obrir mai. L'Ajuntament ha demanat disculpes per una banda i, per l'altra, explica que van decidir convertir la biblioteca en un espai de coworking perquè se'n feia poc ús. De coworking! A les persones que encara no estiguin al dia del lèxic enrotllat els direm que, segons la Viquipèdia, coworking és una "manera de treballar que permet que diversos professionals independents de diversos sectors comparteixin una mateixa oficina o un mateix espai de feina (amb característiques similars a les d'un cafè) on es fomenta la col·laboració, el treball en un espai comunitari i multidisciplinari, i la feina en xarxa". És per aquest motiu noble que l'Ajuntament va decidir "reciclar els llibres".

Quan fa un quart de segle vaig arribar per primera vegada a Maçanet de Cabrenys, un dia vaig parlar amb un home per saber si els interessaria que els donés alguns dels milers de llibres que acumulava a casa i que no llegiria mai més.

—Per quan l'Ajuntament faci una biblioteca... —vaig dir-li.

Em va mirar amb cara de lluç bullit i em va contestar:

—¿Biblioteca?

Dos anys després, a Barcelona, vaig canviar de pis i, com que volia fer net dels llibres que no volia endur-me al nou, vaig telefonar a dues biblioteques. Els vaig preguntar si els interessaven. Eren llibres bons i em sabia greu que no els aprofités ningú. En tots dos casos la resposta va ser la mateixa:

—Uf...Els hauríem de catalogar.

De manera que els vaig llençar al contenidor. Al gris. Més compromesos amb el reciclatge, els d'Avinyonet els han llençat al blau, no pas al groc, el verd, el gris o el marró. Que no es queixi ningú».

Quim Monzó. «A Avinyonet d'una merda en fan una paret». La Vanguardia. 11|3|2016.

[Vegeu també - - - -> Cap al contenidor blau.]

cap al contenidor blau

Més de dos mil volums, la majoria donacions

Tanquen la biblioteca d´Avinyonet i llencen el seu fons al contenidor blau

L'Ajuntament al·lega que ningú en feia ús i ara l'espai dóna cabuda a un 'Coworking' per potenciar la creativitat

Empordà.info. 01.03.2016 | 11:55

CRISTINA VILÀ

L´equip de govern d´Avinyonet de Puigventós va obrir fa poc un espai de Coworking a la sala on es trobava la biblioteca del poble. Per donar-li cabuda, però, es va procedir a treure'n els dos mil volums que integraven el fons de la biblioteca, la majoria donacions de particulars, i, després d´un temps en el magatzem i de fer-los valorar i determinar que "el seu valor econòmic era nul i la majoria eren obsolets", se´ls va "dipositar en el contenidor blau de davant de l´escola local". Aquest fet, però, ha generat molt malestar entre alguns veïns que ja recullen signatures per protestar i, fins i tot, un dels donants, l´advocat i exvicepresident del Congrés dels Diputats, Josep López de Lerma, estudia emprendre accions civils i penals contra l´alcalde, Josep Maria Bartolomé, i la regidora de Cultura, Júlia Gil.

Segons expliquen fonts de l´equip de govern, s´havien fet dos intents per dinamitzar la biblioteca –el 2011 i el 2014– però no va funcionar. No hi havia usuaris. Així que el 8 de maig passat van acordar, per ple i de forma unànime, aprovar el projecte del Coworking per "potenciar la creativitat i col·laboració entre professionals". En el període d´informació pública, no van rebre ni al·legacions ni suggeriments en contra. El projecte es va aprovar. Just per aquells temps, l´alcalde va acceptar una donació de mil llibres de López de Lerma per a la biblioteca. D´aquests en van arribar 546, en una primera remesa, que es van quedar en un magatzem "mentre es remodelava l´edifici", va dir-li Bartolomé a l´advocat. Fa dues setmanes, però, es va assabentar que havien tancat l´espai i que els llibres s´ha- vien llençat. "Em van dir que els havien reciclat. És un autèntic genocidi cultural propi de gent d´una cultura 0,0", afirma rotund l´advocat, que és del parer que caldria haver informat a tots els donants sobre què es volia fer i ells decidir el destí i, a més, que "no eren un regal, sinó una donació per a l´Ajuntament". López de Lerma explica que ell va donar volums ara difícils de trobar, tots vinculats a l´Empordà. En una nota pública, l'equip de govern ha expressat disculpes. "En cap moment vam pensar que poguéssim ferir la sensibilitat de ningú".

misteriós robatori a sant gervasi

Gentilesa de l'Allau.

Misteriós rosari de robatoris a la Biblioteca Joan Maragall

Un lladre bibliòfil o fetitxista pren part de la col·lecció que la família d'Isabel Núñez va donar després de la seva mort el 2012

CARLES COLS. ElPeriódico. 22|12|2015.

Misteriós rosari de robatoris a Sant Gervasi. El valor del que s’ha sostret és més sentimental que econòmic, però, per les característiques del que s’ha furtat, és pitjor, perquè és un petit tresor irreemplaçable. Es tracta de la biblioteca privada de l’escriptora, traductora, experta en art i, el que és més escàs en aquesta ciutat, cronista de Barcelona Isabel Núñez. Després de la seva mort el novembre del 2012, gairebé la meitat de la seva col·lecció particular de llibres va servir per dotar d’un millor fons la Biblioteca Municipal Joan Maragall, llavors encara en obres. Els llibres van arribar allà segellats amb l’ex libris personal de la Isabel, la silueta d’un ginjoler, en homenatge a l’arbre que a pocs metres d’aquell lloc va salvar després d’una duríssima batalla amb les autoritats municipals. El misteri és que un bon pessic de la donació, potser un 5% dels 2.013 volums donats, per dir-ho suaument han volat, potser a mans d’algun lector fetitxista no només de l’obra de Núñez, sinó també de les seves pertinences més preades, els llibres...

Aquí, l'article complet.

dispensi, em sembla que li ha caigut un llibre

 

El libro. Ese objeto (ojeto) mitificado, fetichizado, entronizado como un dios (o una diosa, falta saber si el libro es macho o hembra) que llega a ser más importante que su creador y que destruirlo es ya sinónimo de asesinato. Por peores que fuesen las letras que lo componen. Por trágico, mentecato, estúpido o vano que sea. Asesinato o genocidio si de golpe descubrís que la mitad de la biblioteca sobra. Y sobra porque nunca más volverás a mirar esos libros; si no los has leído ya, no los leerás nunca. ¿Qué hacer entonces para desprenderse de ellos? ¿Dejarlos en el pasillo del departamento o en el frente de la casa para que los vecinos elijan? Es como tratar de desprenderse del búmerang viejo. Te tocan la puerta y te avisan que te olvidaste de entrarlos. A nadie se le ocurre que estés tratando de tirar libros.

Ni piensas en quemarlos. Porque la sociedad puede llegar a comprender a un asesino y hasta es sabido que en ciertos ambientes asesinar es tarea valorada, bien pagada, y a veces hasta condecorada y ascendida. Pero si quemás un libro vas a ser perseguido y despreciado hasta por los asesinos. Porque matar es comprensible. Forma parte de lo que se puede esperar de un ser humano, pero quemar libros es incomprensible. Forma parte de la barbarie inhumana.

¿Donarlos a una institución benéfica? No los quieren. Pero no te dicen que no los quieren. No vienen a buscarlos. Si se los llevás, no tienen dónde ponerlos. No tienen presupuesto ni para inventariarlos. Si confesás que los vas a tirar es como si contaras que les clavás agujas en los ojos a los pajaritos. Y ni se te ocurra donarlos a las bibliotecas, es como suicidarlos. Los meten en los sótanos a que se mojen y hacen pilas en los pasillos a ver si alguno se los lleva...

Héctor Yánover, librero establecido. Memorias de un librero escritas por él mismo. Anaya & Mario Muchnik, 1994. P. 127-128.