A la Montse Tió, que no ha set a temps.
"Si els meus soldats pensessin, em quedaria sense soldats"
Frederic II de Prússia.
No sé com funciona això d'un club de lectura, sona prou a secta, em va dir l'altre dia la comtessa d'Angeville, i encara ric. Per mi que la culpa la té club, que sona pretenciós i excloent. Però res més lluny de la realitat (ho dic jo, que, justament, no sóc gaire de congregacions i hi assisteixo en acte de servei). Aquestes tertúlies del darrer dimarts de mes, recreatives, orfes de doctrina i de líder carismàtic, tenen més a veure amb les penyes taurines o amb les societats gastronòmiques, per a entendre'ns, que amb els actes de fe. Un ressopó després de la lectura en solitari. Una tornaboda, amb l'inconvenient que no es pot fumar ni beure. En fi.
L'altre dia, penúltima trobada de la temporada, érem divuit (5 nois i tretze noies). Moderava en Pasqual Bernat, perquè va ser ell qui va proposar la lectura de Res de nou a l'oest, i, en aquesta casa, qui bada boca, llepa.
Fetes les presentacions, entrem en matèria. Novel·la-denúncia. Emblemàtica, crua, colpidora, al·legat contra la guerra, antibèl·lica, pacifista. Una obra clau en la literatura antimilitarista europea, sobretot per la força que desprèn, fruit de la peripècia vital de l'autor. Això vau dir.
Vam dedicar força estona a repassar el conflicte. La primera guerra mundial. La gran guerra. Per a mi que li van dir així perquè estaven convençuts que no n'hi hauria cap altra de tan grossa. Ha.
Tenim la sort que en Pasqual Bernat és historiador, i això sempre és un avantatge a l'hora de plantar cara i contextualitzar una novel·la com aquesta, ja que, pel que he deduït, el seu mèrit no rau tant en el fet literari en sí (no heu fet cap referència ni a l'estructura de la novel·la, ni a l'estil de l'autor, ni a coses d'aquestes) com en el missatge que transmet. Val com a testimoni, vull dir. Així ho he entès jo (convidada de pedra absolutament imparcial: no l'he llegida) després d'escoltar atentament el que s'anava dient.
I em dispensareu que no aixequi acta de tot, que seria un no acabar mai. Adéu-siau, doncs, a la versió cinematogràfica de la novel·la, a Senderos de gloria, a la trinxera que anava des de la frontera suïssa fins a Bèlgica, als combats cos a cos, a les inevitables referències a la guerra civil espanyola, a la pèrdua de tota una generació...adéu-siau.
Voldria, però, destacar dos fets que vaig presenciar; dos gestos magnífics. Un, de la Dolors Fontarnau. En un moment de la conversa, va i es treu de la bossa (i ens recomana) un exemplar de La Por, de Chevalier. L'ha dut de casa seva, perquè troba que les dues novel·les són la mateixa moneda. La Por és la gran guerra, però explicada per un soldat francès. No saps com m'ha agradat això, Dolors. Gràcies.
L'altre detall, a càrrec de Josep Carrera. També remena la bossa, però no treu un llibre, sinó un quadern. I mentre recorda a Zweig i les seves magnífiques memòries (El món d'ahir), escarteja el quadern fins a localitzar l'anotació que vol compartir amb nosaltres. Sí, ja sé que sóc estranya, però a mi aquestes coses m'emocionen.
I em dispensareu que no aixequi acta de tot, que seria un no acabar mai. Adéu-siau, doncs, a la versió cinematogràfica de la novel·la, a Senderos de gloria, a la trinxera que anava des de la frontera suïssa fins a Bèlgica, als combats cos a cos, a les inevitables referències a la guerra civil espanyola, a la pèrdua de tota una generació...adéu-siau.
Voldria, però, destacar dos fets que vaig presenciar; dos gestos magnífics. Un, de la Dolors Fontarnau. En un moment de la conversa, va i es treu de la bossa (i ens recomana) un exemplar de La Por, de Chevalier. L'ha dut de casa seva, perquè troba que les dues novel·les són la mateixa moneda. La Por és la gran guerra, però explicada per un soldat francès. No saps com m'ha agradat això, Dolors. Gràcies.
L'altre detall, a càrrec de Josep Carrera. També remena la bossa, però no treu un llibre, sinó un quadern. I mentre recorda a Zweig i les seves magnífiques memòries (El món d'ahir), escarteja el quadern fins a localitzar l'anotació que vol compartir amb nosaltres. Sí, ja sé que sóc estranya, però a mi aquestes coses m'emocionen.
"-És curiós, quan hom hi pensa, en això -segueix Kropp- nosaltres estem aquí per defensar la nostra pàtria. Però els francesos, tanmateix, també són allà per defensar la seva. Qui té raó, doncs?
-Potser els uns i els altres -dic jo, sense creure-ho.
-Està bé -diu Albert, i ja li conec a la cara que em vol ficar en un carreró sense sortida- però els nostres professors, els nostres pastors i els nostres diaris diuen que només tenim raó nosaltres, i és de creure que és així; i els professors, els pastors i els diaris francesos, per altra part, pretenen que només tenen raó ells. Com s'entén això?
-No ho sé -dic jo- Sigui com sigui, hi ha guerra i cada mes s'hi barregen nous països.
Tjaden reapareix. Encara està tot exaltat, i de seguida es torna a ficar en la conversa. Ara voldria saber com es produeix una guerra.
-Generalment perquè un país n'ofèn greument un altre -respon Albert en un cert to de superioritat.
Però Tjaden queda impermeable.
-Un país? No ho comprenc. Una muntanya d'Alemanya no pot pas ofendre una muntanya de França. Ni un riu, ni un bosc, ni un camp de blat.
-Que ets ximple o el fas? -botzina Kropp- No és pas això el que vull dir. Un poble ofèn l'altre...
-Així, jo no hi tinc res a veure, ací -replica Tjaden- jo no em sento ofès."
Res de nou a l'oest. Cap. 9, P. 135.
