cartes al director

 

elPeriódico.com

  

la gent de les biblioteques té raó

EMPAR MOLINER
La gent de les biblioteques té raó
Ara
12|6|2026

Tenim els mestres en vaga —i aquest cap de setmana es manifesten—, però hi ha un altre col·lectiu (i m'entendreu si dic que és més silenciós) que en fa: els bibliotecaris. En principi la vaga era només a Barcelona, però s'ha estès a tot Catalunya. Denuncien la manca de reconeixement laboral i les conseqüències del nou conveni.

La manca de reconeixement no cal ni esmentar-la. Li dius a un estudiant si voldria fer biblioteconomia i et mira com si li haguessis proposat d'anar a picar pedra a Sibèria. Els grans es miren els bibliotecaris com una mena de dropos que es passen el dia llegint.

De les condicions laborals sí que en podríem parlar. Fan 11 hores al dia i, sobretot, no fan la seva feina. Hi ha qui va a buscar llibres a la biblioteca. Però hi ha qui va a llegir-hi revistes. O diaris. I ara que molts són digitals, no cal anar-los a buscar. Els bibliotecaris, doncs, són avui uns gestors de wifi. Fins i tot queda enrere aquell passat recent en què els nois i noies hi anaven per fer servir els ordinadors amb internet i es determinava un temps d'ús perquè en gaudís tothom. Ara els nois i noies no cal ni que entrin a la biblioteca per tenir internet. Seuen al pedrís de l'entrada i aprofiten la xarxa per mirar reels. No em sembla malament, que consti. Vinc d'un temps en què si algú et preguntava —amb sinceritat— "Com estàs?", podies contestar amb tota mena de matisos lingüístics. Avui el "Com estàs?" es pot contestar amb una emoticona. Un somriure, una caca, una cara enfadada.

Pot passar que la feina de bibliotecari sigui, en un futur, tan testimonial que la pugui fer un robot. Que no calgui guardar llibres en paper. Com no cal ara guardar discos. Escric aquestes línies des de la Biblioteca Gabriel García Márquez, de Barcelona, on he anat a gravar un pòdcast per a la Setmana del Llibre en Català. M'he assegut en una de les butaques, tan còmodes, i he mirat al voltant. He pensat, veient els cartells a les parets que cridaven a la vaga, que cal donar tot el nostre suport als bibliotecaris i bibliotecàries de Catalunya.

 

les biblioteques en flames

DÍDAC MARTÍNEZ
Les biblioteques en flames
Núvol
4|6|2026

Aquests dies el personal bibliotecari de les biblioteques de l’Ajuntament de Barcelona fa vaga, primer, per donar a conèixer les condicions laborals deficitàries que pateix i, segon, per la manca de reconeixement com a treballadors i professionals públics en relació amb altres col·lectius de l’Ajuntament. Reclamen millores en les retribucions econòmiques, substitucions de les baixes, conciliació familiar efectiva, horaris de treball raonables, i denuncien la manca de plantilles, sempre insuficients en serveis que obren en dos torns durant tot l’any, amb una preocupant falta de seguretat davant les agressions i la violència que pateixen els treballadors públics, com passa també en escoles i hospitals.

La vaga i la protesta s’està estenent també a la resta de biblioteques que depenen de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, i el conflicte s’està visualitzant als mitjans de comunicació. La societat veu incrèdula aquesta vaga i, com no pot ser d’una altra manera, se solidaritza amb els bibliotecaris de les seves biblioteques. Algunes persones diuen: “Si les bibliotecàries protesten, que mai ho fan, és perquè deuen tenir tota la raó del món”.

Aquest conflicte, malgrat que és nou respecte al col·lectiu en qüestió ⎯no recordo cap protesta dels bibliotecaris en anys passats⎯, s’afegeix a tota una sèrie de reivindicacions que s’estan produint en altres sectors públics, principalment en l’ensenyament i la salut.  

Vénen temps ⎯ja hi som⎯ en què les característiques principals del nou capitalisme són eliminar les polítiques socials i l’economia distributiva que fa possible l’estat del benestar i, per a aconseguir-ho, es proposen desmantellar les dues fites més importants consolidades durant dècades: la garantia dels serveis públics per a tota la població i l’atac al mateix sistema democràtic que ens hem dotat. Els gurus de les grans empreses tecnològiques ja estan pregonant a les xarxes socials que la democràcia és un estat superat i que ens han de governar els tecnòlegs, els algoritmes i la IA. L’empresa nord-americana Palantir va per aquest camí, igual que la nova ideologia de la dreta i d’alguna esquerra despistada que compra alegrement aquests tecnofeixismes sense saber què està comprant realment.

Respecte a les protestes dels bibliotecaris catalans, esperem que s’arribi a un acord satisfactori i positiu per als bibliotecaris, l’administració, els usuaris i els lectors. No podem afeblir més els serveis públics com les biblioteques, que són un dels pocs serveis en què preval la informació veritable i rellevant i que té la ciutadania per fer front a l’increment de les falsedats intencionades que consumim cada vegada més en una cultura de la postveritat.

Em consta que les negociacions arribaran a bon port perquè no podria ser d’una altra manera amb aquesta administració socialista, atès que les biblioteques públiques formen part de l’ADN de les seves polítiques municipals des de fa més de 40 anys.

No cal dedicar gaires paraules per defensar el prestigi de les biblioteques catalanes i el treball incansable dels bibliotecaris que, sense soroll, obren cada dia les més de 500 biblioteques del país. Les biblioteques de Catalunya són un referent de qualitat i de servei públic extraordinari contrastat a nivell internacional. Es van crear al seu dia per fer arribar el millor coneixement publicat a una societat catalana culturalment molt desequilibrada i pobra, fruit de la revolució industrial. Aquest era el somni de la Mancomunitat de Catalunya.

Les biblioteques són ara més necessàries que mai perquè són edificis, instal·lacions i serveis que acullen tothom sense distincions d’edat, raça, sexe o nivell econòmic i, en aquests darrers anys, han esdevingut veritables centres socials contra l’ansietat i la soledat que pateix tanta gent com a conseqüència del consum de les xarxes socials i de les pseudoajudes que ofereixen els algoritmes de la IA  ⎯un problema greu que creixerà en les pròximes dècades.

A més, les biblioteques programen cada dia un ventall d’activitats que ens fan més socials i humans i ens faciliten la construcció de forma presencial de comunitats humanes, robustes i democràtiques. Són jardins d’aprenentatge i espais socials que ofereixen a la gent de la ciutat trobades  amb els autors i autores de les obres que llegim i admirem. Els llibres són el millor mur contra la polarització i el fanatisme que s’aproxima en aquests temps incerts; bé, de fet, sempre ho han estat; per això, els dictadors sempre els han volgut cremar. 

Tot el que ofereixen les biblioteques públiques són valors bons i humans que hauríem de potenciar encara molt més, com deia l’altre dia l’escriptora britànica Ali Smith. Per cert, el nivell d’acceptació de les biblioteques públiques de la ciutat de Barcelona és elevadíssim. El el segon servei millor valorat pels ciutadans, molt a prop del de bombers, que ocupa el primer lloc. Per tant, si us plau, arribeu a un acord favorable als treballadors. Segur que és bo per a tothom.

Només em centraré, per acabar, a citar algunes causes més profundes i estructurals, al meu entendre, que han provocat alguns dels problemes que ara apareixen en aquesta vaga i que fa anys que no es resolen, principalment, perquè són el resultat de les excessives i duplicades organitzacions i xarxes bibliotecàries públiques que existeixen a Catalunya, amb les seves múltiples dependències administratives. Aquesta “riquesa” d’estructures i de xarxes no ens enriqueix sinó tot el contrari: ens fa més pobres i limitats per resoldre no sols les diferències laborals i de serveis concretes, sinó també per encarar els projectes de futur davant l’era de la tecnologia i la digitalització en què ens trobem.

El mapa bibliotecari actual és fruit d’un model organitzatiu antic que simplement es va aprovar al seu dia—Llei 4/1993 del sistema bibliotecari de Catalunya— i que ara està totalment desfasat i fa trontollar tot el sistema de lectura pública. La proliferació d’interlocutors i dependències el fa ineficient perquè introdueix diferències i limita la construcció de decisions estratègiques i globals de les biblioteques de tota Catalunya.

Els problemes no són si calen més recursos o nous convenis laborals, que sempre són necessaris. El problema que cal abordar és com fer que les biblioteques siguin importants i rellevants per a la societat en un futur tecnològic que ja és aquí. Quines polítiques bibliotecàries de país ens calen per tal de posicionar-les i integrar-les en les estratègies clau que Catalunya ha de plantejar-se per fer front a una nova cultura digital que s’aproxima sense cap regulació ni cap humanisme. Les biblioteques públiques, per les seves característiques, han d’estar en les agendes dels governs com a agents per educar i formar la població en les noves tecnologies i en la nova economia, en la llengua catalana i en la democràcia, que són els reptes clau que s’hauran de superar.

Com respondran les biblioteques en els pròxims anys a les noves necessitats d’informació dels usuaris quan els seus competidors són les grans empreses tecnològiques privades que ja tenen tota la informació digital i les nostres dades? Com integrar els algoritmes de la IA que no paren de crear continguts i serveis de tota mena sense destruir la creativitat humana i l’autoria de les seves obres? Com treballar conjuntament amb els escriptors i editors, tan importants fins ara en la cultura catalana, per superar aquest assetjament als creadors? Quin paper hauran d’assumir les biblioteques en la cada vegada més necessària formació de la població, especialment dels més desafavorits dels nostres barris? Com ajudar la gent gran en aquest tsunami tecnològic que els oblida permanentment? Només cal mirar què ha passat amb l’eliminació d’oficines bancàries i de caixers automàtics, per la qual molta gent ha quedat exclosa arran de la digitalització dels bancs.  

Les biblioteques públiques han de ser el primer servei públic perquè ningú quedi fora d’aquesta cursa i han de liderar una nova oferta de serveis formatius clau per als ciutadans: des de l’ús de les tecnologies i les IA fins a l’aprenentatge del català, que és el tret cultural més important de Catalunya, sense cap mena de dubte. La feina que tenen per davant és immensa. Aquests són els objectius estratègics que s’estan plantejant les noves biblioteques públiques dels països nòrdics, per exemple, i que Catalunya hauria ja d’analitzar i assumir.

Per fer tot això calen recursos, noves plantilles de professionals: la darrera modificació de la llei sobre les biblioteques públiques que va presentar la consellera de Cultura va en aquesta direcció, però no és suficient. Per tant, ens cal una llei molt més ambiciosa que plantegi una nova estructura i organització molt més simple i efectiva, un nou cos professional de bibliotecaris amb tecnòlegs i pedagogs de les biblioteques, una única xarxa amb direccions i lideratges eficients, alineada amb els governs però amb eixos i objectius únics. Per fer això es necessita una nova política bibliotecària i noves biblioteques per a tot el país.

l’univers (que altres anomenen biblioteca)

DAVID GUZMAN
L'univers (que altres anomenen biblioteca)
El País
26|5|2026

Si hem de fer cas del decret que en regula els serveis i els perfils professionals, una biblioteca és un lloc que treballa en l’adquisició de fons, catalogacions, préstecs i altres “funcions tècniques de caràcter bibliotecari” (sic). El problema és que el decret en qüestió, signat pel conseller Joan M. Pujals i pel president Jordi Pujol, és del 4 de maig del 1999. I en aquests 26 anys les biblioteques públiques han estat la baula que ha patit més mutacions d’entre tots els agents que conformen l’ecosistema literari català. Com sap qualsevol usuari que hi posi un peu, les biblioteques fa molt que ja no són únicament un espai de lectura, préstec i estudi: són llocs de reunió, debat, formació, oci i joc cooperatiu. Són clubs de lectura, borsa de treball, alfabetització digital i centres de recerca. Són videoteques, mediateques, discoteques, espais de préstec d’ordinadors, trepants i màquines de cosir. Són tertúlies en diferents idiomes, aprenentatge d’oficis, sales de treballs en grup i videojocs en línia. Són, en definitiva, la suma de tot el que condensa l’expressió “centre cultural”. Que una de les demandes de la vaga del sector sigui actualitzar categories i incorporar nous perfils és, per tant, el resultat natural d’una transformació que ha cristal·litzat en equipaments multimodals tan sòlids com la Pilarín Bayés a Vic o la Gabriel García Márquez a Barcelona.

Sens dubte una de les virtuts més remarcables d’aquesta concepció és haver sabut aglutinar els usos bibliotecaris de sempre amb un impuls formatiu d’esperit ateneista que reivindica els espais comunitaris d’aprenentatge. De Reus a Mataró i d’Igualada a Barcelona, el paper que des del XIX van exercir els ateneus com a veritable xarxa cultural, social i educativa té un correlat viu, públic i gratuït en l’actual sistema de biblioteques. Només per la dimensió formativa, gens negligible, hauríem de poder exigir una xarxa ben musculada, tant se val de quina administració depenguin (ajuntaments, consells comarcals, diputacions provincials o Generalitat). De fet, un dels quists més flagrants requereix amb urgència una intervenció administrativa en forma de recursos, inversió i personal: els bibliotecaris es queixen (amb raó) de plantilles insuficients, i els usuaris de falta d’hores. Quan l’any passat es va inaugurar la biblioteca Sarrià-J.V. Foix, els veïns (d’un dels districtes que concentra més estudiants per metre quadrat) van recollir signatures per demanar un horari més generós. No és només que moltes biblioteques tanquin sovint al migdia, és que les tardes de dissabtes (i de diumenge ni en parlem) la gran majoria tampoc no hi són. Aspirar a una societat amb una educació lectora robusta sense reconèixer la funció de les biblioteques en la causa és d’una miopia alarmant. Quan un país té cura tant de la salut física com de la cultural (i per tant mental), és fàcil que hi creixin ciutadans amb interessos humanístics. No es tracta de ser nòrdics, es tracta d’abastar com es mereix el que entenem per servei públic.

amb les nostres biblioprecàries

TINA VALLÈS
Amb les nostres biblioprecàries
Vilaweb
8|5|2026

L’elogiada Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat –fundada l’any 1915 per Eugeni d’Ors–, que va formar tota una colla de dones en l’ofici per després escampar-les pel país a obrir biblioteques populars, va tenir un mal punt de partida, si ens ho mirem bé. Sí que és veritat que gràcies a aquesta escola i als seus il·lustres professors (Rubió i Balaguer al capdavant, etcètera) aquestes dones van tenir accés a una educació que els va canviar la vida i a una professió que els va donar una autonomia difícil d’aconseguir ara fa gairebé un segle per a una dona, però potser cal recalcar més sovint que, si va ser plantejada com una escola de bibliotecàries, en femení, va ser també per motius econòmics, perquè se’ls podria pagar un sou inferior, a les dones. 

Aquest sou en molts dels casos no va donar precisament gaire autonomia a aquestes dones sacrificades que acceptaren traslladar-se on calgués per obrir noves biblioteques en plena postguerra, perquè amb el que guanyaven no es podien pagar un allotjament com cal i la majoria vivien a dispesa, rellogades, o en una cambra del convent de monges més proper. Tot plegat va fer que la majoria visquessin soles de per vida, no es casessin ni tinguessin fills i dediquessin la seva vida completa a la causa bibliotecària i cultural, i no els ho podrem agrair mai prou. Vist des d’ara pren un aire èpic i de construcció de país i tal i qual, però el patiment, el desemparament i la solitud van ser el pa de cada dia d’aquesta generació de bibliotecàries. Ho explico molt per sobre perquè ja hi ha qui hi ha dedicat pàgines i recerca, a l’Escola de Bibliotecàries, i si hi teniu interès us recomano que seguiu la pista de tot el que n’ha escrit Assumpció Estivill, principalment. 

El personal de les Biblioteques de Barcelona, i ara ens traslladem al 2026, acaba de donar un ultimàtum a l’Ajuntament de Barcelona. Reclamen unes condicions de treball dignes, o dit d’una altra manera, “l’equiparació a les condicions comunes del personal de l’Ajuntament”. Potser no queden tan lluny els sacrificis d’aquelles bibliotecàries pioneres, però si en aquell moment el context polític i cultural d’alguna manera feien entendre el perquè de tot plegat, avui dia, això costa d’empassar, sobretot si ens fixem en les instal·lacions i els dissenys de les biblioteques que s’han inaugurat en els últims anys i la despesa de recursos que s’hi endevina –i que sembla que té poc a veure amb l’operativitat dels espais i més amb la fastuositat i l’aparença. 

Les nostres bibliotecàries treballen en males condicions, amb entrebancs, horaris gens conciliadors, problemes de climatització que es perpetuen més enllà de les reformes, retribucions injustes… Les nostres bibliotecàries atenen tots els ciutadans i ciutadanes que passen cada matí i cada tarda per les biblioteques de tot Barcelona per quedar-s’hi a llegir, a estudiar, a buscar feina amb els ordinadors públics, a passar una estona sota sostre, a fer que la tarda fora de casa sigui menys llarga, a fer els deures, a llegir àlbums entre coixins, a fer un club de lectura, a fer un taller de robòtica…, i tot el que es fa sota el paraigua d’una biblioteca avui dia, que us en faríeu creus. 

S’inauguren nous equipaments però la plantilla continua en precari, i en precari no vol dir només treballar més hores que les que toquen o guanyar menys, vol dir no tenir recursos per atendre tota la varietat de situacions que es viuen avui dia en una biblioteca i que sovint tenen a veure amb la seguretat, els protocols davant de les violències o l’atenció de la bretxa digital. Cada cop en pengen més responsabilitats, de les biblioteques, que no és que siguin centres culturals sinó que en molts casos funcionen com a centres cívics, a banda de refugis climàtics, fins i tot quan no en funciona la climatització.

Fa anys que es denuncia aquesta situació, fa anys que la gestió de les Biblioteques de Barcelona és nefasta i “es gestiona com una empresa privada”, fa anys que mentre aquests espais culturals assumeixen més papers, ningú no se’n planteja una remodelació que tingui en compte, per una banda, el benestar dels que hi treballen i, per l’altra, la bona atenció dels que hi acudeixen. 

Les nostres biblioprecàries han fet vaga, han remogut el món cultural durant la setmana més literària de l’any, la de la diada de Sant Jordi, han tancat biblioteques i sacsejat els mitjans per conscienciar la ciutadania d’un problema que els assidus a les biblioteques fa anys que veiem que s’agreuja. 

El personal de les biblioteques són els que donen la cara davant de qualsevol cosa que passi, són els que s’empassen les queixes i els retrets dels usuaris que constaten el deteriorament del servei però desconeixen qui n’és el responsable, han de defensar la institució encara que a ells no els defensi ningú, i se n’han de sentir dir de l’alçada d’un campanar cada dos per tres perquè estan al capdavant d’un servei públic, encara que ells no rebin el mateix tracte que la resta de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona. I fa anys que dura, ho torno a dir.

I els fan fer mil saraus amb molta pompa i molta foto i molt de convidat internacional a les biblioteques i tothom qui mana s’omple la boca amb la importància de democratitzar la lectura i l’accés als llibres, a la literatura, a la cultura. I s’hi munten diàlegs amb més autors de fora que de casa, perquè han entès que això és internacionalitzar-se. I cada cop s’hi fan més actes en castellà i aquí ningú reacciona perquè tot s’aguanta d’un fil i arriba un moment que has de donar les gràcies per respirar. 

I mentre qui hi treballa cada dia viu més ofegat i més emprenyat, l’aparador enlluerna de cara a galeria, tot ben maquillat perquè sembli que la institució se sosté sobre una organització eficient i justa, però si t’hi acostes veus que aquesta mateixa gent que reclamen unes condicions de treball dignes són els que fan mans i mànigues perquè tot rutlli fins i tot quan res no rutlla. 

Bibliotecària ha de rimar amb necessària, però mentre sigui precària, que rimi amb revolucionària.

 

defensem les nostres biblioteques

NOELIA RAMÍREZ
Todo lo que perdemos sin las bibliotecas
El País
28|4|2026

 

No sé que habría sido de mí sin las bibliotecas públicas. Crecí en un piso ruidoso y sin libros heredados. Mis primas vivían en el piso de abajo y nos pasábamos la vida gritándonos desde la galería. El silencio, menudo exotismo, cotizaba altísimo: así que cuando descubrí un lugar en el que poder estudiar sin que nadie me sobresaltase cada tres minutos, experimenté lo más cerca que voy a estar de una revelación mística. Pasó en 1999, cuando inauguraron la biblioteca de La Bòbila de L'Hospitalet, la primera del barrio. Aquel fue mi oasis de emancipación, mi refugio político adolescente. En sus salas de estudio nocturno me preparé la Selectividad y en sus escaleras mis amigas y yo no solo declinábamos en alto el rosa, rosae, rosam, sino que compartimos el desconcierto adolescente llorando y riendo por tíos idiotas.

La Bòbila fue la primera de muchas. En las mesas de otras repartidas por Barcelona me saqué dos carreras, un posgrado y varios novios efímeros, porque en las bibliotecas se juegan intensísimas partidas de miradas, flirteo y deseo. Ansiando un silencio que no encuentro en la Redacción, en la de la Vila de Gràcia he acabado muchas de estas columnas. En la Agustí Centelles de l'Eixample conocí a Enrique Vila-Matas. En La Cooperativa de Malgrat de Mar escribí parte de mi primer libro. Tengo un amigo que vive en Berlín pero está sacándose las oposiciones y, cada vez que viene a Barcelona, me va dando consejos sobre las que va visitando en jornadas de concentración máxima —està totalmente rendido a la García Márquez de Sant Martí—.

A las bibliotecas hay que cuidarlas porque, como escribió Jorge Luis Borges, son lo más parecido a algún paraíso. Y las públicas son nuestro gran milagro colectivo. Todas las escritoras que me interesan han defendido ese vínculo irrompible. La Nobel Annie Ernaux contando cómo le cambió la vida la de Rouen en sus primeros años de formación. Susan Orlean dedicándoles un libro y dejando escrita esa verdad de que de una biblioteca pública "siempre se sale más rica de lo que se ha llegado". En la de Drancy, a las afueras de París, una pequeña Maryam Madjidi encontraría el material para creerse escritora y su frase talismán de Simone de Beauvoir: "Construiré una fuerza en la que me refugiaré para siempre". Todas esas vivencias contenidas ahí dentro, en nuestros auténticos palacios del pueblo.

El sociólogo Ray Oldenburg estipuló que esos edificios son nuestro necesario "tercer lugar", el sitio en el que encontrarnos sin estar definido ni por la familia de la que venimos ni por el trabajo que realizamos. Porque el carnet gratuito de la biblioteca no solo nos convierte en ciudadanos inmediatos sin importar nuestra clase u origen, sino que otorga un derecho equitativo a la información, a la cultura, la educación y el conocimiento. En las bibliotecas he visto a obreros echarse la siesta al mediodía fresquitos antes de volver a la retroexcavadora con la que arreglan nuestras calles a 40 grados a la sombra. A jubilados leyendo el diario cada mañana. A padres repasando deberes con sus hijas. A autoras como Mariana Enríquez y Paulina Flores riéndose de que a Milei le guste Charly García.

El pasado Sant Jordi, una imagen se replicó sin descanso en nuestras redes. No era ninguna cubierta de un libro, sino la camiseta que mostraron decenas de escritoras y escritores con el lema Defensem les nostres biblioteques. Debemos defenderlas. El sábado, trabajadoras y trabajadores de las 280 bibliotecas públicas de la Diputación de Barcelona secundaron una huelga que se llevará a cabo de forma indefinida ese día de la semana. Denuncian servicios mínimos, horarios abusivos y falta de reconocimiento en un convenio que les ha hecho perder poder adquisitivo. El miércoles, la escritora Ali Smith dijo que "las bibliotecas son el cerebro del mundo, por eso las tenemos que proteger". No quiero imaginar todo lo que perderíamos si no lo hiciéramos.

floreta

 

Bernat Dedéu
El matí de Catalunya Ràdio
22|4|2026

en defensa de les biblioteques públiques de barcelona

MARTA CASALS TORRES
Els treballadors de les biblioteques convoquen tres dies de vaga
betevé
22|5|2019

El Comitè d’Empresa del Consorci de Biblioteques de Barcelona (CBB) ha convocat tres dies d’aturades a les 40 biblioteques públiques de Barcelona. Les vagues són parcials i es faran dilluns, 27 de maig, i el dilluns 3 de juny de 15.30 a 18 h, i el dilluns 17 de juny de 18 a 20 h.

Els treballadors recullen les seves demandes en el manifest ‘En defensa de les biblioteques públiques de Barcelona’, en què denuncien les necessitats més urgents d’aquest col·lectiu. Asseguren que sis mesos més tard del primer manifest en què van denunciar la situació de precarietat que viuen, la situació ha empitjorat i, per això, veuen “perillar” la continuïtat d’aquest servei públic.

Els treballadors de les biblioteques es queixen que el Consorci dilata l’aplicació i el desenvolupament del conveni col·lectiu, que no tenen cap de Recursos Humans ni tampoc cap interlocutor directiu vàlid per negociar. Tot i ser un dels serveis més ben valorats per la ciutadania, critiquen que les biblioteques no estan dotades del personal suficient, que la majoria de la plantilla és interina i que les condicions laborals que tenen són “extremadament precàries”, fins al punt de no saber ni horaris ni destinacions d’una setmana a l’altra.

Entre les queixes que recull el manifest també hi ha la situació d’indefensió dels treballadors, que afirmen que són víctimes de situacions violentes i agressions per part dels usuaris i també d’assetjaments i furts a les instal·lacions. A més, denuncien la manca d’un pla de foment de la lectura i de manca de rumb en la gestió d’un servei en què influeixen fins a sis administracions diferents.