 |
| Mark Dion i Robert Williams. Theatrum mundi: Armarium, 2001. |
Les històries naturals crea la il·lusió literària a partir de la simbiosi d’erudició i invenció. En aquest cas, el tramat bàsic de l’obra prové de la novel·la gòtica i, més en concret, de Dràcula de Bram Stoker. Però Perucho no tria els Balcans ni castells gòtics i tenebrosos per emmarcar l’acció: al contrari, és la Barcelona liberal i el paisatge català, mediterrani, de la primera part del segle XIX, l’espai en el qual un naturalista il·lustrat, Antoni de Montpalau, perseguirà i vencerà Onofre de Dip, el vampir, el qual, en el joc divertit que ens proposa l’obra, hauria vampiritzat tot un personatge com Ramon de Cabrera. I és que la “realitat” històrica hi és ben precisa: les referències a la premsa de l’època, al pas de Chopin i George Sand per Barcelona, a entitats i personatges concrets són constants, sense que això vulgui dir que no siguin sotmesos a un tractament de ficció. D’aquesta manera, l’imaginari s’integra plenament dins la “normalitat”: real i irreal es reforcen l’un a l’altre i la novel·la adquireix consistència literària partint, ni més ni menys, de l’acumulació d’episodis, textos erudits o digressions mancades de funcionalitat directa. Cal assenyalar que el desequilibri que genera l’acció no prové del fantàstic (que és introduït per la ciència i perfectament controlat com a objecte d’estudi) sinó del mal. La ciència, la raó, és laxa i s’adapta perfectament a les més estranyes circumstàncies, fins al punt d’utilitzar estratègicament tractats de demonologia i vampirisme. El recurs és clàssic dins la literatura fantàstica: Perucho, però, l’utilitza irònicament perquè, cal dir-ho una vegada més, el seu objectiu no és fer novel·la de gènere.
La crítica coincideix a veure en Les històries naturals la primera configuració del món imaginari més específicament peruchià, que havia de trobar el seu desplegament en la prosa, en la creació “deliberadament arbitrària” sobre una base de coneixements històrics i d’intuïció, però també de dades apòcrifes, purament fictícies, que li serveixen “per penetrar subreptíciament en el passat i en el misteri” i, al capdavall, “comprendre’ls d’una manera directa i total ensems”.
[...]
Malgrat –o a causa de- la reivindicació de la literatura fantàstica i d’imaginació, i potser per la càrrega culturalista i erudita, l’obra de Perucho trigà considerablement a incidir sobre el gran públic i, durant anys, fins i tot resultà inabastable: les seves primeres novel·les, per exemple, no van reeditar-se fins als anys vuitanta...
Maria Campillo i Jordi Castellanos. "La novel·la. Joan Perucho". A: Història de la literatura catalana. Riquer, Comas i Molas. Vol. 11. P. 107-109.
 | | |
| David Teniers el Jove. (amb gossos i tot) |
 | |
| Damien Hirst |
 |
| Domenico Remps. |
Una bona síntesi, diria jo, de la Maria Campillo (que vaig tenir de professora de didàctica de la literatura catalana) i que feia unes classes erudites i divertides alhora (barreja infreqüent!).
ResponEliminaI una fotografia extraordiària!
Bon dilluns, Matilde Urbach.
Sí, breu i al gra.
ResponEliminaDispenseu l'spoiler, però a mi no m'importa esguerrar (ni que m'esguerrin) el final de les novel·les, perquè l'argument és, potser, el que menys m'interessa, ni en els casos on suposa un cop d'efecte. (Ara penso en el final de "la néta del senyor Linh", de Philippe Claudel, per exemple, que és una mica com allò que passa a "a menudo veo muertos", vull dir a "El sexto sentido". Algun dia hauria de parlar de Claudel, ara que hi penso. I no de la néta, que potser és el que menys m'agrada. En fi) Ni tan sols m'empipa que me l'aixafin en les novel·les de lladres i serenos, si són bones, és clar. No desvetllar el final només és imprescindible en aquells casos on les trames són el llibre. I d'això quasi en podríem dir guió.
La foto és fantàstica. L'he treta d'un llibre que pertany a la categoria dels "inútils, però gloriosament deliciosos" i que ara presideix la meva coffee table: El vértigo de las listas, d'Umberto Eco, una mena d'antologia de llistes en la història de la literatura. Val la pena ni que només sigui per a mirar els sants, ja que, a banda de recollir llistes literàries, pretén mostrar com les arts figuratives són capaces de suggerir elencs. Para muestra un botón.
[ni tinc coffee table, ni el llibre és meu, així que si us fa gràcia només heu d'esperar que el torni a la biblioteca]
Bon dilluns, Lluís Bosch.
Vertígen vaig sentir quan vaig llegir per primera vegada el senyor Perucho, no hi estava avesada, és clar, i quan t'hi fiques sense que t'avisin passa el que passa. Això si, no el vaig deixar fins al final. Que tampoc m'importa que me l'expliquin, moltes vegades un final m'ajuda a apreciar millor la tasca d'enginyeria que és un llibre. Si espolegés (verb existent en el món dels jocs de rol on-line, els spoilers solen ser nans) una foto com aquesta no la tornava ni amb tota la guàrdia suïssa envoltant-me ^^
ResponEliminaTens raó, Clidi, que aquest llibre és pecat, que no fa més que provocar: robáme, lleváme a casa. Està farcidet de sants preciosos.
ResponEliminaSaps què, n'hi afegiré un parell més. Perucho ho entendrà.
Renoi si és pecat! Et quedaries badocant a cada imatge, budcant nous detalls i significats...
ResponEliminaD'altra banda, no és tampoc un spoiler en tota regla... apunta cosetes, això sí.
Ara que hi penso, si aquest llibre arriba a desaparèixer mai de les lleixes de la Triadú, totes les sospites em caurien a sobre. Tant per tant, val més que me'l quedi, no?
ResponEliminaUna sòlida argumentació, Matilde. Tot teu. Te l'has guanyat.
ResponElimina