l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar de les històries naturals, segurament la novel·la més coneguda de Joan Perucho. La tertúlia va estar moderada per Lluís Bosch autor del bloc Mil Dimonis i bon coneixedor de l’obra de l’autor a qui agraïm la seva amable disposició per estar amb nosaltres.
Érem força colla, uns vint, i a tothom -per una o altra raó (tot i que no va ser unànime)- va agradar l’obra; alguns van haver de fer esforços per passar el primers capítols però després de l’esforç van trobar que valia la pena. Per començar, en Lluís va comentar un llibre d’Alfonso Sastre (la noche lúgubre) on, en el pròleg, d’alguna manera, l’autor
-prototipus d’intel·lectual combatiu-, es justifica per haver escrit un conte de vampirs, temàtica poc adient per un autor compromès. La seva actitud durant el franquisme el va convertir en una figura políticament incòmoda a finals dels anys setanta i segurament es podria afirmar que la seva qualitat, tant com a poeta com a narrador, mereixia un altre tipus de reconeixement.
Aquesta és una novel·la poc corrent en l’obra literària dels anys seixanta, sobretot per que tracta la realitat no d’una manera “social” sinó fantàstica. No obstant en Lluís ens va fer adonar que si hi ha algun element connector com per exemple la voluntat que hi troba de reivindicar la llengua catalana; el protagonista pràcticament recorre tota la geografia catalana en la seva odissea vampírica. La novel·la conté el món de Perucho, un món de fantasia i imaginació que també trobem en la resta de la seva obra.
Ambientada en les guerres carlines de meitat del segle XIX, la novel·la barreja tant bé els elements històrics amb la ficció que a vegades porta el lector al terreny de la confusió. El llibre recull els tòpics de la literatura fantàstica però hi afegeix un humor que generalment manca en les obres d’aquest gènere, per exemple quan es parodia el llenguatge erudit i científic de l’època. A la tertúlia es va dir que sembla que a l’autor no li interessi gaire la psicologia dels personatges, que es defineixen no tant pel què pensen o el què són sinó per les seves accions és a dir pel què fan, com els herois de la literatura medieval.
Els assistents van parlar de la novel·la com la visió i concepte de la vida que té l’autor (J), també que pot representar un viatge iniciàtic de l’agosarat naturalista (MU) i que l’anècdota del vampir no és el més important del trajecte.
Al final, en una poc habitual ronda final ( i després diuen que no sé rimar), va semblar que havia agradat força i que molts volien continuar llegint altres novel·les de Joan Perucho


A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, en Lluís ens obsequià amb un grapat de sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Lluís, ...per tot.

en ruta

 Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat:  l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.

Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.

Morella, la Vall de l'Encantada. Torna  travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

I ara toca repassar els fets, sense contar la veritat, que em tractarien de boja. Començant pel temps que he set fora de casa, que el que semblen vint-i-nou dies són un any i nou mesos, comptats des de la cèlebre festa organitzada en honor de la Sand i en Chopin a casa del marquès de La Gralla (novembre de 1838), fins el moment en què vam deixar al general Cabrera a la frontera de França (juliol 1840). La ficció ho té, això. Despista.

Desfaig la bossa. Herbes i herbetes, un bolet, una pedra, un exemplar del Itinéraire descriptif de l'Espagne de Laborde, el sabre del general Cabrera, mitjons bruts, l'inefable manta morellana, la cabeça d'alls ben grillada, una flauta-liberal, els pantalons d'exploradora del Zara que em va deixar l'Eulàlia en un estat lamentable, que els hi han sortit unes taques que, si rentant no marxen, seran forats. Cal lamentar la pèrdua de la meva navalla suïssa multiús, herència del meu oncle avi Daniel Macía Baldonedo. L'única esperança que em queda és que la tingui en Lluís Bosch. Fa dies que no en sé ben re, que ens vam separar a l'altura de Ripoll,  ell entestat a fer cap a Llers, a resoldre uns seus assumptes, i jo, cap a casa falta gent, somiant una banyera on estovar la mà de pols que he arribat a acumular. "El trenta a Vic, Lluís". "Allà hi seré, no pateixis". 

Tant de bo em porti la navalla.

el tigre del maestrat, de cameo

"Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, va assolir en molt poc temps la més alta distinció militar i el títol de comte de Morella durant la primera guerra carlina (1833-1840). La guerra de Cabrera -que tenia el do natural de liderar homes, i amb una colla de guerrillers va derrotar l'exèrcit governamental tot creant el seu propi Estat- va trasbalsar l'Ebre i el Maestrat, i el ressó d'aquella salvatgeria va escandalitzar Europa. El nom de Cabrera, un mite romàntic fet d'amors apassionats, d'odis i venjances desfermades, va ser víctima també d'una llegenda negra". Això és el que llegeixo a la contracoberta de L'hivern del tigre, de l'Andreu Carranza, una novel·la editada per Planeta l'any 2004. "En aquesta documentada novel·la, el Tigre, vell i cansat, des del seu exili a Londres, narra les aventures d'aquells anys pletòrics. De batalla en batalla, ens endinsem en les entranyes d'un home que captivava els seus i alhora va atreure l'admiració de nobles, parlamentaris i escriptors", continuen. No l'he llegida. Qui sap si aquest Cabrera també té dos foradets en el coll.

I ja sabeu com van aquestes coses, que només cal que comencis que si Cabrera aquí i Cabrera allà, i a la que et descuides, t'has ficat en uns jardins imprevisibles. Pot molt ben ser, per exemple, que et trobis de visita a cal marquès de Bradomin, no sé si n'heu sentit a parlar, el más admirable de los Don Juanes: feo, católico y sentimental. Sí, les Sonatas de Ramón del Valle-Inclán, un amic molt estimat. La Sonata de invierno transcorre en plena guerra carlina. En Cabrera no hi surt personalment i en persona, que aquí el personatge històric que acapara protagonisme és Don Carles, però s'hi refereixen. Era inevitable.

"Algunos creen que para ser un gran capitán no se necesita ser valiente, y acaso tengan razón. Quién sabe si con menos temeridad no hubiera sido más fecundo el genio militar de Don Ramón Cabrera."

 I pel mateix preu, la famosa i valle-inclanesca definició de carlisme.

"Yo hallé siempre más bella la majestad caída que sentada en el trono, y fui defensor de la tradición por estética. El carlismo tiene para mi el encanto solemne de las grandes catedrales, y aún en los tiempos de la guerra, me hubiera contentado con que lo declarasen monumento nacional."

Una altra aparició estel·lar del comte de Morella la trobem als Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, a  La campaña del Maestrazgo, concretament.

"Su inquietud continua, la palidez de su rostro, el estado nervioso y febril en que de ordinario se encontraba, no eran más que la impaciencia loca para llegar a donde quería ir...". 

Doncs mira que et dic Benito, pel que sé, em sembla que t'has equivocat en el diagnòstic.

Acabo, ja, amb els cameos del tigre de la mà de Pío Baroja, sí, el d' El árbol de la ciencia, que també tracta el tema de les guerres carlines a Memorias de un hombre de acción, que vindrian a ser com els Episodios Nacionales de Galdós, on novel·la la vida d'un seu avantpassat, Avinareta. Cabrera surt al volum titulat Los confidentes audaces, però no us en puc dir res més, perquè aquest no l'he ni ensumat.

I si de ficció ja en teniu prou i el personatge us interessa, he tingut notícia d'un llibre que tracta  la vida del general a Wentworth, Anglaterra, Ramon Cabrera, a l'exili, de Conxa Rodríguez Vives (Biblioteca Serra d'Or, 1987), es titula. Fa venir set  perquè tot són elogis, la veritat.

No sé vosaltres, però a mi no em ve gens de gust aprofondir en el personatge històric. No em cal, vaja, que per a mi Ramon Cabrera, sempre serà aquell general excessiu que contragué una estranya malaltia, superada per l'oportuna intervenció d'Antoni de Montpalau, de qui fou gran amic. I fa pudor d'all, naturalment.

el discurs fantàstic de joan perucho

El fantàstic és un gènere que suposa una manera particular de mirar-se el món, d'explicar-lo. Una mirada que, com diu Perucho a propòsit del pintor Aulèstia, "ens allunya de la realitat [...] vulgar i quotidiana que cobreix com una closca l'essència de les coses" i ens permet, gràcies a la particular mirada del vident, del "mèdium" que és l'artista, endinsar-nos en el sentit pregon de la vida i del cosmos. [...]

El fantàstic regna en l'obra narrativa de Joan Perucho, però és en la novel·la, més que no pas en els contes o narracions, on el tractament del fantàstic es mostra més ric a causa de la seva major complexitat narratològica. [...]

Els elements fantàstics de les novel·les de Joan Perucho es trenen, dins el relat, amb tota una altra sèrie d'aspectes narratius, extrets de la realitat quotidiana present o de la que reconstrueix el passat històric, a través de la seva experiència directa o de la que li forneixen els llibres d'història, o els tractats sobre coneixements filosòfics, científics i de costums de totes les èpoques, que poblen les prestatgeries de la seva llar. [...]

L'univers fantàstic de Perucho el poblen, en primer lloc, les "presències estranyes" a través de les quals, com assenyala T. Todorov, el misteri s'introdueix de manera sobtada en el quadre de la vida real a fi de trencar l'ordre reconegut de la legalitat quotidiana, i són el senyal més evident de la distància entre la realitat de la narració i la quotidiana. [...]

En els relats de Perucho poden presentar-se sota quatre tipologies.

En primer lloc, els que provenen de la tradició imaginativa popular, ja siguin de naturalesa cristiana o preternatural. Perucho els anomena entitats obscures i entre elles situa dimonis, fantasmes, mags, bruixes, esperits i aparicions. Els més destacats són el vampir Onofre de Dip a Les històries naturals, el diable Arnulf a Les aventures del cavaller Kosmas i el bruixot Avezimar, el fantasma de la mort a Pamela.

En segon lloc, els que es relacionen amb una naturalesa deformada, com és ara la figura coberta de cap a peus amb un mantell negre i de la qual només "es veia la fosforescència d'uns ulls rogencs, vivíssims", que apareix a Les aventures del cavaller Kosmas. [...]

En tercer lloc, les presències d'artifici, entre les quals hi ha els autòmats, que poden ser simulacres mecànics de l'home, o bé les bèsties i els ocells mecànics que circulen des de la primera novel·la fins a la darrera. [...]

Els monstres i els autòmats, tan estimats de Perucho, tenen una funció diferent dins les seves novel·les. Els monstres representen la desharmonia, l'estrafet, el desordre dins la naturalesa, innocent o malèfica, i, en definitiva, el mal. [...] Per contra, l'autòmat "roman en el teatre del joc, on l'artifici és el rei. És, a més, un artifici de lleialtat", com la mateixa obra d'art. [...]

I finalment, la tipologia dels objectes que són els amulets com el que regala el Prest Joan a Tomàs Çafont al Llibre de cavalleries; les creus, alls i verdolagues amb què els possibles afectats es preserven dels vampirs a Les històries naturals...

Rosa Cabré. "El discurs fantàstic de Joan Perucho". A: Joan Perucho o la mirada darrera del mirall. Eumo, 1998. P. 39.

alta costura

El crític d'art sabadellenc Josep Casamartina i la seva amiga llibretera Anna Maria Casanovas van tenir l'original idea, ara fa sis anys, d'encetar una col·lecció de teixits i indumentària que van batejar amb el nom d'un personatge de Perucho, Antoni de Montpalau, i que ara ja comptabilitza 1.700 peces. Una xifra que sembla increïble però que demostra com la iniciativa ha quallat dins la societat, ja que una part del que hi ha s'ha aconseguit amb donacions desinteressades via boca-orella. (Avui, Diumenge, 21 de febrer del 2010).

Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau.

de la decepció

Que sóc una personeta raonablement feliç - i amb això vull dir que les coses em van prou bé, tampoc no cal exagerar-  ho he confirmat fa poc. Resulta que mirant-me el video sobre Perucho que tan amablement us vaig penjar l'altre dia, vaig descobrir que li havia fet molta il·lusió el fet que Harold Bloom, el les mata ben mortes que sempre parla de Shakespeare, l'hagués inclòs al seu famosíssim cànon occidental. El cànon dels trons, al qual sempre m'he referit d'oïda, que ni l'havia fullejat, la veritat, estudia els vint-i-sis escriptors que, segons Bloom, són fonamentals en la tradició literària occidental, situant Xècspir (i Dante, a estones) al centre, com a punt de referència tant per als escriptors anteriors al dramaturg com per als posteriors. No cal dir que m'ha fet gràcia pensar com carai s'ho va fer en Xècspir per a influir en escriptors que, quan ell va nèixer, ja feia dies que criaven malves. Homèric! Ho sé, perquè me l'he fet portar d'una altra biblioteca, que nosaltres no el tenim. Volia saber què deia Bloom de Perucho.

Així, doncs, un cop arribat el llibrot vaig córrer a l'índex. Res de Perucho, ni l'ombra. 

Perlamordedéu, que no fos una broma d'en Joan. Però no, la broma era de Harold.

I és que tan sols es limita a incloure'l en l'apèndix final, una mena de llista amb la resta d'escriptors i llibres que Bloom considera essencials. "No estic tan segur d'aquesta llista com n'estic de les tres anteriors. Les profecies culturals sempre acaben sent un joc de ximples", diu en Bloom. I quina raó que tens, Harold, aquesta te la podies haver estalviat. Jutgeu vosaltres mateixos. Aquí els teniu. Els sis escriptors imprescindibles de la literatura catalana, i sense mullar-se gaire, amb aquestes poc compremeses "antologies poètiques".

Malgrat que m'he acostumat a sortir de casa amb les expectatives justes -us ho recomano, és una font constant d'alegries- haig de confessar-vos que, aquest cop, les pobres han rebut de valent.  Feia molt que ningú no me les atropellava d'aquesta manera. Clar que si tot el meu mal ha de ser aquest, no se us farà gens estrany que em declari una personeta raonablement feliç.

Els vint-i-sis escriptors són: Dante, Chaucer, Cervantes, Montaigne, Molière, Milton, Samuel Johnson, Goethe, Wordsworth, Jane Austen, Walt Whitman, Emily Dickinson, Dickens, George Eliot, Tolstoi, Ibsen, Freud, Proust, Joyce, Virginia Woolf, Kafka, Borges, Neruda, Pessoa, Beckett...i Xècspir, és clar.

sí, però no

Si heu començat a llegir Les històries naturals, hores d'ara ja sabeu que alguns capítols fan de bon datar, vull dir que se'ns ofereixen prous fets històrics, o personatges reals, o referències a la premsa de l'època, com per a poder establir  lloc, dia, mes i any. Clar que això no vol dir que no siguin sotmesos a un tractament de ficció. Al contrari. La consistència literària d'aquesta obra rau, precisament,  en aquest diàleg entre real i irreal, que es reforcen mútuament i al final ja no saps què.  Mireu sinó el cas del príncep Lichnowsky, enamorat, fictíciament i sense esperança, de Matilde de Ferrari,  il·lustre homònima protagonista d'una peça literària d'Ippolito Nievo titulada Antiafrodisiaco per l' amor platónico. Si seguiu l'enllaç comprovareu que aquesta sàtira contra l'amor romàntic es construeix a partir de les setanta-dues cartes que Nievo escriu a Matilde Ferrari. I si, tot llegint Les històries naturals, hom ensopega amb l'extàtica missiva que el príncep Lichnowsky adreça a la seva estimada (Matilde, Matilde, oh! lascia ch'io t'ami sempre!), a la manera de Nievo, vull suposar, e si non é vero, al menys embolica la troca, és inevitable no ser víctima d'una estranya eufòria provocada per la sensació d'haver-li entès la broma.  I d'aquí a afirmar (avui m'he llevat intrèpida) que aquests jocs de saló de Perucho, aquestes manipulacions estupendes, l'emparenten amb el cieguito argentino cuyo nombre no puedo citar, per por de ser acusada de prevaricació, no costa gaire.
( Trobareu la carta a la quarta part, capítol primer: "El pas de l'Ebre".)

Amb això de la datació, he passat una bona estona amb el capítol titulat "L'arpa pneumàtica" (no és que li hagi dedicat molt de temps, sinó que he xalat de valent), on la Sand i en Chopin assisteixen a una festa que organitza en honor seu el marquès de La Gralla. El moment culminant de l'homenatge als artistes el protagonitza l'hereu del marquès "jove que a primera vista semblava una mica cretí, però que havia donat mostres d'un enginy mecànic i musical poc comú. Ara mateix acabava d'inventar l'arpa pneumàtica", diu el narrador. Perucho, a banda de passar-s'ho la mar de bé fent entrar en escena a personatges reals  (dic jo),  també es distreu dissenyant artefactes musicals ben particulars.  Així és com ens descriu l'arpa pneumàtica:

"Tot seguit els lacais, com obeint a una pantomima estudiada, desenfundaren l'embalum. Aparegué rutilant l'arpa pneumàtica. Era una màquina que en la seva estructura fonamental recordava l'arpa normal, si bé amb la diferència que arrencava d'una gran caixa de caoba proveïda d'uns pedals per a manxar, i de la qual ascendia un tub de dimensions considerables. Al final, aquest tub es ramificava en altres de més petits, i recordava vagament un orgue. Cada una de les cordes de l'arpa coincidia exactament dessota de l'obertura del tub que li corresponia. En conjunt tenia un aspecte fantàstic.
Josep Ignasi féu una reverència a la concurrència i, asseient-se en un tamboret davant de l'arpa, col·locà els peus als pedals. Començà a manxar amb força, tot dient que efectuava l'extracció preliminar de l'aire viciat. Efectivament, se sentí un soroll fenomenal, de vent que s'escapa per mil i un forats. Un cop acabada aquesta operació, l'hereu del marquès de La Gralla, mentre continuava manxant, aproximà delicadament les dues mans a banda i banda de l'arpa, fent una lleugera i graciosa inclinació del cap i, en el moment propici, amb gran inspiració, començà l'ària Casta Diva, de Bellini, naturalment sense la part dels cors."

Però no queda aquí la prodigiosa inventiva del fill del marquès que, cent-vint i escaig pàgines deprés, ens torna a sorprendre amb un nou instrument:

"Josep Ignasi, el fill del marquès, acabava d'inventar, durant els darrers mesos, la "flauta-liberal", artefacte comodíssim de portar a la butxaca, i el qual, només bufant, tocava ell sol "L'himne de Riego". L'invent era adequadíssim per a concertar una gran massa d'instrumentistes del flautí en qualsevol reunió política que tingués lloc a l'aire lliure o en local tancat. Esperava tenir un èxit popular envejable."

Dispenseu-me  la rialla, franca, sorollosa i plena de dents.

Tornem, però, al capítol de l'arpa pneumàtica (i a tot allò de la datació), que conclou d'aquesta manera:

"L'endemà  Aurora Dupin i Frederic Chopin partiren cap a Palma, de pas cap a Valldemossa, en el veler "El Mallorquí", de l'armador Trullols. Deixaren a Barcelona uns autèntics amics, que mai no els oblidaren, i, també, una mica de tristesa. Era inevitable."

Aneu a l'oracle Google i teclegeu "sand chopin estada barcelona", per exemple. De seguida obtindreu resposta, perquè, efectivament, Dupin i Chopin, de camí cap a Mallorca, van passar uns dies a Barcelona allotjats a l'hotel de les Quatre Nacions. Del 2 al 7 de novembre de 1838, per a ser exactes.
Per tant, aquest"l'endemà" era el vuit de novembre de 1838 i que, en efecte, del port de Barcelona va salpar el vaixell El Mallorquin, no m'ha costat gaire comprovar-ho, ja que al magatzem de la Triadú tenim "El Brusi" (del 1799 fins al 1919). Ara puc afegir-hi, fins i tot, el nom del capità, Don Gabriel Medinas. I, al mateix fer, la portada i uns quants avisos, que a mi aquestes coses m'agraden. 

P.S.: Consultant els actes programats amb motiu de l'any Chopin, he descobert que el passat 22 de setembre havíen de col·locar una placa a la façana de l'Hotel, recordatori de l'estada Dupin-Chopin. No sé si ho han fet.
D'altres hostes cèlebres del Cuatro Naciones són Stendahl, Ulysses S. Grant, Pirandello i Buffalo Bill. Per exemple.

historiae naturalis de johannes jonstonus

Esta obra de Jonstonus (o Jonston) conoció una gran difusión y fue una de las de mayor éxito de todo el siglo XVII y de gran parte del XVIII, siendo referenciada y ampliamente citada hasta por el mismísimo LINNAEUS (Linneo), entre otros muchos. Alcanzó no sólo varias ediciones en latín (1657, 1718, 1756 y 1768), sino también importantes traducciones al inglés (ya en el mismo año de la primera edición latina, 1657), holandés (1660), francés (1773) y alemán (1774).

Toda la obra de Jonston constituye un ejemplo prototípico de libro de compilación enciclopédica del conocimiento naturalista. Se apoya en autores varios como Belón, Gessner, Aldrovando, Marcgraf, Pison... y también en autores clásicos como Aristóteles, Plinio, Teofrasto, Eliano, Dioscórides y Opiano. Llega a ser una obra extraordinariamente leída y citada. Si bien gran parte de su fama y éxito se debe a las bellísimas planchas grabadas al cobre que enriquecen soberbiamente el texto y que fueron ejecutadas magistralmente sobre todo por el gran Matthaeus MERIAN el joven.

Jonston estudió en varios centros de Prusia en 1622, visitando posteriormente Inglaterra y Escocia (recogiendo ya en 1623 valiosa información sobre varias especies británicas) y estudiando en St. Andrews. Después de viajar por Alemania, Francia, Italia y Holanda regresa de nuevo a Gran Bretaña, estudiando en Cambridge y Londres. Posteriormente, se licencia en Medicina en Leyden (en 1623; el doctorado lo tendría dos años más tarde, en 1634), ciudad holandesa en la que se le ofrece la cátedra de Medicina de la universidad, y en donde publica sus primeros trabajos. Otros dos años después, se le ofrece idéntica cátedra en el Electorado de Brandenburgo, prefiriendo, sin embargo, estudiar privadamente y redactar su obra magna: la Historia Naturalis, que se vería publicada por primera vez en Frankfurt am Main entre 1649 y 1653. La segunda edición, más completa, pues incluye ya árboles y plantas, vería la luz en Amsterdam entre 1657 y 1663. En 1655 regresa a Silesia, en donde precedido de su renombre es invitado por el duque de Liegnitz y Brieg. Aquí fallecerá diez años después, el 8 de junio de 1675.

La Historia Natural de Jonston es uno de los trabajos más influyentes durante gran parte de la Edad Moderna y la última gran obra de las enciclopedias zoológicas surgidas en el Renacimiento. En ella pretende inventariar, conocer y divulgar el mundo de las cosas naturales, que era el significado y alcance que se le daba a estas materias en el Renacimiento, con un claro enfoque utilitario. Jonston, sin embargo, va un poco más allá; busca la semejanza de lo nuevo con lo ya conocido, e intenta que este conocimiento sea un instrumento de educación para formar al hombre digno y libre en la construcción de un mundo justo y feliz. Y se convierte así en un clásico de la historia de las ciencias naturales...

He tret la informació d'aquesta pàgina de l'editorial Siloe.

les històries naturals

Mark Dion i Robert Williams. Theatrum mundi: Armarium, 2001.

Les històries naturals crea la il·lusió literària a partir de la simbiosi d’erudició i invenció. En aquest cas, el tramat bàsic de l’obra prové de la novel·la gòtica i, més en concret, de Dràcula de Bram Stoker. Però Perucho no tria els Balcans ni castells gòtics i tenebrosos per emmarcar l’acció: al contrari, és la Barcelona liberal i el paisatge català, mediterrani, de la primera part del segle XIX, l’espai en el qual un naturalista il·lustrat, Antoni de Montpalau, perseguirà i vencerà Onofre de Dip, el vampir, el qual, en el joc divertit que ens proposa l’obra, hauria vampiritzat tot un personatge com Ramon de Cabrera. I és que la “realitat” històrica hi és ben precisa: les referències a la premsa de l’època, al pas de Chopin i George Sand per Barcelona, a entitats i personatges concrets són constants, sense que això vulgui dir que no siguin sotmesos a un tractament de ficció. D’aquesta manera, l’imaginari s’integra plenament  dins la “normalitat”: real i irreal es reforcen l’un a l’altre i la novel·la adquireix consistència literària partint, ni més ni menys, de l’acumulació d’episodis, textos erudits o digressions mancades de funcionalitat directa. Cal assenyalar que el desequilibri que genera l’acció no prové del fantàstic (que és introduït per la ciència i perfectament controlat com a objecte d’estudi) sinó del mal. La ciència, la raó, és laxa i s’adapta perfectament a les més estranyes circumstàncies, fins al punt d’utilitzar estratègicament tractats de demonologia i vampirisme. El recurs és clàssic dins la literatura fantàstica: Perucho, però, l’utilitza irònicament perquè, cal dir-ho una vegada més, el seu objectiu no és fer novel·la de gènere.

La crítica coincideix a veure en Les històries naturals la primera configuració del món imaginari més específicament peruchià, que havia de trobar el seu desplegament en la prosa, en la creació “deliberadament arbitrària” sobre una base de coneixements històrics i d’intuïció, però també de dades apòcrifes, purament fictícies, que li serveixen “per penetrar subreptíciament en el passat i en el misteri” i, al capdavall, “comprendre’ls d’una manera directa i total ensems”.

[...]

Malgrat –o a causa de- la reivindicació de la literatura fantàstica i d’imaginació, i potser per la càrrega culturalista i erudita, l’obra de Perucho trigà considerablement a incidir sobre el gran públic i, durant anys, fins i tot resultà inabastable: les seves primeres novel·les, per exemple, no van reeditar-se fins als anys vuitanta...


Maria Campillo i Jordi Castellanos. "La novel·la. Joan Perucho". A: Història de la literatura catalana. Riquer, Comas i Molas. Vol. 11. P. 107-109.

 

David Teniers el Jove.  (amb gossos i tot)

 

Damien Hirst

Domenico Remps.

perucho i gutiérrez, joan

(Barcelona 1920)

Escriptor. Es llicencià en dret i exerceix la judicatura. A la universitat col·laborà a "Alerta" i "Estilo". Sota l'influx de Palau-Fabre escriví en català i fou redactor d'"Ariel". Després ha estat crític d'art a "Destino" i col·laborador de "La Vanguardia", d'"Insula", etc. Com a poeta ha publicat Sota la sang (1947), Aurora per a vosaltres (1951), El mèdium (1954), El país de les meravelles (1956). Influït pel superrealisme i per la plàstica de Tàpies i de Ponç, amb connotacions simbolistes, ha evolucionat cap a una poesia més nua i esquemàtica. Les seves novel·les Llibre de cavalleries (1947) i Les històries naturals (1960) pertanyen al realisme màgic: collage de la història i la literatura. El mateix to fantàstic tenen les narracions Roses, diables i somriures (1965), Aparicions i fantasmes (1968) i Historietes apòcrifes (1974). A part obres en castellà semblants, ha publicat, entre altres, Joan Miró i Catalunya (1970). Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1976).

Albert Manent. Gran Enciclopèdia Catalana.

*****

P.S.: Recórrer a l'enciclopèdia (en paper) té un jenesecuà, sinó d'antiquari, concediu-me, almenys, de brocanter. Un gest que tendeix a la desaparició. És lògic, si considerem que Perucho neix al volum 11, continua publicant i rep algun premi al tercer suplement, i mor en el cinquè. Resulta més pràctic que ho faci tot en una única pantalla. Així, doncs, podríem qualificar aquest meu gest d'avui de merament romàntic. I de quasi inútil. Sí.

[A la guia de lectura trobareu una biografia més completa i detallada]

procés de cossificació amb joan perucho

Quinze i quinze trenta, i aquests són els dies que passarem des de l'1 fins al 30 de novembre, data en que em cossificaré a la biblioteca pública de Vic, a parlar de Joan Perucho. Aquest viatge és, per tant, un procés de desvirtualització de la mà del poeta, novel·lista, articulista i jutge.

Durant aquests dies el blog parlarà de Perucho de forma poc ortodoxa però continuada i rítmica. Em cal pensar com m'ho faré. Respescant d'aquí i d'allà, és clar. Però abans és preceptiu fer una introducció, una mena de discurs de benvinguda, allò dels principis de curs. I l'altre dia, mentre calculava els kilòmetres que faré el dia 30 de novembre, i per on passaré per anar de Bellver a Vic, em va venir al cap aquesta frase:

Allò que no faries mai amb en Joan Perucho és una partida de botifarra.

Pots donar per fet que havia de ser un excel·lent tafur, si hagués estat aficionat al joc. Però ho desconec. Com desconec tantes altres coses d'ell. Perquè no he arribat a l'obra de Perucho través de cap estudi, de cap anàlisi. Mai no he sabut veure la virtud de l'erudició aplicada a l'art. L'efecte que em fan els erudits és una emoció similar a la que em produeix, al circ, un funambulista o una trapezista virtuosa: un bonic espectacle de cabrioles i habilitat, una hipnosi.
La via per on m'atanso als llibres sempre és el plaer (o de vegades el neguit i el malestar) de llegir-los, les fantasies que em desvetlla i les imatges que em crea. Les novel·les s'adrecen a la intel·ligència del lector, és clar, però si no hi ha una emoció abans que res, tan sols percebríem sintaxi i jocs de significat. Artifici literari, al qual li faltaria alguna cosa essencial.
Per a anar més enllà em caldria haver parlat amb ell. Però avui en dia, això només seria possible mitjançant algun ritus obscur, o una esperpèntica sessió de Ouija.

*           *           *

Els textos que apareixeran aquí, per tant, són visions a partir de les lectures de Perucho. Esperonades pel seu humor bizantí, els jocs amb la realitat i la ficció, la cita impossible, les frases capcioses:

El majoral era home alt, escardalenc, de poques paraules. Vestia de negre i tenia un aspecte lúgubre. Explicà que, fent el viatge de nit, arribarien a Pratdip a la matinada. La baronessa tenia molta necessitat de la seva presència i estava disposada a rebre'ls en aquesta hora.

Resignadament, Montpalau accedí. Li semblà indelicat de contradir els desigs d'una baronessa angoixada i en perill.

Quantes coses s'insinuen delicadament en aquest brevíssim fragment? Què pot suggerir?

Perucho potser és més brillant en la brevetat que en l'extensió: els articles i els contes superen la novel·la, però tot i això n'hi ha dues que cal tenir en compte: Les aventures del cavaller Kosmas i Les històries naturals. En tots dos casos sembla que compendia i concentra infinites idees disperses i anteriors, procedents de lectures i relats.

Abocat a descriure rutes i pisatges esquitxats de personatges tan aviat estrafolaris com històrics -en una mescla indestriable-, l'escriptor aconsegueix fondre infinitat de relats breus dins el flux de la novel·la. I així la novel·la avança entre capítols que van del gòtic vampíric a la sàtira política (atenció al tractament de les guerres carlines i els seus cabdills!), el bestiari fantàstic i la botànica oculta, els enigmàtics invents procedents de Bizanci... Entossudit en la cursa rere un vampir esmunyedís, meridional i molt allunyat de Dràcula, Perucho desplega un plànol enorme.

Tan enorme és que espero perdre-m'hi en companyia dels qui segueixin aquest viatge, que promet ser erràtic i que s'acabarà justament el dia de Sant Andreu, data que assenyala també el meu aniversari. Era massa temptador celebrar el dia d'una forma tan inesperada.

Benvinguts a les visions de Joan Perucho.

Apunt publicat per Lluís Bosch al bloc Mil Dimonis el dia 28 d'octubre de 2010.

__________________

P.S.: No sé si calen aclariments. En tot cas,

1) en Lluís Bosch serà el nostre presentador convidat d'aquest mes, el segon que ens arriba de la blocosfera

2) No ens hem vist mai les cares

3) Ara s'està a la Cerdanya

4) Li van les ouijes (i els cementiris, els fantasmes, Tarkovski i el Ribera del Duero, per dir alguna cosa)

5) Fuma tabac Pueblo liat amb Smoking taronja (d'això no en diu res, el text)
6) Vaig estar a punt d'anar a fer el COU al seu Institut (d'això, tampoc)

7) El dia 30 de novembre, data en què se celebrarà la trobada del club per a parlar de Perucho, farà anys

8) No vindrà vestit de vampiressa
9) Durant tot aquest mes anirà publicant apunts sobre Perucho al seu bloc, el ja esmentat Mil Dimonis. Els podreu seguir clicant la bonica litografia d'Escher que us he penjat dalt a la dreta

10) He ficat al necesser una cabeça d'alls, un manat de verdolaga i una pastilla de sabó Lagarto. I m'he penjat del coll una creu com les que duia la Madonna (Ciccone) quan tenia d'on agarrar. Al fons de la bossa, una estaca. Res de l'avi Siset, per si el vampirs. Perfectament equipada, començo a passar.

aquest joan és nostre

M'agrada tirar plans perquè em serveixen per a saber el que no acabaré fent. No és científic, però funciona. Ho dic a propòsit de Perucho. No l'havíem de llegir, aquesta temporada. No, no estava previst. En absolut. Tot ve d'una broma, d'un ha ha ha que va començar amb aires d'amenaça formal -Lluís Bosch, si no vigiles acabaràs moderant un club de lectura sobre Perucho- que es va anar complicant amb juguesques surrealistes -si vens de vampiressa et donc sis euros- i, conyes a banda i previ regateig, que sinó sembla que la cosa no va de veres, vam tancar el tracte amb una encaixada virtual. Així és com es va congriar la programació de Les històries naturals, la nostra propera lectura. A veure qui s'atreveix a qüestionar el mètode, que no tinc record d'una manera tan ordenada de procedir com aquesta.

A dreta llei, no  havíem de dir aquest Joan és meu fins a la setmana que ve, però la casualitat (una altra que fa com vol) s'ha entestat a commemorar, avui, el setè aniversari de la mort de l'escriptor. Perxò.