Irlanda, truja que devora la seva pròpia ventrada.
James Joyce.
"L'única documentació que ens ha arribat de l'intercanvi epistolar entre Blai Bonet i Carles Riba són les quinze cartes que aquí reproduïm, totes de Blai Bonet, datades a Santayí, a Riells del Montseny, a Barcelona i a Vilassar de Mar entre el maig de 1954 i el juliol de 1958. [...] Aquests escrits són el testimoni parcial d'uns anys molt intensos en la vida de Blai: els moments previs al trasllat des de Santanyí a Barcelona, la il·lusió del viatge, la gènesi de Comèdia, els intents infructuosos de publicació del llibre i, veladament, el desencant davant la mala rebuda d'El mar per part d'alguns dels amics i mecenes. Deixen al descobert, a més, els engranatges de la construcció d'un personatge literari ingenu i maliciós alhora, de vegades adulador, de vegades tendre, sempre entusiasmat. Però, sobretot, les cartes mostren l'admiració incondicional envers Riba, que havia estat un dels artífex de l'aventura Santanyí-Barcelona. Don Carles es converteix en el dipositari de les confidències d'un jove poeta que, a pesar de les dificultats econòmiques i de la salut precària, pretén mantenir la independència. Blai Bonet treu pit per anunciar que, encara que alguns no el vulguin, no abandonarà el camp de la seva idea personal de l'escriptura. "Abans", diu, "em mataré".
"Cartes de Blai Bonet a Carles Riba", a cura de Margalida Pons. A: Reduccions, núm. 96, març 2010. Monogràfic Blai Bonet. P.78-106.
*****
[15]
Vilassar de Mar, 1-Juliol-58
Sr. Dr.
Carles Riba
Barcelona
Molt estimat senyor Riba:
Suposo que V. deu tenir fe a bastament en la seva persona i en la seva poesia per viure segur que és impossible oblidar-se de V. Jo, en particular, anc que m'ho proposés, no em veuria amb cor, ni amb ànima de fer-ho. Seria ben difícil d'aconseguir, com seria difícil oblidar un d'aquests amors que donen sentit a una vida.
No li havia escrit abans per un motiu molt bàrbar: perquè no en tenia ganes. Per escriure-li em cal tenir la sang senyora, mesurada de passa i de goig, perquè parlar amb V. em dóna dignitat. Tot aquest temps he viscut com un home de mal humor. M'ha posat trist veure que la gent que es creu estimar el país -i els homes- em feien patir tant per mor del meu llibre i que se'n penedien -literalment- d'haver contribuït a la meva salut (1). Jo, que sempre escric amb una il·lusió de nen, difícilment podré oblidar-ne les conseqüències. De vegades, he sentit dir que Espanya primer fa els homes i després els devora. És igual. Però em fa mal que de Catalunya en puguin dir una cosa semblant. Jo m'he enamorat del país i m'he llançat a l'aventura -pueril- que ell s'enamori de mi. Són coses de poetes. Però no em creia que el desengany vingués tan aviat. Baldament no em vulguin jo no abandono el camp. Abans em mataré: és una cosa que no em fa ni mica de por. Ni d'escrúpol. Hi ha una cosa que em dóna molta força -i gana de ser ardit-: aquell parlament que va fer V. al Casal de Montserrat (2). Mai no li agrairé prou que V., en públic, parlés com un adolescent racional. V. tota la vida ha estat un prodigiós adolescent racional. Aquella nit més que mai. Un home que té tanta fe obliga a tenir molta esperança. Guardaré el seu discurs tota la vida, com una cosa que dóna ordre i vigor.
El meu record millor a la senyora Clementina, tan poètica i natural d'alegria sempre.
Una forta abraçada del seu
Blai Bonet
_______________________
(1) És una referència a la desil·lusió davant la mala recepció d'El mar per part d'alguns crítics i amics. La novel·la escandalitzà els benpensants per la seva barreja de religió, sexe i amor entre homes.
(2) El 3 de maig de 1958 es va celebrar un acte d'homenatge a Joan Fuster i a Blai Bonet al Casal de Montserrat (Barcelona).
****
P.S.: De la revista Reduccions, ja us en vaig parlar aquí. Aquest monogràfic Blai Bonet és magnífic!
Escolta, aquest exemplar de Reduccions l'he de veure (o robar, si s'escau). La lectura de "El mar" és d'aquelles set o vuit que em van marcar,com se sol dir.
ResponEliminaOído cocina, Lluís Bosch. Tranquil, ja me'n cuido jo.
ResponEliminaA mi això del bloc m'encanta, perquè ho faig servir no tant per a parlar dels llibres que he llegit o que m'agraden, com per a recordar tots els que tinc pendents i que em fan venir set.
Començo pel mar, doncs?
Em poses en un compromís... Dona, no sabria què dir (sense saber les teves altres lectures pendents). "El mar" demana un cert esforç (però el compensa). Té molt de marro, sang, sexe, venjances, morts i contrabandistes, etc. Ideal per a les tardes lànguides i fredes dela tardor.
ResponEliminaCoi, d'entrada sembles gallec. Sort que després ho arregles.
ResponElimina...quan acabi el desaparegut (anteriormente conocido como America) em tiraré de cap al mar,..a no, que abans he de llegir les històries naturals que avui he recuperat de l'infern....crec que no el tenim a la bca (vull dir el mar de Bonet) recordo que fa uns anys el vaig demanar en préstec interbibliotecari per a una Neus que me'l va recomanar...
ResponEliminaMitch, que no t'entenia, així, doncs, ara Amèrica ha desaparegut? Pobre Kafka!
ResponEliminaPosa't les piles amb les històries i a veure si pots venir el dia de la trobada, que ja comencen a circular rumors que no existeixes, que ets una invenció meva. El que em faltava.
M'acabo d'informar. Resulta que Kafka el va titular "El desaparegut" i a Max Brod no li acabava de fer el pes, i com que en Franz ja era mort, doncs, au, Amèrika.
ResponEliminasi l'agenda no em falla la trobada serà el dia 30, no?, si és així, i tant que hi seré, ja tindré lalta segur....
ResponEliminaoéé oéoéoééé oéé oéé!!
ResponEliminaMatilde i companyia, això és cosa de meigas. Fa uns dies em va arribar per PI "El mar" de Blai Bonet. M'està esperant al costat de les "Prosas apátridas" de Ribeyro, que també citaves l'altre dia.
ResponEliminabibliotossa:
ResponEliminajo crec que és cosa de les sincronicitats de Carl Jung.
Jo, en tinc un munt, una col·lecció...
Me n'alegro que en Robert estigui sa i bo pel dia 30, tot i que finalment jo no vingui de vampiressa.
ResponEliminaAi, Bibliotossa, haberlas, haylas, prou que ho saps. Jo ara estic amb El Casalot i en Perucho i xalo moltíssim. A banda, i per culpa del club (és broma, que ho faig de gust i sort en tinc del club) estic llegint unes coses molt intel·lectuals (de la missa, la meitat) Calasso, Magris i coses així. Perlamordedéu. Se'm xarbota el cap, de veres.
ResponEliminaPer cert, avera si ens explique com us va anar l'altre dia amb en Francesc Serés, que l'estimem molt, i tot això.
Lluís, jo sí que me n'alegro. No ho saps prou!!
ResponEliminaAi, quan dic de la missa la meitat no em referia a la intel·lectualitat de les obres, sinó a allò que jo sóc capaç de comprendre. I m'he passat. Menys de la meitat. Molt menys.
ResponEliminaAi, d'això que et dic, Lluís, l'alegria ve del retorn d'en Mitch. Llàstima de vampiressa!
ResponEliminamatilde, jo també estic amb el Magris, des de setembre... uff què lenta que sóc. I xalo moltíssim però em passa com a tu: de la missa la meitat. Ja he deixat de prendre notes... m'he abandonat a la certesa del meu analfabetisme...
ResponEliminaLa cosa ve del proper llibre, Jakob von Gunten. De Roberto Calasso llegeixo Los cuarenta y nueve escalones, perquè li dedica un capítol a Walser (El sueño del calígrafo). Hòstia, fa una interpretació simbòlica d'aquelles que t'has hagut de fumar dos o tres porritos, com a poc.
ResponEliminaDe Magris, El anillo de Clarisse: tradición y nihilismo en la literatura moderna, per idèntiques raons.
A manca de gos, la ignorància és un bon animal de companyia. És molt distreta, la ignorància.
T'haig de confessar, però, que, mentre els llegeixo, vaig sentint unes veuetes que em diuen: señora, no lea estos libros, que los estropea. Però no m'ho prenc malament. Tinc unes ganes boges de deixar-me d'històries i haver-me-les de dret amb en Jakob von Gunten, això sí.
-Desastre hi ha amb més cendra que l'amor?
ResponEliminaGran el Blai fins a darrera hora, fins aquells sonets que no va arribar a acabar.