blai bonet

Irlanda, truja que devora la seva pròpia ventrada.

James Joyce.

"L'única documentació que ens ha arribat de l'intercanvi epistolar entre Blai Bonet i Carles Riba són les quinze cartes que aquí reproduïm, totes de Blai Bonet, datades a Santayí, a Riells del Montseny, a Barcelona i a Vilassar de Mar entre el maig de 1954 i el juliol de 1958. [...] Aquests escrits són el testimoni parcial d'uns anys molt intensos en la vida de Blai: els moments previs al trasllat des de Santanyí a Barcelona, la il·lusió del viatge, la gènesi de Comèdia, els intents infructuosos de publicació del llibre i, veladament, el desencant davant la mala rebuda d'El mar per part d'alguns dels amics i mecenes. Deixen al descobert, a més, els engranatges de la construcció d'un personatge literari ingenu i maliciós alhora, de vegades adulador, de vegades tendre, sempre entusiasmat. Però, sobretot, les cartes mostren l'admiració incondicional envers Riba, que havia estat un dels artífex de l'aventura Santanyí-Barcelona. Don Carles es converteix en el dipositari de les confidències d'un jove poeta que, a pesar de les dificultats econòmiques i de la salut precària, pretén mantenir la independència. Blai Bonet treu pit per anunciar que, encara que alguns no el vulguin, no abandonarà el camp de la seva idea personal de l'escriptura. "Abans", diu, "em mataré".

"Cartes de Blai Bonet a Carles Riba", a cura de Margalida Pons. A: Reduccions, núm. 96, març 2010. Monogràfic Blai Bonet. P.78-106.

*****

[15]

Vilassar de Mar, 1-Juliol-58

Sr. Dr.

Carles Riba

Barcelona

Molt estimat senyor Riba:

Suposo que V. deu tenir fe a bastament en la seva persona i en la seva poesia per viure segur que és impossible oblidar-se de V. Jo, en particular, anc que m'ho proposés, no em veuria amb cor, ni amb ànima de fer-ho. Seria ben difícil d'aconseguir, com seria difícil oblidar un d'aquests amors que donen sentit a una vida.

No li havia escrit abans per un motiu  molt bàrbar: perquè no en tenia ganes. Per escriure-li em cal tenir la sang senyora, mesurada de passa i de goig, perquè parlar amb V. em dóna dignitat. Tot aquest temps he viscut com un home de mal humor. M'ha posat trist veure que la gent que es creu estimar el país -i els homes- em feien patir tant per mor del meu llibre i que se'n penedien -literalment- d'haver contribuït a la meva salut (1). Jo, que sempre escric amb una il·lusió de nen, difícilment podré oblidar-ne les conseqüències. De vegades, he sentit dir que  Espanya primer fa els homes i després els devora. És igual. Però em fa mal que de Catalunya en puguin dir una cosa semblant. Jo m'he enamorat del país i m'he llançat a l'aventura -pueril- que ell s'enamori de mi. Són coses de poetes. Però no em creia que el desengany vingués tan aviat. Baldament no em vulguin jo no abandono el camp. Abans em mataré: és una cosa que no em fa ni mica de por. Ni d'escrúpol. Hi ha una cosa que em dóna molta força -i gana de ser ardit-: aquell parlament que va fer V. al Casal de Montserrat (2). Mai no li agrairé prou que V., en públic, parlés com un adolescent racional. V. tota la vida ha estat un prodigiós adolescent racional. Aquella nit més que mai. Un home que té tanta fe obliga a tenir molta esperança. Guardaré el seu discurs tota la vida, com una cosa que dóna ordre i vigor.

El meu record millor a la senyora Clementina, tan poètica i natural d'alegria sempre.

Una forta abraçada del seu

Blai Bonet

_______________________

(1) És una referència a la desil·lusió davant la mala recepció d'El mar per part d'alguns crítics i amics. La novel·la escandalitzà els benpensants per la seva barreja de religió, sexe i amor entre homes.

(2) El 3 de maig de 1958 es va celebrar un acte d'homenatge a Joan Fuster i a Blai Bonet al Casal de Montserrat (Barcelona).

****

P.S.: De la revista Reduccions, ja us en vaig parlar aquí. Aquest monogràfic Blai Bonet és magnífic!