Ell es pensava que jo em pensava, però jo no volia ni ell tampoc. Total, tres quarts de cinc de la tarda, la casa sense escombrar i el més calent, a l'aigüera. Així, doncs, aquesta serà una crònica xiripitiflàutica, amb caràcter d'urgència. Cordeu-vos els cinturons.
dimecres, 26 de gener del 2011
l'undemà
Escrit per
matilde urbach
Etiquetes:
Irène Némirovsky,
l'undemà,
resums trobades,
Suite francesa
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Per si encara queda algun despistat, ahir tocava Suite francesa, d'Irène Némirovsky, i en aquest cas, (parlo per mi, que per alguna cosa signo) no em feia tanta gràcia la novel·la com el fet que la proposta vingués -en moto pròpia, així de motoritzada- de l'Isàvena Opisso, il·lustre lectora d'aquesta santa casa. Doncs, sí, un dia es va presentar al taulell demanant avera si podia fer un club de lectura.
ResponEliminaA mi m’agradaria dir alguna cosa dels convidats, de la gent que de forma amable i desinteresada s’ofereixen a presentar-nos un llibre, primer de tots, a l’inici (com diria el llibre dels llibres) fóu en Pasqual, després en van anar venint d’altres, alguns de famosos i altres no tant, però tots amb la mateixa bona disposició, aquest any hem gaudit de la presència de un parell de cyberamics coneguts pel blog, d’un mestre i ahir vam tenir la I. gràcies a tots (sincerament). Penso que la Ivanna no estava molt segura de que la tria del llibre hagués estat acertada, no és la novel•la més representativa de la Némirovski i el tema de la guerra potser pensava que no seria prou benvingut per tothom, però res de res, la novel•la va agradar molt i el tema va donar per un fluïd diàleg entre el public.....
ResponElimina..sorry pel lapsus, volia dir Isàvena Némirovsky no Iréne Opisso....ai que m'estic liant.
ResponEliminaCrec que el tema estrella de la vetllada va ser:
ResponElimina-Com pot ser que l’autora no ho va veure a venir?, ere tant innocent?, perquè no va fotre el camp quan va popder?...es van donar diverses explicacions,...potser era la única manera que tenia de lliurar-se d’una infància trista on gairebé no va conviure amb els seus pares?, ere una prepotència digna de rus blanc?, pensava que ja que els seus enemics eren els boltxevics es cumpliaria aquella màxima de: els enemics dels meus enemics són els meus amics?,
Això, en el principi foren els agraïments, què carai. Gràcies Isàvena (quin nom més maco, tant o més que Ivanna!), que encara que t'haguéssis passat tota l'hora quequejant (que no va ser el cas, consti), no m'hauria sentit menys orgullosa. Un orgull tonto, com els dels papas quan la criatura fa "popó" (conec gent que té fills que fan popó, hujuru). I a sobre ho vas clavar, noia. I l'orgull aquest tonto que m'ha agafat no es limita, tan sols, a la teva actuació d'ahir (brava!), sinó que també té a veure amb el club en general, els còmplices habituals i els convidats que tenim aquest any en particular. Encara no entenc com és possible que gent que té familia o coses a fer (alguns, fins i tot, ambdues alhora) surti de casa seva en aquella hora, amb el fred (luterà, luterà i implacable) que estem patint, per anar a una biblioteca a parlar d'un llibre. Me'n faig creus. I què dir de l'elenc de moderadors d'aquesta temporada, que ni la neu els ha espantat, ni la no remuneració; sé d'alguns (dos!) que fins i tot han demanat festa a la feina per acompanyar-nos, que ja em direu si no és per amor a l'art, que no m'imagino a ningú incloent al seu curriculum: "una vegada vaig conduir el club de lectura de la biblioteca pública de Vic". No, això no ajuda a aprovar unes oposicions, prou que ho sé.
ResponEliminaTanta autocomplaença m'està començant a fer una miqueta de basarda; TANTA, que estic per trucar en Hyde, a veure si li sobra un bon moc d'aquells seus que em tregui del nuvolet aquest de fonda i borbònica satisfacció. Gràcies a tots els qui ho feu possible. I ara us deixo, que tinc una trucada per l'altra línia. En Hyde? No, no; pa mi que és l'Antonio Gala.
[Coi, Mitchum, quina facilitat per fer preguntes!]
NO RESPONC PREGUNTES QUE FACIN REFERÈNCIA A LA VIDA DELS AUTORS!!!! i, a banda, crido molt. Sí. Dispenseu.
ResponEliminaÉrem molts ahir. Un pilot!
ResponEliminaPocs homens, però. Cadascú...
El llibre va agradar molt, tothom el va trobar fet a la manera clàssica dels russos del XIX, concretament la Isàvena ens va dir que l’autora pretenia fer una mena de guerra i pau de Tolstoi.....i com sempre passa en les bones trobades, es recorden més les males preguntes que les bones respostes...de fet això passa sempre a les trobades i a les perdudes...
ResponElimina...algú va trobar que no era prou just amb la societat francesa doncs els retrata com col•laboracionistes gairebé fascinats per la marcialitat de la wermarch...i en canvi els herois de la resistència són....ignorats.
...com és que som tants pocs homes al club?, és que serà veritat allò de que llegeixen més les dones que els homes? o bé és que la guerra és un tema eminentment femení?...
ResponEliminaLa que deuria ser un personatge d’”armas tomar” seria la mare,...me la imagino prenent el sol a niça i menjant gambes a la platja....es veu que en la resta de les seves novel•les sempre hi ha un personatge femení que en fa referència d’una manera o altra...
ResponEliminaQue les hipòtesi siguin més o menys brillants no les treu de "suposicions" i tot i que em sembla un joc de saló la mar de distret, m'estimo més el parxís. Què sé jo del que li passava pel cap a la pobra Némirovsky, si no m'entenc a mi mateixa i ja fa foça anys que em vigilo?
ResponEliminaHablemos de su libro, perlamordedéu!! (ara semblo una barreja de Hyde amb fgt)
...home (vull dir dona) doncs jo si que trobo que és molt important saber de quin peu calcen els autors, més que res, per no confondre'ls amb els sus personatges....
ResponElimina...a mi em va agradar molt més la primera part que la segona...de fet, crec que va ser general, la historia d'amor entre la noia i el soldat no em fa gaire el pes, ara,... això si, sóc esclau de la perspectiva i no puc deixar de jutgar (és un dir) la novel·la setanta anys després de ser escrita....
ResponEliminaAixò, el llibre, allò que aquella dona es va prendre la molèstia d'escriure.
ResponEliminaSí, una crònica dels fets mentre estaven passant.
Clar que no es pot dir que retrati la societat francesa al complet. O no a tots amb la mateixa intensitat i profunditat. Diguem-ne que parla més dels seus, dels burgesos, no?
Què vols dir, Mitch? Massa bona amb els nazis?
ResponElimina...la senyora es veu que tenia un planning perfectament organitzat de la novel·la (com la senyora Grandes en les seves histories de una guerra interminable que ha començat amb Ines y la alegria) eren cinc llibres (escric de memòria(cada vegada més dolenta)) i havia d'estar organitzada com la cinquena simfonia de Beethoven, em sembla que és aquella que fa tatatachan, tatatacham, oi?
ResponElimina...no sé si massa bona, però si que massa innocent, no?, d'acord que no feia us de la seva condició racial, però ja se savia de què eren capaços els alemans, no?, jo crec que la guerra llampec, la rapidesa en que es van plantar a Paris va desencadenar una mena d'admiració entre molta gent...com dient...aquests si que són capaços d'arreglar-ho tot...no sé...
ResponEliminaRobert, efectivament la cinquena de Beethoven és la del tatatachan tatatachan, de fet havia pensat dir-ho ahir al club per situar-nos, però vaig pensar que no era gaire prosaic ...
ResponElimina...a les benvingudes també tracten els nazis com una colla de sers cultivats però no deixen de sortir les extremes crueldats que feien....
ResponElimina..tampoc estic molt segur que sigui un llibre que l'autora s'hagi "pres la molèstia" d'escriu-re ja que va ser editat el 2004 per les seves filles i tal com va ser abandonat per raons....que fan plorar.
Isàvena, tu por aquí i comentando!!!!
ResponEliminaaixò s'ha de celebrar, porteu xampany i ostres!!!
Isàvena si la Matilde no et diu res és perquè ha sortit a berenar i tenia molt fred, a veure si estarà malalta?
ResponEliminaJa sabeu que això de fer comentaris al blog no és el meu fort...
ResponEliminacomentis o no comentis saps que aquí és casa teva....però seguim amb la suite....una cosa que tampoc entenc és que tingués tant d'èxit a la frança del 2004, això vol dir que s'havien tret el complexe d'haber colaborat amb el diable, a frança sembla que ja es pot parlar del marechal vichy amb tota llibertat, no sé si passa el mateix a deutschlandia
ResponEliminaHola, Isàvena, que bueno que viniste!
ResponEliminaAixò ja sembla un xat! No, millor, una trobada virtual per a parlar del llibre!
Dispensa, li haig de dir una coseta a en Mitch.
Tu no creus que aquell quadern amb aquelles cagadetes de mosca i el text tal i com ens ha arribat, sense corregir ni re, pobra Irène, tu no creus que es va prendre moltes molèsties? Jo crec que tot estava molt rumiat, però que molt, abans de decidir-se a començar-la. Si no fos així, no s'explica aquesta estructura tan rodona, tan ben travada, amb aquella mà de personatges que surten a la primera part i tot tan ben fetet, que no et perds mai. Passa la prova de l'algodó amb escreix! I això que ni acabada ni corregida ni res!
...és possible.
ResponEliminaara que recordo, algú va dir que l'esperit de la resistència estava encarnat per Benoit?..nousepas!
La fama que tenia Irene Némirosky a França, una fama relativa i sense escarafalls, li venia més que res de dues adaptacions cinematogràfiques de dues de les seves novel·les David Golder i le bal, el que demostra ...visca el cinema!!!
ResponEliminaMés que encarnat, apuntat, i no precisament pel fet que mati aquell alemany, sinó per quan se'n va a París, un comentari que fa algú. Aquí no tinc cap exemplar. Quan arribi a casa miraré de trobar la frase. De tota manera, a la Suite li falten 3 parts. Les dues que hem pogut llegir parlen de l'ocupació, primer de l'èxode de París, després dels alemanys en la "vida petita" d'un poble. La resistència tocaria després, a la tercera, no?
ResponEliminaVisca!
ResponEliminaEl narrador, també vam parlar d'aquesta veu que ens pinta una mena de fresc, que ens explica la història però de manera indirecta, a través dels ulls dels personatges. Això està molt ben currat!
ResponElimina..si, si, i algú (no foreu vos per casualitat?) també va dir que es narraven alguns episodis que semblaven allunyats i en realitat esdevenien en cases veïnes,..a mi, això se'm va ben escapar....com moltes altres coses que vaig aprendre escoltan-vos...respecte al benoit, segurament que en aquesta època de la invasió, la resistència encara no estava organitzada, nosé, s'hauria de consultar algun manual...si estic tant pesat amb la resistència és que no fa gaire he vist l'armée des ombres i perquè tinc un parent francès fent una missió a Londres i sempre li dic que em fa pensar en degaulle!!!jijiji
ResponEliminaI pot ser l'he llegida perquè no és una novel·la de GUERRA, GUERRA. Al final resulta que hi ha un munt de gent a qui no li agrada la cosa bèl·lica "escrita".
ResponEliminaLa primera part em sembla infinitament més bona que la segona. Se'm fa curiós que una escriptora que afronta la crisi de la consciència individual provocada per l’ocupació i el conjunt de la guerra, acabi situant aquesta crisi en uns termes tan romàntics.
[pels que no l'han llegida: Al centre de la segona hi ha una dona jove, Lucile Angelier, el marit de la qual és presoner de guerra i que ha de compartir casa seva amb un oficial de la Wehrmacht que s’hi allotja. L’oficial, el tinent Von Valk, s’enamora profundament i respectuosa d’ella, i ella té la temptació de correspondre-hi.]
...va estar molt bé, i la propera també promet,...a veure si un dia d'aquests la presentem....
ResponEliminaRotllo Benoît i resistència (l'Ester m'acaba de passar una Suite!):
ResponElimina-En aquest moment ningú no m'ajudarà a passar la línia. És massa arriscat. Sí, me n'he d'anar, però voldria anar a París.
-A París?[...]
-Jo no conec ningú a París -va murmurar Lucille-. Però de totes maneres necessita documents d'identitat.
-Quan trobi els meus amics tindré papers, senyora Lucile.
-Com? De què fan, els seus amics?
-Fan política -va dir lacònicament Benoît-
-Ah!, comunistes -va murmurar Lucile, recordant algun rumor que corria sobre les idees i les maneres de fer de Benoît. Ara els comunistes deuen estar perseguits.
Saps Mitch, aquesta temporada sempre vinc a la trobada "llegida de casa". Porto cinc de cinc. No sé què em passa.
ResponElimina..això és que cada dia estas més ben integrada al ram...parlant de ram, vaig a sopar que se'm refreden les llenties...mmmmm!!!
ResponElimina...per la I, els comunistes deurien ser com dimonis,...almenys pel color vermell
Ai, Mitch, tu vinga a parlar de la resistència, i jo vinga a imaginar-te com el René aquell del bar d'Allô-Allô; ara menjant llenties!
ResponEliminaAvera, d'allò que dius dels episodis allunyats, que no ho eren. A mi el que més m'intrigava és veure com s'ho feia la Némirovsky per tal de lligar les dues parts. La primera, absolutament coral, plena de gent, l'èxode de París, i la segona, a pagès, amb els alemanys instal·lats a les cases dels francesos.
ResponEliminaLa clau és la familia Michaud. La mare es passa tota la primera part pensant en son fill, de qui no té notícies (i ell està ferit, a casa d'uns pagesos que en tenen cura). I a la segona part, se't comunica, com qui no vol la cosa, que els Michaud i el seu fill eren al mateix poble. Hòstia! han passat tota la primera part de la novel·la a tres cases de distància, i no ho sabien. I el més fort és que tu (lector) no aclareixes si ells ho han arribat a saber mai, perquè no tornen a sortir. No falta ni una peça, usujuru. Tot lligadet, com l'allioli.
Per últim, (vaig parant, que això és molt cansat),
ResponEliminaun diàleg entre el matrimoni Michaud, quan ja han tornat a casa. Cal dir que a les notes manuscrites d'Irène sobre el seu projecte Suite francesa incloses en l'edició que hem llegit diu:"Insistir en els Michaud, que sempre reben i són els únics veritablement nobles."
-Ets estrany, Maurice. Has vist la gent més cínica, la més desenganyada, i en canvi no ets desgraciat. Vull dir que no ets desgraciat interiorment. ¿M'equivoco?
-No.
-Doncs, què et consola?
-La meva llibertat interior -va dir després de reflexionar-. Aquest tresor preciós i inalterable, i el fet que només depèn de mi perdre'l o conservar-lo. Saber que les passions dutes al paroxisme tal com ara s'acabaran pagant. Que tot el que comença s'acaba. En resum, que les catàstrofes passen i que hem de mirar de no passar abans nosaltres, res més. O sigui que primer de tot viure: Primum vivere. Al dia. Durar i esperar.
A un asistent li va semblar estrany una cosa, deia que no semblava que patíssin gaire la gent en el seu èxoda-fugida de París, fins i tot semblava, va dir, que anéssin a una "romeria", jo crec que és un pel exagerat però molt ben vist...
ResponElimina..allò-allò, una sèrie que he de recuperar, no la recordo gaire, però si, la veritat és que ahir semblava un caporal xusquero del PCF,...parlant de sèries algú ha vist que fue de Jorge sanz?
ResponEliminaUna noia, (nova incorporació d'aquest any, no recordo com es diu) va recordar que la intenció de la Némirovsky era mostrar la profunda indiferència de la gent, estalviant-se parlar d'atemptats i ostatges afusellats(així consta a les notes aquelles). Sobre allò que deia jo que parla massa dels burgesos, aquesta noia m'ho va aclarir. És cosa volguda. Diu a les notes "Si vull fer una cosa que marqui, no ensenyaré la misèria, sinó la prosperitat que té al cantó".
ResponEliminaSi algú ha arribat fins aquí, que ens truqui, que li farem un regal.
ResponEliminaJo he arribat fins aquí, però no em cal regal: m'ho he passat molt bé.
ResponEliminaM'agrada molt trobar-t'hi, Allau, que així puc concretar el "gràcies a tots els qui ho feu possible". Gràcies, moltes, moltes gràcies per la part que et toca.
ResponElimina[tant de bo vingués en Hyde, que estic al borde d'un atac de flipiwidisme!]
Quina xarrera nen i nena!
ResponEliminaEn Hyde a aquestes hores erea amb mi...