comprensió lectora

SERGI PÀMIES
Comprensió lectora
La Vanguardia
9|2|2018

Conversa amb dos professors d’institut (d’història i de literatura) que sumen vint-i-quatre anys d’experiència a les aules. Estan d’acord que els alumnes cada vegada tenen menys comprensió lectora i que estan perdent la capacitat de detectar la ironia, les referències i les intencions del que llegeixen. Coneixent els límits de qualsevol generalització, especulen que l’amenaça és la immediatesa, que, a través de les diferents plataformes de comunicació pública o privada, obliga els alumnes a viure en una competició implícita que estableix que qui reacciona més ràpid és més popular o tecnològicament avançat i que afecta la construcció del criteri. “S’acostumen a llegir en diagonal o a fixar-se només en algunes línies per treure conclusions que sovint estan a les antípodes de la intenció d’un text”, diagnostiquen.

L’hàbit de llegir els arriba sobretot a través de pantalla, de manera que els costa adaptarse a la cadència de comprensió d’un llibre. I és aquí on els professors han detectat que les primeres víctimes d’aquesta promiscuïtat de registres són la ironia i les referències, que requereixen una predisposició de degustació que ni la tecnologia ni els protocols obsessivament multitask de l’època estimulen. Amb un melancòlic sentiment de frustració, els professors expliquen que han intentat seduir els alumnes amb discursos històrics (des de caps de tribus índies a Churchill o Martin Luther King) o articles de premsa esportiva i que els amoïna constatar que sovint els matisos desapareixen a mans d’una lectura més emocional que racional: “Estan més atents a decidir com abans millor si els agrada o no els agrada i a manifestar el seu entusiasme o la seva indignació que a entendre el text”.

Els que escrivim als diaris o participem als mitjans de comunicació sabem que el que es publica i es diu i el com és percebut està sotmès a tota mena de casuístiques interpretatives. De vegades són prejudicis (ara en diuen apriorismes) però sovint és simplement que per pressa, mandra, ignorància, vanitat, necessitat de reafirmar-se a través del menyspreu, s’instaura una prioritat d’interactuar que no solament s’ha convertit en part de la indústria de l’espectacle comunicatiu sinó que té seqüeles en la formació i el coneixement. Entrevistes, articles, reflexions, fotografies, tot s’exhibeix de manera que sigui més fàcil jutjar-ho sense haver-ho entès que valorar-ho amb arguments útils. Un admirat crític literari deia que les crítiques havien de ser útils per a l’autor, el lector del llibre o el lector de la crítica. Ara sembla que no cal que la lectura sigui útil i que es vulgui afalagar la pulsió d’emoticona d’un prototip de lector/ espectador a qui, en nom de la participació, s’indueix a fer que sobretot ni llegeixi, ni escolti ni entengui el que li estan dient però que, això sí, opini amb la màxima visceralitat i velocitat.