totes les vides que hem viscut

GEMMA MEDINA
Totes les vides que hem viscut
La lectora
16|4|2019

El 27 de novembre de 1956 Kristóf Ágota travessava la frontera hongaresa per refugiar-se a Àustria. El 10 de novembre els soviètics havien sufocat absolutament la revolució hongaresa i seguirien al poder fins al 1989. Amb la decisió de fugir i instal·lar-se finalment a Neuchâtel, Suïssa, l’autora hongaresa haurà de construir-se una vida de bell nou: Kristóf Ágota passa a ser Agota Kristof, haurà d’aprendre francès des del començament, trobarà una nova feina, deixarà el seu marit, començarà a escriure amb una llengua que no és la seva, fins que el 1986, a cinquanta-un anys, publica la primera novel·la, El Gran Quadern (Le Grand Cahier). Després d’això, tot serà diferent.

Al gran quadern, dos bessons hi escriuen la seva vida. Ho fan per episodis, cada dia una redacció sobre un tema diferent, però amb una sola premissa: el que hi expliquen ha de ser veritat. Tot i que ni tan sols en sabem el nom, acabem coneixent tot el que els passa mentre es fan grans en un poble ben a prop de la frontera en temps de guerra. Amb un estil cru i despullat, ens expliquen les proves que es fan i que els fan: l’exercici del silenci, l’exercici d’immobilitat, els dejunis, l’escriptura del quadern… i anem veient, sense poder-hi fer res, com van perdent la innocència. La perden perquè és llei de vida, també perquè la vida que els ha tocat encara ho reclama amb més força. Sigui com sigui, hi ha una cosa que és més poderosa que tota la resta: el que els uneix. Perquè més que dos bessons són una persona doble, un individu de dos caps, quatre ulls i quatre cames, més intel·ligent i espavilat que dues persones juntes, tan extraordinari que no podrà durar per sempre.

De la separació i la superació d’aquest tràngol en sortiran les dues novel·les següents, La prova i La tercera mentida. És ara que en coneixem els noms, descobrim que aquells nens eren en Claus i en Lucas, sabem que són adults, que es busquen, que viuen intentant superar la soledat que els atrapa des que es van separar. A La prova coneixerem la vida de Lucas, a La tercera mentida, la vida de Claus.

La mentida que sura

A mesura que anem passant pàgines anem entenent un espai, la ciutat de K., un temps, el de la guerra i la postguerra, però la vida i la història dels protagonistes es tornen cada cop més borroses. Si a l’inici d’El Gran Quadern se’ns deia: «tenim una norma molt senzilla: la redacció ha de ser veritat», ara sembla que hi ha una norma que aprèn el lector a cops de traïció i punyalades a l’esquena: res és el que sembla, no tot pot ser veritat. Havíem confiat en els dos bessons i ara ens menteixen a cada pas. O hi ha veritat, malgrat tot? La prova i La tercera mentida semblen els possibles futurs imaginats a partir d’un moment veritable, com si els dos bessons, un moment abans de separar-se es preguntessin l’un a l’altre: com seria la vida sense tu? És a dir, el que acaba traspuant no són dues vides, sinó tres relats, tres llibres que viuen una mateixa atmosfera i conviuen amb els mateixos personatges, però que es traeixen i s’enriqueixen a parts iguals; són totes les vides que no han viscut, però que nosaltres, com a lectors, sí que podem viure.

La veritat que roman

Dèiem que a la trilogia Claus i Lucas concretem un temps —la guerra i postguerra—, i un espai —la ciutat de K. i la Ciutat Gran, la frontera— que no varien, que són els mateixos durant els tres llibres. És, doncs, un espai i un temps que és plausible, i que és explicat de manera tan poc concreta que podrien ser moltes guerres i moltes ciutats, però que n’és una: l’Hongria de la segona meitat de segle xx. La inconcreció, que a voltes recorda les ciutats de Kafka o les obres de Beckett, és també una altra forma d’explicar-se. Kristof ja havia renunciat a escriure en la seva llengua materna, l’hongarès, i, en certa manera, renuncia també a posar nom als records i a la història viscuda. Així i tot, ella reconeix que la seva obra hauria de ser considerada literatura hongaresa, perquè els temes i el món que reflecteix la seva escriptura són hongaresos. Que la literatura de Kristof no és més que la vida de Kristof és un fet que l’autora no parava de repetir a les seves entrevistes. Quan li preguntaven si volia transmetre un missatge al món amb la seva obra, la resposta era directa:

És clar que no. No volia que tingués cap missatge. No (riu), gens ni mica. No escric així. Volia parlar una mica sobre la meva vida. Així és com va començar tot. A El Gran Quadern, hi descric la meva infantesa, tot el que vaig veure amb el meu germà Jeno. És purament biogràfic. 

La ciutat de K. es converteix així en la ciutat de Kőszeg, on va viure Kristof durant la infantesa, que és un poble fronterer entre Àustria i Hongria; la guerra, la IIGM; els dos bàndols i les dues llengües, l’alemany i el rus; i a l’endemig hi trobem uns bessons que transcriuen una societat que ho pateix tot durant mig segle i que no hi guanya res. Allò que ens podria semblar exagerat o extremadament literaturitzat, en el fons no deixa de ser la vida mateixa, sense floritures. Com diu Claus: «Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.»