la bellesa és una ferida

A partir d’una frase sorprenent (tampoc n’hi ha per tant) i fantàstica, aquesta epopeia (és a dir: totxaco imponent) inoblidable sobre la història d’Indonèsia, que barreja joiosament el lirisme més tendre (gens empalagós) amb hipèrboles grotesques (dignes del realisme màgic d’autors que no cal esmentar), ens meravella amb diverses generacions de dones fortes de la mítica ciutat de Halimunda, que es guanyen (amb les més sorprenents argúcies) els seus drets en un procés d’apoderament (paraula comodí) que corre paral·lel a la lluita per la independència del país, la guerra mundial, les matances polítiques i la resistència a trenta anys de dictadura militar. A més d’una sàtira plena d’aventures i d’un relat divertit sobre el sexe i els homes, és també una lúcida reflexió sobre la bellesa i la lletjor i una obra mestra de realisme màgic a l’asiàtica, que beu tant de llegendes locals o del teatre d’ombres amb titelles com de la millor literatura universal.

El que hi ha entre parèntesis ho he escrito jo, tota la resta és a la contraportada.