«Potser la més culpable i sospitosa de totes les formes d'escriptura és la que s'ha de dur en secret, la que amaga un pacte fàustic i ignominiós: tu ho escrius, però jo que ho pago, hi posaré el nom. En el món anglosaxó aquesta mena d'escriptura a l'ombra s'associa simptomàticament amb l'esfera fantasmal (ghostwriter). Els francesos ho van lligar a tràfic d'esclaus. Tot i que a la llarga, d'aquesta associació esclavista només n'ha quedat el concepte del «negre» literari, aquesta designació va aparèixer amb posterioritat al concepte més explícit del «negrer» (négrier) amb esclaus que li feien els llibres. El trobem per primer cop documentat l'any 1845, quan Eugène de Mirecourt va titllar de négrier Alexandre Dumas pare, per mirar de desprestigiar-lo. Al principi el focus es posava així més en l'escriptor que promovia el frau que no pas en l'empleat invisible que contractava.
El primer gran negrer va ser, doncs, Alexandre Dumas pare. Tenia a càrrec seu una factoria de més de seixanta escriptors invisibles, entre ells, Gérard de Nerval. És evident que el racisme està associat des del primer moment amb aquesta metàfora esclavista. Ho posen de manifest els atacs i els insults que ja prèviament havia rebut i continuava rebent Alexandre Dumas per la seva condició ètnicament mestissa: el seu pare era fill il·legítim d'un aristòcrata de Santo Domingo i d'una de les seves esclaves negres. La carcúndia patriòtica francesa li recordava sempre que tenia ocasió les traces visibles de «negritud» esclavista com una marca de vergonyosa ignomínia en els seus ancestres. Va ser justament per això que la seva exitosa factoria de redactors de fulletons, de mosqueters i de Montecristos a preu fet es va associar de seguida amb una plantació d'esclaus...»
Manel Ollé. Plagia millor! Periscopi, 2022. P. 122-123.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada