a la literatura hi ha més gossos que nens petits (I)

«A LA LITERATURA HI HA MÉS GOSSOS que nens petits, i també més avortaments. La majoria dels nadons que apareixen en la literatura són, a partir del tercer paràgraf, nens ja grans o fins i tot adults. Però hi ha unes quantes excepcions. A Beloved, de Toni Morrison, una nena de dos anys mor en mans de la seva mare, que la vol protegir d'una vida d'esclavitud, o de qualsevol mena de vida, i la criatura torna (aparentment) en forma de fantasma per turmentar la seva família. A la novel·la de Margaret Drabble del 1965 The Millstone, sobre una mare soltera en el món acadèmic, hi surt un nen petit que és un personatge important, si bé més que com a ésser, la criatura hi apareix com un penjoll molt feixuc. I a la novel·la Una qüestió personal de Kenzaburô Ôe, el fill del narrador neix amb el cervell pel que sembla deformat i que sobresurt fora del crani. Aleshores el narrador va amunt i avall de la ciutat amb el nen, sospesa la possibilitat de deixar-lo morir, però no ho fa; sospesa la possibilitat d'anar-se'n navegant a Àfrica, però no ho fa; fins que al final torna a l'hospital i resulta que la deformitat era tan sols superficial i fàcil de corregir, i que el nen al capdavall no és cap monstre. Així, doncs, qui és que està deformat? I qui és que és un monstre? I el pare, en aquell Japó de després de la Segona Guerra Mundial, rep les lloances dels sogres, com si la seva bona sort reflectís la seva rectitud moral, de la mateixa manera que abans, la seva mala sort s'havia considerat un reflex dels seus defectes morals. La novel·la The Fifth Child, de Doris Lessing, explica la història d'una família amb quatre fills. La família sencera és força feliç i ideal, i s'ho creuen massa, fins que neix el cinquè fill, que és catastròficament diabòlic i, ja de ben menut, terrorífic. (Tot i que el lector comença a adonar-se que ningú, fora de la família, sembla trobar que el cinquè fill sigui tan difícil o estrany, i en realitat només fa l'efecte que no se l'estimin, i l'únic defecte real que té quan creix sembla que és que es troba més còmode en una classe més baixa que la de la família amb aires de grandesa que en realitat ja no es pot permetre la fantasia de la gran casa en què viu.) En alguns contes de Lydia Davis, un nen petit sovint interromp un pensament, o és ell mateix un pensament. A «Plomes», de Raymond Carver, una parella se'n va a sopar a casa d'una altra parella a la qual no coneixen bé; la casa és un desgavell, un paó es passeja amunt i avall per l'interior, i tot seguit els visitants coneixen el nadó de la parella amfitriona, un nadó que sembla suscitar un orgull entusiasta en els pares, però un nadó que, als ulls del narrador, és desmesuradament gras, la criatura més lletja que ha vist mai. Després de presenciar l'amor dels pares per aquell fill lleig, aquella mateixa nit el narrador i la seva dona tornen a casa i decideixen tenir un fill ells també, i al final de tot de la història fem un salt endavant en el temps i descobrim que l'home està irritat perquè la seva dona s'ha tallat els cabells curts i perquè la seva vida, amb el nen, té un caràcter opressiu i ordinari. A Anna Karènina, Tolstoi dona un aire vívid i real a les criatures tant de l'Anna com de la Kitty. (Tolstoi també va escriure sobre la vida interior d'un arbre moribund.)»

 

Rivka Galchen. «A la literatura hi ha més gossos que nens petits ». Petits parts. Traducció d'Alba Dedeu. Amsterdam, 2023. P. 45-46.