bojos, poetes i enamorats

EN UN DELS SEUS ÚLTIMS ESCRITS Augusto Monterroso diu que ha llegit un llibre torbador, un llibre divertit però que pot fer embogir a qui es dedica amb sinceritat, diu, a l'ofici d'escriure.

Aquests escrits tan inquietants són les pràctiques d'estil de Raymond Queneau sobre la més banal anècdota. Una persona que puja i s'adorm en un autobús. I Monterroso, llegint els manuals d'Ausoni, davant l'enginy de Queneau, afirma que s'estima més quedar-se amb el simple enunciat de l'anècdota. La resta, diu, és literatura.

Monterroso ens aboca al culdesac dels contàiners i les escombraries. ¿I hem de seguir escrivint? Ara el contista, mofeta, es gira cap a aquells que encara el seguim i diu: "Huyo de las metáforas; sólo los malos escritores se ponen felices con ellas. Incluso los símiles son peligrosos, porque dan la impresión de que el autor duda de la inteligencia de sus posibles lectores. La negra noche tendió su manto es un ejemplo de lo que no debe hacerse nunca en prosa. Cayó la noche ya es menos malo, pero sigue dando idea de literatura. Lo mejor es: Se hizo de noche o Llegó la noche. Cualquier otra forma de decir esto, es basura".

¿I sabíeu que Augusto Monterroso comença un conte dient: Cuando la negra noche tendió su manto pidió una botella de vino? És la paròdia de la cèlebre imatge de Romeo i Julieta de William Shakespeare. Per al guatemaltec els artesans verbals, tots, ell mateix, en som una mica, de beneits. O ho semblem. Monterroso es pregunta per què els poetes escriuen així, com si fossen uns capçots embadalits.

Josep Pla es va fer la mateixa pregunta davant els versos i davant la prosa de Leopardi. ¿Com pot ser tan diferent, tan oposat el poeta Leopardi de l'escriptor Leopardi? És clar que Shakespeare els respondria que els bojos, els poetes i els enamorats s'assemblen pel bategar de la imaginació i el desig. Per això el jove Romeo, cec al jardí de Julieta, li agrada escriure la capa de la nit m'amaga i no pas la foscor de la nit. Sospira. Canta. Se li'n fot que passats els segles el vell lector Augusto Monterroso se li'n rigue.

Albert Roig. I pelava la taronja amb les dents: Ars amandi.  Edicions 62, 2004. P. 53.

mirar dins d'un gos

La foto de la coberta: Rilke vestit de nena, Praga 1879.

«Va ser un xiquet desgraciat, fill únic, prim, i molt nerviós, se migrava tancat a un pis tot sol. La seua infantesa no va ser una infantesa viscuda sinó ensomiada. En un retrat, és una criatura de quatre anys, va vestit amb faldetes, farbalans i cintes, al seu costat jau un gosset petaner, dolç. Ell deia que s'endinsava en aquell gosset, és lo xiquet solitari i malaltís que viu colgat dins les bèsties i les coses...»

Albert Roig. Gos: vida de Rainer Maria Rilke. Galàxia Gutenberg, 2016. P. 23.

*  *  *

Carta de Rilke a Magda von Hattingberg. París 17|2|1914. [P. 247]

Deixa'm dir-t'ho: segueixo el rastre de coses tan singulars! Em meravella mirar dins de les coses. Pots imaginar, tu també, com n'és de meravellós, per exemple, mirar dins d'un gos que passa? Mirar dins de. No parlo de mirar a través de. Això només seria una mena d'exercici de gimnàstica espiritual després del qual sortim a l'altra banda del gos i el contemplem com si tan sols fos una finestra que té al darrere quelcom humà. Això no —parlo d'endinsar-nos en el gos, fins al seu centre, fins a aquell lloc des d'on és gos, just allà on Déu s'hauria assegut un instant, perquè l'hauria acabat, per mirar-se'l en les seves primeres dificultats i encerts i comprovar que està ben fet, que no li falta res, que no el podria haver fet millor. Estar al mig del gos només es pot suportar una estona. Convé estar a l'aguait i sortir-ne abans que el seu món es clogui damunt nostre, si no, seguiríem sent el gos dins del gos, perduts per a tota altra tasca.

bojos, poetes i enamorats

EN UN DELS SEUS ÚLTIMS ESCRITS Augusto Monterroso diu que ha llegit un llibre torbador, un llibre divertit però que pot fer embogir a qui es dedica amb sinceritat, diu, a l'ofici d'escriure.

Aquests escrits tan inquietants són les pràctiques d'estil de Raymond Queneau sobre la més banal anècdota. Una persona que puja i s'adorm en un autobús. I Monterroso, llegint els manuals d'Ausoni, davant l'enginy de Queneau, afirma que s'estima més quedar-se amb el simple enunciat de l'anècdota. La resta, diu, és literatura.

Monterroso ens aboca al culdesac dels contàiners i les escombraries. ¿I hem de seguir escrivint? Ara el contista, mofeta, es gira cap a aquells que encara el seguim i diu: "Huyo de las metáforas; sólo los malos escritores se ponen felices con ellas. Incluso los símiles son peligrosos, porque dan la impresión de que el autor duda de la inteligencia de sus posibles lectores. La negra noche tendió su manto es un ejemplo de lo que no debe hacerse nunca en prosa. Cayó la noche ya es menos malo, pero sigue dando idea de literatura. Lo mejor es: Se hizo de noche o Llegó la noche. Cualquier otra forma de decir esto, es basura".

¿I sabíeu que Augusto Monterroso comença un conte dient: Cuando la negra noche tendió su manto pidió una botella de vino? És la paròdia de la cèlebre imatge de Romeo i Julieta de William Shakespeare. Per al guatemaltec els artesans verbals, tots, ell mateix, en som una mica, de beneits. O ho semblem. Monterroso es pregunta per què els poetes escriuen així, com si fossen uns capçots embadalits.

Josep Pla es va fer la mateixa pregunta davant els versos i davant la prosa de Leopardi. ¿Com pot ser tan diferent, tan oposat el poeta Leopardi de l'escriptor Leopardi? És clar que Shakespeare els respondria que els bojos, els poetes i els enamorats s'assemblen pel bategar de la imaginació i el desig. Per això el jove Romeo, cec al jardí de Julieta, li agrada escriure la capa de la nit m'amaga i no pas la foscor de la nit. Sospira. Canta. Se li'n fot que passats els segles el vell lector Augusto Monterroso se li'n rigue.

Albert Roig. I pelava la taronja amb les dents: Ars amandi.  Edicions 62, 2004. P. 53.