mirar dins d'un gos

La foto de la coberta: Rilke vestit de nena, Praga 1879.

«Va ser un xiquet desgraciat, fill únic, prim, i molt nerviós, se migrava tancat a un pis tot sol. La seua infantesa no va ser una infantesa viscuda sinó ensomiada. En un retrat, és una criatura de quatre anys, va vestit amb faldetes, farbalans i cintes, al seu costat jau un gosset petaner, dolç. Ell deia que s'endinsava en aquell gosset, és lo xiquet solitari i malaltís que viu colgat dins les bèsties i les coses...»

Albert Roig. Gos: vida de Rainer Maria Rilke. Galàxia Gutenberg, 2016. P. 23.

*  *  *

Carta de Rilke a Magda von Hattingberg. París 17|2|1914. [P. 247]

Deixa'm dir-t'ho: segueixo el rastre de coses tan singulars! Em meravella mirar dins de les coses. Pots imaginar, tu també, com n'és de meravellós, per exemple, mirar dins d'un gos que passa? Mirar dins de. No parlo de mirar a través de. Això només seria una mena d'exercici de gimnàstica espiritual després del qual sortim a l'altra banda del gos i el contemplem com si tan sols fos una finestra que té al darrere quelcom humà. Això no —parlo d'endinsar-nos en el gos, fins al seu centre, fins a aquell lloc des d'on és gos, just allà on Déu s'hauria assegut un instant, perquè l'hauria acabat, per mirar-se'l en les seves primeres dificultats i encerts i comprovar que està ben fet, que no li falta res, que no el podria haver fet millor. Estar al mig del gos només es pot suportar una estona. Convé estar a l'aguait i sortir-ne abans que el seu món es clogui damunt nostre, si no, seguiríem sent el gos dins del gos, perduts per a tota altra tasca.

rilke a ronda

L'habitació 208 del Hotel Reina Victoria de Ronda
que va ocupar Rilke del 9 de desembre del 1912 fins al 17 de gener del 1913. 

Cuando Rilke emprendió su viaje por España, no había oído hablar de Ronda, donde llegó casi por casualidad. Se sintió abrumado por la majestuosidad del paisaje y decidió quedarse por un tiempo; al final, estuvo allí desde diciembre de 1912 hasta febrero de 1913. Aprovechó el anonimato –un turista extranjero en un hotel prácticamente vacío – para realizar un ejercicio de introspección y plantearse intensamente la dirección que habría de tomar su obra, y tuvo un brote de creatividad, al contrario de lo que le había sucedido en Toledo.

Desde Ronda consiguió un nuevo estudio en París y partió en febrero para enfrentarse una vez más a la dura prueba que esta ciudad representaba para él desde que, en 1902, la visitara por primera vez. Ronda, por lo tanto, podría considerarse un lugar de descanso, un periodo de tregua en el peregrinaje –a menudo atormentado– de Rilke por los países de Europa, y una íntima experiencia de un paisaje cuyas características numinosas tuvieron una profunda resonancia en su interior.

[De la contracoberta del llibre:  Rainer Maria Rilke. En Ronda. Cartas y poemas. Introducció i notes d'Anthony Stephens. Pre-textos, 2013].

*  *  *

Cuando Rilke llegó a Ronda, en la noche del lunes 9 de diciembre de 1912, eran pocos los huéspedes en el Hotel Reina Victoria. Le dieron una habitación con una impresionante vista sobre el parque, la pineda, los almendros, las dehesas, los cotos y alijares, los caminos de tierra roja, el valle hondo con los molinos y batanes que abastecían a la población, y los montes blancos de la sierra gaditana.

Sir Alexander Henderson —ingeniero británico, promotor de grandes industrias— tuvo la feliz idea de crear unos lugares de reposo saludable para la guarnición inglesa de Gibraltar. Y así construyó una línea férrea que atravesaba la sierra gaditana, y dos elegantes hoteles: el Reina Cristina en Algeciras y el Reina Victoria en Ronda.

En el Hotel Reina Victoria, uno se sentía a medio camino de Inglaterra, sobre todo a la hora del desayuno o del té, servidos con bandejas y teteras de alpaca, y con vajillas de porcelana inglesa. Los tejados de cerámica vidriada verde y las altas chimeneas le daban al edificio un aire fantasioso de cuento de hadas.

[...] El Hotel Reina Victoria tiene una arquitectura más propia de una colonia inglesa que de un pueblo serrano de Andalucía. Parece una ilustración de un cuento inglés. Sir Alexander Henderson encargó la obra a uno de los arquitectos más creativos y originales de su tiempo: Thomas Edward Colcutt, un genio que construyó también el Hotel Savoy de Londres. Podría haber levantado una arquitectura parecida en Sintra o en Madeira. Buscó un diseño original y modernista, sin referencias locales.

Mauricio Wiesenthal. Rainer Maria Rilke. (El vidente y lo oculto). Acantilado, 2015. P. 746-748.

rainer maria rilke

Publicat per primer cop l'any 1929 a Leipzig, Cartes a un poeta jove és un recull de les deu cartes que el poeta Rainer Maria Rilke va escriure entre 1903 i 1908 a Franz Xaver Kappus, cadet de l'escola militar austrohongaresa. Kappus es volia iniciar en la creació poètica i es va adreçar a Rilke, que ja era un autor reconegut, per demanar-li consell sobre l'art de l'escriptura i per mostrar-li els seus primers treballs.

****************

Borgeby gard, Flädie, Suècia
12 d'agost de 1904

Vull tornar a parlar una estona amb vostè, estimat senyor Kappus, tot i que gairebé no puc dir res que sigui profitós, res amb prou feines que sigui útil. Vostè ha viscut moltes i grans tristeses, que ja han passat. I diu que el fet que hagin passat també ha estat difícil i desagradós per a vostè. Però, si us plau, pensi si aquestes grans tristeses no han passat més aviat a través seu. Si dintre seu no s'han transformat moltes coses; si no ha canviat en alguna part del seu ésser mentre estava trist. Perilloses i dolentes, només ho són aquelles tristeses que passegem entre la gent per ofegar-les; com malalties tractades superficialment i a la lleugera, només retrocedeixen i tornen a esclatar de manera encara més terrible després d'una pausa breu; i es recullen a l'interior i són vida, són vida no viscuda, desdenyada, perduda, de la qual un pot morir. Si ens fos possible de veure més enllà d'on arriba el nostre coneixement, i encara una mica per damunt de les fortificacions més avançades de la nostra intuïció, potser suportaríem les nostres tristeses amb més confiança que les nostres alegries. Perquè són els instants en què alguna cosa nova ha entrat dintre nostre, alguna cosa desconeguda; els nostres sentiments emmudeixen cohibits i temorosos, tot en nosaltres es fa enrere, es produeix un silenci, i allò que és nou, que ningú no coneix, s'instal·la al bell mig i calla.
Jo crec que gairebé totes les nostres tristeses són moments de tensió, que experimentem com una paràlisi perquè ja no sentim viure els nostres sentiments desconcertats. Perquè estem sols amb aquella cosa estranya que s'ha fet realitat en nosaltres; perquè per un instant ens ha estat pres tot el que ens és familiar i conegut; perquè ens trobem al mig d'una transició i no ens hi podem quedar aturats. Per això mateix la tristesa passa: allò que és nou en nosaltres, que se'ns ha afegit, ha entrat a l'interior del nostre cor, al seu estatge més íntim, i alhora ja ha deixat de ser-hi: ja ha passat a la sang. I no sabem què ha estat.
[...]I per aquest motiu és tan important estar sol i alerta, quan s'està trist: perquè l'instant aparentment petrificat i buit en què el nostre futur ens penetra es troba molt més a prop de la vida que aquell altre moment sorollós i casual en què el futur ens esdevé com des de fora.
Com més silenciosos, pacients i oberts ens mantinguem en la tristesa, més endins i amb més fermesa penetrarà el que és nou en nosaltres, millor ho adquirirem, més es convertirà en el nostre destí, i quan més tard "succeeixi" (és a dir: quan surti de nosaltres cap als altres), ens hi sentirem propers i lligats en el més íntim. I això és necessari.
[...]I si parlem de nou de la soledat, cada vegada es veu més clar que en el fons no es tracta de res que es pugui triar o rebutjar. Estem sols. Ens podem enganyar i fer com si no fos així. Això és tot. Però és molt millor reconèixer-ho, i fins i tot partir gairebé d'això. Aleshores passarà sens dubte que tindrem vertigen; perquè tots els punts en què els nostres ulls solien descansar ens són arrabassats, ja no hi ha res que sigui proper, i tot el que és llunyà ho és infinitament.
[...]I si cal que li digui encara una altra cosa, és aquesta: no cregui que aquell que intenta consolar-lo viu sense penes i treballs enmig de les paraules senzilles que de vegades li fan bé a vostè. La seva vida té moltes dificultats i tristors i queda molt per darrera de vostè. Si fos altrament, mai no hauria pogut trobar aquelles paraules.

Seu,

Rainer Maria Rilke

P.S.: Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke. Angle, 2008. Traducció de Ramon Farrés i pròleg de Jordi Llovet. P. 93-103.