de petita m'agradava llegir

A lo largo de los años he reunido tantos libros que, en conjunto, bien podría considerarse que forman una biblioteca. No sabría decir qué porcentaje de ellos he leído. Cada vez con más frecuencia, me pregunto cuántos de ellos llegaré a leer. Eso no ha enfriado en lo más mínimo mi pasión por adquirir más libros. Pero me ha llevado a reflexionar sobre el significado que tienen para mí, y sobre el hecho de que encarnen en buena medida las bondades de la bondad de la vida. Hace poco compré un libro titulado On What Cannot Be Said: Apophatic Discourses in Philosophy, Religion, Literature, and the Arts, Volume One: Classic Formulations. El título por sí solo ya vale más que el precio del libro, y luego está el índice. Hasta el momento sólo he leído este último y los extractos de la última obra seleccionada, The Wandering Cherub, de Angelus Silesius, que escribió en el siglo XVIII.

[...] Amo a los escritores de mis mil libros. Me complace imaginar lo pasmado que se quedaría el bueno de Homero, quienquiera que fuese, al ver sus epopeyas en la estantería de un ser tan inimaginable para él como yo, en medio de un continente del que no se tenía noticia. Amo la numerosa minoría de escritores de mis estanterías que han luchado con palabras y pensamientos, y, en mi opinión, han perdido. Todos juntos conforman mi comunidad, los creadores de la idea misma de lo que son los libros, la poesía y las narraciones largas, y de la asombrosa conversación humana que se ha desarrollado a lo largo de milenios, en los buenos y malos momentos, sin importar el interés ni la utilidad inmediata...

 

Marilynne Robinson. Cuando era niña me gustaba leer. Traducció de Vicente Campos. Galaxia Gutenberg, 2017. P. 31-33.

______________
Sobre lo que no puede enunciarse: discursos apofáticos en la filosofía, o la religión, la literatura y las artes. Volumen Primero: Formulaciones Clásicas.

la febrada dels clubs

Sebastià Roig
La febrada dels clubs
Diari de Girona
28|9|2016

La lectura és un acte individual. Tot i que forma part de l'esfera íntima, ens activa, al mateix temps, un desig totpoderós d'encomanar-la. Quan una història o un conte ens diverteix, ens emociona o ens obliga a fer-nos preguntes, sentim l'impuls de compartir-los de seguida amb amics, coneguts i saludats.

En aquest punt, els lectors no som gaire diferents dels aficionats al futbol, la cuina, el cinema o l'aeromodelisme. I si ens poses a prop un espai on puguem coincidir amb més enderiats per la lletra impresa, ens hi llancem de caps.

Aquesta fórmula, ben senzilla, explica l'èxit creixent dels Clubs de Lectura arreu de les biblioteques públiques del país. Cada any es multipliquen. Ara mateix, a Figueres, la Biblioteca Fages n'ofereix onze. Estan pensats per a mainada, joves i adults, i ofereixen tastets mensuals de narrativa, poesia, teatre i literatura experimental. Conformen una bacanal deliciosa, com va dir l'editora Maria Bohigas.

Cada club compta amb una vintena llarga de participants; malgrat això, força gent s'ha quedat a fora. Els culpables d'aquesta febrada, sens dubte, són els mantenidors de cada grup. Uns professionals afables i engrescadors que converteixen cada sessió en una celebració festiva, on tothom pot dir la seva i se'n torna a casa amb més ganes de llegir. Els clubs de lectura són un invent magnífic. A part de servir d'antídot contra la pèrdua de prestigi dels llibres, consoliden les biblioteques com espais de trobada cordial, oberts a tothom i capaços de satisfer ciutadans d'edats i procedències diverses. No està gens malament, oi?

A propòsit de Lila, dimarts passat a la Triadú.

de capçalera

¿Cuáles son sus autores de cabecera?

Emerson es el más importante para mí junto a Emily Dickinson, Melville y Faulkner. De Emerson destacaría su estética de la percepción, una cualidad que también posee Whitman: siempre me conmueve.

Marilynne Robinson: «Durante años he practicado eso de no ser famosa». Sergi Doria. Abc. 22|1|2016.

 *  *  *

Més entrevistes:

Marilynne Robinson: “Cal parlar amb la gent i veure com brillen les coses”. Jordi Nopca. Ara. 21|11|2015.

Marilynne Robinson: "Soy un bicho raro y me lo puedo permitir". Elena Hevia. ElPeriódico. 22|11|2015.

Marilynne Robinson: “Nunca condeno a un personaje por no comprender”. Casey Walker. El País. 20|5|2015.

ENTREVISTA. MARILYNNE ROBINSON. “Vull transmetre la sensació que la vida és admirable”. Valèria Gaillard. El PuntAvui. 6|12|2015. 

Marilynne Robinson: “Menyspreo profundament el cinisme”. Anna Pazos. Elsdedalt. 10|12|2015.

Marilynne Robinson, The Art of Fiction No. 198. Paris Review.

_________________
P.S.: La guia de lectura sobre Lila (dalt a la dreta) n'inclou una altra: Robinson: la mirada profunda y compasiva. Eva Muñoz. La Vanguardia. 30|5|2015.

and here’s to you, mrs. robinson... ♫

Si bien Joyce Carol Oates y Anne Tyler son algo mayores que ella, las tres comparten de un modo u otro una generación de narradoras excepcionales. Pero Oates lleva casi sesenta novelas escritas (su productividad acabará denominándose síndrome Oates), y Tyler, una veintena. Robinson, en cambio, se toma su tiempo, pues publicó el año pasado apenas su cuarta novela, Lila, que es la que ahora nos ocupa y que sucede a Vida hogareña (1980), Gilead (2004) y En casa (2008). De vocación muy tardía —publica su primera novela a los 37 años—, espera casi un cuarto de siglo para regresar a las librerías con una novela, Gilead, con la que ya gana el Premio Pulitzer. Cuatro libros y su voz ya parece indispensable.

Una breve trayectoria a pesar de la cual enseña escritura creativa en el célebre Iowa Writer’s Workshop, en el que impartieron clase John Cheever o Philip Roth. Su autoridad sobre jóvenes talentos es ya innegable, como lo es su capacidad para generar poderosos discursos teóricos. Lean, si no, su volumen The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998). Profesa la fe protestante y ejerce de militante congregacionista, entendiendo la escritura como una forma de enseñanza y a un tiempo como un modo de alcanzar a sentir cierta redención. Algún lector suyo tal vez haya llegado a pensar en alguna ocasión que muchas de sus páginas, en Gilead tanto como en esta Lila, hacen las veces de deprecación, de jaculatoria. En sus textos anidan citas del Génesis, de Ezequiel, del Libro de Job o de Filipenses, porque la Biblia recorre su literatura como impregnó la de Faulkner, menos contenida, más brutal, igual de trascendente en un mundo cada día más banal.

Nada en Marilynne Robinson resulta convencional. Su talento es insólito como su narrativa es visceral a pesar de que si hay alguien que domina la retórica del relato, esa es Robinson, que ensaya siempre con éxito las interrogaciones retóricas, la sintaxis del versículo, el estilo indirecto libre, la écfrasis, el diálogo, pese a no ser uno de sus fuertes, o ciertas epifanías domésticas, entre cómodas con floreros y mecedoras, porches y la naturaleza que Dios creó alumbrando la pesadumbre de la vida cotidiana. Lila sucede en el pueblo de Gilead, Iowa, como Gilead y En casa, las novelas que configuran una suerte de trilogía de un lugar polvoriento pero de algún modo prodigioso. Comienza como el drama de orfandad y penuria picaresca de la pequeña Lila —con escenas cercanas en atmósfera a las que se leen en las obras más celebradas de Steinbeck acerca de obreros nómadas y míseros durante la Gran Depresión— y va progresivamente iluminándose hasta convertir sus últimos capítulos en una callada apoteosis de amor y de sosiego interpretada en la escena de la vida por Lila, adulta y redimida, el piadoso reverendo John Ames (“la Biblia era más verdad que la vida para él”), que regresa de novelas anteriores de Robinson y que se recupera con Lila de las décadas de viudedad y soledad emocional a las que el Señor le condenó, y sin asomo de duda la fe, que inunda la obra entera de Robinson, para la que parece que Simon y Garfunkel compusieron, con lejana complicidad, esta célebre canción: “And here’s to you, Mrs. Robinson. Jesus loves you more than you will know (wo, wo, wo). God bless you please, Mrs. Robinson. Heaven holds a place for those who pray. (Hey, hey, hey…, hey, hey, hey)…”.

Lila es un cántico espiritual del Midwest en el que crecen los geranios y las violetas, en el que mil ataduras emocionales constriñen la trama, y en el que no tiene cabida la laicidad.

Javier Aparicio Maydeu. Cántico espiritual en el Midwest. El País. 14|5|2016.

la biblia, una llibreta i un llapis

Quan la Lila llegia un cartell a la Mellie, «Botiga», la Mellie deia: «Aviam, qualsevol ho veu, que això és una botiga. ¿Què vols que diguin les paraules? ¿Presó del comtat? No fa pinta de ser res més que una botiga, ¿oi?». Si la Lila llegia «Confeccions» o «Merceria», llavors la Mellie deia: «Bah, t'ho estàs inventant. Això que dius no vol dir res».

Però la Lila sabia llegir, i la Doll n'estava molt contenta...Tant se valia el que pensés la gent. Deia que segur que li faria servei. Potser algun dia sí que n'hi faria. Però en general la Mellie tenia raó: llegir li deia coses que igualment ja sabia. No Tenim Feina Per A Ningú. Va fer-li servei per saber els noms dels pobles que estaven massa empobrits i massa oblidats per necessitar cap nom, i per això havies de llegir el cartell per saber com es deien. Però, amb tot, un dia que comprava una llauna de mongetes i un cabdell de cordill a la botiga, també s'hi va comprar una llibreta i un llapis. Només és que tenia curiositat per saber el que encara no havia oblidat. Havia doblegat el cantell d'aquella pàgina i en va copiar les paraules: «El dia que vas venir al món, no et tallaren la badiella, no et rentaren amb aigua per netejar-te, no et friccionaren amb sal, no et faixaren amb bolquers. Ningú no s'apiadà de tu, fent-te una sola d'aquestes coses per compassió. Fores llançada en ple camp, de fàstic que feies, el dia que vingueres al món. Jo passava vora teu i vaig veure com espernetegaves en la teva sang. I et vaig dir: "Viu". I et vaig veure en la teva sang i et vaig dir: "Viu"». La primera vegada que sento això de salar una criatura, va pensar. Va anar escrivint les lletres a poc a poc i amb molt de compte; li costava fer la lletra tan ben feta com la feia de petita, però es va proposar escriure una miqueta cada dia. «Tot és qüestió de pràctica», deia la mestra, quan els seus deures eren tan barroers, comparats amb els dels altres, que la Lila se n'avergonyia fins al punt que quasi li saltaven les llàgrimes. «Només cal que practiquis una mica més.»

Llavors va començar a esperar els matins amb candeletes. Així que era prou clar, s'asseia al llindar de la porta amb la llibreta als genolls i escrivia. Copiava paraules, perquè no estava segura com s'escrivien, i així era la manera d'aprendre'n. Però ¿qui ho sabria, si no les escrivia bé? No la visitava ningú. Tot i això, li feia vergonya de pensar que ella mateixa ho trobaria d'una ignorància supina si no fos que era massa ignorant per ni tan sols adonar-se'n. I, doncs, escrivia: «Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà». Caòtica i desolada. Les tenebres cobrien l'oceà. Li agradaria fer algunes preguntes sobre allò al pastor. Ho va tornar a escriure tot, deu vegades...

Marilynne Robinson. Lila. Traducció d'Esther Tallada. Edicions de 1984, 2015. P. 51-52.

_____________

P.S: Ez 16, 4-6 i Gn 1 1-2.

el secret de marilynne robinson

El secret de Marilynne Robinson

Albert Forns

Veus CCCB. El blog del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

10|11|2015

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».
La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».
L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».
Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

robinson entrevistada per obama

L'entrevista va tenir lloc el 14 de setembre de 2015, a la Iowa State Library, Des Moines, 

Un nou fenomen literari
La calvinista que va seduir Barack Obama
Marilynne Robinson culmina la seva trilogia de l'Oest Mitjà
Xavi Ayén
La Vanguardia. 18|11|2015

Un dia a la casa que l'escriptora Marilynne Robinson (Sandpoint, 1943) té en un turó d'Iowa va sonar el telèfon. Era una secretària de veu suau. "Bona tarda. Li truco per dir-li que el president Obama és un admirador de les seves novel·les i que se sentiria molt honrat si acceptés sopar amb ell i la seva família a la Casa Blanca". Aquell sopar va ser estimulant i, poc després, va rebre un correu de la mateixa secretària perquè acceptés ser entrevistada davant el públic per "Mr. President", cosa que va passar després a Des Moines el 14 de setembre passat. El president dels Estats Units fent de periodista literari davant la seva autora favorita! Qui ho supera, això?

La senyora Robinson té 71 anys, no ha inspirat cap cançó però ha escrit quatre novel·les, només quatre, perquè "només publico quan n'estic molt convençuda". És professora al mític taller literari de la Universitat d'Iowa -on van ensenyar al seu dia John Cheever, Philip Roth o James Salter- i es jubila el semestre que ve...

Aquí trobareu la transcripció de l'entrevista, en anglès, però. 

marilynne robinson

Marilynne Robinson és novel·lista i assagista, guanyadora del Premi Pulitzer de Ficció i guardonada amb la Medalla Nacional d’Humanitats. Doctora en Literatura anglesa per la Universitat de Washington, ha estat professora en diferents universitats, com la de Kent o Massachusetts, i actualment és professora del Programa d’escriptura creativa de la Universitat d’Iowa.  És coneguda també pel seu coneixement sobre el calvinisme, a més de les seves reflexions sobre el rol de la religió en les societats modernes, una qüestió que ha tingut un impacte important en tota la seva obra. Autora de novel·les de reconeixement internacional, com ara Housekeeping (1980), Gilead (Galaxia Gutenberg, 2011), Home (Galaxia Gutenberg 2012), la seva darrera novel·la, Lila (2014), acaba de ser traduïda al català (Edicions de 1984) i al castellà (Galaxia Gutenberg). A més, també és autora dels assajos Mother Country: Britain, The Welfare State, and Nuclear Pollution (1989), The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998), Absence of Mind: The Dispelling of Inwardness from the Modern Myth of the Self (2010) i When I Was a Child I Read Books: Essays (2012). Ha escrit de manera regular per a publicacions com Harper’s, The Paris Review i The New York Times Book Review.

CCCB
Actualització: 4 agost 2015