Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Muriel Villanueva. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Muriel Villanueva. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 de juny del 2013

mèu



dimarts, 25 de juny del 2013

indicis (spoiler)



«Unes vambes de les que m'agraden a mi, desgastades, amb el cordill vermell ample, amb franges taronges sobre el verd fosc, tres franges diagonals amb les vores retallades en ziga-zagues minúscules.» (P. 19)
«L'he trobat a la cuina, blava celeste sobre verd d'heura jove, i m'he adonat que portem les mateixes vambes. Aleshores he recordat que les d'ell ja les havia vistes i que quan vaig comprar les meves no vaig pensar-hi.» (P. 43)
«El Ricard em rebé amb el gat taronja als braços. Tornàvem a portar tots dos les vambes de tres ratlles i a sobre ell també portava una samarreta de Taxi diver.» (P.61) 
«Un somni. Estic asseguda en un banc de fusta de la Gran Via amb l'abric verd nou, aferrada a la bossa vermella que no sé per què coi vaig comprar. Quan me n'adono, tinc l'Arnau al costat llegint un llibre de color rovell. No el conec encara, és l'Arnau però en el somni sóc conscient que no el conec, encara l'he de conèixer. Jo estic pelada de fred i ell porta les vambes verdes a ratlles taronges i la samarreta vermella del Ricard. [...] Aleshores l'Arnau [...] agafa el llibre que estava llegint i l'estampa contra el terra i diu: Que sigui l'última vegada que em fas portar la roba del Ricard dels collons [...] I se'n va. I jo estic a punt de dir-li t'oblides del llibre però em quedo mirant el terra i en lloc del llibre veig un mirall espedaçat que no he sentit trencar-se i m'hi miro. I fragment a fragment em recomponc una imatge meva i no sóc jo. No tinc ni bossa ni abric verd. Jo també faig de Ricard.
Quan m'he aixecat he fet dues coses: he llençat les vambes que tinc idèntiques a les del Ricard i he escrit un SMS a l'Arnau...» (p. 64)


divendres, 21 de juny del 2013

dimarts, 18 de juny del 2013

just manuel casero



Abrantes, Ribatejo, 1946 —Girona, 1981
Periodista i polític.
Fill d’immigrants extremenys, visqué a Figueres, on s’inicià en el periodisme. El 1970 s’instal·là a Girona, on participà en l’equip de Presència, i escriví en diverses publicacions catalanes. Fou coautor, amb N.J. Aragó, de Girona grisa i negra (1972) i un dels fundadors de Punt Diari, on escrivia una columna a l’última pàgina, que fou recollida en un llibre d’homenatges pòstum, Quiosc. Membre del PSC, fou regidor de Girona, diputat provincial i president del Consell Municipal de Sarrià de Ter. El 1981 fou creat, a Girona, el premi de narració breu que duu el seu nom.




dilluns, 17 de juny del 2013

bibliografia


En la novel·la hi ha molts títols de llibres, de pel·lícules... 
Intento fer dialogar totes les arts de representació de la realitat i
aquest joc entre realitat i ficció deu tenir a veure amb la manera
que tenim de mirar-nos el món.
Abans era més complicat trobar un racó per abandonar-se a la
ficció, però ara jo només m’alimento de pel·lícules i sèries.
(Muriel Villanueva entrevistada per l'Ada Castells. Avui Cultura, 26 gener 2012)
____________________________

ALGUNS DELS LLIBRES ESMENTATS I FINS I TOT COMENTATS A LA GATERA:
L'altre dia, com el darrer avís, la pluja em va fotre tres o quatre llibres que m'havia oblidat apilats al costat de la gandula. Ja vaig de rica. Ja no em fixo en les coses. Quan torno me'ls trobo tots mullats. El pitjor el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que estava a sota de tot, fet pasta de paper, insalvable. El de dalt de tot, La transformació, és una edició de cobertura dura i encara podré assecar-lo al sol, com mig tomàquet. Enmig, dos totxos de Tolstoi que ja podrien haver-se'n anat nedant si haguessin volgut, però no va haver-hi sort. (p. 17)
*
Ja havia demanat per l'edició de butxaca de Lolita i no els en quedava cap exemplar. Tenia a les mans una edició il·lustrada del Bartleby, coberta dura, i m'estava debatent entre el dóna't el gust i el Raquel, ja en tens un, de Bartleby, no siguis capriciosa. (p. 18)
*
Jo he sortit cap a la cafeteria per anar tirant cap al carrer Alt però m'ho he repensat i he baixat finalment cap a La Cova del Llibre a demanar per Lolita i he tingut sort. I m'ha caigut a les mans la Madame Bovary, que em ve de gust tenir, així que el rellegiré. (p. 20).
*
Ell està, suposem, llegint el Canigó, que, per cert, li sembla un pal, i aleshores ella tanca el murakami de torn (sí, sí, la tia només llegeix i rellegeix Murakami, i des que ho sé no m'estranya tant que tingui tres gats)... (p. 27)
*
He somiat que em despertava convertida en un monstruós insecte amb una samarreta vermella, panxa amunt i amb les potes enlaire. I no em podia girar. M'he despertat i era jo i he estampat el fotut llibre de Kafka que tenia a la tauleta contra la paret. M'he tornat a dormir i he somiat que em despertava convertida en un monstruós insecte amb una samarreta vermella, panxa amunt i amb les potes enlaire. I no em podia girar. Aleshores, dins el somni, em despertava del somni que hi havia dins el somni i somniava que havia estat un somni i que era jo i he estampat el fotut llibre de Kafka que tenia a la tauleta contra la paret. Mentre el llibre volava el temps s'allargava i tenia temps de veure un petit monstruós insecte a la paret. El llibre s'estampava just contra l'insecte i es quedava un segon enganxat a la paret i després hi relliscava deixant una taca vermella a la paret que resseguia la relliscada del llibre. Aleshores m'he despertat i he vist el llibre al terra, obert per la caiguda, i la paret molt neta. Blanca. (p. 34-35)
*
Flipant. De tant en tant ens sorprenen, a la facultat aquesta. Ual·la el prefaci del Jean-Loup Rivière a l'edició dels escrits sobre el teatre de Roland Barthes. Diu: «Què és, doncs, ser adult? Seria haver pres consciència de la nostra mortalitat, haver après a viure ni en la negació -faig com si fos immortal- ni en el terror d'una aniquilació imminent. El teatre és una experiència filosòfica on la vida roman viva en el mateix moment en què revela la seva trama negativa. I és sens dubte quan és més viva que dóna pas a la mort». (p. 38)
*
Li surt un clotet a la galta esquerra, la seva esquerra. (Veure Lolita, Vladimir Nabokov, segona part, capítol 26: «Els clotets es produeixen per adherència de la pell als teixits més profunds»...) (p. 38)
*
I ell diu: No la coneixia de res, de fet ella no coneix ningú, no li queda ningú, ja no vol ni guardar-ne les fotos. Diu: Jo un dia estava llegint Mirall trencat en un banc de fusta de la Gran Via, feia sol i tenia la tarda lliure...(p. 40)
*
L'Arnau no s'emprenya, somriu, després riu: Sant Enric d'Edim?, d'on t'has tret això? I dic: Ja saps, Sant Henry d'Edimburg. Ell fa tres cops de cap, assentint en silenci i després diu, amb el somriure insuportable de gairell: Henry Jekyll. Escac i mat. Vaig de llesta i aquest ha llegit més pròlegs que jo. (p. 42)
*
L'Arnau va dir: Estàs molt maca. I va treure la mà. Jo vaig mirar un altre segon els seus ulls negres (que és com mirar el cel nocturn quan estàs assegut al fons d'un pou en pla Tooru Okada, el de Murakami«Al cel no es veia una sola estrella. Només podien veure's des del fons del pou»...(p. 46)
*
Sobre un fons de fulles de tardor desenfocades i troncs torçats, la família feliç. La mare: amb cabells a lo Madame Bovary (en paraules de Flaubert, amb «la clenxa al costat amb els cabells enrotllats al davall, igual que un home»), camisa d'exploradora, pantalons caquis fins als genolls i xiruques del trenta-nou. (p. 48)
*
L'Arnau va aparèixer dimecres a les 16:30 a la porta de la 2.3, a l'edifici nou de la facultat. M'esperava assegut al banc de fusta que hi ha arrambat a la paret, amb la motxilla al terra, entre les cames, llegint Espriu: Ariadna al laberint grotesc. (p. 59)
*
Dimarts a la tarda: Faig tard a classe de Literatura del jo. No he trobat temps per llegir El temps retrobat. No té gràcia. Que n'arribo a ser, d'idiota. (p. 73)
*
Ella que, com la senyora Bovary, havia donat a llum un diumenge a la sortida del sol...
«-És una nena! -digué Charles.»Emma girà el cap i es desmaià.»
Que es foti, la mama, cendra barrejada amb cendres de citroën barrejades amb la terra dels vint testos de margarides del pati de l'àvia. Fot-te, que em va recollir la iaia. A la iaia li era igual que fos jo i em va comprar roba nova, imbècil, roba nova, rosa, amb farbalans, i tu et vas morir. (p. 77)
*
No em van deixar cremar la carta amb ella. Ni tampoc em permeteren de ficar al taüt aquella foto de nosaltres quatre (happy family) que vaig acabar cremant l'endemà (sort de la fotocòpia que ella ja havia enviat al seu cosí de Mim), i que l'havia salvada ella de la meva primera crema, de voler cremar-ho tot «frente al pelotón de fusilamiento», perquè el meu pare ja no hi era i m'ho havia hagut de muntar sola per anar a «conocer el hielo». (p. 93)




dimecres, 12 de juny del 2013

compaginar


Compagino, mai més ben dit, la lectura de La gatera amb ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?, de la Jeanette Winterson. En arribar a la pàgina 130 del llibre de la Winterson, he fotut un bot que de poc no em trenco l'espinada:

«La biblioteca pública de Accrington seguía el sistema de clasificación decimal de Dewey, lo cual significaba que los libros estaban meticulosamente catalogados, excepto la literatura barata, que no interesaba a nadie. Así, las novelas rosas llevaban una tira rosa y todas las novelas rosas se amontonaban sin seguir un orden alfabético en las estanterías de «Novela rosa». Lo mismo sucedía con las novelas de marineros, pero con una tira verde. Las de terror tenían una tira negra. Las de misterio barato tenían una tira blanca, pero la bibliotecaria jamás pondría a Chandler o a Highsmith en «Misterio»: eran literatura, al igual que Moby Dick no era una novela de marineros ni Jane Eyre una novela romántica.
El humor también tenía una sección...con una tira naranja ondulada y risueña. En las estanterías de «Humor», nunca sabré cómo ni por qué, estaba Gertrude Stein, probablemente porque escribía cosas que parecían no tener sentido...
Bueno, puede que así fuera, y a menudo lo hacía, aunque por motivos que tenían mucho sentido, pero la Autobiografía de Alice B. Toklas es un libro fabuloso y un verdadero momento de ruptura en la literatura inglesa; del mismo modo que el Orlando  (1928) de Virginia Woolf es una ruptura.
Woolf llamaba a su novela biografía y Stein escribió la autobiografía de otra persona. Ambas mujeres estaban derribando el espacio entre realidad y ficción: Orlando se valía del personaje real de Vita Sackville-West como protagonista y Stein usaba a su amante, Alice B. Toklas.
Por supuesto, Defoe definió Robinson Crusoe como una autobiografía (Stein lo menciona) y Charlotte Brontë tuvo que decir que Jane Eyre era una biografía, porque se suponía que las mujeres no podían andar inventándose cosas, sobre todo historias donde la moralidad fuera atrevida por no decir dudosa.
Pero Woolf y Stein fueron radicales para usar gente real en sus obras de ficción y para confundir sus hechos: Orlando, con las fotos reales de Vita Sackville-West, y Alice Toklas, la supuesta escritora, que es la amante de Stein pero no la escritora...
Para alguien como yo, fascinada con la identidad y con cómo te defines, esos libros resultaron cruciales. Leerse a uno mismo como ficción y realidad al mismo tiempo es el único modo de mantener la narración abierta, el único modo de evitar que la historia se escape por su propia inercia, con frecuencia hacia un final que nadie quiere.»


A primer cop d'ull podeu pensar que el fragment m'ha fet gràcia -i així és, també- perquè parla d'una biblioteca i jo tinc molta tirada pel tema. Sí, però no. El que m'ha sorprès fins a arrencar-me una expressió d'admiració vulgar i contundent (hòstia!, m'he dit) són les paraules que he destacat en negreta. Això i la menció de l'Orlando de la Woolf. Per què? Doncs perquè posen el dit a la nafra. Perquè són la clau de volta de la Raquel de La gatera.

Li hauré de tornar a dir casualitat, a manca de termes més precisos.



dimarts, 11 de juny del 2013

última hora


Foto: ACN

XXIII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians
L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha anunciat el nom dels guanyadors dels XXIII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, durant el transcurs d'un sopar a l'Hotel Beatriz Rey don Jaime de València.
Cinc premiats, i Manuel Molins homenatjat
En la categoria d'assaig el jurat ha guardonat l'estudi Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània (Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert), de Vicent Salvador. En la categoria de narrativa, la novel·la premiada ha estat La gatera (Àmsterdam), de Muriel Villanueva, que va rebre també el Premi Just M. Casero el 2011. En poesia Rubén Luzón ha resultat guanyador amb recull Ai (Bromera), que també va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia el 2011. Pel que fa al teatre, l'obra guanyadora ha estat València, Hollywood, Iturbi (Univ. de València), de Manuel Molins. Els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, instituïts l'any 1990 per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, s'atorguen a les millors obres d'assaig, narrativa, poesia i teatre d'autors valencians publicades en català durant l'any anterior.


dilluns, 10 de juny del 2013

lost


Jo crec que Lost es diu Lost no perquè els personatges de la sèrie hagin anat a petar a una illa deserta i se sentin perduts, sinó perquè ja estaven perduts, eren persones perdudes i desorientades de la vida. I també he pensat, doncs, que no era casualitat que tots els personatges haguessin anat a petar allà, sinó que amb el rotllo màgic o el rotllo que sigui que té l'illa aquella, doncs que alguna força suprema els havia posat a tots dins del mateix avió perquè, en trobar-se tots allà, doncs anessin retrobant-se una mica també amb ells mateixos.
Això és una obvietat com una catedral, però jo, que ara ja estic veient el segon capítol de la sisena temporada (m'he comprat una pantalla i un projector per a la saleta del sofà, i ja ho tenia tot baixat d'abans de l'estiu però encara no ho havia pogut mirar, i amb prou feines he aconseguit esquivar el bombardeig d'hipòtesis, imatges i crítiques sobre el final esperadíssim de la sèrie), m'estic mirant un altre cop la primera temporada, que està editada en DVD i comprar-me-la era un somni que jo tenia ja quan encara no tenia pasta per comprar-la.
Ara, mentre vaig mirant l'inici de la sisena, estic repassant alhora el principi de tot i, que fort, els veig a tots més perduts abans de pujar al vol de l'Oceanic 815 que no quan fa ja un fotimer de temps que són a l'illa sense saber com tornar a casa o, si molt m'apures, alguns que ja havien aconseguit tornar, en lloc de quedar-s'hi s'han fet enrere perquè en el fons prefereixen estar lost. Vull dir, que quasi estan menys perduts a l'illa que en la vida real, per dir-ho així. Per això la sèrie es diu Lost, n'estic segura.
Muriel Villanueva. La gatera. Amsterdam, 2012. P. 22.

 *  * 
Ets una friki que sempre està  al  dia  de  l’última  sèrie?
No, sempre vaig dues sèries tard. Estic començant a veure Breaking Bad i m’agrada molt A dos metros bajo tierra, que ja està una mica passadeta. Perdidos també la defensaré sempre. No tinc tele i no veig la realitat. No sé què passa mai perquè cada vespre em poso un capítol d’una sèrie o dos. Abans em feia vergonya, però ara veig que el que em fa contenta és aïllar-me de la realitat.
(Muriel Villanueva entrevistada per l'Ada Castells. Avui Cultura, 26 gener 2012)

*  *  *
Jo, Matilde Urbach, confesso que a la tele només miro el que fan al meu dvd, i, ja posats, que sóc una addicta a les sèries. I ara, com que se m'ha acabat En terapia i considerant que Lost ja està prou passadeta com per a mirar-me-la tranquil·lament sense haver-la de comentar amb ningú l'endemà, doncs res, que n'acabo d'encetar la primera temporada. Al cap de pocs capítols, ja he trobat un personatge que aprofita l'estada a l'illa per a llegir.  Es fa dir Sawyer i em sembla que serà un pirata d'aquí t'espero. 

Watership Down, Richard Adams.
Lancelot, Walker Percy.
Of Mice and Man, John Steinbeck.
The fountainhead, Ayn Rand.

[+]
'Lost' reading list: the show's creators discuss literary influences, from Stephen King to Flannery O'Connor. Los Angeles Times. 14|5|2010.
Lostpedia. The Lost Encyclopedia.


divendres, 7 de juny del 2013

animals de companyia


Sempre que un observa un animal atentament, 
té la sensació que hi ha una persona, dins seu, que se'n fum.
Elias Canetti. La província de l'home.





[Fonts: Gatos&escritores, Monkeyzen: Escritores y sus gatos, ¿quién pertenece a quién?  i collita pròpia, també]



dilluns, 3 de juny del 2013

de què va?


El que llegim és un símil de dietari, de to més mental que escrit, de la Raquel al llarg d'un any, quan es fa càrrec dels dos pisos –simètrics, l'un que dóna al carrer, l'altre, a la terrassa interior– que li corresponen per herència de la seva extingida família. La matèria podria ser espessa, però la noia, amb 35 anys, gasta una veu ràpida, desenfadada, un pèl absent, que ens fa témer un nou Holden Caulfield, encara que no sapiguem quin camp de sègol vigila. Però aviat es converteix en una màquina de llenguatge, que integra somnis, pensaments, vivències i lectures, anant del vocabulari més culte al més col·loquial, escatològic i fins pornogràfic, sempre amb la dèria d'esbrinar la seva identitat, sobretot la sexual.
Qualsevol intent d'apamar la trama argumental seria perjudicar greument la salut d'un relat que flueix amb una llibertat fresca i esbojarrada, quan només compta la predisposició del lector a deixar-se endur pel riu de paraules, despreocupant-se de les fronteres entre imaginació i realitat. Totes les associacions són vàlides si espanten els fantasmes d'un passat familiar tràgic, sense que els lectors ens hàgim d'angoixar. Aquí no hi ha tragèdia que pugui més que la vitalitat, el sentit lúdic i les ànsies d'alliberació de la Raquel. L'autora posa el llenguatge al seu servei i la noia en fa el que vol: accelera, salta temps, posa la lupa o alenteix les descripcions, com quan retransmet a temps real la còpula de totes les còpules en quatre pàgines, sense que defallim en l'intent de seguir-les.
Muriel Villanueva no s'estrena, ni té tanta innocència literària com ens vol fer creure la seva Raquel. En tres novel·les anteriors ha explorat de tot –des de la defensa de les mares lesbianes fins a la biografia d'un avi, passant per la relació entre una professora de música i un jove mim–, sempre amb l'agudesa de les veus singulars. Si el premi Just M. Casero li dóna ales per a empreses més ambicioses, haurà fet bona feina.
Isidre Grau. «La novel·la com un riu terapèutic.» El Punt|Avui, 2|2|2012.


dissabte, 1 de juny del 2013