llegir a les sèries

 

Carmela Soprano, interpretada per Edie Falco, a The Sopranos.

Els Soprano (en anglès The Sopranos) és una sèrie de televisió nord-americana creada i produïda per David Chase. La sèrie es va estrenar als Estats Units el 10 de gener de 1999 pel canal de televisió per cable HBO, que la va emetre ininterrompudament fins al seu desenllaç, el 10 de juny de 2007. La trama de la sèrie gira entorn del mafiós de Nova Jersey Tony Soprano (James Gandolfini) i les dificultats que enfronta tant en la seva llar com en l'organització criminal que dirigeix. 

Font: Viquipèdia 

l'ou o la gallina?

 

Allau

The Daily Avalanche

Encontres íntims a la quarta paret

29|5|2019

Phoebe Waller-Bridge, guionista de la trencadora sèrie «Killing Eve», és també monologuista d’èxit, creadora del personatge de Fleabag, que de l’escenari teatral al Festival d’Edimburg de 2013 va saltar a la televisió gràcies als bons oficis de la BBC (podreu veure les dues temporades de la sèrie amb tota comoditat, pagant l’impost revolucionari de can Amazon).

«Fleabag» pertany a la tradició recent de la comèdia incòmoda, on cada somriure que s’esbossa queda finalment congelat per les seves desafortunades conseqüències. La protagonista anònima (com ho són gairebé la resta dels personatges), que suposadament hem d’identificar com Fleabag, ha arribat a la trentena amb una considerable càrrega de culpa: una millor amiga suïcida, per exemple, el fantasma de la qual sobrevola tota la primera temporada (2016). També té una germana amb la que s’enfronta amb competitivitat tòxica, un cunyat bavosament repulsiu, i un pare vidu amistançat amb una dona dominant i manipuladora. Per acabar-ho d’adobar, la seva vida laboral és clarament deficitària.

La resposta de Fleabag a tanta dissort sol ser la irritació, l’estirabot i la voracitat sexual mancada d’autoestima. És senyal d’identitat del programa el trencament de la quarta paret que succeeix cada vegada que la protagonista fa un apart adreçant-se als espectadors. És un recurs defensiu que empra el personatge per prendre distància amb la seva situació personal, i a la vegada establir un corrent de confidències amb el seu públic.

La segona temporada (2019), potser encara més satisfactòria, se centra en la boda del pare amb la seva amant (una formidable «as usual» Olivia Colman) i en la relació que estableix Fleabag amb un capellà catòlic (Andrew Scott). Conté significatives aparicions de Fiona Shaw i Kristin Scott Thomas (amb un monòleg memorable sobre les dones i el dolor). No per això són menys dignes d’aplaudiment les prestacions de la germana (Sian Clifford) i el cunyat (Brett Gelman), així com les de la pròpia Waller-Bridge.

«Fleabag» diverteix, xoca i toca la fibra, tot a la vegada. És una bona mostra del que es pot fer de nou amb una sèrie televisiva, quan les dones prenen el timó. Molt i molt recomanable.

tot el temps del món

Time enough at last (1959). 8è episodi de la 1a temporada de The Twilight Zone. Henry Bemis és un homenet gris que treballa en un banc. Li agrada molt llegir. És tal la seva passió per la lectura que si per ell fos llegiria, fins i tot, les etiquetes del gel de bany. Però a casa seva, res de llegir, perquè la seva dona, una dominàtrix com no n'heu conegut d'altra, falta que el vegi agafant el diari i allà està ella, tocant la pera. Així que llegeix a la feina. Però això no agrada ni als clients ni al seu cap, és clar. Un dia aprofita l'hora d'esmorzar per tancar-se a la cambra cuirassada del banc per allò d'estar tranquil i llegir una estona. De sobte se sent una mena d'explosió i ja teniu el pobre Henry pastat per terra, mig estabornit. Quan es refà, surt de la cambra i comprova que ha esclatat una bomba i que no hi ha quedat ni l'apuntador. Només ell i els llibres de la biblioteca pública. I tot el temps del món...

la tele i els llibres

Com si fos ahir, capítol 210.

«Als que hem seguit la trajectòria de Daniel Clowes no ens estranyen les comparacions dels mitjans de comunicació nord-americans. Des del San Francisco Magazine van dir: “No és exagerat afirmar que les millors obres de Clowes són equiparables en impacte emocional i humor corrosiu a obres literàries de pes com El trastorn de Portnoy i El vigilant en el camp de sègol”. Equipar-lo a Philip Roth i Salinger no és una bogeria perquè recrea criatures que viuen la mateixa inquietud i, fins i tot, misantropia. Com els dos clàssics de la narrativa americana, Clowes s'interroga sobre el present amb una ironia que talla com una daga. En traducció de Montserrat Terrones, La Cúpula presenta en català –ja ho havia fet amb Ghost world i té més de deu àlbums en castellà– Wilson, una obra que reuneix totes les històries d'un personatge, un urbanita que alterna la insolència del seu comportament quotidià amb les crisis existencial. Postmodern de mena, el seu caràcter és la seva definició. Així pot evocar els pares o l'exdona, mostrar el personatge mentre passeja el gos o mostrar la plenitud de la bunquerització de la vida moderna, l'anomenat cocooning: aïllar-se en la fortalesa de la llar i limitar la sociabilització de les ciutats. Wilson explora l'univers de la vida contemporània sense inhibir-se en una descripció d'alt voltatge. Trist i solitari, el protagonista manté les obsessions sense caure en els excessos dels dibuixants de l'underground.

Nascut a Chicago el 1962, Daniel Clowes es va iniciar a la revista Love & Rockets, la mítica capçalera dels germans Hernández. El 1985 va publicar la seva primera sèrie de comic-books: Lloyd Llewellyn. Seria el pròleg a una nova etapa: el 1989 la seva obra va donar un gir quan va començar a treballar regularment a Eightball, revista de confecció pròpia en la qual va gaudir de total llibertat creativa. En aquestes pàgines ha dibuixat historietes curtes, com les que van ser recopilades en l'àlbum Caricatura, o d'altres, de format més llarg, com ara David Boring o Ghost world –que ell mateix adapta per a la gran pantalla– li va fer assolir l'èxit internacional més enllà del món del còmic. No resulta estrany que alguns dels seus lectors no l'oblidin pel seu estil canviant i la mala bava.

Daniel Clowes és conegut també com a guionista i il·lustrador de la galàxia pop. Entre altres immersions, va col·laborar per a grups com els Ramones en el vídeo I don't wanna grow up i va dibuixar cobertes per a àlbums dels grups Supersuckers i Urge Overkill. Tampoc es pot obviar la seva feina per a les publicacions Esquire, The New Yorker, The Village Voice, The New York Times i Details.

Malgrat que és un artista polifacètic, Clowes passarà com a cronista de la vida quotidiana. David Boring, Ghost world i Wilson són recreacions excel·lents del món de la parella, de la desintegració de la família i de la solitud de la societat. Només pel sarcasme en el tractament que reben els vells ja val la pena llegir un autor que es mou entre la ironia i la pietat.»

David Castillo. «Sarcasme, ironia i pietat». El PuntAvui, 2|9|2010.

________________________

P.S: No és pas la primera vegada que parlem dels llibres que surten en aquesta sèrie. En capítols anteriors..., que es diu en aquests casos: Sortir a robar cavalls, El mar i Incerta glòria.

a la presó de litchfield

La presó femenina de Litchfield, a Nova York, és l'escenari de la sèrie creada per Jenji Kohan, basada en l'autobiografia de Piper Kerman, Orange is the new black: Crònica del meu any en una presó federal de dones, on explica, tal i com indica el subtítol, la seva estada entre reixes després de ser condemnada per tràfic de drogues i blanqueig de calés.

La sèrie va del dia a dia de la presó combinat amb el relat de la vida anterior d'algun dels personatges, a raó d'una vida-prèvia-a-l'empresonament per capítol. Van per la cinquena temporada.

Però com que aquí el que ens interessa són es llibres i sa lectura, passarem de puntetes per les dutxes, la cuina, el menjador, les cel·les, l'economat...i anirem de pet a la biblioteca, que també en tenen. La sèrie ens proporciona un fotimer d'escenes de 'recluses amb llibre' —els dies són llargs, a la garjola, i qui més qui menys acaba per obrir-ne un—, així que és fàcil trobar llistes i més llistes que recullen (alguns/uns quants/tots els) llibres llegits o esmentats a Orange is the new black. La xarxa en va plena.

All Of The Books Referenced On "Orange Is The New Black", Books Referenced in Orange Is the New Black,  10 libros mencionados en Orange is the New Black que deberías leer, All the books seen in Orange is the new black season 5...

Ara bé, si hagués de triar els moments estel·lars de la sèrie en matèria llibresca, em quedaria, sens dubte, amb un parell. El primer és un funeral que celebren en memòria dels exemplars que han hagut de cremar per culpa d'una plaga de puces (Temporada 3, episodi 3: Empathy Is a Boner Killer)

i el segon, l'acabo de veure, una instal·lació que construeixen als passadissos de la presó, en homenatge a la Poussey, insigne bibliotecària (Temporada 5, episodi 7: Full Bush, Half Snickers).

en capítols anteriors

Capítol 18.

Capítol 49.

Capítol 59.

___________________

P.S.: L'Eva, el personatge de Com si fos ahir, el culebró diari de sobretaula de tv3, que s'està empassant el catàleg sencer del Club Editor.

troba les set coincidències

Es diu Eva i és un dels personatges de Com si fos ahir, el culebró diari de sobretaula de TV3. 

Capítol 18.

Capítol 49.

llegir a les sèries

Com si fos ahir. Capítol 18. Emès el dilluns 9|10|2017. 

sorkin i el quijote

     The Newsroom, 3a temporada, episodi 6.  What Kind of Day Has It Been.

Como los buenos vinos, los grandes autores son fáciles de identificar. Aaron Sorkin (Nueva York, 1961), el guionista de moda, entra en esa categoría. Sus admiradores y sus críticos se reparten por igual, unos le consideran el Shakespeare de este siglo; otros, un escritor que se repite a sí mismo. En cualquier caso, aclamado y odiado, su nueva serie, 'The Newsroom', es de las más esperadas del año. 

Cada escritor tiene su proceso… William Faulkner antes de terminar una obra se abstenía de beber alcohol; Jack Kerouac decidió probar las anfetaminas durante las tres semanas previas a comenzar 'On the Road'; Ernest Hemingway, incapaz de acabar 'Adiós a las armas', tuvo la brillante idea de escribir 47 posibles finales… Pues a Aaron Sorkin, el mejor escritor de escenarios y diálogos vivo, le da por leer 'El Quijote' antes de empezar un guión. "Me cautiva el personaje. Es una referencia constante en mi trabajo. Además, es el libro que más impacto ha tenido en mi vida en términos de escritura. El Quijote es una historia que me enamoró y en todo lo que hago trato de describir a Don Quijote una y otra vez". Así, su nuevo Don Quijote se llama en realidad Will McAvoy, lo interpreta el estupendo Jeff Daniels y es el protagonista de 'The Newsroom', una serie generada en la factoría Sorkin y formateada al estilo HBO, la cadena del planeta Tierra que más y mejor mima a su público...

María Estévez. Aaron Sorkin: Don Quijote contra la perversa caja tonta. GQ. 13|11|2012.

keep reading, samwell tarly

Joc de trons. 5a temporada. Episodi 5è. Kill the Boy.

Si no heu vist la sèrie, no seré jo qui us en faci cinc cèntims. Ni de conya. Em veig més amb cor de resumir-vos la Biblia en 140 caràcters. Em limitaré, com ja és costum, a escombrar cap a casa i a deixar constància dels personatges que són lectors empedreïts. Se'n porten la palma la Shireen Baratheon, en Samwell Tarly i en Tyrion Lannister.

Curiosament, se m'acut ara, tots tres —la noia amb la cara marcada, el grassonet maldestre i el nan— s'asseuen, d'una manera o altra, en allò que podríem denominar el banc dels esguerrats, i aquí ho deixo, que no tinc el cos per a interpretacions, de tanta carnassa com me n'he hagut d'empassar en la cinquena temporada.

Tyrion Lannister i Varys (el de l'esquerra).

Shireen Baratheon

Dels tres, però, la guanyadora absoluta és la Shireen, no tan sols per la quantitat d'escenes on surt amb un llibre entre mans, sinó també perquè, a sobre, fa proselitisme, vull dir que ensenya a llegir a dos personatges: en Davos Seaworth i la Gilly. No es poden acumular més mèrits.

Oju, spoiler: Malgrat haver-se passat dues temporades llegint molt, amb risc de fer-se malbé la vista, la Shireen no haurà de dur mai ulleres, pobrissona meva, que el tarat de son pare (aquest, però, seu en un tron i no pas en el banc dels esguerrats; en això la ficció també imita la vida), ha posat remei definitiu a la inevitable presbícia que acabaria patint la nena, pels volts de la quarantena. L'ha pelada, vull dir. Tot i que la Shireen no es pot pas queixar, perquè ha superat l'esperança de vida mitjana de qualsevol personatge de la sèrie, la veritat és que Benioff & Weiss ens podrien haver estalviat una mort tan cruel. Per compensar, el pare tarat només la sobreviu cosa de cinc minuts, se'l carreguen de seguida. Això ja sembla Comala: aviat no hi quedarà ni l'apuntador.

Jo estic per abolir la monarquia i proclamar la república, en la sisena temporada dels trons. En Tyrion, el nan, seria el president, en Sam, el grassonet maldestre, cap del gabinet de la presidència, i en Varys, l'eunuc, primer ministre. La Shireen, la noia amb la cara marcada, ressuscitaria per ocupar la cartera de cultura i ensenyament, ni que només sigui perquè ha demostrat abastament que sap llegir i escriure, i en Jon Snow, bastard, un altre que també hauria de ressuscitar, perquè l'acaben d'assassinar al més pur estil Juli Cèsar, que només ha faltat sentir un tu quoque, Olly, fili mi, i a en Joseph Leo Mankiewicz cridant És bona, talleu!, la d'interior i seguretat ciutadana. El ministeri de comerç serà per a en Davos Seaworth, quasi manc, li falten quatre dits de la mà esquerra, en qualitat d'ex-contrabandista. I per a en Theon Greyjoy, eunuc, que ara està seguint un duríssim programa de reeducació i reinserció social, la cartera de benestar social i família. Hauríem de buscar una sotssecretaria d'alguna cosa per a en Bran Stark, paraplègic, a qui no he vist el pel en tota la cinquena temporada, i per en Jaime Lannister, manc, que és dels dolents, però no tant. Em fa que un dia d'aquests se'n penedirà de tot i acabarà sent canonitzat. Coses pitjors he llegit al santoral.

La resta del govern estarà format per dones, en estricta aplicació de la quota de discriminació positiva, oxímoron a banda, i també per mirar de compensar la pèssima qualitat de vida que, en general, han tingut fins ara als trons. I no ho dic perquè, a la mínima, les facin córrer conilles com sa mare les va dur al món i amb un fred que pela, pobretes meves, no. Tot fos això. Crec que si m'oferissin un paper femení a la sèrie, no dubtaria en suïcidar-me, fora de guió, a l'episodi pilot, de tantes misèries com, segurament, hauria de suportar. Cal pas allargar el patiment ni un capítol més. Abans gos que dona a Joc de trons!, vindria a ser la consigna. Només acceptaria fer de dona amb la condició que fos vella, més vella que els camins, vella com l'Olenna Tyrell, per exemple, però hi ha pocs papers d'aquestes característiques —no és sèrie per a vells— i van molt buscats. L'altra opció seria fer de femella de la tribu del 'poble lliure', uns que retiren una mica als de la Cup, tot el dia fent assemblees per una cosa o una altra. No és que la vida de les dones salvatges (així és com anomenen els de ponent al 'poble lliure', tot i que, ben mirat, 'els salvatges' semblen els més civilitzats de tots) sigui per tirar coets, que aquestes van a la guerra, com els homes, i, per tant, tampoc no allarguen gaire, però representa que mentre són vives poden triar, si més no, amb qui s'alliten. Millor això que res, que es diu en aquests casos.

No hi sortirà ni un zombi, en la sisena temporada dels trons: s'extingiran a causa de l'efecte hivernacle. El servei de correus i telègrafs tornarà a anar a càrrec dels tradicionals coloms perquè els corbs convocaran una vaga i diran nevermore. I a la Daenerys Targaryen, també coneguda, a partir d'ara mateix, com a Daenerys Barbecue, La mare del Tano, l'última del seu nom, se la cruspiran els seus dracs un 23 d'abril qualsevol.

La república dels esguerrats, episodi pilot.

mad men, llista de lectura

Quins llibres llegeixen els personatges de 'Mad men'?
La Biblioteca Pública de Nova York publica una llista de 25 títols que apareixen a la sèrie.
ARA Barcelona | Actualitzada el 14/04/2015 09:31

Billy Parrott. «The "Mad Men" Reading List». New York Public Library.

w.w.

Si dic que a partir d'ara (i mentre em duri la fal·lera) cada cop que senti a parlar de Fulles d'herba de Walt Whitman jo pensaré en un altre Walt —White, Walter White—, només m'entendran els qui hagin vist Breaking Bad. Els no iniciats s'hauran de conformar amb saber que aquest llibre hi juga un paper molt important, encara que d'entrada no ho sembli, a partir de la meitat de la tercera temporada de la sèrie, arribant al seu clímax en el vuitè episodi de la cinquena, que es titula igual que un fragment de l'esmentat poemari d'en Whitman: Gliding Over All (1).

L'episodi en qüestió —el [B.B., V, 8], per fer-ho breu— acaba amb un cliffhanger de manual, que es diu en aquests casos per referir-se al clàssic continuarà, però d'aquells que et deixen amb l'ai al cor, en què el cunyat del protagonista, assegut al vàter, agafa l'exemplar dels trons, llegeix la dedicatòria i cau de la tassa com un Sant Pau qualsevol. O dit d'una altra manera: lliga caps.

És allò de Txèkhov i la pistola: si en surt una, tard o d'hora s'ha de sentir un tret. Pam.

  

__________________

(1) Gliding Over All / GLIDING o’er all, through all, / Through Nature, Time, and Space, / As a ship on the waters advancing, / The voyage of the soul—not life alone, / Death, many deaths I’ll sing.

(2) La còpia de Leaves of Grass utilitzada en l'episodi va ser subhastada el 8 d'octubre de 2013 per 65.500 $.

(3) Ara, quasi dos-cents anys després del naixement del seu autor, Edicions de 1984 publica Fulles d’herba en la seva edició final, definitiva i completa en llengua catalana,  a càrrec de Jaume C. Pons Alorda.

En la carretera de la vida te desvías, un día cualquiera, por un camino equivocado, y basta ese leve error para que todo empiece a irte raro y entres en una pesadilla imparable. A veces, se trata sólo de un golpe de volante, un mínimo viraje absurdo, como sucede en Detour, película de Edgar G. Ulmer del año 1945, puro cine negro de serie B, un filme angustioso de sólo sesenta y nueve minutos de duración, hecho sin dinero (como lo prueba que no alcanzara a tener siquiera un metraje estándar), pero con un talento narrativo —Ulmer fue discípulo de Murnau— descomunal.

Otras veces, nuestro afán de errar, de vagabundear, nos lleva a un deliberado leve error. Este caso lo ilustra el poema El mapa, donde Gonçalo Tavares nos dice que escribir no es más inteligente que resolver una ecuación matemática y, sin embargo, «entre la posibilidad de acertar mucho, / existente en la matemática, / y la posibilidad de errar mucho, / que existe en la escritura (errar de errante, de caminar más o menos sin una meta) / opté instintivamente por la segunda. Escribo porque perdí el mapa».

En la serie de televisión Breaking Bad, cuyas tres primeras temporadas devoré ayer en sesión continua exagerada, Walter White (Bryan Cranston) es un químico y modesto profesor de instituto que pierde el mapa cuando le anuncian una enfermedad terminal. Pensando en dejar dinero a su familia, abandona su decorosa pero mal remunerada vida y acepta fabricar metanfetaminas, deslizarse por un desvío peligroso que le conducirá a una pesadilla imparable.

«Una vez dentro, hasta el cuello», decía Céline. Tras el viraje desafortunado, y al igual que le sucede al protagonista de Detour, Walter White empieza a dar bandazos y es como si se paseara con un traje de muerto por una carretera perdida. Ese panorama de fatalidad lo compaginará, sin embargo, con una inocultable fascinación por lo ilegal, por la transgresión pura y dura, por el trato apasionante con los mafiosos que contaminan su genio de químico creativo, en definitiva, por el desvío atroz y sin salida.

Al final, la palabra «contaminación» parece contener el código cifrado de su drama y es esencial en la comprensión del episodio más polémico de la serie, «La mosca». Polémico porque provoca la irritación de esa clase de consumidores —tan visibles en internet hoy en día— a los que enerva todo aquello que escapa de los cánones del entretenimiento y se adentra en algún espacio relacionado con la reflexión filosófica o simplemente con el arte de pensar por cuenta propia. Asombra la cantidad de personas incapaces de ver que en «La mosca» los guionistas, cansados del corsé narrativo de tantas semanas de narración estándar, se liberaron de las presiones comerciales y en un vuelo artístico magistral lograron adentrarse en la esencia misma de la historia que cuenta la serie.

«Mi cabeza no es el problema, la mosca sí lo es», dice muy airado Walter White a su sorprendido asistente, y luego inicia un memorable monólogo faulkneriano (...) sobre la contaminación y otros temas dramáticos que el vuelo solitario de una mosca potencia con razonada demencia:  «El universo es aleatorio. Es un caos. Partículas subatómicas sin un fin que colisionan sin rumbo, eso nos dice la ciencia, pero no nos dice por qué un hombre cuya hija va a morir esa misma noche se toma una copa conmigo...».

Todavía bajo los efectos del monólogo de Breaking Bad, acabo de ver en el noticiario de TV3 un reportaje sobre la vida y muerte del mosquito tigre en Cataluña y me ha parecido —mosca contra mosquito— que estaba viendo una pieza de ficción, como tantas del inefable informativo gubernamental, mientras que el episodio de «La mosca», en cambio, no sólo se ajustaba a la verdad sobre la condición humana, sino que era de un realismo sobrecogedor.

Enrique Vila-Matas. «La mosca de Breaking Bad». A: Breaking Bad. 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados. Errata naturae, 2013. P. 99-101.

lost

Jo crec que Lost es diu Lost no perquè els personatges de la sèrie hagin anat a petar a una illa deserta i se sentin perduts, sinó perquè ja estaven perduts, eren persones perdudes i desorientades de la vida. I també he pensat, doncs, que no era casualitat que tots els personatges haguessin anat a petar allà, sinó que amb el rotllo màgic o el rotllo que sigui que té l'illa aquella, doncs que alguna força suprema els havia posat a tots dins del mateix avió perquè, en trobar-se tots allà, doncs anessin retrobant-se una mica també amb ells mateixos.

Això és una obvietat com una catedral, però jo, que ara ja estic veient el segon capítol de la sisena temporada (m'he comprat una pantalla i un projector per a la saleta del sofà, i ja ho tenia tot baixat d'abans de l'estiu però encara no ho havia pogut mirar, i amb prou feines he aconseguit esquivar el bombardeig d'hipòtesis, imatges i crítiques sobre el final esperadíssim de la sèrie), m'estic mirant un altre cop la primera temporada, que està editada en DVD i comprar-me-la era un somni que jo tenia ja quan encara no tenia pasta per comprar-la.

Ara, mentre vaig mirant l'inici de la sisena, estic repassant alhora el principi de tot i, que fort, els veig a tots més perduts abans de pujar al vol de l'Oceanic 815 que no quan fa ja un fotimer de temps que són a l'illa sense saber com tornar a casa o, si molt m'apures, alguns que ja havien aconseguit tornar, en lloc de quedar-s'hi s'han fet enrere perquè en el fons prefereixen estar lost. Vull dir, que quasi estan menys perduts a l'illa que en la vida real, per dir-ho així. Per això la sèrie es diu Lost, n'estic segura.

Muriel Villanueva. La gatera. Amsterdam, 2012. P. 22.

 *  * 

Ets una friki que sempre està  al  dia  de  l’última  sèrie?

No, sempre vaig dues sèries tard. Estic començant a veure Breaking Bad i m’agrada molt A dos metros bajo tierra, que ja està una mica passadeta. Perdidos també la defensaré sempre. No tinc tele i no veig la realitat. No sé què passa mai perquè cada vespre em poso un capítol d’una sèrie o dos. Abans em feia vergonya, però ara veig que el que em fa contenta és aïllar-me de la realitat.

(Muriel Villanueva entrevistada per l'Ada Castells. Avui Cultura, 26 gener 2012)

*  *  *

Jo, Matilde Urbach, confesso que a la tele només miro el que fan al meu dvd, i, ja posats, que sóc una addicta a les sèries. I ara, com que se m'ha acabat En terapia i considerant que Lost ja està prou passadeta com per a mirar-me-la tranquil·lament sense haver-la de comentar amb ningú l'endemà, doncs res, que n'acabo d'encetar la primera temporada. Al cap de pocs capítols, ja he trobat un personatge que aprofita l'estada a l'illa per a llegir.  Es fa dir Sawyer i em sembla que serà un pirata d'aquí t'espero. 

Watership Down, Richard Adams.

Lancelot, Walker Percy.

Of Mice and Man, John Steinbeck.

The fountainhead, Ayn Rand.

[+]

- 'Lost' reading list: the show's creators discuss literary influences, from Stephen King to Flannery O'Connor. Los Angeles Times. 14|5|2010.

- Lostpedia. The Lost Encyclopedia.

la divina comèdia

Gentilesa d'en Robert.

Mad Men. The Doorway, 1r episodi (doble) de la 6a temporada.

per què llegir els clàssics

El cap de setmana passat vaig fer una marató de The Wire al sofà de casa. Cinquena temporada; això se m'acaba.

Episodi 7; Took, es titula. Clay Davis, senador corrupte, un perla com no n'heu conegut mai d'altre, va a judici acusat de malversació de fons o cosa per l'estil i es presenta al jutjat amb un llibre sota el braç: Prometeu encadenat, d'Èsquil. Malgrat que les proves l'acusen amb una claredat meridiana, queda absolt de tots els càrrecs. 

No és pas la primera vegada que veig una cosa així a la tele. Francesc Camps va triar La ruta antigua de los hombres perversos, de René Girard. La vida, de vegades, és un guió de l'HBO. 

club de lectura en sèrie

El Gran Gatsby es, ante todo, un libro pesimista (o realista, si prefieren). Al menos así lo cree David Simon que pone, en boca de D’Angelo, una lectura clarividente de la célebre novela de Fitzgerald que, además, encierra una de las señas de identidad de la serie: la práctica ausencia de redención para con sus personajes. El bueno de Dee verbaliza la tragedia, con chocante clarividencia, cuando comprende que sus fracasos por reinventarse son parecidos a los de Gatsby por transformarse. El pasado, en efecto, es lo que pesa y más cuando otros han decidido por ti qué papel debes jugar. Al entrar en la cárcel, D’Angelo exigirá ser él y la broma le costará muy cara. No en vano, escapar del pensamiento dominante (Avon/Stringer) significa no sólo la marginalidad sino la muerte.

The Wire T2 a Miradas de cine.