avorrimentologia

Iñaki Uriarte. Diarios. Epílogo. Pepitas de calabaza, 2019.

[Font: Pere Calonge @perecalonge]

gestionar l'avorriment

«La literatura només són frases que, si tot va bé, sonen com la veu del qui les ha escrites. Aquesta correspondència entre uns signes i uns sons s'anomena estil. L'estil és el que justifica la literatura. La literatura és el que justifica el respirar dels dies, l'evocació de les olors de les cases on hem viscut, la contemplació atenta de les mutacions dels objectes més insignificants, la melancolia, una certa morbidesa vital, el tacte suau de les fotografies ja rebregades. Però, per damunt de tot, la literatura és allò que justifica l'aposta programàtica per gestionar l'avorriment. L'avorriment és un bé en si mateix: no cal dedicar-li cap apologia. L'avorriment imprimeix caràcter. Ens fa millors persones. No ho dic pas en broma, això.»

Ferran Sáez Mateu. La vida aèria. Pòrtic, 2019. P. 13-14.

forsyth a la biblioteca

JAVIER PUGA LLOPIS
Forsyth a la biblioteca
El Periódico de Catalunya
25|6|2025

A les biblioteques, més o menys poblades, més o menys exigües, de la generació del meus pares, la que va viure la Transició en les pròpies carns, sempre hi havia algun llibre de la col·lecció Espejo de España sobre els Franco —hi havia curiositat retroactiva per conèixer els racons del règim recentment finalitzat—, alguns de Gironella i Martín Vigil, altres d'Asimov i JJ Benítez —en plena fascinació pel fenomen ovni—, i segons si la llar en qüestió era de dretes o d'esquerres, novel·les de Vizcaíno Casas o de Vázquez Montalbán, i llibres d'història de Ricardo de la Cierva o de Javier Tusell. Les dues Espanyes arribaven fins al llindar del dormitori, i allà segueixen. Entre tota aquesta literatura nacional, tambés es colaven alguns best-sellers d'autors estrangers.

La mort fa uns dies de Frederick Forsyth em va remuntar a aquella llibreria a mida, pagada segurament a terminis, on recordo els lloms d'aquells llibres que van ser les meves primeres lectures d'adolescència com si fos l'alineació de la selecció espanyola del 2010. Estic veient la contundent tipografia de Chacal en lletres blanques sobre fons negre, els nervis als dorsos d'aquells volums, marques de prestigi que indicaven que havien sigut llegits amb més avidesa que els que no els tenien. En això, Forsyth sempre guanyava els altres. D'any en any, per Reis, n'apareixia un de nou —Odessa, El cuarto protocolo, El puño de Dios—, i jo esperava que el llibre en qüestió abandonés la tauleta de nit dels meus pares per fer-lo meu. Així teixeix un la seva afició per la lectura, una que comença amb l'avorriment, segueix per la imitació del que fan els que ens eduquen i acaba per establir-se com un hàbit ple de fílies i fòbies, manies que escapen al raciocini, batalles perdudes per endavant contra literatures espesses i amors definitius a aquelles veus que parlen al nostre cor, a aquells autors que saben connectar amb el que som o el que volem ser, que ens projecten cap a l'adult que aspirem a convertir-nos, des de les seves pròpies carències i neurosis, que és des d'on millor s'escriu.

El leitmotiv de Forsyth al començar la seva carrera literària va ser bastant comú: la necessitat de diners. Després d'unes picabaralles amb la direcció de la BBC, després d'haver sigut corresponsal i haver cobert, entre d'altres, la crisi de Biafra, no el van mantenir al seu lloc. Va escriure Chacal en 35 dies, i després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir firmar un contracte amb Hutchinson per dos llibres més que van ser, finalment, Odessa i Los perros de la guerra. Chacal i la seva magnífica adaptació cinematogràfica, dirigida per Fred Zinnemann —la meva pel·lícula favorita—, van ser un èxit absolut. Neix, com gairebé totes les bones novel·les, d'una circumstància autobiogràfica: Forsyth, que parlava francès, va ser enviat a França com a primera feina, per cobrir un fallit intent d'assassinat de l'OAS contra De Gaulle el 1962. El mèrit del seu llibre és que creguem en la possibilitat que una cosa que mai va passar —el magnicidi—, passés, donant-li suspens a la ucronia, i que el lector es posi del costat de l'assassí a sou, i no de la víctima. Menteix qui digui  que va quedar alleujat quan el comissari Lebel va acabar amb Chacal en aquella chambre de bonne un agost de canícula. 

La fascinació per les novel·les de Forsyth em va acompanyar durant tota la meva adolescència. Quan, ja adult i posat en altres lectures, vaig reprendre, un dia d'avorriment —sempre l'avorriment—, un dels seus llibres, no vaig poder llegir més de deu pàgines. La seva època en mi ja havia passat, i allà on abans m'avorrien Le Carré o Greene— per posar dos exemples d'autors de novel·les d'espies—, ara connectava amb la seva tribulació personal, els dilemes morals dels personatges rere els quals s'amagaven, les seves crisis de fe i el seu maltractat nen interior.

Forsyth havia sigut com una d'aquestes nòvies que ens fan creure molt feliços quan encara som adolescents, però que, quan la tornem a veure passats els anys, ens sembla una mica frívola i sense substància, perquè així érem nosaltres llavors. Sabem que no és culpa seva, ja que ella no ha canviat, però, mentrestant, nosaltres hem perdut la innocència, i l'entusiasme que ens envaïa en aquells dies feliços, en aquell estiu de Rohmer, s'ha convertit en aquest neguit que sembla marcar la vida adulta, en aquesta maduresa mal entesa que ens fa pensar més del compte i deixar les novel·les de Forsyth de nou a la biblioteca dels nostres records, per buscar la inspiració en altres plomes i l'amor en altres nòvies. Potser, com va dir Sabina, als llibres en els quals hem sigut feliços mai més s'ha de tornar. O sí, qui sap.

 

avorriment i impaciència en la lectura

ENRIC IBORRA
Avorriment i impaciència en la lectura
La serp blanca
3|5|2020

Tots sabem que hi ha llibres molt avorrits, que són lletra morta des del primer dia que van ser publicats, per no dir res de la gran massa que s’hi ha convertit amb el pas del temps. Així i tot, molt poques vegades m’avorreix un llibre, perquè sé detectar, gairebé instintivament, els que inevitablement em cauran de les mans en cas de començar a llegir-los. Hi ha mil detalls que els delaten, de lluny fins i tot. A la llibreria, amb una cala d’unes poques pàgines en tinc prou per saber què tinc entre mans. D’acord que es tracta de llibres que no m’interessen a mi. En la majoria dels casos, però, són llibres que no tenen cap interès per a ningú, ni tan sols per als qui els van escriure.

Una altra cosa és la impaciència que de vegades em produeixen alguns que, d’entrada, sí que m’interessen. L’avorriment t’adorm, et fa desconnectar de la lectura. La impaciència, en canvi, irrita, desperta una agressivitat que és tot el contrari de l’ensopiment característic d’aquell. L’avorriment és una conseqüència d’allò que d’entrada no ens interessa, mentre que la impaciència defrauda unes expectatives inicials. D’aquí la irritació. En un primer moment, pensem que és culpa nostra i fem un esforç. Aguantem. Aquest esforç, però, de seguida es revela inútil. L’autor ens ha fet perdre el temps i ens ha posat de malhumor. 

M’ha passat aquesta setmana amb un llibre, que he intentat llegir, del prestigiós crític literari Edward W. Said, fundador dels estudis postcolonials, autor, entre altres obres, de l’influent Orientalisme, en què analitza la llarga tradició d'imatges d'Àsia i el Pròxim Orient en la cultura occidental que ha servit de justificació implícita a les ambicions colonials i imperials d'Europa i els Estats Units. El llibre que he intentat llegir és El mundo, el texto y el crítico, publicat per Debolsillo, un volum de més de quatre-centes pàgines de lletra petita i atapeïda. Cap problema. El vaig començar amb molta il·lusió perquè després de fullejar-lo una mica i de resseguir-ne l’índex, vaig veure que parlava de Mimesi d’Auerbach, del pianista Glenn Gould —Said ha exercit també la crítica musical—, de Swift i de Conrad. Què més es pot demanar? Allò era tot una promesa! Com solc fer en aquests casos, vaig atacar el llibre llapis en mà, com qui se’n va de festa. Al cap de poques pàgines vaig començar a sentir-me incòmode, i impacient. Em costava seguir el text. El temps i les pàgines passaven i Said deia ben poca cosa, i el que deia no valia la pena. Malpensat com sóc, vaig atribuir la meua incomoditat a la traducció. Tradittore! Al cap de poc, més modestament, a la meua falta d’atenció. Em vaig adonar que hi havia fragments que no els acabava d’entendre. Vaig llegir-los de nou, lentament. Ara sí que els vaig entendre, però va ser pitjor el remei que la malaltia, perquè el resultat del meu esforç va ser llegir una banalitat, o una insanitat directament. Vaig continuar amb el llibre, però en arribar a la pàgina setanta el vaig deixar córrer, exasperat. Potser sóc injust, és clar. Però la paciència té un límit.

Coses que m’impacienten en un llibre: la imprecisió i la falta de concisió, els circumloquis —al gra, per favor!—, el to sibil·lític, que obliga a fer un esforç per a acompanyar l’autor en la lectura, quan se suposava que era ell qui m’havia d’arrossegar. Com que les desgràcies mai no vénen soles, la imprecisió i la falta de concisió solen anar acompanyades d’un to emfàtic i engolat. Més problemes: el verbalisme, el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, les mil i una formes de la imbecil·litat, la seriositat o la falta d’ironia, els argots de l’acadèmia, la imaginació gratuïta dels novel·listes, els poetes quan parlen del sentiment inefable de l’absència, la falta d’un fil conductor, la manca de sorpresa, el to pilota o hagiogràfic, la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir, el llenguatge figuratiu, els pronoms àtons en i hi utilitzats quan no toca… 

La falta de paciència davant d’un llibre és també, en part, un efecte secundari d’haver llegit Montaigne.

__________________

P.S.: La serp blanca és el blog de literatura universal que l'Enric Iborra manté obert des del 2010. Altament recomanable. A banda, ha publicat un parell de llibres, Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (2013) i Literatura retrobada. 101 contrapunts de lectures (2018), que he anat espoliant tant com he pogut, en forma d'un munt d'apunts per a aquesta santa casa. Total, que és un grandíssim col·laborador nostre, un pou, una mina. Quina barra, la meva.