no em toqueu l'infinitiu, gràcies

 

DE RAYMOND CHANDLER A EDAWARD WEEKS

En enero de 1947, el famoso novelista Raymond Chandler escribió una carta al editor de The Atlantic Monthly, Edward Weeks, con la intención principal de hablar del título de una colaboración que había escrito para dicha revista y que al fin apareció al año siguiente con el título «Noche de Oscar en Hollywood». Pero la cita que con el tiempo se ha convertido en una de las más famosas de Chandler aparece en la segunda mitad de la carta, un mensaje maravillosamente lírico que Weeks debía transmitir a la correctora tipográfica. 

18 de enero de 1947

Estimado señor Weeks:

Me temo que me deja sumido en la perplejidad. Yo creía que el título «Idolatría del amuleto en Hollywood» era perfectamente válido. No veo por qué hay que asociarlo con el crimen y el misterio. Pero usted manda. No opinó lo mismo cuando escribí sobre otros escritores. He pensado en títulos diversos, como Noche en el banco de Hollywood, La última opción de Sutter, El burdelillo de oro, Sólo faltaban los elefantes, El cojo de la fragua, El vodevil fue y la palmó y otras chorradas por el estilo. Pero nada que suponga una bofetada en toda la jeta. Por cierto, le ruego que transmita mis cumplidos al (o la) purista que lee sus pruebas de imprenta y le diga que suelo escribir en una especie de jerga deslavazada, más o menos parecida a como hablan los camareros suizos, y que si me da por partir un infinitivo, maldita sea, lo parto para que quede partido, y que si interrumpo la aterciopelada suavidad de mi sintaxis más o menos culta con unas cuantas palabras repentinas de cotorreo vernáculo de bar, lo hago con los ojos bien abiertos y la mente relajada, pero atenta. Tal vez el método no sea perfecto, pero no tengo otro. Creo que su corrector se esfuerza amablemente por ayudarme a permanecer en pie, pero aunque agradezco su diligencia, en realidad soy capaz de caminar recto yo solito, siempre que haya dos aceras y la calzada discurra entre ambas.

Si se me ocurre algo, le mando un telegrama.

Con mis mejores deseos,

quan el cervell ens corregeix

 

ENRIC IBORRA
Quan el cervell ens corregeix
Al blog La serp blanca
8|4|2024

 

Mentre revisava les galerades d’El vici de la introspecció, hi detectava encara errades òbvies que m’havien passat per alt. I això després d’haver-lo corregit unes quantes vegades de cap a cap durant el procés d’edició. Errades tipogràfiques, citacions o títols d’obres mal transcrits… Com és que no me n’havia adonat? En realitat, sí que havia «vist» aquestes errades, però sembla que s’havia produït un fenomen curiós: el cervell corregia el que veien els ulls, i em feia «veure» els mots, els títols o les citacions en la forma correcta. No era, per tant, que el cervell m’enganyava, sinó que corregia el que veia per ajudar-me, per fer-me un favor, encara que tractant-se d’unes galerades era un favor contraproduent. Veia les coses —el text escrit— no com eren realment, sinó com havien de ser. Una forma d’idealisme?

No veiem algunes errades tipogràfiques, per molt que salten als ulls. En La carta robada de Poe, els qui la cerquen no la veuen, encara que el lladre l’ha deixada a la vista de tothom damunt d’una taula. La carta passa inadvertida precisament perquè no està amagada; perquè una carta robada ha d’estar amagada. De nou, veiem només el que ha de ser, el que pertoca, no el que hi ha realment...

l'endevina de dostoievski

RUDOLF ORTEGA
L'endevina de Dostoievski
El País
8|6|2021

Cal agrair la publicació del monument que representa la nova traducció de Crim i càstig de Dostoievski, obra de Miquel Cabal Guarro, a La Casa dels Clàssics. No tan sols pel fet en si de disposar d’una peça cabdal de la història de la literatura, sinó perquè actualitza la traducció que al seu dia en va fer Andreu Nin i assaja una via d’encaix de la llengua de l’autor (caòtica, irreverent amb la norma, farcida de registres) amb els criteris de traducció moderns i la concepció porosa de la llengua normativa que proporcionen els últims usos gramaticals. I val a dir que la proposta de Cabal reïx a l’hora d’esquivar un dels perills de tota traducció, que és precisament l’aplanament de la variació de l’original, sigui social o geogràfica.

A banda, però, el volum de Crim i càstig ens regala una anècdota que serveix per visibilitzar una de les feines més discretes del sector del llibre, que no és altra que la correcció. A les notes amb què tanca el volum, Cabal reprodueix un diàleg entre el mateix Fiódor Dostoievski i Varvara Timoféieva, que era la correctora que l’havia de patir a les pàgines de la revista El Ciutadà. En la conversa entre tots dos, Dostoievski defensa que cada autor té un “estil propi”, una “gramàtica pròpia”, i que “Jo no n’he de fer res, de les normes dels altres!”. Mentre que Timoféieva, amb un punt de desesperació, sembla rendir-se a l’únic recurs que li quedava per fer la seva feina, que no era altre que l’endevinació: “Això vol dir que només podem endevinar-li l’ortografia, a vostè, que no la podem saber”. I ell que sentencia, sense admetre més rèplica: “Això mateix! Endevinar. I tant. Un corrector ha de ser capaç d’endevinar!”.

És clar que la pobra Varvara estava corsecada, i que l’estirabot final de Dostoievski no deixa de ser la reafirmació d’una jerarquia, però el cert és que la feina del corrector literari va molt per aquí. De fet, en la defensa que l’autor de Crim i càstig fa del seu estil no hi ha cap menyspreu envers els professionals de la correcció; en tot cas, hi ha un distanciament dels estils dels altres, i per tant de l’ús d’una norma comuna. Diguem que no es nega a ser corregit (molts autors amb menys obra i més ínfules ja ho voldrien), sinó que demana que el corrector transcendeixi la gramaticalitat i sigui capaç d’entendre el que intenta fer. Que es converteixi en el seu seguidor, el seu defensor, el seu apologeta. Que no li apliqui el corró normativista que sovint ha unificat usos gramaticals i tipogràfics d’acord amb una concepció de la llengua que feia prevaler la uniformitat.

Tradicionalment el corrector literari ha basculat entre dos pols de respecte: el respecte pel codi, que podríem definir com el conjunt de convencions lingüístiques i formals que integren l’estil, i que l’ha de portar a l’aplicació del que entendríem per normativa; i el respecte per l’autor, que en el seu ús creatiu lliure de la llengua ha de buscar-ne les costures i si cal transgredir la norma. I, en general, qui ha sortit guanyant en aquesta pugna ha estat el codi, que sempre ha proporcionat seguretat al professional de la correcció i al sector editorial. Ara bé, l’autor ha de poder fer el que vulgui? És suficient el seu parer sobre l’ús de la llengua, i aquest parer justifica el seu estil? Si fos així, els autors no serien corregits i quedarien a disposició del lector tal com produeixen els seus textos, una opció que ni tan sols Dostoievski defensava. Primer els han de corregir perquè també s’equivoquen, però per corregir-los els han d’endevinar.

Sí, un corrector ha de ser capaç d’endevinar. I a fe que no és fàcil. L’endevinació t’ha de dur a emmotllar-te amb un text que no és teu, que potser no hauries escrit d’aquella manera, i en la teva intervenció no tan sols has de percebre que la correcció que fas o l’esmena que proposes s’adiu a l’estil i la llengua de l’autor, sinó —i vet aquí el més difícil— que l’autor també ha de percebre que s’hi adiu, o fins i tot celebra la intervenció, perquè has estat capaç de dir les coses tal com les hauria dit ell. Glòria, doncs, a l’endevina de Dostoievski, per la part que li toca.

la incorrecta

La incorrecta és una empresa jove nascuda l’any 2016 dedicada a l’assessorament lingüístic i comunicatiu, i a la correcció ortotipogràfica i estilística.

totes les lletres ben posades

«De petits, els meus fills m’havien preguntat que de què treballava, “papa, de què treballes”, i és clar, t’has d’empescar alguna explicació més o menys màgica d’això que se’n diu la correcció de textos, una feina més aviat avorrida, mal pagada, obsessiva i desagraïda (ves, i tot i això m’agrada). Una mica me’n vaig sortir, “veieu aquest conte? —llavors agafes un conte—, doncs jo m’ocupo que totes les lletres que hi surten estiguin ben posades, totes al seu lloc”. Als ulls de dues criatures que veien les lletres com embulls, la meva feina passava a ser tot un repte inversemblant, una mena d’aventura impossible.

No cal dir que el reconeixement de la feina de correcció dista molt de les bondats que li pots atribuir amb una explicació per a un públic incondicional. En general, tal com ens ha explicat Tina Vallès en l’article “Dues correccions”, el desconeixement de la feina del corrector i la seva participació en el procés editorial és total, i en bona mesura el lector ni tan sols s’arriba a imaginar el grau d’intervenció que ha calgut fer en els textos fins que són publicables. Un desconeixement que, d’afegit, està avalat per l’omissió dels correctors en els crèdits dels llibres, amb honroses excepcions.

No és aquest, però, un greuge atribuïble a l’edició en català, el podríem lamentar en qualsevol tradició literària, i de fet en castellà mateix tampoc els correctors apareixen als crèdits dels llibres. Ho expliques a qualsevol persona que no sigui del gremi i tothom et dirà que no és just, que hauries de sortir, però al capdavall la teva presència no fa sinó revelar la cuina del procés editorial i aboca dubtes sobre la solvència dels autors, davant l’evidència que han de ser corregits. Tots els autors són corregits i tots els llibres es revisen un mínim de dues vegades, tret de les editorials que, per estalviar costos i terminis, se salten algun pas, que també n’hi ha.

A més, hi ha un cert pes en la tradició editorial en català de veure el corrector com un autèntic torracollons. Posseïdors d’uns coneixements castrats per una dictadura, els correctors de les èpoques heroiques de l’edició en català van fer bandera de la seva intervenció, imposant un model de llengua diccionarial que convertia la gramàtica normativa en un tòtem i permetent-se d’esmenar els autors pràcticament al lliure albir. El corrector esdevenia així una figura del morro fort, poc permeable a les innovacions i que traslladava la seva activitat a la vida privada, amb llicència per esmenar el proïsme quan calgués. (Avui dia encara hi ha qui pensa que els correctors no descansem mai, que sempre corregim els altres quan parlen o escriuen, i alguns, fins i tot, se’n disculpen cohibits pel Whatsapp per si fan moltes faltes. Tu llavors hi poses la cara aquella amb dos ulls grossos i avall.)

Hi ha però canvis evidents en la relació que s’estableix entre el corrector, l’editor i l’autor (o el traductor). La intervenció del corrector ha deixat de ser tirànica a la recerca de la cooperació, en un flux d’intercanvi d’informació entre el corrector i l’autor que, per bé que està mediatitzat per l’editor, permet que la correcció es converteixi en una crossa del procés d’escriptura, més com un socors per a la millora dels textos que no pas com un tràmit sancionador tacat de color vermell. Vaja, que valem tant pel que esmenem com pel que suggerim que pot ajudar el text. En aquest sentit, els autors que conceben la seva narrativa també com la creació d’un artefacte lingüístic singular han de poder trobar en el corrector el còmplice necessari per a la seva proposta.

És aquí on l’editor ha d’estar al cas. La inclusió dels correctors als crèdits dels llibres no és només una qüestió de reconeixement professional. Si el corrector, poc o molt, participa i avala la proposta lingüística de l’autor, la seva visibilització és també un salconduit perquè aquesta proposta prengui solidesa.»

Rudolf Ortega. Totes les lletres ben posades. El País. 8|3|2017.