al ladito de la t.i.a

José-Antonio Gómez-Hernández. Mortadelo y Filemón en la biblioteca. A: Diario de lectura de cómics 'Jiro Taniguchi'. 11|5|2009.

Francisco Ibáñez

15 de març de 1936 - 15 de juliol de 2023

la traducció entra en la conversa

 

ANNA GUITART

La traducció entra a la conversa

Arallegim

25|9|2020

Fa pocs dies s’acabava la 38a Setmana del Llibre en Català. Era una edició difícil, més curta i en un lloc nou, el Moll de la Fusta de Barcelona, que generava molts dubtes i que va acabar sent un èxit rotund. Ben resolta, segura, amb el mar com a excel·lent substitut (ja veurem si definitiu o provisional) de l’habitual catedral, va tornar a ser l’habitual punt de trobada entre el sector del llibre i els lectors.

Jo vaig estar especialment contenta de veure-hi el Martí Sales. No el conec gaire, però no em vaig poder estar de felicitar-lo i de donar-li les gràcies per les seves magnífiques traduccions de L’any del mico, de Patti Smith (Club Editor), i de L’home il·lustrat, de Ray Bradbury (Males Herbes). Traduir bé (faig notar l’adverbi) em sembla una feina prodigiosa, i de molta responsabilitat: una mala traducció et pot esguerrar un bon llibre (també estic segura que hi ha traductors que milloren obres originals, per cert). Per això, trobo que no hem fet prou cas als traductors, que no han tingut prou presència.

LA BONA FEINA

Durant aquesta Setmana, però, m’ha semblat percebre alguns canvis. Per exemple, he vist clients reconèixer, satisfets, traductors de llibres anteriors. També han estat tema de conversa: he sentit comentaris sobre “el Robinson de la Tallada” - Robinson Crusoe, de Daniel Defoe; traducció d’Esther Tallada (Bernat Metge Universal)- i “la Ferrante del Pau Vidal” - La vida mentidera dels adults, d’Elena Ferrante; traducció de Pau Vidal (La Campana)-, mentre d’altres celebraven que “el Clapés ha fet Valéry” - Tal qual, de Paul Valéry; traducció d’Antoni Clapés (Adesiara)-. Pot ser que el públic de la Setmana sigui especialment sensible al tema, però també fa temps que no sento aquell odiós i recurrent “el compraré en castellà, segur que la traducció serà millor”. Per això, penso: ¿podria ser que la bona feina de tants traductors al català i d’algunes editorials, que els fan presents a les cobertes, comenci a donar fruits? ¿Podria ser que els comencem a reconèixer com a autors? Ja seria hora, certament.

virgínia cierco, bibliotecària

GEMMA TRAMULLAS
Gent Corrent
Virgínia Cierco: "Una biblioteca no va de llibres, va de persones"
elPeriódico
16|4|2019

Riallera i apassionada, Virgínia Cierco (Barcelona, 1977) dirigeix la biblioteca pública del barri del Bon Pastor de Barcelona, que acumula reconeixements per la seva tasca de cohesió social. A l’edifici blau que acull la biblioteca i els serveis socials, les veus dels adolescents o el ritme d’un calaix flamenc trenquen sovint el silenci.

Hi ha coses que no s’aprenen a la facultat.

Jo vaig néixer al Gòtic, soc la petita de cinc germans i la meva mare treballava moltes hores. Quan van obrir una ludoteca al carrer Ample va ser la salvació de molts nens; si no, estàvem a la plaça de la Mercè tot el dia. Crec que per això estic tan convençuda que una biblioteca genera oportunitats.

¿On es va estrenar com a bibliotecària?

Vaig fer les pràctiques de la carrera en una biblioteca d’institut i allà em vaig adonar que una biblioteca no va de llibres, sinó de persones. També vaig ser bibliotecària a la secció infantil de la biblioteca del Raval i allà vaig confirmar que realment pots millorar la qualitat de vida d’aquests nens i nenes.

Això va molt més enllà de la idea clàssica de biblioteca.

Les biblioteques públiques són espais de relació de gent molt diversa, són gratis, hi pots entrar sense identificar-te, no fa falta que gastis i pots fer alguna cosa o no fer res. No hi ha cap altre espai de convivència igual, i això permet treballar moltes problemàtiques socials.

Les activitats que es proposen reflecteixen la personalitat del barri.

La biblioteca és de la gent. Un dels secrets és conèixer molt bé el territori, adaptar-se i formar-hi part. Fa poc vam muntar un karaoke amb els mediadors de carrer i vam acabar dones gitanes, no gitanes, àrabs, xineses i sud-americanes cantant A quién le importa com boges. Cal treballar els temes de gènere, però si muntes una xerrada no ve gairebé ningú.

No tenen el rècord en préstec de llibres.

Serem una biblioteca més normalitzada quan tinguem molts préstecs de llibres, però ara les necessitats són d’altres. Fomentem la lectura, però més amb l’objectiu de millorar les habilitats de comprensió lectora dels joves.

No sembla una bibliotecària de les que et fan callar tota l’estona.

¡No! A mi em fan callar moltes vegades els usuaris [riu]. Per a mi la cultura és diversió, pot ser individualment, llegint un llibre, o de manera compartida, que és quan genera cohesió social. Aquesta biblioteca no és silenciosa, però hi ha una norma: el respecte. Si la sala és buida i els joves es posen a cantar m’és igual, però si hi ha altres persones intentem respectar-nos.

¿I funciona?

No és fàcil, a més sempre hi ha un grupet complex, però darrere de certs comportaments sempre hi ha una situació complicada. Has de tenir un punt d’empatia amb el noi que te l’està armant, estimar-lo i veure com pots ajudar-lo. El nostre objectiu és que les persones sàpiguen que la biblioteca les pot ajudar.

Han guanyat el premi de biblioteca pública i compromís social i a vostè li han concedit la Medalla d’Honor de Barcelona.

Estic una mica aclaparada. La biblioteca porta projectes socioeducatius des de fa 15 anys i ara ens centrem més en el tema comunitari. Treballem per generar oportunitats a nens i joves, que són els més vulnerables, però això és superambiciós i només som una biblioteca; no ho podem fer sols ni ho hem de fer sols. Aquest territori és molt potent a nivell comunitari i tots anem a l’una: serveis socials, CAP, veïns, escola, biblioteca...

A més de la inclusió, té un altre front: l’autisme.

El meu fill té 7 anys i té autisme i cada dia em recorda l’important que és generar oportunitats per als qui ho tenen més difícil. Aquesta biblioteca és un servei públic i és la nostra obligació equilibrar les diferències i les injustícies. El meu lema és Impossible is nothing. No hi ha coses impossibles; hi ha coses més difícils, però impossibles no.

mama, vull ser bibliotecari de barri

bides, lo documental

El passat 10 de maig es va estrenar a Barcelona, en el marc de les 15es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, el documental BiDes, que ha estat realitzat per alumnes del grau de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació.

Els protagonistes són: 

-Pol Cruells, baixista dels Amics de les Arts i bibliotecari de la secció de música de la Biblioteca de Catalunya;

-Josep Coll, membre de The Chanclettes i cap de Projectes del CRAI UB;

-Pau Raga, de la Bodega Lo Pinyol i bibliotecària de l'associació Rosa Sensat;

-Jordi Cornet, jugador de rol i bibliotecari de la UB;

-Marta Cava, dels Capgrossos de Premià de Mar i bibliotecària de l'IES Mediterrània.

la feina de la teva vida

The Librarian és una entrega de la sèrie Your Life Work*, una mena de guia orientativa sobre professions feta pel govern del Estats Units i adreçada, segurament, als alumnes de secundària, en pla Saló de l'Ensenyament. The Librarian es va filmar a la biblioteca de l'Iowa State College (ara Iowa State University) el 1946.

[Font: Lluís Agustí @LluisAgusti]

____________

P.S.: Vull creure que en van fer més capítols (què sé jo, astronaut, firefighter, doctor, tinsmith, broker, stripper...), però no he set capaç de trobar-los...

el nom del traductor a la coberta

ISABEL SUCUNZA

El nom del traductor a la coberta

La llança

8|1|2018

Quan una reivindicació s'allarga massa en el temps corre el risc d'acabar sent una simple queixa, un costum que de tant repetir-lo esdevé cua de frase que ja ni tan sols s'escolta.

Acabo de tancar l'última pàgina d'un llibre la lectura del qual ha fet que em reafirmi en una convicció que ja tenia: no podem deixar que la reivindicació de simplement figurar als llibres en lloc visible que de fa temps repeteixen els traductors literaris, acabi convertint-se en cantarella que, lluny d'aconseguir ser escoltada, els acaba, a sobre, pintant com a ploramiques.

El llibre al qual em refereixo és En la ciudad líquida, de Marta Rebón (ed. Caballo de Troya, 2017). Que no us soni el nom de l'autora quan en moltes llibreries heu vist sobre les taules edicions més o menys recents de llibres de Pasternak, de Dostoievski, de Grossman, de Txèkhov... tots ells traduïts per ella, és només una prova de quanta raó tenen els traductors en reivindicar allò que és seu.

Però és que no és només que Rebón sigui una de les traductores del rus al castellà i al català més actives dels últims anys (i dic els últims anys per centrar-me només en els seus anys de mestria, que això de la traducció, com totes les arts, és una feina de perfeccionament progressiu), és que Rebón, en aquest llibre que ara sí signa com a autora aconsegueix explicar, potser sense pretendre-ho (no està escrit en to de reivindicació aquest llibre), com el seu és un ofici que es construeix a base de domini de l'idioma i davant l'escriptori, a cop de pràctica, sí, però també a força de viatges, d'estudi, d'aprofundir en la literatura, en els autors, de no conformar-se amb la lectura de les seves obres, sinó de fer l'esforç de contextualitzar-les, d'anar més enllà, d'indagar en el moment polític, artístic, econòmic de l'entorn social al qual van ser escrites.

Llegint En la ciudad líquida, de Rebón, es descobreix que si allò que determina que un llibre sigui una obra mestra literària és la capacitat del seu autor per destil·lar un moment històric, social, aconseguint oferir un retrat humà universal, el que fa que la seva traducció sigui també peça mestra és que el traductor ha sabut resseguir el camí contrari: de l'essència ha anat al que era comú, ordinari, al que aquell autor va compartir amb els seus conciutadans, per després aconseguir transmetre de bell nou en un altre idioma, a una altra gent d'una altra època i d'un altre país l'essència de l'obra original en tota la seva plenitud.

He al·lucinat.

El nom del traductor a la coberta. Ja. Ben gros. A tots els llibres.

mamá, quiero ser artista

Ser bibliotecario, una profesión bien remunerada pero poco elegida
Levante
El mercantil valenciano
24|10|2017

Ser bibliotecario es una opción poco elegida por los jóvenes pero bien remunerada y valorada socialmente. En los últimos 15 años las matrículas a los estudios de Información y Documentación han sufrido un descenso del 76,4%. En el curso 2001-2002 los matriculados en todo el Estado eran 8.480, mientras que en este curso 2016-2017 son 2.001, según datos del Ministerio de Educación. «Sin embargo, la profesión de bibliotecario está bien valorada socialmente, bien remunerada económicamente y ha evolucionado mucho en los últimos años», explica Sandra Sanz, profesora de los Estudios de Ciencias de la Información y de la Comunicación de la UOC. El salario medio de estos profesionales públicos se sitúa en torno a los 37.000 euros al año, una cifra que en el caso de Estados Unidos sube a unos 51.000 dólares de media para las mujeres y 58.000 dólares para los hombres, como señalan en un artículo las profesoras Sandra Sanz y Ana Isabel Bernal, esta última también de los Estudios de Ciencias de la Información y de la Comunicación de la UOC.

 Los nuevos roles de los bibliotecarios

«Internet, Google y la crisis económica son los principales factores que han hecho evolucionar las tareas de los bibliotecarios», explica Sandra Sanz. Para esta experta, con la crisis de los últimos años estos equipamientos han potenciado su labor de velar por la cohesión social. «La función social de las bibliotecas ha ido en aumento. Ya hace tiempo que se habla de las bibliotecas sociales para hacer referencia a aquellas que tienen una actividad más intensa en este sentido, muchas de ellas integradas en el tercer sector», afirma esta profesora. Sanz añade que las bibliotecas ofrecen «una serie de servicios para compensar los desequilibrios sociales derivados de la crisis económica».

Las bibliotecas acercan el conocimiento a las personas que más sufren la crisis, les ofrecen un espacio de lectura y de estudio, y desarrollan una tarea fundamental para evitar la fractura digital entre la población. «Los bibliotecarios ejercen muchas y variadas funciones; más allá de facilitar el acceso a la información a la ciudadanía, ofrecen valor añadido a las búsquedas de información con criterios de relevancia y pertinencia», afirma Sanz. «Forman a los usuarios capacitándolos para identificar sus necesidades de información, y aplican estrategias de dinamización cultural y de lectura».

También las demandas que realizan los ciudadanos han cambiado. Si bien antes solicitaban ayuda para buscar libros, ahora toma relevancia el servicio de selección de la información. «Ante tanta saturación de información, del ruido informacional se necesitan profesionales que sepan seleccionar la información más pertinente para cada usuario. Además de asegurar que sea veraz y fiable», señala Sanz.

Una profesión (aún) estereotipada

La formación de bibliotecario tiene una larga tradición en España. Ya en el siglo XIX proliferaron las primeras escuelas de bibliotecarios. Aunque cada vez hay más hombres en las aulas, esta ha sido una profesión feminizada, donde durante muchos años han pervivido estereotipos de género y se ha relegado su valía. De hecho, según datos del Ministerio de Educación, el porcentaje de hombres y mujeres casi se ha mantenido desde hace 15 años. En el curso 2001-2002 el 70% de los estudiantes eran mujeres, y hoy el 65% sigue siéndolo.

«Se considera que es una profesión femenina, probablemente debido a la asociación original de las tareas educativas, el ámbito doméstico y las responsabilidades asistenciales con las mujeres», añade Jorg Müller, investigador del grupo GenTIC de la UOC. Milagros Sáinz, directora del grupo de investigación, considera que existe la creencia de que las profesiones feminizadas, como la del bibliotecario, «son fáciles de aprender, en comparación con otras carreras de ciencias duras, y cualquier persona podría ejercerlas». «Se consideran secundarias, porque todo lo que se codifica como femenino en nuestra cultura es menos valorado que lo que pertenece a la esfera masculina», afirma Müller.

Sáinz asegura que los hombres que eligen profesiones consideradas femeninas, como la de bibliotecario, están mal vistos socialmente, aunque esta desconsideración se rebaja debido a que ocupan más puestos de responsabilidad dentro de estas esferas.

Según Jorg Müller para erosionar los prejuicios y etiquetas de género vinculados a esta profesión es necesario un cambio profundo: «Hay que cambiar una parte importante de nuestra cultura. El género no es solo una etiqueta que adherimos a los cuerpos, afecta a toda nuestra sociedad». Para el experto, los estereotipos son difíciles de combatir y hay que educar a la gente para cuestionarlos y a ser flexibles en los esquemas cognitivos.

La figura del bibliotecario en el futuro

«Deberán ser flexibles, creativos y multidisciplinares», augura Sanz. En sus competencias tendrán que incorporar todo lo que Google no tiene: habilidades de pensamiento crítico para poder facilitar información fiable, veraz e imparcial y utilizar la inteligencia emocional para comprender mejor las necesidades de los usuarios.

La experta considera que el futuro de las bibliotecas pasa por unos profesionales capaces de mejorar e incrementar la cooperación y colaboración dentro y fuera de la biblioteca, reforzar la creación de comunidades, dotarlas de cohesión social y garantizar la igualdad de oportunidades de los ciudadanos al acceso de la información.

[Font: Lluís Agustí‏ @LluisAgusti]

totes les lletres ben posades

«De petits, els meus fills m’havien preguntat que de què treballava, “papa, de què treballes”, i és clar, t’has d’empescar alguna explicació més o menys màgica d’això que se’n diu la correcció de textos, una feina més aviat avorrida, mal pagada, obsessiva i desagraïda (ves, i tot i això m’agrada). Una mica me’n vaig sortir, “veieu aquest conte? —llavors agafes un conte—, doncs jo m’ocupo que totes les lletres que hi surten estiguin ben posades, totes al seu lloc”. Als ulls de dues criatures que veien les lletres com embulls, la meva feina passava a ser tot un repte inversemblant, una mena d’aventura impossible.

No cal dir que el reconeixement de la feina de correcció dista molt de les bondats que li pots atribuir amb una explicació per a un públic incondicional. En general, tal com ens ha explicat Tina Vallès en l’article “Dues correccions”, el desconeixement de la feina del corrector i la seva participació en el procés editorial és total, i en bona mesura el lector ni tan sols s’arriba a imaginar el grau d’intervenció que ha calgut fer en els textos fins que són publicables. Un desconeixement que, d’afegit, està avalat per l’omissió dels correctors en els crèdits dels llibres, amb honroses excepcions.

No és aquest, però, un greuge atribuïble a l’edició en català, el podríem lamentar en qualsevol tradició literària, i de fet en castellà mateix tampoc els correctors apareixen als crèdits dels llibres. Ho expliques a qualsevol persona que no sigui del gremi i tothom et dirà que no és just, que hauries de sortir, però al capdavall la teva presència no fa sinó revelar la cuina del procés editorial i aboca dubtes sobre la solvència dels autors, davant l’evidència que han de ser corregits. Tots els autors són corregits i tots els llibres es revisen un mínim de dues vegades, tret de les editorials que, per estalviar costos i terminis, se salten algun pas, que també n’hi ha.

A més, hi ha un cert pes en la tradició editorial en català de veure el corrector com un autèntic torracollons. Posseïdors d’uns coneixements castrats per una dictadura, els correctors de les èpoques heroiques de l’edició en català van fer bandera de la seva intervenció, imposant un model de llengua diccionarial que convertia la gramàtica normativa en un tòtem i permetent-se d’esmenar els autors pràcticament al lliure albir. El corrector esdevenia així una figura del morro fort, poc permeable a les innovacions i que traslladava la seva activitat a la vida privada, amb llicència per esmenar el proïsme quan calgués. (Avui dia encara hi ha qui pensa que els correctors no descansem mai, que sempre corregim els altres quan parlen o escriuen, i alguns, fins i tot, se’n disculpen cohibits pel Whatsapp per si fan moltes faltes. Tu llavors hi poses la cara aquella amb dos ulls grossos i avall.)

Hi ha però canvis evidents en la relació que s’estableix entre el corrector, l’editor i l’autor (o el traductor). La intervenció del corrector ha deixat de ser tirànica a la recerca de la cooperació, en un flux d’intercanvi d’informació entre el corrector i l’autor que, per bé que està mediatitzat per l’editor, permet que la correcció es converteixi en una crossa del procés d’escriptura, més com un socors per a la millora dels textos que no pas com un tràmit sancionador tacat de color vermell. Vaja, que valem tant pel que esmenem com pel que suggerim que pot ajudar el text. En aquest sentit, els autors que conceben la seva narrativa també com la creació d’un artefacte lingüístic singular han de poder trobar en el corrector el còmplice necessari per a la seva proposta.

És aquí on l’editor ha d’estar al cas. La inclusió dels correctors als crèdits dels llibres no és només una qüestió de reconeixement professional. Si el corrector, poc o molt, participa i avala la proposta lingüística de l’autor, la seva visibilització és també un salconduit perquè aquesta proposta prengui solidesa.»

Rudolf Ortega. Totes les lletres ben posades. El País. 8|3|2017.

quiets com estaquirots

'Mannequin Challenge', el nou repte viral de les xarxes

El nou repte que triomfa a les xarxes socials consisteix a romandre quiet com un 'maniquí' mentre s'està sent gravat. Ja han estat nombrosos famosos els que s'han sumat a aquesta moda, des d'Adele fins a la mateixa Hillary Clinton.

El 'Mannequin Challenge' és el nou repte que s'ha fet viral. La nova moda que arrasa a Internet pretén superar l'èxit de la famosa coreografia del Harlem Shake, en què un grup de persones immòbils començaven a ballar com bojos. 

Famosos, equips de futbol, fins a la mateixa Hillary Clinton s'ha unit a aquesta nova moda. El repte consisteix en què un nombrós grup de persones simula ser maniquins realitzant una acció mentre són gravats. Això fa creure a l'espectador que el temps s'ha aturat. Milers de persones a tot el món ja han pujat els seus reptes a les xarxes socials.

Què! 9|11|2016

*  *  *

A algunes biblioteques els hi ha faltat temps per apuntar-se a la moda. Us en deixo tres exemples. Si en voleu més, visiteu aquest apunt d'en Julian Marquina.

càrdigans per a bibliotecàries divertides

Biblioteca de Bellvitge.

Todo empezó el 10 de noviembre con este artículo de stilo.es, 13 cárdigans no aptos para bibliotecarias, que enseguida cambiaron ante las críticas recibidas por “no aptos para bibliotecarias anticuadas”.

Es verdad que aunque se ha avanzado en este sentido, los profesionales que se forman en los estudios de Información y Documentación, y que trabajan en bibliotecas, centros de documentación y archivos o como gestores de contenidos en todo tipo de organizaciones, han sido tradicionalemente mujeres.

Aunque la tendencia ha cambiado, todavía pesan muchos estereotipos más relacionados con la estética que con los valores, que afortunadamente están asociados a valores culturales y sociales.

Frente a este estereotipo de la bibliotecaria anticuada creo que la mejor estrategia a seguir es utilizar el sentido del humor y por eso lancé el #RetoCardigan en el Congreso Nacional de Bibliotecas Públicas como una forma de mostrarnos tal como somos, pero sobre todo para pasar un rato divertido.

Para ello he creado un tablero en Pinterest donde voy añadiendo todas las fotos que se comparten en Twitter o Facebook con el hashtag #retocardigan. El 18 de enero publicaré un post en BiblogTecarios sobre este tema y elegiré una de las fotos como portada.

Ana Ordás. Reto cárdigan para bibliotecarias divertidas. 30|11|2016.

al metro de parís

Estació de la línia 14 del metro de París.

a kènia, amb monyo

Les vinyetes pertanyen a Kenia, de Rodolphe (guió) i Leo (dibuix), ECC, 2015.

[Font: Twitter. MerC ‏@mercbook ]

marian, la bibliotecària

Los bibliotecarios, tanto los gazmoños como los progresistas, fueron figuras esenciales y casi ubicuas en las comunidades norteamericanas del siglo XX, tan importantes como los maestros e incluso más estrictos. En su éxito de Brodway de 1957, The music man, el compositor Meredith Willson (1902-1984) recordaba a las bibliotecarias del Medio Oeste de su juventud, sobre todo a una de algo más al oeste, Marian Seeley de Provo (Utah). El musical nos presenta a Marian Paroo, la guapa y arrojada bibliotecaria de River City (Iowa).

Vendedor ambulante de instrumentos musicales, Harold Hill corteja a «Marian la bibliotecaria» con un surtido de clichés del «mundo civilizado» al respecto de guardar silencio en una biblioteca:

Stuart A.P. Murray. Bibliotecas. Una historia ilustrada. Traducció de José Miguel Parra. La esfera de los libros, 2014. P. 244-245.

*

I ara, la cançoneta en versió cinematogràfica, dirigida per Morton DaCosta l'any 1962.

creixement personal per a bibliotecaris

You Don’t Look Like a Librarian, Ruth Kneale.

vivre catalogalement, el concepte

Capítulo V
LA BIBLIOTECA REAL

Después de invitarles á que tomaran asiento, el bibliotecario indicó a los visitantes que se fijaran en la multitud de libros alineados en las cuatro paredes, desde el suelo á la cornisa.

–      ¿No los oís? ¿Vuestros oídos no perciben su algarabía? Pues me han dejado sordo. Hablan todos a la vez y en idiomas diferentes. Disputan, lo analizan todo y de todo tratan: Dios, la Naturaleza, el Hombre, el Tiempo, el Espacio y el Número; lo Cognoscible y lo Incognoscible, el Bien y el Mal; todo lo afirman y todo lo niegan. Razonan y disparatan con igual facilidad. Los hay ligeros y los hay graves; los hay alegres y los hay tristes; los hay voluminosos y los hay concisos. Muchos parece que se proponen solamente no decir nada; cuentan las sílabas y hermanan los sonidos, atentos á leyes cuyo significado y origen ignoran; son los más satisfechos de sí mismos. Los hay de una especie austera y obscura, que sólo hacen especulaciones acerca de asuntos desprovistos de toda cualidad sensible y expuestos de modo que no sufran las contingencias naturales; se revuelven en el vacío y se agitan en las invisibles categorías de la nada; son encarnizados discutidores que muestran un furor sanguinario para sostener sus entidades y símbolos. Nada os digo de los que hacen la historia de su tiempo y de los tiempos ya pasados, porque nadie los cree. En junto se reúnen ochocientos mil libros en esta sala, y seguramente no hay dos que se hallen de acuerdo sobre ningún asunto, porque hasta los mismos que se copian no están de acuerdo entre sí. Con frecuencia ignoran lo que dicen y lo que han dicho aquellos de donde lo tomaron.

Señores: sumergido en esta algarabía universal, acabaré volviéndome loco de remate, como todos los archiveros que habitaron antes que yo en esta sala de voces infinitas; á menos de venir ya naturalmente idiota, como mi venerable colega el señor Froidefond, que se halla sentado junto á mí haciendo papeletas del Catálogo con tranquilo afán. La educación y la cultura no han reformado su naturaleza: nació simple y continúa siendo simple. Su homogeneidad no se ha desenvuelto en variedad, porque la unidad no produce la diversidad; y ésta, que apunto de pasada, señores, es la primera dificultad en que tropezamos al inquirir el origen de las cosas; no pudiendo ser única la causa, es preciso que sea doble, triple, múltiple, lo cual se admite difícilmente. El señor Froidefond tiene una inteligencia sencilla y un alma pura. Vive catalogando. Conoce el título y la forma de todos los volúmenes que cubren las paredes, poseyendo así la sola ciencia exacta que se puede adquirir en una biblioteca; por no haber penetrado jamás en el interior de un libro, se ha librado de la reblandecida incertidumbre, del múltiple error, de la duda espantosa, de la inquietud horrible, monstruos que la lectura crea en un cerebro fecundo. Y vive tranquilo, sosegado, feliz.

Anatole France. «La camisa». Traducció de Luis Ruiz Contreras. Gregorio Pueyo Librero-Editor, 1910.

[Font: Mundobiblio. Algunos textos de Anatole France sobre libros y bibliotecas.]

Aquí, el conte en versió original. 

l'ombra de les ombres (d'en grey) és allargada

«Quan un col·lectiu aspira a ser més popular del que és, com els bibliotecaris-documentalistes, agraeix qualsevol menció pública del seu ofici. [...] Per descomptat que la publicació d’obres literàries amb protagonistes bibliotecaris també ens va molt bé, com el cas de la novetat bibliogràfica que és el motiu de l’entrada d’avui.

[...] La sinopsi que hi ha a la contracoberta del llibre és prou descriptiva: «Regina Finch se ha ganado a pulso su puesto en la sede central de la Biblioteca Pública de Nueva York. Pero un encuentro fortuito con Sebastian Barnes, millonario, exitoso fotógrafo y principal mecenas del centro, transformará su austera y aburrida existencia en una vida llena de acción, lujo, erotismo y nuevas experiencias.»

La coberta de l’edició espanyola també ens deixa intuir amb quin tipus de literatura ens enfrontem: es tracta d’una novel·la de caire eròtic, una nova manifestació de la saga iniciada per les Cinquanta ombres d’en Grey i les seves continuacions.

Ni en el cas de les obres d’E.L. James ni tampoc amb la novetat que presentem la crítica no ha resultat massa favorable. Això no treu que hagi estat un èxit comercial molt important. I així esperem que passi amb La bibliotecaria. No pel sadomasoquisme que lliga els protagonistes, sinó –com podeu pensar– perquè el nom de la nostra professió (o d’una part de la nostra professió, per ser més precisos) es veurà en molts aparadors i correrà de boca en boca de lectors i lectores…»

B·D. Observatori professional. (Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya). La bibliotecaria: una novel·la que ens ajuda…27 febrer 2013.

[Vegeu també: Biblioteques, bibliotecaris, bibliotecàries: guia de novel·les. Biblioteca Josep Janés]

gisela ruiz, bibliotecària

GENT CORRENT

Gisela Ruiz: «Ara no puc parar de llegir però aprendre'n va ser una tortura»

Una bibliotecària singular. Per animar els joves a llegir és capaç de planejar 'assassinats'.

GEMMA TRAMULLAS

elPeriódico. 17|10|2015.

Quan fa tres anys va assumir la direcció de l'única biblioteca infantil i juvenil de Catalunya que funciona de forma autònoma, sabia que s'enfrontava a un repte majúscul. No només heretava el llegat de Mercè Escardó -pionera de l'animació lectora i responsable de la primera bebeteca d'Espanya-, sinó que pretenia fer de la biblioteca un espai atractiu per als adolescents. Amb aquest objectiu i al capdavant d'un equip de cinc dones, Gisela Ruiz es proposa convertir la biblioteca Can Butjosa de Parets del Vallès en l'escenari d'un crim.

-Aquí no classifiquen els llibres per edats.

-Les edats físiques no tenen gaire sentit. En realitat, no hi ha una edat per a la lectura, hi ha un desenvolupament lector, que és individual. Llegir és un plaer i és millor que el nen agafi el llibre que li agradi, encara que ens sembli que és infantil o molt difícil per a ell.

-¿Vostè va ser una lectora precoç?

-Primer em posaven a llegir amb el grup de repàs perquè llegia malament en veu alta i era lenta. Ara no puc parar de llegir, però aprendre'n va ser una tortura. Els llibres m'han canviat la vida. No vull sonar metafísica, però no concebo la meva vida sense la lectura.

-Ara els adolescents devoren llibres de venda al súper: Els jocs de la fam, Desconnexió, Divergent, After….

-¡A mi em va passar! Vaig llegir tots els volums d'Els jocs de la fam en un cap de setmana compulsivament, no podia parar. Jo en dic fast-book, com el fast-food. Quan acabes et sents embafat, però, així com el devores, l'oblides.

-Almenys serveixen perquè s'enganxin una estona a la lectura, ¿oi?

-Em pregunto si els que només llegeixen aquesta mena de llibres després són capaços de saltar a un altre tipus de literatura... Un cas similar a nivell infantil és Geronimo Stilton, que són llibres cars i de mala qualitat. No dic que no hagin d'existir, però crec que una biblioteca no és el lloc per promoure'ls. El nostre repte és fer veure als nois que hi ha altres coses que els poden agradar i que no oblidaran mai, com L'illa del tresor, o títols actuals molt ben escrits, com La Piràmide Vermella.

-L'adolescent és al·lèrgic a la biblioteca.

-Estem experimentant formes d'atraure els adolescents. Moltes biblioteques organitzen visites però nosaltres volem que sigui una experiència vivencial que els quedi gravada i hem planejat uns assassinats literaris. Quan els nois arribin es trobaran un cordó policial i hauran d'organitzar-se en equips d'investigació a l'estil CSI. Ho hem dissenyat de manera que per avançar en la investigació hagin de consultar llibres de qualitat.

-Per cert, ¿què fa una llicenciada en Medicina dirigint una biblioteca?

-Primer vaig estudiar Biblioteconomia, però no em vaig plantejar mai treballar en una biblioteca i encara menys en una d'infantil. L'últim any de carrera vaig fer una assignatura anomenada Sistemes Avançats de Recuperació de la Informació, que es basa en la intel·ligència artificial, i em va fascinar. Vaig decidir estudiar Medicina i després fer un màster en neurociència, però va sortir la plaça de Can Butjosa i vaig apostar pel meu vessant de bibliotecària.

-¿De què li serveix aquí saber com funciona el cos humà?

-Tot serveix. Amb el Grup d'Investigació en literatura infantil i juvenil de la Universitat Autònoma volem descobrir si hi ha diferències significatives en com la lectura digital i l'analògica activen les àrees neuronals del cervell.

-¿Quina és la seva hipòtesi?

-La lectura és un mecanisme evolutiu molt recent, amb prou feines un segon en la història de l'ésser humà, i si ha produït canvis significatius en el cervell no ho sabem. I si la lectura és un segon, la lectura digital és molt menys. Per això llegir en paper o en pantalla probablement és el mateix.

caçadors de rates entre llibres florits

Es tracta d’una obra col·lectiva de caràcter acadèmic, formada per una dotzena de treballs elaborats per un total de 25 autors (arxivers, bibliotecaris, professors, estudiants de doctorat), tots ells dels Estats Units. Les contribucions són fetes des de l’òptica de l’antropologia i la psicologia social.

El capítol primer, a càrrec de les editores del recull, planteja el tema. Com moltes altres professions, els bibliotecaris treballem de cara al públic, i els usuaris valoren –conscientment o inconscientment– la manera com ens presentem davant d’ells.

L’estereotip ‒el conjunt de tòpics sobre el col·lectiu professional, que la tradició ha fixat en l’imaginari col·lectiu‒ pot influir en la manera com els usuaris s’adrecen als bibliotecaris, i poden crear o incrementar l’anomenada «ansietat de la biblioteca», aquella mena de por que els usuaris poden tenir davant d’una hipotètica reprimenda per part de la «severa bibliotecària». Malgrat que aquests estereotips no tenen cap credibilitat entre el personal bibliotecari, no podem dir el mateix si parlem del conjunt del públic.

Tot i que entre nosaltres existeixen diferències de tot tipus, hauríem de treballar de manera conjunta per posar de relleu els nostres valors i guanyar-nos un reconeixement més efectiu per part de la societat en general i de l’organització on treballem en particular.

El segon capítol recull acudits i històries que circulen entre els bibliotecaris, com ara el tòpic d’aquell usuari que només sabia dir el color de les cobertes del llibre que buscava (i encara s’equivocava), o certs enfrontaments amb usuaris pesats o antipàtics, o l’estereotip que diu que els bibliotecaris donem una ajuda molt superficial i que cada dia som menys necessaris en el món on l’accés a la informació està facilitat per Google. Corren també molts acudits sobre la poca eficiència dels bibliotecaris en la gestió.

[...] Que els bibliotecaris patim d’estereotips no és una cosa nova. Precisament Melvil Dewey, al primer número de Library journal, el 1876, ja deia que els bibliotecaris d’èpoques antigues eren com uns caçadors de rates entre llibres florits («mouser in musty books»). El capítol 4 repassa els diversos estereotips que han anat sorgint en el temps. Igual que existeix un estereotip negatiu que inclou la severitat, la poca simpatia o l’absència d’atractiu sexual, n’existeixen de signe contrari, també poc reals. Així que si poséssim tots els ingredients barrejats, estaríem parlant de bibliotecàries solteres, que fan de policies i són ineptes, o bé, pel contrari,  herois, divertits-positius, atractius i psicòlegs...

«L’estereotip de la bibliotecària: pervivència i destrucció dels tòpics». BD, Observatori professional. Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya.