amorrada al guió

Discussion Questions

1) At the end of the novel’s first section, the moonflower vine blooms – an event that

is repeated, or described, a number of times in the pages that follow (when

Matthew and Charlotte are alone, for example, and on the last page of the novel).

What is the significance of the blooming moonflower vine? Do you think its

significance is different for each character?

2) In an unsettling portion of the novel, Matthew’s student Charlotte leaves town

after the two share an intimate moment; a short time later, Matthew and Callie

conceive their youngest daughter, Mathy. Describing this series of events, the

narrator states, “Mathy was Charlotte’s child” (p. 174). Discuss the meaning of

that statement.

3) Throughout the novel, Matthew returns to the cemetery on the hill. What

significance does the cemetery have in The Moonflower Vine and, more

specifically, for Matthew?

4) After visiting Ed with his grandson Peter, Matthew comes to the realization that

“fed or hungry, accepted or denied, [Ed] was his own man” (p. 233). What does it

mean to be your own man in this novel? Why do you think Matthew envies Ed?

5) On page 205, Mathy reads Ezra Pound’s poem “An Immorality” to Leonie. What

is the significance of the first stanza – “Sing we for love and idleness, / Naught

else is worth the having” – to the novel? Is “immorality” something that

Carleton’s characters believe in? Does the narrator believe in this philosophy?

6) In many ways, The Moonflower Vine is a novel about freedom. Of its major

characters, who is the freest? What does this say about the author’s conception of

freedom?

7) What is Callie’s great shame? Do you feel that this shame intensifies or weakens

as the novel progresses? What do you make of the ending of the novel, when

Callie ostensibly rids herself of shame?

8) At the novel’s end, Callie spots a white heron and cries out, “O God….I love your

world” (p. 318). What does the heron symbolize, and why does this bird have

such an effect on her?

9) What role does God play in the lives of each character in the novel? How do their

initial conceptions of God change as the characters develop?

10)While marriage clearly constricts a number of the characters in this novel, at other

times it allows them to explore places they never expected to visit. How do you

perceive Jetta Carleton’s message about marriage in The Moonflower Vine?

Harper Perennial. Reading Group Guide for The Moonflower Vine by Jetta Carleton. 

els ossos de l'ànima

En la seva defensa de l’edició com a gènere literari, Roberto Calasso diu que una col·lecció editorial és una manera d’exercir la crítica literària. Francisco Rico mai no s’ha cansat de reiterar -i de predicar amb l’exemple del mestratge- que la crítica literària ha de recuperar els camins debolits de la literatura. És sota el vigor d’aquestes dues línies secants que Libros del Asteroide sembla fonamentar el seu sentit editorial: una decidida aposta per la relectura de la tradició literària i una consegüent exhumació de tresors enterrats. Després de traduir, i per tant de revitalitzar, En lloc segur, de Wallace Stegner, arriba ara, també traduïda al català i al castellà, l’única obra de Jetta Carleton (Holden, Missouri, 1913-1999), Quatre germanes, novel·la de rerefons autobiogràfic publicada el 1962.

Una de les claus d’aquesta gran obra és el domini del temps narratiu. La novel·la arrenca amb una veu en primera persona, la de Mary Jo, que a partir d’un estiu de finals dels cinquanta, a partir del temps ja culminat de la maduresa, inicia la descripció retrospectiva dels avatars dels cinc membres que componen la seva família: Matthew Soames, el pare, mestre d’escola i home turmentat per mantenir l’equilibri entre les passions secretes i el decòrum que el seu estatus social exigeix; Callie, la mare, focus d’irradiació vital, que administra amb voluntat protectora tant els silencis com les paraules, tant els rigors morals de l’Església metodista com les llicències que la seva devoció maternal li concedeix; Jessica, la germana gran, sempre obligada a haver de triar entre l’imperatiu patern i el lliure albir; Leonie, recta, abnegada i íntegra fins al punt que quan decideix transgredir els seus propis principis morals ho fa amb la mateixa força incorruptible amb què els va estar defensant durant anys; i Mathy, l’altra germana, vivaç i alegra, generadora d’espais, desafiant des de la seva innocència pura, símbol de la força magnètica que deixen les persones estimades quan desapareixen.

A través de la disposició magistral dels sis capítols, com arabescos que acaben formant tot una impecable composició harmònica, es desplegaran les vicissituds de cadascun dels membres d’aquesta família que va viure en una granja propera a una ciutat provinciana de Missouri. I, amb una prosa dúctil i refinada que la magnífica traducció de Jordi Nopca conserva, recorrent un arc històric que va des de finals del XIX fins a mitjan segle passat, s’anirà revelant un món latent que, enterrat per la inflació de les convencions socials i la guàrdia moral del jo, palpita en les vides dels cinc protagonistes. D’una forma comparable a Middlemarch, de George Eliot, on res no és el que sembla a primer cop d’ull, en aquesta obra es descobreixen les passions ferotges que transiten un món aparentment pastoral. La por, la pervivència, la crida de l’instint, el risc, la mentida, el fracàs, l’esperança o les decisions irreversibles cristal·litzen en la força vital dels protagonistes d’aquesta obra, persones creïbles i amb alè propi, que no degeneren en personatges adotzenats per les exigències de l’artefacte literari. En una poderosa reivindicació que allò important en literatura no és el destí sinó el trànsit, Quatre germanes radiografia els ossos de l’ànima humana.

Lluís Muntada. «Els ossos de l'ànima». El País. Quadern. 7 gener 2010.

ningú no és perfecte

La setmana passada, en un comentari a l'apunt titulat Luis Solano, l'exhumador, el Dr. Vilardekyll -a qui no ha calgut llegir la novel·la per adonar-se que alguna cosa no anava pas a l'hora- es demanava -de fet hagués volgut traslladar la pregunta a l'editor- el perquè del canvi de títol, sospitant que, amb la substitució de l'original Moonflower Vine per Quatre germanes, la cosa havia perdut simbolisme pel camí. I així és, efectivament. Al cap de poques pàgines de començar la novel·la -que arrenca, per cert, al més pur estil Memòries d'Àfrica: «El meu pare tenia una granja a l'oest de Missouri, sota el riu, allà on les muntanyes Ozark s'anivellen amb la planúria»- ja ensopeguem, per primer cop, amb les flors de lluna. I, creieu-me, no són d'attrezzo: van carregadetes de sentit.

Al Dr. Vilardekyll, el canvi de títol no li feia el pes i es posicionava, lleialment, al costat de l'original, que considerava més poètic que «el poc subtil i obvi» i «quasi de bestseller» -deia, textualment- Quatre germanes. A mi -que també m'havia encuriosit la transformació, fins al punt de traslladar la pregunta al traductor- El jardí de la flor de lluna, que seria el resultat de traduir-lo tal qual, m'arronsa els dits dels peus. Put a Steel (si no voleu caure en l'insult, procureu fer una bona pausa entre el verb i la preposició. Gràcies).  A novel·la romàntica. A sobredosi de sucre. A haiku de pacotilla. Odio aquesta mena de títols. Em fan pensar en l'Antonio Gala.

Total, que el meu organisme admet infinitament millor el títol consensuat per l'editor i el traductor -del tot inventat- que no pas la traducció fidel del de la Carleton,  però no tinc la consciència gens tranquil·la perquè a casa m'han pujat a cops de és molt lleig potinejar les coses dels altres, així que ja tenim el dilema servit a taula. Què hagués fet jo en un cas com aquest? D'entrada, jugueu-vos-hi un pèsol, hagués anat a mirar com ho han resolt els altres.

I la primera cosa que hagués descobert és que Moonflower Vine ja s'havia editat abans a l'estat espanyol, el 1965, un parell d'anys després de l'aparició (i l'èxit de vendes) de la novel·la als Estats Units, publicada per l'editorial Luis de Caralt, amb el títol lleugerament escurçat: Flor de luna.

Un cop oberta la veda, la cosa ja no té aturador i em trobo buscant la recepció del títol dels trons en d'altres llengües, començant pels cosinets, és a dir, les romàniques. Resultat: dos títols tunejats (francès: Les fleurs de lune; portuguès: Damas-Da-Noite) i un de més o menys literal (italià: La pergola dei fiori di luna).

Pel que fa a les llengües germàniques, en alemany l'han titulada Wenn die Mondblumen blühen, que vindria a dir Quan floreixen les flors de lluna i en danès, Den hvide regnbue, L'arc de sant Martí blanc. El trasllat danès-català (i la resta, també; consti) és gentilesa del traductor de Google, de manera que no sé si haig d'atribuir l'acudit a l'editor, o és cosa de l'estri, que s'ha begut l'enteniment. Però llavors recordo que a la novel·la se'n parla, d'un arc de Sant Martí blanc; a la pàgina 47, per a ser exactes. Ja veieu, en això d'esmenar la plana (el títol, de fet), tot és començar. 

I hagués pogut deixar-ho aquí, si no fos que em pica la curiositat i ara, el que vull de debò, són més exemples d'aquesta mena d'audàcia descontrolada. Però no en trobo cap més de tan agosarat i m'haig de conformar amb un Księżycowe kwiaty, que en polonès de Catalunya vol dir Flors de lluna, i un parell de versions en suomi, Yökukka (Flors de lluna, també) i Kuunkukkaköynnös, la més refotudament fidel al títol original: El jardí de la flor de lluna. 

Arribats en aquest punt, el meu pobre traductor de Google, tip de fatics, ha deixat anar un parell d'estossecs i, caput, s'ha mort. No m'estranya.

*  *  *

Les edicions esmentades:

Les fleurs de lune (LGF/Le livre de poche, 2011)

La pergola dei fiori di luna (Rizzoli, 1964)

Damas-Da-Noite (Bertrand Brasil, 2012)

Wenn die Mondblumen blühen (Kiepenheuer & Witsch GmbH, 2009)

Den hvide regnbue (Gyldendal, 1963)

Księżycowe kwiaty (Czytelnik, 1966)

Kuunkukkaköynnös: romaani (Otava, 1963)

Yökukka (Suuri suomalainen kirjakerho, 1986)

    _______________

P.S.: 

1. No cal que us digui que la traducció correcta del títol d'aquest apunt al castellà és, inevitablement, Con flores y a lo loco. Descarteu la resta.

2. Si em deixo anar, i considerant que Mujersitas ja està pillat, jo titularia la novel·la de la Carleton Mary Jo i les seves germanes. És broma, però no em negareu que el primer capítol porta, de pet, a la novel·la de l'Alcott. Jo hi he anat a parar, si més no.

3. Els Soames, tampoc no hagués estat gens malament. Ho dic perquè allò del família tota.

4. Amb això de Moonflower Vine em passa una mica com amb les cançons en anglès, que no les entenc i, d'entrada, sempre em semblen qui sap què. Per això seria partidària de deixar el títol tal qual, donant-li, encara que no ho sigui, tractament de topònim. Dic això pensant en l'Angela Channing. Vull dir que sempre va viure a Falcon Crest i ja ens enteníem tots.

5. Si l'any passat no li haguessin publicat la segona novel·la, Moonflower Vine, s'hagués pogut dir, perfectament, La novel·la de la Carleton. Però no pot ser, que ara ja en té dues. Les hauríem de numerar, si per cas.

La nova, aquesta que us dic que van editar, per primer cop, l'any passat, quan ja feia catorze anys que era morta, l'han titulada, atenció, Clair de lune, amb el permís de Ludwig van, suposo. Me muero toda. Clair de lune. De fet, no sé qui és l'autor del títol, perquè el manuscrit que va deixar la Carleton es titulava The Back Alleys of Spring -Els carrerons de la primavera, o cosa per l'estil-, que tampoc no és que sigui per a tirar coets, la veritat. Bé, això dels títols no era pas el seu fort. Ni el dels hereus, tampoc.

6. La novel·la, no sé si ho he dit mai, m'ha semblat estupenda.

7. Dispenseu les molèsties.

1 pound = 453.59237 grams

[La Mathy] es va treure un tros de paper de la butxaca. Ei, Leonie, escolta això -i va començar a llegir:

Cantem fent honor a la mandra i l'amor,

perquè és el que val més la pena.

Encara que he viatjat de terra en terra

no hi ha res més que valgui la pena.

I preferiria tenir aquí la meva estimada

-encara que els pètals de rosa moren adolorits-

que fer grans gestes a Hongria

i superar les creences dels homes més ardits.

-D'on ho has tret, això? -va preguntar-li la Leonie.

-L'Ed m'ho ha recitat i jo ho he copiat.

-D'on ho ha tret, ell?

-D'un llibre de la biblioteca pública de Chicago. Ho va escriure un tal Ezra Pound. N'has sentit a parlar, d'ell, Leonie?

-Em sembla que alguna cosa n'he sentit.

-No tenim cap llibre d'ell, a l'escola.

Jetta Carleton. Quatre germanes. Traducció de Jordi Nopca. Libros del Asteroide, 2009. P.286-287.

la cultura no hauria de ser un luxe

IVA de mort
La Vanguardia en català | 23/07/2012 - 00:00h
XAVIER ANTICH

La lectura ens descobreix el món i ens ensenya a veure'l d'una altra manera. I, per descomptat, fa la vida més intensa, rica i subtil. Només cal començar a llegir, encara que sigui a l'atzar:

«Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre i a la Ginia li semblava que abans no havia entès mai què era l'estiu, tan bonic com era sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviés l'estació, passaria alguna cosa» (Cesare Pavese, El bell estiu).

«En els llargs capvespres d'estiu, pujàvem al terrat. A poc a poc la copa del cel s'anava omplint d'un blau fosc, pel qual nedaven, com flocs de neu, les estrelles. Recolzat a la barana, era plaent sentir la carícia de la brisa. I el perfum de la dama de la nit, que començava a despertar la seva densa aroma nocturna, arribava torbador, com el desig que emana d'un cos jove, prop de la tenebra estival» (Luis Cernuda, Ocnos).

«El sol és jove i fort, el cel, alt i d'un blau profund, els arbres, somniadors, antiquíssims, d'un color verd fosc. Les carreteres amples i blanques fa segles que absorbeixen i reflecteixen el sol i condueixen a les ciutats blanques de teulades planes, tan planes que semblen dir que allà ni tan sols l'altura no pot resultar perillosa i que un mai, mai no es precipita als obscurs abismes» (Joseph Roth, Les ciutats blanques).

«Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu. Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida. Les vides que vivíem durant la resta de l'any quedaven interrompudes i ens oblidàvem dels problemes del món mentre recordàvem que dins nostre hi corria la mateixa sang» (Jetta Carleton, Quatre germanes).

«Els estius eren humits a Newark, una ciutat que es troba al nivell del mar, i com que estava parcialment envoltada d'extenses maresmes, hi havia núvols de mosquits que calia liquidar amb el matamosques o amb el palmell de la mà cada vegada que, a la nit, col·locàvem cadires de platja als carrerons i als senders d'accés als habitatges i ens assèiem per posar-nos fora de perill de la tòrrida calor dels nostres pisos, on, per mitigar aquelles infernals temperatures, no hi havia més mitjans que la ingesta d'aigua glaçada o les dutxes fredes» (Philip Roth, Nèmesi).

«De vegades el temps s'espatllava del tot, i calia tornar i quedar-se tancat a casa. Però què importava la pluja, què importava la tempesta! A l'estiu, el mal temps només és un humor passatger i superficial del bon temps subjacent i fix» (Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Combray).

Harold Bloom va provar de justificar per què Shakespeare és el més gran de tots els escriptors i per què, com a tal, ha d'estar al centre mateix del cànon de totes les lectures: «Shakespeare, a partir de Falstaff, afegeix a la funció de l'escriptura d'imaginació, que era ensenyar-nos a parlar amb els altres, l'ara dominant, encara que més malenconiosa, lliçó poètica: com parlar amb nosaltres mateixos». William Shakespeare, segons Harold Bloom, no és gran per la seva excel·lència verbal, sinó per la seva capacitat de representar el caràcter humà i les seves mudances, i sobretot per haver-nos ensenyat a parlar amb nosaltres mateixos i a escoltar-nos.

Tanmateix això, en cert sentit, és la gran lliçó de la literatura, que ens porta sempre més lluny del lloc on abans ens estàvem, que ens permet conèixer gent que, en la nostra vida, mai no hauríem trobat i que descobreix dins de nosaltres aquells desconeguts que ignorem.

I encara podria dir-se més: això que Harold Bloom deia de William Shakespeare, i que legítimament pot fer-se extensiu a tota la literatura, és, també, d'alguna manera allò que fa amb nosaltres el teatre, el cinema, la música, l'art... tot allò, en definitiva, que, genèricament, anomenem cultura.

Per això, els països civilitzats, moderns i avançats, no només preserven la cultura, sinó que l'estimulen, la fomenten, contribueixen a difondre-la, s'esforcen per garantir i multiplicar l'accés dels ciutadans a la cultura, especialment dels més desprotegits. Perquè la cultura és un bé públic, com sap el Consell d'Europa, que considera la cultura «ànima de la democràcia». Per això han causat malestar, preocupació i també una justificada alarma les mesures del Govern d'Espanya, que ha augmentat l'IVA cultural del 8% al 21%, a contracorrent del que és habitual a l'Europa de l'euro, on saben que el futur es juga en el suport a l'educació, la recerca i la cultura. El Govern central ja ha renunciat a fer que l'educació i la recerca siguin prioritàries, però ara la cultura, amb aquesta decisió, passa a ser considerada com un luxe i, a més, prescindible.

Una barbaritat sense pal·liatius.

Avui, quan el Govern espanyol castiga la cultura, en lloc de protegir-la, i quan, des de Catalunya, on «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de cultura» (Estatut de Catalunya, article 127), ens ho hem de mirar des de la llotja, és trist recordar la dramàtica actualitat de les paraules de Salvador Espriu escrites fa més de mig segle: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!».

icones

To become a celebrity is to become a brand name. There is Ivory Soap, Rice Krispies, and Philip Roth. Ivory is the soap that floats; Rice Krispies the breakfast cereal that goes snap-crackle-pop; Philip Roth the Jew who masturbates with a piece of liver. —

Philip Roth. Esquire, 1981

L'únic lloc on ens podíem banyar en tota la propietat era en un tram ample de rierol. Vam agafar unes quantes tovalloles i una pastilla de sabó Ivory i vam passejar-nos camp avall fins arribar allà on el petit rierol travessava un barranc profund.

Jetta Carleton. Quatre germanes. Traducció de Jordi Nopca. Libros del asteroide, 2009. P. 21.

*  *  *

El Jabón flotante proviene de una fábrica de Velas y Jabones, y fue inventado por Harley Procter en 1878. Harley Procter sabía que la electricidad terminaría por convertirse en un duro competidor de las velas y con el Jabón Flotante esperaba seguir en el negocio.

Para conseguir un contrato con el ejército de la Unión durante la guerra de Secesión la compañía tenía en su poder el Jabón Blanco (todavía no se le llamaba Ivory ni tampoco flotaba en el agua).

Pero fue por casualidad el hecho de que el jabón flotara. Un día uno de los obreros se fue a comer sin haber apagado las máquinas y al volver la mezcla tenía un exceso de aire, tratando de aprovechar esta mezcla puso la mezcla en los moldes y la dio por válida. Esta partida sería la primera de Jabón Flotante. No tardaría mucho en correrse la voz y aparecer pedidos de este jabón «defectuoso» que flotaba en el agua (y no perdiéndose en el fondo de agua sucia). Así empezó la producción del Jabón Flotante.

Como el nombre de Jabón Blanco no les gustaba Harley Procter, tras haber escuchado al pastor de su iglesia el Salmo 44: «Mirra, áloe, y casia exhalan todos tus vestidos: En estancias de marfil te han recreado.» (Ivory es Marfil en inglés), de ahí salió Ivory Soap (Jabón de Marfil).

Los primeros Ivory Soap que se vendieron fue en octubre de 1879 (cuando Thomas A. Edison estaba probando con éxito su bombilla incandescente), de esta manera la fábrica de Velas de Harley Procter no se vería afectada del previsible éxito de la electricidad.

Otra idea de Procter que le daría un buen éxito consistió en dejar un precorte a las pastillas por la mitad, dejando a gusto del consumidor si usarla para lavar la ropa o cortarla para usar las dos mitades en el baño, así se cubrían dos necesidades con la misma pastilla.

Tras unos estudios hechos por profesores de química se determinó que el jabón tenía unas impurezas de 56 centésimas del uno por ciento, así se convirtió en el lema de su campaña publicitaria: «Puro en un 99.94%».

Esta campaña, según algunos expertos, fue de las más efectivas, pues la pureza y la flotabilidad del producto se reforzaban mutuamente, ayudando a aumentar más las ventas. Para aumentar esta sensación de pureza y suavidad lanzaron el Ivory Baby y regalaban a las amas de casa de la época carteles publicitarios de gran tamaño. Todo un éxito.

Font: BlogoVisión.net.

_______________
P.S.: Cada terra fa sa guerra: si mai m'heu de donar sabó, que sigui Lagarto, plis!

formatget (marró) del trivial pursuit®

Per vint-i-cinc pessetes de les d'antes(1)...
què tenen en comú aquestes tres escriptores? Ti tiririri ti tití...

_____________

(1) sic.

un mes amb la carleton

Jetta Carleton (1913-1999) va néixer a Holden, Missouri.

Després de passar la infantesa amb les seves germanes grans a la granja dels seus pares, va cursar estudis universitaris. Va obtenir un màster en Literatura Anglesa i va exercir de professora durant un temps, fins que poc després es va mudar a la costa est dels Estats Units per dedicar-se a la publicitat. Les estades estiuenques a casa dels pares amb les seves germanes li van inspirar la seva primera i única novel·la publicada, Quatre germanes (1962), que es va convertir ràpidament en un best seller.

El 1970, després d'abandonar el món de la publicitat, va fundar amb l'ajuda del seu marit, Jene Lyon, una petita editorial a Santa Fe, Nou Mèxic, que va batejar amb el nom de The Lightning Tree. Als anys noranta, després d'enviduar, va començar a escriure una nova novel·la que mai no va publicar.

[De la solapa de Quatre germanes]