llibres imprescindibles

«Hi ha llibres que, durant un temps, és com si no els acabessis de llegir del tot, perquè hi tornes, un cop i un altre, de tal manera que, per molt que els desis en un prestatge, no hi acaben de trobar el seu lloc perquè alguna emergència fa que els treguis contínuament del seu lloc i que, sense saber massa per què ni què hi buscaves, els retrobes a la taula de treball, al sofà, a sobre d’una cadira, a la tauleta de nit... fins i tot a la cuina! Quan passa això, no cal la prescripció de cap crítica: el llibre ha esdevingut imprescindible. No te’n pots estar sense. I arriba a ser més teu que dels autors que l’han escrit, no hi ha dubte.

Hi ha llibres que, expliquin el que expliquin, en el fons t’estan parlant de moltes altres coses. No passa sempre. N’hi ha que, per pura presumpció, encara que tractin d’alguna cosa extremadament concreta, pretenen ser la tesi abstracta sobre algun problema: passa cada cop més sovint, un novel·lista explica la història de dos personatges, posem per cas, però, quan ha de parlar del llibre, diu que ha volgut fer una novel·la sobre l’amor o sobre l’amistat o sobre els refugiats o sobre el segle XIX, és igual sobre el què, perquè el què de la novel·la, realment, no té cap importància, ha esdevingut una mera excusa. Amb els llibres imprescindibles passa exactament a l’inrevés: no “tracten” sobre res, sinó que “diuen” coses molt concretes (i és igual amb una novel·la o un assaig!), però, en llegir-los, te n’adones que, a més d’allò que t’expliquen, en realitat t’estan parlant de moltíssimes altres coses.

Hi ha llibres que et confirmen el que ja saps i el que ja penses. Que et donen la raó. Que no et mouen del lloc que ocupes. Que et fan sentir confortable i segur, còmode amb les teves certeses. Són llibres que, abans de llegir-los, és com si ja els haguessis llegit. Quan passa això, és senyal inequívoca que, imprescindibles, no ho són. La teva vida seria la mateixa sense ells, o potser millor, perquè tindries el temps que has perdut llegint-los. Amb els imprescindibles no passa mai.

Hi ha llibres que entretenen la vida, i ja és molt (perquè alguns la fan enormement enutjosa: sobretot quan els estàs llegint). Però altres no l’entretenen, sinó que l’aturen i, acabat el llibre, t’hi fan tornar com si no hi haguessis estat mai. Els imprescindibles? Aquests darrers, és clar. Per entreteniment, palometes, que no enganyen ningú.

Hi ha llibres que no et pots resistir a llegir un cop t’has topat amb la primera línia, perquè la força de la seva llengua t’atrapa com només ho fan les obres d’art poderoses, sense que entenguis massa ben bé perquè. Però, a poc que hi pensis, no és pas pel que expliquen, sinó per com ho fan. La llengua és la primera matèria d’un llibre. Cap llibre és imprescindible si la seva llegua no és poderosa, precisa, subtil, reveladora o fulgurant. I avui, això, bé podria ser criteri suficient per no passar de la primera pàgina de molts llibres. Un criteri, podríem dir-ne, ecològic: contra la pol·lució llibresca.

Els llibres són cars, i els diners costen de guanyar. Els llibres necessiten temps, i sovint energia!, i no n’anem sobrats ni de l’un ni de l’altra. No es pot llegir tot, ni falta que fa. De fet, no tindrem temps ni de llegir una part irrellevant de l’imprescindible, és a dir, allò que podria canviar-nos la vida.

Ara que sembla que gent que no toca un llibre ocupa el temps (i fa gastar el dels altres, de pas!) muntant campanyes de foment de la lectura (per enèsim cop, val a dir, i amb els resultats de sempre: cap), cal reivindicar que no s’ha de fomentar la lectura perquè sí, com si fos un valor absolut, que és el que sempre es fa. Per acabar llegint segons què, més val no llegir res, disculpeu la franquesa. Com va escriure Luis Cernuda: “Que la lectura no sigui per a tu, com per a tants freqüentadors de llibres, llegir per a morir”. Doncs això. Cadascú té els llibres i les lectures que es mereix: no us deixeu enredar, que no triïn per vosaltres, pel mateix preu podeu aspirar al millor, no us acontenteu amb menys.»

Xavier Antich. Quan un llibre és imprescindible. La llança. 22|5|2017.

sense bitllet de tornada

¿Llegir és viatjar sense sortir de casa?
Si ho fos seria menjar lletres com qui menja crispetes
XAVIER ANTICH
Ara. 11/06/2017 

Si ho fos, seria una enganyifa. L’autèntica lectura ens porta tan lluny de nosaltres mateixos que, quan hi tornem, ja no som capaços de reconèixer-nos. Ens retrobem canviats a nosaltres mateixos, i de manera radical; si no, per què llegir?, com es preguntava Franz Kafka, far inapel·lable quan es tracta de la lectura de veritat. I no només hem canviat nosaltres: ha canviat completament el lloc en què ens trobàvem abans d’obrir el llibre. Les lectures que valen la pena són aquelles després de les quals la casa on érem ja no hi és, o hi és d’una altra manera, tan canviada que la sentim com una altra, però ja no com a nostra.

No hi ha experiència estètica, pròpiament dita -i la lectura d’un llibre, quan és de veritat lectura, ho és de manera eminent-, si no es produeix, en cert sentit, un desarrelament. Llegir ens porta a altres mons diferents del nostre, a uns altres paisatges, a uns altres temps: la sensació estètica, a diferència de la sensació perceptiva, sempre ens arrenca de nosaltres mateixos, del nostre lloc i del nostre temps. I, de retorn a nosaltres, després de les lectures que ho són de debò, ni nosaltres, ni el lloc, ni el temps continuen sent els mateixos. La commoció de l’experiència de la lectura sempre ho devasta tot: obre un món desconegut abans de la lectura fins a l’extrem que el món que habitàvem ha esdevingut un altre.

Hi ha, és cert, lectures amb les quals no res canvia res. Però són lectures merament nutritives, ornamentals, prescindibles. Poden simular que ens porten lluny, però no ens mouen de lloc: confirmen el que érem, el que pensàvem, i, en realitat, per això, no ens han fet sortir de casa. El viatge de la lectura, en aquests casos, és de fireta, com el viatge enganyós dels infants en els cavallets de festa major: per uns minuts es produeix la sensació narcòtica de volar, navegar o córrer, però no és més que un miratge, perquè la plataforma no ens ha deixat marxar del centre que ens lliga. Són lectures de poruc, pròpies d’aquells que no s’atreveixen a anar de viatge si no és amb el bitllet de tornada comprat abans de sortir.

Però amb les lectures de veritat, quan ens confrontem al risc de les grans obres i d’obres grans, no tenim bitllet de tornada. Ni sabem quan tornarem, ni com, ni on. Sense aquesta incertesa a la qual ens aboquen els llibres que val la pena llegir, la lectura no pot passar d’un simple entreteniment: quan és així, sí, és cert, llegim sense sortir de casa. I, després de la lectura, potser tenim la casa amb algun gerro de flors nou, però són de plàstic. Però quan ens cau a les mans un llibre d’aquells que no podrem oblidar, la lectura ens destrossa i opera en nosaltres, i en la casa a la qual ja no podem tornar, una metamorfosi digna dels càstigs més esborronadors cantats pels versos d’Ovidi.

Aquesta és la immensa força ètica de l’autèntica literatura. Ho va dir Emmanuel Lévinas, quan va oposar el viatge d’Abraham a l’altre, tan confortable, d’Ulisses. I és que a diferència d’Ulisses, per a qui tot el seu periple no va ser sinó un retorn ajornat a la seguretat de la llar pròpia, Abraham va portar fins al final l’imperatiu radical que alena en tota lectura, l’experiència de l’alteritat per excel·lència: “Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare”. Sortir de la terra pròpia, del propi clan, de la casa pròpia. I per no tornar-hi, perquè, si el viatge és de veritat, de tot allò ja no en quedarà res.

¿Llegir és viatjar sense sortir de casa? Au va, home, va, això no és llegir! És menjar-se lletres com ens cruspim crispetes. Però què volem: fomentar la lectura o el consum de crispetes?

apologia de les llibreries

«Cadascú té les seves manies. Des de fa molt de temps, no trobo millor manera d’entrar en el misteri que sempre és aquesta estranya aglomeració de gent que és una ciutat que visitant les seves llibreries i el seu cementiri. En la manera que una comunitat té de tractar els seus morts i els seus llibres em sembla endevinar-hi una carta de presentació sincera que no hi entén de retòriques impostades ni d’eslògans turístics. Els meus records de viatges estan lligats a aquests dos espais, en què se celebren, sense escarafalls i amb continuïtat, aquests rituals a través dels quals una comunitat defineix el que és, en relació al seu passat i al llegat del qual és dipositària, i en relació al futur i al que espera d’aquesta transmissió que, en el fons, no és sinó una gestió del futur del seu record.

No puc pensar en París sense recordar les hores passades a les seves llibreries, començant per la mítica Vrin, a la plaça de la Sorbona, ni puc recordar la primera visita a Berlín, abans de l’enderrocament del Mur, sense que torni a emocionar-me recordant la vella i ja desapareguda llibreria d’Unter den Linden, en què s’arrengleraven, a munts, tots els volums amb les partitures de les cantates de Bach barrejats amb les obres completes de Bertold Brecht o Ernst Bloch. Mai oblidaré les piles de llibres, des del terra fins al sostre, de la llibreria Des Nourritures Terrestres, que dues germanes havien obert a Rennes el 1946 i que va tancar quan va arribar el segleXXI, i em va deixar sense dealer de confiança per a les comandes de llibres francesos, en l’era d’abans d’internet. Però, com és fàcil d’endevinar, no són pas les llibreries, per elles mateixes, el que aconsegueix fer-me estremir, sinó els llibres que custodien, paradoxalment, per desfer-se’n i que arribin, al final, a les mans d’algú que se’ls endugui. Per això és difícil expressar la decepció que pot sentir-se, dins d’una llibreria arquitectònicament tan meravellosa com la Lello, de Porto, en descobrir que el seu fons semblava triat pel responsable d’un magatzem més que per un llibreter conscient del que té entre mans.

Perquè allò que fa d’una llibreria un lloc prodigiós són els llibres que té i que, al capdavall, la defineixen. Per fortuna, encara hi ha llibreries que trien, sense contemplacions, el que volen oferir i que, a partir d’inequívocs judicis de lectura, estableixen, de manera subtil, criteris de discerniment entre allò que venen. Són aquestes les llibreries que fan honor al seu digne nom.

Barcelona en concret i Catalunya en general són terra de llibreries extraordinàries. I no n’esmentaré ni una perquè qualsevol llista seria injustament incompleta. Sí que val la pena recordar que, precisament, quan fa molt poc, i per raons diverses, se’n cantaven les absoltes, aquest peculiar i fascinant negoci està vivint, per la tenacitat de gent socialment imprescindible, un moment especialment dolç que bé pot qualificar-se d’autèntica renaixença. És un signe d’esperança i l’indici, també, d’una necessitat inequívoca: no sabem si els bons llibres ens fan millors, i per això és tan necessària l’alerta dels pessimistes lúcids, com George Steiner, que ens recorda sovint que les humanitats no ens humanitzen necessàriament, de manera automàtica, però no és menys cert que, sense llibres, la caiguda en la barbàrie potser seria inevitable. Enmig de la precarietat generalitzada i el desànim a què tantes coses ens conviden, les llibreries són una ambaixada de futur.

És veritat que la perseverança de les llibreries, a les nostres ciutats, ha hagut de fer front a una mutació dels hàbits culturals d’una transcendència que poques vegades es recorda. En només unes dècades hem vist com els escolars han deixat d’anar a les llibreries amb normalitat i regularitat, des del moment en què les editorials es van dedicar a vendre, a les mateixes escoles, els llibres que els estudiants havien de comprar: es trencava, així, un pacte implícit respecte al reconeixement de les llibreries com el lloc del descobriment dels llibres. És des d’aquesta falla, en el sistema de transmissió amb els més joves, que les llibreries han hagut de reinventar-se, com algun dia hauran de fer les biblioteques, que han patit una mutació anàloga des del moment en què van preferir tenir usuaris abans que lectors.

El valor d’una comunitat es defineix per la valentia a l’hora de fer front a la indignitat que no vol tolerar i també pel lloc i la importància que atorga a les estratègies de la transmissió del que ha estat i del que és. En aquesta batalla, en la qual es juga el passat i el present d’una comunitat, però també el seu futur, les llibreries tenen un paper cabdal d’una magnitud immensa i d’una responsabilitat insubstituïble. Ara que s’acosta Sant Jordi, val la pena recordar que una llibreria no és només un magatzem de llibres, sinó el lloc en què llibreters i llibreteres fan d’oficiants, i no només de mitjancers, del millor del que col·lectivament som. I, com a tals, també, del millor que col·lectivament podem aspirar a ser.»

Xavier Antich. Apologia de les llibreries. Ara. 12|4|2017.

la lliçó de fouché

De vez en cuando, en ocasiones de forma imprevista, un acontecimiento, incluso menor, puede ser casi como una cristalización de época. Es cuando alguna cosa que ha pasado, casi como una brisa, se convierte en emblema de su tiempo. Siempre se sabe más tarde, claro, nunca en el preciso momento que sucede. Y es que, en el fondo, somos muy ciegos para nuestro tiempo, a pesar de que la vanidad nos impulse a pensar lo contrario.

Lo mismo sucede con los personajes de la historia, especialmente de la historia política. Las viejas formas de escribirla nos hablaban de reyes godos y católicos, de emperadores y zarinas, de primeras espadas. Más tarde, aprendimos a leer eso que algunos, con Carlo Ginzburg a la cabeza, llamaron microhistoria: la letra pequeña, los borrones, la nota a pie de página. Desde entonces, aprendimos a buscar entre los desperdicios de la historia, como decía Walter Benjamin, un poco de luz, a poder ser fulgurante. Más valía ser trapero, entre las ruinas de la historia, antes que escriba o notario. Era fácil, entonces, coger gusto a los personajes menores, a los que quedaron en la vereda. Desde entonces, se nos quedó entre las cejas una especie de recelo por los que pretendían ir de protagonistas, por aquellos que ignoraban, pobrecillos, que no eran, muchas veces, más que comparsas de aquellos otros a los que despreciaban.

La historia, así, produce algunas sorpresas. Y, con el tiempo, revela el rostro de algunos protagonistas extraños, que aparece con más nitidez cuando la época ha difuminado sus contornos más llamativos. ¿De quién se hablará, de aquí a cincuenta años, o dos siglos, cuando se intente comprender algo de las turbulencias que ocupan nuestros días? ¿Serán algo esos de los que hablamos cada día o ya serán, entonces, humo incomprensible para los que vengan detrás? Hace unos meses volvimos hacia el cardenal Mazzarino para comprender algo, no del tiempo de Luis XIV, sino del nuestro. Leyendo estos días una joya que no tiene desperdicio, he pensado que quizás no estaría mal repescar a otro de esos segundones, especialistas en esconderse tras los acontecimientos, "como la maquinaria de un reloj", por si puede ilustrarnos, de nuevo, sobre la actualidad política. Se trata de un libro que nos recuerda que, en la esfera del poder y de la política, la mayoría de las ocasiones deciden las figuras que ocupan el segundo plano, "esos tahúres profesionales a los que llamamos diplomáticos, esos artistas de las manos ágiles, las palabras vacías y los nervios fríos". ¿Apetece, verdad? Se trata de Fouché. Retrato de un hombre político, de Stefan Zweig, la última lectura, fascinante, que nos ofrece Acantilado, y una de las biografías más inteligentes e inquietantes que he leído. ¿Quién fue Fouché? Diputado de la Convención tras colgar las sotanas, en pleno furor revolucionario francés, íntimo de Robespierre, a pesar de ser un moderado. Una de las voces que pronunciará "La mort!" desde la tribuna que sentenció a Luis XVI. Y, después de moderado, el más radical de los jacobinos. Procónsul en Nantes y, pronto, convertido en el vengador y sanguinario carnicero de Lyon ("hemos derramado mucha sangre impura, pero sólo por humanidad y sentido del deber"), antes de volverse el más inclemente de los antirradicales. Cabeza de la conspiración que acabará con Robespierre. Exiliado y premiado luego con el ministerio de la Policía republicana. Comprometido con Bonaparte, que lo nombrará, primero, senador, no sin antes llenarle los bolsillos, y luego ministro, para, finalmente, tras lanzar a Napoleón a las pirañas, ponerle la alfombra a la restauración borbónica con Luis XVIII. Una perla, ya ven.

Zweig hace un retrato del personaje que, paradójicamente –aunque escribe el libro en 1929– nos lo acerca de manera inquietante. Vean si no cómo caracteriza a este camaleón, "el más consumado maquiavélico de la edad contemporánea". Ahí va una antología de perlas: Fouché aprende pronto "la técnica del saber callar, el arte magistral de la autoocultación", y "durante toda una vida se mueve entre las sombras". "Es terrible esta superioridad de su paciencia carente de nervios: quien es capaz de esperar así y ocultarse así, es capaz de engañar al más versado": "esta sangre fría es el verdadero genio de Fouché". "Ponerse siempre detrás de un número uno, atrincherarse detrás de él": "su pasión es la intriga" y "su modestia es cálculo". "Auténtico hijo de marino, espera el mejor viento para saltar sobre la ola y mantiene su barco en el puerto". "Fouché nunca se decidirá del todo hasta que una batalla esté decidida": "no conoce más que un partido, al que es y será siempre fiel hasta el final: el más fuerte, el de la mayoría". "Fouché es ambicioso en la máxima medida, en una medida superlativa, pero no ansía la fama; ambiciona sin vanidad". Y "otro rasgo esencial y muy marcado: su desfachatez. Cuando abandona traidoramente un partido, jamás lo hace lenta y cautelosamente, no se escurre saliendo sin ser visto de sus filas, sino que se marcha en línea recta, a plena luz del día, sonriendo fríamente con una naturalidad asombrosa y aplastante". "Lo único que sigue siendo importante para él es estar siempre con el vencedor, jamás con el vencido".

Zweig acaba su libro con un, pienso, discutible calificativo: "El más extraño de los políticos". ¿Extraño? ¡Qué va! Fouché es el padre de la política moderna, un visionario. A su lado, Maquiavelo languidece como un mojigato imberbe. ¡Fouché! El futuro, ese que ya conocemos nosotros, es suyo.

Xavier Antich. La lección de Fouché. La Vanguardia. 25|7|2011.

el llibre essencial de la cultura europea

«En aquest país, quan es parla d’ètica, es produeix una anomalia monumental. I és de tal calibre que no té comparació amb cap dels països del nostre entorn. Fruit d’un concordat de l’Estat espanyol amb la Santa Seu, signat sota el franquisme, que cap govern s’ha atrevit a qüestionar d’arrel, el sistema educatiu ha preservat un lloc privilegiat, difícilment ­justificable en un Estat no confessional, a l’ensenyament de la religió catòlica. I, fruit de les pressions de sectors socials que veien com a excessiva, molt raonablement, aquesta intrusió de l’àmbit de la fe religiosa en l’ensenyament obligatori, en alguns moment s’ha plantejat l’ètica com a alternativa opcional per a aquells alumnes que volien ser dispensats de rebre un ensenyament confessional. Això ha produït l’anomalia a què ens referíem i que fa que, encara en molts contextos, parlar d’ètica sigui referir-se a una cosa opcional, de la qual n’estaria mancada la religió o de la qual en podrien prescindir les persones religioses, i que, de manera recíproca, fora d’aquests àmbits, ­seria considerat de tan poca consistència que, en el sistema educatiu, ben just podria arribar a tenir la consideració d’una maria, és a dir, un contingut ornamental, prescin­dible i innecessari.

Sóc de l’opinió que la, per dir-ho suaument, laxitud moral que caracteritza alguns comportaments en l’esfera pública dels darrers anys, i que han convertit la corrupció, l’endogàmia, el tràfic d’influències i la malversació de cabals públics, per no parlar directament del robatori o del frau fiscal, en la primera preocupació de la ciutadania, tenen a veure amb l’absència generalitzada de la reflexió ètica en la discussió política i amb el lloc subaltern que ocupa en el conjunt de la vida pública.

Pensava en aquestes coses arran de la publicació d’una edició extraordinària, pel seu rigor modèlic, d’un text clàssic del pensament europeu: l’Ètica Nicomaquea d’Aristòtil (Obrador Edèndum). Una peça fonamental de la història de la cultura occidental, sense la qual no es poden entendre moltes de les coses que constitueixen l’entramat d’aquesta cultura i sense la qual difícilment pot copsar-se el millor del que som. No és pas aquí el lloc de justificar-ho, però és difícil no reconèixer, en aquesta edició fabulosa, a càrrec de Josep Batalla, que conté una edició crítica impecable del text grec i una traducció al català que farà història, un esdeveniment editorial absolutament transcendental, només comparable a les edicions que molt poques cultures europees tenen el privilegi de tenir.

L’Ètica Nicomaquea no és simplement un llibre de filosofia. És un dels llibres cabdals del que, durant segles, sense que calgués més aclariment, va ser considerat com “el Filòsof”. A més, entre tots els que va fer, és el que s’ocupa de l’anthrópeia philosophia, és a dir, de la “filosofia de les coses humanes”. Quan Rafael va pintar el fresc L’Escola d’Atenes, aplegant-hi tots els filòsofs grecs, va posar en el centre a Plató i Aristòtil. Plató, ja vell, porta sota el braç el Timeu, i amb un dit de la mà dreta assenyala cap al cel, indicant el caràcter idealista de la seva reflexió. El jove Aristòtil que camina al seu costat, però, estén la mà dreta cap al terra, indicant que, si la filosofia s’ocupa d’alguna cosa, és de la ­realitat que tenim al davant dels nostres ulls. I el llibre que porta Aristòtil sota el braç, precisament, és l’Ètica, recordant, amb això, com tan intel·ligentment va suggerir Rafael, que el que defineix el pensar filosòfic que comença amb els grecs s’ocupa, abans que res i per sobre de tot, de les coses humanes. I, entre aquestes, les que tenen a veure amb l’acció humana, amb allò que els humans proven de fer amb la seva vida, en la solitud dels seus actes i en la vida en comú que defineix a l’ésser humà com un animal polític.

L’Ètica Nicomaquea parla de la felicitat, com a fi suprem de la vida humana, i de l’acció humana com a aspiració al bé propi i al bé comú. No ens diu què hem de fer en concret, cosa que només pot fer cadascú a través de l’anàlisi ponderada de les accions pròpies i alienes, però sí de com cal fer i de què cal ­defugir perquè aquesta aventura, que és la que defineix la dimensió moral de cada vida, pugui orientar-se, de manera lúcida i cons­cient, cap al bé: el bé per a nosaltres i el bé per als altres.

Ho diré, si m’ho permeten, de manera emfàtica: l’Ètica Nicomaquea hauria de ser un llibre obligat en totes les cases decents. I un llibre, a més, no només per ocupar un espai dels prestatges, sinó un llibre per llegir a poc a poc, per tornar-hi de tant en tant i rellegir-lo, per consultar, per pensar-hi, per comentar-lo i per parlar-ne. Ara, amb l’absolutament esplèndida edició d’Edèndum, hi ha la possibilitat, a més, de tenir-lo en una de les millors versions europees d’aquesta obra, i en català.

En la legítima aspiració de qualsevol ­persona a una vida lúcida i íntegra, virtuosa i feliç, és difícil, per no dir impossible, que ­puguin trobar una companyia millor que aquesta.»

Xavier Antich. «El llibre essencial de la cultura europea». La Vanguardia. 9|5|2016.

Obrador Edèndum.

els incondicionals

Inscrito como nacido antes de nacer, Simenon, con el tiempo, se ha burlado de su propia muerte. Con la desaparición de ese personaje que se inventó sobre sí mismo, y que tuvo entretenidos a los profesionales del chismorreo, se ha acabado por reorientar el foco de atención, allí donde sólo queda literatura: el fresco más impresionante de los hombres y las mujeres anónimos de nuestro tiempo. En el acercamiento a ese anonimato, que otros llaman "humanidad", ha seducido a millones de lectores hasta la adicción: García Márquez se pasó casi una vida buscando "El hombre en la calle", que había leído sin retener el título (no hay quien pueda evitar perderse en el bosque simenoniano). Cortázar recordaba con detalle esos momentos de revelación que él mismo no dejó de perseguir en todos sus relatos. Hanna Arendt alternaba su lectura con Proust (y siempre recordó, agradecida, que la lectura de Maigret había alimentado su desconfianza crónica hacia la policía y le había permitido huir de Francia, cuando estaba en las listas de la Gestapo). Incondicionales fueron también Mauriac, Henry Miller, T.S. Elliot, Faulkner. Y entre nosotros, el cineasta Joaquim Jordà, que ha traducido algunos "Maigrets", y Joan de Sagarra, que le ha dedicado crónicas vibrantes. André Gide, que se confesaba afectado de "simenonitis", no entendía que el autor de novelas perfectas que era Simenon pudiera ser considerado un escritor popular. Pero ése, por encima de todos los otros, fue quizás  —y lo es todavía— su mayor mérito: haber disuelto, como nadie antes que él lo hiciera con tal rotundidad, la diferencia entre literatura culta y literatura popular. Seguramente no existen respuestas para este inmenso enigma, pero, si las hay, algo tendrán que ver con la incontenible presencia de la vida individual a la que la literatura de Simenon, en vez de poner diques, procuró respetar y dejar fluir con la seguridad de quien sabe que tiene entre manos la única cosa sagrada que existe.

Quizás, al final, Simenon contempló su propia vida y sus personajes con la lucidez de René Maugras, el parapléjico paralizado en la cama de "Los anillos de la memoria", que descarnaba en silencio la farsa de su propia existencia de aquellos momentos de verdad que habían latido con la fuerza del viento o del sol. Quizás, como él, pensara que todo cuenta. Que nada se pierde. Ni siquiera esos detalles, los más insignificantes, que han alimentado la imaginación de varias generaciones de lectores: el olor de la noche pegado a un abrigo, el temblor de una mano que acaricia el pelo, el pie descalzo, la cabeza recostada en el diván, el botón suelto de una camisa, las lágrimas escondidas. Y, sobre todo, el París preferido de Maigret, cuando la ciudad acababa de lavarse la cara. O cualquiera de esas ciudades francesas o belgas, tan tranquilas y, sin embargo, atravesadas por un caudal de historias estremecedoras que nunca saldrán a la luz. Si no es, como hizo Simenon, gracias a la literatura. Esa literatura que, al final, deja el mismo regusto que la vida.

XAVIER ANTICH. «El enigma Simenon». La Vanguardia. Cultura|s. 4|2|2003.

l'univers simenon

Georges Simenon nació en Lieja el viernes 13 de febrero de 1903. Apenas pasaban diez minutos de medianoche. Hacía frío. Y humedad. Su padre, Désiré Simenon, sin embargo, lo inscribió con fecha falsa, como si hubiera nacido el día antes, el 12. Los malos presagios del número 13 hacían temblar de superstición a su mujer, Henriette Brüll, que pidió evitarle al niño la marca de una desgracia segura. La vida de Simenon, desde el principio, estuvo marcada por los imperativos de la ficción: había que empezar con buen pie para que hubiera una buena historia. Él lo supo siempre, durante toda su vida, y lo practicó en los cientos de relatos que firmó (¿han probado a leer seguidos unos cuantos párrafos iniciales de algunas de sus novelas? La experiencia es deslumbrante). 

Lo supo hasta el último libro, publicado en 1981, ocho años antes de morir: Memorias íntimas (Ediciones B). De esos años de silencio, nos queda su entrevista con Bernard Pivot en Apostrophes. Y las avaras notícias de un escritor que se sumerge en el silencio mientras se va apagando hasta morir, en 1989. Estos días, si estuviera vivo, Simenon cumpliría cien años. Pero es difícil que esta prórroga inverosímil hubiera añadido alguna página a un universo literario que ya se había cerrado sobre sí mismo. Simenon se había instalado en una mudez, entre dolorosa e irónica, como la que a veces sorprendía al comisario Maigret, cuando su voluntad obsesiva de observación le llevaba al extremo de renunciar al pensamiento, como si la vida sólo pudiera transmitirse de verdad a través del aire y la respiración: "Era un Maigret que parecía hincharse desmesuradamente, volverse denso y pesado, como insensible, como ciego y mudo, un Maigret al que una persona cualquiera o un interlocutor que no estuviera al corriente habría podido tomar por un gordo imbécil o adormilado. 'En suma, en esos instantes', le había preguntado alguien que presumía de psicólogo, 'se concentra usted en sus pensamientos?' Y él había contestado con cómica sinceridad: 'Yo no pienso nunca'" (El inspector Cadáver).

Simenon, el excesivo

Al final de su vida, consciente quizás de que el único personaje mediocre que había producido su exceso verbal era la ficción de sí mismo, megalómana y desmesurada, Simenon se refugiaba en el silencio. Dejaba 76 volúmenes de la série Maigret y 127 novelas que él primero llamó "duras" y luego sólo "novelas-novelas". La editorial Tusquets, en una iniciativa sin precedentes, empezó a editar en 1993 en castellano toda su obra, en traducciones frescas y rigurosas: ahí tienen a Simenon, al alcance de la mano. Y un consejo: no se resistan; si lo prueban, se harán adictos. En esas miles de páginas, Simenon dejó centenares de criaturas con personalidad propia y poderosa, un universo poblado mayoritariamente por seres a los que, en un momento determinado, se les rompe la vida y empiezan a descender por la pendiente. Los otros, que los acompañan en los siempre inquietantes relatos, forman una fauna variopinta: fascinantes y abominables, insípidos y ridículos, valientes y apocados. Simenon fue un excesivo de la estirpe de Victor Hugo, Tolstoi o Dickens, y su mundo literario alcanza una entidad comparable al de de Balzac en La comedia humana: un tratado de las pasiones (al modo de Descartes) sobre el hombre y la mujer de la multitud, protagonistas indiscutibles —y dolientes— del siglo XX. Simenon disecó centenares de pequeñas historias, fragmentos aparentemente banales, relatos minúsculos de vidas calladas y dolores anónimos, buscando siempre el latido de su verdad, con esa ternura que quizás sólo es posible a través de la escritura.

Así se construyó un universo que cualquiera puede reconocer en la esquina de su calle: pequeñas miserias, grandes sentimientos. La carne del deseo, el peso del hastío...

XAVIER ANTICH. «El enigma Simenon». La Vanguardia. Cultura|s. 4|2|2003.

llibres que no s'acaben mai

«Per què tornem un cop i un altre a alguns llibres? Per què els teatres insisteixen de manera reiterada a posar en escena algunes obres que ja s’han representat, i  ben sovint? Què fa d’un text un clàssic? Italo Calvino va provar de donar resposta a aquesta pregunta amb catorze raons. De totes, n’hi ha una d’irrefutable: “Clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que té a dir”. Per  això hi tornem, un cop i un altre, conscients que, en cada nova lectura, en sortirem amb les mans plenes: amb noves revelacions, nous matisos. Els clàssics són aquells dels quals n’hem sentit a parlar, sense que res del que ja sabem, abans de llegir-los, pugui comparar-se a l’experiència directa de la seva lectura. “Els clàssics —afegia— són aquells que, quan més hom creu conèixer-los d’oïda, més nous, inesperats, insòlits resulten quan els llegim de veritat”.

Quan només tenia vint anys, un jove jueu nascut a Praga va escriure en una carta: “Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim?”. I encara va dir: “Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins”. Era Franz Kafka, i així va dir el que podríem considerar un clàssic: un text capaç de provocar un transtorn, una commoció, sovint un terratrèmol. Per això el llegim i per això hi tornem. Aquests dies, el Teatre Lliure torna a pujar a escena un d’aquests textos: el Rei Lear de Shakespeare,  dirigit miraculosament per Lluís Pasqual i amb un repartiment de luxe encapçalat per Núria Espert. Encara hi ha un mes per endavant i ja no queda una entrada, prova de l’interès que l’obra desvetlla.

Avui, Shakespeare és al cim del cànon occidental, però no sempre ha estat així: la seva brutalitat el va mantenir durant segles apartat de l’escena, i el mateix Rei Lear, durant molt de temps, es va considerar irrepresentable. La veritat és que no hi ha obra comparable a aquesta en la seva fúria i en la desolació que travessa els cinc actes. A més, a diferència d'altres tragèdies de Shakespeare, aquesta es resisteix a ser simplificada. Hamlet ha quedat com a paradigma del dubte, Otel·lo de la gelosia i Macbeth de l'ambició. Però el Rei Lear parla del poder i la vellesa, de l'amor filial i l'amistat, de l'ambició i la desesperació, de la fidelitat i la traïció, de la violència i la tendresa, de la grandesa i la misèria, de la bogeria i la ceguesa, de la naturalesa i la societat, de l'obsessió i els capricis, de la impietat, la mentida, la crueltat, l'abnegació...Una enciclopèdia insubstituïble de les passions humanes. I per sobre de tot, com només passa a les tragèdies gregues, una obra sobre el coneixement a través del dolor (páthei máthos). La lliçó, tanmateix, aquí, s'aprèn quan ja és massa tard i no hi ha consol possible. La història deixa, al darrere, un paisatge devastat.

[...] L'argument és conegut: el vell rei Lear abdica del tron i vol repartir el regne entre les seves filles. A partir d'aquí, comença una seqüència d'esdeveniments vertiginosos que només porten desesperació, sofriment, desolació i mort. El vell Lear ho tenia tot i tot ho perd, fins a embogir. Ni tan sols l'amor de la seva filla Cordèlia, un amor absolutament incondicional i d'una intensitat que no es troba en cap altre personatge de Shakespeare, li serà suficient: quan ho entengui, ja serà tard i se la trobarà morta als braços. Els hereus del regne destrueixen el món que han rebut i són incapaços de bastir-ne un de nou, malalts d'una obsessió que acaba amb tots ells. I enmig d'aquest cataclisme, assistim a instants fulgurants de compassió i tendresa que, tanmateix, posats a la balança, no impedeixen que triomfin les potències destructives.

D'altra banda, apart de la seva grandesa literària i de la seva gegantina saviesa teatral, per què és tan actual el Rei Lear? Segurament perquè tot del que parla continua esfereint-nos: la lluita acarnissada i incruenta pel poder i per la riquesa; la impietat respecte dels vells, arraconats quan ja han estat desplomats del que eren i el que tenien; la insensibilitat davant del dolor dels altres; la ingratitud.

I, per acabar: per què el Rei Lear, avui, ens és encara imprescindible? Perquè poques obres com aquesta, molt poques, han estat capaces d'encarar-se lúcidament amb els defectes humans i de mirar-los sense abaixar els ulls o girar la cara. Al Rei Lear no triomfa la veritat ni la virtut, sinó la crueltat i la mentida. La lliçó és brutal. En aquesta obra descobrim la mirada inclement de Shakespeare a la nostra pròpia indignitat com a humans. Enfront de l'infantilisme dels que es pretenen purs i incontaminats, enfront també dels fanàtics obsedits per distingir nítidament entre els virtuosos (ells) i l'escòria (els altres), i enfront també dels ingenus que pensen que només cal desitjar el bé perquè sigui possible, aquesta obra devastadora ens confronta amb la nostra pròpia maldat com a col·lectiu, amb els verins corrosius que destrueixen la vida en comú i amb la dificultat de fer que el bé, la justícia i la virtut siguin la norma, i no pas l'excepció».

Xavier Antich. «El 'Rei Lear', de nou». La Vanguardia. 2|febrer|2015.

-- -  -- -> The Daily Avalanche. Notes urgents sobre Lear.

περὶ ὕψους

La història de la lectura és una disciplina apassionant. A diferència de la història dels textos, centrada en l'escriptura, aquella permet acostar-nos a la vida dels llibres a través dels seus lectors, que Michel de Certeau veia com "viatgers que circulen per terres alienes, nòmades dedicats a la cacera furtiva en camps que no han escrit". Aquesta aproximació permet veure els llibres sota una altra llum, diferent de la dels seus autors. Llibres fabulosos han esperat dècades, o segles, per adquirir autèntica vida. D'altres, reconeguts per la urgència d'un present amb poca perspectiva, poden ser aviat oblidats, potser lluny de la celebritat que els va encimbellar. Alguns tenen vida continuada en la lectura que no cessa; d'altres, vida intermitent. Alguns complauen sense canviar res del que van trobar, mentre que d'altres alteren el món amb més impacte que algunes revolucions.

Acantilado acaba d'editar un d'aquests llibres amb una història sorprenent: De lo sublime, atribuït a un Longí del qual no se sap gairebé res, ben just que va viure al segle I. Tot i ser tan breu, tracta de la capacitat de l'oratòria per provocar efectes colpidors a través de la paraula. Longí reclama discursos que, a més de convèncer, elevin l'esperit i disposin la ment per a la grandesa de l'ànima. Per fer-ho, pensa, cal una concepció elevada de pensaments, passió vehement i inspirada, dicció precisa, llenguatge polit i dignitat en la composició. Costa no sentir nostàlgia de tot això.

A part de l'interès del text, que és enorme, el més rellevant és que, després de segles d'oblit, l'original grec va ser redescobert a Basilea el 1554 i aviat traduït a l'anglès, durant el segle XVIII, per John Hall i al francès per Boileau. Només llavors va obtenir reconeixement públic i una difusió absolutament insòlita, i va provocar un terratrèmol que va marcar la cultura occidental fins al segle XIX. El sublim, convertit en símptoma d'època, va posar en crisi la idea d'una bellesa basada en l'ordre i l'harmonia, i va sintonitzar amb el descobriment de paisatges menystinguts fins aleshores: la naturalesa muntanyosa i agresta, així com els espais indòmits, es van convertir en la font d'immenses emocions estètiques. Tota la cultura visual europea es va encomanar d'aquesta nova sensibilitat: els quadres es van poblar de tempestes i naufragis, serralades i boires. I la naturalesa, precisament quan la física pretenia reduir-la a la seva dimensió matemàtica, es va tornar, en part, misteriosa, com una llar inhòspita i, tanmateix, perillosament atractiva.

Avui, quan sembla que la petitesa i la mesquinesa tornen a regnar sense competència, què en queda, d'aquella experiència del sublim en les paraules i el paisatge? Potser només la consciència que tot era en nosaltres, com un producte de la subjectivitat. Però haver oblidat el cultiu d'aquesta sensibilitat, no és el que hem perdut, en realitat?

Xavier Antich. «Textos que trastornen». La Vanguardia, 9 Juliol 2014. P. 34.

la cultura no hauria de ser un luxe

IVA de mort
La Vanguardia en català | 23/07/2012 - 00:00h
XAVIER ANTICH

La lectura ens descobreix el món i ens ensenya a veure'l d'una altra manera. I, per descomptat, fa la vida més intensa, rica i subtil. Només cal començar a llegir, encara que sigui a l'atzar:

«Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre i a la Ginia li semblava que abans no havia entès mai què era l'estiu, tan bonic com era sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviés l'estació, passaria alguna cosa» (Cesare Pavese, El bell estiu).

«En els llargs capvespres d'estiu, pujàvem al terrat. A poc a poc la copa del cel s'anava omplint d'un blau fosc, pel qual nedaven, com flocs de neu, les estrelles. Recolzat a la barana, era plaent sentir la carícia de la brisa. I el perfum de la dama de la nit, que començava a despertar la seva densa aroma nocturna, arribava torbador, com el desig que emana d'un cos jove, prop de la tenebra estival» (Luis Cernuda, Ocnos).

«El sol és jove i fort, el cel, alt i d'un blau profund, els arbres, somniadors, antiquíssims, d'un color verd fosc. Les carreteres amples i blanques fa segles que absorbeixen i reflecteixen el sol i condueixen a les ciutats blanques de teulades planes, tan planes que semblen dir que allà ni tan sols l'altura no pot resultar perillosa i que un mai, mai no es precipita als obscurs abismes» (Joseph Roth, Les ciutats blanques).

«Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu. Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida. Les vides que vivíem durant la resta de l'any quedaven interrompudes i ens oblidàvem dels problemes del món mentre recordàvem que dins nostre hi corria la mateixa sang» (Jetta Carleton, Quatre germanes).

«Els estius eren humits a Newark, una ciutat que es troba al nivell del mar, i com que estava parcialment envoltada d'extenses maresmes, hi havia núvols de mosquits que calia liquidar amb el matamosques o amb el palmell de la mà cada vegada que, a la nit, col·locàvem cadires de platja als carrerons i als senders d'accés als habitatges i ens assèiem per posar-nos fora de perill de la tòrrida calor dels nostres pisos, on, per mitigar aquelles infernals temperatures, no hi havia més mitjans que la ingesta d'aigua glaçada o les dutxes fredes» (Philip Roth, Nèmesi).

«De vegades el temps s'espatllava del tot, i calia tornar i quedar-se tancat a casa. Però què importava la pluja, què importava la tempesta! A l'estiu, el mal temps només és un humor passatger i superficial del bon temps subjacent i fix» (Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Combray).

Harold Bloom va provar de justificar per què Shakespeare és el més gran de tots els escriptors i per què, com a tal, ha d'estar al centre mateix del cànon de totes les lectures: «Shakespeare, a partir de Falstaff, afegeix a la funció de l'escriptura d'imaginació, que era ensenyar-nos a parlar amb els altres, l'ara dominant, encara que més malenconiosa, lliçó poètica: com parlar amb nosaltres mateixos». William Shakespeare, segons Harold Bloom, no és gran per la seva excel·lència verbal, sinó per la seva capacitat de representar el caràcter humà i les seves mudances, i sobretot per haver-nos ensenyat a parlar amb nosaltres mateixos i a escoltar-nos.

Tanmateix això, en cert sentit, és la gran lliçó de la literatura, que ens porta sempre més lluny del lloc on abans ens estàvem, que ens permet conèixer gent que, en la nostra vida, mai no hauríem trobat i que descobreix dins de nosaltres aquells desconeguts que ignorem.

I encara podria dir-se més: això que Harold Bloom deia de William Shakespeare, i que legítimament pot fer-se extensiu a tota la literatura, és, també, d'alguna manera allò que fa amb nosaltres el teatre, el cinema, la música, l'art... tot allò, en definitiva, que, genèricament, anomenem cultura.

Per això, els països civilitzats, moderns i avançats, no només preserven la cultura, sinó que l'estimulen, la fomenten, contribueixen a difondre-la, s'esforcen per garantir i multiplicar l'accés dels ciutadans a la cultura, especialment dels més desprotegits. Perquè la cultura és un bé públic, com sap el Consell d'Europa, que considera la cultura «ànima de la democràcia». Per això han causat malestar, preocupació i també una justificada alarma les mesures del Govern d'Espanya, que ha augmentat l'IVA cultural del 8% al 21%, a contracorrent del que és habitual a l'Europa de l'euro, on saben que el futur es juga en el suport a l'educació, la recerca i la cultura. El Govern central ja ha renunciat a fer que l'educació i la recerca siguin prioritàries, però ara la cultura, amb aquesta decisió, passa a ser considerada com un luxe i, a més, prescindible.

Una barbaritat sense pal·liatius.

Avui, quan el Govern espanyol castiga la cultura, en lloc de protegir-la, i quan, des de Catalunya, on «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de cultura» (Estatut de Catalunya, article 127), ens ho hem de mirar des de la llotja, és trist recordar la dramàtica actualitat de les paraules de Salvador Espriu escrites fa més de mig segle: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!».