el plaer de la lectura (♦)

«Fa un parell de mesos es va anunciar que el Govern dels Estats Units estudiava la possibilitat de prohibir els ordinadors portàtils als equipatges de mà de tots els vols amb origen o destí a aquell país. Al cap d’uns dies ho van desmentir, i ara, com passa sovint, no sabem del cert si la proposta encara és damunt la taula o ja l’han arxivada. A mi, això de deixar l’ordinador dins de la maleta i no poder-lo portar amb mi, a la cabina de l’avió, no m’agrada gens, perquè tots sabem què passa amb les maletes quan, un cop a l’aeroport, surten escopides per les boques de les cintes de recollida d’equipatges: de qualsevol manera i de vegades amb una violència extrema. Fa potser quinze anys, de tornada de Miami, la maleta que havia deixat al check-in perquè anés al compartiment de càrrega de l’avió va arribar completament destrossada, de forma que part de la roba i diversos altres objectes per­sonals ja emergien per les enormes ­esquerdes. Estava literalment tritu­rada. Imaginin-se que dins hi dus el portàtil. ¿En quin estat t’arribarà, si és que t’arriba?

Ara la notícia és que comencen a escorcollar els llibres que portes al damunt. De moment ho fan als aeroports de Las Vegas, Los Angeles, Boise, Missouri, Detroit, Fort Lauderdale, Boston, Lubbock, Phoenix i Luis Muñoz Marín, a Puerto Rico. El personal de seguretat et demana que els ensenyis quins llibres portes a l’equipatge. Ells els fullegen i miren de què parlen. Els interessa sobretot detectar els de contingut polític o religiós. La idea es clara: trobar possibles pistes que els indueixin a pensar que ets un terrorista. Però, a veure, si jo fos un terrorista que intentés entrar als Estats Units per matar gent de manera indiscriminada, el primer que faria seria no dur al damunt cap llibre que em pogués comprometre. No portaria A do-it-yourself submachine gun de Gérard Métral, ni The ancient art of strangulation del doctor Haha Lung (gran nom de ploma, per cert), per posar només dos exemples. Portaria Amb l’aigua al coll de Daniel Arbós, Carolina s’enamora de Federico Moccia, En Teo va en tren o llibres per colorejar, que et fan semblar menys perillós.

L’Administració de Seguretat del Transport estatunidenca diu: “Els nostres enemics semblen conèixer tots els trucs que permet el llibre per ocultar-hi objectes perillosos, i en el passat els llibres s’han fet servir per ocultar elements prohibits”, i assegura que els que revisen els llibres no paren atenció al seu contingut de lectura. Però això no s’ho creu ningú perquè, si no hi paren atenció, ¿com saben si el llibre és d’una certa temàtica política o religiosa que els indueixi a sospitar? Si mai torno a viatjar als Estats Units portaré Grushenka, tres veces mujer i, si pels ullets que fan veig que els interessa, els el deixaré, sempre i quan a l’agafar el vol de tornada me’l tornin sense que hi hagi pàgines enganxades les unes amb les altres».

Quim Monzó. El plaer de la lectura. La Vanguardia. 6|7|2017.

petita biblioteca d'obres eròtiques (i literàries)

Pocos géneros son más arduos que el de la literatura erótica que debe abrirse un mal definido camino entre lo fríamente clínico y lo meramente soez. La obra de Sade, por ejemplo, sin su contexto filosófico, es una tediosa lista de arduas combinaciones gimnásticas; las sucesivas Sombras de Grey no son más que una glosa de Sade mal leído por Corín Tellado. Una biblioteca de obras eróticas que sean también literatura no sería voluminosa: incluiría clásicos como los poemas de Abu Nuwas, la larga novela El Señor del gozo perfecto, de Xu Changling; La lozana andaluza, de Delicado, y Las relaciones peligrosas, de Laclos, algún escrito de Pieyre de Mandiargues y de Anäis Nin, alguna novela de Alan Gurganus y de Alan Hollinghurst, la obra completa de Alberto Ruy Sánchez y algunas pocas más. En literatura al menos, las relaciones eróticas no se circunscriben necesariamente a nuestra especie y ciertas obras admirables describen una relación más franciscana: Mi mujer mona, de John Collier, con una chimpancé; Mi perra Tulip, de J. R. Ackerley, con una cachorra; El rabino pagano, de Cynthia Ozick, con un árbol. Para el lector en castellano, a esa sensual y aristocrática lista debe agregarse ahora Oso, de Marian Engel.

ALBERTO MANGUEL. «Pasión animal y literaria». EL PAÍS-Babelia. 27|5|2015.

una dona meravellosa

«La vida vol excés i tot això», que diu en Baydal.

«Què m'he perdut pel camí?, es demana. La gràcia de viure, es respon a si mateixa».

J.J. Miralles. Una dona meravellosa. P. 219. 

I

Propòsits — Una filla emancipada — L'estat de les coses — Els roncs — Motius de separació — Maria Àngels — Mercè — El marit — Conquestes — Sexe a domicili

Té vint anys, ha començat a estudiar infermeria, vol acabar la carrera en quatre. A continuació se n'anirà a França, aprendrà francès, es tallarà els cabells ben curts, vestirà sabates negres sense taló i pantalons ajustats pirates. Ho té tot planejat.

Finalitza els estudis i de seguida troba feina a l'hospital de Bellvitge. Els seus plans comencen a trontollar. Coneix el germà d'una companya de feina. Quan es queda embarassada, els seus propòsits, tan ben concebuts i projectats, acaben soterrats del tot. Té vint-i-sis anys.

Joan Jordi Miralles. Una dona meravellosa. Labreu, 2014. P. 7. 

Fins ara, Joan Jordi Miralles ha publicat quatre llibres: tres novel·les i una obra de teatre. La seva novel·la més recent, Una dona meravellosa (Labreu, 2014), torna a ser un text de primera magnitud, escrit per algú que domina el pols narratiu i que té una habilitat força insòlita: la de mantenir atrapat el lector fins i tot quan li explica històries que aquell potser preferiria no llegir.

[...]  La presentació de la protagonista, al primer capítol, és trepidant. Amb frases curtes i directes, sense cap concessió a la filigrana barroca, fa el retrat d’una dona un pèl ingènua que, sense ser del tot infeliç, viu una vida mediocre. Després de separar-se d’un marit que ronca, i amb qui comparteix una filla independent i rebel, comença una fugida endavant sense un destí marcat. A partir del segon capítol, el ritme es tempera i contemplem el dia a dia de la Neus, la protagonista, infermera que assisteix malalts terminals (és remarcable el domini, per part de l’autor, de la terminologia hospitalària i del registre mèdic), disposada a convertir-se en la joguina sexual del primer home que trobi mentre intenta refer la seva vida. Un seguit de trens que arriben tard i un parell de girs argumentals més o menys sobtats ens sorprenen quan pensàvem que la història estava encarrilada i tot plegat ens aboca a un final que, com és habitual en les novel·les de Joan Jordi Miralles, té alguna cosa de transcendent.

A Una dona meravellosa hi ha alguns llocs comuns de l’obra de Miralles: escenes de sexe explícit on els personatges no sempre gaudeixen, descrites sense cap concessió a l’erotisme i amb la cruesa pròpia del llenguatge pornogràfic; imatges d’una plasticitat inquietant, repugnants i captivadores alhora; homes i dones posseïts per obsessions sovint malsanes; cert to provocador cap a qüestions sobre les quals molta gent és sensible, com l’independentisme o les “convencions estúpides dels lligams familiars”; algunes vacil·lacions de criteri lingüístic (trobem, per exemple, “Villefranche-de-Conflent” al costat de “Perpinyà”); i, sobretot, la presència de personatges insatisfets, desencantats, fastiguejats per l’entorn i la vida que els toca viure. Outsiders desubicats, solitaris, que no acaben de trobar el seu lloc al món i que, això sí, acostumen a poblar els relats de Joan Jordi Miralles.

Llorenç Capdevila. «Insatisfaccions (sobre "Una dona meravellosa", de JJ Miralles)».  Regió7, (10.05.2014)

N

Una dona meravellosa, de Joan-Jordi Miralles, fa equilibris entre l’extremisme temàtic i la distància freda del narrador, recollint el millor de totes dues apostes narratives, la histèrica i l’asèptica. La novel·la arrenca a alta velocitat: en un parell de pàgines es poleix més d’una dècada de la infermera Neus. A Miralles li interessa avançar fins als 40 anys de la protagonista, moment en què la seva vida comença a canviar. La separació del marit és la primera baixada de la muntanya russa. La segona és l’experimentació sexual, que assoleix ràpidament nivells de degradació considerables, com per exemple el capítol de la terrina de gelat i el gos solitari. L’autor explica una vida que es va fent més i més sòrdida, però no s’hi rabeja. Els excessos personals i la contenció laboral -la Neus treballa a l’Hospital de Bellvitge- són alternats amb un equilibri perfecte, fins que uns contagien l’altra i viceversa. El burnout que una companya li diagnostica és un graó primerenc que la Neus baixa sense entretenir-se. El ritme perfecte d’Una dona meravellosa pràcticament obliga a devorar la novel·la en dues o tres tirades llargues, i d’aquesta manera el lector avança a tot vent cap a la pregunta que ressona durant tota la segona meitat del llibre: ¿val la pena, seguir vivint, quan el dia a dia implica una tortura constant?

Miralles ha aconseguit un llibre rodó i intens, instal·lat en un present d’extraradi i incòmode, on ni els trens ni les carreteres són segurs, on el preu de deixar de “ficar-se la llengua a la butxaca” i investigar a fons és altíssim, gairebé mortal. Se’n surt sense artificis ni acrobàcies retòriques, amb la fúria estilística justa. Alguns lectors pensaran que és un llibre que frega la inclemència (fins i tot el títol els semblarà irònic), d’altres hi trobaran un homenatge subtil i d’un nivell gens habitual a un personatge, la Neus, que es fa difícil d’oblidar.

Jordi Nopca. «Una infermera memorable». AraLlegim, (10.05.14)

N

Una estratègia [narrativa], val a dir, d’allò més fàcil d’explicar i d’allò més difícil d’executar: un narrador en tercera persona i totalment impersonal, amb un to molt distanciat i cru, que accedeix quan ho considera oportú a la ment de la protagonista; i aquesta barreja, dosificada gairebé sempre amb una perfecció prodigiosa, d’uns fets realment colpidors narrats d’una manera realment distanciada, sense cap concessió, amb la tempesta interior, sentimental i vital, de qui els pateix és el que fa d’aquesta novel·la una gran obra literària. Fins i tot les descripcions i gran part de (si no totes) les reflexions de la Neus estan perfectament ajustades per a comunicar l’efecte de desolació i, alhora, d’interès màxim en el destí d’aquell ésser. Per exemple, poques vegades un paisatge suburbà ha merescut una fal·làcia patètica més punyent i efectiva que en les descripcions dels viatges quotidians amb cotxe o amb tren d’aquesta infermera separada. Heus ací una mostra entre moltes altres:

Mentre condueix per l’autovia pot notar al paladar la textura amarga dels paratges que travessa. El mateix recorregut de sempre amb els mateixos arbres morts de fàstic, els restaurants buits o tancats, els tendals recollits i plens d’immundícia d’ocells marins, els edificis esgavellats amb les persianes desencaixades i els rengles ensutzeïts, els cartells publicitaris torts i descolorits, les primeres putes matineres a peu dret amb les mitges foradades o assegudes a les cadires de càmping arran d’asfalt, sota els para-sols, amb cert aire domesticat, les tetes de plàstic i els cuixots a l’aire, anhelant clients direcció Tarragona.

[...] També cal indicar, per últim, que tant per l’estil, per moments d’una nitidesa dolorosa sense renunciar a un humor molt fosc i matisat, descarnat, o en algun moment hiperbòlic, bernhardià, com per la fauna que hi pul·lula: la cara més amargant, sòrdida i brutal, quotidiana i amagada, però, si bé empíricament comprovable, d’aquesta societat on vivim, que és d’una veracitat que tomba d’esquena, així com per la manera de narrar, és a dir, de dosificar i presentar la informació, i pel desenvolupament de l’argument, Una dona meravellosa és, sens dubte, i encara més dins del nostre àmbit, una novel·la extraordinària, un esdeveniment que cap lector interessat en el millor que es cou hui dia a la narrativa catalana que parla del present no s’hauria de perdre, tot i el risc de patir un trasbals.

Salvador Company. «Trasbals». Núvol, (9.05.2014)