tòpics consagrats

Fuster, Joan. «Judicis finals», Pont blau: literatura, arts, informació, núm. 40, febrer 1956, pp. 54-55. 
Accessible en línia: aquí.

Font: Lluís Agustí @LluísAgustí. 

diccionari de tòpics

ARQUITECTES. Tots ximples. Sempre es descuiden l'escala de les cases.

CAMELL. El camell té dues gepes, i el dromedari només una; o bé: el camell té una gepa i el dromedari dues. La gent s'hi fa un embolic.

CLAR-OBSCUR. No se sap què és.

DESCRIPCIONS. Sempre n'hi ha massa a les novel·les.

ESCRIPTURA. Una bona lletra obre totes les portes. - Si és indesxifrable, és senyal de sapiència; exemple: les receptes dels metges.

ESCRIT. «Ben escrit», expressió que fan servir els conserges per designar els fulletons i els quaderns escolars.

ESPIA. Sempre un home de món.

EVIDÈNCIA. Us cega, si no us rebenta els ulls.

EXCEPCIÓ. Digueu que «confirma la regla»; no us arrisqueu a explicar de quina manera.

GENTILHOME. Ja no en queden.

GRAMÀTICS. Tots pedants.

HOMER. Cèlebre per la manera com reia: un riure «homèric». - No va existir.

IMBÈCILS. Tots el que no pensen com nosaltres.

IMPREMTA. Descobriment admirable. - Ha fet més mal que bé.

INHUMACIÓ. Perill de les inhumacions precipitades. - Explicar històries que posen la pell de gallina. - S'han descobert cadàvers que s'havien devorat a si mateixos per satisfer la fam! - No us deixeu convèncer si us volen fer creure que l'asfíxia ho va resoldre tot.

INSTITUTRIU. Han de ser sempre molt lletges. - Pertanyen sempre a una família excel·lent que «ha tingut una desgràcia». - Totes porten ulleres fosques. - Perill a les cases. - Corrompen els marits.

LITERATURA. Ocupació de desvagats.

LLIBRE. Sigui quin sigui, sempre és massa llarg.

LLOGARRET. Queda bé en poesia. - Substantiu que mou a la tendresa.

MATINER. Ser-ho és prova de moralitat. Qui es fica al llit a les 4 de la matinada i es lleva a les 8, és un gandul; però qui s'allita  a les 9 del vespre i es lleva a les 5, és una persona activa.

METAFÍSICA. No se sap ben bé què és, però cal riure-se'n.

METÀFORES. Espatllen l'estil.

MÚSICA. Amoroseix els costums. Exemple: La Marsellesa. - Fa pensar en un munt de coses.

NOVEL·LA. Les novel·les perverteixen les masses. - Són menys immorals en fulletó que en forma de llibre. - Només poden tolerar-se les novel·les històriques, perquè ensenyen història. Exemple: Els tres mosqueters. - Hi ha novel·les escrites amb la punta de l'escalpel. Exemple: Madame Bovary. D'altres reposen sobre la punta d'una agulla.

PARADOXA. Cosa monstruosa que es diu sempre entre dues pipades de cigarreta, al bulevard, pàtria de les paradoxes.

PARÀGRAF. Més bonic com més enrevessat.

SIBARITES. Rebentar-los.

SOLTERS. Tots egoistes i disbauxats; dormen amb la minyona. - Indignar-s'hi. Se'ls hauria de fer pagar un impost. - Els espera una vellesa ben trista!

Gustave Flaubert. Diccionari de tòpics. A: Bouvard i Pécuchet. Traducció de Jordi Llovet. Proa, 1990.

caçadors de rates entre llibres florits

Es tracta d’una obra col·lectiva de caràcter acadèmic, formada per una dotzena de treballs elaborats per un total de 25 autors (arxivers, bibliotecaris, professors, estudiants de doctorat), tots ells dels Estats Units. Les contribucions són fetes des de l’òptica de l’antropologia i la psicologia social.

El capítol primer, a càrrec de les editores del recull, planteja el tema. Com moltes altres professions, els bibliotecaris treballem de cara al públic, i els usuaris valoren –conscientment o inconscientment– la manera com ens presentem davant d’ells.

L’estereotip ‒el conjunt de tòpics sobre el col·lectiu professional, que la tradició ha fixat en l’imaginari col·lectiu‒ pot influir en la manera com els usuaris s’adrecen als bibliotecaris, i poden crear o incrementar l’anomenada «ansietat de la biblioteca», aquella mena de por que els usuaris poden tenir davant d’una hipotètica reprimenda per part de la «severa bibliotecària». Malgrat que aquests estereotips no tenen cap credibilitat entre el personal bibliotecari, no podem dir el mateix si parlem del conjunt del públic.

Tot i que entre nosaltres existeixen diferències de tot tipus, hauríem de treballar de manera conjunta per posar de relleu els nostres valors i guanyar-nos un reconeixement més efectiu per part de la societat en general i de l’organització on treballem en particular.

El segon capítol recull acudits i històries que circulen entre els bibliotecaris, com ara el tòpic d’aquell usuari que només sabia dir el color de les cobertes del llibre que buscava (i encara s’equivocava), o certs enfrontaments amb usuaris pesats o antipàtics, o l’estereotip que diu que els bibliotecaris donem una ajuda molt superficial i que cada dia som menys necessaris en el món on l’accés a la informació està facilitat per Google. Corren també molts acudits sobre la poca eficiència dels bibliotecaris en la gestió.

[...] Que els bibliotecaris patim d’estereotips no és una cosa nova. Precisament Melvil Dewey, al primer número de Library journal, el 1876, ja deia que els bibliotecaris d’èpoques antigues eren com uns caçadors de rates entre llibres florits («mouser in musty books»). El capítol 4 repassa els diversos estereotips que han anat sorgint en el temps. Igual que existeix un estereotip negatiu que inclou la severitat, la poca simpatia o l’absència d’atractiu sexual, n’existeixen de signe contrari, també poc reals. Així que si poséssim tots els ingredients barrejats, estaríem parlant de bibliotecàries solteres, que fan de policies i són ineptes, o bé, pel contrari,  herois, divertits-positius, atractius i psicòlegs...

«L’estereotip de la bibliotecària: pervivència i destrucció dels tòpics». BD, Observatori professional. Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya.