de vegades llegeixo així

 

«Què ho fa que ara llegeixis un llibre i ara un altre? Si en tens una pila de pendents, per què tries aquest i després aquest d’aquí? Confies en l’atzar, ho fas per ordre d’arribada, tries el que et ve més de gust? O agafes primer els més breus, per tenir la sensació de reduir la pila? Et forces a llegir-ne un que no et ve gaire de gust posant-te davant la pastanaga d’un altre que podràs llegir després, quan hagis fet els “deures”? Vols que entre un llibre i el següent hi hagi alguna mena de relació? Si marxes, el lloc on vas determina quins llibres t’enduràs? Quantes vegades canvies l’ordre mental de les lectures pendents al llarg de la setmana? Tantes com jo? També escampes tots els pendents damunt del sofà i els tornes a apilar en un altre ordre? Crec que cada dia penso un mínim de mitja dotzena de vegades en les meves lectures, les que estic fent, les que vull fer, les que hauré de descartar, les que de sobte se’m colen… Crec que penso més en com llegeixo que en com escric, i que pensar en com llegeixo em porta a no haver de pensar tant en com escric, com si convalidés...»

Tina Vallès. «De vegades llegeixo així». Vilaweb. 14|9|2023.

les circumstàncies lectores

TINA VALLÈS
Les circumstàncies lectores
Vilaweb
24|11|2022

S’ha de dir més: no hi ha cap fórmula màgica per convertir algú en lector. Feu l’exercici d’esbrinar per què llegeixen les persones que us envolten i veureu quina varietat de respostes. Varietat de respostes, sí, però amb un denominador comú: tenien llibres a l’abast, molts i variats, fos a casa o a la biblioteca del poble, del barri o de l’escola. Sense això, sense llibres, no hi ha lectors. És una obvietat, però vaig veient que convé recordar-ho sovint. Fa temps, vaig fer unes xerrades per a les escoles que amb el títol de “El disgust de la lectura” pretenien donar eines i alhora tranquil·litzar les famílies pel que fa al maldecap de la lectura. I el primer que els deia, a la colla d’adults preocupats que m’escoltaven en una aula i fora de l’horari lectiu, era: “No podeu fer que els vostres fills siguin lectors perquè no depèn de vosaltres.” Però de seguida afegia que els donaria deu consells per fer que els seus fills s’acostessin a la lectura, que acostar-los als llibres era tot el que podien fer perquè (potser) fossin lectors, és a dir, donar-los les millors circumstàncies lectores.

La xerrada es titulava “El disgust per la lectura” precisament perquè la tesi era que llegir es fa per gust, no a disgust, i alhora es referia també al disgust dels pares dels fills no lectors. S’entén, oi? Si llegir es fa per gust, tot el que pots fer perquè algú llegeixi és facilitar-li l’accés als llibres. Abans d’etzibar-los el decàleg de consells, a les famílies els feia una pregunta: quants de vosaltres llegiu? I a quants de vosaltres els fills us solen veure llegint? I hauria pogut fer més preguntes, però amb aquestes dues ja s’estenia una certa inquietud entre les butaques i ja podia arrencar amb el decàleg (us en posaré una versió molt esquemàtica, que la xerrada durava una hora llarga).

Decàleg de consells per fer que els fills s’acostin a la lectura

1. Llegiu també vosaltres, sou el seu exemple.

2. Envolteu-los de llibres, que en tinguin sempre a l’abast, a totes les estances de la casa, a la motxilla, al cotxe, al metro, sempre. 

3. Visiteu els “temples” dels llibres: les biblioteques i les llibreries. 

4. No tot s’acaba a les novel·les: hi ha més gèneres, hi ha llibres per a tots els gustos. 

5. Llegiu amb ells: les aficions, com anar a la muntanya o en bicicleta, es comparteixen. 

6. Llegiu en veu alta: llegiu poesia, teatralitzeu-la, llegiu a dues veus, la literatura abans que res va ser oral. No sempre hem de llegir en silenci. 

7. Parleu del que llegiu. Oi que comenteu les obres que veieu al teatre, les pel·lícules, les sèries, els viatges? Doncs feu el mateix amb els llibres, parleu-ne. Els ensenyareu a escoltar i aprendran a opinar. 

8. No tot s’acaba al paper. Quan jo era petita, l’enemic del llibre era la tele, ara ho són les pantalles. Però ben utilitzada la pantalla pot ser una aliada de la lectura. Hi ha infinitat de recursos a la xarxa, a banda dels llibres electrònics, és clar. 

9. Llegir no és un càstig. Tornem a la muntanya i la bicicleta, oi que no té sentit castigar una criatura a anar a passejar amb la bici? Doncs perquè l’hem de castigar a llegir? Quin missatge li donem, fent-ho? 

10. Que s’avorreixin. Un dels problemes actuals pel que fa a la lectura és la manca de temps: extraescolars a dojo, pantalles, deures… És normal que no llegeixin perquè no tenen temps per avorrir-se. Doneu-los aquest temps, sempre que pugueu.

He volgut recuperar aquests deu consells després d’haver participat en el festival FLIC, amb la col·laboració del PEN Català, fent una xerrada amb el mestre Joaquim Carbó, moderats per David Guzman, sobre el repte d’escriure per a nens i joves. Com heu pogut veure, no hi descobria res de nou, en el decàleg, més aviat hi feia una mica d’endreça, i en tot cas aquests deu consells ja hem quedat que només serveixen per crear unes circumstàncies lectores, no per fer lectors. Ara bé, les circumstàncies lectores que més ens calen, les més importants, no les tenim, i d’això es va parlar la setmana passada al festival FLIC.

A la xerrada anterior a la d’en Carbó i servidora, titulada “Qui escriurà el futur?”, Núria Cárcamo, de la Llibreria Sendak, ja ho va dir: “Nosaltres som la resistència, hem de fer feina de formigueta”, i aquest nosaltres som tots els del sector del llibre, però sobretot les llibreries i les biblioteques. “La formació literària ha de ser el pal de paller a l’escola”, va dir Cárcamo, i Laura Huerga, editora de Raig Verd i presidenta del PEN Català, ho va acabar d’arrodonir: “Hem de fer entendre que la lectura és una cosa que et servirà a tu personalment.” Montse Ayats, que ara és al capdavant del Pla Nacional del Llibre i la Lectura, va aclarir que la situació no és fàcil: “Una part molt important de la societat no valora la literatura.” Júlia Baena, bibliotecària escolar, explicant la seva experiència professional, va ser com un far: calen biblioteques escolars ben equipades a tots els centres, i ben equipades vol dir que tinguin no solament un bon fons de llibres de tots els temes, gèneres, etcètera, sinó que al capdavant hi hagi un professional, un bibliotecari, amb qui els mestres i professors puguin comptar per acostar els llibres als alumnes, per orientar-los, per oferir-los la màxima varietat possible. És la manera més democràtica (la paraula és aquesta) de fer lectors, de crear les circumstàncies lectores ideals perquè tots els nens i nenes, tots els nois i noies, tinguin accés als llibres: les biblioteques escolars.

Quan Carbó i servidora vam pujar a l’escenari, vam fer un repàs de com era i com és el panorama de la literatura infantil i juvenil (LIJ). Va ser un luxe tenir Joaquim Carbó de company de conversa, i mentre ell explicava com va renéixer la LIJ en català en plena postguerra, jo em vaig dedicar a explicar com ho tenim ara. I diria que ara, tot i els índexs de lectura, tot i la situació del català, tenim més eines que anys enrere, però ens en falten d’importants, i ens falta, també, treure més partit de tot el que tenim a l’abast, de connectar-ho més, de donar-ho a conèixer més a tothom qui hi pugui estar interessat.

Tenim les biblioteques públiques que programen activitats entorn dels llibres dia sí dia també; tenim moltes famílies que porten la canalla a la biblioteca des de ben petits, des d’abans que aprenguin a llegir per si sols; tenim llibreries especialitzades en LIJ que ofereixen un assessorament preuadíssim a famílies, escoles, instituts i biblioteques a l’hora d’adquirir títols; hi ha més editorials especialitzades que mai; hi ha els clubs de lectura de les llibreries i les biblioteques que són autèntiques “fàbriques” de lectors crítics i tenim a més les xarxes socials per difondre i promoure la lectura. Tot això és el que funciona.

Què no funciona i és importantíssim? El que deia abans: que des d’Educació es prenguin seriosament la lectura, perquè volem que els nostres fills, nebots, néts…, tinguin recursos i siguin crítics, volem que sàpiguen pensar, raonar, opinar, entendre el món i el que els passa, i no ho faran si no són lectors. La solució és la biblioteca escolar, no em cansaré de repetir-ho, fins i tot hi ha una llei que ho diu, perquè hi ha un perfil d’alumne que l’únic lloc on tindrà accés als llibres és a l’escola i a l’institut, tinguem-ho clar.

Què més no funciona? Els mitjans de comunicació: la LIJ és un contingut de segona als mitjans, se’n parla poquíssim (ja ho sé, en general es parla poc de llibres, no baixo de la figuera), de vegades sense tenir-ne gaire idea, sovint amb aquell rerefons d’estar parlant d’un subproducte senzill, com si escriure per a nens i joves fos més fàcil que escriure per a adults. La literatura és sempre literatura, ho ha de ser, l’escriguis per a qui l’escriguis, i si els mitjans entenguessin això, si als diaris, ràdios i teles hi hagués una secció dedicada setmanalment a la LIJ, la percepció que se’n té canviaria, i potser, de retruc, combatríem una mena d’“intrusisme” que a la LIJ penso que és més perillós que en la d’adults: el famós que escriu un llibre, o més concretament, el famós que acaba de tenir un fill i ara resulta que, alehop!, ja sap escriure contes infantils.

Hi ha encara més coses que no funcionen, i una de també molt important té a veure amb els creadors (i amb això acabaré): necessitem que els autors més joves, els que comencen, els que volen escriure, tinguin facilitats per fer-ho, necessitem noves generacions d’escriptors de LIJ, cal ampliar l’ecosistema, però els joves d’avui dia viuen més en precari que mai i evidentment així no hi ha qui escrigui. M’ho explicava Carbó mentre ens treien els micròfons després de la xerrada: “Jo perquè al matí treballava a la Caixa, perquè si no…”, i ho deia com un lament (amb tota la raó), però sentint-lo vaig pensar que els joves escriptors d’ara ho tenen clarament pitjor, i sense ells, i a més a més sense lectors, no és que ens hàgim de preguntar només qui escriurà el futur, sinó també: qui el llegirà?

subratllats anònims vinguts de sant gervasi

TINA VALLÈS

Subratllats anònims vinguts de sant gervasi

Vilaweb
12|2|2021

Beneït sigui l’invent del préstec interbibliotecari! He de començar així perquè des que el vaig descobrir que no hi ha setmana que no exerceixi aquest dret i faci viatjar amunt i avall de la ciutat tot de llibres que de sobte necessito amb urgència. Començo així perquè em fa l’efecte que no és un invent gaire conegut i saber que tens a la teva disposició i de franc tots els llibres de totes les biblioteques de la ciutat deu ser la millor notícia que et poden donar en divendres –i si en vols un d’una altra localitat, em penso que pagant-ne el transport també el pots tenir.

Ara mateix tinc cinc llibres de biblioteques de Barcelona a casa i només un és de la del barri. Aquesta setmana n’he llegit un que venia de la biblioteca de Sant Gervasi. Bé, l’he mig llegit. Tenia unes cent pàgines i vaig arribar a la 51 amb penes i treballs. Per què? Pel llibre? No només, també pels subratllats. La novel·la no em convencia, però era tan breu que si no hagués estat tan “mal subratllada” l’hauria acabada. Era una història entre morbosa i escatològica que no cal comentar, em vull centrar en el lector anònim que va decidir guixar el llibre tot i que no era seu, i sobretot en el que va pensar que era digne de remarcar, perquè em va ben destarotar.

Cada vegada, i no eren poques, que algú en la novel·la es masturbava, pixava, cagava o treia els genitals a ventilar sense venir gaire a tomb, apareixia el llapis del lector a subratllar tots aquells fluids i aquelles ferums amb un traç fort, que deixava un solc a la pàgina, i tremolós, com de qui subratlla al metro o en un estat de tensió poc a joc amb la lectura. Al principi vaig pensar: quina lectura més tendenciosa n’està fent, el senyor del llapis, i de seguida vaig demanar-me per què em pensava que era un senyor i el cap ja em va volar lluny de la novel·la. A mesura que anava llegint, els personatges de ficció m’anaven despertant menys interès, i el del llapis anava prenent cos, forma, veu, olor, tot.

Al meu cap, aquell llapis era escarransit, de propaganda, segurament de l’Ikea, i viatjava amunt i avall del metro de Barcelona a la butxaca d’un abric fosc i ple de boles. Mentre les dones del llibre continuaven espaterrades per tots els racons imaginables, el senyor del llapis per a mi ja tenia uns trenta-cinc anys, vivia en parella i llegia sempre fora de casa, al metro o en cafès, en bancs o mentre esperava algun col·lega amb qui parlaria de llibres, sèries i aquests dies, només una mica, de política. Ja li posava cara i començava a entendre per què subratllava el que subratllava: ho feia per a mi, que llegiria aquell llibre a casa, amb un llumet petit per tota companyia, mentre a l’habitació del costat miraven una sèrie blanca de superheroïnes; bé, no exactament per a mi, sinó per a tots els que arribarien al llibre després d’ell.

En un primer moment, quan només n’havia llegit una desena de pàgines, pensava que els subratllats del senyor de Sant Gervasi responien als seus interessos, que marcava frases que li havien agradat pel que deien o per com ho deien, però de seguida em vaig renyar per fer-ne una interpretació tan simple, sobretot perquè vaig recordar el meu exemplar de La casa de Bernarda Alba, que si algú l’obre es pensarà que a mi només m’interessen els adverbis i els adjectius. És que quan anava a l’institut, en una assignatura optativa de teatre, vam llegir aquesta obra de Lorca durant tot un trimestre i la vam desgranar fins a veure’n totes les costures (totes les que pots veure en un text del mestre quan tens quinze anys, que són unes quantes). Crec que vaig llegir-la una vintena de vegades, i en una de les lectures em vaig proposar esbrinar quants adjectius i adverbis havia emprat Lorca per fer avançar aquell drama tan ple de silencis. No recordo quines conclusions en vaig treure, però sí que en acabat aquells subratllats m’han recordat per sempre més unes classes de lectura teatral que em van obrir tot un món.

I si el senyor del llapis de Sant Gervasi s’havia proposat fer un estudi semblant al meu dels adjectius i els adverbis? I si…?

 (Pausa dramàtica.)

I si…, ai, ai, però i si el senyor de Sant Gervasi no era de Sant Gervasi? I si…, i si aquells subratllats venien d’un altre préstec interbibliotecari? Hauria donat el que fos, en aquell moment, per poder consultar la fitxa bibliotecària de l’exemplar i veure quin camí havia seguit, saber per quantes mans havia passat i discernir quina de totes elles havia sigut la que l’havia subratllat d’aquella manera tan premeditada, com qui assenyala un mugró que es marca sota una samarreta en una innocent fotografia de grup.

Qui podia continuar llegint aquella novel·leta mentre tota aquella altra trama es desplegava cada cop més enteranyinada amb cada nou subratllat? De cop i volta ja res no era segur, el meu cap ja imaginava una senyora fent veure que subratllava com un senyor que s’esvera cada cop que un cos de dona fa alguna cosa més que fer bonic o posar calent aquella mena de lector mascle que llegeix novel·letes com aquella per trobar-hi el que per la xarxa es troba amb un parell de clics i molt menys esforç; aquella mena de mascle que potser després es penja la medalla de llegir una novel·la com aquesta per semblar més obert de mires del que en realitat és. Imaginava aquella senyora articulant tot un discurs polític, tota una reivindicació a partir d’una crítica amagada rere una colla de subratllats i em venien ganes de saber què en pensaria de tot allò l’autora, però després volia tornar a indagar sobre les intencions ocultes rere aquells subratllats, sobre qui hi havia al darrere, i ja tot eren interrogants infranquejables, res no indicava que fos un senyor, ni que fos de Sant Gervasi, ni tan sols de Barcelona, perquè bé havia pogut pagar el cost del transport per poder llegir aquell llibret des de… Vallfogona, Camprodon, Ulldecona, Mollerussa…?

Així que aquells subratllats, que en un primer moment m’havien fet nosa perquè em pensava que em condicionarien la lectura, m’havien acabat fascinant més que el que se suposava que necessitava tant llegir que ho havia demanat per préstec interbibliotecari. Per això, per això em costa tant deixar els meus llibres guixats (mal senyal, si no els he guixat gens), perquè parlen més de mi que el que escric. Necessitaria seure al costat del lector i anar-li dient el motiu de cada subratllat: no, això no és que m’agradi, és que ho marco perquè ho trobo redundant; no, això sí que m’agrada, sobretot per com ho diu més que no pas pel que diu; sí, aquesta frase l’ha dita massa tard, oi que tu també ho veus?; i aquesta altra, aquesta altra convé que la marqui perquè quan escrigui allò que tinc pensat escriure m’anirà bé tenir-la a l’abast.

Potser el senyor o senyora de Sant Gervasi o d’on sigui que va subratllar aquella novel·leta que vaig deixar a mitges buscava en el que escriuen els altres exemples o contraexemples per trobar la manera d’escriure ell o ella després. O, potser, fent aquell recompte explícit de fluids i ferums volia fer veure als futurs lectors no d’aquell llibre sinó d’aquell exemplar que la novel·leta abusava d’aquella mena d’escenes fins al punt de buidar-les de tot el gas, de tota la força, que d’entrada podien tenir. Potser, potser…, tot són potsers, tot són opcions, i jo com a lectora n’he de triar una, de lectura, perquè llegir és triar i de vegades t’ho recorden uns subratllats anònims vinguts de Sant Gervasi. Beneït sigui l’invent del préstec interbibliotecari, oi?

escriure amb els peus

 

TINA VALLÈS

Escriure amb els peus

Vilaweb

17|9|2020

No sé si anava calçat l’escriptor argentí Matías Serra Bradford (1969) quan va escriure Diario de un invierno en Tokio, sobre els setze dies, del 7 al 23 de febrer de 1999, que va passar a la ciutat de Tòquio empaitant un fotògraf i observant la ciutat. Me l’imagino escrivint descalç a l’hotel, me’l vull imaginar descalç perquè és ell qui em fa escriure el que ara escriuré, descalça jo també al meu escriptori. Al final de l’entrada del dissabte 13 de febrer de 1999, Serra Bradford diu: «De sobte la serenitat d’una certesa insensata: hi ha una altra persona en aquesta ciutat que sap bé que un nen, una nena, dibuixen millor i més concentrats si ho fan descalços.» No duia sabates quan ho vaig llegir, a casa sempre llegeixo descalça. No duia sabates i vaig recordar que quan m’assec a escriure, no a corregir o a traduir, a escriure, de cop i volta tot em fa nosa, i m’he de descalçar, treure el rellotge, intentar no notar cap costura que m’engavanyi, sentir el cos lliure per poder deixar-me anar amb les tecles, els dits, el cap.

Serra Bradford potser duia les clàssiques sabatilles d’hotel, aquelles de tovallola, de sola tova que es doblega, que caben en un sobre i te les trobes al lavabo de l’habitació, o anava descalç, o amb mitjons, quan prenia les notes per al seu diari, i vull estar convençuda que quan les va revisar deu anys després, el 2009, tal com ho indiquen alguns peus de pàgina de l’edició de Minúscula, ho va fer calçat, ben calçat, amb sabates de cordons o de sivella. I a partir d’aquí ja em llanço a pensar com pot condicionar l’escriure el fet de tenir els peus lliures o atrapats dins de pell sintètica, posem per cas, i tinc ganes de saber quin peu calçaven els que escrivien abans que Serra Bradford i servidora.

Abans, però, em llanço a fer una enquesta frívola per saber com escriuen els escriptors que conec, pel que fa als peus: de 147 enquestats, el 39,5% diuen que escriuen descalços, el 5,4% calcen sabates quan escriuen, el 36,1% porten sabatilles i el 19% no tenen manies amb els peus a l’hora d’escriure. Si sumo els descalços i els de les sabatilles, puc afirmar que el 75,6% escriuen a casa o en un lloc prou acollidor i íntim on no cal anar calçat. No sé, però, si en el 5,4% hi ha gent que escriu calçada, i ben calçada, a casa, com ho feia el naturalista francès Buffon, que necessitava vestir d’etiqueta per escriure i amb una espasa lligada a la cintura, o com Alexandre Dumas, que sempre duia una túnica vermella i unes sandàlies, quan escrivia, i que fins i tot tenia manies cromàtiques per als papers i escrivia en fulls blaus la ficció, en fulls grocs la poesia i en fulls rosa els articles. El que sí que sé és que entre aquest escadusser 5,4% no hi deu haver ningú com Victor Hugo.

L’autor d’Els miserables escrivia despullat. Els seus criats tenien l’ordre de guardar-li la roba fins a una hora concreta que ell els havia dit abans, i encara que després, un cop nu i tancat a la cambra d’escriure, els implorés que es volia vestir, ells havien de ser fidels al que els havia dit abans, quan anava vestit, sobre l’hora de tornar-li la roba. Diuen que de vegades duia un xal gris, potser a l’hivern, per no refredar-se. Qui es refredava cada dos per tres era Chateaubriand, que dictava el que escrivia caminant descalç per l’habitació, i ja se sap que els refredats entren pels peus. No sé si Schiller va passar gaires pulmonies, però em semblaria la mar de versemblant que fos així perquè diuen que escrivia amb els peus ficats dins d’una galleda d’aigua glaçada.

Agatha Christie escrivia en molts llocs diferents, però diuen que quan havia de rumiar sobre l’escriure es tancava al lavabo, s’omplia la banyera i s’hi podia estar hores pensant i menjant pomes. Sabem que tant Capote com Pla escrivien molt al llit, així que hem de suposar que ho feien descalços, tot i que no em costa gens d’imaginar l’escriptor català calçat amb espardenyes i ajagut al llit, i tant li és si els llençols acaben bruts de la quisca de les soles. Un altre que escrivia descalç era García Márquez, que es veu que necessitava que la seva habitació estigués sempre a una temperatura concreta –potser per no refredar-se?– i que a l’escriptori hi hagués flors grogues.

I si parlem de peus i d’escriure, hem de fer una menció especial als que escrivien drets. Woolf i Nabokov tenien un faristol, com si fossin pintors, i diuen que sovint escrivien drets. Woolf només ho feia dues hores i mitja al dia, i després devia seure en aquell escriptori davant del jardí de casa seva que corre per les xarxes retratat de mil i una maneres, amb una cadira incomodíssima en la qual no es fixa gairebé ningú. Dostoievski també escrivia dret, de nit, caminant amunt i avall per l’habitació per vèncer la por de la foscor i la mania persecutòria que patia. I se sap que Pessoa també escrivia sovint dret, en un escriptori-calaixera que s’ha fet molt famós d’exposició en exposició.

Ara que la majoria escrivim més en pantalla que en paper, imagino que escriure dret deu voler dir fer notes de veu amb el mòbil o enviar-se missatges de text a un mateix mentre es va amunt i avall de la ciutat… calçat. Sigui com sigui, acabo aquest article amb els peus nus entortolligats a una pota de la cadira, mal asseguda, pensant que un altre dia tocarà parlar de les cervicals, les lumbars i els problemes de ciàtica dels escriptors, i caldrà anar amb peus de plom, que a jutjar per les fotos de cadires de plomes il·lustres que circulen aquí i allà diria que cap gaudia d’una bona salut vertebral.

Deixo per al final el pobre Dan Brown, que es veu que pateix de migranya crònica i abans d’escriure ha de fer tot d’exercicis enduent-se els peus al cap o el cap als peus, no ho he entès bé, per després escriure aquelles novel·les que…, ehem, senyor Brown, la salut és el primer, faci el favor.

Llegiu també -----> A peu dret.

no han obert les biblioteques

TINA VALLÈS
No han obert les biblioteques
Arallegim
20|6|2020

No els hauria d’haver dit a les filles que ja han obert les biblioteques. Per a elles no han obert. A primers de juny em vaig embalar dient-los-ho i vam seure a consultar el catàleg en línia per triar quins llibres s’endurien. Va ser un desastre.

Les biblioteques només havien “obert”: no totes, amb cita prèvia -el demanar hora de tota la vida- i enviant abans la llista de llibres que et volies endur. Res de vagarejar entre prestatges i deixar-te sorprendre per un títol inesperat. Si tens deu anys o menys, la cerca per autor o títol no t’ajuda i o vas a parar a autors i col·leccions que ja coneixes o et bloqueges i no et convenç res. Els nens necessiten tocar els llibres per decidir-se: els obren, els fullegen, en llegeixen la contra, potser la primera pàgina, en miren les il·lustracions, i llavors pensen si se’ls enduen o no. Els nens? Els grans també.

Si ets gran et pots espavilar amb el catàleg en línia, segurament abans ja anaves a la biblioteca amb alguns llibres apuntats en un paper, i després en queien un parell més que ensopegaves per casualitat a la taula de novetats o al carret de devolucions. Ara només t’enduràs els que des de casa havies decidit que t’enduries, no hi ha marge per a la improvisació, i t’hi conformes com t’has anat conformant una mica amb tots els canvis dels últims tres mesos, però enyores, per exemple, aquella sorpresa de veure que la biblioteca del barri ha comprat una novel·la que fa temps que volies llegir. Però, i si ets molt gran? O i si no tens eines per accedir al catàleg? Com t’ho fas? La biblioteca tampoc ha obert per a tu.

Ara que ja han desprecintat els parcs infantils i que la fase 3 ha passat com una exhalació, potser començarem a recuperar de debò l’ús de la biblioteca, potser encara no com l’espai acollidor que era abans de la pandèmia, però tindrem paciència i no collarem els que es trenquen les banyes perquè hi puguem tornar. Ara bé, tinguem present que un cop més els nens hi han sortit perdent amb la “nova normalitat”, que quan et basten els dits de les dues mans per dir la teva edat no hi entens de cites prèvies, la vida no la planifiques i des que et lleves fins que te’n vas a dormir estàs obert a les sorpreses, i les sorpreses no demanen hora.

No els hauria d’haver dit a les filles que ja han obert les biblioteques. Per a elles no han obert. Les han tornades a oblidar, i també als més grans. Però confio que els que hi treballen sabran posar-hi remei de seguida que puguin... o els deixin.

s'hi arriba llegint

TINA VALLÈS
S'hi arriba llegint
Vilaweb
30|1|2020

Maksim Gorki tenia vuit anys quan el seu avi el va obligar a deixar l’escola, feia tres anys que era orfe de pare, els diners escassejaven i el van posar a treballar d’aprenent. El seu interès per la literatura, doncs, no li va arribar a l’escola, sinó per l’àvia, que li explicava contes cada nit. Als dotze es va escapar de casa i va recórrer Rússia de feina en feina —rentaplats, flequer, estibador, vigilant nocturn… 

Charlotte i Emily Brönte van haver de deixar l’internat on estudiaven a nou anys i a set respectivament perquè dues de les seves germanes havien mort de tuberculosi per les males condicions de l’escola. Van passar sis anys fins que no van anar a un altre internat, a Bèlgica. 

Jack London va deixar l’escola a deu anys i va començar a treballar en una fàbrica de conserves. Va estalviar durant tres anys i es va comprar una balandra per dedicar-se a la pesca furtiva d’ostres. Quan se li va espatllar el veler, es va enrolar com a mariner en una goleta. I als quinze va tornar a la seva ciutat natal per anar a l’institut. 

El pare d’H. G. Wells era jugador professional de criquet i quan es va trencar la cama, el seu fill va haver de deixar l’escola per començar a treballar en una merceria. Anys després va tornar a estudiar gràcies a les beques i va acabar fent la carrera de biologia. 

José Saramago era fill de camperols i a dotze anys va deixar l’escola per estudiar de mecànic. Per sort, va fer alguna assignatura d’humanitats i així va conèixer els clàssics, però els seus pares no podien pagar-li els estudis i ho va haver de deixar i començar a treballar de serraller. 

Mark Twain també va haver de deixar l’escola a dotze anys perquè es va morir el seu pare i la família es va quedar sense recursos. Va entrar d’aprenent a la impremta on treballava el seu germà a canvi de menjar i roba. Pocs anys després el seu germà va comprar una petita impremta, va crear un diari i Mark Twain hi va publicar els seus primers articles. 

«Les escoles, tal com són ara, no són llocs populars per a l’educació, sinó més aviat presons on es retenen els nens perquè no molestin els pares», això ho va dir l’escriptor irlandès George Bernard Shaw (1856-1950), que va decidir deixar l’escola a catorze anys perquè creia que l’educació formal no li servia per a gairebé res, i va passar moltes hores llegint sobre art, història i literatura a la biblioteca, on també va començar a escriure. 

Ray Bradbury deia que no cal una educació universitària per ser escriptor, que ell ‘vivia’ a la biblioteca i que s’hi va ‘graduar’ a vint-i-vuit anys, que allà va aprendre-ho tot sobre temes, gèneres i estils literaris. 

M’aturo aquí, però hi ha més autors universals (Dickens, Borges, Faulkner, Bolaño…) que han passat poc temps a l’escola, per motius familiars o per decisió pròpia. No és igual no poder anar a l’escola que no voler-hi anar, però hi ha una cosa que tenen en comú tots els que he esmentat fins ara: llegien molt, i molts d’ells feien mitja vida a la biblioteca. Evidentment estem parlant d’uns altres temps –el més contemporani és Bolaño i ja queda lluny a les generacions que ara van a l’escola–, però si una cosa té la literatura és que la manera d’arribar-hi no ha canviat gens des de fa segles.

A escriure s’hi arriba llegint. Gorki, les Brönte, London, Wells, Saramago, Twain, Shaw, Bradbury… van passar més o menys anys escolaritzats, van tenir més o menys sort amb l’escola, però tots llegien i llegir els va portar a escriure. La llavor és als llibres i en principi és a l’abast de qualsevol que els obri. Després caldrà que hi hagi talent i oïda, és clar, i hi haurà la possibilitat de polir la tècnica amb totes les classes, tallers i seminaris que us semblin, però el punt de partida és comú i passa per la lectura. Desconfieu sempre dels escriptors que diuen que no tenen temps de llegir perquè han d’escriure; en aquest cas sabem què va abans, si l’ou o la gallina.

el peix i els llibres

TINA VALLÈS
El peix i els llibres
Ara llegim
3|1|2020

Els deu més venuts de la setmana, els millors del 2019, els millors de la dècada, les novetats que vindran: tot són llistes de títols, quan parlem de llibres aquests dies. Qui vulgui estar al cas del que es publica, haurà de fer-se una llista tard o d’hora. Però ¿realment aquestes llistes fan servei als lectors o només ens les mirem amb lupa els del gremi? ¿Els deu més venuts són una guia de lectura? ¿De debò el peix es mossega tant la cua?

Hi ha altres maneres de triar què llegim que no passen per aquestes llistes que semblen deures. Articles, ressenyes i crítiques són una bona guia, si sintonitzes amb qui escriu. Hi ha les recomanacions de xarxes de lectors que tinguin gustos semblants als teus. Sempre tindràs els col·legues i amics -el més fiable, sobretot si la recomanació és privada, sense hashtags ni mencions a editorials, autors i traductors per quedar bé-. I et pot servir també donar un cop d’ull a la taula de novetats de la llibreria del barri, o al taulell de novetats de la biblioteca. Tot això si vols llegir el que s’acaba de publicar. Però, fora dels del gremi, ¿els lectors pateixen tant per llegir el que s’acaba de publicar? ¿Viuen de veritat tan pendents de la novetat? ¿De debò el peix etcètera?

A les llibreries, a les biblioteques, jo veig gent que agafa dos i tres volums i en llegeix contra, solapa, potser primera pàgina, i llavors mira al buit i ve el moment de la decisió. També hi veig gent que s’acosta al taulell i demana a la llibretera, o bibliotecària, més títols d’aquell autor, o més novel·les d’aquell tipus, o més llibres sobre aquell tema. Són altres vies d’arribada als llibres que no passen per cap llista. Però la via que més m’agrada, empatada amb la dels amics i col·legues, és la dels mateixos llibres: quan un títol et porta a un altre, quan llegir et genera la necessitat de llegir més o, si ho voleu, quan és el mateix autor qui et recomana què pots llegir després i t’indica un camí que per sort no s’acabarà mai. D’aquest any en tinc dos casos especials. Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va fer anar a llegir la seva novel·la anterior, Els dics, i també El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís. Però el que s’enduu el premi és Tema libre, d’Alejandro Zambra, que de moment m’ha fet descobrir La novela luminosa de Mario Levrero i Últimas noticias de la escritura de Sergio Chejfec, però que és tot ple de referències per anar encadenant lectures sense que el peix es mossegui mai la cua. Els llibres no són com el peix, no sempre el més fresc és el més bo.

inventari de la cel·la 443

TINA VALLÈS
Inventari de la cel·la 443
Vilaweb
14|3|2019

El 2 de març de 2019, l’investigador Pablo La Parra Pérez va penjar a Twitter la «Relación de libros y objetos pertenecientes a Salvador Puig Antich», un document produït a la Model de Barcelona el 6 de març de 1974, quatre dies després del seu assassinat a mans de l’estat franquista, ara fa quaranta-cinc anys, i que forma part del fons Puig Antich de la Biblioteca Pavelló de la República (a la Universitat de Barcelona), on es conserven tots els seus papers personals donats per Carme Puig Antich (consultables aquí, en pdf):

Quaranta-cinc anys després de la seva mort, els llibres i els objectes que l’acompanyaven a la cel·la 443 sembla que encara hi siguin, en llegir-los en aquest inventari mecanografiat, i se’n poden treure conclusions (segur que no totes encertades). Se’n dedueix, per exemple, que Puig Antich devia llegir Proust en francès —i que qui va escriure aquesta llista no en sabia gaire, perquè Albertine disparue esdevé Albertine Duspane— i Freud en castellà, i aquests són els dos autors de qui té més llibres. També hi ha clàssics com l’Eneida, la Ilíada i l’Odissea —que per com se citen els devia llegir en castellà—, i dos diccionaris de llengües mortes, de llatí i de grec. Els llibres de psicologia, de psicomotricitat, d’interpretació dels somnis, d’incomunicació, fan imaginar un Salvador introspectiu i reflexiu, escoltant-se a ell mateix i preparant-se per al que hagués de venir. I després hi ha un títol que tal vegada no acaba d’encaixar amb la resta i que l’imagino com una mena de distracció entre assaigs i recerques de temps perduts: Viaje a Cotiledonia, de Cristóbal Serra (1965), una novel·la que és un llibre de viatges a la manera de Swift però trencant-ne les convencions, com afirma l’escriptor i editor Ramon Mas: «El que ens ofereix són una sèrie d’informes breus i estrambòtics en referència a les diverses cultures i races que conviuen a la terra dels cotiledons, on el narrador assegura haver viscut una llarga temporada.»

Confesso que no coneixia Cristóbal Serra, que no he llegit aquest llibre que sembla força introbable (tot i que el 2015 se’n va fer una adaptació a novel·la gràfica, a càrrec de Pere Joan i Edicions del Ponent) i que no sé si ho faré, perquè no sol ser la mena de literatura que m’interessa, però he imaginat Puig Antich llegint-se’l a la cel·la, potser rellegint-lo, nou anys després de ser publicat, i m’he preguntat si se l’havia comprat ell, qui n’hi havia parlat, i on és ara aquest exemplar. I si el trobo, algun diumenge al Mercat de Sant Antoni, potser me l’enduré i el fullejaré i penso com deu ser llegir una novel·la tan lliure, tan poètica i tan estrambòtica tancat a la cel·la 443 de la Model i amb el futur incert pessigant-te el clatell. També m’agradaria saber què devia subratllar, si subratllava (no veig que surtin llapis ni bolígrafs a la relació d’objectes), dels assaigs de Problemas del nuevo cine (1971) amb Umberto Eco, Pier Paolo Pasolini, etcètera. I tants altres interrogants que planteja aquesta llista, teclejada segurament per un funcionari del tot ignorant del que podia donar de si aquest inventari.

Hi ha vint-i-cinc llibres en total, se’ls devia endur tots de cop? O els hi van anar portant els familiars? Com decideixes quins vint-i-cinc llibres t’enduus a la cel·la? Amb quin criteri? Potser Puig Antich va llegir Proust per primer cop a la presó, potser va pensar ara tindré tot el temps que em cal per llegir-lo amb la morositat que demana, o potser en va fer una relectura, perquè quan sents que la vida se’t pot acabar en qualsevol moment, encetes llibres nous, noves lectures, o tornes als teus clàssics?

I encara hi ha els objectes, comences a llegir les peces de roba que tenia i el vas vestint i desvestint i veient el pas de les estacions entre aquelles quatre parets. Et demanes qui es devia fumar aquells sis paquets de Ducados que va deixar. La pastilla de xocolata Dolca, estava sencera? És l’únic comestible que tenia a la cel·la, potser se n’enduia un tros a la boca i se’l deixava fondre entre llengua i paladar mentre escrivia cartes? Podríem saber quina olor feia si mescléssim els perfums del sabó Moana i el Rexona i el xampú Geniol, i si es rentava les dents l’alè el tenia de dentífric Neodens barrejat amb la fortor inesborrable del Ducados, això segur.

«El temps que passa (la meva Història) diposita residus que es van apilant: fotos, dibuixos, carcasses de bolígrafs-retoladors ja secs de fa temps, carpetes, gots perduts i gots no retornats, embolcalls de cigars, caixes, gomes, postals, llibres, pols i llepolies: el que jo anomeno la meva fortuna.» És el «Petit pensament plàcid núm. 2» del llibre Espècies d’espais de Georges Perec (la traducció del fragment és meva).

Era inevitablement perequiana, la llista de Salvador Puig Antich, i són la seva fortuna tots aquests llibres i objectes. Els objectes que tenim, sobretot si els hem triat per endur-nos-els a un lloc tan determinant com pot ser-ho una presó, ens defineixen, i quan desapareixem ells es queden i són com la carcassa del que vam ser, com aquella pell de serp abandonada després de la muda. Es queden i parlen per nosaltres, els llibres a mig llegir, els subratllats, el xampú mig ple, el llapis sense punta, les sabatilles de retaló, uns caramels a la butxaca d’uns pantalons, són pistes de per on hauria pogut seguir la vida, marques d’on s’ha aturat. Quatre dies després que matessin Salvador Puig Antich, un funcionari de la Model, o més d’un, devia entrar a la cel·la 443 i prendre nota de tot el que hi havia, i si imagino aquesta escena li poso guants i li demano que si us plau ho deixi tot tal com estava, la pell de serp encara amb la forma de qui l’habitava, perquè la puguem veure, imaginar, viva una estona més.

perdre el mapa

OPINIÓ

Vaig perdre el mapa

'Com classifiques el que llegeixes? Perquè... ho classifiques?'

Per: Tina Vallès

 Divendres  22.01.2016 

Fa uns dies, una amiga, professora d’institut, em demanava que li digués, molt gràficament i clara, per als seus alumnes de secundària, quines eren les diferències entre els llibres (em nego a dir-ne literatura) de consum i la literatura (ara sí). Vam fer uns quants intents, una altra amiga (també professora) i jo, de dibuixar una línia entre els llibres comercials i els literaris i no sé si ens en vam sortir. Al final vam trobar una frase lapidària per a descol·locar els alumnes: els llibres de consum tenen trames, la literatura té veu. I ens vam quedar tan amples.

No és veritat. No ens vam quedar tan amples. Totes tres sabíem que fèiem trampa, com sempre se’n fa quan et demanen que classifiquis el que sigui que tingui relació amb la creació, amb l’art; quan et demanen que posis fronteres, etiquetes, que endrecis noms dins de calaixos de gèneres, que redueixis a un mot o dos tota la creació d’un artista.

M’imagino que la majoria fugiríem d’estudi amb una frase lapidària, quan ens posen en aquests compromisos; però com que no podem, assagem llistes, classificacions, categories, i després, si algú ho intenta dur a la pràctica, posem els ulls en blanc quan apareix el primer inclassificable i deixem anar allò de l’excepció que confirma la norma.

Però escriure, o crear, és buscar l’excepció, trencar la norma. La norma hi ha de ser, l’has de conèixer, però no per seguir-la com un tutorial, sinó per saber què no seguiràs quan escriguis, què posaràs contra les cordes fins a trencar-les, perquè ningú no et pugui desar mai en un calaixet amb una etiqueta i quedar-se tan ample.

Després de la conversa amb les meves amigues professores, una editora em va escriure demanant-me noms d’autores que fessin una cosa concreta (quina, ara tant és), que escrivissin d’una manera que ella necessitava en aquell moment i que no trobava. Ara l’exercici s’havia capgirat, però les ganes de guillar eren les mateixes que abans. Si no tens els autors classificats en calaixets, com els trobes quan els busques? Si els autors que llegeixes són tots excepcions, qui hi ha dins dels calaixets? Encara més, tens calaixets? Com classifiques el que llegeixes? Perquè… ho classifiques? Em vaig tornar a quedar en blanc i vaig sortir del pas dient dos noms més que obvis que l’editora ja tenia en ment. Vaig prometre-li que hi continuaria pensant. I ho vaig fer. I no me’n vaig sortir.

Les dues converses, la de les professores i la de l’editora, se’m van connectar i vaig voler fer un exercici: provar de classificar l’últim autor que m’ha deixat sense alè, mirar de trobar-li un calaixet, o potser dos, on col·locar-lo, buscar-li un parell d’etiquetes que li escaiguessin. Els calaixets, les etiquetes, després de pensar-hi molt, van ser ‘home’ i ‘escriu’ (abans que ningú em salti al coll, aquest ‘home’ és un genèric, no hi vegeu res més). O això o havia d’omplir una paret de calaixets, i penjar dotzenes d’etiquetes de cada pom. Llavors vaig imaginar una nova conversa amb les meves amigues professores i em va venir una segona frase lapidària al cap: literatura és el que no es pot classificar. Això sí que és una fugida d’estudi!

Avergonyida per l’epitafi que acabava de perpetrar, per sort en soledat, vaig decidir llegir el primer llibre d’aquest autor, que tot just ara s’ha publicat en castellà (l’autor escriu en portuguès), i que sembla que, segons diu Júlia Studart al pròleg, és com un manual d’instruccions de com llegir-lo. Parlo de l’autor portuguès Gonçalo M. Tavares, i del seu primer llibre, de poesia, ‘Livro da dança’ (2001), que els valents de Kriller71 Ediciones, amb Aníbal Cristobo al capdavant, acaben de publicar en una edició bilingüe castellà-portuguès: ‘Libro de la danza‘ (amb traducció al castellà del mateix Cristobo).

Tavares sempre em respon preguntes que no em faig, i ara volia provar si també me’n respondria una que li dugués feta. I vaig comprovar que sí. Tavares em va respondre amb un poema; us el deixo traduït al català aquí, és un regal.

El mapa

Sempre sentia la matemàtica com una presència
física; en relació amb ella em veig
com algú que no aconsegueix
oblidar el seu canell perquè s’ha posat una camisa massa
estreta de punys.
Perdoneu-me la imatge: com
en un bar de putes on es va a beure una cervesa
i provocar amb la nostra indiferència el desig
interessat de les dones, la matemàtica és això: un
món on entro per sentir-me exclòs;
per percebre, en el fons, que el llenguatge, en relació
amb els números i els seus càlculs, és un sistema,
al mateix temps, milionari i captaire. Escriure
no és més intel·ligent que resoldre una equació;
per què vaig optar per escriure? No ho sé. O potser sí que ho sé:
en la possibilitat d’encertar molt, existent
en la matemàtica, i la possibilitat d’errar molt,
que existeix en l’escriptura (errar, caminar
més o menys sense meta), vaig optar instintivament
per la segona. Escric perquè vaig perdre el mapa.

Vaig trobar la resposta en una pregunta de Tavares (‘per què vaig optar per escriure?’): literatura és quan et fas preguntes. I essent conscient que això podria ser una altra fugida d’estudi muntada al llom d’una altra frase lapidària, marxo acariciant-li la crinera, no sé on vaig, però errar és el camí.