avui, última trobada de la temporada (rima fatal inclosa)

 

la barcelona de la despentes

MARÍA JOSÉ GÓMEZ
La Barcelona de Virginie Despentes
TimeOut
7|5|2018

 

“Barcelona és la ciutat favorita dels francesos”, escriu Virginie Despentes a la tercera part de Vernon Subutex. I les estadístiques li donen la raó: França ocupa el tercer lloc del podi dels països que més ens visiten, rere els Estats Units i el Regne Unit. D’on prové aquest delit per casa nostra? Per Despentes, els francesos, però sobretot els parisencs, senten fascinació per la idea de “vida dolça” que ofereix Barcelona. “El ritme és molt més calmat, la gent, més relaxada i tranquil·la, el sol...”: la nostra ciutat és totalment el contrari que París, segons l’autora. Funcionen com ciutats gairebé complementàries: “El que et falta quan fa massa temps que estàs a Barcelona, ho tens a París”. Un yin i yang que encaixats ofereixen la perfecció. Bingo!

Des de fa uns deu anys, la Virginie ha viscut temporades a Barcelona. Va començar a venir perquè hi vivia la seva anterior parella, Paul B. Preciado, i després, la seva actual nòvia també hi residia. Durant les seves estades barcelonines va escriure la major part de la trilogia 'Vernon Subutex'. Entre el Besòs i el Llobregat, l’autora francesa ha trobat inspiració i temps: “Per escriure és perfecte: com que no conec tanta gent és molt més fàcil tancar-me, concentrar-me i treballar”. Ser la parella d’algú que escriu no és la bomba, adverteix: “Escric tres o quatre hores al dia, però estic tancada molt més, perquè el fet d’escriure en si mateix no és el més important de l’escriptura. El més important és el temps en què no fas res, però vas madurant la història. Algú com jo està pràcticament el dia sencer a casa”.

La Virginie té recança a l’hora de parlar de llocs concrets, sobretot dels més petits. Una recomanació benintencionada pot acabar amb la màgia d’un local quan s’omple de passavolants. “A Barcelona tenia la sensació que cada vegada més i més espais estaven oberts únicament per a turistes –valora–. A París no tens aquesta sensació: aquí els llocs estan oberts per a rics. És un altre tipus de problema. París és per a la gent que té molta pasta, i Barcelona per als que no hi viuen”. Més diferències entre París i Barcelona, però, en aquest cas, el punt cau a favor nostre. Li encanta la relació que tenim amb la poesia i considera que gaudim d’una oferta poètica molt interessant, no únicament en espais concrets, sinó en activitats i recitals que s’escampen per diferents punts de la ciutat. Recomana especialment els espectacles de poesia, performance i música que Alicia García Núñez fa amb el col·lectiu VOCDAT. “Les he vist uns set o vuit cops i cada vegada ha sigut exquisit”, recorda. També menciona Eduard Escoffet – “és súper potent”, assegura– i els seus espectacles en què combina lectures de poemes amb música.

Vistes al mar i olor a sofregit

Una de les coses que li agraden més quan ve a Barcelona és aixecar-se ben d’hora i anar a la platja de la Barceloneta. És un moment únic en què hi ha el canvi de pantalla: la gent de la nit que hi ha anat per veure sortir el sol es creua amb els passejadors de gossos més matiners, mentre els iaios i les iaies “super cool” que prenen el sol cada dia de l’any comencen a aparèixer per ocupar el lloc que els pertany per una llei no escrita, però que tothom respecta.

Explica que la Barceloneta, on va viure, la va impactar. A 'Vernon Subutex' fa una descripció d’un barri que fa olor de mar i sofregit: “Un hombre golpea bombonas de butano con una llave de metal por las calles de la Barceloneta. Se para en los cruces y espera que lo llamen de un balcón y le digan qu suba. Ráfagas de viento levantan la ropa tendida en los balcones, hacen flotar las banderas catalanas y los pareos que están secándose...”.

Llegir per escriure

És natural que una escriptora tingui tirada per les llibreries, i, en això, Barcelona també pot satisfer les necessitats de la Virginie: “Si t’agraden els llibres, Barcelona és una súper ciutat”, afirma. Destaca La Raposa (Tapioles, 47), llibreria especialitzada en feminisme i transfeminisme i bar vegà al Poble-sec, on “menges bé, et sents bé, et cauen bé”, i en general qualsevol llibreria feminista, com Pròleg (Sant Pere Més Alt, 46), degana a Catalunya i Espanya, i una de les primeres d’Europa a especialitzar-se en llibres de temàtica de dones. També menciona La Central del carrer Mallorca (“meravellosa”), on moltes tardes dirigeix els seus passos quan surt a passejar.

Barcelona xino-xano

Caminar és una de les seves rutines diàries. Barcelona xino-xano. Camina per la ciutat i també pels parcs, com el del Jardí Botànic i el del Grec –sobretot de bon matí, quan hi ha menys gent–, i també pel parc de l’Oreneta a Sarrià, des d’on es gaudeix d’una perspectiva de la ciutat molt diferent de la de Montjuïc.

Parar, respirar, menjar...

A l’hora de menjar i beure, recomana tres llocs de la Barceloneta. Al Bar Ké (Baluard, 54), a la plaça del mercat, hi anava al matí, mentre que per fer el vermut prefereix un clàssic del barri: l’Electricitat (Sant Carles, 15). També li encanta la terrassa davant del mar del Santa Marta (Grau i Torras, 59) quan obre, cap a les 11 del matí, i està pràcticament buit. I per celebrar que ha arribat a Barcelona, com una mena de ritual, l’escriptora s’instal·la a La Monroe (Pl. Salvador Seguí, 1-9) i demana una de les racions colossals de nachos que preparen al bar de la Filmoteca.

el trasbalsat i suggestiu microcosmos del subutex de despentes

XAVIER ALIAGA

El trasbalsat i suggestiu microcosmos del Subutex de Despentes

El Temps
27|5|2020

Una de les novetats importants dels convulsos inicis d'aquest 2020 ha estat la publicació en Sembra Llibres de 'Vernon Subutex 2', la segona part de la celebrada trilogia de l'escriptora, cineasta i icona del feminisme 'queer' i heterodox Virginie Despentes. Un volum que rebla el clau d'un microcosmos singular, el del protagonista i el seu entorn, que en realitat és una projecció col·lectiva d'una França trasbalsada i estupefacta, profundament desorientada. Un viatge literari i mental fascinant que no voldreu abandonar.

Arribe a la trilogia d'una manera un tant atípica, devorant successivament els dos primers volums com qui arriba tard a una sèrie i s'engoleix dues temporades d'una. I podríem estirar del símil: com ara el tercer volum ja ha estat publicat a Espanya, no hi ha una altra que fugir dels espòilers com de la covid-19 fins que Sembra tinga enllestida en català la tercera part. L'espera es farà llarga: a causa de la pandèmia, que ha provocat canvis en la programació de les editorials, encara no hi ha una data fixada. Però pagarà la pena per gaudir de la meritòria translació d'Anna Casassas d'un original que s'esbrina farcit d'argot, col·loquialismes i trampes lingüístiques diverses.

A l'espera de la resolució de la història, òbviament substancial, Virginie Despentes (Nancy, 1969) ha sabut atrapar-nos en la seua teranyina. La polèmica autora de Teoria King Kong o de la incòmoda Baise-moi (literalment, “folla'm”), no és una prosista enlluernadora. Tampoc no és una escriptura exempta de recursos, però allà on l'autora planta el seu fortí és en una narrativa directa, atractiva, suggestiva i, en certa manera, canònica. Quan alguns crítics suggereixen que Despentes, més que l'operatiu post-modern que se li suposaria, emula la novel·la decimonònica de Balzac, no erren el tret.

En tot cas, no cal fer la lectura d'això en clau de retret: la francesa és una narradora solvent, hàbil a l'hora de contar la història principal i sargir-la amb les línies narratives paral·leles. Tot, sense grans caigudes d'interès en el relat. L'ordre en mig de l'aventura en el qual naufraguen molts dels autors i autores novells que, embolicats en la corfa, obliden la importància de l'administració narrativa, de les virtuts d'una història ben contada. Quelcom més valuós que els experiments formals buits i dessubstanciats.

En el cas de Despentes el mecanisme funciona perquè hi ha un món al darrere, la construcció del protagonista principal, Vernon Subutex, i de la seua xarxa relacional, traspua veritat i versemblança, fins i tot en els moments més esbojarrats. Potser hi ha una mica de suggestió en el que vaig a dir-los, tal vegada actua el pes del personatge en benefici de la seua criatura, però em fa la sensació que la biografia de Despentes, el munt de vivències acumulades al llarg d'un mig segle d'existència agitat, amb experiències com el pas per la prostitució, nodreixen el relat. I, el que és més important, el despullen de prejudicis i cotilles d'un malentès sentit de la correcció política. La manera ordenada de contar es fusiona amb un material lliure, àcid, descarat i descarnat, que salta als ulls, arrapa i mossega.

L'autora, tanmateix, no sols es nodreix de vivències. Hi ha una evident voluntat de fabulació i, al mateix temps, una capacitat d'anàlisi i observació de la societat. Vernon Subutex, el paio de la tenda de discos, desnonat i abocat a la mendicitat, un supervivent dels temps gloriosos del rock que viu de rendes i carisma, és un personatge potent, capaç de sostenir una història. Algú que recorda, per a bé, el Francis de l'estupenda Yo fui Johnny Thunders de Carlos Zanón, un autor que faria furor entre la parròquia de Despentes. I a l'inrevés.

Així i tot, és la galeria de personatges secundaris la que arrodoneix el discurs, la que permet reconstruir un món perdut (tot el que envolta el personatge mort per sobredosis de l'antiga estrella de rock indie, Alexandre Bleach) i extraure'n lectures de la França estupefacta anterior a la Covid-19, a través de velles estrelles del porno, d'operadors de borsa cocaïnòmans, de joves immigrants de tercera generació que troben aixopluc i respostes en l'Islam, de detectius i fauna diversa del món de la nit, de maltractadors, feixistes i àngels caiguts que viuen al carrer. Com acaba fent el mateix Subutex.

Petites galàxies agitades que, a l'entorn del protagonista i d'un macguffin detectivesc i en el fons poc rellevant (la recerca d'un vídeo en el qual apareix Bleach), Despentes fa convergir amb saviesa i certes llibertats en una segona part més creativa i desfermada que l'anterior. Que convida a esperar cobejosament, com qualsevol sèrie o serial ben construït, els capítols amb el desenllaç. 

virginie despentes conversa amb jordi nopca

 

Virginie Despentes

Conversa amb Jordi Nopca

i Christina Rosenvinge

L’escriptora francesa Virginie Despentes és una de les veus més vigoroses del feminisme modern. Despentes, que va deixar casa i estudis als disset anys i va ser prostituta i punk, és autora de la novel·la Baise-moi (Fóllame), de la trilogia Vernon Subutex i de l’assaig autobiogràfic Teoria King Kong (L’Altra Editorial/Penguin Random House, 2018). L’autora va conversar amb el periodista i escriptor català Jordi Nopca. Els va acompanyar en escena la cantautora madrilenya Christina Rosenvinge, que va llegir fragments de l’obra de Despentes.

12 maig 2018

CCCB

entrevista

ESTEVE PLANTADA

Virginie Despentes: «A l'esquerra ens falten eines per poder exercir el poder»

Nació Digital
19|6|2016

Parlar de Virginie Despentes (Nancy, 1969) és fer-ho de transgressió i d'una actitud incorruptible. Però també és fer-ho d'una lucidesa que ha aconseguit convertir en un assumpte central tot allò que abans passava en la més estricta marginalitat. Respectada arreu com una de les veus de la literatura francesa més fresques i valentes, l'autora ha reeixit com a traductora, lletrista, novel·lista, directora de cinema, erigida en la veu d'un feminisme sense embuts. Després de sorprendre mig món amb Baise-moi (Mondadori, 1998) –que ella mateixa va adaptar al cinema, amb una forta polèmica per les escenes de sexe explícit i violència–, Despentes aborda a Vernon Subutex 1 (Penguin Random House, 2016) –primera part d'una trilogia– l'ofec generacional a través d'una persona que, a prop de la cinquantena, es veu sense feina, sense diners i sense casa. Com la vida mateixa, en cru, amb una passió encomanadissa que pot provocar molts efectes, però mai la indiferència.

- Vernon Subutex comença perdent la feina i la seva casa. Tal com estan els temps, és una cosa que pot passar a tothom. El seu cas és un retrat fidel d'una generació que sap que viurà pitjor que la dels seus pares, i que té un futur incert.

- Al principi, el que m'interessava de Vernon era allò que també veia al meu voltant. Tinc amics que han funcionat durant tres o quatre dècades i que, de sobte, es veuen desocupats a prop de fer els cinquanta, amb una precarietat que no és la mateixa de quan tens vint-i-cinc anys. S'afegeix que visc en un barri de París molt popular, on hi ha molts "sense sostre". M'impacta molt escoltar el testimoni d'aquesta gent que es queda sense absolutament res als seixanta anys. Jo mateixa tinc por de perdre el sostre, i això no és una angoixa neuròtica, sinó realista. Tot això acaba sortint a la novel·la perquè és el que m'interessa més, d'un temps ençà.

- El fet que sigui una situació realista pot ser el motiu que expliqui l'èxit el llibre a França? D'altres novel·les es perden en fabular, en exotisme, en explorar altres mons. En canvi, aquesta novel·la és crua, molt real, amb situacions que poden passar a tothom.

- Sincerament, no esperava que tanta gent, sobretot a París, se sentiria representada i atreta per aquesta història. Però ha estat el cas! [riu, encara sorpresa] Signant el llibre a França, t'adones que sí, que aquest personatge que ho perd tot és totalment realista.

 - Vostè neix el 1969, un any després del cèlebre maig del 68, en el context d'una generació que havia de "canviar el món" i havia de conquerir el futur. Què ha passat perquè no només el futur no hagi estat seu, sinó que hagi canviat a pitjor?

- És evident, i ara ja ho sabem, que el futur mai no va ser nostre. A la vegada, però, hem tingut vides molt agradables. Però el que ens espera potser serà una mica menys agradable, pel que s'intueix.

- La crisi ha propiciat un auge molt fort del neoliberalisme.

- Ja teníem consciència que el capitalisme era agressiu. El que no sabíem és que el seu poder destructiu era tan "punk". L'agressivitat dels més rics ens ha sorprès molt, perquè tenen una gran habilitat per tenir polítiques molt ben plantejades a llarg termini. En aquest sentit, ens han guanyat.

- Des de l'esquerra s'ha badat?

 

- No és que haguem estat estúpids, però sí que hem estat una mica menys ràpids que els "dolents". De sobte, ara ens plantegem tot això que estan fent amb Europa, però abans ja ho havien experimentat a l'Àfrica o a l'Amèrica del Sud. Ens ha faltat mirar bé això que estaven fent, just davant nostre. Portaven a terme tècniques molt ben desenvolupades de guanyar. I no vam pensar que el seu desig de tenir-ho tot no té límits ni escrúpols. També s'afegeix que les polítiques d'esquerres sempre són molt complexes de materialitzar quan arribes al poder.

- És una contradicció que l'esquerra transformadora mani?

- Perquè ens entenguem: l'exercici de poder de l'esquerra és una mica com el "poliamor". La idea sembla molt bona, però el problema és que és massa complexa de manejar. A l'esquerra ens falten eines per poder exercir el poder tal i com l'hem d'exercir. Però no ho veig tot perdut, ni molt menys! No sóc gens pessimista, perquè el capitalisme va patint crisis contínuament i encara no sabem què vindrà després de tot això.

- L'any 2008, quan va esclatar la crisi, tothom parlava de "reset", que aquell daltabaix serviria per canviar les tornes i per replantejar-se el model. Però ara, la diferència entre rics i pobres és encara més gran. Com es pot arreglar?

 

- Ara han guanyat la partida els més rics. Però veig les coses millor que fa vuit anys. A l'Estat espanyol, a Grècia i també a França creix la gent que pensa en un model diferent per sortir del capitalisme, que es plantegen un altre món. Potser el "reset" arribarà més tard, perquè implica temps. Això és una guerra i cal anomenar-la com és. És un enfrontament entre els més rics i nosaltres.

- Vostè viu a París, però té un peu a Barcelona. Com ha viscut el cas dels "indignats" i de les manifestacions i protestes populars que hi ha hagut?

- M'ha impactat molt l'exemple espanyol. Des de fa uns deu anys que vinc força sovint, i m'he adonat que la crisi ha colpejat amb molta més força aquí que no pas a França, sobretot pel tema dels desnonaments. Pel que fa als "indignats", al principi la gent sortia a les places a discutir i allò era vist com una cosa simpàtica. La gent creia que no tindria cap efecte. Un dia, però, arribes a Barcelona i veus una alcaldessa diferent, i també a Madrid. I veus que això de sortir i discutir va tenir molt de sentit, perquè a poc a poc es veuen els resultats. Qui sap què més en pot sortir, d'aquells "indignats"...

- Barcelona, de fet, surt a la novel·la. Hi ha un fragment on descriu l'ambient de la ciutat, amb els balcons plens de senyeres catalanes. Sent francesa, aquesta situació com s'entén?

 

- És realment molt difícil! Per a mi l'independentisme és molt difícil d'entendre, com a ciutadana francesa. Fa temps que vinc a Barcelona assíduament, i quan més vinc, més em costa d'entendre algunes coses. Veig que la independència és molt important per gent que és molt diversa, pel que fa a edat, procedència i pensament polític. Però, per a tothom és important. Alguna cosa mol important està passant i no ho podem refusar, fer veure que no hi és.

 - Creu que és possible una Catalunya independent?

- Ho veig des de molt enfora, però em sembla obvi que és possible, no es pot defugir aquest impuls! Cal provar l'experiència. Si tot un poble ho desitja amb tanta força, no podem girar-nos d'esquena. Des de França veiem que el procés que viviu pot ser una independència total o bé parcial, qui sap... Però, si tanta gent ho demana s'ha de provar.

- Em comentava que és difícil l'exercici del poder des de l'esquerra. Però les eleccions del 26-J pot fer que un partit com Podem governi a l'Estat espanyol. A França, ara mateix, això és totalment impensable.

 

- Ara mateix sí, estem perduts del tot. Però estic segura que canviaran les coses. Aquest darrer maig hem tingut el moviment polític del "Nuit bebout" (Nit en peu), amb vagues i manifestacions. Això ens ha fet canviar una mica la mentalitat, per primera vegada des de fa molts anys. Cal tenir en compte que el Front Nacional ha estat empès pels mitjans més mainstream al llarg de molt temps, i espero que això s'acabi i vinguin altres cosa. A França tenim una tradició forta de lluites sindicals i socials que hem de reivindicar.

- Al llibre surt tot aquest espectre del Front Nacional que encapçala Marine Le Pen. Però això no només passa a França: Donald Trump als EUA, l'Alba Daurada a Grècia i a Àustria els ultres han estat a punt de governar. Creu que ha tornat l'extrema dreta?

 

- Sí. Però, ara com ara, no aconsegueixen arribar al poder. I això és molt diferent a la situació viscuda fa un segle. Ara, la història no s'escriu des del punt de vista d'Europa o d'Amèrica del Nord, sinó que és Rússia, Xina o l'Aràbia Saudita qui marquen l'agenda. Hem perdut la centralitat i necessitem un temps de dol per assimilar-ho. I la primera reacció ha estat la de carregar sobre els estrangers, els immigrants.

- Amb Baise-moi i especialment amb Teoria King Kong (2007), vostè es va constituir com a un gran referent feminista. El seu cas també és molt simptomàtic: sempre ha defensat la legalització de la prostitució, la normalització del porno, etc. Però, en canvi, el llibre és protagonitzat per un personatge masculí.

 

- No ho tenia molt clar. Però un cop publicat vaig adonar-me que tenir un personatge masculí ho feia tot molt més fàcil, més "cool". Vernon no té família, ni fills, fa el que vol, se'n va al llit amb qualsevol, i això sembla molt normal. Si hagués estat una noia, t'asseguro que seria diferent... Tinc clar que jo no canviaré de sexe a la vida real i per això em semblava divertit fer-ho en un llibre. Vernon és un mascle "tonto", i m'agradava jugar amb això.

 - També és molt innocent.

- Sí, no és dolent, no té malícia. Però té aquest punt de "tonto" que m'agradava treballar. Al llibre, pel que fa al feminisme, em centro més a través dels personatges secundaris: l'actriu porno, la noia lesbiana, etc. Em semblava interessant fer entrar personatges secundaris no "normatius", a diferència del protagonista, que sí que ve marcat per un cànon.

 - Com veu la salut actual del feminisme i de l'activisme feminista? Moltes noies s'aprofiten de la feina de tot un segle de lluita, però de vegades no són conscients d'aquesta lluita, que no es pot abaixar mai la guàrdia.

- Depèn de les noies. Veig una pila de noies joves que no se senten gens interessades pel feminisme. Però les coses que ara els semblen normals són gràcies al sacseig que va provocar el feminisme! A França, fins i tot les joves que porten vel no viuen tancades en la feminitat, com sí passava amb la generació de la meva mare. A Internet veig moltes noies que escriuen articles molt interessants sobre el tema, com també n'hi ha que no en parlen. Però totes, es vulgui o no, estem impactades pels canvis del feminisme.

 - Vostè ha explicat en alguna ocasió que va descobrir la literatura a escola, a través d'autors com Louis Aragon, Arthur Rimbaud o Michel Butor, i que aquestes descobertes li van fer entendre que la literatura era un assumpte molt important.

- Sí, vaig tenir un professor de francès meravellós! Els meus pares tenien molts llibres de política o d'història, però no tenien novel·les. Als tretze anys, aquest professor em va fer descobrir autors dels quals t'ho pots llegir tot. Em va impactar moltíssim descobrir llibres que et podien canviar la vida, obres que t'obren portes a tantes coses que, quan acabes la lectura, ja no ets la mateixa persona.

 - A tots els seus llibres, fa servir un llenguatge molt cru, rabiós, amb escenes molt dures. És per aconseguir aquest efecte de sacseig, de remoure i de canviar el lector a través de la lectura?

- No puc canviar el lector a la força, però m'agrada la idea d'ajudar el lector a trobar algú que veu la vida com ell. Sobretot, m'agrada que el lector se senti menys sol i menys aïllat. En aquest sentit que dius, m'agrada el contacte directe. Potser és perquè l'escriptor que més m'ha impactat, des de sempre, és Charles Bukowski. És meravellós quan s'aconsegueix l'efecte que autor i lector ens sentim com en un bar.

 

el desnonament de la cultura rock

EULÀLIA IGLESIAS
'Vernon Subutex': el desnonament de la cultura rock
Ara
17|9|2023

“Passats els quaranta anys tothom fa pensar en una ciutat bombardejada”, escriu Virginie Despentes a la primera entrega del llibre Vernon Subutex. L'autora francesa ha arrasat amb aquesta trilogia al voltant del protagonista amb nom impossible que li dona títol, responsable durant anys de Revolver, una botiga fictícia de discos a París que acaba tancant amb els nous temps. A Vernon el desnonen del pis on viu i comença una peregrinació per les cases d'antics amics i coneguts dels anys de joventut, quan Revolver era un punt de trobada ineludible per a qualsevol amant del rock. Un d'ells, l'estrella musical Alex Bleach, s'acaba de suïcidar i li ha deixat en herència unes gravacions en què sembla que revela secrets molt sucosos.

Despentes ressegueix amb una prosa addictiva la decadència de Vernon fins que acaba al carrer. Ho fa a través dels punts de vista de cadascun dels personatges amb qui coincideix. Sobretot al primer volum, Vernon Subutex és un dels retrats més profunds i colpidors de la societat contemporània i de les transformacions culturals que l'han sacsejat aquestes últimes dècades. L'autora fa gala d'aquella lucidesa sense contemplacions tenyida d'un punt d'humor que també exhibeix Michel Houellebecq, però amb menys cinisme. Els llibres reprodueixen els respectius monòlegs interiors d'uns joves ultres, una noia que abraça la fe musulmana en oposició al laïcisme del pare, un militant d'esquerres maltractador, una dona trans brasilera i un empresari sense escrúpols, entre d'altres. No hi ha idealització en el retrat de l'ocàs de l'última generació vertebrada al voltant del rock i d'una cultura l'experiència compartida de la qual es forjava en espais al marge del gran mercat com Revolver. Despentes plasma meravellament bé el col·lapse d'un sistema que al segle XXI ja no deixa espai a la resistència, la contracultura i l'underground, tot i que a partir del segon llibre esbossi la possibilitat d'una alternativa.

Canal + ha adaptat Venon Subutex a partir del primer i el segon volum, en què els diversos personatges al voltant del protagonista s'apleguen per viure unes peripècies pròpies d'un serial de vocació marginal. Així, els nou episodis que configuren la sèrie combinen la progressiva caiguda de Vernon (encarnat per un Romain Duris que desprèn l'atractiva tendresa però no l'aire canalla de l'original) amb el ritme trepidant de la investigació que inicia La Hiena (fabulosa com sempre Céline Sallette). Aquest personatge cobra així un rol coprotagonista com a principal agent de l'acció que fa avançar una trama que té, per cert, Barcelona com un dels escenaris. Vernon Subutex és també un altre exemple de com algunes sèries liqüen els originals literaris per servir unes obres que no calgui mastegar. L'adaptació televisiva es queda a la superfície amable, entretinguda i un pèl tòpica tant en el retrat de la cultura rock com de les mutacions socials a la França contemporània. Resulta simptomàtic, per exemple, que s'hagin desempallegat dels personatges més complexos i alhora incòmodes de presentar com Patrice, el rocker insubornable i d'esquerres que tusta les dones.

Sobretot als primers episodis, la banda sonora sí que hi està a l'altura malgrat que no arribi a descriure els personatges i la relació que hi mantenia Vernon com es fa als llibres. La sèrie combina una selecció poc previsible i selecta de temes, des del punk autòcton de Les Thugs a la versió de Ring of fire de Wall of Voodoo, passant per l'Schizophrenia de Sonic Youth. I aquí sí que ens hi reconeixem.

mil pàgines que es devoren

RAMÓN VENDRELL
Virginie Despentes: mil pàgines que es devoren
elPeriódico
13|5|2018

 

Pràcticament cada frase de la trilogia 'Vernon Subutex' conté una furiosa metralla sociopolítica Aquí hi ha hòsties per a tothom, amics, especialment, és clar, per als de dalt, tot i que no només per a ells. La gràcia més petita rau que l’indiscriminat tiroteig compon, com els coets de llums a l’esclatar al cel, un dibuix precís de la societat francesa actual, d’altra banda molt semblant a l’espanyola i a la de tots els països occidentals engolits per un capitalisme no menys furiós que Virginie Despentes, o sigui a veure quin no. La gràcia més gran és que les hòsties queden integrades en un relat addictiu, carregat d’acció urbana, violència, personatges inoblidables (tres hurres per a La Hiena) i sexe, del qual l’escriptora exposa tan tranquil·la la seva força, les seves cares més anguloses i la seva explotació per part del poder masculí.

Vernon Subutex, expropietari d’una botiga de discos a París, es veu obligat a viure al carrer. Tira d’agenda i morro i gorreja casa a antics col·legues. A partir d’aquí, Despentes procedeix a una inclement dissecció de les ruïnes de l’última generació que va creure en el rock and roll i que, de fet, es va aïllar per a la seva eterna vergonya en ell, la dels que ara tenen cinquanta anys o gairebé. Johnny Thunders va dir a finals dels setanta que no tenia cap motiu per tornar a Nova York perquè tots els seus amics estaven morts o a la presó. Despentes, més valent, s’enfronta a les restes del naufragi de la generació posterior a Thunders.

En el segon volum hi ha redempció. Els 'outsiders’ inicials i els que s’hi van sumant s’humanitzen i creen un iglú protector entorn d’un Subutex que ascendeix a la categoria de guru gràcies al seu amor per la música pop. L’element ‘noir’ que assetja a la colla, ja fugitiva en la tercera i últim lliurament, és un Harvey Weinstein ‘avant la lettre’, no debades Despentes va crear el personatge del productor cinematogràfic Laurent Dopalet (un socialista llibertí, segons ell; un malparit, en realitat) abans que esclatés l’escàndol Weinstein. En total, mil pàgines que es devoren.

desnonat

ALLAU
Desnonat
The Daily Avalanche
10|7|2018

Virginie Despentes publicava el gener de 2015 el primer capítol de la trilogia «Vernon Subutex» (traduït per Noemí Sobregués a Random House, maig de 2016), una obra que té poc a veure amb els llunyans escàndols de «Baise-moi» (novel·la i film), però sí una mica més amb les experiències de primera mà que demostrava a «Teoria King-Kong». Aquest Vernon Subutex protagonista [el nom s’origina en el pseudònim «Vernon Sullivan» que utilitzava l’escriptor Boris Vian i en el nom comercial d’una substància emprada per tractar la dependència als opiacis] és un home proper a la cinquantena, antic músic, propietari d’una de les botigues de discos més populars de París als anys 80 i 90. Ran de la crisi de la indústria musical a principis de segle es veurà obligat a tancar el negoci i, després de fondre’s els estocs i les peces de col·leccionista, serà desnonat del seu apartament en veure’s incapaç de pagar el lloguer.

A partir d’aquí Subutex anirà passant pels habitatges de diverses velles coneixences que l’allotjaran durant estances breus. Ran d’aquest pelegrinatge —articulat en capítols, cadascun narrat en tercera persona des del punt de vista d’un dels amfitrions— anirem coneixent una col·lecció humana molt heterogènia, però molt representativa dels temps presents. Una burgesa disposada a mantenir Vernon a canvi d’amor, un catòlic racista, una manipuladora de xarxes socials, un transsexual brasiler, una integrista musulmana, un maltractador irredempt, una actriu pornogràfica, un xenòfob violent i més, aniran desfilant l’un darrere l’altre a mesura que el protagonista passi per les seves vides.

En puritat no es pot dir que (de moment) això sigui una novel·la, sinó més aviat un catàleg de retrats. Cert que sobre tot el volum hi plana el McGuffin una mica feble d’unes cintes confessionals que va enregistrar l’artista de culte Alex Bleach poc abans de suïcidar-se, cintes que estan en possessió de Vernon, i que han esdevingut mercaderia cobejada per tothom. Però només a les darreres pàgines del llibre la possessió d’aquestes cintes cobra una mica de rellevància, com si l’autora hagués recordat a l’últim moment que havia de posar l’esquer perquè saltéssim al capítol segon.

Tant se val si la trama tira a inexistent, perquè aquesta galeria d’homes i dones contemporanis està escrita amb molta gràcia literària i molt coneixement del pa que s’hi dona. Despentes —amb equanimitat capaç de descriure les raons íntimes dels personatges més execrables— es mostra molt informada, fins i tot en el terreny musical més «destroyer», àmbit tradicionalment masculí. També en el terreny dels sense sostre, en el qual Subutex s’hi veurà abocat definitivament.

Vernon se instala en un trozo de acera. Laurent le aconsejó las panaderías, porque la gente paga en efectivo y sale con monedas. Pero los sitios buenos ya están cogidos. Vernon se instala en una plaza, contra una pared, hasta que una señora de la limpieza le pide amablemente que se desplace unos metros, «es un colegio, ya sabe, están a punto de salir, aquí molestará… si fuera tan amable de moverse hacia allá». Se aparta un poco y se sienta entre una librería y una floristería, a unos metros de una tienda de comida ecológica. Extiende la mano apoyando el brazo en la rodilla, con la espalda apoyada en la pared. Sus pensamientos se disparan. Le pican las mejillas, no está acostumbrado a llevar barba. Le invade su propio olor. No es desagradable.

No sé vosaltres, però jo ja m’he demanat el segon capítol. No tinc ni idea quin serà el resultat qualitatiu final de la trilogia; però la primera baula ja la justifica. 

virginie despentes

 

CCCB
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

© JEAN-FRANÇOIS PAGA