La Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic proposen, amb motiu de la celebració dels 125 anys de la primera edició de Canigó, una lectura completa i polifònica del poema a Internet. 125 veus són les encarregades de recordar (o de descobrir, que això va per barris) els 4.334 versos de Mossèn Cinto. Aquí trobareu informació sobre aquesta iniciativa.
dijous, 31 de març del 2011
dimecres, 30 de març del 2011
la depurasíl·labes
La Depurasílabas habla con tanta propiedad que los demás la escuchan con la boca abierta. Quizás esperan engullir sus palabras y guardarlas para ocasiones oportunas. ¡Absurda esperanza! Las palabras no se avienen con cualquier boca, de algunas rebotan como balas. Suerte que no las puedan retener donde no se sientan a gusto. Las Depurasílabas son raras y pueden contarse con los dedos de una mano. Hace falta una vida de continuos sacrificios y un temperamento incorruptible. Hay que saber conservar sin mezcla las palabras y no abusar de ellas con fines personalistas. Poco importa lo que se diga, pero ha de decirse con pureza. Lo más seguro es contentarse con palabras puras que no digan nada.
A veces, la Depurasílabas coge un libro sólo para probarlo. Desglosa de su contexto anticuado las palabras que aún sean salvables y las mete en una vasija de oro. Allí las lava cuidadosamente con ácidos nobles y cuando todas las huellas de contaminación han desaparecido, las saca con unas pinzas enfriadas por hielo, las lleva a una fuente cuyas aguas han sido analizadas y las deja siete noches a la luz de la luna. Ha de ser una fuente poco frecuentada, para que ningún fanático de la naturaleza interrumpa la labor depuradora.
La Depurasílabas tiene una boca en la que las palabras no supuran. Nunca la usa para comer, dicen, por no poner en peligro a sus protegidas. Se alimenta de líquidos aromáticos que les sientan bien. Su vida es casta como la de una vestal. Pero esa vida de santidad le resulta llevadera: la acepta en honor del lenguaje, tal como debería ser, y mientras la balanza y la vasija sean de oro, ella permanece impávida y no se deja engañar por corruptores bárbaros.
Elias Canetti. “La depurasílabas” A: Testigo de oído: cincuenta caracteres. Obra completa Vol. 1. Anaya & Mario Muchnik, 1997. P. 709.
dimarts, 29 de març del 2011
com hem de llegir els llibres?
En primer lloc, voldria destacar el signe d'interrogació que he posat al final del títol. Encara que jo pogués contestar la pregunta pel meu compte, la resposta només seria vàlida per a mi, i no per a vosaltres. De fet, l'únic consell que una persona pot donar a una altra pel que fa a la lectura és que no es deixi aconsellar, que segueixi el seu instint, faci servir la raó i arribi a les seves pròpies conclusions. Si ens posem d'acord en aquest punt, estaré disposada a expressar algunes idees i suggeriments, perquè no permetreu que limitin la vostra independència, que és la qualitat més important que pot posseir el lector. Al capdavall, quines normes podem dictar sobre els llibres? És veritat que la batalla de Waterloo va tenir lloc en un dia concret, però és Hamlet millor que El rei Lear? Això no ho pot dir ningú. Cadascú ho ha de decidir pel seu compte. Permetre l’entrada d’autoritats a les nostres biblioteques, per més cobertes de pells i togues que vagin, perquè ens diguin com hem de llegir, i què, i quina valoració hem de fer del que llegim, és destruir l’esperit de llibertat que constitueix la vida mateixa d’aquests santuaris. Als altres llocs estarem subjectes a normes i convencions, però aquí, no.
[Publicat a The Common Reader II, 1932]
Virginia Woolf. Dones i literatura : assaigs de crítica literària . Selecció de Jordi Llovet ; pròleg d'Isabel-Clara Simó ; traducció i notes de Jordi Ainaud. Columna, 1999.
dilluns, 28 de març del 2011
movies
Hi ha dues adaptacions de la campana de vidre, una encara està en fase de postproducció i diuen que s’estrenarà el 2012, en podeu veure detalls aquí l’altra, el cartell de la qual és la il·lustració d'aquest apunt, és de 1979 i els detalls els podeu consultar aquí.
Si algú les has vist que ho digui...i recordeu que demà farem repicar la campana de vidre...mateixa hora, mateix lloc.
diumenge, 27 de març del 2011
god of shades
El pare de Sylvia Plath (Otto, profesor d’entomologia i autor d’un reconegut tractat sobre les abelles) tenia la mania de no anar mai al metge. Quan l’autora d’Ariel tenia dos anys el seu pare va començar a trovar-se malament i es va auto convencer que tenia un cancer de pulmó que tart o d’hora acabaría matant-lo. El mal va anar progressant sense que l’home es tractés i no va ser fins que era a punt de palmar-la quan li diagnosticàren diabètis i li van haver d’amputar una cama. Otto Plath va morir quan Sylvia tenia 10 anys, a partir d’aquí tot el que li havia d’ensenyar el pare ho aprendria llegint el Reader’s Digest, ella el va enyorar tota la vida però no es limità a patir en silenci. Creia que tenia una energía especial que la posava en contacte amb els morts i va contactar amb el seu pare varies vegades mitjançant la ouija amb algún dels seus ocasionals amants que la convidaven a pujar al seu pis amb l’excusa d’escoltar un disc de balalaica. dissabte, 26 de març del 2011
la parella en estat vertical
Soy vertical
Pero preferiría ser horizontal.
Pero preferiría ser horizontal.
No soy un árbol con las raíces en el suelo
Absorbiendo minerales y amor maternal
Para que así cada marzo pueda resplandecer en una hoja,
Ni soy la belleza del lecho del jardín
Atrayendo mis ¡ahs! y espectacularmente pintada,
Sin saber que seré desflorada pronto.
Comparado conmigo, un árbol es inmortal
Y una corola no es alta, sino asustada,
Y quiero la longevidad de uno y el atrevimiento de la otra.
Esta noche, a la infinitesimal luz de las estrellas,
Los árboles y las flores han esparcido sus frescos olores.
Paseo entre ellos, pero ninguno de ellos lo nota.
A veces pienso en eso cuando estoy durmiendo
Debo lo más perfectamente posible parecerme a ellos --
Pensamientos que se han vuelto confusos.
Es más natural para mí, yacer.
Entonces el cielo y yo mantenemos una conversación abierta.
Seré útil al fin cuando me recueste:
Los árboles podrán tocarme por una vez y las flores tendrán tiempo para mí.
* Traducción de Laura Bloom (Nueva York - EEUU)
I AM VERTICAL But I would rather be horizontal./I am not a tree with my root in the soil/Sucking up minerals and motherly love/So that each March I may gleam into leaf,/Nor am I the beauty of a garden bed/Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,/Unknowing I must soon unpetal./Compared with me, a tree is immortal/And a flower-head not tall, but more startling,/And I want the one's longevity and the other's daring.//Tonight, in the infinitesimal light of the stars,/The trees and flowers have been strewing their cool odors./I walk among them, but none of them are noticing./Sometimes I think that when I am sleeping/I must most perfectly resemble them--/Thoughts gone dim./It is more natural to me, lying down./Then the sky and I are in open conversation,/And I shall be useful when I lie down finally:/ The the trees may touch me for once, and the flowers have time for me.
I AM VERTICAL But I would rather be horizontal./I am not a tree with my root in the soil/Sucking up minerals and motherly love/So that each March I may gleam into leaf,/Nor am I the beauty of a garden bed/Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,/Unknowing I must soon unpetal./Compared with me, a tree is immortal/And a flower-head not tall, but more startling,/And I want the one's longevity and the other's daring.//Tonight, in the infinitesimal light of the stars,/The trees and flowers have been strewing their cool odors./I walk among them, but none of them are noticing./Sometimes I think that when I am sleeping/I must most perfectly resemble them--/Thoughts gone dim./It is more natural to me, lying down./Then the sky and I are in open conversation,/And I shall be useful when I lie down finally:/ The the trees may touch me for once, and the flowers have time for me.
divendres, 25 de març del 2011
salvo montalbano i la intertextualitat
No sé si cal la prèvia, però, per si de cas, diré que el comissari Salvo Montalbano és el protagonista d'una sèrie de novel·les i narracions curtes publicades per l'escriptor Andrea Camilleri. Montalbano treballa a Vigata (ciutat inventada que correspon a Porto Empedocle, diuen), Sicília. A estones resulta una estranya barreja entre Maigret i Carvalho. Viu sol, li agradar halar, llegir i el mar. Ah, i es diu Montalbano en homenatge a Manolo Vázquez Montalbán. Jo en sóc fan, d'entrada, perquè en matèria lectora no em puc (ni em vull) alimentar únicament i exclusiva de l'home sense atributs, per dir alguna cosa, em cal lectura de desengreix que deia l'altre dia la Valèria, i el meu KH-7 és la novel·la policíaca, i de sortida, perquè li he agafat carinyo, ves. A ell i a tota la colla. De vegades tanco el llibre i no us sabria dir si han mort algú o què carai ha passat. El cas és el de menys.
Per això, perquè li tinc flaca, és lògic que si remenant el lot de llibres mensual trobo un que es titula Sobre Wallander y Montalbano: la novela policíaca de Henning Mankell (aquest també m'agrada molt) y Andrea Camilleri, d'un tal Alejandro Casadesús Bordoy, piqui l'ham i el fullegi.
I el que trobo és un estudi seriós - un producte derivat de la tesi doctoral de l'autor- on s'analitza, des d'una perspectiva literària, aquestes dues figures de la narrativa policíaca actual. Els personatges, l'espai, la temàtica, la creació del suspens, les influències...i la intertextualitat, que és com dir les referències literàries a d'altres obres i que en el cas de la sèrie Montalbano són una constant que Camilleri utilitza amb tres finalitats ben diferenciades: per a construir el personatge, per a contribuir en el desenvolupament de la trama i per fer una picadeta d'ull al lector. Aquí teniu uns quants exemples:
Va pensar, tal com sempre feia abans d'adormir-se, en la Lívia al seu llit de Boccadasse, a Gènova: era una presència que propiciava els viatges, tant si eren llargs com breus, cap a "the country sleep", tal com deia un poema de Dylan Thomas que li havia agradat força.
(El lladre de pastissets, ed. 62, 2000. P. 5)
Els senyors Bonsignore van donar per fet que es tractava d'un segrest i per tant van enquadrar cada cosa que veien sota l'òptica del segrest. Però les coses es poden i s'han de mirar des d'un altre punt de vista.Bravo per en Gerlando Mongiardino! La seva explicació quadrava a la perfecció.-Vostè ha llegit mai Borges? -li va preguntar en Montalbano.-Què és, un llibre? -va replicar al seu torn, disgustat, en Mongiardino.Hi ha persones així, que a la pregunta de si han llegit un llibre s'ofenen més que si els haguessis demanat si són amics íntims d'en Jack l'Esbudellador.
(El primer cas d'en Montalbano. Ed. 62, 2006. P. 248.)
-¿Habéis mirado en el espejo?-¡El espejo está atornillado a la pared!-No digo si habéis mirado detrás del espejo, sino en el espejo. Se hace de la siguiente manera: se abre la puerta de la casa y se contempla reflejada en el espejo.-¿Te has vuelto loco?-O se hace lo que hacía Alícia: imaginar que el cristal es una especie de gasa.-En serio, Salvo, ¿encuentras bien?. ¿Quién es esa Alicia?-¿Tu has leído alguna vez a Carroll?-¿Quién es?Dejémoslo, Mimí.
(La nochevieja de Montalbano. Salamandra, 2004. P. 228)
¿Se puede ser policía de nacimiento, llevar en la sangre el instinto de la caza, como lo llama Dashiell Hammett, y al mismo tiempo cultivar buenas y hasta refinadas lecturas? Salvo Montalbano lo era, y cuando alguien le hacía la pregunta, sorprendido, él no contestaba. Una sola vez, que estaba de un humor negro, replicó de malos modos a su interlocutor [...]Y ya puestos, le confesaré una íntima convicción. Si Leonardo Sciascia, en lugar de ser maestro de escuela, hubiera hecho oposiciones a la policía, habría sido mejor que Maigret y Pepe Carvalho juntos.
(Un mes con Montalbano. Salamandra, 1999. P. 139)
I si en volguessiu més, aquí trobareu un llistat detallat de les al·lusions a autors i obres literàries en l'obra de Camilleri.
dijous, 24 de març del 2011
bio grafia
Apunt biogràfic plagiat (gairebé) completament i descarada del que José Luís López Muñoz introdueix al pròleg de Johnny Panic y la biblia de los sueños llibre dels relats de Plath publicat el 1995 per Alianza ed.
La vida de la Sylvia Plath es pot dividir en sis periodes clarament diferenciats:
1.-Infancia, de 1932 a 1942, amb dos aconteixement de gran relleu, la mort del pare Otto Plath i el trasllat de la familia d’una zona costera a una d’interior. (La infancia a la vora del mar és retratada al conte Ocean 1212-W.)
2..-Els primers anys de formació de 1942 a 1950. Durant aquest periode va escriure els relats America, America, Superman y el traje de nieve nuevo de Paula Brown i Iniciación.
3.-Els anys universitaris al Smith College de 1950 a 1955, periode en el qual manté una nombrosa correspondència amb la seva mare Aurèlia. Amb el relat Domingo en casa de los Milton guanya un premi i comença a ser coneguda com a escriptora. Festeja amb Dick Norton (el Buddy Willard de la campana de vidre). Escriu En las montañas i el dia en que murió el señor Prescott. Alguns aconteixements d’aquest periode nodreixen la seva novel•la la campana de vidre com per exemple la seva estada a Nova York, el seu intent de llevar-se la vida i el tractament a base d’electroshoks.
4.-Anys a Cambridge i matrimoni amb Ted Hughes fins el retorn als Estats Units. Tot just després de casar-se escriu els relats La caja de los deseos i Todos los queridos difuntos, aquest darrer basat en les histories de fantasmes i morts extranyes de Yorkshire que la seva sogra li explicava.
5.-El temps que el matrimoni va passar als Estats Units de 1957 fins a 1959. És professora al Smith College però un any després deixa la docència per dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura. Durant aquest periode escriu els sus millors relats entre els que es troba Johnny Panic y la biblia de los sueños. Fan un viatge en cotxe de costa a costa dels Estats Units, menjen a l’aire lliure i fan vivac.
6.-Els anys finals a Anglaterra. Hiverns freds, sospites i gelos, separació de Hughes i finalització de la campana de vidre, una altra novel•la que s’ha perdut i els darrers poemes aplegats a Ariel, els poemes que, com ella mateixa pronosticava en una carta a la seva mare, li havien de proporcionar la inmortalitat. D’aquesta etapa són els relats día de éxito, una comparación (assaig per la BBC), madres i el ataque relámpago de la nieve
dimecres, 23 de març del 2011
tint teatre taradell
Tenim un col·laborador del club que pertany al Grup de Teatre Tin de Taradell i ens ha demanat us fem saber (redoble de corneta) que:
El dissabte 26 de març de 2011 a les 10 de la nit en l’incomparable escenari del Temple Romà de Vic, aquest grup de teatre, en el marc del Cicle Poetes, També, presentarà l’espectacle Molt Lluny d’aquí? de Màrius Torres coincidint amb l’any del centenari del seu naixement.
Al programa de mà s’hi llegeix:
Tint Taradell Teatre ja s’apropà l’any 2003 a la poètica profunda de Màrius Torres (Lleida,1910 – Puigdolena, Sant Quirze Safaja,1942) amb l’espectacle És molt Mârius escrit per Lluís Rovira i Masnou, el text es construïa a partir de la correspondència del poeta i dels seus versos, donant caràcter teatral a alguns dels personatges que l’envoltaren i tingueren relleu en la seva vida. En aquella primera trobada amb el gran poeta ja assaborirem el seu lirisme, la seva sensibilitat cultural i també trobarem la part més humana i cívica.
A l’any del seu centenari, hem volgut reprendre-ho amb Molt lluny d’aquí? En aquest nou muntatge situem al poeta, sol, entre el seu piano (la música era una de les grans aficions que tenia) i el seu escriptori, reflexionant, de manera planera, molt humana, i sovint amb una ironia que no sempre se li ha reconegut, sobre els seus anhels com a ésser humà, sobre la sensibilitat envers els paisatges, sobre Déu, sobre les idees polítiques, sobre el bé i el mal i sobre la mort. A un altre nivell, es recita la poesia amb l’acompanyament musical de Lourdes Pavía a la guitarra.
El dissabte 26 de març de 2011 a les 10 de la nit en l’incomparable escenari del Temple Romà de Vic, aquest grup de teatre, en el marc del Cicle Poetes, També, presentarà l’espectacle Molt Lluny d’aquí? de Màrius Torres coincidint amb l’any del centenari del seu naixement.
Al programa de mà s’hi llegeix:
Tint Taradell Teatre ja s’apropà l’any 2003 a la poètica profunda de Màrius Torres (Lleida,1910 – Puigdolena, Sant Quirze Safaja,1942) amb l’espectacle És molt Mârius escrit per Lluís Rovira i Masnou, el text es construïa a partir de la correspondència del poeta i dels seus versos, donant caràcter teatral a alguns dels personatges que l’envoltaren i tingueren relleu en la seva vida. En aquella primera trobada amb el gran poeta ja assaborirem el seu lirisme, la seva sensibilitat cultural i també trobarem la part més humana i cívica.
A l’any del seu centenari, hem volgut reprendre-ho amb Molt lluny d’aquí? En aquest nou muntatge situem al poeta, sol, entre el seu piano (la música era una de les grans aficions que tenia) i el seu escriptori, reflexionant, de manera planera, molt humana, i sovint amb una ironia que no sempre se li ha reconegut, sobre els seus anhels com a ésser humà, sobre la sensibilitat envers els paisatges, sobre Déu, sobre les idees polítiques, sobre el bé i el mal i sobre la mort. A un altre nivell, es recita la poesia amb l’acompanyament musical de Lourdes Pavía a la guitarra.
dimarts, 22 de març del 2011
¡bababadalgharaghtakamminarronnkonnbronntonnerronnruonnthunntrovarrhounawnskawntoohoohoordenenthurnuk!
 |
| Bhikku, vista a Flickr. |
Vaig decidir passar l'estiu llegint Finnegans Wake i escrivint la meva tesina, diu l'Esther Greenwood a la pàgina 141 de La campana de vidre. Alto! El Wake, la darrera novel·la de Joyce. No crec que hi hagi valent a la terra capaç de resumir-ne l'argument. De fet, sospito que són pocs els cridats a acabar-la. L'Ulisses -que lidera infatigablement la llista-dels-llibres-que-un-munt-de-gent-no-ha-pogut-llegir-mai- sembla un conte dels germans Grimm al costat del Finnegans Wake. On rau la dificultat? Bé, diguem-ne que tan sols el 10 o el 15% de l'obra està escrita en anglès convencional, la resta és pura manipulació del llenguatge, creació de paraules noves barrejant multitud d'idiomes i, per acabar-ho d'adobar, és plena de referències cultes i populars. Si us animeu, l'haureu de llegir en joycià, perquè encara no ha nascut el traductor que es vegi amb cor de traslladar-la, íntegrament, al castellà o al català. Jo, de moment, en tinc ben prou amb saber que la novel·la comença i acaba igual, amb la paraula riverrun. Potser algun dia això em farà guanyar un formatget del Trivial.
Aquí teniu l'Esther llegint el Wake:
" correriu, més enllà d'Eva i Adam, de gest de platja a colze de badia, ens porta per un comodiós vici de recirculació al castell de Howth i Alentorns...El llibrot em deixava un pesot incòmode a l'estómac.correriu, més enllà d'Eva i Adam...Em semblava que això de començar amb minúscula volia dir que no hi havia res que comencés de nou, amb majúscula, sinó que tot fluïa d'allò que hi havia abans. D'Eva i Adam significava Adam i Eva, és clar, però probablement també significava alguna cosa més.Potser era un pub de Dublín.Vaig enfonsar els ulls en una sopa de lletres fins a la llarga paraula del mig de la pàgina.¡bababadalgharaghtakamminarronnkonnbronntonnerronnruonnthunntrovarrhounawnskawntoohoohoordenenthurnuk!Vaig comptar les lletres. N'hi havia exactament cent. Em va semblar que el fet devia ser important.¿Per què hi devia haver cent lletres?Dubtosa, vaig fer un altre intent de llegir la paraula en veu alta.Sonava com un pesant objecte de fusta que queia, bum bum bum, escales avall, graó rere graó. Alçant les pàgines del llibre, m'hi vaig anar ventant els ulls. Les paraules, lleugerament familiars però deformades i en desordre, com les cares en un mirall corbat, em passaven per davant sense fer cap impressió a la superfície del meu cervell.Vaig clavar els ulls a la pàgina.De les lletres sortien dardells i banyes de moltó. Veia com es separaven les unes de les altres i com saltironaven amunt i avall d'una manera idiota. Després s'associaven en formes fantàstiques, intraduïbles, com si fossin lletres de l'àrab o el xinés."
________________________
P.S.: Mentre preparava la guia de lectura de la Plath, recordo haver llegit que es va casar amb en Hughes el Bloomsday de l'any 1956. I si hi afegim aquest homenatge al Finnegans Wake de La campana..., és fàcil embolicar la troca i decidir que la data del casori no va ser casual (el Bloomsday és va començar a celebrar l'any 1954). No sé si cal recordar que la commemoració aquesta de l'Ulisses se celebra el 16 de juny perquè els esdeveniments de la novel·la se succeeixen en aquesta data. I que també va ser un 16 de juny la primera cita entre Joyce i la que havia d'esdevenir la seva esposa, Nora Barnacle, quan van passejar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin).
O, senzillament, la Plath i en Hughes es van casar aquest dia perquè el capellà no en tenia cap altre de disponible. Va savoir.
dilluns, 21 de març del 2011
om
OM per a Ruth Fainlight (trad. Montserrat Abelló i Mireia Mur)
Jo conec el fons, diu. El conec per la meva arrel central;
És el que et fa por.
A mi no m’espanta, perquè ja hi he estat.
¿És el mar el que sents en mi,
les seves insatisfaccions?
O la veu del no-res que era la teva follia?
L’amor és una ombra.
Com menteixes i plores al seu darrere,
Sents aquest trepig? Ha fugit, com un cavall.
Tota la nit galoparé així, impetuosament,
fins que el cap se’t torni una pedra, i el coixí un tros de gespa
on l’eco seguirà l’eco.
O bé t’he de dur la remor dels verins?
Ara és la pluja, aquest gran silenci.
I aquest n’és el fruit; blanc d’estany, com l’arsènic.
He sofert l’atrocitat dels crepuscles.
Abrusats fins a l’arrel,
els meus filaments s’inflamen i es crispen, un manyoc de pues.
Ara esclato a bocins que salten com garrots.
Un vent de tanta violència
no tolera que l’ignorin: cal que xiscli.
Tampoc la lluna no té pietat: m’arrossegaria
cruelment, estèril com és.
M’escarneix la seva claror. O potser l’he atrapada?
La deixo anar. La deixo anar
plana i minvada, com després d’una extirpació.
Com em posseeixen i m’afaiçonen els teus malsons!
Dintre meu I viu un crit.
De nit surt a frec d’ala
i busca, amb les urpes, una cosa per estimar.
Em terroritza aquesta cosa fosca
que dorm en mi;
tot el dia que en sento aquest giravoltar suau de plomes, aquesta malvolença.
Els núvols passen i es dispersen.
Són aquestes les cares de l’amor, aquesta pal•lidesa irremeiable?
És per això que se’m trasbalsa el cor?
Sóc incapaç de saber-ne més.
¿Què és això, aquesta cara
homicida dins un nus de branques?
Els seus àcids viperins xiulen.
Petrifica la voluntat. Aquestes són les lentes faltes isolades
que maten, i maten, i maten
Elm for Ruth Fainlight
I know the bottom, she says. I know it with my great tap root;/It is what you fear./I do not fear it: I have been there.//Is it the sea you hear in me,/Its dissatisfactions?/Or the voice of nothing, that was your madness?//Love is a shadow./How you lie and cry after it./Listen: these are its hooves: it has gone off, like a horse.//All night I shall gallup thus, impetuously,/Till your head is a stone, your pillow a little turf,/
Echoing, echoing.//Or shall I bring you the sound of poisons?/This is rain now, the big hush./And this is the fruit of it: tin white, like arsenic.//I have suffered the atrocity of sunsets./Scorched to the root/My red filaments burn and stand,a hand of wires.//Now I break up in pieces that fly about like clubs./A wind of such violence/Will tolerate no bystanding: I must shriek.//The moon, also, is merciless: she would drag me/Cruelly, being barren./Her radiance scathes me. Or perhaps I have caught her.//I let her go. I let her go/Diminished and flat, as after radical surgery./How your bad dreams possess and endow me.//I am inhabited by a cry./Nightly it flaps out/Looking, with its hooks, for something to love.//I am terrified by this dark thing/That sleeps in me;/All day I feel its soft, feathery turnings, its malignity.//Clouds pass and disperse./Are those the faces of love, those pale irretrievables?/Is it for such I agitate my heart?//I am incapable of more knowledge./What is this, this face/So murderous in its strangle of branches? ----//Its snaky acids kiss./It petrifies the will. These are the isolate, slow faults/That kill, that kill, that kill.
19 d’abril de 1962
Jo conec el fons, diu. El conec per la meva arrel central;
És el que et fa por.
A mi no m’espanta, perquè ja hi he estat.
¿És el mar el que sents en mi,
les seves insatisfaccions?
O la veu del no-res que era la teva follia?
L’amor és una ombra.
Com menteixes i plores al seu darrere,
Sents aquest trepig? Ha fugit, com un cavall.
Tota la nit galoparé així, impetuosament,
fins que el cap se’t torni una pedra, i el coixí un tros de gespa
on l’eco seguirà l’eco.
O bé t’he de dur la remor dels verins?
Ara és la pluja, aquest gran silenci.
I aquest n’és el fruit; blanc d’estany, com l’arsènic.
He sofert l’atrocitat dels crepuscles.
Abrusats fins a l’arrel,
els meus filaments s’inflamen i es crispen, un manyoc de pues.
Ara esclato a bocins que salten com garrots.
Un vent de tanta violència
no tolera que l’ignorin: cal que xiscli.
Tampoc la lluna no té pietat: m’arrossegaria
cruelment, estèril com és.
M’escarneix la seva claror. O potser l’he atrapada?
La deixo anar. La deixo anar
plana i minvada, com després d’una extirpació.
Com em posseeixen i m’afaiçonen els teus malsons!
Dintre meu I viu un crit.
De nit surt a frec d’ala
i busca, amb les urpes, una cosa per estimar.
Em terroritza aquesta cosa fosca
que dorm en mi;
tot el dia que en sento aquest giravoltar suau de plomes, aquesta malvolença.
Els núvols passen i es dispersen.
Són aquestes les cares de l’amor, aquesta pal•lidesa irremeiable?
És per això que se’m trasbalsa el cor?
Sóc incapaç de saber-ne més.
¿Què és això, aquesta cara
homicida dins un nus de branques?
Els seus àcids viperins xiulen.
Petrifica la voluntat. Aquestes són les lentes faltes isolades
que maten, i maten, i maten
Elm for Ruth Fainlight
I know the bottom, she says. I know it with my great tap root;/It is what you fear./I do not fear it: I have been there.//Is it the sea you hear in me,/Its dissatisfactions?/Or the voice of nothing, that was your madness?//Love is a shadow./How you lie and cry after it./Listen: these are its hooves: it has gone off, like a horse.//All night I shall gallup thus, impetuously,/Till your head is a stone, your pillow a little turf,/
Echoing, echoing.//Or shall I bring you the sound of poisons?/This is rain now, the big hush./And this is the fruit of it: tin white, like arsenic.//I have suffered the atrocity of sunsets./Scorched to the root/My red filaments burn and stand,a hand of wires.//Now I break up in pieces that fly about like clubs./A wind of such violence/Will tolerate no bystanding: I must shriek.//The moon, also, is merciless: she would drag me/Cruelly, being barren./Her radiance scathes me. Or perhaps I have caught her.//I let her go. I let her go/Diminished and flat, as after radical surgery./How your bad dreams possess and endow me.//I am inhabited by a cry./Nightly it flaps out/Looking, with its hooks, for something to love.//I am terrified by this dark thing/That sleeps in me;/All day I feel its soft, feathery turnings, its malignity.//Clouds pass and disperse./Are those the faces of love, those pale irretrievables?/Is it for such I agitate my heart?//I am incapable of more knowledge./What is this, this face/So murderous in its strangle of branches? ----//Its snaky acids kiss./It petrifies the will. These are the isolate, slow faults/That kill, that kill, that kill.
19 d’abril de 1962
diumenge, 20 de març del 2011
sylvia paltrow
TÍTULO ORIGINAL Sylvia
AÑO 2003
DURACIÓN 110 min.
DIRECTOR Christine Jeffs
GUIÓN John Brownlow
MÚSICA Gabriel Yared
FOTOGRAFÍA John Toon
REPARTO Gwyneth Paltrow, Daniel Craig, Jared Harris, Blythe Danner, Michael Gambon, Eliza Wade, Amira Casar, Lucy Davenport
PRODUCTORA BBC / British Film Council / Capitol Films / Ruby Films
WEB OFICIAL http://www.sylviamovie.com/
GÉNERO Drama
SINOPSIS Gwyneth Paltrow interpreta a la poetisa norteamericana Sylvia Plath, una apasionada mujer de su época que formó pareja con el laureado poeta inglés Edward Hughes. Sylvia y Ted -Edward- fueron un sensual matrimonio que se convirtieron en dos de los más influyentes escritores del siglo XX. El film comienza en 1956, cuando Sylvia, que se encuentra en Inglaterra con una beca, conoce a Ted. La atracción mutua es inmediata, tanto física como intelectualmente. Al cabo de cuatro meses, se casan. Cuando Sylvia acaba sus estudios, le ofrecen un puesto como profesora en América, y la pareja se traslada a los Estados Unidos a vivir.
CRÍTICAS ----------------------------------------
"Retrato respetuoso y bien documentado. (...) Se centra tal vez en exceso en la vida de casada (...) y pretende mantener distancias, ser imparcial (...) cuidadosa puesta en escena (...) Pero se queda en la superficie respecto de las grandes respuestas que rodean a toda vida truncada como la de Plath." (M. Torreiro: Diario El País)
http://www.filmaffinity.com/es/film854315.html
AÑO 2003
DURACIÓN 110 min.
DIRECTOR Christine Jeffs
GUIÓN John Brownlow
MÚSICA Gabriel Yared
FOTOGRAFÍA John Toon
REPARTO Gwyneth Paltrow, Daniel Craig, Jared Harris, Blythe Danner, Michael Gambon, Eliza Wade, Amira Casar, Lucy Davenport
PRODUCTORA BBC / British Film Council / Capitol Films / Ruby Films
WEB OFICIAL http://www.sylviamovie.com/
GÉNERO Drama
SINOPSIS Gwyneth Paltrow interpreta a la poetisa norteamericana Sylvia Plath, una apasionada mujer de su época que formó pareja con el laureado poeta inglés Edward Hughes. Sylvia y Ted -Edward- fueron un sensual matrimonio que se convirtieron en dos de los más influyentes escritores del siglo XX. El film comienza en 1956, cuando Sylvia, que se encuentra en Inglaterra con una beca, conoce a Ted. La atracción mutua es inmediata, tanto física como intelectualmente. Al cabo de cuatro meses, se casan. Cuando Sylvia acaba sus estudios, le ofrecen un puesto como profesora en América, y la pareja se traslada a los Estados Unidos a vivir.
CRÍTICAS ----------------------------------------
"Retrato respetuoso y bien documentado. (...) Se centra tal vez en exceso en la vida de casada (...) y pretende mantener distancias, ser imparcial (...) cuidadosa puesta en escena (...) Pero se queda en la superficie respecto de las grandes respuestas que rodean a toda vida truncada como la de Plath." (M. Torreiro: Diario El País)
http://www.filmaffinity.com/es/film854315.html
dissabte, 19 de març del 2011
un llegintònic gentilesa d'en girbén
Una lectora de la factoria Girbén, primícia total. La vinyeta és del capítol 8, pàgina 69 de la història que l'ocupa en aquests moments. Uala, gràcies, Girb, quin goig! I en llatí!
van gogh, xe!
 |
| L'església d' Auvers-sur-Oise, 1890. (clic) |
21 de juliol de 1882 [218]
M'agradaria que arribares a copsar perfectament la meua manera d'entendre l'art. Per a arribar a la veritat, s'ha de treballar sense descans. El meu desig, l'objectiu que m'impose, és endimoniadament difícil; així i tot, no crec estar marcant-me aspiracions massa altes.
Vull fer dibuixos colpidors. [...] Busque, per damunt de tot, que qui veja la meua obra puga afirmar "aquest home sent coses amb intensitat, aquest home té una sensibilitat delicada", malgrat la vulgaritat que se'm sol atribuir -o justament a causa d'aquesta vulgaritat, comprens? Ja sé que pot semblar pretensiós per part meua parlar així; però és precisament per no semblar pretensiós que m'he de dedicar a aconseguir el meu objectiu amb totes les meues forces.
Què sóc jo als ulls de la gent? Un inútil, un tipus extravagant, un home desagradable, algú que no té ni tindrà un lloc a la societat. Ras i curt: una nul·litat.
Doncs bé: admetem que siga així. El que vull provar amb la meua obra és que aquest tipus extravagant, aquesta nul·litat, té coses al cor. Aquesta és la meua ambició: una ambició inspirada menys en la rancor que en l'amor, més en la serenitat que en la passió. Encara que sovint visca envoltat de maldecaps, perduren en mi una harmonia i una música calmes i pures. A la casa més miserable, al racó més llòbrec, descobrisc temes per als meus quadres i dibuixos: un impuls irresistible espenta el meu esperit en aquesta direcció.
M'allibere cada vegada més de preocupacions alienes, i la meua mirada s'afina per copsar el costat pictòric de les coses. L'art exigeix obstinació: cal treballar sense descans i no cesar d'observar. Per obstinació entenc treballar sense interrupció, però també no abandonar la concepció pròpia per seguir les observacions d'altres.
Tinc fe, germà meu, que d'ací a alguns anys, o qui sap si algun dia més pròxim, podràs contemplar obres eixides de la meua mà que et valdran alguna satisfacció, després de tots els sacrificis que t'has imposat.
Últimament no parle gaire amb pintors. Però no me'n queixe: no és la veu dels pintors el que necessite escoltar, sinó la veu de la natura. Ara entenc perquè Mauve em deia, fa sis mesos: "No em parles de Dupré, parla'm del marge d'un camí o de coses així." D'entrada, pot semblar una afirmació brutal, però és completament exacta. Sentir les coses, sentir la realitat, és al capdavall més important que sentir els quadres; és un contacte més fecund i inspirador.
Vincent van Gogh. Cartes a Theo. Edicions 3 i 4, 2010. P. 149-150.
divendres, 18 de març del 2011
...i en va escriure un poema.
Un dels millors poemes de Sylvia Plath és Poema para un cumpleaños (Poem for a bithday) finalitzat el 4 de novembre de 1959. El text consta de set parts, la setena, segons Ted Hughes és on l’autora comença a trobrar-se amb la veu que utilitzarà en els seus darrers i més coneguts poemes. La copio perquè, a més, crec que parla del tema que hem engegat el matí.
...............................................................................................
7.-Las piedras. (trad.Xoán Abeleira)
Esta es la ciudad donde arreglan a la gente.
Aguardo tendida sobre una gran bigornia.
El círculo del cielo azul mate
Voló como el sombrero de una muñeca
Cuando caí fuera de la luz. Entré
En el estómago de la indiferencia, en el armario silente.
La madre de los morteros me reduce.
Me transformo en un guijarro inmóvil.
Las piedras del vientre eran pacíficas,
La lápida muda, nada la zarandeaba.
Tan sólo el hueco de la boca rompió a sonar,
Grillo inoportuno.
En una cantera de silencios.
Las gentes de la ciudad lo oyeron
Y, taciturnas, por separado, dieron caza a las piedras,
Mientras él les decía a gritos dónde se ocultaban.
Borracha como un feto,
Mamo los pechos de la oscuridad.
Las sondas me abrazan. Las esponjas me curan los líquenes
Con su beso. El maestro joyero hurga con su cincel
Y me labra un ojo de tigre.
Esto es el post infierno: ya veo la luz.
Un viento desatasca el pabellón
Del oído, ese viejo aprehensivo.
El agua ablanda el labio de sílex,
La luz del día esparce su mismidad por la pared.
Los injertadores están contentos,
Calientan las pinzas, empuñan sus delicados martillos.
La corriente sacude los cables,
Voltio tras voltio. El hilo sutura mis fisuras.
Un obrero pasa llevando mi torso rosado.
Los depósitos están llenos de corazones.
Esta es la ciudad de las piezas de repuesto.
Mis piernas y mis brazos vendados
Exhalan un olor dulzón, como a goma.
Aquí te curan la cabeza, cualquier miembro.
Los viernes vienen los niños a que les cambien los garfios
Por manos, y los muertos ceden sus ojos a los demás.
Mi enfermera calva lleva el amor por uniforme.
El amor, carne y sangre de mi maldición.
El florero, reconstruido, alberga
La rosa esquiva.
Diez dedos conforman un cuenco para las sombras.
Me pican las costuras. Qué se le va a hacer.
Pronto estaré como nueva.
4 de noviembre de 1959
7.The Stones // This is the city where men are mended./I lie on a great anvil./ The flar blue sky-circle//Flew off like the har of a doll/When i fell out of the light. In entered/The stomach of indifference, the wordless cupboard.//The mother of pestles disminished me./I became a still pebble./The stones of the belly were peaceable,//The head-stone quiet, jostled by nothing./Only the mouth-hole piped out,/Importunate cricket//In a quarry of silences./The people of the city heard it./They hunted the stones, taciturn and separate,//The mouth-hole crying their locations./Drunk as a foetus/I suck at the paps of darkness.//The food tubes embrace me. Sponges kiss my lichens away./The jewelmaster drives his chisel to pry/Open one stone eye.//This is the after-hell: I see the light./A wind unstoppers the chamber/Of the ear, old worrier.//Water mollifies the flint lip,/And daylight lays its sameness on the wall./The grafters are cheerful,//Heating the pincers, hoisting the delicate hammers./A current agitates the wires/Volt upon volt. Catgut stiches my fissures.//A workman walks by carrying a pink torso./The storerooms are full of hearts./This is the city of spare parts.//My swaddled legs and arms smell sweet as rubber./Here they can doctor heads, or any limb./On Fridays the little children come//To trade their hooks for hands./ Dead men leave eyes for others./Love is the uniform of my bald nurse.//Love is the bone and sinew of my curse./The vase, reconstructed, houses/The elusive rose.//Ten fingers shape a bowl for shadows./My mending itch.There is nothing to do./I shall be good as new.
...............................................................................................
7.-Las piedras. (trad.Xoán Abeleira)
Esta es la ciudad donde arreglan a la gente.
Aguardo tendida sobre una gran bigornia.
El círculo del cielo azul mate
Voló como el sombrero de una muñeca
Cuando caí fuera de la luz. Entré
En el estómago de la indiferencia, en el armario silente.
La madre de los morteros me reduce.
Me transformo en un guijarro inmóvil.
Las piedras del vientre eran pacíficas,
La lápida muda, nada la zarandeaba.
Tan sólo el hueco de la boca rompió a sonar,
Grillo inoportuno.
En una cantera de silencios.
Las gentes de la ciudad lo oyeron
Y, taciturnas, por separado, dieron caza a las piedras,
Mientras él les decía a gritos dónde se ocultaban.
Borracha como un feto,
Mamo los pechos de la oscuridad.
Las sondas me abrazan. Las esponjas me curan los líquenes
Con su beso. El maestro joyero hurga con su cincel
Y me labra un ojo de tigre.
Esto es el post infierno: ya veo la luz.
Un viento desatasca el pabellón
Del oído, ese viejo aprehensivo.
El agua ablanda el labio de sílex,
La luz del día esparce su mismidad por la pared.
Los injertadores están contentos,
Calientan las pinzas, empuñan sus delicados martillos.
La corriente sacude los cables,
Voltio tras voltio. El hilo sutura mis fisuras.
Un obrero pasa llevando mi torso rosado.
Los depósitos están llenos de corazones.
Esta es la ciudad de las piezas de repuesto.
Mis piernas y mis brazos vendados
Exhalan un olor dulzón, como a goma.
Aquí te curan la cabeza, cualquier miembro.
Los viernes vienen los niños a que les cambien los garfios
Por manos, y los muertos ceden sus ojos a los demás.
Mi enfermera calva lleva el amor por uniforme.
El amor, carne y sangre de mi maldición.
El florero, reconstruido, alberga
La rosa esquiva.
Diez dedos conforman un cuenco para las sombras.
Me pican las costuras. Qué se le va a hacer.
Pronto estaré como nueva.
4 de noviembre de 1959
7.The Stones // This is the city where men are mended./I lie on a great anvil./ The flar blue sky-circle//Flew off like the har of a doll/When i fell out of the light. In entered/The stomach of indifference, the wordless cupboard.//The mother of pestles disminished me./I became a still pebble./The stones of the belly were peaceable,//The head-stone quiet, jostled by nothing./Only the mouth-hole piped out,/Importunate cricket//In a quarry of silences./The people of the city heard it./They hunted the stones, taciturn and separate,//The mouth-hole crying their locations./Drunk as a foetus/I suck at the paps of darkness.//The food tubes embrace me. Sponges kiss my lichens away./The jewelmaster drives his chisel to pry/Open one stone eye.//This is the after-hell: I see the light./A wind unstoppers the chamber/Of the ear, old worrier.//Water mollifies the flint lip,/And daylight lays its sameness on the wall./The grafters are cheerful,//Heating the pincers, hoisting the delicate hammers./A current agitates the wires/Volt upon volt. Catgut stiches my fissures.//A workman walks by carrying a pink torso./The storerooms are full of hearts./This is the city of spare parts.//My swaddled legs and arms smell sweet as rubber./Here they can doctor heads, or any limb./On Fridays the little children come//To trade their hooks for hands./ Dead men leave eyes for others./Love is the uniform of my bald nurse.//Love is the bone and sinew of my curse./The vase, reconstructed, houses/The elusive rose.//Ten fingers shape a bowl for shadows./My mending itch.There is nothing to do./I shall be good as new.
a la sylvia li van aplicar...
La teràpia electroconvulsiva (TEC), també coneguda com electroxoc, és un tractament psiquiàtric ben establert, en el qual les convulsions són elèctricament induïdes en pacients anestesiats per l'efecte terapèutic. Avui en dia, la TEC és més utilitzada com a tractament per a la depressió severa que no ha respost a altres tractaments, i també s'utilitza en el tractament del trastorn bipolar i l'esquizofrènia (principalment catatònica). Es va introduir per primera vegada en la dècada de 1930 i va guanyar un ús generalitzat com una forma de tractament en els anys 1940 i 1950, avui, s'estima que 1 milió de persones a tot el món reben TEC cada any, en general en un curs de 6-12 tractaments administrats 2 o 3 vegades a la setmana.
La teràpia electroconvulsiva pot diferir en la seva aplicació en tres formes: la col·locació d'electròdes, la durada de temps en que es dóna l'estímul, i la propietat dels estímuls. La diferència d'aquestes tres formes d'aplicació tenen diferències significatives tant en els efectes secundaris adversos com en els resultats positius. Després de l'electroxoc, caldrà habitualment continuar el tractament farmacològic, i alguns pacients requeriran noves sessions. Es precisa el consentiment informat del pacient; i el tractament involuntari no és comú en els països que segueixen les normes estàndards actuals i només s'utilitzarà quan l'ús de l'ECT es cregui que és l'únic tractament que pot recuperar el pacient. Ha estat un tractament controvertit, ja que antigament s'havia utilitzat de forma indiscriminada en pacients agitats, cosa recollida en moltes pel·lícules d'internaments psiquiàtrics, però lluny de la realitat actual.
La teràpia electroconvulsiva pot diferir en la seva aplicació en tres formes: la col·locació d'electròdes, la durada de temps en que es dóna l'estímul, i la propietat dels estímuls. La diferència d'aquestes tres formes d'aplicació tenen diferències significatives tant en els efectes secundaris adversos com en els resultats positius. Després de l'electroxoc, caldrà habitualment continuar el tractament farmacològic, i alguns pacients requeriran noves sessions. Es precisa el consentiment informat del pacient; i el tractament involuntari no és comú en els països que segueixen les normes estàndards actuals i només s'utilitzarà quan l'ús de l'ECT es cregui que és l'únic tractament que pot recuperar el pacient. Ha estat un tractament controvertit, ja que antigament s'havia utilitzat de forma indiscriminada en pacients agitats, cosa recollida en moltes pel·lícules d'internaments psiquiàtrics, però lluny de la realitat actual.
dijous, 17 de març del 2011
límit
El desembre de 1962, Sylvia Plath, a dresgrat, va signar els papers del divorci. Patia amb la idea de que els seus fills es quedéssin sense pare perquè en Ted vivia amb una altra dona i arrossegava un constipat mal curat que s’agreujà fins a mijans de gener amb sinusítis i grip.
Aquest és el darrer poema que va escriure.
Edge
Por Sylvia PlathVersión: Agustina Jojart/Xoán AbeleiraLa mujer se ha perfeccionado.
Su cuerpo
Muerto luce la sonrisa de la realización,
La ilusión de un anhelo griego
Fluye de los pergaminos de su toga,
Sus pies
Descalzos parecen decir:
Hasta aquí hemos llegado, se terminó.
Cada niño muerto, enroscado en sí,
Una serpiente blanca, no a cada lado de
Su jarrita de leche,ya vacía.
Ella los ha plegado.
De nuevo hacia su cuerpo, como se cierran
Los pétalos de una rosa cuando el jardín.
Se fortalece y los perfumes sangran
De las dulces gargantas profundas de la flor de la noche.
La luna no tiene porqué entristecerse.
Está acostumbrada a este tipo de cosas.
Mirando fijamente desde su capucha de hueso.
Sus negras vestimentas crujen y se arrastran.
The woman is perfected./ Her dead/Body wears the smile of accomplishment,/The illusion of a Greek necessity/Flows in the scrolls of her toga,/Her bare/Feet seem to be saying:/We have come so far, it is over./Each dead child coiled, a white serpent,/One at each little/Pitcher of milk, now empty./She has folded/ Them back into her body as petals/ Of a rose close when the garden/Stiffens and odors bleed/From the sweet, deep throats of the night flower./The moon has nothing to be sad about,/Staring from her hood of bone./She is used to this sort of thing./Her blacks crackle and drag.
Versió de Montserrat Abelló:La dona s’ha perfet./El cos/mort té el somriure de l’acompliment,/la il·lusió d’un requisit grec/ llisca pels plecs de la toga,/els peus/nus sembla qule diguin:/ja hem caminat prou, s’ha acabat./Cada infant mort es cargola, com un blanc serpent,/a cada petit/bol de llet, ara eixut./Ells els ha replegat/endins del seu cos com els pètals/d’una rosa que es tanca quan el jardí/s’espesseix i sagnen olots/de les goles dolces i profundes de la flor de nit./La lluna no té per què entristir-se,/mentre sotja des de la caputxa d’os./ Està acostumada a aquestes coses./Les seves foscors s’arrosseguen i cruixen.
dimecres, 16 de març del 2011
green-wood cemetery, brooklyn, ny, amèrica
-¿Per on es va al cementiri?
Sylvia Plath, La campana de vidre. P. 187
Probablement m'ho estic fent tota soleta, però no em puc treure del cap el cognom de la protagonista de La campana de vidre: Greenwood, com el guitarrista de Radiohead. Es podria haver dit Smith, Johnson, Williams, Brown, Jones o Miller. Però no, Greenwood, fusta verda, la que no ha pervingut al seu desenvolupament complet. Greenwood, com un cementiri de Brooklyn, NY, Amèrica.
Encara que pogués, no l'hi demanaria mai de la vida. A la Sylvia, vull dir. Ella va fer la seva feina i jo estic fent la meva.
dimarts, 15 de març del 2011
poesia completa
Sylvia Plath. Poesía completa 1956-1963, edición de Ted Hughes; traducción y notas de Xoán Abeleira; edición bilingüe. Bartleby editores, 2008.
L’any 1981 Ted Hughes va editar la poesia completa de Sylvia Plath, el llibre va rebre el premi Pulitzer per primera vegada atorgat a un autor mort. El Sr. Ted (the hughe) va decidir ordenar els poemes cronològicament així doncs els primers poemes són de 1956 i la llista arriba fins els 12 que va escriure el 1963 any de la seva mort. També hi va incloure els cinquanta poemes primerencs que ell considerava millors, escrits, la majoria al Smith College i amb suggeriments textuals del seu professor de literatura Alfred Young Fisher. Sens dubte és una manera diferent i molt més completa i acurada de conèixer l’obra poètica de la Sra. Sylvia que coneixiem a partir dels llibres editats de forma individual.
Aquesta versió en castellà de Xoán Abeleira segueix escrupulosament l’edició de Hughes, i conté (com no podia ser d’altra manera) les versions originals. Aquí trobareu una entrevista al traductor que parla de les feinades que li van provocar alguns poemes.
L’any 1981 Ted Hughes va editar la poesia completa de Sylvia Plath, el llibre va rebre el premi Pulitzer per primera vegada atorgat a un autor mort. El Sr. Ted (the hughe) va decidir ordenar els poemes cronològicament així doncs els primers poemes són de 1956 i la llista arriba fins els 12 que va escriure el 1963 any de la seva mort. També hi va incloure els cinquanta poemes primerencs que ell considerava millors, escrits, la majoria al Smith College i amb suggeriments textuals del seu professor de literatura Alfred Young Fisher. Sens dubte és una manera diferent i molt més completa i acurada de conèixer l’obra poètica de la Sra. Sylvia que coneixiem a partir dels llibres editats de forma individual.
Aquesta versió en castellà de Xoán Abeleira segueix escrupulosament l’edició de Hughes, i conté (com no podia ser d’altra manera) les versions originals. Aquí trobareu una entrevista al traductor que parla de les feinades que li van provocar alguns poemes.
dilluns, 14 de març del 2011
quan en holden caulfield va trobar l'esther greenwood (o els llibres parlen sempre d'altres llibres)
Cada cop que començo un llibre ho faig amb un puntet d'acolloniment, i no tant pel que m'hi pugui trobar com pels monstres que sóc capaç de fer créixer. Resulta que obro La campana de vidre, i em quedo clavada en la primera frase:
Va ser un estiu estrany, xafogós, l'estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què feia a Nova York.
Aquí estic, estacada com un gos a la porta d'una botiga, esperant la veu de l'amo. Repasso la jugada: som a Nova York, l'estiu de 1953, l'any que els Rosenberg van acabar a la cadira elèctrica acusats d'haver donat a l'URSS el secret de la bomba atòmica i sigui el que sigui que em vol explicar aquest que se m'adreça sense intermediari, ho farà de primera mà, valgui la redundància. No, encara no puc saber que és una noia, però res no m'impedeix, empàtica com sóc, de començar a suar i que se m'inflin una mica les cames, que és la meva resposta natural a la xafogor. Però d'aquí no em mouré fins que la maquineta prodigiosa que s'amaga sota el monyo (i el qualificatiu no té a veure amb la capacitat del meu cervell, que parlo de la categoria, consti) acabi la feina. Laissez faire fins que notes el pessigolleig que anuncia la imminència del viatge i corres cap a la prestatgeria per tal de confirmar la destinació.
Va ser l'estiu que l'home va caminar per primera vegada sobre la lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. [...]Vaig arribar a Nova York la tardor del 1965.
Han passat setze anys, l'Armstrong ja és a la lluna, dels Rosenberg no en queden ni els cucs, i jo a Nova York, suant en un altre llibre amb algú que també se m'adreça de dret, en primera persona. No, encara no puc saber que és un noi. Total, que sense moure'm de la primera línia he anat a parar a El palau de la lluna de Paul Auster.
Torno a La campana de vidre (l'afirmació té un no sé què de metàfora que m'encanta, per exacta) i miro de tirar endavant. Unes quantes pàgines més tard ja sé que la que em parla es diu Esther -dinou anys, universitària- i que és a Nova York perquè ha guanyat una mena de premi literari, una mica com el concurs aquell de la Coca-cola. Una novel·la d'iniciació, se'n diu d'això, penso...I aquesta refotuda veu, tan familiar... Llavors arribo a la pàgina 54 i agafo un taxi que m'obligarà a sortir corrents, un altre cop, cap a la prestatgeria:
I és que per a mi, i des que vaig llegir El vigilant en el camp de sègol, tots els taxis de Nova York, ciutat que no he visitat mai, fan pudor de vòmit.
Continuarà. O no.
Torno a La campana de vidre (l'afirmació té un no sé què de metàfora que m'encanta, per exacta) i miro de tirar endavant. Unes quantes pàgines més tard ja sé que la que em parla es diu Esther -dinou anys, universitària- i que és a Nova York perquè ha guanyat una mena de premi literari, una mica com el concurs aquell de la Coca-cola. Una novel·la d'iniciació, se'n diu d'això, penso...I aquesta refotuda veu, tan familiar... Llavors arribo a la pàgina 54 i agafo un taxi que m'obligarà a sortir corrents, un altre cop, cap a la prestatgeria:
El taxista enfilava les cantonades amb tanta energia que quèiem juntes, primer a una banda del seient i, després, a l'altra. Cada cop que una de nosaltres estava a punt de vomitar s'ajupia calladament com si li hagués caigut alguna cosa i la collís de terra, i l'altra entonava una cançoneta i feia veure que mirava per la finestra.
Tot i així semblava que el taxista sabia què fèiem.
-Ei -va protestar, saltant-se un semàfor que s'acabava de posar vermell-, això no ho podeu fer al meu taxi. Més val que baixeu i ho feu al carrer.
I és que per a mi, i des que vaig llegir El vigilant en el camp de sègol, tots els taxis de Nova York, ciutat que no he visitat mai, fan pudor de vòmit.
El taxi que vaig agafar era un de molt vell que feia pudor com si algú hi hagués descanviat la pela. Sempre em toquen aquests taxis vomitius si vaig a algun lloc de nits. I el que era pitjor és que tot estava tan silenciós i solitari, encara que fos dissabte al vespre.
De tant en tant veies un home i una noia travessant el carrer, agafats de la cintura i d'això, o una pila de tios amb cara de goril·la i les seves cites, tot rient com hienes d'alguna cosa que t'hi pots jugar el que vulguis que no tenia gràcia. Nova York és horrible quan algú es fot a riure al carrer de nit i és molt tard. Ho pots sentir des de quilòmetres lluny. Et fa sentir tan sol i deprimit...
Continuarà. O no.
diumenge, 13 de març del 2011
poema per llegir la tarda d'un diumenge
Soliloquy of the Solipsist (1956); trad. Xoán Abeleira
Soliloquio de la solipsista
Soliloquio de la solipsista
¿Yo?
Camino a solas;
La calle a medianoche
Se prolonga bajo mis pies;
Cuando cierro los ojos
Todas estas casas de ensueño se extinguen:
Por un capricho mío
La cebolla celestial de la luna cuelga en lo alto
De los hastiales.
Yo
Hago que las casas se encojan
Y que los árboles mengüen
Alejándose; la traílla de mi mirada
Hace bailar a las personas-marionetas
Que, ignorando que se consumen,
Se ríen, se besan, se emborrachan, sin sospechar
Igualmente que, cada vez que yo parpadeo,
Mueren.
Yo,
Cuando estoy de buen humor,
Doy a la hierba sus colores
Verde blasón y azul celeste, otorgo al sol
Su dorado;
Pero, en mis días más invernales, ostento
El poder absoluto
De boicotear los colores y prohibir que las flores
Existan.
Yo
Sé que tú apareces
Vívida a mi lado.
Negando que brotaste de mi cabeza,
Clamando que sientes un amor
Lo bastante ardiente como para experimentar la carne real,
Aunque salta a la vista,
Querida, que toda tu belleza y todo tu ingenio son dones
Que yo te concedí.
I? /I walk alone; /The midnight street /Spins itself from under my feet; /When my eyes shut /These dreaming houses all snuff out; /Through a whim of mine /Over gables the moon's celestial onion /Hangs high. I /Make houses shrink /And trees diminish /By going far; my look's leash /Dangles the puppet-people /Who, unaware how they dwindle, /Laugh, kiss, get drunk, /Nor guess that if I choose to blink /They die. I /When in good humor, /Give grass its green /Blazon sky blue, and endow the sun /With gold; /Yet, in my wintriest moods, I hold /Absolute power /To boycott any color and forbid any flower /To be. I /Know you appear /Vivid at my side, /Denying you sprang out of my head, /Claiming you feel /Love fiery enough to prove flesh real, /Though it's quite clear /All you beauty, all your wit, is a gift, my dear, /From me.
Sylvia Plath. Poesía completa (1956-1963). Bartleby editores.
Camino a solas;
La calle a medianoche
Se prolonga bajo mis pies;
Cuando cierro los ojos
Todas estas casas de ensueño se extinguen:
Por un capricho mío
La cebolla celestial de la luna cuelga en lo alto
De los hastiales.
Yo
Hago que las casas se encojan
Y que los árboles mengüen
Alejándose; la traílla de mi mirada
Hace bailar a las personas-marionetas
Que, ignorando que se consumen,
Se ríen, se besan, se emborrachan, sin sospechar
Igualmente que, cada vez que yo parpadeo,
Mueren.
Yo,
Cuando estoy de buen humor,
Doy a la hierba sus colores
Verde blasón y azul celeste, otorgo al sol
Su dorado;
Pero, en mis días más invernales, ostento
El poder absoluto
De boicotear los colores y prohibir que las flores
Existan.
Yo
Sé que tú apareces
Vívida a mi lado.
Negando que brotaste de mi cabeza,
Clamando que sientes un amor
Lo bastante ardiente como para experimentar la carne real,
Aunque salta a la vista,
Querida, que toda tu belleza y todo tu ingenio son dones
Que yo te concedí.
I? /I walk alone; /The midnight street /Spins itself from under my feet; /When my eyes shut /These dreaming houses all snuff out; /Through a whim of mine /Over gables the moon's celestial onion /Hangs high. I /Make houses shrink /And trees diminish /By going far; my look's leash /Dangles the puppet-people /Who, unaware how they dwindle, /Laugh, kiss, get drunk, /Nor guess that if I choose to blink /They die. I /When in good humor, /Give grass its green /Blazon sky blue, and endow the sun /With gold; /Yet, in my wintriest moods, I hold /Absolute power /To boycott any color and forbid any flower /To be. I /Know you appear /Vivid at my side, /Denying you sprang out of my head, /Claiming you feel /Love fiery enough to prove flesh real, /Though it's quite clear /All you beauty, all your wit, is a gift, my dear, /From me.
Sylvia Plath. Poesía completa (1956-1963). Bartleby editores.
dissabte, 12 de març del 2011
la biografia
Sylvia Plath. Linda W.Wagner-Martin. Trad. Dolors Udina. Columna-Circe, 1989
Text de la contraportada:
Hi ha vides reals el teixit de les quals sembla format per fils exclusivament literaris. Aquest és el cas de l’escriptora Sylvia Plath, nascuda a Boston el 1932. Des dels seus anys d’estudiant, Sylvia va demostrar una voluntat inqüestionable per aconseguir la perfecció en tot allò que es proposava assolir; potser aquest intens afany de superació fou la causa del seu intent de suïcidi quan, el 1953, no va poder seguir un curs de taquigrafia i van rebutjar la seva assistència en un curs literari d’estiu. Va superar aquesta primera gran crisi vital i, al cap de poc, va anar a la Universitat de Cambridge com a estudiant becada. Allà va conèixer el poeta anglès Ted Hughes. Començava per a tots dos una època de projectes; vida i literatura es tornaven a fondre. L’esperança durà sis anys: Ted va abandonar Sylvia Plath i els dos fills del matrimoni quan va conèixer una escriptora jueva no tan extremista –en el sentit profund del mot- com la seva dona. Sylvia aleshores no va poder superar la seva problemàtica existencial: l’escriptora posà fi a la seva vida dramàticament el febrer de 1963, passat un mes de la publicació de la seva única novel·la. Tenia 31 anys.
La seva obra literària consta d’alguns llibres de poemes (The Colossus, Ariel, Crossing the water, Arbres d’hivern) i d’una novel·la (La campana de vidre).
Si hi ha vides com la de Sylvia Plath que es nodreixen fonamentalment de la substància literària, cal que algú se n’ocupi perquè el lector tingui el retrat complet de l’artista i del personatge. Aquesta és la tasca que ha dut a terme la professora Linda W.Wanger-Martin: la seva biografia de Sylvia Plath tanca, vitalment i literària, l’arc descrit per una dona que va viure per, per a i en la Literatura. En majúscula.
Text de la contraportada:
Hi ha vides reals el teixit de les quals sembla format per fils exclusivament literaris. Aquest és el cas de l’escriptora Sylvia Plath, nascuda a Boston el 1932. Des dels seus anys d’estudiant, Sylvia va demostrar una voluntat inqüestionable per aconseguir la perfecció en tot allò que es proposava assolir; potser aquest intens afany de superació fou la causa del seu intent de suïcidi quan, el 1953, no va poder seguir un curs de taquigrafia i van rebutjar la seva assistència en un curs literari d’estiu. Va superar aquesta primera gran crisi vital i, al cap de poc, va anar a la Universitat de Cambridge com a estudiant becada. Allà va conèixer el poeta anglès Ted Hughes. Començava per a tots dos una època de projectes; vida i literatura es tornaven a fondre. L’esperança durà sis anys: Ted va abandonar Sylvia Plath i els dos fills del matrimoni quan va conèixer una escriptora jueva no tan extremista –en el sentit profund del mot- com la seva dona. Sylvia aleshores no va poder superar la seva problemàtica existencial: l’escriptora posà fi a la seva vida dramàticament el febrer de 1963, passat un mes de la publicació de la seva única novel·la. Tenia 31 anys.
La seva obra literària consta d’alguns llibres de poemes (The Colossus, Ariel, Crossing the water, Arbres d’hivern) i d’una novel·la (La campana de vidre).
Si hi ha vides com la de Sylvia Plath que es nodreixen fonamentalment de la substància literària, cal que algú se n’ocupi perquè el lector tingui el retrat complet de l’artista i del personatge. Aquesta és la tasca que ha dut a terme la professora Linda W.Wanger-Martin: la seva biografia de Sylvia Plath tanca, vitalment i literària, l’arc descrit per una dona que va viure per, per a i en la Literatura. En majúscula.
divendres, 11 de març del 2011
estiu,1952
Amb vint anys acabats de fer, la Sylvia Plath va viure dos fets importants.A l’estiu va haver-hi dos fets importants par a la vida professional de Sylvia: Mademoiselle va publicar “Diumenge a ca’ls Minton” a l’agost i, en la mateixa època, Sylvia va conèixer Val Grendon, un novel·lista professional. Va anar uns quants vespres a casa de Val, on parlaven d’assumptes professionals i ell l’animava a prendre-s’ho seriosament. Aquests dos fets, tan seguits en el temps, van ser experiències definitives per a Sylvia. Com escrivia a Aurelia:
“Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar tota sola a la platja, on vaig passar dues hores meravelloses, amb una bossa de cireres i préssecs i la revista. Mai a la vida no havia estat tan feliç. Vaig llegir les dues històries i tinc la impressió que ja m’he superat, perquè hi vaig trobar molts errors des del punt de vista artístic... La vaig llegir... vaig riure d’alegria i em vaig posar a còrrer entre les dunes, a ple sol, xipollant l’aigua tèbia de la marea com un gos... i dient-me que era meravellós estar viva i bronzejada i sentir-me plena de vitalitat i d’esperances, i conèixer tota mena de gent extraordinària. No m’havia sentit mai tan absolutament lliure i feliç”.
L’estiu de 1952, Sylvia Plath esdevingué escriptora.
dijous, 10 de març del 2011
el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i el nimfó de la bufanda
De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: "Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes". El conte era El petit príncep i, més enllà d'aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes. No em refio gaire de la memòria però recordo que, a principis dels setanta, hi va haver una passa de petitprincepisme. El llibre d'Antoine de Saint-Exupéry es considerava el més adequat per despertar la imaginació dels infants. Si Alícia en terra de meravelles i Peter Pan eren els mites imposats als nens anglosaxons, El petit príncep es va transformar en un referent pels pares moderns d'aquí.
Amb inquietud observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues. Per fer-me'n una idea, vaig triar la drecera poc honorable de mirar només les il·lustracions. Els dibuixos, però, no em van enlluernar. Jo estava acostumat al traç enèrgic de l'Astèrix i dels germans Dalton, i aquell príncep inexpressiu, jardiner d'un planeta amb volcans que calia escurar com si fossin xemeneies, no em feia el pes. L'Astèrix, en canvi, formava part d'un poble irreductible, tenia poders toxicomaníacs i caçava romans i senglars a mastegots, i els Dalton representaven un model de familia alternatiu i divertit. Tot i l'èxit que el conte tenia entre els amics, vaig adonar-me que l'important era no vantar-me de no haver-lo llegit. Va ser fàcil: no m'enorgullia de ser incapaç d'apreciar la dimensió metafísica d'aquella història. Així com, en altres casos, sí que em veia amb cor de fer bandera de la meva objecció lectora, en el de Saint-Exupéry em sentia culpable i una mica avergonyit. Pensava que, més endavant, repararia el greuge, i estava convençut que trobaria la clau per accedir a aquell univers tan inversemblant com fantàstic.
Van passar molts anys i la fama del personatge va continuar expandint-se (vuitanta milions d'exemplars venuts, traduccions a més de cent cinquanta llengües). Una nit, sopant a casa d'uns parents, vaig veure que havien decorat l'habitació del fill -sis anys- amb un paper pintat que reproduïa part de l'univers petitprincipesc: el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i, per descomptat, el nimfó de la bufanda. "La decoració deu ser el resultat d'una obsessió dels pares", recordo que vaig pensar. Quan vaig conèixer el nen, però, ho vaig entendre: era el petit príncep de les il·lustracions. Duia els cabells despentinats i un pijama amb un estampat poeticocòsmic. D'aleshores ençà, he comprovat que el mèrit més espectacular del llibre és haver creat reencarnacions humanes del protagonista...
Sergi Pàmies. "Papiroflèxia" A: La bicicleta estàtica. Quaderns Crema, 2010. P.57.
dimecres, 9 de març del 2011
hugo mas (y mejor) al harlem jazz club
Amigues, amics, ets i uts.
Demà dijous 10 de març, aniversari de la mort de l'Ovidi i del naixement de Labordeta, l'Hugo Mas, amic de la casa, actuarà al Harlem Jazz Club de Barcelona a les vuit del vespre.
La bibliotecària mirarà de travessar (a temps) les tres comarques que s'interposen entre l'obligació i la devoció.
Queda dit.
johnny panic
Sylvia Plath. Johnny Panic y la biblia de los sueños relatos. Alianza, 1995.
Aquest és el recull més complet de les històries curtes escrites per Plath durant la seva curta vida. Estan ordenats cronològicament i la versió en castellà és a càrrec de José Luis López Muñoz. Tots els contes són molt macos i segur que us agradaran però m’agradaria fer-ne referència a un de concret, una comparació que al pròleg es presenta així:
“Una comparación , breve ensayo radiofónico para la BBC, sobre las diferencias entre escribir un poema y una novela, en el que habla de su experiencia personal, puesto que para entonces ya habia terminado The Bell Jar y está escribiendo una segunda novela que se ha perdido” (gràcies a Ted Hughes, afegeixo jo).
Aquest és el recull més complet de les històries curtes escrites per Plath durant la seva curta vida. Estan ordenats cronològicament i la versió en castellà és a càrrec de José Luis López Muñoz. Tots els contes són molt macos i segur que us agradaran però m’agradaria fer-ne referència a un de concret, una comparació que al pròleg es presenta així:
“Una comparación , breve ensayo radiofónico para la BBC, sobre las diferencias entre escribir un poema y una novela, en el que habla de su experiencia personal, puesto que para entonces ya habia terminado The Bell Jar y está escribiendo una segunda novela que se ha perdido” (gràcies a Ted Hughes, afegeixo jo).
dimarts, 8 de març del 2011
plath per nens
Estava ben convençut que la Sylvia Plath habia escrit dos contes per a infants. Però no, es veu que és el mateix i que P. Rozarena el va traduïr com El paquete sorpresa i en canvi Núria Font i Ferré com el vestit de color mostassa, el títol original és The It-Doesn’t –Matter Suit, ambdues traduccions estan il·lustrades per Rotraut Susanne Berner i pertanyen a les col·leccions el barco de vapor (SM) la castellana i el vaixell de vapor (Cruïlla) la catalana.A la contracoberta diuen que és un relat realista i que l’autora va escriure poemes, relats una novel·la i uns quants relats infantils.
Us presento la familia:
En Max Nix tenia set anys i era el més petit de set germans. Primer hi havia en Pau, el més gran i el més alt de tots set. Després venia l'Emili. Després, l'Oriol i en Manel, l'Hug i en Joan. L´´ultim de tots era en Max. El nom sencer d'en Max era Maximilià però com que només tenia set anys no necessitava un nom tan llarg. Així, doncs, tothom lideia Max.
dilluns, 7 de març del 2011
un descobriment important
Ahir van fer exactament cinquanta (50) anys que li van extirpar l’apèndix a Sylvia Plath en una clínica d’Anglaterra. Durant la seva convalescència, que llavors durava més que ara, va fer un descobriment important que relata en una carta a la seva mare datada el 6 de març de 1961.
Querida madre:
Te escribo incorporada en mi cama del hospital, seis días después de mi operación. Los puntos ya están empezando a “tirar” y me escuecen, pero las enfermeras dicen que es señal de que la herida ha cicatrizado...Tengo la esperanza de que hoy me los quiten. ¡La verdad es que me siento como si estuviera pasando unas curiosas vacaciones! No había podido estar libre de la niña ni un solo día durante todo un año y debo reconocer que en realidad he disfrutado comiendo en la cama, con los masajes en la espalda y no teniendo nada que hacer aparte de leer (acabo de descubrir a Agatha Christie –justo la lectura adecuada para el hospital- y ahora soy una admiradora de las novelas de misterio), escuchar habladurías y contemplar mi mesa llena de las flores que me enviaron los padres de Ted, Ted, Helga Huws y Charles Monteith, el encargado de la edición de los libros de Ted en Faber.
Querida madre:
Te escribo incorporada en mi cama del hospital, seis días después de mi operación. Los puntos ya están empezando a “tirar” y me escuecen, pero las enfermeras dicen que es señal de que la herida ha cicatrizado...Tengo la esperanza de que hoy me los quiten. ¡La verdad es que me siento como si estuviera pasando unas curiosas vacaciones! No había podido estar libre de la niña ni un solo día durante todo un año y debo reconocer que en realidad he disfrutado comiendo en la cama, con los masajes en la espalda y no teniendo nada que hacer aparte de leer (acabo de descubrir a Agatha Christie –justo la lectura adecuada para el hospital- y ahora soy una admiradora de las novelas de misterio), escuchar habladurías y contemplar mi mesa llena de las flores que me enviaron los padres de Ted, Ted, Helga Huws y Charles Monteith, el encargado de la edición de los libros de Ted en Faber.
diumenge, 6 de març del 2011
dissabte, 5 de març del 2011
kisses, sivvy
Sylvia Plath. Cartas a mi madre. Traducción de Montserrat Abelló y Mireia Bofill; Prólogo de Ana Maria Moix. Selección y comentarios de Aurelia Schober Plath. Grijalbo, 1975.
Hem d’agrair a la mare de Sylvia Plath que decidís fer una edició d’aquestes cartes tant personals que a vegades freguen la indiscreció. Aquesta és una selecció de les cartes que l’autora de la campana de vidre va escriure a la seva mare durant tota la seva vida. Assistim, tot llegint aquesta correspondència, d’una forma directa al trajecte vital de Sylvia Plath des de les preocupacions adolescents de la seva etapa universitària a la maduresa d’una escriptora plena de dubtes i inseguretat que es troba rebutjada fins arribar al punt sense tornada final, la fatal devallada que coincideix amb el punt més àlgid del seu art.
El pròleg d’Ana Maria Moix es titula “la chica que queria ser Dios” en referència a una carta que Sylvia va escriure quan tenia 16 anys. La seva mare, a més de seleccionar les cartes i d’ aclarir en cursiva aspectes que poden quedar poc clars al lector, fa una introducció que relata, sobretot, la mort del pare i com la seva absència va afectar a la futura poetessa.
La primera carta del recull és la primera que va escriure només d’arribar al Smith College el 27 de setembre de 1950, tenia divuit anys i comença així:
Queridísima mamá:
Cuando sólo faltan cinco minutos para la medianoche, he decidido dedicarlos a escribir mi primera carta a mi persona favorita. Si la letra me sale torcida, sólo se debe a que esta noche he bebido demasiada sidra.
Hem d’agrair a la mare de Sylvia Plath que decidís fer una edició d’aquestes cartes tant personals que a vegades freguen la indiscreció. Aquesta és una selecció de les cartes que l’autora de la campana de vidre va escriure a la seva mare durant tota la seva vida. Assistim, tot llegint aquesta correspondència, d’una forma directa al trajecte vital de Sylvia Plath des de les preocupacions adolescents de la seva etapa universitària a la maduresa d’una escriptora plena de dubtes i inseguretat que es troba rebutjada fins arribar al punt sense tornada final, la fatal devallada que coincideix amb el punt més àlgid del seu art.
El pròleg d’Ana Maria Moix es titula “la chica que queria ser Dios” en referència a una carta que Sylvia va escriure quan tenia 16 anys. La seva mare, a més de seleccionar les cartes i d’ aclarir en cursiva aspectes que poden quedar poc clars al lector, fa una introducció que relata, sobretot, la mort del pare i com la seva absència va afectar a la futura poetessa.
La primera carta del recull és la primera que va escriure només d’arribar al Smith College el 27 de setembre de 1950, tenia divuit anys i comença així:
Queridísima mamá:
Cuando sólo faltan cinco minutos para la medianoche, he decidido dedicarlos a escribir mi primera carta a mi persona favorita. Si la letra me sale torcida, sólo se debe a que esta noche he bebido demasiada sidra.
divendres, 4 de març del 2011
mad girls
El 1953, més o menys al mateix temps que l’agencia Sterling Cooper llogava l’ambiciós i prometedor publicista Don Draper, Mademoiselle –la revista per a joves elegants- convidava les millors 20 redactores universitàries del país perquè coordinessin el número especial de setembre titulat “college issue”. Una de elles, Sylvia Plath, havia publicat a la mateixa revista un conte (Diumenge a casa del Minton) que havia tingut cert ressò i va rebre la invitació com un reconeixement a la seva manera d’escriure.De l’1 al 26 juny, la senyoreta Plath va treballar de valent a les oficines de Madison Avenue, no va poder entrevistar a tots els autors que volia però si va tenir una agradable vetllada amb Elizabeth Bowen i va escriure un article sobre quatre joves poetes. La feina, però, la va deixar exhausta i encara la va acabar d’enfonsar més la noticia que l’esperava quan va tornar a casa: no havia estat acceptada al taller de narrativa de Frank O’Connor. Dos dies després d’arribar a casa va prendre el flascó de somnífers de la seva mare, es va amagar al soterrani i se’n va prendre un grapat. Sort en vam tenir que tenia la mà petita.
P.S. l'objectiu secret d'aquest apunt és fer-vos passar una estona descobrint quina és la Plath...
dijous, 3 de març del 2011
trescar per monta(i)gne
Hi ha llibres que no podré llegir mai a la platja, i no tant per allò d'incórrer en una contradictio in terminis -oxímorons a mi- com pel fet que requereixen unes condicions especials de lectura, una certa comoditat, una certa absència de distraccions externes que són impossibles d'assolir al mig de la humanitat tal i com aquesta es troba exposada a les platges. Penso en La muntanya màgica, per exemple, o en els Assaigs de Monta(i)gne, el llibre que m'ocupa en aquests moments. Fa dos anys que volta per casa, i, finalment, m'he decidit a atacar-lo. No ho faré, però, d'una manera convencional, vull dir de cap a peus i d'una tacada. No. M'hi enfrontaré de la mateixa manera que ho faig amb els trencaclosques de mil peces: col·loco el suro emmarcat on el munto a la taula del menjador, i vaig fent, fins que l'acabo. De vegades passo per davant, camí del lavabo, i hi col·loco un parell de peces. D'altres, passen dies i dies sense que el pobre experimenti cap modificació, tret de criar pols. Doncs allà estan els Assaigs de Montaigne (Llibre primer), a sobre de la taula del menjador, en un faristol. Som-hi.
Al lector
Ací tens, lector, un llibre de bona fe. Des de l'inici t'adverteix que no m'hi he proposat cap altre fi que no siga domèstic i privat. No he tingut en compte cap consideració sobre el teu servei, ni sobre la meua glòria. Les meues forces no són capaces d'un tal disseny. L'he consagrat a la comoditat particular dels meus parents i amics, de manera que, quan m'hagen perdut (fet que prompte els succeirà), hi puguen retrobar alguns trets de les meues condicions i humors, i així nodriran més íntegrament i vivament el coneixement que han tingut de mi. Si haguera buscat el favor del món, m'hauria engalanat millor i m'hauria presentat amb una conducta estudiada. Vull que se m'hi veja en el meu costat simple, natural i ordinari, sense contenció i artifici: perquè sóc jo que em pinte. Els meus defectes s'hi llegiran de viu en viu, com també la meua forma natural de ser, tant com el respecte públic me l'ha permesa. Si haguera estat entre aquelles nacions que, segons diuen, encara viuen sota la dolça llibertat de les primeres lleis de la natura, t'assegure que de gust m'hi hauria pintat tot sencer, i tot nu. Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre: no és cap raó perquè esmerces el teu lleure en un assumpte tan frívol i tan va. Adéu, doncs; de Montaigne estant, aquest primer de març de 1580.
Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre primer. Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2007.
dimecres, 2 de març del 2011
cada dona adora un feixista
L'existència de Daddy de Sylvia Plath, m'ha permès d'elaborar el tema de la mort del pare molt millor que no pas si hagués hagut de partir de zero.Maria Mercè Marçal. Sota el signe del drac.
Sylvia Plath va compondre un poema dur, en el contingut i en el llenguatge, sobre el seu pare. En els primers versos, la imatge del pare s'associa amb una sabata i la filla és el peu descalç que s'hi aixopluga. Més endavant, el pare apareix com una imatge de Déu; un Déu, però, que no té el suficient crèdit davant els ulls de la filla per ser-ho. Són especialment colpidors els versos que la figura del pare pren la imatge d'un feixista alemany i ella, la filla, és la jueva que se sent transportada al camp de la mort. El poema acaba amb el pare imatge d'un vampir al qual, finalment, la filla aconsegueix clavar-li una estaca al cor per tal d'alliberar-lo i d'alliberar-se'n ella mateixa.
If I've killed one man, I've killed two--
The vampire who said he was you
And drank my blood for a year,
Seven years, if you want to know.
Daddy, you can lie back now.
There's a stake in your fat black heart
And the villagers never liked you.
They are dancing and stamping on you.
They always knew it was you.
Daddy, daddy, you bastard, I'm through.
Maria Mercè Marçal manlleva el títol d'aquest poema de Plath per a l'apartat del poemari Desglaç on s'inclouen els versos que l'escriptora dedica al seu pare mort.
Tant Marçal com Plath cerquen l'alliberament de l'autoritat masculina encarnada en la figura del pare, però el Déu-Pare de Plath es transforma en el Pare-esparver marçalià:
Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal.
El final, però, d'ambdòs poemaris és força diferent. Plath presenta el pare com un vampir que li ha xuclat la sang durant anys, mentre que el Daddy de Marçal acaba amb una cançó de bressol, on s'intercanvien els papers: el pare pot esdevenir fill i també, mare. La filla pot ser mare.
Com un nen tot petit en els meus braços,
una embosta de pols en el bressol d’unes mans,
canto perquè dormis
i et gronxo en la sang.
[...]
Canto perquè dormis, dorm,
petit bolic de carn,
que el meu llavi recull
i besa amb llengua robada.
[...]
Com una nena petita en els teus braços,
una embosta en les teves mans de pols,
abraça’m com una mare
ara que ja ets terra per sempre.
Com dos infants, ençà i enllà del dia,
mà de pols, mà de sang...
la mort enderrocava les muralles
i tot pedestal.
J. Marfany. Maria-Mercè Marçal. Veu i veus de dona. Aquí podeu llegir el document sencer.
*****
Aquella part de mi que adorava un feixista
Cada dona adora un feixista...
Sylvia Plath
Aquella part de mi que adorava un feixista
-o l’adora, qui ho sap!
jeu amb tu, jau amb tu.
No l’espanta la tomba. Cridada des de sempre
al domini més fosc,
mor amb tu, i viu de tu.
Ofrena tremolosa, no sap sinó seguir-te
i arrapar-se al teu mal
com al port més segur.
Medusa desossada, allò que de mi resta
malda per completar-se
sense tu, lluny de tu.
El bisturí vacil·la. Qui em viu a l’altra banda?
I com podré pensar-te
com si jo no fos tu?
Maria-Mercè Marçal. A: Desglaç. Edicions 62 - Empúries, 1988, p.18.
dimarts, 1 de març del 2011
daddy plath
Otto Plath, el pare de Sylvia va ser un famós entomòleg que va escriure un tractat sobre les abelles que encara avui en dia s’estudia. Va morir quan la poetessa encara era una nena i la seva absència la va marcar per sempre. En aquest muntatge visual es pot escoltar la veu de l’autora de la campana de vidre llegint el poema “daddy” que figura a la seva obra pòstuma i més famosa: Ariel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
