sí, però no

Si heu començat a llegir Les històries naturals, hores d'ara ja sabeu que alguns capítols fan de bon datar, vull dir que se'ns ofereixen prous fets històrics, o personatges reals, o referències a la premsa de l'època, com per a poder establir  lloc, dia, mes i any. Clar que això no vol dir que no siguin sotmesos a un tractament de ficció. Al contrari. La consistència literària d'aquesta obra rau, precisament,  en aquest diàleg entre real i irreal, que es reforcen mútuament i al final ja no saps què.  Mireu sinó el cas del príncep Lichnowsky, enamorat, fictíciament i sense esperança, de Matilde de Ferrari,  il·lustre homònima protagonista d'una peça literària d'Ippolito Nievo titulada Antiafrodisiaco per l' amor platónico. Si seguiu l'enllaç comprovareu que aquesta sàtira contra l'amor romàntic es construeix a partir de les setanta-dues cartes que Nievo escriu a Matilde Ferrari. I si, tot llegint Les històries naturals, hom ensopega amb l'extàtica missiva que el príncep Lichnowsky adreça a la seva estimada (Matilde, Matilde, oh! lascia ch'io t'ami sempre!), a la manera de Nievo, vull suposar, e si non é vero, al menys embolica la troca, és inevitable no ser víctima d'una estranya eufòria provocada per la sensació d'haver-li entès la broma.  I d'aquí a afirmar (avui m'he llevat intrèpida) que aquests jocs de saló de Perucho, aquestes manipulacions estupendes, l'emparenten amb el cieguito argentino cuyo nombre no puedo citar, per por de ser acusada de prevaricació, no costa gaire.
( Trobareu la carta a la quarta part, capítol primer: "El pas de l'Ebre".)

Amb això de la datació, he passat una bona estona amb el capítol titulat "L'arpa pneumàtica" (no és que li hagi dedicat molt de temps, sinó que he xalat de valent), on la Sand i en Chopin assisteixen a una festa que organitza en honor seu el marquès de La Gralla. El moment culminant de l'homenatge als artistes el protagonitza l'hereu del marquès "jove que a primera vista semblava una mica cretí, però que havia donat mostres d'un enginy mecànic i musical poc comú. Ara mateix acabava d'inventar l'arpa pneumàtica", diu el narrador. Perucho, a banda de passar-s'ho la mar de bé fent entrar en escena a personatges reals  (dic jo),  també es distreu dissenyant artefactes musicals ben particulars.  Així és com ens descriu l'arpa pneumàtica:

"Tot seguit els lacais, com obeint a una pantomima estudiada, desenfundaren l'embalum. Aparegué rutilant l'arpa pneumàtica. Era una màquina que en la seva estructura fonamental recordava l'arpa normal, si bé amb la diferència que arrencava d'una gran caixa de caoba proveïda d'uns pedals per a manxar, i de la qual ascendia un tub de dimensions considerables. Al final, aquest tub es ramificava en altres de més petits, i recordava vagament un orgue. Cada una de les cordes de l'arpa coincidia exactament dessota de l'obertura del tub que li corresponia. En conjunt tenia un aspecte fantàstic.
Josep Ignasi féu una reverència a la concurrència i, asseient-se en un tamboret davant de l'arpa, col·locà els peus als pedals. Començà a manxar amb força, tot dient que efectuava l'extracció preliminar de l'aire viciat. Efectivament, se sentí un soroll fenomenal, de vent que s'escapa per mil i un forats. Un cop acabada aquesta operació, l'hereu del marquès de La Gralla, mentre continuava manxant, aproximà delicadament les dues mans a banda i banda de l'arpa, fent una lleugera i graciosa inclinació del cap i, en el moment propici, amb gran inspiració, començà l'ària Casta Diva, de Bellini, naturalment sense la part dels cors."

Però no queda aquí la prodigiosa inventiva del fill del marquès que, cent-vint i escaig pàgines deprés, ens torna a sorprendre amb un nou instrument:

"Josep Ignasi, el fill del marquès, acabava d'inventar, durant els darrers mesos, la "flauta-liberal", artefacte comodíssim de portar a la butxaca, i el qual, només bufant, tocava ell sol "L'himne de Riego". L'invent era adequadíssim per a concertar una gran massa d'instrumentistes del flautí en qualsevol reunió política que tingués lloc a l'aire lliure o en local tancat. Esperava tenir un èxit popular envejable."

Dispenseu-me  la rialla, franca, sorollosa i plena de dents.

Tornem, però, al capítol de l'arpa pneumàtica (i a tot allò de la datació), que conclou d'aquesta manera:

"L'endemà  Aurora Dupin i Frederic Chopin partiren cap a Palma, de pas cap a Valldemossa, en el veler "El Mallorquí", de l'armador Trullols. Deixaren a Barcelona uns autèntics amics, que mai no els oblidaren, i, també, una mica de tristesa. Era inevitable."

Aneu a l'oracle Google i teclegeu "sand chopin estada barcelona", per exemple. De seguida obtindreu resposta, perquè, efectivament, Dupin i Chopin, de camí cap a Mallorca, van passar uns dies a Barcelona allotjats a l'hotel de les Quatre Nacions. Del 2 al 7 de novembre de 1838, per a ser exactes.
Per tant, aquest"l'endemà" era el vuit de novembre de 1838 i que, en efecte, del port de Barcelona va salpar el vaixell El Mallorquin, no m'ha costat gaire comprovar-ho, ja que al magatzem de la Triadú tenim "El Brusi" (del 1799 fins al 1919). Ara puc afegir-hi, fins i tot, el nom del capità, Don Gabriel Medinas. I, al mateix fer, la portada i uns quants avisos, que a mi aquestes coses m'agraden. 

P.S.: Consultant els actes programats amb motiu de l'any Chopin, he descobert que el passat 22 de setembre havíen de col·locar una placa a la façana de l'Hotel, recordatori de l'estada Dupin-Chopin. No sé si ho han fet.
D'altres hostes cèlebres del Cuatro Naciones són Stendahl, Ulysses S. Grant, Pirandello i Buffalo Bill. Per exemple.