Y se rió. Y de no ser porque ya había muerto, se habría muerto allí mismo de risa.
Enrique Vila-Matas. Suicidios ejemplares.
 |
| Carson McCullers |
 |
| Mark Twain |
 |
| George Bernard Shaw |
 |
| G.K. Chesterton |
 |
| Jorge Luis Borges |
 |
| Franz Kafka |
 |
| Ernest Hemingway |
 |
| Montserrat Roig |
 |
| Mercè Rodoreda |
 |
| H.P. Lovecraft |
 |
| Roberto Bolaño |
 |
| George Orwell |
 |
| Samuel Beckett |
No hi ha text, no. Si en volguessiu, perquè sou d'aquella mena de gent a qui calen paraules, no deixeu de llegir aquest apunt de l'amic Espai de llibres: Carson McCullers, rient per sempre .
ResponEliminaI sinó, una bona manera d'amortitzar les fundes, que són molt cares i s'han de treure a passejar :D
ResponEliminaSí, vinga, que els toqui una mica l'aire!:D
ResponEliminaNo sé si cal que digui que aquest apunt ve d'aquell dia que parlàvem d'en Chesterton. Una cosa porta a l'altra, i anâ fent.
ResponEliminaUn catàleg curiós de riallades que m'ha fet pensar que en definitiva, som micos vestits. Cada forma de riure delata el qui riu, i en Chesterton te l'imagines tot cofoi i bon vivant. No sabria dir quin és el que s'ho passva millor: la Rodoreda? O la McCullers. Els homes se'ls veu tots molt més continguts. I això de l'Orwell no arriba a somriure apenes...
ResponEliminaJo voto Mark Twain!
ResponEliminaLovecraft somrient! No coneixia aquesta foto!
ResponEliminaHo intenta, si més no. Segons com, aquest somriure sembla més aviat un flegmó!
ResponEliminaM'ha descol·locat Beckett. A partir d'ara el llegiré d'una altra manera. O no, perquè sempre l'havia trobat còmic i poca-solta.
ResponEliminaDoncs mira, Allau, justament estic llegint Beckett, Tot esperant Godot, i crec que ho faig d'una altra manera. Hi estic cercant un Donut. Sona prou estrany, oi? Però és verídic. Vaig llegir un article, no sé on, que parlava de publicitat a les obres literàries i el citaven com a exemple. Ara es titula Tot cercant un donut. No sé si me'n sortiré, però d'aquesta fijo que em tanquen!
ResponEliminaEntre Chesterton i Mark Twain no m'acabo de decidir.
ResponEliminaMatilde: el teu comentari del donut m'atreu cap a Becket. Potser també estic per tancar: ja ens farem companyia, ves ;)
El pitjor del cas és que no dic mentida, Ulàlia.
ResponEliminaAi, perdona, t'haig de deixar que truquen a la porta...
Porto tres dies intentant deixar un comentari, més aviat ridicul.
ResponEliminaHemingwayàs!
Fgt
...Res, eren uns que, per força, em volien vendre una camisa. Els he aviat a cops de "la señora no se encuentra!"
ResponEliminaDificultats tècniques, fgt?
ResponEliminaKafka i Beckett reien!!! N'hi ha que els cosa d'entendre, això.
ResponEliminaels costa, volia dir...
ResponEliminaJo n'era una, David. Però noi, no és pot negar l'evidència.
ResponElimina[Fa cosa d'un any en vam parlar d'això de Kafka i de riure. aquí . Tenies raó, David, Kafka reia. I de gust!]
He de dir que el somriure de Bolaño és el que menys m'agrada
ResponEliminaA mi tampoc em fa el pes, Skaði, sembla un riure per riure. Em fa pensar en mi, quan em retraten. Normalment, ric que ensenyo fins el queixal del seny que no tinc, però, ai, si em diuen mira cap aquí que et farem una foto, llavors trec una mena de ganyota que vol ser un somriure, però d'aquells fingits, ja m'entén.
ResponElimina