una princesa a berlín (i II)

Per això aquesta és una gran novel·la, perquè ha encertat de ple el seu equilibri intern. No ha intentat jugar la carta fàcil d’explotar el sentimentalisme del lector traient nazis i aristòcrates arruïnades a cada pàgina i explicant-te coses que tothom se sap de memòria. L’autor col·loca un jove nord-americà a Berlín i fa que visqui de ple la voràgine històrica del moment. No deixa de ser un estranger que explica el que veu. Com que a més, la trama de ficció està molt ben trobada i els personatges principals estan perfectament acabats, el producte final, emotiu, compromès, i alhora contingut, és extraordinari. Una princesa a Berlín té moments narratius de gran literatura. Per exemple el capítol en què el protagonista, en un bar de Berlín, assisteix a l’escena dels viatjants de comerç nord-americans que, per la moneda fraccionària d’un dòlar, aconsegueixen que totes les dones del bar —clientes i treballadores— es despullin, vagin corrents de quatre potes i ballin a canvi de l’esperança d’arreplegar alguna moneda de deu centaus caiguda del cel. Mentrestant, els homes a la barra, mossegant-se els punys i maleint la seva sort. Si en aquestes circumstàncies Hitler no va sortir-se’n amb el seu primer putsch de l’any 23 va ser per casualitat. O la descripció de dues de les moltes festes en què participa el protagonista: el ball de màscares tràgic del final, súmmum de la contradicció d’una societat girada cap per avall, que acaba amb dos arlequins buidant damunt la selecta concurrència cistelles plenes de bitllets de ban devaluats: «Bitllets de cent mil marcs, de cinc-cents mil marcs, d’un milió de marcs, i de cent milions de marcs passen volant pel nostre costat, travessen el paviment i s’introdueixen a les canals de l’aigua...». I per contrast, l’altra festa, la dels artistes, en què apareix un joveníssim Bertolt Brecht emergent, cantant amb la seva guitarra (cal recordar que en aquells moments Brecht ja havia estrenat, el 23 de setembre de 1922, a Berlín, Tambors a la nit).

El jove protagonista, que vol ser pintor, s’enamora d’aquesta Alemanya derrotada, amb l’amenaça constant de l’ocupació del territori si no pagava els 22.600 milions de marcs en què van ser avaluades les reparacions de guerra. Una novel·la extraordinària, doncs, que no farà contents els recercadors de carn i fetge. I, tal com hem dit, aquest és el seu gran mèrit. I tampoc no és una altra versió de Cabaret. Així que ja estan avisats. Aquesta princesa a Berlín és un mirall d’un temps i d’un país escrit amb una singular destresa narrativa. Tan sols li podríem retreure —peccata minuta— uns innecessaris flashbacks, que van en contra de la narració, forçosament cronològica, i l’obligació, en alguns passatges, de forçar una mica els diàlegs per tal d’oferir informació.

Els escriptors nord-americans tenen coses bones i dolentes, però, per sort per a tots nosaltres, entre les primeres hi ha que, quan s’enamoren de París o de Berlín, són dels millors a l’hora de parlar-nos-en.

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.

hiperinflació

En la crisi econòmica que va patir Europa en la immediata postguerra dels anys vint va haver-hi una sèrie de països que va perdre el control sobre els preus i va patir la traumàtica experiència de la hiperinflació. És a dir, els preus es disparaven i pujaven cada dia, arribant, fins i tot, a fer-ho diverses vegades en el mateix dia. Alguns dels països que van patir aquest fenomen van ser Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.

La situació més espectacular i que tindria més transcendència de cara al futur del país i de la pròpia Europa seria la d’Alemanya de Weimar. La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica d’un país on la naixent democràcia es trobaria assetjada en tots els fronts. A més, com que va ser el cas més destacat des del naixement de la economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans.

Per a finançar el greu dèficit pressupostari, l’endeutament derivat de la guerra, les despeses derivades de la reconstrucció del país i les càrregues de les reparacions de guerra imposades a Versalles, el govern de la República de Weimar va haver de recórrer a l’emissió d’una quantitat de bitllets excessiva.

Com a conseqüència no desitjada d’aquesta operació, des del 1923 es desencadenaria una pujada dels preus imparable que va enfonsar qualsevol possibilitat de recuperació de l’economia. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles.

L’augment dels salaris per a combatre el pèrdua de valor adquisitiu dels treballadors depreciaria encara més el valor del marc. Així, s’arribaria a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

D’altra banda, els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veurien com els seus diners desapareixien. En definitiva, Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

[...] Com a conseqüència, el país va haver de suspendre el pagament de les reparacions de guerra. I, en resposta, França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra el gener de 1923. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar, però, que França obtingués els resultats previstos.

L’ocupació va ser un fracàs pels invasors i una catàstrofe per a Alemanya. Com a conseqüència de la invasió, el sistema econòmic es va col·lapsar encara més, fent desaparèixer qualsevol capacitat de pagament per part d’Alemanya. El govern francès, per la seva banda, només va cobrar només una petita part dels endarreriments, però amb el cost d’augmentar la tensió amb Alemanya i els altres països aliats que no van aprovar aquesta acció de pressió.

Vicente Moreno Cullell. «El problema de la hiperinflació a Alemanya en els anys vint.»

The effects of Hyperinflation in Germany by Alen Ramić and Joshua Baird, una interessantíssima galeria de fotos a Pinterest.

el tractat de versalles

Un cop signat l’armistici, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. La principal conseqüència dels tractats de Versalles va ser la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats.

El debat polític entre els governs francès (Clemenceau), britànic (Lloyd George) i nord-americà (Wilson) va suposar la condemna dels vençuts, el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès i el pagament per part d’Alemanya de les reparacions de guerra i concessions territorials estratègiques. La realitat era que els Catorze Punts del president Wilson eren imprecisos, poc pràctics i, en certs punts, inacceptables pels seus aliats. Els Catorze Punts no encaixaven en absolut amb el clima polític que imperava després de la Primera Guerra Mundial.

França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Gran Bretanya, en canvi, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic i els Estats Units sense interessos territorials directes al continent van intervenir amb una doctrina de dissolució dels grans imperis. EUA defensarà el principi d’autodeterminació dels pobles.

El resultat de les conferències de pau va ser el naixement de nou estats sota les cendres dels antics imperis Austrohongarès, Otomà i Rus. Els estats perdedors no hi van participar en cap moment i tan sols van ser convocats a la fi dels debats per signar els tractats elaborats pels vencedors.

[...] Alemanya. Com a responsable de la guerra l’imperi alemany va ser amputat i les seves colònies foren repartides entre els guanyadors. El Tractat de Versalles va declarar Alemanya com a responsable del conflicte i va imposar les condicions dels aliats.

Alsàcia i Lorena van ser retornades a França. Clemeceau va demanar el Sarre, zona germanoparlant que França havia perdut el 1815 amb els tractats que van signar-se amb la Restauració i la creació d’un estat tap a la seva frontera amb Alemanya: Renània. Aquest estat seria políticament dependent de França. Aquests territoris suposaven el gruix de la indústria minero-metal·lúrgica alemanya. Finalment, Renània va ser ocupada militarment pels aliats durant 15 anys i devia ser administrada per francesos, britànics i nord-americans. Els Estats Units no van participar en l’ocupació de Renània perquè el congrés no va ratificar els acords de Versalles i Gran Bretanya tampoc va intervenir el que va suposar el control francès de Renània.

D’altra banda, el Sarre seria administrat per la Societat de Nacions durant 15 anys fins que es realitzés un referèndum sobre el seu futur. Això va significar que les mines del Sarre passaven a ser administrades per França mitjançant concessions privades. Bèlgica va incorporar Eupen i Malmedy.

Part de la Prússia occidental va passar a Polònia fragmentant el nucli prussià. La Prússia Oriental quedava incomunicada quedant el Corredor de Dantzing com a únic nexe entre les zones occidental i oriental de Prússia. Danzing va ser declarada com a ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions fins que es realitzés un plebiscit.

Dinamarca va demanar els ducats de Schelswig que van quedar sota l’administració de la Societat de Nacions fins que el 1920 s’incorporessin definitivament a Dinamarca. El trencament de Prússia va suposar la redistribució de les colònies alemanyes entre francesos, britànics i nord-americans. Això suposava la destrucció del tercer imperi colonial.

Alemanya es veurà amb un exèrcit limitat de 100.000 individus, sense aviació de guerra i amb una marina de guerra reduïda per evitar el rearmament i el revengisme. Només es permetia un exèrcit de reclutament per aconseguir que el nucli del militarisme alemany perdés la seva influència social. Aquestes condicions van fer que Alemanya perdés la seva capacitat militar però el nucli militarista alemany no va veure’s reduït convertint-se així en un nucli de pressió política durant la República de Weimar. L’exèrcit va perdre audiència social però va convertir-se en un grup compacte i homogeni.

Fins l’arribada de Hitler al poder no va haver-hi oficialment aviació militar, però els pilots de guerra alemanys es formaven a l’URSS pels acords arribats al Tractat de Rapallo que suposaven una sèrie d’acords secrets entre els dos països.

Alemanya va ser considerada com a culpable de la guerra i per això va ser condemnada a pagar un sèrie de reparacions de guerra. Pels alemanys aquesta clàusula suposava un abús per part dels vencedors contribuint a que els tractats de pau fossin impopulars. Alemanya havia de pagar per les destruccions físiques, indemnitzacions a vídues i pensions a militars als països aliats.

Alemanya no podia ser condemnada a pagar les indemnitzacions de guerra als aliats si no es demostrava la seva culpabilitat. Així, els aliats van basar la culpabilitat alemanya en la violació del Tractat de 1839 que garantia la neutralitat de Bèlgica i en accions individuals com la prostitució de les joves i l’enfonsament de vaixells aliats mitjançant submarins. Mai es va jutjar a cap dels criminals de guerra i els alemanys van considerar que la condemna era hipòcrita i que eren considerats d’uns crims que no haurien existit segons la seva interpretació de la legislació internacional del moment.

Els aliats van imposar 126.000 milions de marcs a pagar mitjançant una quantitat fixa que es repartia entre els vencedors (52% a França, 22% a Gran Bretanya, 10% a Itàlia, 8% a Bèlgica, 0,75% a Portugal…etc). Alemanya considerava excessiva la quantitat global a pagar i un fre per la recuperació econòmica del país.

França era el nucli més dur en l’exigència del pagament de les reparacions. Els governs francesos van veure en les reparacions de guerra la clau per pagar l’endeutament intern del país. Al llarg de la postguerra, el pagament de les reparacions de guerra es convertirà en un problema econòmic i polític.

Alemanya va arribar a interrompre el pagament provocant tensions militars per part dels aliats. Finalment, el 1924 sota l’arbitratge dels EUA es va arribar a un acord per fer front al pagament de les reparacions; el Pla Dawes. Mitjançant el Pla Dawes la banca nord-americana va involucrar-se en el procés de reconstrucció d’Alemanya. L’acord, amb una validesa de 5 anys, reduïa el total del deute alemany i facilitava els pagaments. Alemanya rebria préstecs nord-americans sense estar que estiguessin subjectes al pagament de les reparacions.

Finalment el 1929 s’establia el Pla Young que regulava el sistema de pagament a terminis que finalitzarien el 1988. L’impacte de les reparacions de guerra va mantenir viva la tensió entre Alemanya i França. Els alemanys van afirmar que a l’hora de signar l’armistici havien estat enganyats.

Vicente Moreno Cullell. «Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra.» 

una princesa a berlín (I)

Una princesa a Berlín és una declaració d’amor per Alemanya feta amb tot el dolor i tota l’estimació per un nord-americà, com és el cas d’Arthur Solmssen, que va passar la seva infantesa a Berlín. L’època en què transcorre la novel·la, bàsicament, són els anys 1922 i 1923; la Gran Guerra s’havia saldat amb gairebé dos milions de morts i, sobretot, la màxima humiliació que podia sofrir un poble orgullós com l’alemany: el Tractat de Versalles, que a part de les pèrdues territorials, imposava, per imperatiu francès sobretot, unes reparacions de guerra impossibles de pagar.

Barrejat amb tot això hi havia els problemes interns que havia dut la derrota: un Estat feble, l’onada revolucionària que havia vist, per exemple, la insurrecció ‘espartaquista’ de Rosa Luxemburg el gener de 1919 o la creació del soviet de Baviera, l’abril del mateix any, els milers de mutilats pel carrer, la inestabilitat econòmica, amb una inflació que deixaria a nivell irrisori la follia de l’actual situació argentina (1914, un dòlar val 4,2 marcs; 1923, un dòlar val 4 bilions, 20.000 milions de marcs!) Solmssen ens fica de cap en aquest Berlín trasbalsat, ple de situacions contradictòries i esgarrifoses, amb els nazis emergint, la fam, els aristòcrates irats i nostàlgics del kàiser; les vagues continuades, amb la sang corrent a raig pels carrers i les dones dels obrers anant a comprar amb una bossa plena de bitllets perquè una lliura de pa costava 260.000.000.000 de marcs (sí, no és broma, dos-cents seixanta mil milions).

És una època de bogeria, de por i incertesa col·lectives, retratades admirablement pels expressionistes i els avançats del dadà. El moviment Dadà, des del juny de 1920, burxava ben endins d’aquella Alemanya militaritzada i martiritzada: Haussman, Burchardt; Baader, Wieland, Grosz, Hartfield...O el mateix Otto Dix, influït pel dadà, però tècnicament expressionista, amb les seves pintures d’obrers esdevinguts zombies o de mutilats de guerra ignorats de tothom, arrossegant-se pel carrer i havent d’aguantar que fins i tot els gossos se’ls pixessin damunt. Argumentalment, l’autor permet a Una princesa a Berlín que el seu jove protagonista vulgui ser pintor, però alhora, gràcies al seu petit capital i a l’anècdota inicial del llibre, que conegui aristòcrates i banquers. Això fa que participi de dos mons absolutament contraposats, ignorats i mútuament combatuts. Així, podem passar dels grans palaus dels afores de Berlín, al pànic i la misèria dels carrers. En el fons, l’expressionisme alemany no va fer més que recollir artísticament l’estat col·lectiu de por i inseguretat davant els canvis i la follia que s’emparava del país i que van culminar amb l’ascensió al poder d’Adolf Hitler. Els artistes expressionistes manifestaven la seva impotència per dominar el món exterior tot fugint d’estudi cap a l’àrea del raonament abstracte i prescindint conscientment de l’anàlisi real dels fets.

L’expressionisme alemany, a més, és barroc i neoromànic, amb tots els seus elogis de la bogeria, la mort i la desesperació. Fins i tot podríem recordar que alguns dels expressionistes més coneguts, obligats a fugir per Hitler, van acabar suïcidant-se. Les obres més característiques de la literatura expressionista va donar-les la novel·la, amb autors com Franz Werfel, Walter Hasenclever, Leonhard Frank, Hermann Ungar, Alfred Döblin i fins Franz Kafka en determinats aspectes de la seva producció. Sense oblidar el cinema, amb obres mestres i directors com ara Robert Wein i El Gabinet del Doctor Caligari (1920); F.W. Murnau, amb Nosferatu, una simfonia de la por (1922) o Fritz Lang, en especial amb Metrópolis (1924), que parteix directament de les preocupacions futuristes de Döblin. Aquest món en ebullició és el que ens proposa Arthur R.G. Solmssen a Una princesa a Berlín. Hauria pogut fer una narració preciosista i anecdòtica. La gran sort és que no ho ha fet...

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.

una maleta a berlín

Hay una canción de Marlene Dietrich tan famosa como la archifamosa ‘Lili Marlene’. Se trata de 'Ich hab’noch einen Koffer in Berlin', algo así como 'Todavía tengo una maleta en Berlín', en la que una berlinesa tan auténtica, Marlene, en plena capacidad interpretativa, nos advierte que, por tanto, debe volver allí, a Berlín, no sin antes recordarnos la belleza de París (su residencia desde hace tantos años) y Roma. Sin embargo, según la canción, hay que volver a Berlín porque tenemos una maleta allí. Algo que hay que recordar al trazar el mapa de capitales de la Europa de entreguerras. París, sin duda, fue una de ellas o fue “una” capital, en especial auspiciada por la generación perdida norteamericana y la eterna fiesta hemingwayana, que, con frecuencia, nos ha hecho olvidar Londres o Berlín o, incluso, la Viena al doblar el siglo, pero éste ya es otro asunto. La capitalidad europea de entreguerras de Berlín tal vez se refresque con la reciente aparición de la versión catalana de Una princesa a Berlín, de Arthur R.G. Solmssen (Columna, traducción de Eulàlia Presas, y de la que ya existía versión castellana: Tusquets, 1982), un norteamericano que también parece haber dejado una maleta en el Berlín de su infancia, transcurrida en la ciudad, para sumarse con esta novela (con copyright de 1980) a la saga de cantores extranjeros de la ciudad, entre los cuales hay un decano indudable, el británico de cuna y norteamericano de adopción Christopher Isherwood (1904-1986) y sus inolvidables Mr. Morris Changes Trains y Goodbye to Berlin (1939; versión castellana de 1963 de Jaime Gil de Biedma), tan esplendorosamente fusionadas en el filme de los años setenta Cabaret.

Berlín, no obstante, no precisaba de bardos foráneos porque Alfred Döblin (1886-1957) con su Berlin Alexanderplatz ya había conseguido convertir la ciudad en la gran protagonista de su novela posexpresionista, aunque tuviera que repartirse planos con el Franz Biheskopf, el pobre diablo que actúa de personaje central. Tampoco era necesario que, para empezar, Isherwood o herr Issyvoo se dedicara a ser “una cámara con el obturador abierto, pasiva, minuciosa, incapaz de pensar” porque ya lo había hecho un cineasta, Walter Ruttmann, con su “Berlín sinfonía de una gran ciudad”, una joya para cinéfilos y público en general a la que Pegasus, una formación musical catalana, le puso excelente música hace pocos años. Tanto Berlin Alexanderplatz como el filme de Ruttmann eran creaciones de 1929, curiosamente el año del estreno de una de las obras más conocidas de Bertolt Brecht, Die Dreigroschen Opor, una obra teatral que, muy pronto, Hitler prohibiría no sólo en Berlín sino en toda Alemania. Berlín, en 1933, sería la capital del Reich y una de las de Europa, una ciudad destrozada en 1945 y donde el primer día de la llegada de las tropas aliadas de representaría, a pesar del frío y de precariedades diversas, precisamente, la genial pieza de Brecht... 

Marta Pessarrodona. «Una maleta de cultura literaria: Berlín. Algunas recreaciones de la capital europea de entreguerras». La Vanguardia. 27 febrer 1990.