adéu a berlín

Life is a cabaret, old chum.

Adéu a Berlín (1939) és una de les obres més emblemàtiques del segle XX. Ambientada en el bulliciós Berlín dels anys trenta, l'autor ens narra amb especial gràcia i agudesa les vicissituds d'uns personatges que viuen, indefensos i a la deriva, a la recerca d'una impossible felicitat. Entre ells sobresurt la figura de Sally Bowles, una dona tan atractiva com perillosa, al voltant de la qual es fan i es desfan tot d'històries que mantenen el lector expectant fins al final.

Però Adéu a Berlín és també la crònica d'una ciutat i d'un temps en què tots els valors iniciaven un frenètic procés de capgirament, amb la naixent eclosió del nazisme.

Considerada unàniment com la millor obra de Christopher Isherwood, fou traslladada al cinema amb el títol de Cabaret (1972).

vint-i-quatre hores a berlín (1927)

«El bateria Santi Arisa, el guitarrista Max Sunyer, el baixista Rafael Escoté i el teclista Josep Mas "Kitflus" van crear l'any 1982, a Barcelona, Pegasus, una banda que s'acabaria convertint en la gran referència a Catalunya en el terreny del jazz-rock. El 1986, el grup va afrontar un dels seus projectes més singulars: crear una banda sonora per a la pel·lícula muda Berlín, simfonia d'una gran ciutat, dirigida l'any 1927 per Walter Ruttmann a partir d'un guió de Carl Mayer i Karl Freund. El film —molt elaborat i amb nombrosos trucatges cinematogràfics— planteja un recorregut per l'activitat de la capital alemanya durant tot un dia, mostrant-ne escenes de la vida quotidiana. Pegasus va presentar aquest projecte a la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona de 1986, va enregistrar aquesta banda sonora en un disc que es va enllestir l'abril del mateix 1986, i la història poc a poc va anar quedant arraconada, tot i que alguns fragments de Berlín...eren habitualment interpretats per Pegasus en els seus concerts.

Han passat molts anys, d'allò. Pegasus es va desfer com a banda oficialment el 1997, després d'haver publicat nou discos, entre els quals Berlín...Però el 2007, per commemorar el 25è aniversari de la seva fundació, els quatre músics es van reunir per tornar a actuar en directe. Ho han fet diverses vegades els últims anys, i ara, quan ja s'acosta el seu trentè aniversari, han recuperat el vell projecte de Berlín..., que van presentar dimarts al vespre al Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols...»

[Font: Diari de Girona. «Refrescant viatge en el temps». 4|agost|2011]

_____________________

P.S.: Si us fes gràcia sentir el Berlín de Pegasus en directe (i, ja posats, veure el documental de Walter Ruttmann en pantalla gran), esteu de sort perquè en tindreu una nova oportunitat el proper 30 d'octubre a les nou del vespre, a l'Auditori. 

josep pla a berlín

Opuscle de l'exposició Les ciutats europees de Josep Pla, celebrada a l’espai Catalunya Europa de Brussel·les. 30.11.2010—29.04.2011.

*  *  *

Les estades que he fet a Berlín estan tan lligades amb la figura del meu amic Eugeni Xammar, que a dins de la meva memòria es fa difícil de destriar els dos records simultanis. Quantes hores passades a l'apartament de Kantstrasse! Vaig viure tot el procés d'aquell apartament des que Xammar hi arribà amb una simple maleta fins que estigué, al cap d'uns quants anys, absolutament moblat i plenament habitat, amb una senyora autèntica, un gos i un gat. No hi ha res tan agradable com veure emplenar una casa amb discerniment i amb el sentit de l'hospitalitat.

A l'època de la gran inflació, amb aquella moneda tan plàstica, viatjàrem llargament per Alemanya.  Tan aviat érem a Francfort com a Dantzig, a Breslau com a Essen. Fèiem d'enviats especials. A Munic visquérem les primeres temptatives de Hitler per apoderar-se de les cerveseries i saltar d'aquests establiments a la direcció de l'estat. En el curs d'aquests viatges vaig aprendre de conèixer i d'admirar el meu company. Jo era molt jove, la meva experiència era escassa. Xammar portava ja cinc o sis anys de París i sis o set de Londres; era un home format. Les nostres converses eren animades i inacabables, perquè responien a aquest contrast.

Josep Pla. «Retaule de la inflació». A: La vida amarga.  Destino. Obra completa. Vol. VI. P. 561.

la babel del món

«Aquell dia jo ja era a Westerland, on centenars i centenars d'estiuejants es banyaven alegrement a la platja. Una banda de música tocava també, com aquell dia en què van anunciar l'assassinat de Francesc Ferran, davant de gent de vacances, despreocupada, quan els venedors de diaris van entrar corrents al passeig com albatros blancs, cridant: «Walther Rathenau ha estat assassinat!» Va esclatar un pànic que sacsejà tot l'imperi. El marc va caure en picat i no es va aturar fins que no va atènyer la xifra fantàstica i terrorífica de bilions. Aleshores sí que va començar l'autèntic sàbat de la inflació, en comparació amb la qual la nostra d'Àustria, amb la seva absurda relació d'una corona vella a 15.000 de noves, havia estat un trist joc de criatures. Explicar-la amb tots els detalls i totes les inversemblances demanaria un llibre, i aquest llibre faria l'efecte d'una rondalla a la gent d'avui. Vaig viure uns dies en què al matí havia de pagar cinquanta mil marcs per un diari i, al vespre, cent mil; qui havia de canviar moneda estrangera, repartia l'operació en hores diferents, perquè a les quatre rebia multiplicada la suma que li havien donat a les tres, i a les cinc una altra vegada un múltiple de la que havia rebut seixanta minuts abans.

Vaig enviar, per exemple, al meu editor un manuscrit en què havia treballat un any i, per assegurar-me'n, li vaig demanar el pagament a la bestreta corresponent a deu mil exemplars; quan vaig rebre el xec, la quantitat amb prou feines cobria el franqueig del paquet d'una setmana abans; al tramvia pagàveu amb milions; s'havien de menester camions per a transportar els bitllets des del Banc Nacional als altres bancs i al cap d'una setmana trobàveu bitllets de cent mil marcs al clavegueró: un captaire els hi havia llençat amb menyspreu. Uns cordons de sabata costaven més que abans unes sabates, no, què dic, més que tota una sabateria de luxe amb dos mil parells de sabates; adobar una finestra trencada costava més que tota la casa abans; un llibre, més que abans una impremta amb les seves cent màquines. Per cent dòlars es podien comprar fileres de cases de sis pisos a la Kurfürstendamm; les fàbriques no costaven pas més, al canvi, que abans un carretó. Uns adolescents que van trobar una caixa de sabó oblidat al port es van passejar durant mesos en automòbils i van viure com reis venent-ne cada dia una pastilla, mentre els seus pares, abans gent rica, rondaven pel carrer demanant almoina. Hi havia repartidors que fundaven bancs i especulaven amb totes les monedes estrangeres. Sobre tots ells excel·lia la figura gegantina del més gran dels aprofitats: Stinnes. A base d'ampliar el seu crèdit aprofitant-se de la caiguda del marc, comprava tot el que es podia comprar: mines de carbó i vaixells, fàbriques i paquets d'accions, castells i finques rústiques, i tot això, en realitat, amb res, perquè cada import, cada deute es convertia en zero. Ben aviat la quarta part d'Alemanya va ser seva i el poble, que a Alemanya s'embriaga sempre amb l'èxit ostentós, el va aclamar perversament com un geni. Milers d'aturats rondaven ociosos pels carrers i alçaven el puny contra els estraperlistes i els estrangers dins els seus automòbils de luxe, que compraven un carrer sencer com si fos una capsa de llumins; tot aquell qui sabia llegir i escriure traficava i especulava i guanyava diners, tot i tenir la sensació secreta que tots s'enganyaven i eren enganyats per una mà oculta que escenificava aquell caos molt premeditadament per tal d'alliberar l'Estat dels seus deures i obligacions. Crec que conec força bé la història, però, que jo sàpiga, mai no havia generat una època de follia de proporcions tan enormes. Tots els valors havien canviat, i no només els materials; la gent es mofava dels decrets de l'Estat, no respectava cap ètica ni moral, Berlín es va convertir en la Babel del món. Els bars, els locals de diversió i les tavernes creixien com bolets. Allò que havíem vist a Àustria va resultar un preludi tímid i suau d'aquest sàbat, perquè els alemanys van esmerçar tota la seva vehemència i sistematització en la perversió. Al llarg de la Kurfürstendamm es passejaven joves maquillats, amb cintures artificials, i no tots eren professionals; tots els batxillers volien guanyar alguna cosa, i als bars penombrosos es veien secretaris d'Estat i financers importants fent moixaines sense cap mena de vergonya a mariners embriacs. Ni la Roma de Suetoni no havia conegut unes orgies com les dels balls de transvestits de Berlín, on centenars d'homes vestits de dones i de dones vestides d'homes ballaven sota la mirada benvolent de la policia. Amb la decadència de tots els valors, una mena de follia es va emparar precisament dels cercles burgesos, fins aleshores conservadors immutables del seu ordre. Les noies es vanagloriaven amb orgull de ser perverses; ser sospitosa de conservar la virginitat als setze anys hauria estat considerat un oprobi a qualsevol escola de Berlín; totes volien poder explicar les seves aventures, i com més exòtiques, millor. Però el més important d'aquest erotisme patètic era la seva tremenda falsedat. En el fons, el culte orgiàstic alemany, que va esclatar amb la inflació, no era sinó una febrosa imitació simiesca; es veia en aquelles noies de bones famílies burgeses que s'haurien estimat més anar pentinades amb una simple clenxa que no pas amb els cabells allisats a l'estil dels homes i menjar pastís de pomes amb nata que no pas beure aiguardent del fort; arreu era evident que a tothom li era insuportable aquella sobreexcitació, aquell enervant turment diari al poltre de la inflació, i era evident que tota la nació, cansada de la guerra, anhelava en realitat ordre, tranquil·litat, una mica de seguretat i de vida burgesa. I en secret odiava la República, no pas perquè reprimís aquesta llibertat desordenada, sinó, al contrari, perquè li afluixava massa les regnes.

Qui va viure aquells mesos i aquells anys apocalíptics, fastiguejat i exasperat, notava que s'havia de produir forçosament una reacció, una reacció terrible. I els qui havien empès el poble alemany a aquest caos esperaven ara somrient a segon terme, amb el rellotge a la mà: «Com pitjor li vagi al país, millor per a nosaltres.» Sabien que els arribaria l'hora. La contrarevolució ja es cristal·litzava palesament al voltant de Ludendorf, més que no pas al de Hitler, aleshores encara sense poder; els oficials que havien estat degradats s'organitzaven en societats secretes; els petit burgesos, que se sentien estafats en els seus estalvis, van fer pinya en silenci i es van posar a la disposició de qualsevol consigna que prometés ordre. Res no va ser tan funest per a la República Alemanya com el seu intent idealista de donar llibertat al poble i àdhuc als seus mateixos enemics. Perquè el poble alemany, un poble d'ordre, no sabia què fer-ne, de la llibertat, i ja buscava amb impaciència aquells que la hi havien de prendre.»

Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema, 2001. P. 382-386.

una maleta a berlín

Hay una canción de Marlene Dietrich tan famosa como la archifamosa ‘Lili Marlene’. Se trata de 'Ich hab’noch einen Koffer in Berlin', algo así como 'Todavía tengo una maleta en Berlín', en la que una berlinesa tan auténtica, Marlene, en plena capacidad interpretativa, nos advierte que, por tanto, debe volver allí, a Berlín, no sin antes recordarnos la belleza de París (su residencia desde hace tantos años) y Roma. Sin embargo, según la canción, hay que volver a Berlín porque tenemos una maleta allí. Algo que hay que recordar al trazar el mapa de capitales de la Europa de entreguerras. París, sin duda, fue una de ellas o fue “una” capital, en especial auspiciada por la generación perdida norteamericana y la eterna fiesta hemingwayana, que, con frecuencia, nos ha hecho olvidar Londres o Berlín o, incluso, la Viena al doblar el siglo, pero éste ya es otro asunto. La capitalidad europea de entreguerras de Berlín tal vez se refresque con la reciente aparición de la versión catalana de Una princesa a Berlín, de Arthur R.G. Solmssen (Columna, traducción de Eulàlia Presas, y de la que ya existía versión castellana: Tusquets, 1982), un norteamericano que también parece haber dejado una maleta en el Berlín de su infancia, transcurrida en la ciudad, para sumarse con esta novela (con copyright de 1980) a la saga de cantores extranjeros de la ciudad, entre los cuales hay un decano indudable, el británico de cuna y norteamericano de adopción Christopher Isherwood (1904-1986) y sus inolvidables Mr. Morris Changes Trains y Goodbye to Berlin (1939; versión castellana de 1963 de Jaime Gil de Biedma), tan esplendorosamente fusionadas en el filme de los años setenta Cabaret.

Berlín, no obstante, no precisaba de bardos foráneos porque Alfred Döblin (1886-1957) con su Berlin Alexanderplatz ya había conseguido convertir la ciudad en la gran protagonista de su novela posexpresionista, aunque tuviera que repartirse planos con el Franz Biheskopf, el pobre diablo que actúa de personaje central. Tampoco era necesario que, para empezar, Isherwood o herr Issyvoo se dedicara a ser “una cámara con el obturador abierto, pasiva, minuciosa, incapaz de pensar” porque ya lo había hecho un cineasta, Walter Ruttmann, con su “Berlín sinfonía de una gran ciudad”, una joya para cinéfilos y público en general a la que Pegasus, una formación musical catalana, le puso excelente música hace pocos años. Tanto Berlin Alexanderplatz como el filme de Ruttmann eran creaciones de 1929, curiosamente el año del estreno de una de las obras más conocidas de Bertolt Brecht, Die Dreigroschen Opor, una obra teatral que, muy pronto, Hitler prohibiría no sólo en Berlín sino en toda Alemania. Berlín, en 1933, sería la capital del Reich y una de las de Europa, una ciudad destrozada en 1945 y donde el primer día de la llegada de las tropas aliadas de representaría, a pesar del frío y de precariedades diversas, precisamente, la genial pieza de Brecht... 

Marta Pessarrodona. «Una maleta de cultura literaria: Berlín. Algunas recreaciones de la capital europea de entreguerras». La Vanguardia. 27 febrer 1990.

cròniques berlineses

Per a en Ramon Ferrer.

Este volumen reúne una selección de los artículos que Joseph Roth dedicó al Berlín de los años veinte. En ellos el novelista y periodista recrea con mano maestra la peculiar atmósfera que reinaba en la capital alemana durante la República de Weimar. Ningún ambiente de la ciudad le es ajeno, se interesa tanto por los grandes almacenes, los parques públicos y la naciente industria del espectaculo como por los medios de transporte, los barrios pobres en los que vivían los inmigrantes judíos, los baños turcos y los garitos frecuentados por delincuentes de medio pelo. «Yo dibujo el rostro del tiempo» afirmó en una ocasión refiriéndose a su cometido como reportero. Nada más cierto: de la lectura de estos textos, en su gran mayoría inéditos en castellano, escritos entre 1920 y 1933 y publicados en distintos periódicos, emerge el poderoso retrato de una metrópoli inquieta y deslumbrante en uno de los momentos más críticos de su historia. [De la contracoberta]

*   *   *

«LO QUE VEO es el rasgo ridículamente anodino en la faz de la calle y del día. Un caballo que, con la cabeza gacha, busca en el interior de un saco lleno de avena, está sujeto a un carruaje e ignora que en el principio de los tiempos los caballos venían al mundo sin carruajes; un niño que juega con unas canicas en el borde de la acera, observa el metódico follón de los adultos y, colmado del instinto de lo inútil, no sospecha que representa el súmmum de la creación, sino que, por el contrario, ansía alcanzar la edad adulta; y un guardia que cree ser la única cesura en la confusión del acontecer y el pilar de no sé qué poder regulador. Enemigo de la calle y puesto allí para vigilarla y cobrar el debido tributo a su sentido del  orden. Veo a una muchacha en el marco de una ventana abierta, que es parte de la pared y anhela liberarse de su abrazo, que es su mundo. Un hombre que, confinado a las sombras de un anguloso lugar recoge trocitos de papel y colillas. En lo alto de la calle, como lema de la misma, un soporte publicitario en forma de columna, encima una pequeña veleta que cambia de opinión según el viento. Un hombre grueso, con un puro y una americana clara, que parece la encarnación de una mancha de grasa en un día de verano. La terraza de un café, sembrada de las damas más variopintas aguardando a que alguien las recoja. Camareros vestidos de blanco, porteros vestidos de azul, vendedores de periódicos, un hotel, un ascensorista, un negro.

Lo que veo es el hombre anciano con la fina trompeta de falsete, de hojalata, en el Kurfürstendamm. Un mendigo cuya tragedia llama tanto la atención porque no hace ruido. La trompeta de falsete, la pequeña trompeta de hojalata, es a veces más potente y surte más efecto que todo el Kurfürstendamm. Y el ademán de un camarero en la terraza del café que quiere matar una mosca es más trascendental que los destinos de todos los clientes de la terraza. La mosca ha logrado escapar, y el camarero se lleva una desilusión. ¿Por qué, oh camarero, tanta hostilidad con una mosca? Un mutilado de guerra que ha encontrado una lima para las uñas. Alguien, una dama, ha perdido la lima en el lugar que ahora ocupa el mutilado. El mendigo empieza a limarse las uñas. Con esta casualidad, que ha puesto en sus manos una lima, y el gesto trivial de limarse las uñas, ha ascendido simbólicamente mil niveles en el escalafón social. Un perro que se apresura tras la pelota que unos niños hacen volar y se detiene ante el objeto que descansa inerte en el suelo, sin alcanzar a comprender cómo un chisme de goma tan absurdo y descabellado es capaz de dar botes de manera tan graciosa y animada, es el héroe de un drama pasajero. Sólo son importantes las pequeñas cosas de la vida.

¿Qué me importa, a mí, paseante que marcha en diagonal por un avanzado día de primavera, la gran tragedia de la historia universal que recogen los editoriales de los periódicos? Ni siquiera me importa el destino de un hombre que podría ser el héroe de una tragedia, de un hombre que ha perdido a su mujer o recibido una herencia, de un hombre que engaña a su esposa o que guarda relación, a fin de cuentas, con cualquier cosa patética. En vista de los acontecimientos microscópicos, todo pathos es en vano, se pierde sin sentido. Lo diminuto de las partes impresiona más que la monumentalidad del conjunto. Ya no necesito los gestos ampulosos, que intentan abarcarlo todo, del héroe del teatro universal. Yo soy un paseante.»

Joseph Roth. «Paseo». A: Crónicas berlinesas. Traducció de Juan de Sola Llovet. Minúscula, 2006. P. 13-15.

el maldà

Cada cop que m'adono de la quantitat d'andròmines que guardo a casa penso en aquells germans de Nova York, Homer i Langley Collyer. Aquells excèntrics habitants del número 2078 de la 5a avinguda, cantonada carrer 128, van acumular tones i tones d'objectes en una mansió que va acabar per convertir-se en la seva tomba. Ras i curt, el 21 de març del 1947, la policia va irrompre a la mansió dels Collyer alertada per una trucada que denunciava la presència d'un cadàver a la casa. Un cop a dins, i després d'haver superat els incomptables obstacles que l'acumulació de deixalles havia creat dins de l'habitatge, van trobar Homer assegut i (literalment) mort de gana, esperant un sopar que mai no li va arribar perquè el seu germà, mentre li duia, es va entrebancar i va quedar sepultat per un dels murs de paper que havia anat alçant a l'interior de l'estança. Estranyes formes de vida (i de mort). Aquest paràgraf tan fluit li he robat a Toni Mata i Riumanresa, a qui no tinc el gust. Si llegiu el seu article, sabreu que E.L. Doctorow s'ha basat en la història d'aquests dos germans per a escriure una novel·la, Homer i Langley, publicada la tardor passada als Estats Units i que ara ja podem llegir en català de la mà de Maria Iniesta i Edicions de 1984.

Pel que fa a mi, com que aquesta mania conservadora no m'impedeix, ara com ara, transitar còmodament per casa, vaig fent. Tinc de tot. Els butlletins de notes de l'EGB, entrades de concerts, bitllets de metro, una nota escrita -fa dues dècades- en un tovalló de paper, una radiografia de quan el meu genoll dret tenia quinze anys, una capsa de mistos on es llegeix: que no sigui baixet i gros, bitte, programes de mà, retalls de diaris, un parell de caixes plenes de correspondència...El normal, vaja. La cosa és que aquests dies, remenant en una d'aquestes caixes, va i em surt la imatge que encapçala aquest apunt: la programació del cinema Maldà, maig de 1988. Ai, que jo fitxava un cop a la setmana, al Maldà. Programa doble; butaques de fusta, d'aquelles que garanteixen una luxació de còccix. Un dia hi vaig perdre una arracada, com la Lola Flores, i una tarda (que hi veia clar) vaig clapar les dues pel·lícules senceres. Que no fossin de Bergman, que a mi ningú em fa dormir com ell, amb aquella pau.
Repasso el programa d'aquell mes de maig. Der himmel über Berlin, de Wim Wenders. El cel sobre Berlín. Aquella setmana, la taquillera del Maldà i jo vam acabar tractant-nos de tu: vaig veure la pel·li tres cops. Sí, tres. I sola, que és com m'agradava anar-hi. Soleta, com ma mare em va portar al món; soleta com ara mateix, remenant paperots, imaginant la magnífica pira que em procuraran les meves andròmines quan la palmi. Quines coses de pensar.

 

 P.S.: L'apunt s'havia de titular Me'n recordo, però ja estava pillat.