prinzessin in berlin (oju!, spoiler)

Liegender Akt mit grünen Strümpfen, Egon Schiele, 1914.

Qui més qui menys s'ha passat tota la novel·la esperant el moment en què se'ns aclarís, d'una vegada per totes, si l'Helena von Waldstein, aspirant a actriu de casa bona, princesa Hohenstein-Rofrano per la gràcia del matrimoni, és o no és la princesa en qüestió. La princesa-princesa de la novel·la. És un personatge de pes, sí, té el títol homologat, sí, la il·lustració de la coberta de l'edició de Columna que llegim inclou una fotografia d'una dona que es podria fer passar ben bé per néta de l'Anna Karènina, noble en el sentit de classe, no pas de sentiments, també. Total, que tots els elements apunten cap a la bella Helena, però ni que la matin —que ho fan, i això sempre ajuda— hom no acaba de veure clar el perquè del títol. El dubte arriba a tal extrem que el lector, a poques pàgines d'acabar la novel·la, ja es prepara per l'aparició dels sempre recurrents versicles de la Bíblia o d'una cita de Shakespeare que el justifiquin. Però no, al final resulta que la princesa no viu a palau: és la Bärbel, una marfantota de l'extrarradi. L'autor, murri, s'ha rentat les mans, i aquí pau i que del títol se'n cuidi un altre.
  

_________________

P.S.: Sobre el quadre que encapçala l'apunt.
Que cadascú hi posi la seva estampeta. La meva, encara que la noia de Schiele és una mica anterior a l'època en què transcorre la novel·la i que la postura no s'adiu amb la descrita (ni tan sols el color de les mitges, que aquí són verdes en comptes de negres), malgrat tots els malgrats, així, deia, és com m'afiguro el quadre d'en Peter Ellis i, en conseqüència i a manca d'idees, la coberta de la princesa, i no pas la fotografia que hi han col·locat els de Columna (primera de l'esquerra). Estem de sort, encara com no han triat un Hopper o un Vermeer. Suposo que es van adonar de la pífia i en edicions posteriors s'hi van fer una mica més i van substituir la foto per un autoretrat de la Tamara Lempicka (Tamara in Green Bugatti, 1925).

La primera coberta de Tusquets per a la princesa, de l'any 1982, la protagonitza un quadre de dues senyoretes entregades als treballs manuals, obra de Christian Schad (Zwei Mädchen, 1928) i, posteriorment, van fer servir les Langweilig Puppen (Nines avorrides, 1929) de Jeanne Mammen, que vindria a ser la coberta que menys em molesta de totes quatre.

una princesa a berlín (i II)

Per això aquesta és una gran novel·la, perquè ha encertat de ple el seu equilibri intern. No ha intentat jugar la carta fàcil d’explotar el sentimentalisme del lector traient nazis i aristòcrates arruïnades a cada pàgina i explicant-te coses que tothom se sap de memòria. L’autor col·loca un jove nord-americà a Berlín i fa que visqui de ple la voràgine històrica del moment. No deixa de ser un estranger que explica el que veu. Com que a més, la trama de ficció està molt ben trobada i els personatges principals estan perfectament acabats, el producte final, emotiu, compromès, i alhora contingut, és extraordinari. Una princesa a Berlín té moments narratius de gran literatura. Per exemple el capítol en què el protagonista, en un bar de Berlín, assisteix a l’escena dels viatjants de comerç nord-americans que, per la moneda fraccionària d’un dòlar, aconsegueixen que totes les dones del bar —clientes i treballadores— es despullin, vagin corrents de quatre potes i ballin a canvi de l’esperança d’arreplegar alguna moneda de deu centaus caiguda del cel. Mentrestant, els homes a la barra, mossegant-se els punys i maleint la seva sort. Si en aquestes circumstàncies Hitler no va sortir-se’n amb el seu primer putsch de l’any 23 va ser per casualitat. O la descripció de dues de les moltes festes en què participa el protagonista: el ball de màscares tràgic del final, súmmum de la contradicció d’una societat girada cap per avall, que acaba amb dos arlequins buidant damunt la selecta concurrència cistelles plenes de bitllets de ban devaluats: «Bitllets de cent mil marcs, de cinc-cents mil marcs, d’un milió de marcs, i de cent milions de marcs passen volant pel nostre costat, travessen el paviment i s’introdueixen a les canals de l’aigua...». I per contrast, l’altra festa, la dels artistes, en què apareix un joveníssim Bertolt Brecht emergent, cantant amb la seva guitarra (cal recordar que en aquells moments Brecht ja havia estrenat, el 23 de setembre de 1922, a Berlín, Tambors a la nit).

El jove protagonista, que vol ser pintor, s’enamora d’aquesta Alemanya derrotada, amb l’amenaça constant de l’ocupació del territori si no pagava els 22.600 milions de marcs en què van ser avaluades les reparacions de guerra. Una novel·la extraordinària, doncs, que no farà contents els recercadors de carn i fetge. I, tal com hem dit, aquest és el seu gran mèrit. I tampoc no és una altra versió de Cabaret. Així que ja estan avisats. Aquesta princesa a Berlín és un mirall d’un temps i d’un país escrit amb una singular destresa narrativa. Tan sols li podríem retreure —peccata minuta— uns innecessaris flashbacks, que van en contra de la narració, forçosament cronològica, i l’obligació, en alguns passatges, de forçar una mica els diàlegs per tal d’oferir informació.

Els escriptors nord-americans tenen coses bones i dolentes, però, per sort per a tots nosaltres, entre les primeres hi ha que, quan s’enamoren de París o de Berlín, són dels millors a l’hora de parlar-nos-en.

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.

el cop d'estat com espectacle

Ben organitzat i ben representat, un cop d'Estat, com el que hem tingut la sort i el gust de presenciar a Munic al cap de vint-i-quatre hores de ser-hi, és una de les coses que fan més efecte i que deixen un record per tota la vida. M'atreveixo a dir —després de quinze anys d'anar pel món i de veure'n de verdes i de seques— que com un bon cop d'Estat no hi ha res. Fer una relació que permeti al llegidor fer-se càrrec, sense haver-hi estat, del que ha sigut aquest cop d'Estat de Baviera, reconeixem que és una tasca superior a les nostres forces. Ho provarem, de totes maneres, perquè aquest és el sistema que tenim de guanyar-nos la vida i no ens queda altre remei. Però, abans de començar, creiem del nostre deure advertir al llegidor que, si el que li contarem no li agrada, la culpa serà nostra, perquè no ho sabrem explicar. El cop d'Estat de Munic ha estat una gran cosa, i de cops d'Estat convindria que tothom en veiés almenys un a la vida. Si, un dia, qualsevol dels nostres estimats llegidors ve a Munic —München, que en diem— i passa per una cerveseria on s'estigui fent un cop d'Estat, li aconsellem que hi entri i estem segurs que si segueix el nostre consell no se'n penedirà.

A BAVIERA, SENSE CERVESA NO HI HA POLÍTICA

És el que nosaltres vàrem fer. L'endemà d'arribar era el dia 8 de novembre, vigília del cinquè aniversari de la revolució alemanya. La revolució alemanya del 9 de novembre(1) va ésser organitzada a corre-cuita per quatre jueus pagats per Bèlgica en el precís moment que l'exèrcit alemany anava a guanyar la victòria decisiva. Això a Baviera ho saben els gossos i les criatures, i quan arriba el dia del cap d'any de la revolució criminal, els bavaresos, amb l'ànima endolada, emplenen les cerveseries de gom a gom. Cada Lliga Patriòtica —i n'hi ha tantes com bolets a la tardor— s'apodera d'un celler. Discursos, crits, cançons patriòtiques i cervesa. Cervesa sobretot. Un got de litre darrera l'altre i vinguen discursos i vinga cantar i fumar, amb unes pipes que semblen estufes. L'aire s'espesseix i hom mastega l'atmòsfera de cop d'Estat. El que sembla estrany és que hagi tardat cinc anys a arribar.

A Bürgerbräukeller —que és el celler de més anomenada de Munic—, la festa tenia un caràcter excepcional. El Govern bavarès, representat per tots els seus ministres, ocupava la presidència. L'orador principal de la vetllada era el comissari general Von Kahr, i al seu costat hi havia, fet tot un home, el general Von Lossow amb uniforme de gran gala, creus de tota mena i unes xarreteres que semblaven d'or massís. Tots aquests personatges estaven aposentats dalt d'una tarima, i la sala immensa era plena de gent escollida, del bo i millor de Munic i del Partit Popular Bavarès. Els homes portaven calces curtes, sabates baixes, peücs i camals —que els deixaven nus els turmells i els genolls— i una cua de gall al barret. Tothom bevia cervesa i cada un dels senyors de la presidència tenia al davant un got catedral. El comissari general Von Kahr, entre paràgraf i paràgraf del seu discurs-programa, aixecava el got, hi ficava mig cap a dins i en treia el bigoti regalimant.

Aquest discurs de Von Kahr, quin discurs! Contra el Govern de Berlín i contra França. Però, sobretot, contra el «marxismus». El «marxismus» té la culpa de tot: de la derrota, de la pèrdua d'Alsàcia-Lorena, de l'enfonsament de la monarquia i de la puja de la cervesa. Cal reconquistar l'Alsàcia i la Lorena, cal crear un exèrcit, cal restaurar la monarquia, cal netejar Berlín. Però anorrear el «marxismus». Mentre l'esperit alemany conservi la més petita taca «marxismus», no farem res...

LA CAMPANETA DE HITLER

Quan el discurs de Von Kahr ja s'estava acabant per moments, la gent, enduta per la riuada de cervesa, se n'hauria anat a dormir de molt bona gana. Però Hitler tenia disposades les coses d'altra manera. Sis companyies del Kampfhund, l'organització de combat del Partit Socialista Nacional, van ocupar, a dos quarts de deu, els carrers que volten el Bürgerbräukeller. Hitler en persona, i una cinquantena d'homes de confiança amb dues ametralladores, van presentar-se a la porta principal deixant-hi les ametralladores amb un piquet i penetrant Hitler amb la seva guàrdia de corps al vestíbul. Des de dintre se senten els crits i el soroll que fan. La gent s'aixeca, canta el «Deutschland über alles» i crida de mala manera: Visca Von Kahr! Visca el rei Rupert! Mentrestant, Hitler, acompanyat d'una trentena d'homes armats de revòlvers, ja és a la sala. Porta el revòlver a la mà dreta i crida com un desesperat:

—Visca Alemanya! Mori el Govern dels jueus! Calleu! Nosaltres no anem contra Von Kahr!

Hitler té una veu de segon cornetí que es fa sentir malgrat la cridòria. La gent li deixà el pas obert i ja el tenim dalt de la tarima. Von Kahr es fica els papers a la butxaca i s'asseu. Hitler vol parlar, però el desordre i els visques a Von Kahr i al rei Rupert li ofeguen la veu. És aleshores que Hitler amb un gest completament nordamericà i cinematogràfic aixeca la mà en l'aire i engega dos trets al sostre.

A tot arreu del món la campaneta de Hitler hauria provocat una desbandada. Però la cervesa és en darrer terme una garantia d'ordre i assegura l'èxit dels cops d'Estat. La mobilitat d'un bavarès amb sis o vuit litres de cervesa al ventre és escassa. En compte de fugir, els ciutadans reunits al Bürgerbräukeller van trobar que era més fàcil callar i seure. I el cop d'Estat, pròpiament dit, va començar.

Hitler és un home que fa les coses en gran. El seu primer discurs no va durar més de tres minuts, i quan va haver acabat de parlar, el món —sobretot el món bavarès— era tot un altre que quan va començar. Von Knilling havia passat de president del Consell de Baviera a senzill contribuent; Von Kahr, que era comissari general, es trobava encarregat de la regència de Baviera; l'excap de policia Poehner, que acabava d'arribar amb les mans a la butxaca, esdevenia cap del Govern bavarès; el general Ludendorff era l'amo d'un exèrcit alemany que en feia quatre com el d'ara; el general Von Lossow restava al davant del Ministeri de la Guerra, i ell, Hitler, després de fer caure amb una bufada el Govern de Berlín i el president de la República, s'encarregava de la presidència d'un Govern nacional i es disposava a marxar l'endemà al matí cap a Berlín per la carretera, al davant de les seves companyies d'assalt, i a plantar la bandera blanca amb la creu germànica a dalt de tot del Palau Reial.

Si gros havia estat l'èxit de Von Kahr, el de Hitler no diguem. Semblava que el «Deutschland über alles» no s'havia d'acabar mai. Però Hitler anava per feina i va donar ordres de callar i de seure:

—Ningú no pot sortir. Les meves tropes tenen sitiat el local. Ara anem a celebrar el primer Consell. Espereu el resultat de les nostres deliberacions. D'aquí a un quart una nova Alemanya haurà sortit d'aquest celler.

Al cap d'un quart, Hitler anunciava al poble que totes les personalitats havien acceptat els càrrecs que els havien estat oferts per ell. El cop d'Estat era un fet històric. Els nous governs de Baviera i d'Alemanya començaven a actuar des d'aquell moment. Després de Hitler, van parlar els principals personatges: Von Kahr va dir que ell era el lloctinent del Rei; el doctor Poehner va  dir a Hitler que disposés, i el general Ludendorff, acostumat a no mocar-se amb mitja mànega, va dir que en aquell moment s'estava girant la història de Europa.

El general, cepat i satisfet, estirava el braç amb el puny clos, com agafant una paella invisible dintre de la qual Europa, feta una truita, donava la mitja volta definitiva.

[La Veu de Catalunya, 17-XI-1923]

Eugeni Xammar. L'ou de la serp. Quaderns Crema, 1998. P. 181-186.

______
(1) La proclamació de la República.

la babel del món

«Aquell dia jo ja era a Westerland, on centenars i centenars d'estiuejants es banyaven alegrement a la platja. Una banda de música tocava també, com aquell dia en què van anunciar l'assassinat de Francesc Ferran, davant de gent de vacances, despreocupada, quan els venedors de diaris van entrar corrents al passeig com albatros blancs, cridant: «Walther Rathenau ha estat assassinat!» Va esclatar un pànic que sacsejà tot l'imperi. El marc va caure en picat i no es va aturar fins que no va atènyer la xifra fantàstica i terrorífica de bilions. Aleshores sí que va començar l'autèntic sàbat de la inflació, en comparació amb la qual la nostra d'Àustria, amb la seva absurda relació d'una corona vella a 15.000 de noves, havia estat un trist joc de criatures. Explicar-la amb tots els detalls i totes les inversemblances demanaria un llibre, i aquest llibre faria l'efecte d'una rondalla a la gent d'avui. Vaig viure uns dies en què al matí havia de pagar cinquanta mil marcs per un diari i, al vespre, cent mil; qui havia de canviar moneda estrangera, repartia l'operació en hores diferents, perquè a les quatre rebia multiplicada la suma que li havien donat a les tres, i a les cinc una altra vegada un múltiple de la que havia rebut seixanta minuts abans.

Vaig enviar, per exemple, al meu editor un manuscrit en què havia treballat un any i, per assegurar-me'n, li vaig demanar el pagament a la bestreta corresponent a deu mil exemplars; quan vaig rebre el xec, la quantitat amb prou feines cobria el franqueig del paquet d'una setmana abans; al tramvia pagàveu amb milions; s'havien de menester camions per a transportar els bitllets des del Banc Nacional als altres bancs i al cap d'una setmana trobàveu bitllets de cent mil marcs al clavegueró: un captaire els hi havia llençat amb menyspreu. Uns cordons de sabata costaven més que abans unes sabates, no, què dic, més que tota una sabateria de luxe amb dos mil parells de sabates; adobar una finestra trencada costava més que tota la casa abans; un llibre, més que abans una impremta amb les seves cent màquines. Per cent dòlars es podien comprar fileres de cases de sis pisos a la Kurfürstendamm; les fàbriques no costaven pas més, al canvi, que abans un carretó. Uns adolescents que van trobar una caixa de sabó oblidat al port es van passejar durant mesos en automòbils i van viure com reis venent-ne cada dia una pastilla, mentre els seus pares, abans gent rica, rondaven pel carrer demanant almoina. Hi havia repartidors que fundaven bancs i especulaven amb totes les monedes estrangeres. Sobre tots ells excel·lia la figura gegantina del més gran dels aprofitats: Stinnes. A base d'ampliar el seu crèdit aprofitant-se de la caiguda del marc, comprava tot el que es podia comprar: mines de carbó i vaixells, fàbriques i paquets d'accions, castells i finques rústiques, i tot això, en realitat, amb res, perquè cada import, cada deute es convertia en zero. Ben aviat la quarta part d'Alemanya va ser seva i el poble, que a Alemanya s'embriaga sempre amb l'èxit ostentós, el va aclamar perversament com un geni. Milers d'aturats rondaven ociosos pels carrers i alçaven el puny contra els estraperlistes i els estrangers dins els seus automòbils de luxe, que compraven un carrer sencer com si fos una capsa de llumins; tot aquell qui sabia llegir i escriure traficava i especulava i guanyava diners, tot i tenir la sensació secreta que tots s'enganyaven i eren enganyats per una mà oculta que escenificava aquell caos molt premeditadament per tal d'alliberar l'Estat dels seus deures i obligacions. Crec que conec força bé la història, però, que jo sàpiga, mai no havia generat una època de follia de proporcions tan enormes. Tots els valors havien canviat, i no només els materials; la gent es mofava dels decrets de l'Estat, no respectava cap ètica ni moral, Berlín es va convertir en la Babel del món. Els bars, els locals de diversió i les tavernes creixien com bolets. Allò que havíem vist a Àustria va resultar un preludi tímid i suau d'aquest sàbat, perquè els alemanys van esmerçar tota la seva vehemència i sistematització en la perversió. Al llarg de la Kurfürstendamm es passejaven joves maquillats, amb cintures artificials, i no tots eren professionals; tots els batxillers volien guanyar alguna cosa, i als bars penombrosos es veien secretaris d'Estat i financers importants fent moixaines sense cap mena de vergonya a mariners embriacs. Ni la Roma de Suetoni no havia conegut unes orgies com les dels balls de transvestits de Berlín, on centenars d'homes vestits de dones i de dones vestides d'homes ballaven sota la mirada benvolent de la policia. Amb la decadència de tots els valors, una mena de follia es va emparar precisament dels cercles burgesos, fins aleshores conservadors immutables del seu ordre. Les noies es vanagloriaven amb orgull de ser perverses; ser sospitosa de conservar la virginitat als setze anys hauria estat considerat un oprobi a qualsevol escola de Berlín; totes volien poder explicar les seves aventures, i com més exòtiques, millor. Però el més important d'aquest erotisme patètic era la seva tremenda falsedat. En el fons, el culte orgiàstic alemany, que va esclatar amb la inflació, no era sinó una febrosa imitació simiesca; es veia en aquelles noies de bones famílies burgeses que s'haurien estimat més anar pentinades amb una simple clenxa que no pas amb els cabells allisats a l'estil dels homes i menjar pastís de pomes amb nata que no pas beure aiguardent del fort; arreu era evident que a tothom li era insuportable aquella sobreexcitació, aquell enervant turment diari al poltre de la inflació, i era evident que tota la nació, cansada de la guerra, anhelava en realitat ordre, tranquil·litat, una mica de seguretat i de vida burgesa. I en secret odiava la República, no pas perquè reprimís aquesta llibertat desordenada, sinó, al contrari, perquè li afluixava massa les regnes.

Qui va viure aquells mesos i aquells anys apocalíptics, fastiguejat i exasperat, notava que s'havia de produir forçosament una reacció, una reacció terrible. I els qui havien empès el poble alemany a aquest caos esperaven ara somrient a segon terme, amb el rellotge a la mà: «Com pitjor li vagi al país, millor per a nosaltres.» Sabien que els arribaria l'hora. La contrarevolució ja es cristal·litzava palesament al voltant de Ludendorf, més que no pas al de Hitler, aleshores encara sense poder; els oficials que havien estat degradats s'organitzaven en societats secretes; els petit burgesos, que se sentien estafats en els seus estalvis, van fer pinya en silenci i es van posar a la disposició de qualsevol consigna que prometés ordre. Res no va ser tan funest per a la República Alemanya com el seu intent idealista de donar llibertat al poble i àdhuc als seus mateixos enemics. Perquè el poble alemany, un poble d'ordre, no sabia què fer-ne, de la llibertat, i ja buscava amb impaciència aquells que la hi havien de prendre.»

Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema, 2001. P. 382-386.

hiperinflació

En la crisi econòmica que va patir Europa en la immediata postguerra dels anys vint va haver-hi una sèrie de països que va perdre el control sobre els preus i va patir la traumàtica experiència de la hiperinflació. És a dir, els preus es disparaven i pujaven cada dia, arribant, fins i tot, a fer-ho diverses vegades en el mateix dia. Alguns dels països que van patir aquest fenomen van ser Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.

La situació més espectacular i que tindria més transcendència de cara al futur del país i de la pròpia Europa seria la d’Alemanya de Weimar. La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica d’un país on la naixent democràcia es trobaria assetjada en tots els fronts. A més, com que va ser el cas més destacat des del naixement de la economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans.

Per a finançar el greu dèficit pressupostari, l’endeutament derivat de la guerra, les despeses derivades de la reconstrucció del país i les càrregues de les reparacions de guerra imposades a Versalles, el govern de la República de Weimar va haver de recórrer a l’emissió d’una quantitat de bitllets excessiva.

Com a conseqüència no desitjada d’aquesta operació, des del 1923 es desencadenaria una pujada dels preus imparable que va enfonsar qualsevol possibilitat de recuperació de l’economia. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles.

L’augment dels salaris per a combatre el pèrdua de valor adquisitiu dels treballadors depreciaria encara més el valor del marc. Així, s’arribaria a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

D’altra banda, els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veurien com els seus diners desapareixien. En definitiva, Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

[...] Com a conseqüència, el país va haver de suspendre el pagament de les reparacions de guerra. I, en resposta, França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra el gener de 1923. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar, però, que França obtingués els resultats previstos.

L’ocupació va ser un fracàs pels invasors i una catàstrofe per a Alemanya. Com a conseqüència de la invasió, el sistema econòmic es va col·lapsar encara més, fent desaparèixer qualsevol capacitat de pagament per part d’Alemanya. El govern francès, per la seva banda, només va cobrar només una petita part dels endarreriments, però amb el cost d’augmentar la tensió amb Alemanya i els altres països aliats que no van aprovar aquesta acció de pressió.

Vicente Moreno Cullell. «El problema de la hiperinflació a Alemanya en els anys vint.»

The effects of Hyperinflation in Germany by Alen Ramić and Joshua Baird, una interessantíssima galeria de fotos a Pinterest.

el tractat de versalles

Un cop signat l’armistici, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. La principal conseqüència dels tractats de Versalles va ser la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats.

El debat polític entre els governs francès (Clemenceau), britànic (Lloyd George) i nord-americà (Wilson) va suposar la condemna dels vençuts, el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès i el pagament per part d’Alemanya de les reparacions de guerra i concessions territorials estratègiques. La realitat era que els Catorze Punts del president Wilson eren imprecisos, poc pràctics i, en certs punts, inacceptables pels seus aliats. Els Catorze Punts no encaixaven en absolut amb el clima polític que imperava després de la Primera Guerra Mundial.

França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Gran Bretanya, en canvi, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic i els Estats Units sense interessos territorials directes al continent van intervenir amb una doctrina de dissolució dels grans imperis. EUA defensarà el principi d’autodeterminació dels pobles.

El resultat de les conferències de pau va ser el naixement de nou estats sota les cendres dels antics imperis Austrohongarès, Otomà i Rus. Els estats perdedors no hi van participar en cap moment i tan sols van ser convocats a la fi dels debats per signar els tractats elaborats pels vencedors.

[...] Alemanya. Com a responsable de la guerra l’imperi alemany va ser amputat i les seves colònies foren repartides entre els guanyadors. El Tractat de Versalles va declarar Alemanya com a responsable del conflicte i va imposar les condicions dels aliats.

Alsàcia i Lorena van ser retornades a França. Clemeceau va demanar el Sarre, zona germanoparlant que França havia perdut el 1815 amb els tractats que van signar-se amb la Restauració i la creació d’un estat tap a la seva frontera amb Alemanya: Renània. Aquest estat seria políticament dependent de França. Aquests territoris suposaven el gruix de la indústria minero-metal·lúrgica alemanya. Finalment, Renània va ser ocupada militarment pels aliats durant 15 anys i devia ser administrada per francesos, britànics i nord-americans. Els Estats Units no van participar en l’ocupació de Renània perquè el congrés no va ratificar els acords de Versalles i Gran Bretanya tampoc va intervenir el que va suposar el control francès de Renània.

D’altra banda, el Sarre seria administrat per la Societat de Nacions durant 15 anys fins que es realitzés un referèndum sobre el seu futur. Això va significar que les mines del Sarre passaven a ser administrades per França mitjançant concessions privades. Bèlgica va incorporar Eupen i Malmedy.

Part de la Prússia occidental va passar a Polònia fragmentant el nucli prussià. La Prússia Oriental quedava incomunicada quedant el Corredor de Dantzing com a únic nexe entre les zones occidental i oriental de Prússia. Danzing va ser declarada com a ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions fins que es realitzés un plebiscit.

Dinamarca va demanar els ducats de Schelswig que van quedar sota l’administració de la Societat de Nacions fins que el 1920 s’incorporessin definitivament a Dinamarca. El trencament de Prússia va suposar la redistribució de les colònies alemanyes entre francesos, britànics i nord-americans. Això suposava la destrucció del tercer imperi colonial.

Alemanya es veurà amb un exèrcit limitat de 100.000 individus, sense aviació de guerra i amb una marina de guerra reduïda per evitar el rearmament i el revengisme. Només es permetia un exèrcit de reclutament per aconseguir que el nucli del militarisme alemany perdés la seva influència social. Aquestes condicions van fer que Alemanya perdés la seva capacitat militar però el nucli militarista alemany no va veure’s reduït convertint-se així en un nucli de pressió política durant la República de Weimar. L’exèrcit va perdre audiència social però va convertir-se en un grup compacte i homogeni.

Fins l’arribada de Hitler al poder no va haver-hi oficialment aviació militar, però els pilots de guerra alemanys es formaven a l’URSS pels acords arribats al Tractat de Rapallo que suposaven una sèrie d’acords secrets entre els dos països.

Alemanya va ser considerada com a culpable de la guerra i per això va ser condemnada a pagar un sèrie de reparacions de guerra. Pels alemanys aquesta clàusula suposava un abús per part dels vencedors contribuint a que els tractats de pau fossin impopulars. Alemanya havia de pagar per les destruccions físiques, indemnitzacions a vídues i pensions a militars als països aliats.

Alemanya no podia ser condemnada a pagar les indemnitzacions de guerra als aliats si no es demostrava la seva culpabilitat. Així, els aliats van basar la culpabilitat alemanya en la violació del Tractat de 1839 que garantia la neutralitat de Bèlgica i en accions individuals com la prostitució de les joves i l’enfonsament de vaixells aliats mitjançant submarins. Mai es va jutjar a cap dels criminals de guerra i els alemanys van considerar que la condemna era hipòcrita i que eren considerats d’uns crims que no haurien existit segons la seva interpretació de la legislació internacional del moment.

Els aliats van imposar 126.000 milions de marcs a pagar mitjançant una quantitat fixa que es repartia entre els vencedors (52% a França, 22% a Gran Bretanya, 10% a Itàlia, 8% a Bèlgica, 0,75% a Portugal…etc). Alemanya considerava excessiva la quantitat global a pagar i un fre per la recuperació econòmica del país.

França era el nucli més dur en l’exigència del pagament de les reparacions. Els governs francesos van veure en les reparacions de guerra la clau per pagar l’endeutament intern del país. Al llarg de la postguerra, el pagament de les reparacions de guerra es convertirà en un problema econòmic i polític.

Alemanya va arribar a interrompre el pagament provocant tensions militars per part dels aliats. Finalment, el 1924 sota l’arbitratge dels EUA es va arribar a un acord per fer front al pagament de les reparacions; el Pla Dawes. Mitjançant el Pla Dawes la banca nord-americana va involucrar-se en el procés de reconstrucció d’Alemanya. L’acord, amb una validesa de 5 anys, reduïa el total del deute alemany i facilitava els pagaments. Alemanya rebria préstecs nord-americans sense estar que estiguessin subjectes al pagament de les reparacions.

Finalment el 1929 s’establia el Pla Young que regulava el sistema de pagament a terminis que finalitzarien el 1988. L’impacte de les reparacions de guerra va mantenir viva la tensió entre Alemanya i França. Els alemanys van afirmar que a l’hora de signar l’armistici havien estat enganyats.

Vicente Moreno Cullell. «Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra.» 

una princesa a berlín (I)

Una princesa a Berlín és una declaració d’amor per Alemanya feta amb tot el dolor i tota l’estimació per un nord-americà, com és el cas d’Arthur Solmssen, que va passar la seva infantesa a Berlín. L’època en què transcorre la novel·la, bàsicament, són els anys 1922 i 1923; la Gran Guerra s’havia saldat amb gairebé dos milions de morts i, sobretot, la màxima humiliació que podia sofrir un poble orgullós com l’alemany: el Tractat de Versalles, que a part de les pèrdues territorials, imposava, per imperatiu francès sobretot, unes reparacions de guerra impossibles de pagar.

Barrejat amb tot això hi havia els problemes interns que havia dut la derrota: un Estat feble, l’onada revolucionària que havia vist, per exemple, la insurrecció ‘espartaquista’ de Rosa Luxemburg el gener de 1919 o la creació del soviet de Baviera, l’abril del mateix any, els milers de mutilats pel carrer, la inestabilitat econòmica, amb una inflació que deixaria a nivell irrisori la follia de l’actual situació argentina (1914, un dòlar val 4,2 marcs; 1923, un dòlar val 4 bilions, 20.000 milions de marcs!) Solmssen ens fica de cap en aquest Berlín trasbalsat, ple de situacions contradictòries i esgarrifoses, amb els nazis emergint, la fam, els aristòcrates irats i nostàlgics del kàiser; les vagues continuades, amb la sang corrent a raig pels carrers i les dones dels obrers anant a comprar amb una bossa plena de bitllets perquè una lliura de pa costava 260.000.000.000 de marcs (sí, no és broma, dos-cents seixanta mil milions).

És una època de bogeria, de por i incertesa col·lectives, retratades admirablement pels expressionistes i els avançats del dadà. El moviment Dadà, des del juny de 1920, burxava ben endins d’aquella Alemanya militaritzada i martiritzada: Haussman, Burchardt; Baader, Wieland, Grosz, Hartfield...O el mateix Otto Dix, influït pel dadà, però tècnicament expressionista, amb les seves pintures d’obrers esdevinguts zombies o de mutilats de guerra ignorats de tothom, arrossegant-se pel carrer i havent d’aguantar que fins i tot els gossos se’ls pixessin damunt. Argumentalment, l’autor permet a Una princesa a Berlín que el seu jove protagonista vulgui ser pintor, però alhora, gràcies al seu petit capital i a l’anècdota inicial del llibre, que conegui aristòcrates i banquers. Això fa que participi de dos mons absolutament contraposats, ignorats i mútuament combatuts. Així, podem passar dels grans palaus dels afores de Berlín, al pànic i la misèria dels carrers. En el fons, l’expressionisme alemany no va fer més que recollir artísticament l’estat col·lectiu de por i inseguretat davant els canvis i la follia que s’emparava del país i que van culminar amb l’ascensió al poder d’Adolf Hitler. Els artistes expressionistes manifestaven la seva impotència per dominar el món exterior tot fugint d’estudi cap a l’àrea del raonament abstracte i prescindint conscientment de l’anàlisi real dels fets.

L’expressionisme alemany, a més, és barroc i neoromànic, amb tots els seus elogis de la bogeria, la mort i la desesperació. Fins i tot podríem recordar que alguns dels expressionistes més coneguts, obligats a fugir per Hitler, van acabar suïcidant-se. Les obres més característiques de la literatura expressionista va donar-les la novel·la, amb autors com Franz Werfel, Walter Hasenclever, Leonhard Frank, Hermann Ungar, Alfred Döblin i fins Franz Kafka en determinats aspectes de la seva producció. Sense oblidar el cinema, amb obres mestres i directors com ara Robert Wein i El Gabinet del Doctor Caligari (1920); F.W. Murnau, amb Nosferatu, una simfonia de la por (1922) o Fritz Lang, en especial amb Metrópolis (1924), que parteix directament de les preocupacions futuristes de Döblin. Aquest món en ebullició és el que ens proposa Arthur R.G. Solmssen a Una princesa a Berlín. Hauria pogut fer una narració preciosista i anecdòtica. La gran sort és que no ho ha fet...

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.

una maleta a berlín

Hay una canción de Marlene Dietrich tan famosa como la archifamosa ‘Lili Marlene’. Se trata de 'Ich hab’noch einen Koffer in Berlin', algo así como 'Todavía tengo una maleta en Berlín', en la que una berlinesa tan auténtica, Marlene, en plena capacidad interpretativa, nos advierte que, por tanto, debe volver allí, a Berlín, no sin antes recordarnos la belleza de París (su residencia desde hace tantos años) y Roma. Sin embargo, según la canción, hay que volver a Berlín porque tenemos una maleta allí. Algo que hay que recordar al trazar el mapa de capitales de la Europa de entreguerras. París, sin duda, fue una de ellas o fue “una” capital, en especial auspiciada por la generación perdida norteamericana y la eterna fiesta hemingwayana, que, con frecuencia, nos ha hecho olvidar Londres o Berlín o, incluso, la Viena al doblar el siglo, pero éste ya es otro asunto. La capitalidad europea de entreguerras de Berlín tal vez se refresque con la reciente aparición de la versión catalana de Una princesa a Berlín, de Arthur R.G. Solmssen (Columna, traducción de Eulàlia Presas, y de la que ya existía versión castellana: Tusquets, 1982), un norteamericano que también parece haber dejado una maleta en el Berlín de su infancia, transcurrida en la ciudad, para sumarse con esta novela (con copyright de 1980) a la saga de cantores extranjeros de la ciudad, entre los cuales hay un decano indudable, el británico de cuna y norteamericano de adopción Christopher Isherwood (1904-1986) y sus inolvidables Mr. Morris Changes Trains y Goodbye to Berlin (1939; versión castellana de 1963 de Jaime Gil de Biedma), tan esplendorosamente fusionadas en el filme de los años setenta Cabaret.

Berlín, no obstante, no precisaba de bardos foráneos porque Alfred Döblin (1886-1957) con su Berlin Alexanderplatz ya había conseguido convertir la ciudad en la gran protagonista de su novela posexpresionista, aunque tuviera que repartirse planos con el Franz Biheskopf, el pobre diablo que actúa de personaje central. Tampoco era necesario que, para empezar, Isherwood o herr Issyvoo se dedicara a ser “una cámara con el obturador abierto, pasiva, minuciosa, incapaz de pensar” porque ya lo había hecho un cineasta, Walter Ruttmann, con su “Berlín sinfonía de una gran ciudad”, una joya para cinéfilos y público en general a la que Pegasus, una formación musical catalana, le puso excelente música hace pocos años. Tanto Berlin Alexanderplatz como el filme de Ruttmann eran creaciones de 1929, curiosamente el año del estreno de una de las obras más conocidas de Bertolt Brecht, Die Dreigroschen Opor, una obra teatral que, muy pronto, Hitler prohibiría no sólo en Berlín sino en toda Alemania. Berlín, en 1933, sería la capital del Reich y una de las de Europa, una ciudad destrozada en 1945 y donde el primer día de la llegada de las tropas aliadas de representaría, a pesar del frío y de precariedades diversas, precisamente, la genial pieza de Brecht... 

Marta Pessarrodona. «Una maleta de cultura literaria: Berlín. Algunas recreaciones de la capital europea de entreguerras». La Vanguardia. 27 febrer 1990.