el ferrocarril subterrani en 1'15''

 

El ferrocarril subterrani. Una novel·la brutal sobre l'esclavitud.

Tot el temps del món. 19|3|2018

la màgia de rellegir

ANNA GUITART
La màgia de rellegir
Arallegim
11|2|2022

Aquesta setmana, curiosament, he tingut a les mans dos llibres que em conviden al mateix, a rellegir. D’una banda, per fi he pogut agafar Comptes pendents, de la Vivian Gornick (Trad. Martí Sales, L’Altra), una autora que adoro des que la vaig descobrir, no fa gaire. De l’altra, acabo de rebre un llibre que em dosificaré, perquè vull que em duri: Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir, de l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (La Magrana). L’autor ha recopilat 99 ressenyes seves, però, de manera metafòrica, de seguida ens diu que són “un inventari d’experiències de lector”. S’ha deixat portar pel seu gust personal, no hi ha cap voluntat de fer un cànon, explica. Totes admeten, això sí, l’experiència de la relectura.

Mirant l’índex, s’hi intueix una passejada molt inspiradora per la literatura catalana des de l’any 1991 i fins ara (els textos estan ordenats cronològicament). Només n'he llegit alguns capítols, però de seguida veus que està molt ben escrit. Això, que hauria de ser “normal” (sic), ho destaco com a excusa per parlar d’una altra cosa: a la introducció del llibre, Puigdevall fa unes observacions molt pertinents sobre la crítica literària. La necessitat d’escriure bé és només un dels requisits que destaca. Val la pena recuperar els altres, que es veuen reflectits, o “posats en pràctica”, a les ressenyes del llibre.

Gornick també comparteix relectures amb nosaltres, d’una manera més personal, i aprofundint més en el que significa recuperar llibres. Escriu que li sembla que rellegir un llibre important és una mica com estirar-se al divan del psicoanalista: coses que recordaves d’una manera, en realitat eren d’una altra, la història és posada en qüestió. Això no la desanima, segueix llegint, meravellada. De fet, es pregunta en alguns casos: ¿com pot ser que no veiés això? Però la resposta no és lluny, més endavant parla del coneixement que ens donen els anys viscuts. Que pertinent! Els llibres, segurament, són els mateixos, però nosaltres ja no. Ens transformem, també com a lectors, però per a mi rellegir té una cosa preciosa: quan recupero un llibre, per un moment, torno a ser la persona que era la primera vegada, en la primera lectura. Com és possible? Pura màgia, això dels llibres.  

totxos literaris

ANNA GUITART
Totxos literaris
Arallegim
17|12|2021

Sempre m’ha fet gràcia la gent que diu que li agraden els totxos. Com si fossin un gènere literari, gairebé. És com si la temàtica o l’autor no importessin: el que es valora és que siguin llibres llargs. De fet, rectifico: l’autor, sovint, és important. N’hi ha que es caracteritzen per la seva tendència a treure volums de centenars de pàgines, com la tristament desapareguda Almudena Grandes o Stephen King. Aquest, en una entrevista al diari argentí La Nación, deia que hi ha llibres que no es volen acabar, que no es donen per vençuts, i explicava els inconvenients que comporten per a l’escriptor: es troba amb una pila de folis incomodíssima per treballar i amb fragments que ha de refer perquè ha escrit el mateix cent pàgines abans. I tot, explica, perquè alguns li acabin dient que ha tornat a fer un llibre “innecessàriament llarg”. Per a ells, té dos consells: “1) No el llegiu. 2) Si el llegiu, procureu que no us caigui al peu”. A més de fer-me riure, King em recorda la carta que Bolaño va enviar al seu editor, Jorge Herralde, per justificar que no li lliuraria Los detectives salvajes a temps: s’havia proposat que el llibre no passés de les 500 pàgines, i començava a veure que no en tindria menys de 600. Li explicava que la novel·la creixia, malgrat els seus esforços. “La mortaldad es elevada. Casi todo el mundo se enferma. Tienen accidentes automovilísticos. Los matan a balazos. Se suicidan. Ni por esas”. En aquell moment portava 530 pàgines (acabarien sent 624).

A mi, com a periodista, els totxos no em van bé. Em demanen tantes hores de lectura que d’alguna manera me’n bloquegen d’altres, i reconec que a vegades els acabo reservant per a les vacances. És el que em va passar aquest estiu amb No diguis res, de Patrick Radden Keefe (Ed. Periscopi), sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. Si, com jo, no el vau llegir quan va sortir, no us el perdeu: impressionant. Per això dedicaré Nadal al segon llibre de l’autor, L’imperi del dolor (Ed. Periscopi), sobre una dinastia farmacèutica responsable de milers de morts als Estats Units. Barack Obama m’ha acabat de convèncer: és un dels llibres que ha inclòs a la llista de preferits que fa cada any. Em sembla que m’agradarà molt. Només he de procurar que no em caigui al peu.

el perill de deixar llibres

ANNA GUITART
El perill de deixar llibres
Ara llegim
19|11|2021

Dijous passat vaig tenir un moment de pànic. Una antiga companya de classe d’italià em saludava per WhatsApp amb molt d’afecte i em recordava, amb molta delicadesa, que m’havia deixat un llibre que no li havia tornat i que volia recuperar-lo. Suor freda, no me’n recordava. Em deia que era de l’Alda Merini. Li vaig preguntar si me’n podia dir el títol, amb l’esperança, ho confesso, que si no el trobava el compraria. Oh, desgràcia! Amb la informació del títol en va arribar una altra d’important: segur que el reconeixeria perquè hi tenia anotacions. Ah! I l'hi havia regalat una persona estimada. O sigui, que era un llibre clarament insubstituïble. A més de posar-me a buscar-lo com una desesperada, vaig pensar que havia estat molt generosa deixant-me un llibre tan especial. 

A mi m’agrada deixar llibres, però he de reconèixer que a vegades ho faig amb una certa recança. Abans no em passava, però vaig viure un parell de situacions surrealistes i m’he tornat més “rància”. Primer va ser per Historia de la fealdad, d’Umberto Eco, que es va endur un amic. El llibre no tornava, i un cop que vaig anar a casa seva, l'hi vaig demanar. Resulta que s’havien tret coses de sobre per falta d’espai i l’havia regalat. Encara recordo el seu: “Ah, era teu?" Suposo que ell encara té gravada la meva cara. La segona vegada va ser encara millor. Aquest cop, el protagonista era un llibre de Schiele que em vaig comprar quan era jove i que em va costar el que llavors era una petita fortuna per a mi. El vaig deixar a una amiga, que tampoc me’l tornava. Com que ens anàvem veient, no em preocupava. Anys més tard em va convidar a sopar. Tenia el llibre a la vista. Vaig dir “Ah, el llibre de Schiele”, pensant que me’l donaria immediatament. Doncs no. Resposta: “Sí, m’agrada molt”. Jo: “A mi també. De fet, vols dir que no te’l vaig deixar jo”? “No, és meu”. “Segur?” “Seguríssim”. I vam continuar sopant. Quan va anar al lavabo, el vaig obrir furtivament. Efectivament, era el meu: tenia estampat el meu exlibris! Què vaig fer? Res. Em va semblar tan violent, que vaig callar. Me’l vaig tornar a comprar fa poc, el mateix. 

Tinc un amic de Saragossa que sempre em diu: “Compartir es vivir”. Mira, sí... però no. PS: Núria, tinc la Merini!

tornem a tenir tot el temps del món

 

 

Anna Guitart parla amb Francesc Serés al retorn de "Tot el temps del món"

Torna el programa de literatura "Tot el temps del món" amb una entrevista a Francesc Serés, l'últim premi Proa de novel·la

"Tot el temps del món" estrena temporada amb l'escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972). A partir d'aquesta setmana, el programa literari s'emet els dijous a les 22.35 al canal 33. Al llarg dels 15 capítols nous, Anna Guitart entrevistarà escriptors com Francesc Serés, Marta Orriols, Antònia Vicens o Miqui Otero. A banda de la conversa, el programa també recomanarà, cada setmana, tres llibres.