totxos literaris

ANNA GUITART
Totxos literaris
Arallegim
17|12|2021

Sempre m’ha fet gràcia la gent que diu que li agraden els totxos. Com si fossin un gènere literari, gairebé. És com si la temàtica o l’autor no importessin: el que es valora és que siguin llibres llargs. De fet, rectifico: l’autor, sovint, és important. N’hi ha que es caracteritzen per la seva tendència a treure volums de centenars de pàgines, com la tristament desapareguda Almudena Grandes o Stephen King. Aquest, en una entrevista al diari argentí La Nación, deia que hi ha llibres que no es volen acabar, que no es donen per vençuts, i explicava els inconvenients que comporten per a l’escriptor: es troba amb una pila de folis incomodíssima per treballar i amb fragments que ha de refer perquè ha escrit el mateix cent pàgines abans. I tot, explica, perquè alguns li acabin dient que ha tornat a fer un llibre “innecessàriament llarg”. Per a ells, té dos consells: “1) No el llegiu. 2) Si el llegiu, procureu que no us caigui al peu”. A més de fer-me riure, King em recorda la carta que Bolaño va enviar al seu editor, Jorge Herralde, per justificar que no li lliuraria Los detectives salvajes a temps: s’havia proposat que el llibre no passés de les 500 pàgines, i començava a veure que no en tindria menys de 600. Li explicava que la novel·la creixia, malgrat els seus esforços. “La mortaldad es elevada. Casi todo el mundo se enferma. Tienen accidentes automovilísticos. Los matan a balazos. Se suicidan. Ni por esas”. En aquell moment portava 530 pàgines (acabarien sent 624).

A mi, com a periodista, els totxos no em van bé. Em demanen tantes hores de lectura que d’alguna manera me’n bloquegen d’altres, i reconec que a vegades els acabo reservant per a les vacances. És el que em va passar aquest estiu amb No diguis res, de Patrick Radden Keefe (Ed. Periscopi), sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. Si, com jo, no el vau llegir quan va sortir, no us el perdeu: impressionant. Per això dedicaré Nadal al segon llibre de l’autor, L’imperi del dolor (Ed. Periscopi), sobre una dinastia farmacèutica responsable de milers de morts als Estats Units. Barack Obama m’ha acabat de convèncer: és un dels llibres que ha inclòs a la llista de preferits que fa cada any. Em sembla que m’agradarà molt. Només he de procurar que no em caigui al peu.

quan la mida importa

SERGI PÀMIES
Quan la mida importa
La Vanguardia
3|9|2021

Les novetats literàries de la temporada arriben en massa a les llibreries. És una retenció de títols que convé celebrar i digerir amb calma, sobretot tenint en compte que alguns dels volums acabats de sortir del forn superen les 600 pàgines. Els autors de llibres en català són més continguts i, en general, es conformen amb menys pàgines, no se sap si per instint de supervivència, gust per la brevetat, complex encobert d’inferioritat o submissió a un mercat editorial que no vol aventurar-se a finançar segons quins metratges.

Entre els candidats a atraure l’atenció de llibreters i lectors, Fernando Aramburu (698 pàgines), Jonathan Franzen (640 pàgines) i Martín Caparrós (680 pàgines). En el món editorial, abunden els mites, les llegendes i les bajanades sobre l’extensió idònia d’una novel·la. Hi ha experts que recomanen als autors que, posats a triar entre escriure una novel·la de 150 pàgines i una de 300, apostin per la de 300, que transmet un pòsit immediat de respectabilitat i permet un marge de rendibilitat més tangible. Altres, en canvi, afirmen que un totxo editat amb un cos de lletra perversament petit pot funcionar molt bé gràcies al fet que, a canvi de comprar-lo, el lector s’atorgui el dret –pau per territoris- tàcit a no llegir-lo.

Són receptes de laboratori, amb tants precedents triomfals com fracassos. Però, en la incerta psicologia del mercat, poden inclinar la balança a favor del dogma segons el qual la mida d’una novel·la sí que és important. Que hi hagi evidències fonamentades que es pot interessar el lector amb textos breus i concisos, sense cap ambició fluvial o oceànica, no erosiona la pervivència del tòpic. Amb aquesta diversitat de formats, ¿a partir de quantes pàgines s’entén que una novel·la és un totxo? Parlo per mi: a partir de 500 pàgines. Sovint sentim que molta gent confessa obertament que mai no llegirà un llibre d’aquestes dimensions perquè se senten intimidats i, a més a més, “no tenen temps”. Després, es vanten d’haver invertit la meitat de les vacances a veure les 192 hores de les vuit temporades de la sèrie 24, un repte que confirma la relativitat del temps, l’arbitrarietat de les conviccions i l’encant de Jack Bauer.

Per sort, les editorials mantenen la diversitat i les novetats que arriben a les llibreries confirmen que tindrem de tot: llibres breus, veloços, de mitjana distància, amb obstacles i, finalment, els totxos que, maratonians o inoblidables, t’obliguen a mantenir una relació de lleialtat –de vegades de fidelitat– amb el text. Una relació estimulant i exigent, començant per la força muscular que has de fer per subjectar el volum sense patir un esquinç de costelles i viure el final i el començament de cada pàgina com una petita i esperançadora proesa.