un llibre

«Un llibre pot tractar sobre més d'un tema, com un calidoscopi, pot contenir moltes coses que es fusionen en una, diferents fils d'una mateixa història, pot ser un intent de fer diverses, moltes, més d'una cosa alhora, perquè un llibre es manté unit per l'enquadernació. Un llibre que és com un supermercat, amb tota mena de productes. Un llibre que és un joc. Un llibre que fins i tot l'home més dur es llegiria. Un llibre que només fa una cosa, una única cosa. Un llibre sobre com n'és, de difícil, canviar, per què ens resistim a fer-ho i el que li passa al nostre cervell.»

 Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 204.

 

escriure

«Escriu a mà. Escriu el llibre d'una vegada, estúpida consentida. Escriu el llibre que voldria llegir una persona que agafa un tren de tretze hores per anar a una ciutat on no està segura que vulgui anar, per estar amb un home amb qui no està segura que pugui estar, que deixa enrere el seu matrimoni el dia de Cap d'Any, nerviosa per haver fet que un altre home caigui rendit als seus peus, i que acaba d'escoltar la llista de cançons que li va fer el seu exmarit i que li trenca el cor, perquè ara veu clarament el que ell sent i el que ha estat pensant tot aquest temps, i té un nus a l'estómac, i potser acabarà tornant amb ell però encara no ho vol fer, i aquesta sensació d'estar perduda, aquest desig que algú agafi el seu cor i el deixi dins d'un bol de sang càlida i el submergeixi en la sang amb les mans, que li netegi el cor amb delicadesa, que el poleixi com una perla fins que en surti més compacte, més brillant, a punt perquè el tornin a dipositar al taüt del seu pit, de manera que pugui baixar del tren com algú que ha rebut una bona educació i molt amor, algú que es pot mirar als ulls a si mateixa sense hipocresia i que pot mirar els altres als ulls sense hipocresia, per comprendre els altres i que els altres la comprenguin, algú que és com una pluja refrescant i una floració sobtada...; escriu el llibre que voldria llegir aquesta persona. Escriu la novel·la. Escriu sobre les persones a poc a poc, perquè les persones actuen a poc a poc. Escriure alguna cosa honesta en comptes d'un munt de mentides ben dites. Escriure aquest llibre de nou. Escriuré el que cal escriure. Escriure els teus llibres dels pebrots és l'únic que fa que alguna cosa valgui la pena. Escriuré sempre? Escriure un llibre sobre el fet de ser una fracassada.»

 

Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 84.

 

el llibre

«El llibre em diu que tot em portarà a escriure de nou, que tot em portarà al fons del meu cor. El llibre em sembla estèril i buit, ara mateix, com un braç pansit que no es pot alçar per donar-te la ma, un braç atrofiat i una mà. El llibre encara no està acabat, però no passa res. El llibre és bo. El llibre és difícil. El llibre és preciós i gairebé perfecte. El llibre es va obrint pas a través meu. El llibre que tens al cap és el llibre que faràs, i no hi ha cap llibre millor que el que tens al cap, ni tampoc hi ha cap llibre pitjor. El llibre sortirà tard o d'hora. El llibre tancat, com una crosta damunt d'una ferida. El llibre va per bon camí: va guanyant bellesa, simetria, proporció, harmonia i una certa llibertat».

 

Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 60. 

 

 D'aquest llibre de la Heti us en vaig parlar aquí.

 

l'atzar de l'ordre alfabètic

JORDI PUNTÍ
L'atzar de l'ordre alfabètic
L'Avenç
Núm. 627, febrer 2026

Em sembla que mai no havia llegit i rellegit un mateix llibre en poques setmanes, primer en l'edició original i després en la seva traducció al català. I encara deu ser menys habitual la sensació que totes dues lectures m'oferien un mateix text —el mateix contingut— i alhora un que era del tot diferent. Parlo d'Alphabetical Diaries, de l'escriptora canadenca Sheila Heti, i de Diaris alfabètics, en la versió de Maria Bosom que n'ha publicat angle Editorial, i dono per fet que aquesta estranyesa és buscada per part de l'autora.

La proposta és arriscada i molt estimulant des del punt de vista del lector. Heti va agafar les entrades dels dietaris escrits al llarg d'una dècada i va ordenar-ne totes les frases alfabèticament, segons la primera paraula de cada frase. Amb aquest gest eliminava la cronologia, la causalitat narrativa del dia a dia que descriu una vida. Tot seguit va agafar aquest material, massa llarg, i durant uns anys el va retallar i editar per construir un relat, però sempre amb la voluntat formal d'acceptar l'atzar com a motor creador. El resultat, aleshores, és un llibre que funciona per acumulació i esdevé un retrat de l'autora i el seu món, dels seus actes i reflexions sobre l'art i la creació.

D'entrada, com passa sovint amb els experiments literaris, podem pensar que la idea serà millor que el resultat i la lectura ens avorrirà, però en aquest cas no és així. Quan se supera l'efecte de sorpresa inicial, el ritme de les frases i les repeticions aleatòries que provoca l'ordre alfabètic subratllen per insistència el jo de l'autora, i alhora el disfressen per interpel·lar el lector i trencar, així, aquella fredor enjogassada dels surrealistes i el seu cadàver exquisit. Un fragment com a mostra, al capítol de la lletra G, de la traducció al català: «Gasto massa. Gaudeixo tant de la feina que faig aquests dies. gaudeixo tant quan em dedico només a pensar. Gintònic amb llima o llimona. Gràcies a Déu que la meva joventut s'està acabant. Gràcies a ell, recordo amb afecte i amb un respecte profund totes les persones que he estimat a la vida. Guanya tants diners com puguis».

Quan desordena la linealitat personal, Heti es despulla per mostrar-nos una intimitat, però alhora es protegeix perquè centrifuga aquest caràcter íntim al llarg del conjunt. Així, per exemple, si parla d'una amiga o d'una parella, el procés posa de costat opinions positives i negatives, escenes banals i moments dramàtics o divertits, inesperats o confusos com la vida mateixa: «El Pavel m'ha sorprès: resulta que és un home més profund del que em pensava. El Pavel m'ha trucat i anava borratxo. El Pavel no em va poder follar, però no passa res. El Pavel no para de dir-me que m'estima i de demanar-me que no el deixi mai i que estigui sempre amb ell».

A les entrevistes, l'autora sol explicar que entre els seus referents hi ha els jocs literaris de l'Oulipo, de Georges Perec i Raymond Queneau. Com que la constricció alfabètica és al centre de l'experiment, doncs, qualsevol versió demana una voluntat de jugar, de ser creativa. En l'edició original, per exemple, el capítol de la lletra I ocupa trenta-cinc pàgines; en català només quatre. En anglès, les frases en primera persona comencen per I (jo), però resulta que, quan es tradueix al català aquest «jo» no se sol escriure: «I am sad. I am scared», es converteix en dues frases que ja no podran anar juntes: «Estic trista» i «Estic espantada», i així la sònsonia de la primera persona del dietari —jo, jo, jo, jo— es dispersa al llarg del llibre.

Alhora aquests trasllats donen molta llibertat a la traductora, Maria Bosom, que ha de ser fidel però sap que, jugant amb les paraules, pot condicionar l'ordre de la prosa. Fins i tot a un nivell essencial: el sometimes anglès esdevé «a vegades» i va a parar a la lletra A, però si hagués optat per «de vegades» hauria anat al capítol de la D. Cada tria, doncs, cada decisió, volguda o inconscient, dona forma al nou llibre. Una de les primeres frases de l'edició anglesa, a la lletra A, en català no arriba fins a gairebé al final, a la lletra U, i Heti escriu: «Un llibre pot tractar sobre més d'un tema, com un calidoscopi, pot contenir moltes coses que es fusionen en una, diferents fils d'una mateixa història, pot ser un intent de fer diverses, moltes, més d'una cosa alhora, perquè un llibre es manté unit per l'enquadernació». I una traducció també.