les respostes estan en els llibres (i les preguntes, també)

«No he parlat gaire d'aquesta escola. No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides. Però no va ser mai divertit. Una vegada, a l'hora del pati, vaig beure aigua d'una mànega i la mestra me la va arrabassar i em va dir que era una ordinària.

Però hi havia la biblioteca. Cada dia hi passàvem una hora i podíem mirar qualsevol llibre, tots els llibres, seure i llegir, o consultar les fitxes del catàleg. Quan només faltaven quinze minuts, la bibliotecària ens ho comunicava perquè ens poguéssim emportar un llibre. La bibliotecària tenia..., no rigueu..., tenia una veu molt suau. Era tranquil·la i a més a més simpàtica. Et deia: «Aquí hi ha les biografies», i en acabat t'explicava el que era una biografia. «Aquí hi ha les obres de consulta. Si vols saber res, sigui el que sigui, m'ho demanes i trobarem la resposta en un llibre».

Sentir allò era extraordinari, i me la vaig creure.»

Lucia Berlin. «Silenci». A: Manual per a dones de fer feines. Traducció d'Albert Torrescasana. 6a ed. L'altra, 2016. P. 388-389.

el fill de la berlin

Text de David Berlin, fill de Lucia Berlin, escrit especialment amb motiu del Premi Llibreter 2016 a MANUAL PER A DONES DE FER FEINES.

Bona nit. Els meus germans i jo estem molt contents i agraïm enormement la rebuda del llibre de la nostra mare a Catalunya i Espanya, i personalment m’agradaria molt ser a Barcelona dilluns per rebre aquest gran reconeixement, una validació de l’obra de la nostra mare. No vam imaginar-nos mai que aquest llibre s’arribaria a publicar, i encara menys que tindria l’acollida tan positiva que ha tingut a tot el món. Quan érem petits, els meus germans i jo vam viure èpoques i anècdotes que sovint van ser la base de moltes de les històries de la nostra mare, i vam viure molt de prop els seus processos d’escriptura i el seu altíssim compromís amb la literatura, i sovint ens preguntàvem per què s’exigia tant a ella mateixa sense rebre mai res a canvi. L’èxit d’ara té un punt agredolç, però ens fa enorgullir-nos molt d’ella i ens consola saber que finalment està rebent l’amor i el reconeixement que es mereix. Una vegada va dir que només que una persona llegís i s’emocionés amb un conte seu ja es donaria per satisfeta. Finalment, ha resultat que no són una, sinó milers i milers.

La mare era una narradora excepcional. Des de ben petita llegia qualsevol cosa que li queia a les mans i escrivia històries per ajudar-se a ella mateixa a processar les experiències, bones i dolentes, que li va brindar la vida, una vida excepcional que ella va viure sempre molt a fons, molt intensament. Al seu anuari de l’institut, al peu d’una fotografia d’ella molt bonica, hi ha una citació, triada pels seus companys de classe: “Deixeu que us expliqui una història”. Tenia 16 anys.

Molts dels seus contes s’inspiren en veritats o en barreges d’episodis o històries que ella unia per intentar transmetre una sensació de veritat. Al final, era la història el que comptava. Tot plegat era sovint molt confús pels meus germans i per mi, quan érem petits, però suposo que això deu ser habitual en els fills dels grans artistes.

Algunes de les seves històries van ser escrites en qüestió d’hores; d’altres van trigar dècades. Era la dona més intel·ligent i divertida que he conegut i que coneixeré mai. Tot i que els seus contes es basaven sovint en fets reals, estan construïts delicadament i basats en una profunda comprensió del món, la literatura i la vocació narradora. Una de les alegries més grans de l’èxit del llibre és llegir i escoltar el que els altres interpreten i entenen de la seva literatura. Com que jo estava sempre tan a prop d’ella i de les seves històries, no he estat mai capaç d’agafar prou distància per apreciar de debò la seva escriptura. El seu estil s’assembla molt a com parlava, per tant, quan la llegeixo, sento la seva veu i tot es torna massa personal, sona com si m’estigués parlant directament a mi.

A més a més, el fet que no fos prou reconeguda quan era viva i que mai tinguéssim diners i que ella lluités per mantenir-nos i tirar la família endavant, i alhora mantenir el seu compromís amb l’escriptura, feia impossible per mi veure la seva feina com literatura. Només era la meva mare explicant històries.

Ara, a través dels ulls del món literari, quan llegim les ressenyes d’altres escriptors, crítics i acadèmics estem aprenent (els meus germans i jo) a apreciar-la des d’un altre punt de vista. Tenim l’oportunitat de veure-la com la veu el món: com una gran escriptora, una narradora excepcional. És un reconeixement enorme i ens omple d’orgull. Ella estaria molt contenta de saber que la gent la llegeix i l’estima a Catalunya i a Espanya, el fet que la seva empatia, el seu dolor i el seu sentit de l’humor travessin fronteres i barreres de llengua i que els seus personatges siguin estimats o odiats a través de cultures diu molt sobre la profunditat de les seves habilitats i el poder de les seves històries.

Res més. Estem molt i molt contents de l’afecte que estem rebent dels lectors espanyols i catalans i estem profundament agraïts pel premi dels Llibreters atorgat a la nostra mare. Malgrat l’escriptura i la beguda, va ser una mare fantàstica que va fer tot el que va poder per tirar endavant quatre fills tota sola sense deixar mai d’escriure les seves històries.

David Berlin, 20 de juny de 2016.

[Font: l'altra editorial] 

en clau biogràfica

LAURA FREIXAS
Claus biogràfiques

A: Lucia Berlin: dona de fer feines, grandíssima escriptora
La Vanguardia. Cultura|s.
12|3|2016

Hi ha personatges, llocs, situacions, que apareixen una vegada i una altra en els relats de Lucia Berlin. Són experiències pròpies —coincideixen, pel que sabem, amb la biografia de l'autora— que Berlin aborda des de diversos angles, reescriu, reelabora, reinterpreta...Heus aquí alguns.

L'AVI

Dentista de professió, l'avi matern es dibuixa com un personatge odiós: dèspota, alcohòlic, racista ("Negres abstenir-se", diu un cartell a l'entrada del seu consultori), toqueja les seves nétes...La seva filla l'odia. Potser, sospita la narradora, perquè a ella també li fotia mà...En algun relat, malgrat això, hi ha rialles i complicitat entre l'avi i la seva néta adolescent.

LA MARE

Una dona freda, que no suporta que la toquin ni per estrènyer-li la mà (reacció, potser, a la tèrbola intimitat que li va imposar el seu pare?: així és la mare, que no sembla estimar a ningú: les seves filles li fan nosa; no les defensa mai; prefereix, a la companyia d'elles o del seu marit, la d'una ampolla d'alcohol. En algun relat, la narradora i la seva germana aconsegueixen, tot i això, rescatar algunes qualitats de la mare, molts anys després de la seva mort: era intel·ligent, tenia sentit de l'humor...

LA GERMANA

Sally, l'única germana de la narradora, es va casar amb un mexicà i va ser per això condemnada a l'ostracisme per la mare, racista fins al punt de negar-se a conèixer els seus propis néts. Apareix a Manual per a dones de fer feines sobretot en la seva última etapa: malalta de càncer, ha patit una mastectomia, el seu marit l'ha deixat i viu els seus darrers moments. La narradora l'acompanya, parla amb ella —del seu passat en comú, de la seva família...—, riu i plora amb ella, la recorda després de la seva mort...Però el més sorprenent és l'esclat de llibertat i felicitat —alternant amb la sensació de ràbia i l'angoixa— que li provoca el fet de veure acostar-se la mort.

MÈXIC

Per a la narradora, que viu als Estats Units, travessar la frontera amb Mèxic suposa sempre un xoc cultural. Sensorial en primer lloc: olors (el país sencer fa olor de sexe i sabó, diria), sons (campanes d'església, música ranxera, bebop, mambo, tubs d'escapament, botzines..."), colors...Però també d'actitud davant la vida. A Mèxic la solitud no existeix; si te'n vas a la teva habitació a llegir, algú va corrent a donar-te conversa...I la mort, que tanta por dóna al Nord, és allà "bonica i festiva".

URGÈNCIES

Berlin situa molts relats en un àmbit que ella va conèixer bé: les sales d'urgències d'un hospital. Ho descriu sense sentimentalisme, amb humanitat, i també amb certa vocació sociològica: observa, per exemple, que en les setmanes d'exàmens hi ha molts suïcidis, gairebé tots orientals, escriuria, o que els gitanos sempre arriben en bandada, exigeixen estar amb la persona moribunda, besar-la i abraçar-la, desendollen els televisors, mai no fan callar els seus nens...

la tercera persona

JOAN TODÓ

La tercera persona

L’Avenç, Núm. 426, setembre 2016

Lydia Davis, en el pròleg de Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, es refereix a l’autoficció, «la narració de la pròpia vida, extreta d’una manera gairebé inalterable de la realitat, garbellada i explicada amb un encert i perícia». Deu ser una de les definicions més ingènues que recordo, ja que la «ficció» que forma part de la pròpia paraula queda reduïda a un «gairebé» imprecís, gairebé inexistent; tot i que ella mateixa, tot seguit, indica que Berlin, en escriure contes a partir de fets reals, modificava esdeveniments, detalls, descripcions...

Contra aquesta ingenuïtat que confon el conte amb la biografia, els editors del llibre han tingut l’encert d’incloure una nota biogràfica al final del llibre, i no en cap altre lloc.                   

El lector hi arriba després de travessar una sèrie de contes on, de tant en tant, el sobta l’espurna d’un reconeixement: «Doctor H. A. Moynihan» comença amb la narradora expulsada del col·legi per agredir una monja, i tot seguit «Estrelles i sants» ens explica com va arribar a pegar-la. A «Sex-appeal» retroba Bella Lynn, la cosina de la narradora que ha aparegut a «Mossegades de tigre». I, si «Toda luna, todo año» narra la relació entre una dona i un pescador mexicà anomenat César, «La tristesa» fa que es retrobin anys després. La culminació és tot un cicle de contes dedicats a l’estada amb la Sally, la germana malalta de càncer.

Altres coincidències són menys cridaneres: moltes de les protagonistes són alcohòliques, van passant per centres de rehabilitació, es mouen pels voltants d’El Paso, encadenen diverses feines i diverses relacions amoroses. Van apareixent temes recurrents: el contacte amb l’Amèrica llatina, la relació amb la gent de les classes desafavorides americanes, els desastres familiars. I evidentment hi ha la veu de la narradora, ben singular, que es resumeix a si mateixa en una sola frase del conte «Silenci»: «No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides».

Tots aquests reconeixements arriben al seu clímax quan, arribats al final, llegim que Lucia Berlin va patir escoliosi, va viure a Xile, va tenir diversos marits, va passar temporades a Mèxic, va caure en l'alcoholisme i el va superar. Però entre els contes i la nota biogràfica que clou el volum hi ha, malgrat les coincidències, l’abisme que separa la vida viscuda (i prou moguda en el cas de Berlin, cosa que vol dir que, fins i tot si la seva «autoficció» coincidís amb la definició de la prologuista, el resultat seria interessant) i les narracions de l’autora.

Aquesta sovint adopta l’actitud d’algú que ens explica un fet que li ha succeït: «Estrelles i sants», per exemple, és un relat que triga una estona a començar, mentre la narradora, adreçant-se a un auditori plural, busca la millor manera d’explicar-se. I «Punt de vista» comença teoritzant sobre l’ús de la tercera persona. Per fer-ho, pren com a exemple un conte de Txèkhov, «La tristesa», narrat justament en tercera persona. Segons la narradora del conte, si fos en primera persona «ens sentiríem empegueïts, incòmodes, fins i tot avorrits, i reaccionaríem precisament com els clients del cotxer del conte».

Contra això, la narració en tercera persona crea una instància, el narrador, intermediària entre el personatge i el lector, de tal manera que aquest últim, contagiat de l’interès que el narrador mostra per les desgràcies del protagonista, s’empelta de la seva compassió. «La meva intenció», diu, «és convertir aquesta dona, per mitjà d’un seguit de detalls intricats, en algú tan creïble que us atregui d’una manera irremeiable.» I afegeix: «Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida.»

Potser aquesta seria la direcció adequada: Manual per a dones de fer feines és com un trencadís sobre un seguit de vides, una sèrie de dones que tot sovint parlen en primera persona i que generalment són un cas.

Totes elles s’assemblen: irresistiblement simpàtiques, una mica desastroses, capaces de superar els tràngols, o com a mínim d’explicar-los com si ja no pesessin. Hi ha detalls, experiències, que ajuden a fer-les creïbles. O bé podem especular si totes elles són un autoretrat de l’autora, si el trencadís pot resoldre’s en les quatre pàgines de la seva biografia. Però naturalment, si fos així, les 480 pàgines precedents serien prescindibles.

I no és el cas. 

olor de veritat

JOSÉ MARÍA GUELBENZU

Olor a verdad

El País |Babelia

2|5|2016

'Manual para mujeres de la limpieza' es una antología de relatos basados en la vida itinerante de Lucia Berlin, una alcohólica inteligente y valiente que trabajó de todo para mantener a sus hijos

Lucia Berlin (Juneau, Alaska, 1936-Marina del Rey, California, 2004) pertenece a esa clase de escritoras estadounidenses “perdidas y halladas en el templo”. En el templo de la literatura, en este caso. Es una especie de club involuntario al que pertenecen mujeres de vida difícil o problemática: Shirley Jackson, Anne Sexton, Elizabeth Smart, la misma Dorothy Parker… El caso de Berlin es peculiar porque empezó a publicar (no a escribir) muy tarde y sólo a finales del pasado siglo se la comenzó a leer y reconocer como una narradora excepcional.

Su escritura, aun estando dentro de la gran tradición americana del cuento que procede de Chéjov, es absolutamente singular. A Lydia Davis —otra gran cuentista— le recuerda la franqueza y objetividad de los relatos de un William Carlos Williams, y es cierto, aunque la vida agitada de Berlin, que impregna a los personajes y escenarios de sus cuentos, contrasta con la tranquila prosa del gran poeta. En realidad, todo cuanto relata Berlin tiene tal olor a verdad que resulta evidente el uso de su experiencia personal para componer sus cuentos. Conoce muy bien los mecanismos del relato, como demuestra en el titulado ‘Punto de vista’, un ejercicio de interrelación entre autora y personaje muy sugerente; en ‘Hasta la vista’ contemplamos el paso del tiempo sobre una relación, la felicidad que contiene y sobre los reflejos de esa felicidad cuando la vida se ha convertido simplemente en una costumbre; ‘Penas’ es una construcción literaria admirable del dolor escondido para aliviar otro dolor… En fin, para qué seguir: todo el libro es de primera.

El olor a verdad lo percibe el lector en cuanto empieza a leer. No se trata tanto de que cuente su vida, sino que lo que cuenta y, sobre todo, la manera de decir las cosas, posee una naturalidad fascinante. Cuenta como si se tratara de su propia vida (y en muchos casos lo es, en toda clase de detalles y anécdotas), pero habla de una experiencia humana que va más allá de lo personal, que se ceba en lo significativo, que se abre al mundo en vez de quedarse en el ámbito y la crónica de la propia vivencia. Lo que la mirada de Lucia Berlin abarca no tiene desperdicio y, además, escribe con un estilo en el que la espontaneidad juega duro. La espontaneidad, aquí, no es solo moral o social, es pura estética. Tampoco le importa soltar el relato una vez que ha conseguido decir lo que quiere, sin necesidad de cerrar una construcción como mandan los cánones.

Lucia Berlin es libertad y es intensidad: una mezcla emocionante. Su escritura parece saltar de una cosa a otra, como quien mira una habitación llena de trastos y mira sin orden, pero sabiendo perfectamente de qué habitación se trata. En realidad, el momento mágico de su escritura llega cuando el orden se revela y uno comprende que todo tiene su lugar por desconcertante, emotivo o cruel que parezca, y que la vida, como la escritura, consiste en ser receptivo y no dejarse vencer por la apariencia de los demonios. Es como uno de esos cuadros modernos que parecen representar un trozo de pared desconchada como cualquier otra que vemos por la calle hasta que nos percatamos de que ese motivo ha sido elegido y construido. Ahí aparece el valor trascendente de la mirada del artista que nos invita a comprender y compartir lo que él ha visto. La mirada del artista es la que, donde los demás ven lo obvio, ella ve lo distinto.

Este libro es una antología de 43 relatos basados en la vida itinerante de la autora, una mujer muy bella, casada tres veces, alcohólica, que trabajó duramente en toda clase de oficios para mantener a sus cuatro hijos. Cuenta vidas desastradas en las que el desastre se acepta con normalidad; no tiene reparo en mostrar la miseria humana; la degradación, la vulgaridad, la fealdad, la suciedad aceptada ni la ternura o la emoción de los inadaptados. Sus personajes son gente maltratada por la vida y por sí mismos, pero también audaces, que van de frente, con una intrepidez y una inconsciencia admirables. En el orden de los cuentos se advierte el paso del tiempo sobre la autora, lo que nos permite ver en ella el trayecto de la juventud a la vejez, lo que resulta muy sugestivo.

Creo que nunca he leído a una mujer más inteligente, sensible, tierna y valiente que Lucia Berlin.

then we take berlin

SERGI PÀMIES
Then we take Berlin 
La Vanguardia
6|5|2016

Recomanar el llibre Manual per a dones de fer feines (L’altra editorial) no és gens original. Ho fan nou de cada deu dentistes que l’han llegit i una massa heterogènia de crítics, llibreters i lectors. De fet, és la conseqüència natural d’una lectura que necessita ser compartida. És l’estat ideal dels llibres, quan el lector no pot resistir la necessitat d’obrir les finestres i posar-se a cridar que existeix un llibre com aquest. Sí, ja sé que l’entusiasme expressat sense complexos fomenta la inflació de les expectatives i excita la glàndula de la suspicàcia. I que en el món actual, que ha evolucionat del “no n’hi ha per tant” al “me l’imaginava més gran” fins a les aigües fètides del “està sobrevalorat”, entusiasmar-se és una heretgia castigada amb lapidació virtual. Però resulta que els contes de Berlin entusiasmen i són diferents de tots els contes que heu llegit, fins i tot dels d’altres dones anglòfones vagament contemporànies marcades per vides torturades i pertorbadores i per una imaginació implacable o dissonant: Diski, Davis, Hempel, Munro, Moore, Parker, Rhys, Link, Paley... De manera que si les compares no fas justícia ni a Berlin ni a les altres, i caus en l’error de dispersar-te i no centrar-te en el que de debò és important: que els amants de la lectura de contes facin córrer la brama i que els cercles concèntrics del contagi s’expandeixin més enllà del nucli de devots, confrontats a la insòlita experiència d’haver de rellegir immediatament un llibre que acaben de llegir perquè a les llibreries no n’hi ha cap altre de la mateixa autora i perquè, quan el tornes a llegir, et fa la impressió que el llibre, tu i el món heu canviat.

Saber qui és l’autora hauria de ser irrellevant. No sé gran cosa de Robert L. Stevenson o d’Etgar Keret, però he devorat els seus llibres amb compulsió bulímica. Però resulta que Manual per a dones de fer feines pertany a la categoria de llibres que fan que el lector vulgui saber coses de l’autora, tot i que sigui conscient que aquesta temptació pot tenir conseqüències decebedores en la percepció del que llegim. Per resumir el que en diu internet: Lucia Berlin (1936-2004) va ser una dona intel·ligent, atractiva, de vida accidentada (entenent accidentada com la suma d’ingredients tan diversos com marits fascinants i perillosos, addiccions diverses, fills de diversos pares, nomadismes vocacionals o circumstancials, una malaltia duríssima com l’escoliosi i abismes imprevistos de riquesa, pobresa, legalitat i delinqüència) i amant de l’art anacrònic d’escriure cartes. El problema de l’entusiasme que provoquen els contes de Berlin és que són difícils d’explicar. Vull dir que si vas a un restaurant i t’enamores d’uns rigatoni a la calabresa sensacionals, doncs només ho has d’explicar. Però ¿com expliques els contes de Berlin? ¿Com pots resumir la carnalitat, el desequilibri, la sensació de perill, un estil que et talla les entranyes com un bisturí però que alhora et fa somriure i sentir una enveja inconfessable d’unes vides viscudes sempre al límit de la catàstrofe i de la bogeria? M’arriscaré a fer-me pesat: llegiu Manual per a dones de la neteja.

la generació de sylvia plath

LAURA FREIXAS
La generació de Sylvia Plath
A: Lucia Berlin: dona de fer feines, grandíssima escriptora
La Vanguardia. Cultura|s.
12|3|2016

Dues o tres generacions d'escriptores britàniques i dels Estats Units van créixer en l'època en què el vot femení s'estenia per Europa i Amèrica. I això les va marcar, com marquen sempre (com la pèrdua de les colònies per a la generació espanyola del 98) les experiències històriques compartides. L'obra de Lucia Berlin, nascuda el 1936, té molt en comú amb les de Elizabeth Smart (1913), Penelope Mortimer (1918), Doris Lessing (1919), Sue Kaufman (1926), Marilyn French (1929), Edna O'Brien (1930), Alice Munro (1931), Sylvia Plath (1932)...Les vivències són semblants: aquestes dones estrenen la possibilitat de votar, anar a la universitat, exercir professions abans reservades als homes...però aviat descobreixen el preu de la llibertat. Han perdut la protecció del pare-marit de què gaudien les dames victorianes; estan soles, es descobreixen vulnerables..."Quan li va venir el període?", pregunta una infermera a la mare d'una jove pacient en un relat de Manual per a dones de fer feines; i quan li contesten, diu en veu alta: "Ara és una dona", mentre pensa en veu baixa: "Ara està en perill".

La llibertat sexual, per exemple, una de les conquestes més anhelades, pot convertir-se en una trampa. Aquestes joves volen divertir-se, i troben homes que també ho volen...per una estona, mentre les seves legítimes i avorrides esposes els esperen a casa. O que es donen a si mateixos totes les llibertats, però castiguen les seves dones si elles se les agafen. I resulta, a més, que aquesta mateixa societat que accepta sense parpellejar la llibertat sexual en els homes, a elles els diu putes...És el que retrata Elizabeth Smart en aquella joia poètica i sarcàstica que és A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar; o Plath, sobretot als seus diaris (quan s'animarà a reeditar-los alguna editorial espanyola?); o la punyent Edna O'Brien en la seva inoblidable trilogia Chicas de campo, La chica de ojos verdes i Chicas felizmente casadas.

I la maternitat? Què fer amb ella? Ara tot sembla fàcil: es pot avortar més o menys legalment, o tenir fills fora del matrimoni...Sí, però l'avortament és viscut com una cosa traumàtica i vergonyosa, els pares poden desentendre's dels fills sense patir cap censura social, i les mares acaben assumint en solitari la pesada càrrega de cuidar-los i mantenir-los. Són experiències que reflecteix Penelope Mortimer en el seu impactant El devorador de calabazas, i també Doris Lessing, Alice Munro o Lucia Berlin en diversos relats o novel·les. Finalment, i importantíssim: els diners. De què serveix ser legalment lliure, legalment igual, si en el pla laboral i econòmic continua regnant la desigualtat de facto? La narradora de Manual per a dones de fer feines, com en la vida real la mateixa Lucia Berlin, s'eslloma en feinetes mal pagades: dona de fer feines, ajudant d'infermeria, secretària; la del deliciós Diario de una ama de casa desquiciada de Sue Kaufman topa de cara amb la realitat que els diners que guanya el seu marit no són dels dos, sinó d'ell; la de Sólo para mujeres, de Marilyn French, sacrifica la seva carrera acadèmica per la del seu marit, i després del divorci es troba en el punt més baix de l'escala professional...

Les històries que expliquen aquestes escriptores són tristes: històries de solitud, vides difícils, desil·lusió. Tanmateix, el to que empren no ho és. Hi ha en elles una energia, una vitalitat, un sentit de l'humor, una humanitat, realment admirables. Llegeixin-les: són una generació meravellosa.

lu-see-a-ber-lin

Lucia Berlin