waltzing matilda

...no sé si això atenuarà el rigor de la tornada...

prosas apátridas (II)

En algunos casos, como en el mío, el acto creativo está basado en la autodestrucción. Todos los demás valores -salud, familia, porvenir, etc.- quedan supeditados al acto de crear y pierden toda vigencia. Lo inaplazable, lo primordial, es la línea, la frase, el párrafo que uno escribe, que se convierte así en el depositario de nuestro ser, en la medida en que implica el sacrificio de nuestro ser. Admiro pues a los artistas que crean en el sentido de su vida y no contra su vida, los longevos, verdaderos y jubilosos, que se alimentan de su propia creación y no hacen de ella, como yo, lo que se resta a lo que nos estaba tolerado vivir.


P.S.: Dec en Julio Ramón Ribeyro a la timidíssima generositat d'en David Serrador, habitual de la casa (no m'agrada dir usuari) i esporàdic i desinteressat col·laborador. De tant en tant ens organitza i modera clubs de lectura on ens ha fet llegir Erri de Luca, Adam Zagajewski, Patrick Modiano, Antonio Tabucchi...Gràcies, David.
Si voleu saber coses sobre Ribeyro (a banda de la seva addicció a la nicotina), aquí trobareu teca.

prosas apátridas (I)

Libros viscosos como pantanos en los cuales uno se hunde y clama en vano para que lo rescaten; libros secos, filudos, riscosos, que nos llenan de cicatrices; libros acolchados, de dunlopillo, donde damos botes y rebotes; libros-meteoro que nos transportan a regiones ignotas y nos permiten escuchar la música de las esferas; libros chatos y resbalosos donde patinamos y nos rompemos la crisma; libros inexpugnables en los que no podemos entrar ni por el centro, ni por delante, ni por detrás; libros tan claros que penetramos en ellos como en el aire y cuando volvemos la cara ya no existen; libros-larva que dejan escuchar su voz años después de haberlos leído; libros velludos y cojonudos que nos cuentan historias velludas y cojonudas; libros orquestales, sinfónicos, corales, pero que parecen dirigidos por el tambor mayor de la banda del pueblo; libros, libros, libros...

el mal estudiant de jacques prévert

El mal estudiant

Diu que no amb el cap
però diu que sí amb el cor
diu que sí a allò que li agrada
diu que no al professor
està dret
li fan preguntes
i li plantegen tots els problemes
tot d’una li agafa el riure foll
i ho esborra tot
les xifres i les paraules
les frases i els paranys
i malgrat les amenaces del mestre
sota els xiulets dels nens prodigi
amb guixos de tots colors
sobre la pissarra negra de la malaventura
dibuixa el rostre de la ventura.

Jacques Prévert. Preversions. Trad. Miquel Desclot. Els llibres de l’ossa menor, 222

I la reflexió és: Qui és el dolent, l'estudiant o el mestre?

the wire

Post dedicat a Quim Crusellas que em va recomanar la sèrie i mai li podré agrair prou.

Algunes biblioteques públiques es distingeixen pel seu exquisit gust a l’hora d’adquirir nous documents (suports amb informació). N’hi ha poques que tinguin les dues temporades aparegudes per aquí de la millor sèrie de televisió de tots els temps, The Wire. (Evidentment això és relatiu, com tot el que és opinió, ho puntualitzo per...bé ho puntualitzo i prou). Si doneu un cop d’ull al catàleg veureu quines són aquestes biblioteques privilegiades. Una d’elles com no podia ser d’altra forma és la de La Bòbila amb el seu fons dedicat al Thriller i Novel·la negra. Són cinc temporades de 10-12 episodis, cadascun d’ells molt millor que la majoria de pel·lícules que s’estrenen avui en dia. Ambientada a Baltimore, cada temporada es centra en un aspecte en concret de la feina del departament de policia. Les tres darreres són espectaculars (les dues primeres no ho són menys), parlen de la legalització de les drogues, l’educació i la premsa. En general ve a demostrar com estan interconnectats tos els poders desde la política fins a la delinqüència. Recordo una sèrie de la meva època Hill Street Blues que tractava la vida diaria de la policia, doncs bé, aquesta també, però vint anys després amb tot el que això comporta de llibertat en els diàlegs i tractament de temes escabrosos. Els actors genials, els guions no cal dir-ho, la direcció espaterrant,....
En aquesta sèrie hi apareix un dels personatges més ben trenats que jo hagi vist mai: Omar,....feu-vos un favor, gaudiu-la.

http://www.hbo.com/thewire/

visca la terra de ramon fontserè

En Ramón Fontserè és un dels grans (sino el que més) actors d’aquest país, i quan dic país aquest cop no em limito només a Catalunya. Llàstima que el seu camaleònic talent sigui tant car de gaudir ja que només participa en els projectes d’ Els Joglars i de tant en tant en alguna escadusera pel·lícula com Soldados de Salamina o el 7º dia, aquesta darrera interpretant un dels germans Fuentes del crim de Puertohurraco.
El 2001 Fontserè va publicar Tres peus al gat una mena de dietari escrit durant el dia a dia de la creació de l’espectacle Daaaali i enguany ha publicat la seva primera novel·la, aquest Visca la terra que us recomano. La novel·la transita durant la jornada laboral d’en Pere Bitxo un transportista peculiar que reparteix pels pobles de la comarca (Osona?) amb la seva tronada furgoneta. Jo crec que tant el tò com sobretot el temps (limitat a 24 hores com l’Ulises de Joyce) està molt ben aconseguida i que la lectura és amena i agradable provocant uns bons tips de riure en més d’una ocasió.

bestiari d'estiu

Al mosquito de la trompetilla

Ministril de las ronchas y picadas,

mosquito postillón, mosca barbero,

hecho me tienes el testuz harnero,

y deshecha la cara a manotadas.

Trompetilla que toca a bofetadas,

que vienes con rejón contra mi cuero,

Cupido pulga, chinche trompetero,

que vuelas comezones amoladas,

¿Por qué me avisas, si picarme quieres?

Que pues que das dolor a los que cantas,

de casta y condición de potras eres.

Tú vuelas, y tú picas, y tú espantas,

y aprendes del cuidado y las mujeres

a malquistar el sueño con las mantas.

Francisco de Quevedo

francesc serés

Si hagués de fer un rànquing dels meus autors catalans preferits, en Francesc Serés (Saidí,1972) ocuparia el primer lloc. Estic segur que encara que no escrigués res més que la trilogia de fems i de marbres, això sol ja li reservaria un lloc de privilegi en la història de les lletres catalanes.

La trilogia la formen els llibres els ventres de la terra, L’arbre sense tronc i una llengua de plom, tots ells editats per quaderns crema de forma individual i també aplegats en un sol volum. Són narracions independents però amb una decidida voluntat de conjunt que, desde diferents perspectives geogràfiques, retraten la vida d’un grapat de personatges.

http://www.francescseres.net/

mad o'hara

Mad Men és la sèrie més cool que hi ha actualment a la televisió. Abans d’ahir, la cadena de televisió per cable AMC va començar a emetre la tercera temporada als Estats Units, aquí, crec que el canal plus ha emès la segona. Ambientada a començaments dels anys seixanta , el nom del títol fa referència a Madison Avenue on està ubicada l’agència de publicitat Sterling Cooper Advertising.

Al primer episodi de la segona temporada hi surt un llibre de Frank O’Hara, meditations on emergency. Frank O’Hara va ser un poeta de l’escola Nova York, corrent poètica “oposada” a les corrents de l’època com la Beat Generation o la Black Mountain i amb uns principis estètics semblants als de l’expressionisme abstracte pictòric de l’època. La pàgina de les pàgines d'aquest poeta és aquí.
El poema del mateix títol que el llibre, meditations on emergency, tindrà un paper important en el darrer episodi de la temporada. Aquí teniu el poema sencer que comença així:

Am I to become profligate as if I were a blonde? Or religiousas if I were French?Each time my heart is broken it makes me feel more adventurous(and how the same names keep recurring on that interminablelist!), but one of these days there'll be nothing left withwhich to venture forth.

bestiari d'estiu

Cigarra en noche de luna

Atalayada, agita la matraca
de su voz, que traspasa el horizonte
del árbol, la cigarra, y llama a mitin
a los grillos en camas de rocío.

Sobre los tanques frescos de los sapos
los grillos mueven verdes batallones.
Manda la capitana chilladora
y cercan los balcones de la luna.

Con peluca de nieve, la levita
de Orión abotonada, y muy de azules,
una mano de azufre, otra de yeso,

la luna dobla el cuerpo saludando;
y los grillos levantan, bayonetas,
hacia su reina las agudas patas.

Alfonsina Storni

edward gorey

A la biblioteca tenim dos llibres d’Edward Gorey (Amphygorey ademas i l’Arpa sense encordar), el primer l’hem deixat divuit vegades i el segon només una perquè ha arribat fa poc. El segon és una traducció de Jordi Puntí, l’autor de Manlleu.

Edward Gorey (1925-200) va ser un dibuixant i il·lustrador nord-americà gran amant del ballet i els gats, la seva obra té un personal sentit de l’humor marcat pel gust al macabre. En Tim Burton, no fa gaire, va publicar un llibre, la melancólica muerte del chico ostra amb dibuixos seus que tenen molt a veure amb els de Gorey. Gorey va estudiar a Harvard i compartí habitació amb el poeta Frank O’Hara. Els seus llibres (Amphigorey,..etc.) solen ser textos irònics, moltes vegades amb rimes forçades i còmiques, amb una il·lustració amb tinta que sol ser cruel i malèvola. Quan va morir treballava il·lustrant una obra de Borges (suposo que no hi té res a veure). A la web hi trobareu un munt de pàgines dedicades a aquest autor, hi ha gent que comparteix els dibuixos, els comenta, etc. La pàgina de les pàgines, però, és aquí , feu-me cas, aneu-hi, és una autèntica passada.

festa major

Avui és Festa Major al meu poble, Olost. Hi haurà sardanes, serenata, ball de nit i tot això. Jo també celebro Festa Major, però la meva de festa major és diferent. Avui comença la tercera temporada de Mad Men i Tim Burton adapta Alicia, la veurem l’any que ve i això si que és per tirar coets. Coneixeu algun director més apropiat per adaptar el món de Alicia?.
Aquí teniu el trailer:

P.S. per cert, a la biblioteca ha arribat la biografia definitiva (així ho diu la contraportada) de Burton, Burton per Burton edició a càrrec de Mark Salisbury amb pròleg de Johnny Deep, editat per Angle.

joyce carol oates

Post dedicat a Matilde Urbach tot superant la seva absència

La foto que il·lustra el post és de Joyce Carol Oates, autora nord-americana nascuda a Lockport (Nova York) el 1938. Una Senyora de setanta anys amb més de cinquanta novel·les a la seva delicada esquena. A mi, em porta boig, la trobo irresistible. Espero la traducció de cadascuna de les seves novel·les com el poble de Moises esperava el manà, adoro a aquesta dona. La segueixo desde que el 1996 es va publicar Puro fuego una novel·la sobre una banda de delinqüents juvenils (femenina, val a dir) ambientada a L.A., em va agradar tant que vaig fer el que solem fer quan trobem una novel·la que ens captiva, rastrejar la resta d’obra i vida de l’autor. A la biblioteca pública, clar. Vaig trobar una novel·la molt bona Gente adinerada, que té un començament digne de figurar a l’apartat d’inicis memorables del bloc espai de llibres: “Yo fuí un niño asesino”, que resulta forma part d’una trilogia, (els altres dos, crec que no estan traduïts, Them i Un jardin de delicias terrestres). Després vaig demanar en préstec interbibliotecari a la central de Terrassa Del boxeo un llibret de tapa dura amb articles sobre boxa, esport del que és entusiasta. Van anar venint Que fue de los Mulvaney, A media luz (beneïda editorial Lumen) , Niagara, Blonde (una monumental biografia de Marilyn Monroe) i darrerament La hija del sepulturero i Mama. Malgrat les crítiques hagin estat dispars, a mi mai m’ha decebut. M’agraden les immenses sages familiars amb obscurs secrets amagats, les histories truculentes de violacions i violencia soterrada. M’agrada com escriu. Ara fa 50 anys que va publicar el seu primer relat, es tracta d’una historia curta titulada in the old world i que es va publicar a la revista mademoiselle.



La pàgina de les pagines és aquí. Hi ha un munt de informació.

inici memorable

Post dedicat al responsable del blog espai de llibres (que té una etiqueta amb aquest nom, inicis memorables)

E.A.Poe en el seu assaig sobre la composició deia que un començament ha de contenir l’essència del conte, és a dir -si ho fem extensible a la novel·la- que un bon començament és clau pel desenvolupament (devenir) del relat. Potser, fins i tot, un bon començament podria convertir-se en allò amb què ens obsequien cada dilluns al blog de la biblioteca de Les Corts, un microrelat, això. Una píndola concentrada de literatura. A mi, n’hi ha un que m’agrada més que moltes novel·les senceres que he llegit. És un inici d’aquells que marquen, que un bon dia t’entra al magí i ja no el pots treure mai més. La primera frase ja anuncia el tò i el punt de vista de la novel·la i el que segueix és també una declaració de intencions del què vindrà. Comença essent una novel·la d’aventures però aviat esdevé una al·legoria de moltes coses, de la obsessió, del mal, de la creació, etc. Per això cada vegada que algú em demana aquesta novel·la a la biblioteca, m’alegra el dia, no em puc estar de comentar-li que la novel·la m’agrada molt i que ha fet una tria genial, tot i que hi ha trossos que potser es faran feixucs però que al final tindrà una sensació molt agradable, aquí us deixo el inici esmentat:

Digue-me Ismael.
Fa uns anys, -no ve al cas exactament quants-, tenin cap o pocs diners a la butxaca, i res en particular que m’interesses a terra, vaig pensar que fora bò anar a navegar una mica i conèixer la part líquida del món.

dones (1)

L’Imma ens acusa (no sense raó) de programar poques novel·les escrites per dones. No voldria que aquest post semblés una excusa però avui m’agradaria esmentar algunes de les meves escriptores preferides. Quan programem les lectures del club tenim en conte dues coses, els nostres gustos i els dels assistents al club. Llegim moltes novel·les proposades pels assistents al club, per exemple la Imma ens va aconsellar una novel·la de Jordi Lara, que tampoc és pas una dona. Si hagués de fer una llista amb les cinc novel·les de la meva vida, n’hi hauria dues escrites per dones (La Balada del cafè trist i Cumbres borrascosas), i estic segur que d’aquí vint anys quan contemplem amb nostàlgia les fantabuloses guies de lectura que fem (una més que altre) hi veurem un pilot de cares femenines, ara mateix en portem 6 de 20.

Carson McCullers (1917-1967) Columbus, Geòrgia, la més gran (pel que això escriu) de tots els temps. Els seus contes són poesia pura, personatges inoblidables. Envejo els que encara no la coneguin. Va tenir una vida delicada i marcada pel dolor i això es veu a les seves obres. Hi ha una biografia molt maca: Carson McCullers un corazón juvenil de Josyane Savigneau publicada per Circe. La pàgina de les pàgines és aquí. Actualment, si no totes, hi ha la majoria de les seves obres traduïdes al català, a mi m'agrada especialment Franky Adams (Empúries, 2009)en traducció de Jordi Martin Lloret. I pel que fa als títols, què me'n dieu de el cor és un caçador solitari....










Flannery O’Connor (1925-1964) Savannah, Georgia, un altra que deu n’hi do. Atormentada i gòtica com l’altra però potser més preocupada per la societat, no ho sé.

Té un conte que es titula profèticament “un hombre bueno es dificil de encontrar”....

Tant l’una com l’altra tenen els contes complets publicats en castellà.

La Senyora O’Connor va escriure una novel·la sobre el fonamentalisme religiós del Sud titulada Sangre Sabia i portada al cinema per John Huston, aquí en trobareu informació del film.

Willa Cather (1873-1947) Red Cloud Nebraska. Novel·lista.

A mi m’agrada molt més Pioneros que la mort s’adreça al arquebisbe o My Antonia les seves proclamades obres mestres, exquisita en l’escriptura les seves novel·les tant parlen de la gent del camp de Nebraska com la de les ciutats (mi enemigo mortal) retrata amb igual mestratge les tasques i personatges del camp com les sofisticades criatures de la ciutat, però sempre amb una visió molt més optimista que les anteriors escriptores. La pàgina de les pàgines és aquí.

L'editorial Alba ha publicat bona part de la seva obra, darrerament ha aparegut un volum amb tots els contes, també té un delicat volum d'assagis titulat para mayores de cuarenta.

bestiari d'estiu

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s’estila.

Ja ve la fosca i, tot d’una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d’un gerd
per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d’un got,

m’apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. Viena edicions, 2008.

poeta amb destral

post dedicat al veí de les Corts amb tot el carinyu del món.

Lee Server. Robert Mitchum, ( i don’t care baby) T&B,2002
Lee Server va escriure una monumental biografia sobre un dels més grans (pel que això escriu) actors de tots els temps: Robert Mitchum I don’t care baby -aquesta darrera expressió l’han traduïda Olvídame cariño-. Basant-se en centenars d’entrevistes amb gent que el va conèixer, en els films que va rodar i declaracions que va fer, Seerver retrata la polièdrica vida d’un home independent, dur i contradictori. Hi ha de tot, des de la fitxa policial quan el van detenir a Los Angeles, les seves més divertides frases i anècdotes, la fitxa tècnica de totes les seves pel·lícules i safareig molt de safareig relatiu a les seves “conquistes”.Mitchum era un actor intuïtiu, oposat radicalment al mètode de l’Actor’s Studio, és curiós veure’l junt a una fanàtica del mètode com Marilyn Monroe a Rio sin retorno. Mitchum no s’adapta al personatge sinó que fa que el personatge s’adapti a ell. Sembla que no tingui gaires registres interpretatius perquè en realitat no en té cap, és Mitchum a totes les pel·lícules. El somriure burleta, el foradet de la barbeta, aquella mena de mirada perduda entre la insolència i la xuleria fan que la seva personalitat ompli la pantalla de forma radiant. Segurament the Night of the hunter és la millor pel·lícula en què va intervenir, però a mi m’agrada més a Out of Past, el clàssic del cinema negre dirigit el 1947 per Jacques Tourneur. Aquí en aquest film es pot percebre el magnetisme brutal de la seva presencia.
Lector impenitent Mitchum va escriure una bona colla de poemes però no els va publicar mai, a la xarxa es troben, us en transcric un que va escriure per la seva dona Dorothy. Una de les seves millors amigues Shirley McLaine diu que Mitchum es definia com un poeta amb una destral...

With my shamed sad hope
In my tell tale eyes
And the fleet flears
trapped within my breast
There is no last mercy
There are no last lies
For my sweet dumb
Dreaming is confessed

aquí hi ha un llibre sencer de poemes d’amor a Robert Mitchum escrit per un admirador.

properes lectures al club (i 2)

Gener. El jugador. Fiodor Dostoyevski.
Teníem ganes de llegir un rus. I per l’any que bé hem triat una de les obres més famoses del més famós novel·lista rus Fiodor Dostoyevski. Es diu que Dostoyevski va escriure aquesta novel·la per pagar deutes, precisament de joc, vici del qual va dependre bona part de la seva vida. Diuen que s’ha d’escriure del què es coneix, aquest cas és ben bé així.

Febrer. Una màquina d’espavilar ocells de nit. Jordi Lara.
Aquest autor nascut a Vic el 1968 és un revitalitzador i entusiasta activista de la musica folklòrica (o d’arrel ,com ara es diu) catalana. Sobretot amb els seus programes de televisió ha estat un important difusor d’aquest tipus de música.
Aquest llibre aplega vuit relats a l’entorn de la música. A l’Imma li ha agradat molt.
Procurarem convidar a l’autor.

Març. M’enterro en els fonaments. Manuel de Pedrolo.
Algú del club sentia tenir una mena de deute amb Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990), autor tant llegit durant els setanta i tant oblidat avui en dia. Si tot va com ha d’anar en Miquel Vilardell ens introduirà en aquest autor i coordinarà la sessió.
El títol de la novel·la que llegirem l’haurà de proposar en Miquel, nosaltres hem posat aquest però aclarim que està subjecte a les modificacions que en Miquel consideri pertinents.

Abril. Martin Eden. Jack London
Aquest és un dels llibres de capçalera d’en Pasqual Bernat, ell l’ha proposat i ell en farà la introducció. Jack London (1876-1916) és un autor nord-americà conegut sobretot per les seves novel·les d’aventures dirigides a un públic juvenil però en va escriure més de cinquanta de temàtica variada Publicada el 1909 és una novel·la marcadament autobiogràfica en la qual es retrata la vida d’un noi d’orígens humils que lluita per convertir-se en un escriptor famós.

Maig. Res de nou a l’oest. Erich Maria Remarque.
Una de les novel·les antibèl·liques més famoses de la història. Basada en les experiències del mateix autor a la primera guerra mundial obtingué un gran èxit de públic i crítica pel seu caràcter pacifista i fou portada al teatre i al cinema en nombroses ocasions. La versió de 1930 dirigida per Lewis Milestone fou guardonada amb l’oscar a la millor pel·lícula.

Juny. 1280 almas. Jim Thompson
I per acabar curs un thriller. Novel·la negra de la bona. Procurarem tenir entre nosaltres a un especialiste, farem mans i mpanigues perque vingui Paco Camarasa, l’alma mater de la llibreria Negra i criminal (amb aquest nom no cal especificar en quin gènere estan especialitzats). Els entesos diuen que després de Hammet i Chandler ja ve aquest gran autor de mare cherokee, Jim Thonmpson, les seves obres són crues i violentes i és un mestre en crear personatges

properes lectures al club (1)

Ja ho hem fet vint vegades, durant dos anys. El darrer dimarts de cada mes (no, pel juliol i l’agost, no) ens reunim a la Biblioteca i parlem de llibres, dels que llegim simultàniament, dels que hem llegit i dels que llegirem. Som una bona colla; a vegades som més a vegades no tants però sempre una bona colla. A la Biblioteca, el club del darrer dimarts de mes ja és tot una institució i només falta que tinguem un bon i condicionat local perquè es pugui titllar d’activitat consolidada i efectiva.


Pel proper any aquest és el programa previst:



Setembre: La carretera de Cormac McCarthy.
Cormac McCarthy va néixer el 1933 a Providence (Rhode Island) i amb la novel·la que llegirem, la darrera publicada fins avui, va guanyar el prestigiós premi Pulitzer l’any 2007. Un autor hermètic i misteriós que fins l’any passat només havia concedit una entrevista. La novel·la està situada en un ambient apocalíptic on un pare i un fill malden per sobreviure.





Octubre. Les amnèsies de Déu de Joan-Daniel Bezsonoff.
Joan-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 1963 i escriu en llengua catalana. Recentment a publicat una novel·la on evoca els orígens de la seva família a Rússia.
El llibre que llegirem està ambientat a la Catalunya Nord durant la segona guerra mundial i va guanyar un pilot de premis com el Creixells, el Salambó i el tercer premi de novel·la Maria Àngels Anglada. Per cert, en aquesta ocasió i si no hi ha res de nou, comptarem amb la presència de l’autor.






Novembre. Barri Llunyà de Jiro Taniguchi.
Per primer cop al club llegirem un còmic. Es tracta d’un còmic del Japonès Jiro Taniguchi (Tottori,1947). Al còmic japonès (Manga) no només hi ha garrotades i ciència ficció també hi ha obres delicades i melancòliques com la que proposem pel mes d’octubre en el que es planteja la idea de tornar a la infantesa per conèixer millor els nostres pares. Tenim la idea de convidar als nois de Japanzone per que ens parlin de l’univers Manga.





Desembre. Les Aventures d’Arthur Gordon Pym. Edgar Allan Poe.
Enguany a estat l’any Poe, s’han commemorat 200 anys del seu naixement, i nosaltres no podíem deixar acabar l’any sense llegir res del mestre i honrar-lo com es degut. Si, és veritat, la millor manera d’introduir-se al món Poe és amb els contes, però nosaltres som així. Ens llançarem per la borda sense salvavides i llegirem una gran novel·la d’aventures, irregular però magnífica. L’obra de Poe és l’origen de molts gèneres i amb aquesta novel·la veurem com va influir en la novel·la d’aventures.