les bibliotecàries també riuen

papiroflexia

Pocs llibres us faran fer anar les mans (i de pas el cervell) més de bòlit que aquest clàssic de la Papiroflexia escrit per Vicente Palacios. Les diferents edicions que ha tingut l’obra al llarg dels anys, la primera deu ser de finals dels setanta, li atorguen categoria de clàssic de l’entreteniment.
Aquesta vegada l’editorial Salvatella l’ha reeditat en un format apaïsat difícil de folrar. Més que difícils, aquests llibres apaïsats necessiten molt plàstic i és un dispendi exagerat haver-los d’escobertar.
Les il·lustracions dels models són les mateixes que en edicions anteriors, però en aquesta ocasió els treballs estan disposats en nivells de dificultat, essent l’1 el més senzill i el 4 el més complicat.
Un perfecte acompanyant per les caloroses tardes d’estiu sobretot en aquest període en que els ressorts i els allotjaments rurals estan pels núvols.
Contra la crisi, dinosaures de paper.

Vicente Palacios. Papiroflexia. Salvatella, 2009.

obert per vacances

The things about me and before me made me feel like a boy again--convinced me that I was a boy again, and that I had simply been dreaming an unusually long dream...

Life on the Mississippi. Mark Twain.

Cap estiu, per anys que visqui, tornarà a ser com el que vaig passar amb en Tom Sawyer i en Huck Finn. Cap. Ni els préssecs seran, mai més, tan grossos com aquell any. Ni tan dolços. Ni les fonts rajaran, com ho feren llavors, llet fresqueta amb cola-cao sense grumolls, i, de vegades, coca-cola, que era bona, no perquè ho fos, sinó perquè no te'n deixaven prendre, que és molt diferent.

No diríeu mai quin psicotròpic és el culpable d'aquesta regressió. Res d'aigua del Carme, que va. Clor. He estat esnifant clor. La idea no és meva, són coses de la comtessa d'Angeville que, no fa gaire, va destapar una ampolla de clor a casa seva i amb la primera bafarada es va plantar a la piscina del seu poble, un juliol de quan era petita. M'ha faltat temps per amorrar-m'hi, que fins ara només havia sentit a parlar d'un mètode d'aquests per a viatjar a la infantesa, un de francès, que consisteix en sucar una magdalena (que, pel que sé, no respon, exactament, a la idea que nosaltres tenim d'allò que s'espera que sigui una magdalena) en una tassa de til·la o de te. Total, massa complicat i un pèl nyicris, pel meu gust. Molt més fàcil (i contundent), el sistema de la comtessa, on vas a parar, que el clor és clor aquí i a Noruega. L'única cosa que em feia enrere era el dubte sobre el destí, vull dir si el bitllet de clor portava, únicament i exclusiva, a una piscina municipal de la infància o bé es podia triar el lloc. No volia tornar a cap piscina, jo, que las bicicletas son para el verano i les piscines per a pixar-s'hi, i, en això de remullar-se, si no pot ser mar, que sigui riu, que al menys la cosa circula.

Ara ja ho sé: amb el clor vas on vols. Passa que la comtessa, insultantment jove i amb un camí molt més planer a recórrer, considerant que anava de clor a clor, en va tenir prou amb ensumar una mica, i jo, que havia d'esquivar la piscina i fa més dies que volto pel món (el doble, per a ser exactes), he hagut afegir-hi fe, molta fe, i augmentar-ne la dosi (de clor, s'entén).

Per això, perquè se me n'ha anat la mà amb el clor mentre estic fent la maleta, una maleta d'aquelles polivalent que et permet afrontar totes les adversitats climatològiques que sigueu capaços d'imaginar, una maleta que tant pot viatjar al Carib com a l'Antàrtida, una senyora maleta (el vostre DESCOMUNAL és el meu versàtil, consti), en arribar el moment de triar els llibres que me'n duré, i marejadeta perduda per culpa del clor, he corregut a buscar Les aventures de Tom Sawyer. Haig d'agafar, també, Les grans esperances de Dickens; un que em va caure l'altre dia del cel, La tragèdia de cal Pere Llarg de l'Eduard Girbal Jaume, i alguna de pol·licíaca, que per mi no és estiu si no hi corre una mica de sang. Qui sap si no m'enfitaré de Carner, perquè ara que m'hi fixo, és l'autor de les traduccions de Twain i de Dickens. De res, massa. Ja us diré què.

De moment, tot a punt per anar a munyir la vaca Ances.

I com que n'aquesta casa, afortunadament, hi vivim dos, no em cal rumiar a qui encolomaré el canari mentre jo sigui fora. En Mitchum regarà les plantes i se'n cuidarà de treure el gos. Estigueu bonets.

P.S.: Si l'haguéssim tingut a la biblioteca, també m'enduria aquest còmic. No ha pogut ser. Ja ho deia aquella: tenim pocs llibres bons. Ji.

la biblioteca és el món

- En què la puc ajudar?, demana el bibliotecari, com acabat de sortir d'un manual de bones pràctiques. No sempre és així.

- Voldria saber si teniu uns llibres.

- Sap els títols o els autors...?

- Sí, sí. Duc una llista, -diu mentre desplega un din a4, curull. Avera, avera...Teniu La casa de las 14 urracas tristes?

- Provem-ho. L-a-c-a-s-a-d-e-l-a-s-1-4-u-r-r-a-c-a-s-t-r-i-s-t-e-s, -tecleja el bibliotecari. Doncs, no, no, em sap greu, no el tenim.

- Tranquil, no passa res. Provem aquest... Tonto el que lo lea, que m'han dit que és boníssim.

- T-o-n-t-o-e-l-q-u-e-l-o-l-e-a. Tampoc.

- Carai, estic de pega. Mmm. I Coaching per a gats?

- C-o-a-c-h-i-n-g-p-a-, ai no, pa no, -esborra el bibliotecari-, p-e-r-a-g-a-t-s. Res de res.

- Ostres tu, quina ratxa. I Ni tu perro se alegra de verte?

- N-i-t-u-p-e-r-r-o-s-e-a-l-e-g-r-a-d-e-v-e-r-t-e...Tampoc.

- Però no els teniu o és que estan deixats?

- No, no els tenim, ni nosaltres, ni cap altra biblioteca de la xarxa. I se'm fa estrany, perquè, clar, parlem de quasi dues-centes biblioteques...Què són molt nous?

- No, no, em sembla que ja fa molt que van sortir.

I així fins a vint-i-sis títols.

- Em sap greu, vol que mirem de trobar alguna cosa que li pugui fer el pes...?

- No, tant fa, deixa't-ho córrer, els hi demanaré a la meva amiga Antònia, que ella els té i ja se'ls ha llegit. Escolta, et puc fer una pregunta? Qui compra els llibres? És que sempre que vinc em passa el mateix...teniu pocs llibres bons...


De la prestatgeria de les novel·les, la corresponent a la lletra F, la que queda més a la vora del bibliotecari, arriba una remor que anuncia una tímida revolta. Flaubert està hiperventilant, Fitzgerald s'ha desmaiat. Faulkner, gat vell, alça el got de whisky i fa un brindis al buit.

viure a pagès

Durant aquest mes de juliol a la Biblioteca tenim una exposició de llibres i altres documents (amb cistell de l’hort inclòs) relatius a la vida rural. També hem (bé, el cert és que l’ha treballada la Isabel) confeccionat una completa i il•lustrada guia de lectura amb una selecció d’obres sobre el tema en qüestió que ben aviat podreu consultar en pdf des del web de la biblioteca.

Per acabar d’adobar el tema us recomanen aquest atles de la nova ruralitat publicat per la fundació món rural, a la presentació hi podem llegir:
Des de la Fundació del Món Rural volem reflexionar sobre les realitats específiques i diferencials del món rural català. Entenem la ruralitat com un espai amb activitats econòmiques dinàmiques i diversificades, amb les que els seus habitants preserven el territori i les seves riqueses naturals i culturals. Treballem per que es valori, es conegui i es difongui la contribució que fa la Catallunya rural i les persones que hi viuen i treballen al conjunt del país.
Aquest Atles de la Nova Ruralitat té els seus orígens en la voluntat de dotar-nos d’un document de base, visual, gràfic i d’alt valor per comprendre el Món Rural català. Vva néixer amb la pretensió de donar una visió real i moderna de Catalunya, però des d’una perspectiva rural. Un document que fos lun reflex acurat de la Catalunya interior, la menys poblada, la més agrària. On les activitats econòmiques i socials, i la seva gent s’hi veiessin ben descrits i reflectits, i tot això en relació amb tot el territori català.
........................................................................................................................................
En els diferents capítols de l’Atles, es tracten tots els temes que afecten a la Catalunya rural. El concepte de ruralitat és disseccionat i tractat al llarg dels diferents capítols de l’Atles i, tot i la presumpta tesi de l’equip redactor posant en dubte l’especificitat –o si més no el seu grau- del món rural enfront el món urbà, de forma gradual i en els diferents aspectes tractats en els capítols de l’obra es manifesten sovint trets diferencials importants.

Atles de la nova ruralitat. Fundació Món Rural, 2009.

racons d'osona

De tots és coneguda l’immensa bellesa de la terra osonenca, però mai està de més recordar-ho i aquest és un llibre adient.

El llibre de Joan Conill i Mateu ens convida a conèixer racons de la comarca als quals podreu arribar perfectament amb un vehicle convencional o en petits passeigs que van des de pocs minuts, fins a l’indret més allunyat descrit en el llibre, en el qual esmerçarem poc més d’una hora i mitja. Des dels altiplans del Lluçanès (el Shangri-La català), els racons del Bisaura, les serres de Bellmunt i el Cabrerès, passant pels boscos de les Guilleries i el Congost, i acabant a la Plana Central, donarem un gir de 180º per la comarca recorrent espais que de ben segur no ens deixaran indiferents.
Aquest llibre ens ajudarà a arribar d’una manera detallada a una cinquantena de llocs seleccionats, posant interès en les curiositats naturals, en les ermites situades en miradors exepcionals, així com en altres indrets caracterísitcs d’Osona.
No us perdeu el mas Rocaguinarda i els esgrafiats d’en Perot.


Joan Conill i Mateu. Osona, 50 indrets amb encant. Farrell editors, 2010.

quevedo

...segurament, el poema més maco que mai s'hagi escrit.


AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE
Cerrar podrá mis ojos la postrera
Sombra que me llevare el blanco día,
Y podrá desatar esta alma mía
Hora, a su afán ansioso lisonjera;
Mas no de esotra parte en la ribera
Dejará la memoria, en donde ardía:
Nadar sabe mi llama el agua fría,
Y perder el respeto a ley severa.
Alma, a quien todo un Dios prisión ha sido,
Venas, que humor a tanto fuego han dado,
Médulas, que han gloriosamente ardido,
Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.

yo la tengo

to Allau

bollybook

En l’incomparable marc de les Nits de Cinema Oriental, ahir dimecres la biblioteca va acollir la presentació del llibre Bollywood amb la presència de les seves autores Sara Barrera i Carolina Velasc que a més d’altres coses són expertes en dansa i fundadores del grup Bollywood Diamonds.

El llibre repassa l’origen i les diferents varietats d’aquest tipus de dansa, des de la tècnica depurada de la dansa bharatanatyam a la més alegre i desenfrenada del bhangra. Inclou moltes fotografies que detallen les passes bàsiques dels balls i un DVD que mostra com es balla aquest tipus de dansa originaria de la Índia i que coneixem a través dels films de Bollywood.

Es tracta del segon llibre de la col•lecció Cabriolé y el baile. El primer publicat tractava del hip hop.
L’editorial ens va dir que per cada llibre vengut, es destina 1 euro a la ONG Aasara, associació d’ajut als nens del carrer de la Índia.

el gran libro de la costura

Alison Smith. El Gran Libro de la Costura: más de 300 técnicas paso a paso, 18 proyectos creativos, nuevas ideas de confección básica y profesional. Drac, 2009.

A la contraportada ja diu que aquest llibre està destinat a convertir-se en una obra de referència imprescindible, dirigit tan als que es volen iniciar en el noble art de la costura com als que ja tenen experiència o són professionals de la confecció. Les il•lustracions són perfectes per seguir el procés pas a pas.

L’obra està dividida en tres grans apartats:
-Eines. Que engloba tots els estris necessaris, per aprendre de forma senzilla a utilitzar-los correctament tant per quan es cus a màquina com a mà.
-Tècniques. Més de 300, explicades pas a pas amb fotografies detallades. A més, inclou consells, idees i alternatives per a variar els models originals i aconseguir perfectes resultats.
-Projectes. 18 projectes de moda de diferents peces de roba per a gent gran i per a petits amb els que podrem aprendre a confeccionar qualsevol cosa que ens proposem.

L’autora Alison Smith fou professora d’art i moda tèxtil abans de convertir-se en directora de Tèxtils en una de les principals escoles de Birmingham; més tard va fundar la seva pròpia marca (Fabulous Fabric) i una de les escoles de costura més prestigioses del Regne Unit, en la qual s’organitzen cursos i tallers sobre tots els aspectes relacionats amb la confecció.

5, carrer Arquebisbe Alemany

A en Josep que no té bloc,
l'apunt més (descaradament) personal que jo hagi escrit mai.

Madrid 14 de agosto 2000

Muy Sres. míos,

soy coleccionista de puntos de libro y estoy muy interesada en los que Vds. editan, por lo que les quedaría sumamente agradecida si tuvieran la amabilidad de proporcionármelos. A tal fin les adjunto una etiqueta con mis datos y sellos de correos para colaborar en los gastos de envío.

Con gracias anticipadas por su gentileza, reciban un cordial saludo.

C. del V.

De vegades passa que arriba una carta innocent (i quasi cervantina) com aquesta. Una carta, pots comptar, i d'una col·leccionista de punts de llibre, que és com una garantia de frikisme, tret que un mateix també ho sigui, de col·leccionista, vull dir. Llavors la cosa canvia, clar. De l'extravagància, no en queda ni l'ombra, i la carta se salva del seu destí fatal (i més que previsible): anar a parar de pet a la paperera.

Sí, de vegades passa que el Muy sres. míos de torn, el fins ara no ningú que obre la carta, mou fitxa. Agafa paper i llapis, esmola el seu castellà, entumit per la manca d'ús, i redacta (tan cervantinament com pot), una resposta breu i cordial. Estimada sra. del V., escriu, per exemple, poc conscient de la magnitud d'aquest gest presumptament nimi. Perquè, de vegades, no se sap com, passa que, a la quarta carta, s'abandona el tractament de vostè; l'excusa de l'intercanvi de punts de llibre entre col·leccionistes fa honor al seu significat i es col·loca, tota soleta, en segon terme, i entre Madrid i Vic (i viceversa) comencen a circular pàgines i més pàgines. I llibres, i regals, però cap fotografia. Cap trobada a Saragossa, posem per cas, per allò de triar un lloc a mig camí entre.
Sí, sí, ja ho sé que us sona aquesta història. Una escriptora i un llibreter, Londres, segona guerra mundial; però res no en sabia jo, llavors, de l'Helene Hanff, que primer va ser la vida i després la lletra impresa.

La resta, us la resumiré en una línia. Vaig rebre trenta-dues cartes en cinc anys. Les millors pàgines en llengua castellana que jo hagi llegit en molt de temps. Un privilegi. De sobte, silenci.

De vegades, ja ho veieu, cal més d'una línia per a arribar a la incertesa on sóc ara.

julio cortázar | alejandra pizarnik

París, 9 de septiembre de 1971

Mi querida, tu carta de julio me llega en septiembre, espero que entre tanto estás ya de regreso en tu casa. Hemos compartido hospitales, aunque por motivos diferentes; la mía es harto banal, un accidente de auto que estuvo a punto de. Pero vos, vos, ¿te das realmente cuenta de todo lo que me escribís? Sí, desde luego te das cuenta, y sin embargo no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte. Quiero otra carta tuya, pronto, una carta tuya. Eso otro es también vos, lo sé, pero no es todo y además no es lo mejor de vos. Salir por esa puerta es falso en tu caso, lo siento como si se tratara de mí mismo. El poder poético es tuyo, lo sabés, lo sabemos todos los que te leemos; y ya no vivimos los tiempos en que ese poder era el antagonista frente a la vida, y ésta el verdugo del poeta. Los verdugos, hoy, matan otra cosa que poetas, ya no queda ni siquiera ese privilegio imperial, queridísima. Yo te reclamo, no humildad, no obsecuencia, sino enlace con esto que nos envuelve a todos, llámale la luz o César Vallejo o el cine japonés: un pulso sobre la tierra, alegre o triste, pero no un silencio de renuncia voluntaria. Sólo te acepto viva, sólo te quiero Alejandra.

Escribíme, coño, y perdoná el tono, pero con qué ganas te bajaría el slip (¿rosa o verde?) para darte una paliza de esas que dicen te quiero a cada chicotazo.

Julio


Cartas y caligrafías. Revista Litoral, 2009. Núm. 248. P. 304.

**************

Que no llegeixo poesia, ho he repetit tants cops que, hores d'ara, ja ningú s'ho creu. Alejandra Pizarnik em va arribar de la mà d'aquest individu, via Mitchum; l'Espai de llibres va commemorar, setembre passat, el no-aniversari de la mort de la poeta. Gràcies a tots tres.

renacimiento de kenzaburo oé

Kenzaburo Oé. Renacimiento. Seix Barral, 2009

Una de les característiques del cinema d’Ozu és el punt de vista de la camera, l’espectador contempla i escolta l’evolució de la història des de un plànol horitzontal lleugerament inclinat com si estiguéssim asseguts sobre els talons, postura de repòs exclusivament japonesa. Amb les novel·les d’Oé em passa una cosa semblant, escolto amb els ulls des de una perspectiva occidental el que m’explica un autor oriental. La primera novel·la que va escriure té un títol excepcional: arrancad las semillas, fusilad a los niños,... algún dia n’hem de parlar, la proposaré per la propera temporada del club.
La majoria d’obres de Kenzaburo Oé (1935-), premi Nobel l’any 1994, estan basades en fets reals que l’autor analitza a partir de la ficció, la seva és una obra que reflexiona sobre la condició humana i no es limita a particularismes orientals sinó que els problemes i assumptes que tracta són intemporals i que afecten a tot el món. Aprofitant que el Gurri passa per Vic, diré que s’acosta molt més a Dostoyevski que a Dickens.
Renacimiento està basat en un fet real ocorregut al cineasta japonès Juzo Itami, cunyat del mateix Oé. El narrador recorda a Goro a través de converses enregistrades en un casset i procura lliurar-se de la perplexitat ocasionada pels fets. Una autèntica obra mestra que heu de conèixer. A la contraportada diu que és una trilogia i que els altres dos títols són Adiós a mis libros! i El Chico de la cara melancólica.

La que no m’ha agradat gaire és Los monstruos de Dave Eggers, és una versió lliure del clàssic conte infantil Alla on viuen els monstres de Maurice Sendak; de fet és una novel·lització del guió que va escriure el mateix Eggers pel film de Spike Jonze. Penso que la pel·lícula és boníssima però la novel·la perfectament prescindible.

nits de cinema oriental

Ahir dijous es va inaugurar la setena edició de les Nits de Cinema Oriental amb un sopar tradicional xinès i la projecció en exclusiva europea del darrer film de Jackie Chan, Little Big Soldier.

Les Nits són una iniciativa de Quim Crusellas que pretenen acostar al públic la cinematografia i cultura orientals. Enguany el país estrella és la República Popular de la Xina i com a marca representativa tenen un bonic dibuix del rei mico realitzat per XeviDom. Sun Wukkong, el rei mico és un dels personatges més estimats de la cultura xinesa i les seves vivències s’han adaptat moltes vegades al cinema. A les Nits es podrà veure Rebombori al cel, la pel·lícula que millor ha captat l’essència d’aquest personatge.

La Biblioteca sempre ha procurat col·laborar-hi segons la seva disponibilitat i pressupost; enguany ho fa elaborant una guia de lectura amb els clàssics de la literatura xinesa, acollint la presentació del llibre Bollywood amb les seves autores Sara Barrera i Carolina Velasco i una hora del conte amb una excel·lent teatralització de fragments de l’obra viatge a l’Oest amb dibuixos, llums i ombres a càrrec de Fei Hang, Jacob Valltramunt, Anna Alemany, Subi i Xevidom.

erri de luca

[Avui, i per culpa de l'Allau, recupero un apunt que vaig publicar ara fa un any]

Fa uns quants dies un comentarista anònim ens demanava poemes. No sóc gaire de poesia -sóc més de gintònics- però, de tant en tant, m'arriben coses d'aquelles que et fumen una sotregada que et deixen arregladeta, ves. De l'Erri de Luca m'agrada quasi més ell que el que escriu. I el que escriu m'agrada molt, consti.

Va néixer a Nàpols el 1950. Ha treballat en els més diversos oficis tant a l'Àfrica com a França o Itàlia com ara conduint màquines i camions o fent d'obrer de la construcció. Va fer estudis de cultura clàssica, i de manera totalment autodidacta va aprendre l'hebreu per poder llegir els textos sagrats, que més tard va traduir. (Això ho he tret de la solapa de Montedidio).
Aquí, aquí, aquí i aquí, trobareu més informació.

Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.
Considero valore il regno minerale, l’assemblea delle stelle.
Considero valore il vino finché dura il pasto, un sorriso involontario,
la stanchezza di chi non si è risparmiato, due vecchi che si amano.
Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi
vale ancora poco.
Considero valore tutte le ferite.
Considero valore risparmiare acqua, riparare un paio di scarpe, tacere
in tempo, accorrere a un grido, chiedere permesso prima di sedersi,
provare gratitudine senza ricordare di che.
Considero valore sapere in una stanza dov’è il nord, qual è il nome
del vento che sta asciugando il bucato.
Considero valore il viaggio del vagabondo, la clausura della monaca,
la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.
Considero valore l’uso del verbo amare e l’ipotesi che esista un creatore.

Molti di questi valori non ho conosciuto.

Da Opera sull'acqua e altre poesie, Einaudi, 2002

Considero un valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.
Considero un valor el regne mineral, l’assemblea dels estels.
Considero un valor el vi mentre dura l’àpat, un somriure involuntari,
el cansament de qui no s’ha fatigat, dos vells que s’estimen.
Considero un valor el que demà no valdrà res i el que avui
encara val poc.
Considero un valor totes les ferides.
Considero un valor estalviar aigua, arreglar un parell de sabates, callar
a temps, comparèixer al primer crit, demanar permís abans d’asseure’s,

estar agraït sense recordar de què.
Considero un valor saber on és el nord d'una habitació, quin és el nom

del vent que està eixugant la bugada.

Considero un valor el viatge del rodamón, la clausura de la monja,
la paciència del condemnat, sigui quina sigui la culpa.

Considero un valor l’ús del verb estimar i la hipòtesi que existeixi un creador.

Molts d’aquests valors no els he conegut.

in Fanta veritas

Tot a punt. La safata amb els brioxos farcits de pernil i llonganissa; els petits croissants; les delícies de xocolata negra, gentilesa de la Quimi; el cos d'infanteria de refrescos perfectament freds i en formació, sota el comandament de madame Coca-cola-Chacón, que passa revista. Arriba en Jaume, que encara és en Jaume, i comença a descarregar els seus estris d'il·lusionista. Capses i capsetes, un copalta, una americana negra. Cap conill a la vista. Falta el cava (sí, no l'havíem anunciat, temerosos de provocar una allau d'assedegats), convenientment preservat de la calor en la nevera dels veïns de dalt. Els convidats van arribant amb comptagotes, i és el moment d'anar a cercar el Llopart brut nature (sí, no ens estem de res). Me n'hi vaig, esverada, i, imprevisiblement, obro la porta de la nevera amb un cop de cap brusc i contundent. No és broma. Ara us podria explicar que parlem d'una d'aquestes neveres d'habitació d'hotel (un minibar, vaja) encastada sota un taulell de fusta, la foscor de l'estança, l'afanya't, afanya't, sempre tan mal conseller. Quina fava em vaig fotre. Homèrica. Malgrat tot (i digníssima, després de deixar anar un renec irreproduïble) vaig acomplir la missió que m'havia set encomanada.

La resta no va desmerèixer el puntet surrealista que ja havíem aconseguit. Menjar bo, companyia agradable, el nyanyo incipient frenat sota una placa de gel d'aquestes que, normalment, tots tenim al congelador de casa, però que jo ahir duia a la bossa (això tampoc és broma), la conversa va de llibres (el que més ha agradat, dels que hem llegit aquesta temporada, és MARTIN EDEN), el Llopart em consola, en Jaume encara no sap treure's conills del copalta, però ha après a fer aparèixer ous, la qual cosa ens fa preveure que d'aquí poc, i si tot va bé, tindrem una bèstia sencera.
En fi, una colla de nàufrags estrafolaris, que deia en Jordi Lara, aquell de la màquina d'espavilar ocells (aquest ha set el que més m'ha agradat a mi). Gràcies a tots, i que per molts anys ens poguem anar trobant cada darrer dimarts de mes.

Bon istiu i bones lectures, estimats.


P.S.: Jo no sé que hi fiquen, a la Fanta. Pa mi que la carrega el diable. Avui, santibuprofé.

avui, festival de fi de curs

Fanta, ganxitus i alguna actuació estel·lar (en Pere i la Maribel ballaran un tango, l'Onte explicarà acudits de l'Eugenio, En Mitchum i jo tirarem de karaoke i ens marcarem un Pimpinela (concretament, Olvídame y pega la vuelta), en Jaume, finalment, es treurà un conill del copalta...Coses així).

Abans de lliurar-nos a la disbauxa, fóra bo que dediquéssim uns segons a fer exàmen de consciència, ja sabeu, com ha anat tot, què us ha agradat més d'aquesta temporada, què heu trobat a faltar. Clar que, ben mirat, potser seria millor esperar que ens pugi el gas de la Fanta.

Recordeu, avui a les set del vespre. No cal confirmar l'assistència.

l'undemà ningú l'ha vist

L'undemà ningú l'ha vist, sentencia la saviesa popular, eixa dona. I qui sóc jo, Teresa Panza d'estar per casa, per a contradir l'obvietat. Ningú. Punt i final: m'estalvio el resum de la darrera trobada, la dedicada a 1280 ànimes, (l'undemà, n'aquesta casa, és el títol de les cròniques de les nostres reunions) i aquí pau i després glòria, que fa una calor que eixorda les pedres, la vida real em manté entretingudeta amb les seves coses (que si no vols caldo, tres tasses, per exemple), i sobretot, sobretot, l'undemà m'avorreix, perquè ja és passat, jo hi era i, per tant, sé com va anar tot. Clar que llavors ve en Mitchum i em recorda que la gran postuladora de l'undemà és aquesta contradictòria personeta que ara no el vol redactar, és a dir, servidora. Com hi ha món.

Ja se sap, qui no vulgui pols..., rebla el clau, sorneguera, la sàvia Parèmies, -que així és com li diuen al seu barri- sempre a l'aguait, sempre amb aquestes veritats tan sòbries, la Parèmies. Val més tard que mai. Prou, perlamemòriadejoanamades, prou. I colpejo les tecles per tal d'acabar amb la cuca, que, com sap tothom, és l'única manera de fer desaparèixer el verí.

Érem tretze; un sant sopar, amb nou noies, però. Miquel Vilardell, el nostre moderador convidat, repassa la biografia de Thompson, parla de neonaturalisme, dels autors que el van influir (Steinbeck i un parell més cuyo nombre, Miquel, faries bé de recordar-me, si et plau). Aprofitem per a parlar dels perills d'internet, de com s'ha d'anar amb guants i pinces, que tota precaució és poca. I és que en Miquel ha ensopegat amb alguna dada biogràfica que caldria contrastar i jo us vaig penjar al bloc una suposada fotografia de Jim Thompson. Sí, suposada vol dir que no era ell. Era un altre Jim Thompson, un que vivia a Thailàndia, obsessionat amb els jardins tropicals, i que un dia va sortir de casa seva per a no tornar-hi mai més. Vaig treure la fotografia d'un bloc pretesament especialitzat en novel·la negra, i vaig mantenir l'espifiada prop d'una setmana, fins que, per casualitat (casualitat? CASUALITAAATTT?), un diumenge a la tarda, escarxofada al sofà, mirant-me a la tele un reportatge sobre jardins del món, de sobte, a l'interior d'una casa thailandesa, a sobre d'una tauleta, una fotografia: la mateixa que jo tenia penjada al bloc. La falsa fotografia de Jim Thompson escriptor. Tots dos de front esclarissat, és cert, però amb això no n'hi ha prou.
Tornem a la novel·la. Pels que no l'heu llegida, la cosa va d'un xèrif d'una petita població que ha conservat el seu càrrec gràcies al fet de desentendre's de les activitats irregulars dels seus conveïns, però la seva inhibició ha anat massa lluny: la comunitat no desitjava un representant de la llei tan manifestament corrupte. En la ment febril del xèrif es desencadenen tota mena d'autojustificacions i autoexculpacions alhora que la decisió d'utilitzar el crim: és la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat, diu la contracoberta. Rabiosa actualitat!, dic jo.
Pel que sé, el llibre no ha agradat gaire (ha molestat la brutalitat i el llenguatge groller, principalment), i, per a compensar aquest fet, tres infatigables entusiastes de Thompson -en Miquel, en Gaietà i servidora- que vam garlar de valent i vam mirar d'explicar el perquè de la nostra admiració.
No puc donar fe del que es va dir, perquè, com ja us he anunciat, estava massa ocupada xerrant. Com a notària, no tinc preu, ja ho veieu. Ara, com a participant, vaig gaudir i com. Vam parlar molt i molt del llibre, però no tant de les nostres impressions personals, que també, com de l'artefacte, d'aquesta primera persona que, inevitablement i des de la primera línia de la novel·la, converteix el lector en còmplice de tot el que s'esdevindrà. De la brutal violència sense ni una gota de sang explícita. Com del realisme crític, en un escenari que podríem qualificar -en paraules de Jordi de l'Alf que ja han fet fortuna- de western crepuscular, i a cops d'escepticisme cruel que acaba derivant en sarcasme, Pottsville i les seves 1280 ànimes passen a ser un territori fantasmagòric, cosí germà de Comala, per exemple.
En Miquel no es cansa de vindicar Thompson com un gran escriptor, gènere a banda. I jo el secundo: sí, sabia el que es feia.
I per acabar aquest undemà que ningú havia vist, afegir una particularitat d'aquesta trobada que a mi m'emociona especialment. En Vilardell, que subratlla els (seus) llibres amb bolígraf i fa anotacions a les guardes (no és una crítica, és un fet), il·lustrava els seus comentaris amb fragments de la novel·la. D'això jo en dic deixar que el llibre parli. Gràcies, nano.

un sonet de petrarca

42 CXXXIV

Pau no conec, i no puc moure guerra;

temo i espero; cremo i sóc de glaç;

volo per dalt del cel, i jec a terra;

res no estrenyo, i el món retinc al braç.

Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,

per seu no em guarda ni em desnua el llaç;

i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,

i no em vol viu ni treure’m de mig pas.

Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;

morir espero i d’ajuda faig exhort;

m’odio a mi i d’algú sóc amorós.

Visc de dolença i ric en plany assidu;

igualment em desplauen vida i mort;

en tal estat em veig, dona, per vós.

Pace non trovo, et non ò da far guerra; / e temo, et spero; et ardo, et son un ghiaccio; / et volo sopra ‘l cielo, et giaccio in terra; / et nulla stringo, et tutto ‘l mondo abbraccio. / Tal m’à in pregion, che non m’apre né serra, / né per suo mi riten né scioglie il laccio; / et non m’ancide Amore, et non mi sferra, / né mi vuol vivo, né mi trae d’impaccio. / Veggio senza occhi, et non ò lingua et grido / et bramo di perir, et cheggio aita; / et ò in odio me stesso, et amo altrui. / Pascomi di dolor, piangendo rido; / egualmente mi spiace morte et vita; / in questo stato son, donna, per voi.

científics d'osona de pasqual bernat

El nostre col•laborador habitual Pasqual Bernat ha editat un diccionari de científics osonencs on hi trobarem dades sobre la vida i els treballs d’una centenar de científics, nascuts o vinculats a la comarca d’Osona per qualsevol circumstància vital o de dedicació científica. Llegint-lo o consultant-lo podrem examinar les trajectòries vitals i les produccions intel•lectuals dels personatges que s’hi consignen, cosa que ens permetrà emprendre un viatge, tant des del punt de vista cronològic com temàtic, a través de la història de la ciència generada des d’Osona. Un viatge que de ben segur ens ajudarà a descobrir a través dels seus protagonistes la història d’una part de la nostra cultura que encara avui ens resulta poc coneguda (de la contraportada).

El pròleg és d’Antoni Roca Rosell; professor d’història de la ciència, Universitat Politècnica de Catalunya. El llibre conté il•lustracions dels biografiats, índex onomàstic i dos apèndixs. També conté un espectacular apartat bibliogràfic amb les fonts emprades i de tots els científics ressenyats.

Pasqual Bernat. Científics d’Osona: Dicionari històric i biobibliogràfic dels científics nascuts o vinculats a Osona. Vic: Publicacions del Patronat d’Estudis Osonencs, 2010.

dickens, griffith, eisenstein

Un dels articles canònics de la història del cinema es titula Dickens, Griffith y el cine en la actualidad i fou escrit per Sergei Eisenstein l’any 1944. No l’he trobat sencer a la xarxa, però en copio un tros:

La gente hablaba como si antes de Wagner no hubiera habido música dramàtica o descriptiva; como si antes de Whistler no hubiera habido pintura impresionista; en tanto que yo, estaba encontrando que el camino más seguro para producir un efecto de osada innovación y originalidad era revivir la antigua atracción por los discursos largos y retóricos; apegarse estrechamente a los métodos de Molière; levantar en peso a los personajes de las páginas de Charles Dickens.
George Bernard Shaw, Back to Mehuselah, London,1921.


“La olla lo empezó...”
Así abre Dickens su El grillo del hogar.
“La olla lo empezó...”
¡Nada podría estar más lejos de las películas! Trenes, vaqueros, persecuciones... ¿y El grillo del hogar? “¡La olla lo empezó!”. Aunque, por extraño que parezca, también las películas estaban hirviendo en esa olla. A partir de aquí, de Dickens, de la novela victoriana, brotan las primeras tomas de la estética fílmica norteamericana, ligada para siempre al nombre de David Wark Griffith.
Aunque a primera vista esto no parezca sorprendente, resultaría incompatible con nuestros conceptos tradicionales de cinematografía, en particular con aquellos asociados en nuestra mente con el cine norteamericano. Pero, de hecho, esta relación es orgánica, y la línea “genética” de descendientes es bastante congruente.
Antes que nada veamos la tierra en donde el cine tal vez no naciera, pero ciertamente era el terreno en donde crecería hasta dimensiones inimaginadas y sin precedentes.
Sabemos de dónde vino el cine por primera vez como fenómeno mundial. Conocemos el lazo inseparable entre el cine y el desarrollo industrial de Norteamérica. Sabemos cómo la producción, el arte y la literatura reflejan el aliento capitalista y la construcción de los Estados Unidos de América. Y también sabemos que el capitalismo encuentra su reflejo más agudo y expresivo en el cine norteamericano.
Pero ¿qué identidad posible existe entre este Moloch de la industria moderna, con su tempo embriagante de ciudades y metros, su rugido de competencia, su huracán de transacciones en la Bolsa, por un lado, y... las novelas apacibles, patriarcales del Londres victoriano de Dickens, por el otro?
Comencemos con este “tempo embriagante”, este “huracán” y este “rugido”. Son los términos que utilizan para describir a Estados Unidos las personas que sólo conocen el país a través de libros –libros limitados en cantidad, y no seleccionados demasiado cuidadosamente.
Quienes visitan la ciudad de Nueva York se recobran pronto de su asombro ante este mar de luces (que realmente es inmenso), este torbellino de la Bolsa (algo semejante, en realidad, no hay en ninguna parte), y todo este rugido (suficiente casi para ensordecerlo a uno).

Sergei Eisenstein. La forma del cine. Siglo veintiuno editores, 1986

les bibiotecàries també riuen

el casalot de charles dickens

La propera trobada no serà fins el mes de setembre i a fe que començarem forts, Grans esperances de Charles Dickens publicada originalment per lliuraments entre desembre de 1860 i agost de 1861. A la biblioteca ja en tenim uns quants exemplars de la traducció de Josep Carner, amb això vull dir que els que vulguin ja el poden passar a recollir.
Per conèixer més coses d’un dels més grans escriptors de la història de la literatura tenim la immensa sort de poder accedir a aquest bloc, en les pàgines (pàgines?) del qual hi trobarem tota la informació que ens cal per endinsar-nos amb garanties en l’obra de Charles Dickens (1812-1870). The Daily Avalanche és un bloc, com el nom indica, regular i immens, on diariament hi ha una esllavissada de curiositats, noticies i informació rellevant relativa al mon del seu autor que coneixereu si veniu a la trobada de setembre perquè ell serà, si no hi ha res de nou, el conductor de la sessió.

Jo per anar fent boca, llegeixo el casalot (bleak house 1852-53) la que diuen és una de les seves millors obres; en Harold Bloom al seu celebre cànon occidental diu: “el cosmos de Dickens, el seu Londres fantasmagòric i la seva Anglaterra visionària apareixen a El Casalot amb una claredat i una mordacitat que superen qualsevol altra obra seva (…) No hi ha cap més novel·la en llengua anglesa que inventi tant.”. Aquí hi ha, potser, la millor pàgina dedicada a Dickens només accesible als que dominen l’anglès, Chesterton diu que potser no és la millor obra de Dickens, però segurament és la millor novel·la, si conegués millor l’anglès us explicaria com soluciona aquest joc verbal.
La fulla promocional de l’editorial en parla així: "Magnífica versió catalana del traductor Xavier Pàmies de la mà de Columna. L’irresolt litigi judicial Jarndyce i Jarndyce ha consumit més de cent mil lliures en costes i les parts del plet, antics descendents dels litigants inicials, ja fins i tot desconèixen els motius del procés. Tan espès com la boira que envolta amb persistència el morós Tribunal de la Cancelleria, aquest cas condiciona la vida dels orfes Ada, Richard i esther, els quals compten com a tutot amb l’honrat John Jarndyce, propietari de l’edifici conegut com “El Casalot”. Amb una particular combinació de tragèdia i sàtira, en aquesta novel·la Charles Dickens transcendeix la crítica a la ineficàcia dels òrgans de justícia pèr assolir la major agudesa en el seu genial retrat dels contrasts de la societat anglesa del mitjan segle XIX.”

Aquest és un curiós bloc, em fa por que ja tancat, que traduïa el llibre i on es pot trobar la feina que van fer fins (suposo) van conèixer la traducció de Destino-Pàmies. El títol el van traduïr com casa inhòspita i només de comparar el primer paràgraf ja ens adonem de les diferències.

un poema de màrius sampere

...per esperar l’undemà us copio un poema que pot semblar adient...

La Ciutat sumergida

POLICÍACA

Ara ja no m’interessa gens,
la roda gira sola
i el déu no cal. Només
m’interessa la roda.

Tampoc el moviment
no m’importa gaire, cap cosa
dependent de la dinàmica. La bellesa
definitiva s’està quieta en la corba
del laberint estel•lar, que sempre dorm.

Per tant, dedueixo, girar
i no interessar res que no sigui la circumferència
neta, prima,
superficial, flexible, fràgil: el cabell
d’un dement, la punta
del cabell del dement.

Màrius Sampere i Passarell. La Ciutat submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008). Edicions del Salobre, 2009.

una historia conmovedora, asombrosa y genial de Dave Eggers

Dave Eggers. Una historia conmovedora, asombrosa y genial. Traducció de Pepa Linares. Planeta, 2001.

Poca cosa podré dir d’aquesta novel•la que no hagi estat dita aquí abans i millor per l’admirable bloc espai de llibres; només si de cas, que és un d’aquells llibres que vas acabant de llegir a poc a poc perquè et sap greu que s’acabi.
Primer de tot vull dir que el títol original a heartbreaking work of staggering genius potser mereixeria una altra traducció doncs penso que evoca quelcom que es perd en la seca enumeració en que s’ha transformat.

Abans de començar l’autor sembla advertir-nos (en una paròdia de la hipertextualitat) del que ens trobarem al llibre, i ho fa als crèdits del copyright, a l’índex, a les pàgines d’agraïments i al prefaci on ens ofereix unes normes i suggeriments per gaudir d’aquesta obra; normes i suggeriments, d’altra banda, que qualsevol lector amb criteri rebrà com el que escolta ploure amb un somriure als llavis. Sembla que tingui la necessitat d'adelantar-se a les reaccions dels lectors i també sembla que es vulgui justificar dels recursos estilístics que ha triat. Fins i tot hi ha una llista de metàfores emprades (fart de riure).

L’autor ha elaborat una obra de ficció, nominada al Pulitzer, amb retalls de la seva vida; un dels Eggers, cronològicament el tercer dels fills, hiperactiu, intel•ligent, ambiciós i considerat (per ell mateix) com un dels millors llançadors mundials de frisbees es fa càrrec del petit dels germans dies després de la mort gairebé consecutiva del pare i la mare. L’obra ens relata, amb una veu excepcional, els temps immediatament posteriors a la mort dels progenitors i s’hi inclouen fets reals d’ Eggers com el primer intent d’editar una revista i etc. M'ha semblat una evocació tragicòmica de la familia, m'imaginava la cara dels lectors com queden les cares de la gent quan expliquen un acudit i no li fa gràcia a ningú. El capítol més (pressumptament) autobiogràfic és una entrevista que li fan al narrador durant la selecció de participants per a un programa de TV. on s'expliquen intimitats personals en horari de primetime.

Des de la biblioteca us el volem recomanar perquè estem segurs que us agradarà tant que us trencarà el cor sobretot si us podeu alliberar de l'olor de resclosit que ja fa el paper només nou anys després de ser editat.
Eggers, entre altres coses, és editor de McSweeney’s una revista literària molt prestigiosa que edita autors que “se atreven a correr riesgos”. Però també és el creador de quelcom encara molt més (segons la meva opinió) important, el projecte 821 València (actualment amb seus a Nova York, Seattle , Los Angeles entre altres ciutats d' EUA,) fundat per Eggers el 2002 amb la intenció d’oferir suport editorial i creatiu als joves d’entre 12 i 18 anys que tenen ganes d’escriure.

anaïs nin

Coirier's Grand Hotel

Valescure-St. Raphaël

Domingo, 2[3] de julio de 1933

[Henry]

Ayer había en la carretera un hombre empujando una carretilla. Con un barril lleno de líquido turquesa. Con un pulverizador, fumigaba las vides, que se volvían de un tono azulado-malva-verdoso. Hermoso. También fumiga las fachadas de las casas, dicho sea de paso, cuando hay vides en la entrada. El insecticida le salpica, de manera que su gorra está coloreada de turquesa, lo mismo que sus hombros, su cuello y sus manos.¡Turquesa! ¿Puedes imaginar el placer de tropezar con este hombre coloreado de turquesa, con un barril rebosante de este color, y una carretilla manchada del mismo color? ¡Un hombre que se ocupa de pintar el mundo! He visto cómo pintaba el mundo, silenciosamente, mientras el sol arreciaba. Pintaba la tierra, las vides, las casas, a él mismo. Me gustaría volver inmediatamente y pulverizar con turquesa tu mal humor. Iré a verte rociada de sol . El hombre de la gorra turquesa surca mis sueños. Si él puede pintar las vides que solemos considerar invariablemente de color verde, yo puedo pintar tu mal humor, quitarte ese color rojo-sanguinario de Clichy.

¿Por qué tanta distancia entre nosotros? ¿Por qué no tecleamos a la vez? ¿Por qué dices que no entiendes lo que escribo? Por encima de todo, ¿por qué te esfuerzas en escribirme? Esas cartas forzadas no me hacen feliz. No soy una mujer a la que te debas esforzar en escribir. Te preferiría dormido. Te enfadas por todo, te enfadas contigo mismo por querer dormir. Estoy preparando un barril repleto de alegría, de embriaguez para ti, de pintura turquesa. Lo rociaré sobre ti el lunes por la noche. Iré sola. Hugh tiene que ir a Ginebra. No me escribas más cartas a la fuerza. Me desilusionan. Preferiría no recibir ninguna. No me gusta que te obligues a ti mismo a escribirme. No he hecho nada para merecer tu falta de entusiasmo. El mal humor lo perdono y lo comprendo. Dejo que pase. No lo atribuyo a un periodo. Es el mundo antes de que pasara el hombre con una gorra turquesa y un pulverizador, esparciendo color e ilusión. No ofendas la ilusión escribiendo cartas a la fuerza. Deja que las cosas sigan su curso. Estoy preparando una atrevida mezcla. Caricaturas de Aix, el casino, los baños de sol, el Apolo americano que nos siguió desde Chamonix, rumores, un presentimiento que tengo de que a partir de agosto las cosas se arreglarán de nuevo. Como dije antes de ponerme triste, hay solamente un séptimo día en la semana, sólo un día de descanso. Éste es mi único día de descanso. Cuando regrese brindaremos por el sol, por tus páginas sobre Nudismo con el cual no estás de acuerdo, por tus desprecios a la salud, el sol, la naturaleza, por tus contradicciones y tus páginas perfectas, por el hombre con pintura turquesa en las manos, por el acto de pintar vides que crecen, hojas que tiemblan, humores que decaen, por vivir, empujar un barril, pasear, tomar el sol.

Anaïs

Una pasión literaria: correspondencia de Anaïs Nin y Henry Miller, 1932-1953. Selecció i introducció: Gunther Stuhlmann. Traducció: Juan Antonio Molina Foix. Siruela, 1991. P. 189.

I si no esteu tips de llegir, podeu continuar
aquí, aquí, aquí i aquí.

papers de diari

Tu que saps el mal de riure
quan enlloc no veus la gràcia
cago'n la divina acràcia
tu rai, que no et moriràs pas mai.

Enric Casasses

Si hom s'ha de guanyar la vida en una biblioteca pública, que sigui en una ciutat petita. Ho dic perquè la quantitat de visites diàries (tres o quatre-centes) encara fa possible que el tracte sigui humà, és a dir, amb nom i cognoms, i la cosa vagi una mica més enllà de la pura transacció.

M'agraden, sobretot, les converses de la barra (que és un taulell però sense caixa registradora, la qual cosa garanteix la netedat). N'he tret moltíssimes coses. Moltes referències de llibres i música, per exemple. D'aquest intercanvi franc (i de franc) m'ha arribat aquest llibret. I no em refereixo a la mera recomanació de la lectura, ni dic llibret perquè no valgui res (al contrari): parlo de l'objecte, de les 117 pàgines relligades. Sí, en Josep m'ha deixat aquest recull d'articles i jo li he passat el meu exemplar d'Historias de Roma de l'Enric González. Préstec personal: rien ne va plus.

Me l'he cruspit en una hora.

De l'autor, res no en sabia. Va néixer a Guardiola de Berguedà l'any 1966. És poeta, narrador, músic i projectista (tira plans?).

Ha estat cap de projectes de l'enginyeria que ha dissenyat les instal·lacions del Nou Museu de la Ciència de Barcelona Cosmocaixa, del Palacio de Congresos de Tenerife i del Nou Hospital de Sant Pau. Ha publicat el llibre de poemes Romanços (2004), i ha escrit dos llibres més, Odi sobre tela (2009), també de poesia, i un altre de relats, Per a nois i paranoies. D'altra banda, ha participat, com a clarinetista, en el primer disc d'Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes (2008). Un tio polifacètic que col·labora assíduament com a articulista d'opinió en diversos mitjans de comunicació. La major part d'aquests articles van ser publicats en un diari comarcal d'aquells que regalen. Tot això està molt bé, però anem al gra: per què dedicar-li una horeta de la nostra atrafegada vida? Doncs ben senzill, perquè hom té la sensació que parla del que li dóna la gana i com li dóna la gana. Això ho diu en Matthew Tree, que acusa a aquests articles de ser "massa lliures", i jo hi estic d'acord. I no es refereix a la llibertat estilística que sovint es pren Tomàs Arias, sinó a la sensació de llibertat expressiva. Refrescants i amb un puntet canalla. Pel mateix preu, us n'ofereixo un. Potser no és el millor, però m'agrada perquè se'n fot d'ell mateix. I això no passa gaire sovint. Ah, i gràcies, Josep. Moltes gràcies.

Senyores i senyors

Una vegada, mentre presentava una novel·la d'un escriptor amic meu, vaig ser acomiadat a mig discurs. Va ser després de dir que les presentacions de llibres s'assemblen als enterraments, perquè són dues cerimònies en les quals és costum no parlar malament de l'amfitrió. Això no va agradar. Es va entendre que volia criticar el mort. Madonna!, res més lluny. Els morts tenen tot el meu respecte i alguns novel·listes també, només que no comparteixo la rígida tradició de parlar-ne només bé en un dia assenyalat, obligant-se, per cortesia, a esborrar-ne els defectes, si en tinguessin. Del capellà s'espera que certifiqui poc menys que la santedat del finat, quan tots sabem quina mena de dropo era; i del presentador, escollit meticulosament d'entre les amistats més incondicionals de l'autor, se n'espera un rosari d'elogis laudatoris corol·lats per la modesta afirmació que ens trobem davant d'una de les millors novel·les del segle ics, quan tots sabem que d'aquí a uns mesos la novel·la haurà desaparegut dels aparadors, si no de les llibreries.
Jo, de tota manera, al final del meu discurs, ja havia previst uns elogis i unes capes de vanaglòria per al meu amic, però no hi vaig arribar a temps. Em va arrabassar el micròfon i es va seguir autopresentant ell mateix. Al final, hi va haver qui ens va felicitar i tot.
Es van pensar que ho teníem assajat, que volíem ser originals, que fèiem comèdia.
D'això fa anys, i he tingut temps de penedir-me del meu miserable comportament en aquell acte. Que sóc el més pèssim i gris dels presentadors me n'he adonat, amb el temps, veient com ho fan els altres. Per exemple, dilluns passat vaig anar a la presentació de l'última novel·la del Jordi Cussà, Clara i les ombres, a l'emblemàtic bar Almirall, al barri xino de Barcelona, a càrrec de Marius Serra. Senyor! Quin mestre de la paraula, de la hermenèutica, del noble art d'interpretar els texts fins a trobar-ne l'últim significat per, a la fi, resumir-ne magistralment la tesi de forma clara i elegant. Això és presentar un llibre: fer venir ganes de llegir-lo.
Jo, després de sentir el Màrius Serra, faré una excepció a la norma de llegir només autors morts i, sense reserves, em llegiré l'última novel·la publicada del meu amic Jordi Cussà, i averaquè.

11 de maig de 2007 (columna "La Comuna" al diari Berguedà actual.)