dimecres, 6 de novembre del 2024

ser important és anar a una biblioteca


ANNA GUITART
Ser important és anar a una biblioteca
Arallegim
26|10|2024


 L'escola del meu fill no para de donar-me motius per pensar que no n'hauríem pogut triar cap de millor per a ell. L'última vegada que ho vaig pensar va ser a la reunió d'inici de curs (aquella que és tan necessària com eterna), quan van parlar de les activitats previstes durant l'any. Una de les que van explicar amb més il·lusió va ser la visita que faran a la biblioteca del barri. Aprofitaran per fer el carnet a tots els nens que no el tinguin, i la mestra explicava la il·lusió que els fa tenir-lo. Encara va anar més enllà i va afegir, amb un gran somriure, que el carnet els fa sentir importants. Ah, quina meravella, pensar que ser important és estar acreditat com a usuari d'una biblioteca! És un missatge molt poderós, aquest que destil·la la visita.

Hi he tornat a pensar llegint Biblioteques públiques, un llibre que l'escocesa Ali Smith va publicar el 2015, però que tot just ara surt traduït al català per Dolors Udina a Raig Verd. El llibre recull dotze contes de l'autora, molt bons, però té una particularitat: mentre l'escrivia, Smith es va adonar que estaven tancant moltes biblioteques públiques al Regne Unit. Al llibre, explica que en molt poques setmanes, 42 biblioteques havien viscut l'amenaça de tancament o de transmissió a voluntaris, i va calcular que, segons l'estadística, entre el període en què havia començat a escriure el llibre i el moment que el publiqués, la xifra pujaria a mil. A partir d'aquesta constatació, va començar a preguntar a la gent del seu voltant, coneguda i desconeguda, què pensaven de les biblioteques públiques, i va recollir les seves respostes en una mena de capítols curts que s'intercalen amb els contes (que, per cert, no passen en biblioteques, però giren al voltant de la llengua, l'escriptura o la lectura). Un d'aquests capítols em va fer pensar en la relació dels nens amb el carnet de la biblioteca, perquè Smith recull el testimoni de la poeta Sophie Mayer, que ha escrit un llibre sobre les heroïnes de la televisió contemporània. Una de les escollides és la Buffy Caçavampirs, i destaca que una de les armes que utilitza per mantenir a ratlla els vampirs és, precisament, un carnet de biblioteca. Quan Smith li va preguntar pel carnet com a arma, Mayer va ser contundent: "Les biblioteques salven el món, i tant, però fora del mode narratiu de l'heroisme: a través de l'acció contemplativa, anònimament i col·lectivament". Aquesta idea de col·lectivitat és recurrent en altres respostes, que parlen de biblioteques com a espais de llibertat, democràtics, que permeten, per exemple, l'accés lliure a la tecnologia. Un espai necessari per als més pobres, isolats i menys capaços de la nostra societat, que Richard Popple afirma que són els més perjudicats pels tancaments de biblioteques. Aquests espais també funcionen com a punt de trobada i de socialització, i alguns dels testimonis en parlen fins i tot com un lloc de protecció. M'ha agradat especialment la tendresa amb què l'escriptora Miriam Toews explica com va veure, per casualitat, la seva mare adormint-se al sol a la butaca d'una biblioteca. Sense que fos la seva idea inicial, Ali Smith acaba fent un homenatge a les biblioteques públiques, molt pertinent ara que acaben de celebrar el seu dia internacional. Valorem-les, cuidem-les i celebrem-les, nosaltres, també: traiem el nostre carnet de biblioteca de la cartera, i sentim-nos importants.


____________
P.S.: Aquí i aquí, hi trobareu el parell de fragments de Biblioteques públiques, de l'Ali Smith que us vaig penjar fa uns dies. Un és el de la Miriam Toews, precisament.

dimarts, 5 de novembre del 2024

l'adversari


L'adversari
Emmanuel Carrère

No surts d'aquest llibre igual que hi has entrat. No tornes a ser la mateixa persona, després de llegir com algú és capaç d'enganyar, durant molts anys, tot el seu entorn, fent-se passar per qui no és i demostrant fins a quin punt la realitat supera sempre la ficció, perquè la ficció és una forma de sinopsi. Que pot créixer i devorar-te.

Però, a més, Carrère desenvolupa un jo cronista, no protagonista, que observa i analitza el que exposa des d'una presumpta honestedat impossible, perquè la literatura sempre és una escenificació.


Llucia Ramis. 50 llibres que m'han canviat la vida. Il·lustracions de Julio Fuentes. Bruguera, 2020. P. 40.


dilluns, 4 de novembre del 2024

llegir novel·les


LEER NOVELAS

No todos los libros se leen de la misma manera. Las novelas, por ejemplo, están para ser devoradas. Leerlas es el placer de la ingestión. No es compenetración. El lector no se pone en el lugar del héroe sino que asimila lo que le sucede. Pero el informe expresivo de ello es la apetitosa guarnición en la que un plato suculento viene a la mesa. Ahora bien, hay una dieta cruda de la experiencia —lo mismo que hay una dieta cruda del estómago—, a saber: experiencias propias. Pero el arte de la novela, como el arte culinario, empieza más allá del producto crudo. ¡Y cuántas sustancias nutritivas hay que son indigestas si están crudas! ¡Cuántas experiencias es aconsejable leerlas, pero no vivirlas! Les sienta muy bien a muchos que se irían a pique si se toparan con ellas al natural. En resumen, si hay una musa de la novela —la décima—, esta lleva el emblema de la cocinera. Saca al mundo de su estado crudo para elaborar algo comestible, para extraerle todo su sabor. Que se lea el periódico durante la comida: vale, si es preciso. Pero nunca una novela. Son actividades que se repelen.

 

Walter Benjamin. Imágenes que piensan.

 

Font: Adrià Pujol Cruells @AdriPujol

 

diumenge, 3 de novembre del 2024

sense referències

 

En mi trabajo soy muy consciente de la excesiva atención que pongo para asegurarme de no adoptar ninguna postura literaria. Evito, quizá con demasiada diligencia, las menciones de nombres conocidos, las listas o las referencias literarias, siempre que no sean indirectas y se basen en el folclore escrito.

[...] Evitar de manera deliberada las referencias literarias ha llegado a ser en mi caso una costumbre firme, si bien tediosa, no solo porque lleva a adoptar poses y no solo porque niego las credenciales que confieren, sino también porque no son adecuadas para el tipo de literatura que deseo escribir, los objetivos de esa literatura y la disciplina de la cultura específica que justo a mí me interesa. Las referencias literarias en manos de escritores a los que admiro, pueden resultar sumamente reveladoras, pero también procurar una comodidad que no quiero ofrecer al lector, porque prefiero que responda en el mismo plano al que se vería limitado un lector iletrado o preliterario. Quiero subvertir  su comodidad tradicional para que sea capaz de experimentar otra no ortodoxa: la de estar en compañía de su propia imaginación solitaria...


Toni Morrison. La fuente de la autoestima. Ensayos, discursos y meditaciones. Traducció de Carlos Mayor. Lumen, 2020. P. 423. 

 

dissabte, 2 de novembre del 2024

devastació

 


L'estat actual de la biblioteca María Moliner de Paiporta permet fer-se una idea dels efectes de la dana en aquesta població, una de les més colpejades del País Valencià. 

Una muntanya de fang, canyes i objectes arrossegats per les riuades han substituït els llibres i els espais de lectura, com es pot veure en aquest vídeo gravat amb dron.


PLAY


divendres, 1 de novembre del 2024

el castaween


«Torna a ser Tots Sants. Els carrers s'han tornat a omplir de canalla que s'ha disfressat, tantes modalitats del terror còmic. He vist nanos amb serres mecàniques de cartró clavades al cap. Les ordes infantils corren pels carrers de ciutats i pobles fent el paga o plora, o com se n'hagi de dir. Cada vegada hi ha més comerços i més particulars que se sumen a l'ambient de Carnestoltes abans de Carnestoltes. És bonic. He vist un cartell que deia CASTAWEEN. La Castanyada no ha desaparegut. Simplement s'ha dissolt en l'orgia de sang falsa, en l'apologia del plàstic (caretes i gàdgets), i ha passat a ser un aspecte més de la diada.

Com cada any, les xarxes socials, les sobretaules i algunes columnes de defensors de les essències s'han omplert de planys, i fins i tot d'arguments judicifinalistes sobre la substitució cultural. L'acudit més recurrent ha estat el que diu que tal vila, aquell barri, s'ha convertit, la Nit dels Difunts, en una raconada de Wisconsin. M'han recordat aquell bisbe de Dijon que l'any 1951 va cremar un Pare Noel a la plaça, en presència dels nens de totes les parròquies, per denunciar que els costums dels Estat Units delmaven la mil·lenària tradició local nadalenca —cap de concreta, és clar.

Si no fos que Halloween és l'excusa ideal per quedar com un guardià cultural —com un segurata de la tradició— , tots aquests alarmistes haurien d'afinar més la posició i, en conseqüència, queixar-se tot l'any, per donar exemple, dels usuaris d'iphones, dels que porten nikes, dels nostàlgics de Michael Jordan i dels bevedors de cocacola.

L'encarregat del supermercat de sota casa, en canvi, ho té més clar. Ha tunejat l'establiment a més no poder, i els treballadors, disfressats de nena de l'exorcista, de nòvia cadàver o d'assassins en sèrie, cada tarda a les cinc fan una coreografia macabra per als compradors, al ritme de Thriller, de Michael Jackson. Li pregunto per què. Em diu que d'aquesta manera cohesiona l'equip i que de retruc distreu la clientela. Veig el xarcuter disfressat de vampir, ballant amb cara de pomes agres —molt agres. L'ambient és fabulós. Una padrina s'esgarrifa, encantada de la vida. Aviat serà Nadal.»


Adrià Pujol Cruells. I si : especulacions sobre llenguatge i literatura. Arcàdia, 2022. P. 70-71.


dijous, 31 d’octubre del 2024

hàbits saludables


LETICIA ASENJO
Llegir llibres allarga la vida gairebé dos anys
Ara
18|10|2024


He parlat en més d'una ocasió dels efectes beneficiosos que llegir té per a la salut. El que fins ara no sabíem és que llegir llibres allarga la vida. Literalment. Ho han mostrat en un estudi els investigadors A. Bavishi, M.D. Slade i B.R. Levy, del Laboratori d'Epidemiologia i Salut Pública de la Universitat de Yale, que van observar una reducció del 20% de la mortalitat en les persones que llegien llibres, en comparació amb les que no ho feien. Els investigadors afirmen que qualsevol nivell de lectura de llibres ofereix un avantatge de supervivència significativament major que llegir altres tipus de publicacions, com diaris o revistes, és a dir, que el que allarga la vida (vint-i-tres mesos més, segons les seves anàlisis) són els llibres, més que no pas la lectura en general.

I quin és el secret d'aquesta màgia? Els llibres fan que la ment d'un lector treballi més perquè involucren dos processos que serien els responsables d'aquest avantatge de supervivència: en primer lloc, afavoreixen un millor desenvolupament cognitiu a través d'un vocabulari més extens, raonament, concentració i pensament crític. I, a més a més, els llibres (especialment els de ficció) promouen capacitats com l'empatia, la percepció social o la intel·ligència emocional, que afavoreixen la reducció de l'estrès i l'adopció de conductes i hàbits més saludables.

L'estudi suggereix que només llegir un capítol al dia, és a dir, uns trenta minuts de lectura, ja podria tenir beneficis significatius per a la salut. A més, els investigadors van observar que aquest efecte protector es mostra fins i tot després d’ajustar variables com l'educació, la riquesa, la salut o el nivell cognitiu de la persona.

El perill de mirar massa la tele

Aquest descobriment obre la porta a desenvolupar programes de prevenció que promoguin canvis d'hàbits en població de risc, que redirigeixin el temps lliure cap a la lectura de llibres, afavorint una millor salut general i, ara ja ho sabem, una esperança de vida prolongada. Un exemple serien els majors de 65 anys, ja que fa temps que se sap que un excés d'activitats passives, com mirar la televisió, contribueix a la mortalitat en persones grans.

A més d'aquests avantatges directes, altres estudis recents destaquen que la lectura compartida de llibres afavoreix el desenvolupament dels infants des dels primers anys de vida, especialment per a nens nascuts prematurament. Aquesta pràctica no només els ajudaria a tenir un millor desenvolupament cognitiu i lingüístic, sinó que també estableix una base sòlida per al futur èxit escolar.

La ciència ens ho deixa clar: integrar la lectura de llibres en les rutines diàries des de ben menuts té efectes positius perdurables en la nostra salut, perquè agafar un llibre no només ens expandeix la ment o ens prepara per afrontar millor els desafiaments al llarg del cicle vital, sinó que també ens allarga la vida per... poder seguir llegint llibres durant més anys amb salut i alegria. El somni humit de lectors i buscadors del Sant Grial. Visca!


dimecres, 30 d’octubre del 2024

hàbits electrònics


En un artículo de Wall Street Journal, Alexandra Alter reflexionó sobre las consecuencias culturales de las descargas de Amazon o Google. Por primera vez, los editores disponen de pistas sobre la forma concreta en que los libros son utilizados. Pueden saber en cuántas horas se lee un texto, cuántas veces se interrumpe, qué otros libros se leen entretanto, qué pasajes se saltan, qué frases llaman la atención. Los hábitos electrónicos se precisan con tal detalle que invaden la privacidad y las frases subrayadas en la pantalla permiten que un algoritmo proponga ofertas editoriales parecidas.

El e-book brinda un nítido espejo del lector, algo invaluable en un mundo donde no siempre se ejerce la sinceridad y donde la simulación prestigia. Cuando a un escritor le preguntan qué libro tiene en su mesa de noche, suele mencionar obras que lo hacen quedar bien: una nueva traducción de la Eneida o los poemas de Anne Carson. Rara vez confesará que está leyendo la biografía de Maradona. Paolo Coello, que ha vendido suficientes libros para poner en duda el gusto de la especie humana, comenta con razón que, si los lectores dijeran la verdad al hablar de sus autores favoritos, Joyce sería un best seller...

 

Juan Villoro. No soy un robot. La lectura y la sociedad digital. Anagrama, 2024. P. 205.


dimarts, 29 d’octubre del 2024

l'algorisme humà



 

Sóc la Charlotte Simmons
Tom Wolfe

A la prestigiosa universitat Dupont, on estudia l'elit privilegiada de la joventut americana, hi arriba la Charlotte Simmons, una estudiant becada d'un petit poble de Carolina del Nord amb un expedient brillant però molt innocent. La protagonista es veu atrapada entre la colla intel·lectual de l'Adam Gellin; les estrelles esportives del campus com Jojo Johassen, i el món exclusiu i salvatge de les fraternitats universitàries, amb un cregut Hoyt Thorpe obsessionat per pertànyer a la classe dominant. La Charlotte ben aviat aprèn, amb consternació, que Dupont és més a prop de Sodoma que d'Atenes, i que el sexe, ser guai i el mam tenen molta més importància que els èxits acadèmics.


Open. Memòries
Andre Agassi

Quan era molt petit, li van posar una raqueta de joguina a la mà. Des d’aleshores, Agassi no ha fet altra cosa que donar cops de pilota. El seu pare, obsessionat a convertir-lo en un astre del tenis, va construir una màquina (el Drac) que disparava 2.500 pilotes al dia contra el petit Andre.

Escrita pel premi Pulitzer J. R. Moehringer, Open és la semblança a cor obert d’Andre Agassi, que en aquestes memòries es mostra tal com és: un home que es va haver d’enfrontar a les pressions de la seva família, i de la fama, però que sempre va conservar el valor de la amistat i un sentit altruista de la vida. En aquesta fascinant autobiografia, Agassi revela, amb sentit de l’humor i tendresa, una vida definida per la contradicció entre un destí imposat i l’anhel de complaure els qui ho van sacrificar tot per ell.


El campeón ha vuelto
J. R. Moehringer

Es feia dir el Campió i assegurava ser Bob Satterfield, el «millor noquejador de tots els temps». Però això va ser anys enrere. Ara dormia al carrer. J. R. Moehringer (Nova York, 1964) es va trobar amb aquesta història el 1997. L’avui exitós autor d’El bar de las grandes esperanzas era un jove periodista que buscava un reportatge que el fes sortir de l’oblit professional. Algú li va dir que el suposat Satterfield, antic as de la boxa nord-americana que va triomfar entre 1945 i 1957, s’havia convertit en un indigent.

El que es va trobar el periodista al conèixer el Campió no va ser només una gran història amb bastants clarobscurs, presentada en capses xineses amb veritats a mitges i identitats impostades, sinó també tota una lliçó d’aquell periodisme de cocció lenta que verifica les dades en aquests temps de presses digitals. Seguir el fil del relat i desenredar la troca el va portar a publicar la història a Los Angeles Times Magazine. «Si no hagués sigut per aquest article, és poc probable que jo continués avui en el periodisme i, potser, ni tan sols seria escriptor», assegura via mail l’autor, que ha escrit un pròleg especial per a l’edició d’aquell reportatge, El campeón ha vuelto (Duomo), i que l’any 2000 va aconseguir un Pulitzer per un altre article. (Helena Hevia. El Periódico)

«L'experiència Federer»
A: He ballat (breument) la conga
David Foster Wallace

He ballat (breument) la conga posa a l'abast del lector català una selecció dels articles i reportatges més representatius de David Foster Wallace. Una antologia que tornarà a submergir el lector en l'univers lúcid i irònic d'aquest escriptor convertit ja en una veu única dels darrers anys.

Una de les millors peces del llibre és el reportatge-retrat sobre Roger Federer. Hi relata  l'experiència  de veure jugar Federer en la final de Wimbledon que el suís va disputar amb Rafael Nadal el 2006. Foster Wallace hi fa un desplegament prodigiós de recursos. Amb una mirada alhora poètica i científica, analitza comparativament els dos jugadors, fa un repàs de l'evolució de l'esport, es recrea en l'estupor meravellat de veure en directe un cos humà eficaç com una màquina i gràcil com un animal… "Com si volguessis xiular Mozart en un concert de Metallica". El mateix es pot dir de David Foster Wallace, amb la seva prosa musculosa i alada i amb la seva capacitat per convertir el tennis d'alta competició en un tema propici per a l'especulació estètica i espiritual. (Pere Antoni Pons)


Tyrannosaurus
Guillem Frontera

Miquel Moragues i Gori Montcada tenen deu anys quan ingressen al seminari. Passada la paret que els separa del món, és un altre univers que comença, on res del que coneixien —afectes, jocs i somnis— no té dret a existir. L’autoritat dels frares és una forma de control que s’immisceix per totes les esquerdes de la personalitat. I un abús que pren possessió dels cossos.

Escrita quan feia deu anys que el seu autor n’havia sortit, Tyrannosaurus és una novel·la que sacseja i fa tremolar d’emoció. El silenci dins el qual es cometen els abusos esdevé sensorial i t’acompanya de cap a cap de la lectura, de manera que hi sentis la veu lleu dels infants que els pateixen o els sospiten.


La ciudad y los perros
Mario Vargas Llosa

Un grupo de jóvenes que se «educan» en una disciplina militar implacable y violenta aprenden a sobrevivir en un ambiente que lleva muy arraigados los prejuicios raciales y las diferencias entre clases sociales y económicas; donde todos se muestran como no son en realidad y la transgresión de las normas parece ser la única salida.

_______________

P.S.: Aquest és el resultat d'introduir en el meu cervellet, clarament atiat per la lectura de Triomfador, els termes esport i abús.

Ens veiem avui a dos quarts de set del vespre. Fins després, doncs.

 

dilluns, 28 d’octubre del 2024

joan jordi miralles a la ràdio

 

Els experts
Catalunya Ràdio
27|2|2023

 

entrevista


JOSEP REXACH FUMANYA
Joan Jordi Miralles: “El Barça també té costats foscos i convé saber-los”
Vilaweb
14|5|2023


“Jo vull jugar al Barça.” Es fa difícil d’imaginar que darrere una frase tan plena de màgia s’hi pugui amagar una història de patiment com la que explica Triomfador (Males Herbes, 2023), de Joan Jordi Miralles. No són unes memòries, sinó una ficció inspirada en el pas de l’autor per la Masia del Barça quan era una promesa juvenil del bàsquet a principi dels noranta. Hi narra un ambient terrorífic, d’abusos, quintades i maltractaments entre companys que impacten per la seva crueltat. Llançaments de bosses de pixum, dutxes d’aigua freda i agressions físiques de tota mena amb què el protagonista, l’Ulisses, haurà de bregar.

Deixar retratada una institució com el Barça us va causar recel a l’hora de posar-ho en negre sobre blanc?

—No, en cap moment. Podria haver-ho falsejat i haver situat la història en un altre país, en una altra mena de residència, un altre club. Fins i tot em podria haver inventat noms. Però és que no veig per què hem de defugir la realitat; les coses són com són i prou. I s’ha de descobrir que la realitat precisament té costats foscos i que, malauradament, encara que una institució com el Barça sigui tan lluminosa davant els mitjans de comunicació, doncs, ai las, també té costats foscos i convé saber-los. Ara, no hi ha una intenció de denigrar el Barça. De fet, a la novel·la, trobo que no deixo pas per terra el Barça, en cap moment.

Sempre m’han dit que la pitjor pregunta que pots fer a algú que ha patit qualsevol mena d’abús és demanar-li per què ho explica ara.

—La pots fer. Normalment, se sol pensar que hi ha una raó pecuniària o té una funció de treure’n el màxim rèdit possible. I no m’ho han preguntat mai en cap altre llibre, això. I, és clar, la gent ho pregunta perquè el tema és el tema. El rèdit, quin hauria de ser? Han passat trenta anys, això ha prescrit. Tinc nou llibres publicats i no tinc cap mena de problema per publicar. Per tant, no hi tinc cap mena d’interès. És el moment del llibre, simplement. El llibre està madur, ha trigat un temps a escriure’s.

“A la Masia no fan persones, més aviat les destrueixen”, escriviu. La frase és lapidària.

—És una frase que s’ha d’agafar en el context dels anys noranta, quan no hi havia un control, hi havia zero responsables. Aquella Masia de nit en què els oficinistes desapareixien, no hi havia ningú que vetllés i, per tant, era can pixa. Hi havia una Masia de dia en què hi passaven oficinistes, responsables del club; però la Masia de nit era una altra història. Això vol dir que la de nit, cada nit, era un circ de quintades, en què no parava d’haver-n’hi? No, no era així. Hi havia quintades, se’n feien moltes, sobretot al principi de cada temporada, i després es podia anar reproduint segons les persones, l’edat que tenien, l’esport que practicaven. Hi havia diferents motius. Evidentment, entre els veterans, se’n feien poques, sempre buscaven les ànimes més dèbils. Malauradament, és una estructura, un esquema que té a veure amb els abusos, i que està molt estudiat. Ningú no fa quintades als veterans, ni als més forts, sinó que sempre hi ha un aprofitament contra el dèbil.

Al llibre és ben reflectida aquesta tensió constant, en què semblava que l’ambient estava calmat. Una espera que podia ser fins i tot pitjor que no pas els maltractaments. És així?

—Estès en el temps sí, perquè quan reps una quintada, i això crec que ho reflecteix molt bé el llibre, a partir d’aquí s’encenen les alarmes. Si tens una edat en què saps que això forma part d’un esquema, d’un ritual iniciàtic, que és una cosa que passarà, trobes estratègies perquè no torni a passar; et fas el dur. Hi havia gent que es rebotava, i que després de tres o quatre cops que ho intentaven, ja veien que no hi havia manera. Hi havia gent que passava absolutament de tot, hi havia gent que es conxorxava amb els més forts, i d’aquesta manera no rebia. Hi ha moltes estratègies. Respecte de les quintades també penso que hi ha dos components, que és una mica també el que reflecteix el llibre.

Quins?

—Per una banda, hi ha un component sempre d’odi. O sigui, no fas quintades si d’alguna manera no odies l’altre. I això pot ser a causa d’aquesta masculinitat tòxica, d’un cert comportament basat en aquesta competitivitat extrema, en certs lideratges; és una manera d’aplacar l’enemic, aplacar el contrari. I, per una altra banda, has de tenir un cert gaudi. Si no gaudeixes fent mal a algú, no ho fas. Aquí hi ha la clau de la novel·la, que els personatges que fan aquesta mena de quintades, de putades, el que fan és odiar, per una banda, però també gaudir.

Entenc que tothom adoptava papers diferents per no ser una víctima.

—Evidentment, gent de futbol, gent que a més jugava bé a futbol i que tenia un cert estatus, era més difícil que rebés. Gent que jugava a bàsquet, que eren molt joves, i que, d’una altra banda, un cop rebien una primera quintada, s’ho passaven malament i no es revelaven, aquests eren la víctima ideal.

Darrere aquest comportament, l’explicació més directa és la masculinitat tòxica?

—Crec que no perquè també hi ha assetjament entre les noies, i sé casos en residències també. Per tant, no m’atreviria a dir-ho. A més, el concepte de masculinitat tòxica no existia als noranta, per tant, era difícil batejar-ho d’aquesta manera. Però sí que és veritat, en aquest cas, el d’una residència d’esportistes d’elit, que aquesta mentalitat, aquesta competitivitat ferotge, sí que pot reforçar aquests comportaments.

Per què?

—Perquè hi ha uns lideratges extrems. Formes part d’un equip, però, al final, el qui dorm a la llitera del costat és el teu enemic. I és així com es produeixen aquestes situacions. Penses que aquest juga minuts, aquest té més oportunitats que jo, l’any que ve no sé si continuaré, el meu somni es jugar aquí, al Barça… Tot això són preguntes que fan que rivalitzis, i el teu comportament va adaptant-se amb aquesta rivalitat.

No ho vau voler comentar mai, ni als pares ni als entrenadors, tot i que n’hi havia un que ho sospitava. Amb el pas del temps, heu obtingut una resposta?

—Doncs, francament, sempre he estat molt discret. No em vantava mai de dir que jugava al Barça ni ho he fet mai. La gent que ho sap, ho sap perquè m’ha vist jugant a bàsquet o són amics de fa molts anys. Però hi ha molta gent que he conegut després, i no sabien que havia jugat a bàsquet ni que havia jugat al Barça. Per mi això no és un tema que té a veure amb un cert trauma, té a veure amb la meva personalitat, amb el meu tarannà. La meva experiència a la Masia no va ser tan traumàtica. De fet, va ser una experiència extraordinària, va ser interessant, van passar coses; efectivament, no estava ni preparat per a veure certes coses, ni per a viure-les, però la meva experiència va ser molt diferent de la del protagonista. El protagonista, al final, és un aplec de moltes altres experiències i fins i tot d’un component imaginari. Ara, les situacions, aquella tensió, situacions malagradoses, aquí hi ha un component comú entre allò que explica el llibre i allò que va ser la meva experiència.

Al llibre hi apareixen personatges reals, com ara Jordi Cruyff, Berni Tamames, José Luis Galilea, Pep Guardiola. Però els que infligeixen els abusos són desconeguts. Són personatges a qui heu volgut guardar l’anonimat?

—No, són personatges de ficció. Són la suma de molts altres personatges, com si hagués agafat diferents colors de plastilina i els hagués ajuntat.

Quan es parla dels valors del Barça, dels valors de la Masia, d’una institució que no solament forma esportistes, sinó persones, què penseu?

—És un club fet per persones i les persones no són perfectes. I segurament no hi havia mala intenció en tot plegat, però no es va fer bé, malauradament. Desconec què fan ara. Sí que em demano com deuen fer-ho. Per una banda, tractem un ambient de màxima competitivitat; d’una altra, aquestes figures de les categories inferiors, sobretot de futbol, xavals molt tendres que confeccionen la seva identitat, els posem en un cert Olimp. Aquesta colla de nanos de 14, 15, 16 anys ja vesteixen imatge de crac i pràcticament encara no han fet res, encara han de sortir una mica de l’ou, encara han de demostrar que poden jugar al primer equip o no, i ho veiem, molts no acaben de destacar. De cada tres promocions arriba un jugador. Per tant, realment és un cementiri de jugadors, i això s’ha de tenir en compte. És clar, la imatge que projecta el club és una, però la realitat és una altra, i això passa desapercebut moltes vegades.

Hem exagerat la figura del Barça com a societat?

—Totalment. Sembla que sigui una cosa incòlume, impol·luta, gairebé intangible. Hi ha una mitificació, i forma part, vulguem o no, dels símbols. Els símbols es doten d’aquesta immaterialitat, i d’aquest poder que gairebé és omnipresent, omniscient, i els mitjans se n’aprofiten i els continguts es van reproduint en massa. I això, evidentment, fa que la imatge sempre sigui esplendorosa. I quan intentes de dibuixar una realitat, quan intentes de donar llum a un racó fosc, com deia abans, d’aquesta realitat, la gent es pensa que és un atac. Perquè, precisament, com que s’ha construït aquest símbol, tot allò que vagi en contra d’aquest símbol és pecat.

Teniu constància que algú de la directiva, de l’entorn del Barça, s’hagi llegit el llibre? Us agradaria?

—Doncs la veritat és que no m’ha arribat res. És una pregunta que al principi se la feia molta gent. Quan vaig escriure el llibre, no vaig pensar que em trucaria en Laporta, el director de la Masia o el directiu de les categories inferiors. No ho vaig pensar en cap moment. Però la gent sí que m’ho deia. El que espera la gent és que el Barça es querelli en contra meu. Però ja et dic, que per què s’hauria de querellar? No hi ha cap raó. Això és una ficció. Parlem del terreny de la literatura, i en la literatura s’hi val tot. D’una altra banda, tampoc falto a la veritat. Perquè és una veritat que jo he viscut de primera mà. I, per tant, no dic cap bajanada. Segurament hi ha molta gent que va passar per la Masia, no vull dir tothom, que es mereixeria unes disculpes.

El director de la Masia en aquell moment, per exemple?

—No ho sé. No vull dir el director de la Masia perquè això seria responsabilitzar una persona. Però seria un responsable, entre molts responsables. Però crec que hi ha gent que va passar per la Masia, xavals, que avui, si el club els fes una disculpa per no haver vetllat prou per ells, honoraria moltíssim el Barça. Perquè n’hi ha que van quedar tocats.


diumenge, 27 d’octubre del 2024

no molesteu


Miriam Toews me contó que un día, hace unos años, estaba leyendo en una mesa de la biblioteca pública de Toronto cuando vio entrar a su propia madre y sentarse en uno de los sillones iluminados por el sol, junto a las ventanas. Su madre, sin darse cuenta de que su hija estaba allí, se acomodó, se desperezó y se quedó dormida.

Ella se quedó sentada donde estaba y observó a su madre dormida.

Una auxiliar de biblioteca se acercó a su madre. Vio que alargaba un brazo y le daba una suave sacudida.

Su madre no se despertó.

La auxiliar retrocedió, se quedó un momento pensativa y luego la dejó durmiendo al sol de la biblioteca.


Ali Smith. Biblioteca pública y otros cuentos. Traducció de Magdalena Palmer. Nórdica, 2024. P. 155.


dissabte, 26 d’octubre del 2024

en diferit

 

 

Retransmissió de l’acte d’inici del curs 2024- 2025 a la biblioteca Pilarin Bayés de Vic amb la 1a Trobada de Clubs de Lectura. Amb la presentació del nou curs, un concurs literari i una xerrada a càrrec de David Guzmán, periodista i expert en literatura, presentador del programa literari "Ciutat Maragda" a Catalunya Ràdio i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 9|10|2024

 

divendres, 25 d’octubre del 2024

som la pobra gent blaugrana


GEMMA MEDINA
Som la pobra gent blaugrana
La lectora
18|4|2023

2023: Catalunya és un desastre, la política des de 2017 que s’arrossega com un cuc en descomposició, la inflació fa que ningú pugui arribar a final de mes i no puguem ni comprar quatre maduixes, els lloguers estan pels núvols i les hipoteques s’apugen a marxes forçades, la benzina també torna a pujar. Tenim una sequera que sembla que no ens la traurem mai del damunt, els catalans desorientats ballen sardanes a l’ara desèrtic pantà de Sau, les guerres continuen, el fracàs escolar va a tot drap, el català es mor, un tant per cent elevadíssim de joves o s’autolesiona o pensa a suïcidar-se, no podem ni anar a fer una cervesa feliços perquè estem exhausts de cap, de cor i de butxaca, però tranquils perquè estem d’enhorabona: Joan Jordi Miralles continua escrivint.
Triomfador, la novel·la que acaba de publicar a Malesherbes, és un retrat de la vida que bategava cap als anys noranta a la Masia, l’escolania de Montserrat dels esportistes, l’escola de fe, esperança i èxit on van a parar els joves que creuen que poden ser els Messis i els Paus Gasols del futur. El relat està format per escenes narrades en present, més o menys independents, però endreçades per ordre temporal, que ens van dibuixant la vida d’un jove, Ulisses, que entre els tretze i els disset anys, aproximadament, creu que pot convertir-se en un professional del bàsquet, ja que el seu únic somni és acabar jugant, evidentment, a primera divisió de l’equip de bàsquet del Futbol Club Barcelona. Per si el tema no acabés de ser prou explícit, Miralles explica a diverses entrevistes que ell mateix va viure a la Masia quan era jove i que ha ficcionalitzat les històries que hi va veure durant aquells anys: per tant, podríem posar-hi més o menys el rètol d’«inspirat en fets reals». Però no us equivoqueu, Triomfador no està format només per quatre anècdotes escabroses i nostàlgiques d’un adolescent al Barça, sinó que Miralles aconsegueix construir un engranatge ric, que es pot llegir en múltiples plans de lectura i que fa que al lector se li posi la pell de gallina mentre llegeix una història plena de bestialitat, por, humor, nostàlgia, llàstima i fàstic que ens fa replantejar com estem educant les generacions del futur.
Perquè no, amics, resulta que el Barça tampoc no era el somni que ens pensàvem quan érem adolescents i jugàvem il·lusionats i nerviosos contra el júnior de bàsquet a les dotze del migdia d’un dissabte d’abril a una pista descoberta de ciment amb les línies despintades i ens fotien una pallissa amb una diferència de setanta punts o més (exactament no ho sabrem mai perquè tancaven acta a partir dels cinquanta per no deprimir el personal). El Barça o, més concretament, la vida a la Masia que trobem a les pàgines de la novel·la és, més aviat, un infern testosterònic que trinxa totes les ànimes càndides que gosen posar-hi els peus. Us n’explico quatre detalls. Ulisses, el protagonista, viu a Manresa i tot just comença a ser conscient d’ell mateix. S’hi descriuen les primeres decisions com a jove, la relació amb els amics, amb els pares, el descobriment animal del cos, el principi d’una formació d’identitat d’un nen que té unes qualitats evidents: és treballador, espavilat, amb capacitat de lideratge, potser un pèl cregut però de bon cor. Sigui com sigui, tot plegat s’estronca quan, després d’unes provatures amb el futbol, que acaba defugint perquè intueix que es tracta d’un esport amb massa càrrega agressiva, s’apunta a bàsquet i la constància i el talent fan que comenci a convertir-se en un jugador realment bo. A partir d’aquí, l’evolució evident: la selecció catalana, i, més endavant, la possibilitat d’entrar a jugar al Barça, amb la condició inclosa d’estar-se a la Masia. Un cop dins, el que era somni es converteix en malson: per mor d’un èxit futur que tanmateix ningú no pot assegurar i ben pocs aconsegueixen, una família abandona un adolescent a la seva sort pensant que és el millor que poden fer per ell, però la veritat és que el jove no tindrà cap mena de seguiment personalitzat de cap tutor, estarà deixat de la mà de déu, ningú vigilarà el seu rendiment acadèmic, ni els seus hàbits més bàsics com menjar, dormir i anar a escola, i, a sobre, estarà envoltat de desenes d’adolescents abandonats com ell que crearan el seu propi ecosistema terrorífic.
Un dels punts forts de la novel·la de Miralles és que fons i forma s’uneixen i no s’entenen l’un sense l’altra, senyal del bon ofici de l’autor perquè, com deia Lluís Millet: «Tota idea reclama una forma, tota joia un estoig». En aquest cas, l’estil és sec, purament descriptiu i escrit en present, força cinematogràfic. Frases curtes. És curiosa, aquesta tria: hi ha poques narracions que siguin fetes en present, però, si hi pensem, una de les més habituals és la retransmissió dels esports. La novel·la està escrita, doncs, com si un comentarista ens narrés un partit de bàsquet, però no només això: aquesta manera d’explicar la història segurament ajuda l’autor a no caure en sentimentalismes ni lamentacions, en què podria caure fàcilment si tenim en compte que es tracta de material mig biogràfic. Es descriuen, així, una corrua de desgràcies sense cap judici, sense gaire floritures:

Malgrat les amenaces, l’Ulisses acaba cedint. Tres veterans es descalcen les xancletes i li peguen al tors amb ímpetu. L’Ulisses es remou per terra com una croqueta. No té forces per fugir, ni tan sols aixeca les mans per demanar auxili. No hi ha cap ànima compassiva i salvadora a la vista. Es limita a girar sobre ell mateix perquè els cops quedin repartits (p. 94).

L’estil acompanya, també, l’actitud del protagonista, que tampoc no valora les vivències, té una capacitat de resistència exagerada, veu el que passa però decideix no analitzar-ho ni posar-hi més paraules del compte, perquè, si hi parés a pensar, desistiria i deixaria enrere el seu objectiu: ser un esportista professional.
És, també i sobretot, una manera de narrar que exagera les característiques de la masculinitat que governa tot el relat: la imposició de la raó i la fugida dels sentiments, que es poden transmetre amb la manca d’adjectius o l’estricta narració objectiva del text en són una mostra. Perquè, com ja he dit abans, es tracta d’una novel·la que traspua testosterona. Una manera senzilla de veure-ho és, simplement, si es té en compte que no hi apareixen dones i, les que hi són, tenen papers subsidiaris, són protagonistes anònimes, figures secundàries, com la mare, mentre que la resta són concebudes i tractades com a cossos, sempre com un objecte agradable i desconegut que ha de ser posseït per part dels homes.
Però el paper de les dones és pràcticament inexistent, com el que tenien, d’altra banda, les dones majoritàriament en el món dels esports a la dècada dels noranta. Tot el món que s’hi recrea, al cap i a la fi, no deixa de ser una construcció de la masculinitat hegemònica, començant pel mateix món dels esports, i concretant-ho en el món del futbol que, tot i no ser l’esport central del relat, és el més criticat perquè la majoria de companys amb qui viu l’Ulisses són el que és descrit com a futboleros: segur que en coneixeu, són els quillos que no us deixaven treballar amb tranquil·litat a l’institut. No cal dir-ho, el futbol és el paradigma dels esports competitius i ocupa l’espai idoni d’exhibició de la masculinitat de què parlàvem: la promoció i l’estímul per ser un guanyador (un triomfador, en aquest cas), per ser millor que els altres, la renúncia contínua a l’emotivitat i als sentiments, el desenvolupament de l’agressivitat o les actituds violentes que acompanyen la competitivitat són el centre de la novel·la. Els protagonistes del relat han de deixar clar en tot moment aquella màxima de la masculinitat mal entesa: que tot home de debò és aquell que no és dona, no és gai i no és un nen. Com a mostra, us deixo el discurs de l’entrenador de l’Ulisses que fa després de perdre un partit:

Un campionat d’Espanya és suar cansalada fina. Avui heu jugat com nenes. Els bascos us han estat donant pel sac fins a l’últim moment. I us agradava. Es notava que us agradava. Teniu suficient potencial per guanyar-los de pallissa, i en canvi us heu deixat donar pel cul tota l’estona perquè sou uns mariques (p. 105).

El pitjor de tot, és que aquesta mena de discursos motivacionals i tot el relat de Miralles en general no s’allunyen gaire de la realitat dels camps de futbol i de bàsquet de bona part de Catalunya als anys noranta, simplement amplifica i augmenta el que ja trobàvem als patis d’escola els adolescents que no vivíem l’esport amb tanta pressió ni professionalitat. Malgrat tot, hem crescut amb aquests discursos i ara el problema és poder trobar homes adults mig centrats emocionalment.
La novel·la ens recorda, també, que els nens i els homes són les principals víctimes de les agressions masculines. Una manera de trencar aquesta violència, segons bell hooks, és crear una cultura que permeti als nens estimar, prenent com a base la família, que té com a funció principal donar amor, i posa com a mostres d’amor procurar menjar i aixopluc. Està ben trobat, doncs, que a Triomfador aquest punt sigui irresoluble, perquè els adolescents estan aïllats de possibles referents que trenquin amb les inèrcies tòxiques: recordem que són adolescents sense xarxa familiar propera, i que entre ells es boicotegen, sobretot, la possibilitat de menjar i de dormir.
El nostre triomfador no deixa de ser un paradigma de l’home guerrer i conqueridor; i és precisament per aquí que pren sentit el nom del protagonista: Ulisses. Quins paral·lelismes podem trobar entre el món de les pistes de bàsquet i el viatge de l’Odissea? La més evident: tots dos fan un llarg recorregut circular, en l’obra de Miralles el protagonista també marxa de la llar per tornar-hi, al cap dels anys, absolutament transformat. Però si es mira amb una mica de deteniment podem trobar-hi altres llaços que fan que la novel·la prengui, a voltes, un toc d’humor. Les putes del Camp Nou, que tenen un paper remarcable, són descrites d’una manera semblant a les sirenes: no són descrites com a dones; tampoc, gairebé, com a persones. De fet, tenen els millors atributs de tots dos, meitat home meitat dona, però també tenen elements artificials, són descrites com éssers amb perruca, pits de plàstic «com globus d’aigua a punt de rebentar», altes com un sant Pau i amb les dents exageradament afilades. Com passa amb les sirenes, acostar-s’hi vol dir complicar-se la vida. Però encara hi ha altres protagonistes de l’Odissea entre els personatges: també tenim el Pirata, que recorda Polifem perquè és l’enemic d’un sol ull.
Més enllà dels personatges i el viatge, a Triomfador també hi ha un descens, en aquest cas metafòric, a l’infern, i també s’hi troba personatges coneguts. Així, Miralles s’entronca en la recreació d’un tòpic, i en comptes de topar amb escriptors clàssics, com Virgili en la versió de Dante, l’acompanyaran els seus herois esportius. Hi apareixen Aíto García Reneses, Berni Tamames, Jordi Cruyff, Pep Guardiola o Josep Lluís Núñez, i tindran un paper doble: d’una banda, donen versemblança al relat i el connecten amb la realitat del Barça als anys noranta, i de l’altra, desenvolupen aquest joc metaliterari amb l’Odissea. Un joc que no és un simple entreteniment: la inclusió d’aquesta lectura fa que s’universalitzi el que podria quedar com una anècdota. Perquè Miralles no només critica uns fets aïllats però horribles a la Masia durant els anys noranta, sinó que mitjançant la literatura s’arriba a plantejar en certa manera l’origen del mal: com s’arriba a crear tanta maldat, tot un sistema diabòlic, entre adolescents d’entre tretze i disset anys? És culpa de l’estrès i la manca de referents? O l’home és dolent per naturalesa? Sigui com sigui, la literatura ens recorda que fa centenars i milers d’anys que estem encasellats en vivències semblants.
I així és com Miralles, amb una novel·la aparentment senzilla, ens desmunta un altre dels miratges catalans —em sembla que ja no en queda cap de dret— i ens deixa una mica més tristos però contents, perquè ens fa més savis.

 

dijous, 24 d’octubre del 2024

interpretacions crítiques


Hay novelas que no solo piden a gritos eso que llamamos «interpretaciones críticas», sino que intentan activamente ayudar a dirigirlas. Probablemente sea un fenómeno comparable a esas piezas de música que simultáneamente exigen y definen los movimientos del oyente, como por ejemplo los valses. A menudo, también, las novelas que dirigen sus propias lecturas críticas se ocupan a nivel temático de lo que podemos considerar cuestiones elevadas o intelectuales: asuntos propios del arte, la ingeniería, la literatura de la Antigüedad, la filosofía, etcétera. Se trata de novelas que abren para sí mismas un intersticio entre la ficción a secas y una especie de extraña y cerebral roman à clef. Cuando no lo consiguen son bastante espantosas. Pero cuando sí lo consiguen, tal como yo afirmo que lo consigue La amante de Wittgenstein, de David Markson, ejercen la función tan crucial como efímera de recordarnos la capacidad ilimitada que tiene la ficción para alcanzarnos y conmovernos, para hacer que las cabezas palpiten como corazones, y para santificar los matrimonios entre el raciocinio y la emoción, entre la abstracción y la vida vivida, entre la búsqueda de una verdad trascendente y el agobio de las tareas diarias, matrimonios que, en nuestra feliz época de oclusión técnica y marketing de entretenimiento, cada vez da más la impresión de que solo se pueden consumar en la imaginación. Entre los libros que yo suelo asociar con este fenómeno de INTERPRÉTENME se cuentan algunos como Cándido, Cosmos, de Witold Gombrowicz, El juego de los abalorios, de Hesse, La náusea, de Sartre, o El extranjero, de Camus. Se trata de cinco obras geniales de una clase muy concreta: las que proclaman su genialidad a gritos.


David Foster Wallace. «La plenitud vacía: La amante de Wittgenstein, de David Markson». En cuerpo y en lo otro. Traducció de Javier Calvo. Mondadori, 2013. P. 82.

 

dimecres, 23 d’octubre del 2024

odissea a la masia del barça


CARLOTA RUBIO
Odissea a La Masia del Barça
Núvol
23|2|2023


El darrer protagonista de Joan Jordi Miralles es diu Ulisses i el que travessa al llarg de Triomfador (Males Herbes) és una odissea, amb reptes, sang, cants de sirena i retorn a casa inclosos. La novel·la, ambientada als anys noranta, relata l’etapa que comprèn els tretze i els divuit d’un noi manresà que és seleccionat per jugar a l’equip de bàsquet del Barça i marxa a viure a la Masia. És a dir, aconsegueix el que, en termes de masculinitat catalana, equival a tocar el cel. Això fa que, molt d’hora, entri en contacte amb una versió intensificada del poder, la violència, la competitivitat, la por i la solitud adolescents. I Joan Jordi Miralles ho narra amb la fredor que caracteritza la seva prosa i un ritme atlètic. 

Triomfador és una novel·la circular: arrenca quan l’Ulisses és un estudiant més a Manresa, relata la seva passada per la Masia i, finalment, el seu retorn a casa. L’Ulisses és naturalment bon esportista i, per tant, està acostumat al privilegi al pati i als seus primers equips de futbol i bàsquet. És un encert partir del món d’abans de la Masia per no considerar del tot excepcional el que viu quan, una vegada s’hi trasllada, passa a baix de tot de la cadena depredadora. Als passadissos de l’internat no hi ha cap supervisió adulta i hi manen els futbolistes i els veterans, que humilien els altres fent-los dutxar-se vestits o menjar el propi vòmit. Qui viu a la Masia sap que es troba en un camí envejable, i sota l’empara de l’extraordinarietat, la llei del més fort s’intensifica. Així, l’Ulisses aprèn la masculinitat amb els codis d’un món lleugerament antic, en el qual les pulsions eròtiques es barregen amb la violència i encara no existeixen paraules com bullying per codificar els abusos.

Joan Jordi Miralles va ser jugador de bàsquet a la Masia i descriu Triomfador com una “ficció amb coneixement de causa” que ha escrit al llarg de deu anys. Ha volgut fugir de la seva proximitat amb els fets amb un narrador que, com sempre en la seva obra, és de pedra. Miralles escriu amb un estil molt sec, que no es permet ni floritures ni tesis ni judicis de valor, sinó que assenyala periodísticament els fets i la seva repetició per transmetre la violència i la incomoditat al lector. Cal dir que, si aquesta distància del narrador lligava molt amb l’ambigüitat dels relats de Marginàlia, a Triomfador es fa difícil no acomodar-se en la compassió pel protagonista, però Miralles s’atura abans d’arribar-hi del tot. Escriu en una escena de linxament a un company de l’Ulisses: “L’arraconen i li peguen encara més fort i més seguit. En Mompalau es col·loca en posició fetal. El lavabo s’ha omplert de futboleros que s’ho estan passant bomba. L’Ulisses tampoc no pot dissimular una primitiva expressió de curiositat i satisfacció. Li sobrevé un riure intranquil que li neix de les entranyes i que el seny no pot aturar”. 

Parlàvem de repetició. En aquesta novel·la el sentit del ritme hi té un paper important perquè Miralles juga al paral·lelisme amb el bàsquet: alterna moments de màxima tensió amb els de pausa defensiva, els esclats de violència amb el rastre de por i tensió que deixen després en els silencis. La novel·la es recargola sobre si mateixa: cada vegada que l’Ulisses es deixa seduir per l’esperança, apareix un nou botxí o un nou entrebanc en el joc. I és en aquesta espiral violenta i reiterativa on Miralles inclou la informació que el seu narrador glacial ens nega. Van passant les pàgines, el protagonista es va endurint, i s’adona que ha descobert massa d’hora que el poder i una idea masculina d’ambició requereixen petrificar-se el pit per sobreviure.

dimarts, 22 d’octubre del 2024

aprenentatge per incompetències


El paso de unos planes de estudios definidos por conocimientos y contenidos a otros enfocados a las competencias es la manifestación más visible de una desvaloración general del saber en las escuelas y las universidades. Seducidos por la idea de que en una sociedad del conocimiento de lo que se trata es de desarrollar aquellas capacidades que permiten gestionar competentemente cualquier saber, parece que no nos hemos dado cuenta de que así el saber se convierte en algo secundario. Las competencias giran en el vacío. Por eso hablamos de competencia lectora en vez de textos, adiestramos la capacidad de resolución de conflictos en vez de formar el sentido de la justicia, educamos la capacidad de comunicar y no tanto para tener algo que decir. Este es el contexto en el que se minusvaloran ciertas áreas del conocimiento, como las humanidades o la filosofía, lo cual no sería especialmente grave comparado con lo que implica de desprecio hacia el saber como tal.

Es como si no tuviéramos idea de qué contenidos tienen valor por sí mismos y son el alimento necesario para la formación de nuestros jóvenes.

[...] ¿Y si la buena educación, en última instancia, no fuera otra cosa que educación para la incompetencia? Quiero decir que más allá del adiestramiento para las destrezas que se requieren para la supervivencia, en toda educación verdadera hay un momento en el que se suspende la urgencia de las necesidades para adentrarnos en el lujo de la reflexividad, donde no se trata tanto de desarrollar habilidades prácticas como de aprender a descubrir lo que tiene valor en sí, con independencia de la necesidad que satisfaga o la utilidad inmediata que prometa. Las preguntas básicas de la vida, las que interrogan por lo bello, lo bueno, lo justo o lo verdadero, no son resolubles como los problemas cuya solución pretende la educación por competencias. La verdadera educación termina enfrentándonos a problemas que no pueden ser liquidados, para los que nunca terminamos de ser plenamente competentes.


Daniel Innerarity. La sociedad del desconocimiento. Galaxia Gutenberg, 2024. P.71-72.

 

dilluns, 21 d’octubre del 2024

la crítica


«Diuen, se sol dir que els crítics literaris som escriptors frustrats. La sentència neix d'una maquineta lògica i viscosa, el cervell, que veu músics desenganyats en els amos de les botigues de discos, experts decebuts en els professors de tota mena de cursets. Hi ha un pessic de veritat, en aquesta manera empresarial de veure el tema, com n'hi ha, de veritat, en qualsevol anàlisi gandula de custòdia humana.

Jo no soc cap escriptor frustrat. Escric, publico feliçment i amb la crítica literària em trec un sobresou. Dit d'una altra manera, em paguen per mirar de llegir bé.

Diuen, també, se sol dir que la literatura catalana és un manglar perillós. Crítics, periodistes, jurats de premis i escriptors, tothom es coneix —grau a prop, grau més lluny. Això porta, per exemple, al fet que els crítics critiquin amb un braç lligat a l'esquena. El sistema de contrapesos els acoquina. Si no fos per la migradesa del pastís, i per un gremi tan atapeït, diuen, la crítica deixaria anar una flaire més professional.

Deambula una colla que només enalteix morts o amics, i el ridícul, o la juguesca, són espantosos. Els ditirambes, encesos i llepats.

No crec que passi res de diferent a les literatures, posem per cas, de Suècia o de Burkina Faso. Recordo que vaig escriure una ressenya força crua sobre el llibre d'una conterrània meva. La coneixia de passada. Abans de publicar-la, la directora del mitjà on havia de sortir em va dir que l'escriptora en qüestió passava per un bony vital complicat —era terrible. La meva crítica la podia acabar d'enfonsar. Avaluada la pesca, li vaig dir que a casa sempre hem separat l'autor de l'obra, però vaig convenir que la ressenya no veiés la llum. La directora em va proposar de suavitzar-la, un eufemisme per dir-me que la trabuqués de dalt a baix.

Si no fos per l'empatia, aquest monstre, la crítica cultural seria més perspicaç i clarivident. Potser sí. No vaig canviar-ne ni una coma. Ara bé, vaig cobrar la no publicació.»


Adrià Pujol Cruells. Seixanta-sis sinofosos. H&O, 2024. P. 22.

 

diumenge, 20 d’octubre del 2024

en suspensió

 

Couple reading in the country (ca. 1939),  Dr. Paul Wolff.