«Per tancar els anomenats gèneres utilitaristes, que amb tres de mostra ja n'hi ha prou i massa, m'agradaria esmentar un darrer gènere (el vint-i-dosè, i tercer dels utilitaristes), que no és un altre que el format per les narracions que han guanyat algun premi literari. En aquest cas, la utilitat del gènere és clara i evident, i rau en el fet que guanyar un premi literari és una circumstància que, d'entrada, ens ha de fer arrufar el nas. Que per exemple van guanyar cap premi Robert Walser o Franz Kafka?, Virgina Woolf o James Joyce?, Carson McCullers o Katherine Mansfield? No, no pas, i ni tan sols Homer, en el seu moment, va guanyar res, ni tan sols el dret a existir. En canvi, autors contemporanis seus (contemporanis de Walser, Kafka, Woolf o Joyce, no d'Homer) com per exemple Karl Adolph Gjellerup, Henrik Pontoppidan o Verner von Heidenstam, autors que sens dubte deuen haver llegit, van guanyar el Premi Nobel de Literatura, que segons diuen és el de més anomenada de tots.
Es dona la circumstància, potser no del tot prescindible, que tant el senyor Gjellerup, com el senyor Pontoppidan o el senyor Von Heidenstam, a més de lluir uns cognoms impronunciables, eren tots ells nascuts en països nòrdics, i, ves per on, el premi l'atorgava i l'atorga l'Acadèmia Sueca. La mateixa Acadèmia Sueca que va ser incapaç de premiar el que potser va ser el millor escriptor suec de tots els temps, Hjalmar Söderberg, malgrat que sis dels primers vint premis Nobel van ser concedits a escriptors nascuts en aquesta mena de països freds, inhòspits i pràcticament despoblats. No insistiré en l'argument, que sempre m'ha agradat tirar la pedra i amagar la mà.
Actualment, el tema resulta encara més problèmatic, atès que el nombre de premis ha crescut de tal manera que probablement hi ha més premis que escriptors, si em permeten una molt petita exageració, que sovint exagerar és la millor manera de ser precís. Així, en el millor dels casos, que un autor rebi un premi només respon a l'atzar, a l'atzar de ser al lloc adequat en el moment adequat, a l'atzar que l'obra premiada resulti del particular gust d'algun membre del jurat, a l'atzar que els membres del jurat no es posin d'acord i ho acabin decidint a pedra-paper-tisora, a l'atzar d'això, a l'atzar d'allò, sempre a l'atzar. I, en el pitjor dels casos...Bé, en el pitjor dels casos, ja saben a què respon.
És per això que cal dividir els premis en dues categories. La primera, la dels premis que es donen per atzar, i la segona, la dels premis que no es donen per atzar. Per això, els recomano sospitar de les narracions que guanyen els primers, i evitar de totes passades les que guanyen els segons, els que no es guanyen per atzar.
Malauradament, o no, els premis no serveixen de brúixola inversa, de manera que no guanyar cap premi no és pas garantia de qualitat, ni tampoc haver-lo guanyat garantia de no qualitat. És com les vendes, que vendre molts o pocs exemplars d'un llibre només vol dir el que vol dir, que s'han venut molts o pocs exemplars, atès que ni tots els llibres que es venen molt són prescindibles, ni tots els que es venen poc resulten no prescindibles. Aquestes coses van com van.»
