literatura, violí

JOAN F. MIRA
Literatura, violí
El temps
Núm. 1615
26|5|2015

[...] En un llibre que, traduït, hauria de dir-se Veritats i mentides en literatura, Stephen Vizinczey escriu: «La major part dels músics professionals coneixen de memòria centenars de partitures; la major part dels escriptors no tenen més que vagues records dels clàssics: una de les raons per les quals hi ha més músics competents que escriptors competents. Un violinista que disposara dels coneixements tècnics de la major part dels escriptors publicats no arribaria mai a fer-se contractar per una orquestra». Exactament, afegiria jo, ni per una orquestra d’aficionats. Això volia dir, recordant la meua experiència com a membre de jurats literaris: que nou de cada deu originals tenen el mateix nivell que jo tindria si em presentava a un premi de piano i interpretava Happy birthday to you amb un sol dit i equivocant-me. Ja sé que hom no estudia set cursos de narrativa com qui estudia set cursos de piano o de violí, però no és aquesta la qüestió. La qüestió és, sobretot, la falta de respecte a la llengua literària, que és com si un violinista no li tinguera respecte a la música. Stephen Vizinczey era un jove hongarès que lluità contra els russos el 1956, va fugir de Budapest, es refugià al Canadà, i en arribar-hi, quan va descobrir que era «un escriptor privat de llengua», va pujar al terrat d’un edifici altíssim, i pensà que no tenia més solució que llançar-se al buit. Però el terror a no matar-se, a passar la resta de la vida en una cadira de rodes amb l’esquena trencada, el va fer dubtar. Va decidir, doncs, convertir-se en un bon escriptor en anglès, va fer l’esforç enorme que calia, i sis anys més tard publicava In Praise of Older Women, Elogi de la dona madura, que hi ha qui diu que és una obra mestra. No és fàcil dominar una llengua literària com un violinista domina el violí. Però cal intentar-ho molt seriosament, tota la vida, o deixar-ho córrer ja des del principi. L’altra possibilitat és el terrat, i un petit salt per damunt de la barana. Decisió que, convenientment multiplicada, augmentaria el crèdit de qualsevol literatura. La nostra, per exemple.

la crisi del paper

MATTHEW TREE
La crisi del paper
El puntAvui
5|10|2025

 

El mes de maig passat, el règim de Trump va retallar subvencions d'1,2 milions de dòlars a moltes editorials petites —que funcionen com una opció alternativa vital per contrast amb les grans editorials comercials— qua aviat hauran de tancar la barraca. No només això, sinó que l'any passat més de 10.000 llibres van ser prohibits a les escoles i biblioteques públiques als EUA (7.000 més que l'any anterior). A més a més, hi ha hagut molts casos de bibliotecaris amenaçats de mort senzillament perquè el seu estoc inclou títols que certs individus ultraconservadors consideren ofensius. Entre els títols vetats, n'hi ha que parlen dels drets LGBT+ o de temes sobre el racisme, però també novel·les com Half of A Yellow Sun (hi ha traducció catalana: Mig sol blanc), de la Chimamanda Ngozie Adichie (membre, per cert, de l'Acadèmia Americana de les Arts), una novel·la excel·lent sobre la guerra de Biafra. Ras i curt, sembla que ara es pot prohibir qualsevol cosa per qualsevol raó, sense tenir en compte els desitjos de la majoria dels lectors nord-americans. I això en un país en què, des de l'any 1961 fins fa poc, la censura amb prou feines ha existit. No pas com aquí, on els censors franquistes feien el que els donava la gana, fins al punt que només hem tingut la llibertat d'expressió verbal durant els últims 49 anys. Ara, és clar, tanta censura és inimaginable. Oh, wait! A causa de les paraules que van rapejar, Valtònyc es va haver d'exiliar i Pablo Hasél ha passat quatre anys a la garjola. Potser, doncs, és només una qüestió de temps abans que els censors madrilenys arribin a prohibir segons quins llibres. Als EUA, el principal grup de pressió americà a favor de la censura té un nom força innocu: Moms for Liberty (Les mamàs a favor de la llibertat). Si existeix una organització d'aquí capaç de promoure una censura semblant, ja sabem quin nom té: l'Audiencia Nacional.

l'estranya parella

 

El escritor Juan Jose Millás y el antropólogo Juan Luis Arsuaga publican 'La vida contada por un sapiens a un neandertal'

club de lectura

 

Pel forat del pany
Club de lectura
La Vanguardia
19|10|2025

La bona literatura té la força necessària per teixir afinitats entre els aficionats a la lectura més enllà de les diferències ideològiques. A l'Ajuntament de Barcelona se'n dona un bon exemple. El tinent d'alcalde d'Economia, el socialista Jordi Valls, i el fins a aquesta setmana regidor del PP i nou senador, Juan Milián, mantenen una d'aquestes relacions que van més enllà de la simple cortesia professional. Valls ha lamentat la sortida del regidor popular, amb qui des de fa temps intercanvia llibres i recomanacions de lectura. Els dos polítics poden discrepar profundament en moltes coses, però coincideixen plenament en un dels seus autors preferits, Thomas Mann.

Els últims temps l'intercanvi literari entre Valls i Milián ha estat intens i ha inclòs obres com L'Ales a la vora del foc i Vaim, totes dues de Jon Fosse; Tierra de empusas, d'Olga Tokarczuk; Libre, de Lea Ypi, o La palabra que vence a la muerte, de Rob Riemen, per esmentar només alguns dels llibres compartits.

els noms dels morts

Los niños deberían aprender a leer y a escribir no por medio de sustantivos (casa, mamá, árbol, montaña), sino de nombres: Luis, Susana, Juan, Filiberto. Si digo montaña, todo el mundo sabe de lo que hablo, imaginará una montaña y hasta podrá dibujarla, pero si digo Patricia, la gente preguntará: ¿Qué Patricia? Tan palabra es Patricia como montaña, tan existentes son las Patricias como las montañas, pero mientras todas las montañas se parecen entre sí, y por eso pueden dibujarse, ninguna Patricia se parece a otra. Aprender a escribir con vocablos que carecen de un referente preciso, que no remiten a ningún objeto y a ninguna idea y que, como las piedras de los ríos, han perdido su significado a fuerza de tanto frotamiento, les enseñaría a los niños a valorar el sinsentido de las palabras, a repetirlas sin más, con perplejidad o alegría, lo que afinaría su capacidad conjetural, idiomática y, de paso, su oído. Y para no caer en el abstraccionismo y dotar a los nombres de una seriedad fuera de toda duda, ahí están los nombres de los muertos. Las clases de escritura se trasladarían a los cementerios, donde los niños se pasearían entre las tumbas para deletrear y memorizar los nombres de los difuntos. Nada como esos nombres grabados en las lápidas (los más puros que hay, porque con ellos ya no se llama a nadie) para intimar con el sonido de las palabras, ese sonido que los actuales métodos de enseñanza de la escritura, basados enteramente en la equivalencia del signo escrito con la cosa que representa, subordinan demasiado pronto a la tiranía del concepto. Nada mejor que ellos, que resplandecen como una cosa autónoma conforme se apaga la memoria del difunto, para probar la arbitrariedad del lenguaje y recordarnos que, a pesar de la palabra montaña, ninguna montaña se parece a otra, que todo es diferente de todo y que la vida está hecha de nombres propios. Sólo esos nombres, al no tragarse la mentira de la equivalencia y de la semejanza, nos proporcionan a base de lenguaje la salida del lenguaje, el atisbo de la realidad del mundo.

Fabio Morábito. «Los nombres de los muertos». A: El idioma materno. SextoPiso, 2014. P. 27-28.

una prosa lànguida

Juan José Millás
Una prosa lànguida
el Periódico
9|10|2025

Al taller d'escriptura algú va preguntar com seria una sintaxi musculada. Havíem estudiat, més o menys, les sintaxis soltes, les restretes, les febrils, les miops, les tísiques, les asmàtiques, etc., però a ningú se li havia acudit incloure les musculades en el programa. De seguida vaig comprovar que es confonia la força física amb la potència mental. Es va dir d'entrada, per exemple, que una sintaxi musculada havia de denotar potència, vigor i densitat expressiva. Per tant, i segons la majoria de l'alumnat, hauria de ser composta de frases compactes i potents: tenses, sense redundàncies fluixes. Els seus verbs haurien de ser actius, amb predomini d'accions davant construccions passives o nominalitzacions. Vaig observar que la nominalització, recurs que consisteix a substituir un verb per un substantiu, estava molt mal vista. 

—¿Què més? —vaig insistir.

—Ritme enèrgic —va dir una alumna—, cadència marcada, capaç de sostenir l'atenció i estructures gramaticals fermes.

Vaig inquirir què entenia ella per «estructures gramaticals fermes» i vam arribar a la conclusió, després d'haver-hi donat unes quantes voltes, que una estructura gramatical ferma era, simplement i planerament, una oració ben escrita.

Quant al lèxic, algú va esmentar que convenia utilitzar paraules amb càrrega semàntica precisa (¿prohibida l'ambigüitat?, em vaig preguntar).

I allà ens vam aturar.

Vaig aventurar llavors la possibilitat que haguéssim sigut víctimes d'un biaix cultural que només podia concebre la claredat i la fermesa d'un discurs en termes de força física. Hi va haver un silenci que va trencar un noi jove que, en general, intervé molt poc:

—Jo tinc un cosí —va dir— que es passa el dia al gimàs, però que és tonto del cul.

Amb això, em va semblar, estava tot dit. Per rematar la classe, vam llegir unes pàgines de Proust, la sintaxi, potent com la de pocs autors, del qual podria haver sigut qualificada, segons els esquemes anteriors, de lànguida o fluixa.

¿soc egòlatra, pessetera i classista?

 

CARLOTA GURT
¿Soc egòlatra, pessetera i classista?
Arallegim
10|10|2025

Com que des de fa un parell de setmanes alguns llibreters m’han dit de tot, aprofitaré el privilegi de tenir aquesta tribuna per explicar-me. Això podria ser una declaració d’amor.

Tot va arran d’una de les moltes coses que vaig dir al pòdcast La sobretaula de la font. En un clip que van penjar, reivindicava que hi ha dinàmiques del sistema literari que hem de canviar perquè no tenen sentit, i posava d’exemple les presentacions de llibres, com podria haver parlat de la sobrepublicació, la manca de lectors, els blurbs de les faixes o els minsos honoraris dels jurats de la majoria de premis. En el cas de les presentacions, l’argument és fàcil: estar de promoció d’un llibre implica fer presentacions (forma part de la feina, per això mateix figura en tots els contractes). El problema és que la majoria d’escriptors no vivim d’escriure. Jo, per exemple, soc autònoma i les meves hores laborals les dedico a traduir i a altres mil feinetes amb què faig malabars, com ara escriure articles com aquest. Per tant, anar a presentar un llibre implica deixar de treballar (entenent treballar com la feina remunerada principal) unes quatre hores (entre el desplaçament i la presentació). Si jo cobrés molts diners per escriure o si jo fos rica, m’encantaria fer centenars de presentacions, què més voldria! Però, per més que m’encanti parlar del meu llibre (us juro que m’encanta) i tenir el preuadíssim contacte directe amb lectors i llibreters (dues baules sense les quals tot el mercat editorial s’ensorra), resulta que dedicar una presentació equival a deixar de treballar quatre hores (en quatre hores puc traduir 1.500 paraules).

Si tardes dos o tres anys a escriure un llibre, rarament serà mai una activitat rendible en un mercat petit com el nostre, però una cosa és que no sigui rendible i l’altra que m’empobreixi. I no estic demanant que les editorials paguin més: tampoc elles no poden; els marges són ridículs per a tothom; el que demano és racionalitzar el sistema. No sé vosaltres, però jo vaig justa de pasta; potser us penseu que em surten els bitllets per les orelles perquè llegiu articles meus en diaris (que cobro a entre 80 i 150 euros bruts la peça), perquè em veieu en entrevistes (també hi dedico hores, per les quals evidentment no pretenc cobrar), etcètera. En el pòdcast deia que si un autor dedica aquestes hores que no li sobren, i es troba que a la llibreria hi ha quatre persones, doncs, potser té la sensació que el llibreter no ha fet la seva feina. No us sulfureu, continueu llegint, sisplau.

Cal diferenciar les presentacions que demana l’autor (¿em deixes venir a presentar el meu llibre?) de les presentacions que demana la llibreria (¿pots venir a presentar el teu llibre?). En el primer cas, el llibreter no en té cap culpa, per descomptadíssim. En el segon, potser una mica, perquè si no et veus capaç de convocar deu persones —fixeu-vos que no parlo de trenta ni de cinquanta, sinó de deu persones—, doncs potser no té sentit que emboliquis un autor a anar fins a la teva llibreria. Que em titllin de pessetera ja té nassos: no em queixo de fer una presentació per quinze persones i vendre deu llibres en total, això ja ho considero un superèxit i que ha valgut la pena fer la presentació (tot i que us recordo que si un llibre val 18 euros, dels 180 euros de la venda de deu llibres a l’autor només n’hi corresponen 17; és a dir, que em dono per satisfeta amb 17 euros per quatre hores).

El problema no són els llibreters

Els insults m’acusaven també de carregar contra les llibreries de poble i les llibreries independents. En cap moment he dit jo res en aquest sentit. Les llibreries independents les prefereixo mil vegades a les dels grans grups, i les llibreries de poble són un oasi. De fet, una de les poques vegades que m’he trobat fent una presentació per a quatre persones va ser a l’Abacus de Sant Cugat: que ni és independent ni és de poble, i si allà hi havia quatre persones diria que és clarament perquè algú no va fer la seva feina, perquè Sant Cugat i Abacus tenen prou múscul per convocar DEU persones. Això se’m va fer especialment evident quan vaig anar de promo a Galícia amb la primera novel·la. Allà no em coneixia ni Déu, allà no escric articles a cap diari ni faig activitats com a traductora literària, allà no soc ningú (bé, aquí tampoc, però almenys a quatre els sono d’alguna cosa). Doncs, bé, a les dues llibreries gallegues vaig trobar més de trenta persones.

En tot cas, ¿de debò pensar tot això em converteix, com m’han dit aquests dies, en una amargada classista, una egòlatra, una pessetera, una creguda, una mediocre, una decepció de persona que mereix que ningú li compri ni li vengui més cap llibre?

El problema no són els llibreters, evidentment. El problema són els mecanismes perversos que ens entrampen a tots; també el llibreter, ho sé, té una realitat molt puta. El problema és que hi ha massa llibres i massa pocs lectors. El problema és que el mercat català és petit. El que jo volia dir era que, si aquesta és la realitat on hem de treballar i que a curt termini no millorarà, potser ens podríem fer tots la vida una mica més fàcil. I sí, m’encanta fer presentacions de llibre, igual que m’encanta fer clubs de lectura. ¿Un llibre que no ha llegit ningú és literatura o només esdevindrà literatura quan sigui llegit? No hi ha literatura sense lectors, ni lectors sense llibreters. Així que: gràcies.

un contrapoder autèntic

MARTÍ GIRONELL I GAMERO
Un contrapoder autèntic
El PuntAvui
24|10|2025

 

Des del 1997, cada 24 d’octubre se celebra el Dia de la Biblioteca. El motiu de commemorar-ho aquest dia i no pas un altre està marcat per la tragèdia i la guerra. El 25 d’agost de 1992, la Biblioteca Nacional de Sarajevo es va cremar arran dels bombardejos que va rebre per part de les milícies sèrbies comandades per Radovan Karadzic. El que resulta més trist d’aquest fet és saber qui va donar l’ordre de llançar bombes incendiàries sobre la biblioteca. L’home que va ordenar l’atac era un militar sobrevingut. És a dir, abans que esclatés la guerra, era professor de literatura, especialitzat en Shakespeare. Però entenia el poder que s’emmagatzemava a les biblioteques. Sabia que des d’allà es podia transformar la realitat. Això ens permet veure com en conflictes armats i guerres, com en el cas del de Bòsnia, sempre hi ha algú que pensa que les biblioteques —i per extensió els museus i les manifestacions artístiques d’un poble— són objectius militars de primer ordre i s’han d’eliminar. Sobretot, però, les biblioteques, perquè són llocs on es preserven els llibres i se’n persegueix la seva destrucció perquè aquests indrets atresoren armes certament molt perilloses, molt més que els temuts míssils Tomahawk. Els llibres, com qualsevol altra obra d’art, pertanyen a una cultura determinada, que ofereix una visió del món particular. Els llibres fan pensar, obren la ment als lectors, permeten descobrir nous enfocaments, noves visions i perspectives, cultiven la disparitat d’opinions per tenir criteri i, per tant, desafiar el discurs dominant i oficial i plantejar un rebel·lió contra el poder establert. Abans i ara, les biblioteques són un bon espai per refugiar-s’hi en una època de desinformació com la que ens ha tocat viure. Unes instal·lacions d’accés universal i gratuït al coneixement i a la informació. Uns espais que ajuden a millorar l’hàbit i la competència lectora i així es creen societats més i millor formades i informades. Un contrapoder autèntic.

les malalties de l'ànima

 

MANUEL ARRANZ
Las enfermedades del alma
Levante
8|5|2015

Un caballo sin jinete, el recuerdo de lo que se pensaba un crimen y la razón, que no siempre tiene razón. Todas las existencias humanas están ligadas entre sí, quizás, en su fragilidad. De esto habla el inquietante Gaito Gazdánov en El espectro de Aleksandr Wolf. Y es que el pasado nos persigue, implacable, y el efecto de la guerra es tan devastador para los cuerpos como para las almas.

Y de pronto, un día comprendemos que los contrarios no son incompatibles entre sí. Que se puede amar el bien y hacer el mal, extasiarse con la belleza y embrutecerse con la fealdad, contemplar una puesta de sol y revolcarse en el estiércol, amar a la vez el orden y el desorden, la música clásica y el rock, el agua y el vino, y que es humano hacerlo, como humano es arrepentirse tanto de lo que hicimos como de lo que no hicimos. La naturaleza del hombre no es precisamente lógica, y la razón sólo gobierna una mínima parte de nuestra vida, la más intrascendente y aburrida.

El espectro de Aleksandr Wolf es una extraordinaria novela sobre la dualidad de los sentimientos, sobre la atracción por igual de lo más alto y lo más bajo, pero, sobre todo, sobre la ignorancia de esos sentimientos cuya inesperada aparición nos deja inermes, indefensos, rendidos para siempre, y somos incapaces de explicar qué los ha suscitado, dónde se escondía su secreta raíz, a qué incomprensible lógica responden.

El carácter, que creemos consustancial a nuestra persona, resulta que no lo es. Un hombre, o una mujer huraños, desconfiados, rencorosos, se convierten de pronto por algún motivo, nimio las más de más veces, casual, circunstancial, en personas encantadoras, confiadas, afectuosas. Desgraciadamente también puede suceder al revés. ¿Qué ha pasado? Aparentemente nada, o nada que dependa de nosotros directamente. Sencillamente no gobernamos nuestras vidas y, paradójicamente, son las vidas de los otros, otros con los que muchas veces poco o casi nada tenemos que ver, las que gobiernan a la postre la nuestra. «Toda existencia humana está ligada a otras existencias humanas». Todas las existencias humanas están ligadas entre sí.

La verdadera existencia, nos dice el protagonista de esta novela, está compuesta de recuerdos, lamentos, presentimientos y una confusa esperanza. Una confusa esperanza en que todo tenga alguna finalidad, una confusa esperanza de que no hemos vivido para nada, de que nuestras decisiones han sido las acertadas y nada es irreparable y todo es perdonable y todo se olvida. Pagamos las culpas de los otros como otros pagan las nuestras.

¿Una novela policiaca? ¿Una novela existencialista, como leemos en la Wikipedia? Personalmente, sin ser ningún gran aficionado a esos clásicos y dignísimos géneros, yo no lo diría. Casi cualquier novela escrita en París por aquellos años tiene algo de existencialista, y el existencialismo, bien mirado, tiene algo de policíaco. Pero El espectro de Aleksandr Wolf es bastante más que eso. Es una novela sobre los devastadores efectos de la guerra en el alma humana. Sobre las guerras que se libran en nuestro interior. Porque los principios morales son las primeras víctimas en caer y las heridas del alma no cicatrizan nunca. La novela transcurre en París, ciudad donde en los años veinte y posteriores vivió y trabajo Gaito Gazdánov, nacido en San Petersburgo en 1903 y muerto en Múnich en 1971. Y a medida que vamos leyendo, nos damos cuenta de que todo, tanto en la novela como en la vida, puede torcerse en cualquier momento, de que no importa lo que hagamos o dejemos de hacer, y de que nuestro pasado y el de los otros nos persigue implacablemente. Una grandísima novela sobre los azares del destino y las incertidumbres del alma, sobre el amor, sobre la muerte, sobre la esperanza sin ilusión, y sobre la fragilidad de todas las cosas. Inquietante y magnífica.

imperfecta, però de qualitat

ORIOL
Gaito Gazdánov: El espectro de Aleksandr Wolf
Un libro al día
12|6|2024

El espectro de Aleksandr Wolf es literatura de calidad. A fin de cuentas, hace gala de una premisa potente, cierta querencia simbólica, una prosa muy fina, un retrato psicológico sumamente complejo y una exploración temática de escala ambiciosa y alcance universal. Desgraciadamente, la novela del escritor ruso Gaito Gazdánov se desinfla en algunos apartados, cuya falta de redondez debilita al conjunto.

Pero no nos adelantemos y abordemos el argumento de El espectro de Aleksandr Wolf. La trama arranca con un hombre sorprendido por el cuento de una antología. En dicho cuento se relata con total exactitud, desde la perspectiva de la víctima, cómo él mismo disparó, siendo soldado, a un enemigo. Es en este momento que nuestro protagonista descubre que no asesinó al desconocido a quien abatió de joven en defensa propia e inicia una búsqueda para encontrarlo.

Aprovechando este acontecimiento como detonante, Gazdánov despliega no sólo una trama vagamente policial en la que un periodista intenta encontrar a un elusivo autor. También describe una relación amorosa entre el narrador y una misteriosa mujer rusa, o entrega las reflexiones existenciales en torno al destino y la culpa de alguien cuyo pasado lo ha convertido en una persona contradictoria e insatisfecha. 

A mi juicio, lo mejor de El espectro de Aleksandr Wolf es su elegante estilo, ágil y ameno a la par que concienzudo y denso. Asimismo, me ha impactado la profundidad de las ideas barajadas por Gazdánov, cuya intensidad y enfoque evocan a Fiódor Dostoievski.

El argumento es quizá el apartado más débil del conjunto. Porque si bien insisto en que la premisa de El espectro de Aleksandr Wolf es original y funciona a la perfección como detonante de una historia sugerente, la novela de Gazdánov se estira en exceso, pierde el norte durante varias páginas e introduce personajes (pienso en Pierrot, que no aparece hasta el clímax) de forma algo tramposa. Tampoco me convencen sus digresiones en torno al boxeo y el hampa, ambos elementos que, dada su modesta relevancia, no ameritan los párrafos que se invierten en ellos. Por último, señalaría que el trágico final de la obra resulta, creo yo, menos inesperado de lo que el escritor anticipó, amén de apresurado.

Resumiendo: aunque El espectro de Aleksandr Wolf es una obra imperfecta, rezuma calidad. Conviene leerla por la brillantez de su acabado, la solvencia de la caracterización de su protagonista y su capacidad para conmover y hacernos reflexionar.

 

jess allen

The passing time, 2024

Interlude, 2024

This is now, 2024

There's more to life than books you know, but not much more (no 1) , 2023

The search, 2022

Jess Allen

lliure albir, sats

«—Que n'és de relatiu, tot! —va dir Wolf—. Vostè estava convençut que m'havia matat, jo estava convençut que vostè havia mort per culpa meva, però cap dels dos tenia raó...»

Gaito Gazdànov. L'espectre s'Aleksandr Wolf. Traducció de Maria García Barris.

Karwán, 2021. P. 156.

 

Mientras andaba de noche por un camino solitario, Nasreddin Hoca, según cuenta la historia, se percató de que un grupo de jinetes se aproximaba a él. Preso del pánico, suponiendo que iban a robarle o bien a reclutarlo para el ejército, saltó por encima de un muro cercano y fue a parar a un cementerio. Los jinetes, que en realidad eran viajeros corrientes, se sintieron atraídos por su conducta, así que se acercaron sobre sus cabalgaduras al muro para mirar por encima de él y vieron a Hoca, sin mover un músculo, tendido en el suelo.

-¿Podemos ayudarle? -le preguntaron los viajeros-. ¿Qué hace ahí?

-Veamos -respondió Nasreddin Hoca-. Es más complicado de lo que se imaginan. Resulta que yo estoy aquí por ustedes, y ustedes están aquí por mí.

 

Elif Batuman. Los poseídos. Traducció de Marta Rebón. Seix Barral, 2011. P. 97.

un llibre escrit per la víctima d'un assassinat

IGNASI MENA
Un llibre escrit per la víctima d'un assassinat
Llegir.cat
3|4|2015

Un jove soldat perdut al bosc comet un assassinat. Anys després, encara obsessionat pel que ha passat, es topa amb un relat del crim escrit des del punt de vista de la seva víctima. Descobreix així que, malgrat el que creia, aquell que prenia per mort sobreviu al seu tret, i el protagonista començarà llavors una llarga aventura per retrobar-se amb Alexander Wolf, ara escriptor, qui potser tingui la clau per desentranyar el perquè de la seva existència sempre fosca, violenta i insatisfeta. El espectro de Aleksandr Wolf, una de les novel·les més conegudes de Gaito Gazdánov, ens arriba de la mà d’Acantilado (amb traducció de Maria García) després que l’única edició disponible fins ara a Espanya sigui la de l’editorial argentina La Bestia Equilátera. Aquesta edició suposa una nova oportunitat d’acostar-se a un clàssic encara desconegut, imperfecte potser en alguns trams però amb una força que envejaria gran part de la narrativa contemporània.

Estarem d’acord en què una bona premissa és la millor amiga d’una novel·la i dels seus publicistes; en aquest cas, El espectro de Alexander Wolf va molt ben acompanyada. Ja només per les seves primeres pàgines Gaito Gazdánov hauria d’estar en boca de tots, i els seus llibres haurien de ser best-sellers comentats en totes les cafeteries i en totes les llars del país, a la manera en què es van discutir en el seu moment El falcó maltès o La gran dormida. Només per la seva meravellosa premissa -un assassinat, el record del crim, la víctima encara viva després de morir i la recerca conseqüent-, ja és capaç d’alterar la nostra visió del món. Ara bé, amb un material que donaria per a un magnífic relat curt Gazdánov acaba construint una novel·la bona encara que massa llarga. Partint de la seva premissa, l’autor ens ofereix una investigació literària i moral, una descripció del món de l’hampa i de la boxa, i un quadre psicològic de la vida en parella de dos outsiders, i un té la sensació d’estar davant d’un farciment de qualitat, però farcit al cap i a la fi. Tot això malgrat que Gazdánov sempre té un as amagat sota la màniga per tenir el lector en suspens, alternant la disquisició psicològica i la filosòfica amb descripcions suggerents i escenes d’alt voltatge. Llegir-lo és participar d’un joc constant d’expectatives frustrades, ecos no destacats, fils tallats o explicats amb profusió.

Potser es desinfli una mica la novel·la pel descontrol amb el qual Gazdanov diu, diu i escriu i escriu, de vegades sense saber quan trepitjar el fre. I això és especialment dolorós en una novel·la de menys de dues-centes pàgines, en les quals almenys cinc són de matrícula d’honor. La força de Gazdánov no jeu, al meu parer, en el llenguatge que utilitza, de vegades de manera una mica retòrica i exagerada, sinó en la profunditat amb què enfoca i planteja les seves idees. La seva agudesa i intensitat poden recordar al millor Dostoievski. Quan resulta més satisfactori és en els moments en què se cenyeix al seu increïble nucli argumental, culminat en un desenllaç terrible. El poder de suggestió i la violència metafísica implícits en la premissa són tan grans com ho seria la unió literària-estètica de Dostoievski i Borges, o de Lermontov i Dashiel Hammet. Hi ha alguna cosa de profundament necessari, profundament addictiu, de profundament universal en allò que va escriure Gazdánov en aquestes pàgines. Estan plenes d’una màgia inigualable, i només per això es converteix en un autor a reivindicar. La resta de la novel·la és un excel·lent embolcall amb el qual gaudir de les seves excentricitats.