la woolf

«Quan anava cap a la sessió de signar llibres, vaig conèixer l'escriptor Shreevatsa Nevatia, autor del llibre How to Travel Light: My Memories of Madness and Melancholia, que descriu la seva experiència com a maniacodepressiu. Em va explicar que, durant una de les fases maníaques, havia estripat les pàgines del seu exemplar de Mrs Dalloway i les havia anat escampant pels carrers de Delhi. Volia que tothom llegís aquelles pàgines en concret, perquè s'identificava amb el personatge de la Woolf anomenat Septimus Warren Smith. Septimus és un soldat que ha lluitat a la Primera Guerra Mundial i ha tornat a casa. Després de l'experiència de sang i fetge als camps de batalla, es troba en estat de xoc i veu al·lucinacions. És incapaç de fingir que no té la ment destrossada o que pot tornar a una vida tal com la tenia abans de la guerra. És un homenatge a la Woolf, el que li feia Shreevatsa escampant per les voreres de Delhi les paraules que ella havia donat a Septimus. I és un homenatge a Shreevatsa, també, el seu desig que tothom entengués aquelles paraules. A cada dècada de la meva vida, des dels vint, he pensat sovint en la Woolf: enginyosa, brillant, desesperada, omplint-se les butxaques de pedres i caminant cap aquell riu. No sé per què el seu suïcidi en concret m'afecta tant i em persegueix sempre. Si bé tinc la sensació que els seus llibres em parlen amb calma de les coses que a ella l'enfurismaven, també sento la seva ràbia, la seva respiració i com li grinyola la cadira quan canvia les cames de postura mentre escriu.»

Deborah Levy. Propietats reals. Traducció de Marina Espasa. Angle, 2021.

 

el llibre vell

CARLOS MARZAL
El llibre vell
Abril. Suplement literari d'el Periódico
22|3|2025

  La denominació que més m'agrada és aquesta: llibre vell (tot i que sembla que la paraula —vell— s'hagi convertit en un tabú que sempre necessita el seu eufemisme: persona gran, tercera edat, i altres monstruositats verbals).

Alguns diferencien entre llibre antic i llibre vell: l'antic és el de bibliòfil, el d'antiquari, diguem-ne, el més car, el dels perseguidors de primeres edicions contemporànies i d'exemplars d'altres segles, els que s'extasien acariciant un exemplar del gran impressor Sancha, per exemple, i escoltant la música de les seves pàgines al passar, que és completament diferent de la música del passar les pàgines d'un llibre modern. Paco Brines tenia, a la seva esplèndida biblioteca d'Elca, llibres de Sancha, amb il·lustracions meravelloses, lloms de cuir repussat i vores de les pàgines brunyits d'or. Perquè se m'entengui, formularé una hipòtesi indemostrable: el llibre antic sona a violoncel, mentre que el llibre vell sona a cançó de l'estiu en una emissora de radiofórmula.

Hi ha qui parla de llibre d'ocasió. No és un nom lleig, que consti, però el trobo ambigu. Qualsevol llibre vell és una ocasió per al seu comprador, tot i que en pagui una fortuna. A casa de Joaquín Sabina vaig poder veure i tocar una primera edició de l'Ulisses, de James Joyce, pel qual havia pagat milers d'euros, però que havia sigut per a ell una ocasió, una oportunitat.

Confesso que no sento l'embriaguesa de la bibliofília, que és com gairebé totes les embriagueses: un vertigen provocat per una persecució més o menys passional. Entenc que els meus amics bibliòfils, i m'agrada tenir entre les mans una edició mitològica de certs autors, però mai m'he desviscut per cap forma de col·leccionisme. No tinc la constància fetitxista que requereix aquest entusiasme. La bibliofília és la més literària de les passions, però té menys a veure amb la literatura que amb la passió: la passió de col·leccionar llibres.

A mi m'importa el llibre pel que conté i, tot i que prefereixo que estigui ben editat, li disculpo la vulgaritat. Opino que ser de butxaca i pertànyer a una tirada de molts milers d'exemplars no és un títol nobiliari, però tampoc una taca genealògica.

El que més m'agrada del llibre vell és imaginar la seva peripècia, pensar en la seva condició itinerant, en el seu destí d'individu esgarriat. Els llibres vells pertanyen a la raó vital de què parlava José Ortega i Gasset: individus forjats amb la història, éssers vius que només hi ha en la seva circumstància. No es tracta que la vida sigui com un llibre vell, sinó que és un llibre vell, el llibre de la vida en el qual estem assenyalats, el llibre que ens escriu i en el qual escrivim.

 

qui és tara westover?

LAURA SERRA

Qui és Tara Westover?

El 9nou

13|12|2019

Tara Westover va créixer en una família mormona extremista i survivalista d'Idaho. El pare empenyia els set fills a preparar-se davant la imminent fi del món i emmagatzemaven sota terra gasoil, conserves i armes. Vivien aïllats en una granja i se'n sortien gràcies a l'abocador de ferralla del pare i l'atenció (il·legal) com a llevadora de la mare. Els nens creixien sense partida de naixement, ni escolarització, ni una visita a l'hospital. Fins i tot davant d'accidents brutals com una abrasió de cara i mans, la mare feia potingues sanadores i llestos: tot està en mans de Déu. A més de tenir un pare dement i autoritari, un germà va sotmetre la Tara a violència durant tota la juventut. Quan ho va explicar a casa, la van contradir i amenaçar. Com algú pot sortir d'un pou tan profund i arribar a la universitat sense haver trepitjat mai un aula?

Tara Westover es va doctorar a Cambridge el 2014. El 2018 va escriure les seves memòries, l'esfereïdora Una educació, que ha sigut un èxit internacional. Té 33 anys i va ser escollida pel Time com una de les persones més influents del 2019.

Tota la seva vida és al·lucinant, fins al detall més trivial, com el fet que no podia beure coca-cola o dur faldilla per sobre genoll. Però el que més angoixa del llibre és observar com li va costar tallar la relació amb la família. Com, un cop ja s'havia allunyat d'aquell entorn delirant, tòxic i hostil, quan ja tenia amics, formació i vacunes, encara sentia la necessitat de tornar a casa, creure les paranoies del pare, perdonar el germà, entendre la mare i la connivència dels germans. En molts moments va estar temptada de desdir-se de la veritat per tornar a ser acceptada.

Abandonar la tribu és el pas més difícil i valent de donar. Implica quedar-se sol i a la intempèrie. Suposa renunciar al passat, renegar de qui eres, llançar-ho tot per la borda, també les coses positives. Per això la família és un dels espais on les mentides, les ofenses, les violències queden més impunes: la por a perdre la xarxa és paralitzant. Hi penso ara que ve Nadal, justament, i hi ha qui acceptarà entaular-se amb indesitjables.

Qui s'atreveix a revelar els secrets familiars n'és expulsat perquè és vist com dinamita pel clan. Però en realitat no hauria de ser així: només quan es verbalitza allò que no es pot dir, el que és tabú, es poden arribar a corregir conductes i errors, i això falca de veritat qualsevol unió. Cal valor, sí. Hi ha riscos. I a vegades és millor trencar-ho tot. Tara Westover potser és Satanàs per la seva família però és una heroïna als ulls del món.

No n'hi ha prou d'estimar-nos. Ens hem d'estimar bé.

La Westover de petita, gronxant-se a casa de l'àvia.

daniel defoe

En vida, Daniel Defoe pasaba por ser un hombre vil y sin honra, y no cabe descartar que él mismo se viera así. Sin embargo, era creyente y tenía unos principios morales según los cuales inventarse una historia era un pecado grave. Para este puritano, escribir una novela equivalía a faltar a la verdad, a pretender corregir la obra de Dios y a burlarse del lector que, salvo que sea un imbécil o un niño, lee para instruirse y no para entretenerse con quimeras. Por otro lado, treinta años de periodismo le habían enseñado que no siempre hay materia que copiar, sino que a veces hay que reordenar, inventar incluso. Su ética profesional desaprobaba la ficción pero toleraba lo que en la jerga de la prensa se llama trucaje. A este acomodo debemos unos libros cuyo éxito comercial acogió satisfecho. Seguramente la gloria eterna de al menos dos de ellos le alegró como alegran las inversiones inciertas que luego resultan mucho más rentables de lo esperado. En cambio, me cuesta imaginar que esa gloria le inspirara orgullo literario, aunque fuera a título póstumo.

[...] Con la edad, a muchos novelistas se les agota la inventiva, y se ven reducidos a escribir sus memorias, biografías y crónicas. Defoe siguió el camino inverso. Dio rienda suelta a su imaginación al acercarse a los sesenta años, porque no pudo antes. Aquel hombre incansable estaba cansado. Le faltaban fuerzas para salir a buscar información sobre el terreno y hurgar en las basuras como había hecho durante tanto tiempo. Miraba con envidia los éxitos editoriales del momento, como por ejemplo la historia de Alexander Selkirk, el náufrago al que encontraron en una isla desierta y que había apasionado a toda Inglaterra. Fue así, para explorar de manera fraudulenta un filón comercial, como escribió las memorias de Robinson Crusoe.

El ideal literario de Daniel Defoe era Papillon: una historia real que ilustraba la valentía del hombre y la hostilidad del mundo, narrada con elocuencia por su protagonista. Como la fórmula le había salido bien una vez, no se abstuvo de volver a usarla: después de Robinson elaboró las Memorias de un caballero, que paseaban al lector por la Europa de la Guerra de los Treinta Años; las del Capitán Singleton, que le hacían descubrir la sociedad de los piratas; las de una ladrona callejera en Londres, Moll Flanders; las de una aventurera de alto vuelo, Lady Roxana; las de un burgués londinense en tiempos de la gran peste; y otras que omito.

Ninguna de estas obras se publicó con su nombre. Parece ser que temió devaluarlas. Era un falsificador más que un mistificador; no quería que le mostraran a plena luz del día y le admiraran, sino engañar al lector sobre la mercancía. Quizá procede de ahí el realismo extraordinario de sus libros...

 

Emmanuel Carrère. «Moll Flanders, de Daniel Defoe». A: Conviene tener un sitio adonde ir. Traducción de Jaime Zulaika. Anagrama, 2017. P. 51-52.

la pàgina 99

 78.

ABRA UN LIBRO QUE ha leído con placer hace más de catorce años (no haga trampa, será en vano), ábralo en la página 99 y lea tan solo esa página.

Confie en aquella idea insólita, que muchos atribuyen a Ford Madox Ford, según la cual la calidad de un libro de ficción se juzga por la calidad de su página 99.

Vea si Ford (o quien haya ideado esto para achacárselo a Ford) tiene un poco de razón.

Haga la prueba con todos los libros del propio Madox Ford. Vaya a la página 99 y también, por las dudas, a las páginas 66, no sea cosa que Madox Ford (o quien inventó este asunto) se haya equivocado de número.

Eduardo Berti. Maneras de leer. Pequeño obrador de lecturas potenciales. Pepitas de calabaza, 2025. P. 99.

 

tafaneries

¿Por qué a la gente le gusta tanto chismorrear? Porque le interesa lo que les pasa a los demás. Los chismes son el último residuo de preocupación por el otro; el género literario más básico. Una buena propuesta de edición es puro cotilleo. Los éxitos de ventas no son más que chismes amplificados. Muchas grandes obras de la literatura son grandes tratados de cotilleo. Guerra y paz, sin ir más lejos. Tolstoi era un maestro; conocía su oficio. La Biblia, la piedra angular de la literatura occidental, es el libro de cotilleos más grande, más emocionante y, por cierto, más rentable de todos los tiempos. La mitología griega no es más que un conjunto de fatuos cotilleos de familia. Las mitologías, apasionantes e imperecederas, son puro chismorreo de dioses...

 

Dubravka Ugrešić. «Propuesta de edición». A: Gracias por no leer. Traducción de Catalina Martínez-Muñoz. La fábrica, 2004. P.31.

 

biblioteques sense llibres

 

BERNAT DÉDEU
Biblioteques sense llibres
The New Barcelona Post
14|3|2025

Quan arribo a la plaça de Sarrià em sobta de seguida el contrast entre les seves finíssimes costures urbanístiques (nota mental pels nostàlgics noucentistes com jo; abans de l’annexió del barri a Barcelona el 1921, aquest indret s’anomenà plaça Prat de la Riba) i una munió de cayetanos amb uniforme d’escola pretesament internacional que castellanegen, ben repassats de brillantina. Ben aviat topo amb la visió majestuosament nòrdica de la Biblioteca Sarrià-J. V. Foix, obra d’OP Team Arquitectes, una infraestructura que els conciutadans del barri reclamaven des de temps olímpics i que ara s’alça vestida d’algues, or i escata com un equipament del primer món. Servidora és una rata de biblioteca —concretament, la de l’Ateneu Barcelonès— i diria que hi ha poques coses que em facin més feliç que badar entre llibres i fotre el nas en la rica antropologia que inclouen aquests cataus del saber.

D’ençà de la seva inauguració (precedida de la polèmica sobre el nom de la infraestructura, puix que en aquest païset nostre no hi pot haver sarau o piràmide sense la seva conseqüent bullanga… i resulta que el poeta més universal de Sarrià nasqué amb un penis a l’entrecuix, pobret meu), la biblioteca Foix s’ha reivindicat com un dels primers centres dedicats a la cultura digital, amb sala de gaming amb ulleres virtuals incloses. La temptació dels nostàlgics de les biblioteques enfustades amb oceans de volums podríem tenir la gosadia de desestimar aquesta nova visió d’aquests espais, però l’avantguardista tecnòleg de torn tirarà de Viquipèdia i de seguida recordarà el verset més cèlebre del propi poeta: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Per això vaig deixar-m’hi caure, amb la voluntat de no quedar-me ancorat en la nostàlgia i el desig fútil de viatjar fins al present virtual.

Certament, és difícil restar indiferent davant d’un display de bellesa objectual com el de la biblioteca Foix, farcida de sofàs verdosos ben cuquis, ideals per fer la becaina, i una sèrie de cubicles en forma de cabana aïllada molt més pensats per abocar-se al sexe tàntric que no pas a llegir Heidegger. No faig conya; de cara a la lectura, és essencial envoltar-se d’objectes bells i, si l’agençament ens ajuda a arribar a la pàgina, endavant les atxes! Però resulta simptomàtic que una biblioteca com la Foix sembli dedicar als llibres només un 30% del seu espai, que reservi al seu protagonista i al moviment d’avantguardes un prestatge ben desangelat i, per acabar, que la presència del català en la majoria de volums sigui alarmantment minoritària. Si aquesta és la visió dels llibres, de la lectura i —al seu torn— de la llengua catalana que ens estan oferint les nostres autoritats, que la providència ens ajudi.

Pel que fa el català, els meus espies em conten que no hi ha un tant per cent establert d’adquisició de volums en la nostra llengua pels equipaments públics; les bibliotecàries del país intenten adequar l’oferta a la demanda, la qual cosa (afavorida per la manca de fons de molts gèneres en català) acaba provocant que el 60% dels textos a disposar siguin en espanyol. Tot això és el cas, però el lector entendrà que tenir la llengua minoritzada dins d’una biblioteca que du el nom d’un dels nostres millors poetes és un cop de peu als picarols de l’ànima difícil d’assumir. Això és especialment dolorós en seccions com ara la infantil, dins la qual Catalunya viu un moment autènticament esplendorós de llibres il·lustrats en català que no veig traduït a les sales dels nap-bufs on les nannies sud-americanes reciten contes als infants tot esperant aquelles mares que fan llargues jornades i voten Sílvia Orriols.

Per consolar-me d’aquesta bufetada diglòssica i del panorama general d’aquesta biblioteca sense llibres, faig un últim gest nostàlgic i em dirigeixo a la secció de filosofia. Aquesta no és la meva tarda de sort; la meva disciplina, amb més de dos mil·lennis d’alegre existència, conforma un parell d’estants raquítics de pocs volums (insisteixo, alguns en espanyol, quan tenen traducció catalana!), tot just al costat de gèneres apassionants com “Ocultisme. Fenòmens paranomals” i “Psicologia. Emocions”.  Això d’equiparar Plató a Cuarto Milenio ja m’ha deixat del tot estabornit. Per afrontar situacions doloroses calen mesures urgents, i és així com abandono aquest nou temple de la modernitat resant a Sant Benet de Núrsia perquè el préstec interbibliotecari acosti els llibres a tots els usuaris barcelonins que els cerquin i també que, entre la selva del disseny, algú s’acabi topant amb la gràcia d’un text.

Això només ho pot guarir l’horripilant sucre de la catalanitat. Creuant la plaça, em precipito a can Foix i demano tres bunyols i un cafè. M’estic fent vell, ho haig d’admetre.

13, rue del percebe

 

LLORENÇ JULLÀ RUIZ

Descubrimos un mural gigante en Madrid de '13, Rue del Percebe', un homenaje al legendario Francisco Ibáñez

TimeOut Madrid

13|3|2025

En homenaje al nacimiento del dibujante (15 de marzo de 1936), el barrio de Carabanchel acoge la celebración del primer 'Día Oficial de Francisco Ibáñez' con la creación de un mural dedicado a la tira cómica '13, Rue del Percebe'.

Pintada por los artistas NSN997 y Kerudekolorz, esta obra se estrenará el próximo sábado, en la calle General Ricardos, 46. A lo largo de esa mañana, se habilitará un espacio frente al mural con todo tipo de actividades, dedicadas a dar a conocer la obra del autor catalán ante los más pequeños, con pintacaras, coloreables, pegatinas o calcomanías...

guardeu-ho tot que venen mal dades

CATALINA SERRA
DVDs, CDs, vídeos, llibres: guardeu-ho tot que venen mal dades
Ara
22|2|2025

Hi va haver un temps que tenia la fantasia, irreal, d'una casa petita en què gairebé tota la cultura la gaudiria a través de petits aparells que oferirien tota la música, el cinema o la literatura del món. Avui en dia és possible fer-ho. Suposadament, en un món digital, fora dels objectes artístics o per a casos molt específics, no caldrien prestatgeries, sinó que només amb un ordinador, un mòbil, uns altaveus de qualitat, una pantalla i un llibre electrònic ho podries tenir tot a l'abast. Ara ja no ho crec. I no per motius nostàlgics com, per exemple, el plaer que genera l'olor i el tacte del paper. No. Ara penso que definitivament és el moment de guardar-ho tot per salvaguardar els continguts tal com estan ara. Almenys de moment, fins que no veiem com evolucionen les coses.

La primera raó és que la premissa que tot està a l'abast és mentida. No hi és tot, i cada cop més bona part del que hi ha és de pagament. Es pot donar la circumstància, de fet, que potser has comprat la mateixa pel·lícula en diversos formats que s'han anat quedant obsolets i, al final, l'hauràs d'acabar veient en una plataforma de pagament que en qualsevol moment la pot treure del catàleg. És cert que encara hi ha moltes coses d'accés lliure a internet, però el cercle es va tancant i si no ets un crac de la informàtica no és tan fàcil trobar el que busques amb la qualitat que busques.

La segona és que des de la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) o, més ben dit, des que les aplicacions d'IA han posat a l'abast de molta gent i de manera tan fàcil la manipulació de continguts, es podria donar el cas que en poc temps aquells continguts culturals originals siguin modificats de maneres tan perfectes i dissimulades que ja es perdi tot record de l'original. Mai com avui ha estat tan fàcil falsificar-ho tot, i això anirà a més en els pròxims anys, o mesos.

I la tercera és que la involució cultural que s'acosta pot fer desaparèixer moltes coses que fins ara donàvem per segures. No és cap ximpleria. Els de la motoserra no només es volen carregar l'aparell intern de l'estat, allò que el fa funcionar, que són els servidors públics que no es deuen a cap partit sinó a la ciutadania en el seu conjunt, sinó també els referents culturals que no s'adeqüen al que ells pensen. No és paranoia. Molts científics de molts àmbits, especialment els que tracten temes com el clima o la biomedicina, per exemple, han corregut a descarregar i guardar els estudis que tenien penjats en pàgines oficials del govern nord-americà perquè sabien, com ha passat en alguns casos, que serien retirats i posats fora de l'accés públic perquè no s'avenien a les noves teories del govern trumpista. Els arxius són el primer que es destrueix en una guerra, i l'objectiu últim és esborrar la memòria i el patrimoni de l'enemic. La cultura és patrimoni, és memòria compartida i, per tant, un objectiu a combatre o modificar pels que la volen adaptada als seus interessos.

Soc conscient de la meva deriva catastrofista –a casa em sento més tranquil·la si hi ha espelmes i una ràdio perquè, després del confinament, no em sorprendria gens una gran apagada elèctrica per qualsevol circumstància no prevista–, però, ara mateix, la combinació de la segona i la tercera raó, és a dir, la facilitat de manipular i falsificar i una ideologia que vol imposar el seu relat per sobre de les veritats científiques i culturals, em sembla especialment perillosa.

Per això, sense viure fora del món i gaudint també de les meravelles que encara ens dona l'entorn digital, crec que és el moment de salvaguardar, també a escala individual, tot el que es pugui de la cultura analògica, aparells de reproducció inclosos. És el moment, penso, d'atresorar aquelles coses que estimes. Pel que pugui ser.

la dolly va a la biblioteca

 

Caitlin Moran. Com es fa una noia. Traducció d'Anna Llisterri. Anagrama, 2015. P. 63.

com no s'ha de fer l'adaptació d'un llibre

EULÀLIA IGLESIAS
'Cómo se hace una chica': com no s'ha de fer l'adaptació d'un llibre
Ara
28|7|2021

 

La versió cinematogràfica de la novel·la de Catilin Moran simplifica i edulcora l'experiència d'una adolescent en la premsa musical

Direcció: Coky Giedroyc. Guió: Caitlin Moran a partir de la seva pròpia novel·la. 102 min. Regne Unit (2019). Amb Beanie Feldstein, Cleo i Dónal Finn.

 

En la seva novel·la semiautobiogràfica Com es fa una noia, Caitlin Moran s'endinsa en el món del rock a través del periodisme musical des d'una perspectiva inèdita: la d'una noia menor i de classe obrera. La mateixa autora en firma l'adaptació a la pantalla, que dirigeix Coky Giedroyc i protagonitza Beanie Feldstein, la coprotagonista de Superempollonas. Però, potser perquè volien arribar a un públic ampli, la pel·lícula prescindeix dels elements que fan punyent la novel·la, sobretot del to franc, desenfadat i irreverent que Moran utilitza per parlar de sexe o de créixer en una família pobra. I es decanta, en canvi, pel retrat entranyable, sentimental, simplista i alliçonador d'aquesta menor que comença una carrera com a precoç crítica de rock en una famosa revista.

Només cal fixar-se en l'inici. Al film, veiem la protagonista a la biblioteca de la qual és assídua perduda en les fantasies romàntiques pròpies d'una adolescent. La novel·la engega explicant com es masturba al llit amb el seu germà de sis anys al cantó. I així una mica amb tot. Fa especial ràbia que en la trajectòria com a periodista del personatge, que passa de la passió entregada d'una fan adolescent al cinisme suposadament enginyós d'una crítica destructiva, la pel·lícula prescindeixi del punt intermedi i clau de la novel·la: la possibilitat que una noia menor i de classe obrera conreï des de l'autoaprenentatge una opinió pròpia, feminista i raonada sobre el rock.

llibres dolents

Cuando un libro es malo y te resulta del todo insoportable, no estás libre de perderlo en algún lugar sin retorno. Hay abismos así. Y una desgracia puede padecerla cualquiera. Aunque salimos adelante. Esto nos conduce a un debate muy interesante: ¿qué se hace cuando cae en tus manos el libro equivocado, que nunca debió escribirse, pero que tú —que tampoco eres perfecto— cometiste el error de comprar? Primero hay que dirimir si continúas con la lectura hasta el final, pese a que desde las páginas iniciales escuchas ruidos raros, o si la abandonas sin más y te vas al bar, para reponerte. Todas las opciones son legítimas. Entiendo también al que afronta el esfuerzo titánico y llega a la última página. A veces hay que cultivar el sufrimiento, ya que puede llegar a ser una fuente de placer.

Cuando cierras el libro no se acaba, digamos, la rabia. Debes seguir afrontando decisiones difíciles. ¿Guardas el libro? ¿Lo pierdes? ¿Lo tiras a la basura? ¿Se lo regalas a tu cuñado? ¿Dejas que tu perra haga el trabajo sucio, como Joe Pesci en Uno de los nuestros? El debate hierve. Recuerdo que Umbral, apenas detectaba que el libro que tenía entre manos se derretía como un helado, de malo que era, se deshacía de él en la piscina. El fondo estaba infestado de cadáveres. Era un hermoso espectáculo. Tengo un amigo poeta, pobre como una rata, que ante la falta de piscina, incluso de bañera, proporcionaba a los libros malos destinos menos épicos. Una novela de un afamado autor murciano sostiene la persiana rota del salón. Puesto que mi amigo es pobre de solemnidad, el sofá se sostiene gracias a que una de sus patas es la Metafísica de Aristóteles, cuyas dimensiones de la edición carísima de Gredos —naturalmente robada— lo hacen perfecto para que el sofá esté recto. Ahora bien, si hay que referirse a un bello modo de matar libros, aunque sean buenos, yo me quedo con la clase que siempre demostró Carvalho en las novelas de Montalbán, al usar las grandes obras para encender la chimenea. Ahí es nada, un sueño de juventud nihilista, como cuando te imaginabas en el futuro prendiendo los Lucky Strike con billetes de veinte dólares.

No hay que hacer sino lo fácil, lo que a veces implica no hacer nada.

Juan Tallón. «Instrucciones para tratar con un libro». A: Mientras haya bares. Círculo de tiza, 2016. P. 257-259.

en primera persona

 

Caitlin Moran

Conversa amb Marta Salicrú

Caitlin Moran no en tenia prou amb ser la columnista més divertida, malparlada i autobiogràfica de la premsa anglesa, ni amb el seu assaig bestseller Cómo ser mujer (Anagrama, 2013) sinó que a més havia d’escriure també una novel·la esplèndida com és Com es fa una noia (Anagrama, 2015). Un llibre en una no-gaire-disfressada primera persona que parla de la seva infantesa en una família nombrosa de classe obrera, les seves primeres passes a la premsa musical i les seves aventures i desventures al llarg de la construcció de l’ésser conegut com a Caitlin Moran. Incorruptible amant del pop bonic i fan entusiasta de tot el que surti d’Escòcia, la periodista musical Marta Salicrú entrevista Caitlin Moran, una de les seves autores favorites.

9|5|2015

 

__________________

P.S.: Em diuen que el vídeo no es pot veure. Aneu aquí.

el somni de ser dolly wilde

XAVIER CORTADELLAS
El somni de ser Dolly Wilde
El PuntAvui
20|9|2015

Johanna Morrigan té aquella edat en què una noia viu pensant que només es té a ella mateixa. Massa jove, massa pobra, massa grassoneta i amb una família nombrosa problemes —econòmics i també estructurals, encara que aquests segons no comptin perquè Johanna és enormement positiva, tal com diu—. Si com es fa una noia fos realista com les novel·les de Dickens, a part de situar-se en el mateix tros de món un segle i mig més tard, tot duria a creure que acabaria potser no enfonsant-se, però sí defallint en la mediocritat on acabem sobrevivint quasi tots. Johanna viu a Wolverhampton, als Midlands Occidentals, més a prop de Birmingham que no de Londres, un lloc on la gent no és la gent fantàstica que somien totes les adolescents i no tan adolescents, sinó gent de carn i ossos, amb somnis estroncats i problemes. Sorprenentment, però també aparentment, Johanna triomfa. I amb prou facilitat, encara que hagi de canviar d'imatge i de nom —serà gòtica i es dirà Dolly Wilde— i encara que a favor seu tingui només les armes que tenim també a l'abast quasi tots: la intuïció, l'atreviment, la mentida, l'astúcia. I el talent de saber escriure amb la mateixa senzillesa amb què es couen unes croquetes.

Tots els que escrivim sabem que això últim és inversemblant. Però a Com es fa una noia, Caitlin Moran no s'interessa per les dificultats del món —això podem deixar-ho per a Pat Morrigan, el pare o per a Angie, la mare—, perquè aquesta novel·la és sobretot un bildungsroman, una novel·la de formació que ens explica l'aventura no ben bé triomfal de Johanna o Dolly Wilde, sinó el seu aprenentatge gràcies al fet que entra a formar part de la redacció d'una revista musical, a uns quants concerts, uns quants pubs, una mica de speed, un xic d'alcohol i, sobretot, sexe. Magistral, en aquest sentit, el fragment on ens descriu una nit sadomasoquista de Johanna, sense explicar-nos res de res.

El narrador té sempre el punt de vista de Johanna. El de la seva família gira al voltant d'ella, en una comèdia que pivota al voltant d'un únic punt geodèsic: uns bessons que encara no tenen nom; Lupin, un germà més petit que va desapareixent a mesura que la novel·la avança, una mare depressiva i tan inversemblantment absent de l'univers de la seva filla com el PP del diàleg. Moran la rescata en una conversa al final, suposo que per arrodonir l'aprenentatge de Johanna. Les úniques excepcions són Krissi, un germà un any més gran, que més enllà del menyspreu aparent és qui Johanna té més a prop, i un pare que beu massa i que, com tants i tants altres adults, no acaba d'entendre que la vida està sempre per sota de les expectatives que es marquen.

Caitlin Moran ha estat i és una columnista coneguda, té molta experiència a la televisió, més de 500.000 seguidors al Twitter. Potser és també per això que alguns crítics han qualificat aquesta novel·la de gamberra, de divertida i d'adorable. M'ha semblat, però, que és com aquella telesèrie de la qual tots acabem parlant. Àgil, entretinguda, divertida, fàcil com el comanament d'una tele. La modernitat va de bracet del que escriu Moran. És una novel·la de bon llegir, tan aparentment trencadora com la majoria d'aquests partits que es diuen d'esquerra. Què és la moda? Tot allò que passa ràpidament de moda.

Totes les picades d'ullet que trobem a Com es fa una noia permeten que els lectors s'hi identifiquin sense anar gaire a fons. Hi ha un antithatcherisme que fins i tot els que van votar Thatcher poden compartir. Un feminisme que es tradueix en un individualisme radical, d'aquell que agrada a tots els homes i que només pot indignar la feminista més casposa. Arreu trobem referències a actors de cinema i personatges de televisió ben coneguts a l'Anglaterra dels anys noranta. Quan Johanna ja és Dolly Wilde i treballa en una revista de música hi ha un devessall de cantants, de músics, de cançons, de grups i de gent que pul·lula en el món del pop i del rock. Molts els sonaran. Oh yeah!

 I ja acabo. Com tots nosaltres, naturalment, Johanna busca ser estimada. Aquesta novel·la ens explica com en va aprendre. Abans, uns quants tòpics. Han llegit mai o han vist mai en una pel·lícula algú que digués d'un altre que té "un membre viril inhumanament descomunal"? Però Com es fa una noia no acaba anant per aquí, hi ha també aquella tendresa acrítica que fa que els nostres siguin sempre els nostres, diguin què diguin o actuïn com actuïn, una tendresa que ens pot servir perquè acabem reconciliant-nos, si més no en part, amb aquest llibre i amb aquesta noia. Al capdavall, tots tenim els peus de fang. Ella semblava que els volia fer consistents a base de decibels de rock, de mamades i claus, i d'ampolles de Mad Dog 20/20. Un error més de l'adolescència. O potser és que això és tot el que ens passa mentre anem fent nostra la nostra vida.