l'insuportable pes de l'impostura

PERE CALONGE

L'insuportable pes de l'impostura

Exlibris

24|11|2000

 

El 9 de gener de 1993, Jean-Claude Romand va matar la seua dona, els seus dos fills menuts, el seus pares, i el gos que aquests tenien. Després, va prendre una quantitat considerable de barbitúrics caducats i va calar foc a la casa familiar on vivien a Prévessin, una petita localitat francesa a prop de la frontera amb Suïssa. Però els bombers van aconseguir rescatar-lo encara amb vida, i després d’un temps en coma es va recuperar.

En qüestió d’hores, els investigadors del cas descobriren estupefactes l’enorme farsa que Romand havia anat teixint al seu voltant: durant gairebé vint anys, havia aconseguit passar davant de tothom per un home d’èxit, doctor resident als millors hospitals de París, prestigiós investigador de l’Organització Mundial de la Salut, amic de científics i polítics famosos, amb un nivell de vida envejable, marit exemplar i millor pare de família. En un moment, però, tot havia caigut com un gran castell de naips i l’impostor quedava al descobert.

Assabentat del cas per la premsa, l’escriptor francés Emmanuel Carrère va enviar una carta a Romand per expressar-li la seua voluntat d’escriure un llibre sobre el seu cas: “El que vosté va fer no és per mi l’acte d’un criminal ordinari, tampoc el d’un boig, sinó el d’un home posat al límit per unes forces que el sobrepassen, i són aquestes forces terribles el que voldria mostrar en acció”.

El resultat de tot plegat és L’adversari, la reconstrucció minuciosa d’una vida turmentada. Un camí cap enrere, fins al moment mateix de l’inici d’un procés pel qual una mentida va a poc a poc apoderant-se d’un home més aviat gris i poruc fins a ocupar-lo per complet i anul·lar la seua autèntica personalitat. La intenció és mostrar la separació existent entre la imatge que donem de nosaltres mateixos davant la resta i allò que realment som; una separació de la qual Jean-Claude Romand no seria més que un cas extrem.

Per contar aquesta història, Carrère —autor fins el moment d’una desena de llibres— ha utilitzat una narració en 1a persona de la qual ell és, per tant, part integrant, i on no s’està d’expressar les seues percepcions i inquietuds: des de la carta que envia a l’assassí, fins a les trobades que manté amb alguns dels protagonistes del cas, però, sobretot, amb l’assistència al complicat judici acreditat per un periòdic.

Aquesta forma de narrar, per a l’autor la més honesta d’intentar ser objectiu, converteix L’adversari en un text difícilment classificable, més proper a una crònica que a una narració novel·lística a l’ús, i acomparat, també per les connexions temàtiques, amb el Truman Capote d’A sang freda. Una forma també de buscar la compassió del lector cap a Romand, mostrant que la seua història és humana; que ell mateix és humà i no un monstre, un espai on habitualment situem tot allò que no entenem o ens fa por.

En definitiva, doncs, un viatge reflexiu, seriós i sense estridències fins a les mateixes arrels del mal. Perquè aquest és al capdavall l’adversari al qual ha hagut d’enfrontar-se Romand tota la seua vida: un adversari que és ell mateix, i que és una immensa impostura de fatals conseqüències.

 

l'hangar dels arxius oblidats

LARA GÓMEZ RUIZ
L'hangar dels arxius oblidats
La Vanguardia
10|11|2024

En una nau industrial de Cervera reposen caixes que esperen ser obertes. No són unes caixes qualssevol. Guarden un important llegat literari i cultural del país: els arxius d'autors com ara Ana María Matute, Jaime Gil de Biedma o els germans Moix, Ana María i Terenci. A una part, totalment aleatòria, hi ha accedit La Vanguardia en exclusiva.

"L'ideal seria que fos en una institució pública i a l'abast de tothom", reconeix Javier Martín, director gerent de l'agència Carmen Balcells, encarregada dels drets d'aquests autors.

La directora literària Maribel Luque explica que el material forma part d'"arxius particulars que els hereus ens han demanat que guardem, amb la voluntat de trobar una institució que en garanteixi la difusió. Un dels somnis de Carmen Balcells es deia Barcelona Latinitatis Patria i tenia un objectiu molt clar: la protecció, conservació i difusió del patrimoni cultural, literari i intel·lectual dels autors".

El Ministeri de Cultura ja va adquirir el 2010 i el 2015 l'arxiu de Balcells, compost per cartes privades, esborranys, primeres edicions, fotografies i bibliografies d'autors com ara García Márquez, Cortázar o Vargas Llosa. També parteix de l'arxiu privat de l'agent literària amb els exemplars de la seva biblioteca personal, que compta amb dedicatòries dels autors i anotacions manuscrites. Un material que es va traspassar a l'Arxiu General de l'Administració, a Alcalá de Henares, i que no està, ara per ara, a l'abast del públic.

Són molts els que reclamen que, sota el paraigua del ministeri, els documents tornin a Barcelona, ciutat d'on van sortir i amb què tenen relació tant els escriptors com l'agent literària més important en llengua espanyola, que sempre va tenir el despatx a la capital catalana. On podrien anar? Un dels emplaçaments que es van estudiar al seu dia va ser la futura Biblioteca Provincial. "En el cas dels arxius dels autors que hem anomenat, també haurien de quedar-se a Barcelona", reclama Martín.

Ara mateix, estan en procés de valoració els arxius de Juan Marsé, que estan sent objecte de negociació de cara a l'adquisició per part del Ministeri de Cultura.

en llibertat condicional

L'assassí que va inspirar 'L'adversari', d'Emmanuel Carrère, surt de la presó en llibertat condicional

Arallegim

25|4|2019

Jean-Claude Romand, el fals metge que el 1993 va assassinar cinc membres de la seva família després enganyar-los sobre la seva vida durant 18 anys i al qual l'escriptor francès Emmanuel Carrère va immortalitzar a 'L'adversari', publicada en català a Empúries i en castellà a Anagrama, ha aconseguit aquest dijous la llibertat condicional.

L'aplicació d'aquesta decisió concedida pel Tribunal d'Apel·lació de Bourges, al centre de França, no és imminent, però tindrà lloc "durant els pròxims dies" després que Romand hagi passat més de 25 anys a la presó, segons ha explicat el seu advocat, Jean-Louis Abad.

Dos anys de vigilància electrònica i deu assistit i controlat

La Fiscalia ha assenyalat en un comunicat que, un cop alliberat, serà sotmès durant dos anys a vigilància electrònica i en els deu anys següents seguirà sota mesures d'"assistència i control". Romand, que actualment té 65 anys, va ser condemnat a cadena perpètua el 1996 per haver matat la seva dona, els seus dos fills i els seus pares, i podia optar a la llibertat condicional des del 2015, però la justícia havia desestimat fins ara la seva concessió.

El Tribunal d'Aplicació de les Penes de Châteauroux va destacar en concret el 8 de febrer que la seva sortida no podia garantir "un just equilibri entre el respecte dels interessos de la societat, els drets de les víctimes i la reinserció del condemnat", però Romand va recórrer aquesta decisió.

Un mentider professional

L'home havia fet creure a la seva família que era un prestigiós metge que treballava a Ginebra per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i finançava el seu nivell de vida amb els estalvis que el seu entorn li confiava perquè els invertís a Suïssa. La cadena de mentides va començar després de no presentar-se als exàmens de segon curs de medicina, i no va parar des de llavors. Mai va permetre que la seva dona contactés amb ell mentre era a la feina i passava la seva suposada jornada laboral en alguna cafeteria, alguna biblioteca, algun parc o el seu cotxe.

El 9 de gener de 1993, conscient que el seu engany estava a punt de ser desemmascarat, va cometre uns crims que van impactar a França. A Prévessin, el poble francès al costat de la frontera suïssa, on vivia, va matar primer la seva dona al domicili familiar colpejant-la amb un corró de pastar i posteriorment va disparar als seus dos fills, de cinc i set anys.

Després es va dirigir a casa dels seus pares, els quals també va assassinar. També va abatre el seu gos i va anar a París per buscar una antiga amant que des de feia temps li reclamava amb insistència els diners que li havia deixat. La va intentar assassinar, però les seves súpliques van fer que ho deixés córrer. El seu periple assassí va acabar a Prévessin, on va voler suïcidar-se ingerint barbitúrics i calant foc a casa seva. Els bombers el van trobar a dins de l'immoble, inconscient.

Carrère i ell es van comunicar per carta durant anys i es van veure en persona una vegada. El resultat d'aquests intercanvis i les conclusions del jutjat van donar com a resultat el llibre 'L'adversari', un èxit de vendes que traça la seva vida i intenta endinsar-se en les seves motivacions. La novel·la es va convertir en pel·lícula el 2002, dirigida per Nicole Garcia i interpretada per Daniel Auteil.

Quan trepitgi el carrer, segons la Fiscalia, Romand haurà de viure en un lloc autoritzat per la justícia i no entrar en contacte amb els afectats i la part civil. Entre altres requisits, el que fins ara ha sigut un dels presos més famosos de França tindrà vetada "tota comunicació mediàtica" sobre els crims pels quals va ser condemnat i s'ha de sotmetre als exàmens mèdics i tractaments que es considerin pertinents.

un tipus de mal lector

 

qüestió de vendes

 

Por alguna razón insondable, nos enzarzamos en una discusión sobre las ventas de los libros —de entre todos los temas posibles, tenía que ser ese—. Todos los aspirantes a escritores dicen cosas como: «¡No voy a transigir y escribir un libro que venda mucho!», ¡como si realmente pudieran elegir! Quizá existan unos cuantos libros, totalmente falsos, que se venden mucho, pero en general, creo que cada cual escribe lo mejor que puede. Un libro superventas necesita de un buen narrador, y un buen artesano. Un buen profesional nunca desdeñará la posibilidad de vender mucho como una prueba de su compromiso. No, se trata de distinguir varios enfoques, y varios tipos de escritura. Muchos grandes escritores como Dickens, Joyce, Trollope o Hemingway vendieron muchísimos libros, mientras que otros grandes escritores, como Virginia Woolf, apenas vendieron, o solo a veces y por casualidad —Los años se vendió muchísimo, pero no es su mejor libro—. Lo hacemos lo mejor que podemos y esperamos lo mejor, sabiendo que «lo mejor», en el caso de las ventas, es cuestión de suerte. Lo único que no tiene que ver con la suerte es aquello que nos exigimos, y cuán bien o mal cumplimos esas exigencias. 

 

May Sarton. Diario de una soledad. Traducció de Blanca Gago. Gallo Nero, 2021. P. 53. 

 

emmanuel carrère, l'art de la no ficció

DANIEL GASCÓN

Emmanuel Carrère: el horror, la locura y el arte de la no ficción

Letras Libres
5|9|2017

 

Desde hace dos décadas, Emmanuel Carrère (París, 1957) se dedica a escribir lo que él mismo denomina “un tipo peculiar de libros de no ficción”, donde “lo que hay en común es que hablan de situaciones y personajes reales. No hay reglas. No ficcionalizo. Y están escritos en primera persona”. Esa primera persona establece un tono inconfundible, que oscila entre lo confesional y lo irónico. También facilita otra de las características de estos libros: el relato de cómo se construye el artefacto literario. La non-fiction novel de Truman Capote es una influencia reconocida por el ganador de Premio FIL de este año, especialmente para El adversario, la primera de sus obras en esta línea. Pero en su búsqueda de la transparencia hay una crítica al autor de A sangre fría, que omitió en su libro su relación con los asesinos.

“Me gusta la pintura de paisajes, las naturalezas muertas, la pintura no figurativa, pero por encima de todo me gustan los retratos, y en mi terreno me considero una especie de retratista”, escribe Emmanuel Carrère en El Reino. En cierto sentido, son retratos los libros más logrados del autor: El adversario, sobre Jean-Claude Romand, un hombre que fingió que era médico y trabajador de la OMS durante casi veinte años, y que asesinó a toda su familia cuando el engaño estaba a punto de descubrirse, y Limónov, donde reconstruye la trayectoria del escritor y político ruso, que fue delincuente, vagabundo y mayordomo antes de convertirse en una estrella literaria en Francia, y más tarde en defensor de Serbia en la guerra de Yugoslavia, fundador del Partido Nacional Bolchevique y opositor de Putin. También hay retratos, y una descripción de la irrupción de la tragedia en forma de catástrofe natural y de enfermedad, en De vidas ajenas, donde habla de una familia que pierde a su hija en el tsunami de Indonesia y de la tarea de dos jueces que combaten las cláusulas abusivas de las entidades de crédito.

Carrère, descendiente por vía materna de una familia de exiliados rusos e hijo de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, es también cineasta y periodista y está influido por el psicoanálisis. Dice que a veces le gusta colocar sus rasgos en alguno de los personajes: esos retratos tienen algo de autorretrato. “No creo que puedas ponerte en el lugar de los otros. Y tampoco deberías. Lo único que puedes hacer es ocupar el tuyo, de forma tan completa como sea posible, y decir que intentas imaginar cómo es ser otra persona, pero decir que eres tú quien debería hacerlo”, ha declarado a The Paris Review. Un elemento frecuente de sus libros es que el narrador –intelectual, irónico y propenso al examen de sí mismo– es capaz de volverse loco y disfruta contemplando y mostrando la posibilidad de caer en esa locura. En ninguna de sus obras es más visible ese abismo neurótico que en Una novela rusa, donde el relato de una filmación en un lugar perdido de Rusia y de una investigación sobre su pasado familiar se mezcla con la descripción impúdica, metaliteraria y devastadora del final de una relación amorosa.

“No tengo un punto de vista ideológico, como otra gente que dice que la novela está muerta. Me gustan las novelas, las leo, pero creo que ya no escribiré ficción”, ha declarado Carrère. No cree que lo que escribe sea algo muy novedoso. Piensa que entronca con algunos de los autores que más le gustan: Montaigne, Sterne o Diderot. Esa escritura sobre lo real se puede ver en otros autores contemporáneos franceses, como Jean Echenoz, autor de Correr, sobre Emil Zatopek, o Relámpagos, sobre Nikola Tesla. Carrère ha dicho: “Recuerdo que una vez hablé de eso con Jean Echenoz. Él decía: ahora, en este momento de mi vida, no tengo apetito de ficción. Respondí: yo tampoco. Lo que es extraño es que, cuando estás convencido de que sigues tus impulsos más íntimos y eres muy fiel a ti mismo, levantas la cabeza y descubres que estás haciendo lo mismo que todos los demás”. Uno de los problemas de ese tipo de literatura es cómo afecta a los demás. Ese es uno de los temas centrales de Una novela rusa: “hice las peores cosas que puede hacer un escritor y produje las peores consecuencias”, ha declarado. “Pienso que, como regla general, no deberías hacer daño a la gente. Es una regla que transgredo. Con ese libro, hice daño a gente y sabía de antemano que iba a ser así. Pero eso no significa que esté en contra de la regla: creo en esa regla, aunque no la respetara esa vez”. O, como ha dicho alguna vez: “No me comporto especialmente bien, pero soy una persona muy moral”.

En algunos sentidos su trayectoria recuerda a la de Javier Cercas: como el autor de Soldados de Salamina, Carrère era un narrador de obras ligeras, algo kafkianas y posmodernas que a mitad de carrera cambió de estilo. Pero Carrère no dice que estos libros de no ficción sean novelas y está menos interesado en aspectos sociológicos o en el análisis de los símbolos de la historia reciente de un país –la preocupación central de Cercas desde Soldados de Salamina–. Su literatura es más psicológica y más impredecible: los elementos comunes de sus libros se combinan con un aspecto imprevisible y provocador en la elección de los temas y en la forma de combinarlos. “Debe tener algo que está lejos de mí, debe exigir un movimiento hacia algo que me resulta ajeno –me dijo en una entrevista de 2013, cuando le pregunté cómo elegía el tema de sus libros–. Por otro lado, debe haber algo común, algo que puede estar oculto: tengo que encontrar por qué me fascina algo tan alejado.”

Limónov, que quizá sea su obra maestra junto a El adversario, le permitía escribir sobre un personaje refractario a las ideas de democracia y derechos humanos, contar algunos de los acontecimientos centrales de la segunda mitad del siglo xx, como la guerra de Yugoslavia o la desintegración de la URSS y describir cierta cultura underground. El Reino era una exploración autobiográfica –el abismo al que Carrère se asomaba es el de la religión católica–, una indagación histórica y periodística sobre los primeros tiempos del cristianismo, un relato de aventuras y una reflexión sobre el poder de las ideas.

El comienzo del libro es la crónica de una conversión, y resulta curioso compararlo con Sumisión, donde Michel Houellebecq cuenta la historia de un profesor que abraza el islam. A comienzos de los años noventa, Carrère se hizo cristiano. Iba a misa todos los días, convenció a su pareja –que había conseguido escapar a una estricta y traumática educación católica– para casarse por la iglesia, dio un nombre cristiano a su hijo, era partidario de la interpretación literal de la Biblia y escribió dieciocho cuadernos de anotaciones sobre el evangelio de san Juan. Después abandonó la fe, como quien se cura de una enfermedad, y regresó a una especie de agnosticismo.

El grueso de El Reino es una investigación en torno a los primeros tiempos del cristianismo, a partir de la reconstrucción de las andanzas san Pablo y de san Lucas, el médico griego fascinado por el mundo judío que se convierte en evangelista y en cronista de los hechos de los apóstoles. Al igual que en otras obras del autor, lo que se cuenta es cómo se escribe un libro: el texto que está escribiendo Carrère, y los textos que escribió Lucas. Hay un momento en el que el autor se lanza a imaginar lo que ocurre a sus personajes durante dos años. Carrère se siente cerca de Lucas: un extranjero, con una mente más atenta al detalle concreto que a la distinción teológica, y también un escritor que emplea distintas fuentes para construir su relato.

Entre las cualidades de Carrère se encuentran el dominio de la narración, también palpable en El bigote o Una semana en la nieve, dos novelas anteriores publicadas por Anagrama; el afán por conocer y contar a los demás; y una visión inquietante y levemente paranoica que hace pensar en su admirado (y biografiado) Philip K. Dick. En libros como Limónov o El Reino se ve a un escritor confiado en la potencia de su prosa, en que lo que dice va a atrapar el interés del lector, por arbitrario que parezca. Se mueve bien en las distancias cortas, como muestra la estupenda recopilación Il est avantageux d’aller ou voir, una suerte de autobiografía donde incluye textos sobre el mundo ruso, críticas de autores como Truman Capote y Janet Malcolm, el diario de dos meses dedicados a leer a Balzac, el relato de una fracasada entrevista con Catherine Deneuve o nueve crónicas sobre las relaciones entre hombres y mujeres.

En Carrère, la seriedad documental no está reñida con el humor, lo lúdico y la capacidad de incorporar los accidentes a su narración: quizá, como ha escrito Fernando Trueba, para hacer una obra maestra convenga distraerse un poco. Gradúa los elementos principales con los que parecen secundarios, y juega con las digresiones, como cuando dice que se ha dado cuenta de que en cualquier discusión los únicos argumentos válidos son los argumentos ad hominem, o las interrupciones y las conexiones inesperadas. La reflexión sobre el retrato a partir de un cuadro de Rogier van der Weyden que muestra a san Lucas y a la Virgen en El Reino antecede a la descripción de un vídeo porno que Carrère ve decenas de veces, antes de enviárselo a su pareja, que diagnostica: “En principio, y lo divertido es que da la impresión de que ni siquiera te das cuenta de ello, es algo completamente sociológico. Si esta chica te gusta tanto es porque en tus fantasías la concibes como una burguesa extraviada entre las proletarias del porno”. Uno de los placeres de leerlo es ver cómo acaba recogiendo hilos y procedimientos discursivos que lanza de manera aparentemente gratuita: el lector asiste a una extraña combinación de rigor y descaro, a un despliegue de exhibicionismo, curiosidad, ambición y destreza casi siempre fascinante y vertiginoso, donde los errores son a menudo tan admirables como los triunfos.

ha d'estar perquí

Tengo un cúmulo de libros tan variados, tan recalcitrantes a cualquier intento de orden, que cuando quiero consultar uno que sé que tengo no consigo encontrarlo, y me veo obligado a tomárlo en préstamo en la London Library...

 

T.S. Eliot citat a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció de Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

 

els premis

«Veig que un correligionari meu ha guanyat un premi literari gros. Veig, també, que al jurat hi ha la periodista radiofònica que el convida sovint al seu programa, un exprofessor seu a la universitat, la companya del mitjà on escriuen plegats, el company de l'escola on ensenyen a escriure plegats i una llibretera que el celebra a tort i a dret, plogui, nevi o faci calor —escrigui peces memorables o pamflets sense suc ni bruc. Tot això ho veig, però, perquè ho enllista un altre correligionari en una xarxa social. Presenta una constel·lació de la ignomínia, a la manera d'aquelles estructures que de tant en tant es descobreixen, trames de poder muntades entre banquers, polítics, policies i presidents de clubs esportius. Fa de bon pensar que el denunciant es va presentar al premi i que, un cop sabut el veredicte, la rancúnia el rosega per dins. La impotència.

M'espero, que es publiqui el llibre.

No demano que me l'envïin. El compro: si l'he pagat i no m'agrada, el podré criticar sense escrúpol del deute que neix d'un obsequi. O podré callar tranquil·lament.

El text és bo. Per tant, res a dir sobre el sistema mafiós que l'ha premiat. Han afegit una obra de qualitat al corpus literari del país. Lluny d'això, no és cap secret que el caient habitual sigui el d'organitzar-se veladament (inconscientment és impossible) per protegir-se, ajudar-se, promocionar-se els uns als altres. Se'n diu família i és una estructura més vella que els camins. Segur que el rancuniós en té una, de família. Una organització que, en aquest cas, no ha pogut imposar un candidat. Dit d'una altra manera, si el ressentit hi va presentar una obra a concurs, es va equivocar de casa.

Cada família és una minestra de codis d'honor, de sobreentesos en la mudesa de les habitacions i dels passadissos. Pregunta a una família si opera mafiosament i sempre et diran que no, que això ho fan els altres: és la prova que totes escombren cap a casa. És, pel cas que descric, el fanguet burgès, aquella xarxeta de dons i de contradons que només es pot expressar amb diminutius, la coseta de la llei del silenci. Passa, però, que la paraula màfia baixa massa prenyada d'història —com la paraula família— i, per tant, més valdria dir-ne grup d'afinitat, que sona més net, prou xiroi, menys familiarment mafiós.

Si no fos per tantes evidències, l'únic problema que hi arribaria a veure, en tot plegat, és quan certa família literària premia un nyap i el vol fer passar per un producte excel·lent. Una família, això és un nom, ha de tenir sentit del ridícul. En cas contrari, el sobrenom l'esperarà a la primera cantonada i després tot seran plors.»

 

Adrià Pujol Cruells. I si : especulacions sobre llenguatge i literatura. Arcàdia, 2022. P. 28-30.

un milió de llibres

JORDI NADAL
Un milió de llibres
La Vanguardia
31|10|2024

La Fira del Llibre de Frankfurt, a la qual assisteixo des del 1985, és la més gran del món, encara que la covid l'ha disminuïda moltíssim. Avui és només una ombra del que va ser, però manté el seu caràcter extraordinari. Tornes després d'un bany de propostes tan magnífic com cosmopolita i ho fas amb una doble sensació. D'una banda, et sents intimidat per tant de talent, poder, diners i coneixement que s'articula al voltant de la indústria del llibre. De l'altra, tornes amb una humilitat renovada i, al mateix temps, absolutament estimulat en veure com el coneixement és apreciat i difós. És com un antic medicament que combinava un calmant i un estimulant.

Quan a la fira algun col·lega t'anuncia amb grandiloqüència: "He contractat el llibre de l'any", és difícil no somriure. Aquesta afirmació se sol rebre amb una dosi saníssima d'escepticisme. La raó? Cada any s'hi presenten un milió de títols nous. Què vol dir "el llibre de l'any"? El més venut? El més desitjat? El que canvia la història de la humanitat?

La veritat és que el llibre més venut rares vegades canvia la història de la humanitat. Potser canvia el compte d'explotació de l'editorial que l'edita, que no és poc, però cal reconèixer que és presumptuós pensar que canvies el món amb les coses que fas. Això només està a l'abast de molt poca gent. És bonic intentar-ho, però cal ser conscients de la nostra dimensió i del paper que interpretem en aquest vast escenari anomenat vida.

La concentració dels grans grups editorials és prodigiosa i pot intimidar, però només si et deixes. El secret és no fer-ho, perquè el talent en l'edició és com David contra Goliat, llibre a llibre. Resulta que els vaixells grans de vegades entren molt lents als ports, mentre que les embarcacions petites, més àgils, amarren ràpid i s'arriba abans al restaurant a menjar-se un arròs amb gambes.

Després d'assistir molts anys a la fira, és impressionant veure la magnitud de l'edició asiàtica, la concentració bestial als Estats Units, la no menys imponent als països clau d'Europa, i la immensitat del sector de les editorials de llibres d'educació. Perquè, encara que sigui fer anar l'aigua al meu molí, cal dir-ho: on hi ha bona edició, hi ha bon coneixement. I viceversa.

Viatjar a la fira és una manera d'aprendre i sentir-te viu. Un gran editor deia sobre les fires: "L'absent sempre hi perd". Viure és proposar, viure és lluitar, viure és defensar-se...I no em puc imaginar un negoci més estimulant i enriquidor que el del llibre. Editar és avançar.

l'assassinat considerat com a art recreable

DAVID CASTILLO
L'assassinat considerat com a art recreable
La República
10|10|2020

Segurament deuen recordar la vella història del suposat metge Jean-Claude Romand que el 1993 va assassinar tota la seva família: dona, fills i pares i, després, amb una mala punteria escandalosa, va fallar en l'intent de suïcidi. L'escriptor Emmanuel Carrère, en una emulació de l'A sang freda, es va posar en la pell de Truman Capote per recrear el judici i també la personalitat d'un mentider compulsiu, que ni era metge ni res del que aparentava des de l'adolescència, quan va començar a ser víctima dels seus deliris, molt a l'estil del nostre país, on tothom maquilla el currículum com si això importés a algú. Una façana heroica té molta acceptació en els temps més avorrits de la història.

L'èxit de L'adversari, fa més de vint anys, va provocar una sèrie de novel·les similars de Carrère i altres escriptors com el gairebé pornogràfic Karl Ove Knausgard —que, a més, és guapo de cara— o Javier Cercas, que s'ha fet un fart de vendre arreu les seves novel·les reportatge. En aquests vint anys, Carrère ens ha parlat sobre el seu avi matern d'origen rus, de morts, de pobresa, de pederastes i de la seva immersió en el en el catolicisme en la extraordinària El regne, totes a Anagrama.

Fa exactament vint anys que el segell d'Herralde va presentar aquesta traducció de Marta Marfany a la col·lecció que aleshores coeditava amb Empúries. Ha plogut molt, però les conductes estranyes són a l'ordre del dia, i l'intimisme entre lector i autor s'ha consolidat com una tendència. En realitat, no ho és gens, perquè des de l'Ilíada, passant pel Quixot, Proust i els americans del nou periodisme, aquesta narrativa sobre fets reals —tal com la denomina Jordi Amat en el pròleg de l'edició actual— es manté vigent. No exclusivament en la novel·la, sinó en gairebé tots els gèneres literaris, incloent-t'hi el periodisme. Ficció i realitat són les dues cares de la mateixa moneda perquè és la imaginació i la mentalitat de cadascú el que condiciona el que pensa i escriu. És la sopa d'all. El que no ho és, en el cas de Carrère, i del mateix Cercas, són les bones històries que proposen i, en definitiva, la seva manera de redactar-les i d'establir complicitats amb els lectors.

Aquí radica l'èxit, com sempre, de la comunicació de l'artista amb el món. Sense Carrère, o sense Capote, els assassins no haurien passat de la crònica periodística d'unes patologies no detectades fins a l'irremeiable. De fet, si fossin en una sèrie de novel·la negra provinent de la crònica de successos, també els compararíem.

Emmanuel Carrère juga amb la comoditat en aquesta no distància entre emissor i receptor. M'agradaria saber l'opinió que en té el botxí Romand, que l'any passat va sortir en llibertat condicional.

 

autobiografia

No obstante, la biblioteca está allí, como un testigo. Desde su mecedora, no alcanza a leer las leyendas de cada lomo, pero a la mayoría de los libros los reconoce por el color o el formato o la encuadernación o el logotipo o también (y en eso es un experto) por sus signos de senectud. No se levanta a confirmar sus presunciones. Más bien le gusta adivinar, y si no acierta, bah, no pasa nada. Es la única gimnasia que le queda. Como un testigo. Aparte de los diccionarios, hay libros que nunca ha abierto (no son muchos), aunque en su momento los compró con la sana intención de leerlos, pero no les había llegado el turno, siguen haciendo cola. A veces pensaba que quizá en las vacaciones, pero en las vacaciones lo llamaban para cursos de verano, aquí o allá, y de nuevo a preparar textos, clases, seminarios, además de las valijas. Así y todo, siempre le había robado alguna horita al sueño para leer sin esquemas previos. Al fin de cuentas, la biblioteca es su verdadera autobiografía. Aquí y allá asoman libros que han estado ligados a algún hecho o a algún sentimiento, decisivos o triviales, de su vida. Nunca se decidió a colocar sus miles de volúmenes por orden alfabético de autores, de manera que si lo aluden es desde el caos...

Mario Benedetti. «El invierno propio». A: Buzón de tiempo. Alfaguara, 1999.

de cara a la paret

 

Font: Jordi Unclu Garrot @UncluGarrot

 

un gran bluf

 

Lourdes Domínguez. Emmanuel Carrère: “Experimentar compassió i excusar algú són dues coses diferents". Avui, 26|10|2000.

 

notes sobre l' ulisses, de joyce

 

INSTRUCCIONES DE USO

En primer lugar, apoye el libro sobre una superficie firme para no tener que sostener en la mano esta novela mastodóntica mientras lee, pues estamos hablando de un libro de mil quinientas páginas, que pesa como el plomo y puede producir daños en las articulaciones. Antes de comenzar tome la reseña que se adjunta sujetándola entre el dedo pulgar y el índice, retire estas páginas que hablan de «la obra en prosa más grande de este siglo» y se refieren a su autor como «el Homero de nuestra época», rásguelas y arrójelas a la papelera para evitar que esta publicidad estridente y exagerada despierte en usted unas expectativas irreales, absurdas. A continuación siéntese en un fauteuil (porque leer esta novela le llevará su tiempo), ármese de paciencia, recuerde que ha de ser ecuánime en sus juicios (porque se va a enfadar) y póngase manos a la obra.

GÉNERO

¿Una novela? No, nada de eso. Es más bien un aquelarre de la inteligencia, un gigantesco capricho, una grandiosa Noche de Walpurgis, una obra genuinamente cerebral. Una película montada a patir de situaciones, de estados psíquicos, que discurre a toda velocidad, a un ritmo endiablado, cruzando como una centella los misteriosos paisajes del alma, llena de detalles geniales e ingeniosos, con una fuerza arrebatadora, una ocasión para poner en duda absolutamente todo, para pensarse las cosas dos y hasta tres veces, suma, mezcla y cruce de todas sensaciones, una orgía psicológica, un relato con una técnica innovadora que nos permite ver la realidad a cámara lenta, congelar el movimiento de los átomos que se agitan sin cesar. Un tarantela del inconsciente, un cúmulo de pensamientos encadenados que giran en furioso remolino, arrastrando consigo todo lo que se cruza en su camino, lo más sutil y lo más banal, lo fantástico y lo freudiano, la teología y la pornografía, el lirismo y la zafiedad de un cochero; un caos que no es fruto de un sueño descabellado, que no ha sido concebido por un cerebro como el de Rimbaud, ofuscado, demoníaco, ebrio de alcohol, sino por el de un intelectual agudo, irónico, incluso cínico, que lo utiliza como un instrumento para reflejar la complejidad de la existencia. El lector está expuesto a toda clase de estímulos. Unas veces deja escapar un grito de alegría, otras se enfada, se deprime, se cansa o siente que le zarandean para que se despierte. Al final acaba tan mareado como quien se pasa diez horas subido a un carrusel o escucha música sin parar, el deslumbrante sonido de las flautas, la percusión más machacona o el ritmo imparable de una banda de jazz; así es la prosa de James Joyce, música con palabras, música moderna, una de las más refinadas orgías lingüísticas que nadie haya emprendido jamás en ninguna lengua. Hay algo heroico en este libro, que, por otra parte, no deja de ser una parodia del arte y de la literatura. En suma, un auténtico aquelarre, una misa negra en la que el diablo se burla de nosotros imitando al Espíritu Santo, haciéndose el inocente; algo único, irrepetible, rabiosamente actual.

[...]  En realidad, cualquier comparación que se establezca supone un problema, porque estamos ante un fenómeno único, James Joyce es un hito en la historia de la literatura sin vínculos ni con el pasado ni con el presente. Y, al no emparejarse con nadie, es muy probable que no engendre descendencia. [...] Una obra para la que no es tan importante crear un mundo literario como alumbrar un nuevo lenguaje. Sea como sea, nadie puede negar que este libro, un capricho genial, seguirá siendo una rareza sin relación alguna con el resto de la novelística, el único modo de que llegase a tener un efecto fructífero. Con el paso del tiempo terminará ocupando el lugar que se merece, pero nunca se desprenderá de ese misterioso hermetismo que lo elevará y lo convertirá en una obra venerable. En cualquier caso, pido desde hoy respeto para esta novela apasionada, provocadora e inigualable. ¡Respeto, respeto para James Joyce!

 

Stefan Zweig. «Notas sobre Ulises, de Joyce». A: Encuentros con libros. Traducció de Roberto Bravo de la Varga. Acantilado, 2020. P. 228.

ser important és anar a una biblioteca

ANNA GUITART
Ser important és anar a una biblioteca
Arallegim
26|10|2024

 L'escola del meu fill no para de donar-me motius per pensar que no n'hauríem pogut triar cap de millor per a ell. L'última vegada que ho vaig pensar va ser a la reunió d'inici de curs (aquella que és tan necessària com eterna), quan van parlar de les activitats previstes durant l'any. Una de les que van explicar amb més il·lusió va ser la visita que faran a la biblioteca del barri. Aprofitaran per fer el carnet a tots els nens que no el tinguin, i la mestra explicava la il·lusió que els fa tenir-lo. Encara va anar més enllà i va afegir, amb un gran somriure, que el carnet els fa sentir importants. Ah, quina meravella, pensar que ser important és estar acreditat com a usuari d'una biblioteca! És un missatge molt poderós, aquest que destil·la la visita.

Hi he tornat a pensar llegint Biblioteques públiques, un llibre que l'escocesa Ali Smith va publicar el 2015, però que tot just ara surt traduït al català per Dolors Udina a Raig Verd. El llibre recull dotze contes de l'autora, molt bons, però té una particularitat: mentre l'escrivia, Smith es va adonar que estaven tancant moltes biblioteques públiques al Regne Unit. Al llibre, explica que en molt poques setmanes, 42 biblioteques havien viscut l'amenaça de tancament o de transmissió a voluntaris, i va calcular que, segons l'estadística, entre el període en què havia començat a escriure el llibre i el moment que el publiqués, la xifra pujaria a mil. A partir d'aquesta constatació, va començar a preguntar a la gent del seu voltant, coneguda i desconeguda, què pensaven de les biblioteques públiques, i va recollir les seves respostes en una mena de capítols curts que s'intercalen amb els contes (que, per cert, no passen en biblioteques, però giren al voltant de la llengua, l'escriptura o la lectura). Un d'aquests capítols em va fer pensar en la relació dels nens amb el carnet de la biblioteca, perquè Smith recull el testimoni de la poeta Sophie Mayer, que ha escrit un llibre sobre les heroïnes de la televisió contemporània. Una de les escollides és la Buffy Caçavampirs, i destaca que una de les armes que utilitza per mantenir a ratlla els vampirs és, precisament, un carnet de biblioteca. Quan Smith li va preguntar pel carnet com a arma, Mayer va ser contundent: "Les biblioteques salven el món, i tant, però fora del mode narratiu de l'heroisme: a través de l'acció contemplativa, anònimament i col·lectivament". Aquesta idea de col·lectivitat és recurrent en altres respostes, que parlen de biblioteques com a espais de llibertat, democràtics, que permeten, per exemple, l'accés lliure a la tecnologia. Un espai necessari per als més pobres, isolats i menys capaços de la nostra societat, que Richard Popple afirma que són els més perjudicats pels tancaments de biblioteques. Aquests espais també funcionen com a punt de trobada i de socialització, i alguns dels testimonis en parlen fins i tot com un lloc de protecció. M'ha agradat especialment la tendresa amb què l'escriptora Miriam Toews explica com va veure, per casualitat, la seva mare adormint-se al sol a la butaca d'una biblioteca. Sense que fos la seva idea inicial, Ali Smith acaba fent un homenatge a les biblioteques públiques, molt pertinent ara que acaben de celebrar el seu dia internacional. Valorem-les, cuidem-les i celebrem-les, nosaltres, també: traiem el nostre carnet de biblioteca de la cartera, i sentim-nos importants.

____________

P.S.: Aquí i aquí, hi trobareu el parell de fragments de Biblioteques públiques, de l'Ali Smith que us vaig penjar fa uns dies. Un és el de la Miriam Toews, precisament.

l'adversari

L'adversari
Emmanuel Carrère

No surts d'aquest llibre igual que hi has entrat. No tornes a ser la mateixa persona, després de llegir com algú és capaç d'enganyar, durant molts anys, tot el seu entorn, fent-se passar per qui no és i demostrant fins a quin punt la realitat supera sempre la ficció, perquè la ficció és una forma de sinopsi. Que pot créixer i devorar-te.

Però, a més, Carrère desenvolupa un jo cronista, no protagonista, que observa i analitza el que exposa des d'una presumpta honestedat impossible, perquè la literatura sempre és una escenificació.

Llucia Ramis. 50 llibres que m'han canviat la vida. Il·lustracions de Julio Fuentes. Bruguera, 2020. P. 40.