la brillant mirada literària de miranda july a la maduresa femenina

XAVIER ALIAGA
‘De quatre grapes’, la brillant mirada literària de Miranda July a la maduresa femenina
El Temps
19|7|2025

Es pot fer una novel·la àcida i irònica, destralera fins i tot, i alhora profundament humana, sobre una qüestió tan delicada i íntima com els canvis de tot tipus, incloent-hi la relació amb el desig, que afronten les dones en arribar a l’edat madura? La resposta ens la proporciona l’artista, cineasta i escriptora Miranda July en una novel·la exemplar pel que té d’exercici literari brillant i, al mateix temps, de revelador treball d’observació. De quatre grapes és el tipus de novel·la que dones i homes haurien de llegir.

Passa amb les novel·les que obrin la ment i inciten a la reflexió. Mentre llegia De quatre grapes, la novel·la de Miranda July, tenia la sensació d’haver-me perdut moltes coses, de tindre en el meu bagatge lector i intel·lectual un buit descomunal atribuïble a un fet que sols havia considerat des d’un punt de vista teòric, el desequilibri entre la literatura produïda per homes i la que ens ha arribat de la mà de les dones. Això darrer vull que s’entenga: no crec en la «literatura femenina», una etiqueta que sembla convidar a la lectura privativa de les dones o, a tot estirar, de les persones no binàries.

Crec en les històries. En la manera de contar-les. I el problema rau en el fet que no hem tingut suficient accés a les històries contades pel cinquanta per cent de la humanitat. Aquesta és una disfunció que té conseqüències. Per anar a un exemple cèlebre i entenedor, durant anys hem viscut amb els personatges d’un escriptor indefugible com Philip Roth, algú que mai no va tindre la voluntat de fer una literatura sensible amb els desitjos de les dones, però molt prolífic a l’hora d’explicar el desig masculí, sense embuts ni obturadors. «He tractat de no fer concessions en retratar cadascun d’aquells homes com són, com es comporta cadascú, excitat, estimulat, famolenc en les urpes del fervor carnal i enfrontant la varietat de dilemes ètics i psicològics que suposen les exigències del desig», deia en una entrevista. Hi ha una novel·la de Roth simptomàtica en aquest sentit, El teatre d’en Sabbath (1995), al voltant d’un titellaire adúlter, puter i profundament egoista, Mickey Sabbath, algú que adora Drenka, una amant d’origen croat terriblement complaent i que posseeix uns grans pits que fan embogir el protagonista. El somni humit de qualsevol mascle madur.

Llegint July pensava en Roth, però no per casualitat. Perquè del que senten els homes en l’edat madura i els seus desitjos hem llegit molt, però mai no havia caigut a les meves mans una novel·la com De quatre grapes. Almenys, no escrita així, amb aquell desacomplexament, aquella naturalitat i acidesa. Aquella capacitat d’observació. Es pot fer una novel·la intel·ligent i estupenda sobre la perimenopausa? Passeu i llegiu.

La maduresa de l’artista

Fins i tot a una icona indie com la multidisciplinària Miranda July, nascuda Miranda Jennifer Grossinger en Barre, Vermont, l’any 1974, arriba un moment en què se li deu fer bola contemplar les espelmes de la tortada d’aniversari. Això és el que li passa a la seua protagonista, una artista relativament rellevant, de quaranta-cinc anys, que un dia decideix emprendre un viatge solitari en cotxe de Los Angeles a Nova York, durant tres setmanes, per replantejar-se coses sobre la seua vida i el seu matrimoni. Una coneixença a l’inici del camí, en un motel, canviarà el sentit físic del viatge, però no el que suposa d’autoexploració personal.

La novel·la no parteix de cap catarsi. La protagonista és una dona vital que, a més d’un treball creatiu, té un marit, Harris, amb qui té una relació cordial i sexualment plena, algú que no és dibuixat com el mascle egoista i insensible que podríem esperar. Harris i ella tenen una adorable criatura en comú, Sam, de qui la protagonista assegura que no té encara la sexualitat definida i a qui es refereix amb llenguatge no binari.

Tot és raonablement satisfactori. Ella, tanmateix, experimenta un problema d’identitat, un neguit que l'empenta a fer alguna cosa diferent. Un malestar intern que té a veure amb l’aparició dels primers símptomes de la menopausa, l’anomenada perimenopausa, un salt existencial al buit que la fa entrar en pànic per la quantitat d’hipoteques que comporta, com ara els canvis físics i la disminució del desig sexual. Una tempesta hormonal a partir de la qual «només vindrien coses dolentes».

Com a rerefons, el precedent d’una àvia que havia saltat per una finestra a quaranta-cinc anys. «No va poder suportar que perdia l’atractiu», contava el pare de la protagonista. En aquest context agitat, ella coneix algú més jove que, inesperadament, li puja la libido fins a extrems estratosfèrics. La diferència d’edat és, tanmateix, «la meva primera experiència de ser massa gran». Es desperta la consciència de viure un moment clau, de cruïlla: «Si aquesta edat, quaranta-cinc anys, resultava ser la meitat de la meva vida, llavors aquest moment d’ara mateix n’era el centre exacte. Un cos puja, arriba a un punt àlgid i després baixa, però al punt àlgid, al cim, s’hi està perfectament immòbil un moment».

Amb aquests materials de partida, July construeix una història espaterrant per moments, quasi sempre destralera, amenitzada per uns diàlegs punyents i ocurrents, amb una narració conduïda per una protagonista amb trets hipsters, que podria formar part perfectament d’un capítol de Portlandia, la sèrie que ironitzava sobre la comunitat indie nord-americana. De fet, l’escriptora i cineasta apareixia en algun capítol d'aquesta sèrie interpretant-se a ella mateixa. 

Aquesta capacitat autoparòdica guia la novel·la, produeix episodis hilarants on la sexualitat intensa i desfermada de la criatura literària parida per July és exposada sense circumloquis, amb una exposició de la intimitat aclaparadora, amb escenes que trituren els convencionalismes i el que podem pensar que és una connexió íntima entre dues persones, on participen homes però també dones i persones no binàries. Alhora, De quatre grapes és una exploració intel·ligentíssima sobre les relacions de parella, sobre com capgirar les crisis, fins i tot amb fills pel mig, amb una mirada de gran angular, de «codi obert», sense dramatismes ni lliçons. Partint d’una base que condiciona les relacions heterosexuals, la dessincronització que suposa en la gràfica que els estrògens agafen la rampa de baixada mentre la testosterona es manté invariable al llarg de tota la vida dels homes. «Tu temps tot el temps del món, però jo estic a punt de morir-me aquí, en aquesta casa!», li dirà en algun moment la protagonista al seu marit. 

Deixarem ací els esquers al voltant d’una novel·la que sosté de manera prodigiosa el ritme al llarg de més de 400 pàgines administrades amb una saviesa narrativa molt poc habitual. Un text, d’una altra banda, magníficament traduït al català per Bel Olid. Si de cas cal afegir que July no es llança a contar la història únicament des de l’observació o l’experiència personal: com es dedueix dels agraïments a un bon grapat de metgesses de diverses especialitats, tot i el to sorneguer, De quatre grapes fa servir una bastida teòrica rigorosa, amb la qual la història, tot i els seus tocs d’excentricitat, els seus personatges ancorats a la mentalitat de l’Amèrica liberal que mai no votaria Trump, té una projecció col·lectiva, ens serveix per entendre millor el món. O, per ser més exactes, si el lector és un home, com és el cas de qui signa aquest text, l’altra meitat del món.

rachel cusk vs. natalie portman

 

RIGOBERTA CABELLO
Rachel Cusk vs. Natalie Portman
Abril
5|9|2026

A falta de xafarderies i facècies en la tornada al curs literari espanyol, m'estic alimentant d'un culebró internacional que té molt entretinguts el món del cine i el del llibre. No sé si heu llegit mai Rachel Cusk. A mi m'agrada, tot i que l'última novel·la que Libros del Asteroide, l'editorial que publica la seva obra a España, va editar al nostre país, Desfile, no em va acabar de convèncer, però sobre gustos no hi ha res escrit, sobretot en això dels llibres, ¿oi? De qui segur que ho sabeu tot, o gairebé tot, és de Natalie Portman, sí, sí, l'actriu, la que va guanyar un Oscar per Cigne negre, quina pel·lícula més desagradable, Déu meu. Doncs bé, resulta que la protagonista de Life of M, la nova novel·la de Cusk, publicada als Estats Units i el Regne Unit el passat 25 d'agost, té una semblança força sospitosa amb Portman.

La M del llibre és una estrella de cine famosa des de petita i una de les cares més reconeixibles de la seva generació. Fins aquí, tot bé, però la polèmica ha esclatat quan els que ja han llegit la novel·la han començat a detectar coincidències amb la trajectòria de Portman massa evidents, fins i tot tractant-se d'una obra de ficció. La història de la novel·la comença quan una escriptora s'acosta a la misteriosa M per proposar-li escriure les seves memòries i l'actriu accepta, i li permet accedir a la seva vida i a les seves intimitats perquè pugui treballar lliurement. La relació entre totes dues és el centre de la trama d'un llibre que encara trigarem un temps a poder llegir a Espanya, ja que Libros del Asteroide treballa en la traducció al castellà, que publicarà l'any que ve (en català, Cusk forma part del catàleg de Les Hores).

El cas és que Cusk i Portman ja es coneixien, i la intèrpret fins i tot havia dit públicament que admirava l'escriptora. No obstant, fonts pròximes a l'actriu diuen que no ha col·laborat en Life of M ni ha donat autorització perquè Cusk utilitzés la seva vida com a material literari. Continuarem llegint i informant.

tenir cura de les biblioteques

paraula de traductora

 

 

RAB Ràdio 

28|6|2025 

Parlem amb Bel Olid, escriptora i traductora, sobre la seva feina portant al català l’última novel·la de Miranda July, De Quatre Grapes. Un llibre punyent i fresc que explora temes com la sexualitat, el desig, la menopausa i el pas del temps, amb una veu única i provocadora.

gabinets de lectura

MARTA VIVES MASDEU
Gabinets de lectura, els clubs de lectors "especialitzats" que s'obren pas a Catalunya
3Cat
8|8|2026

Els clubs de lectura estan de moda. Ho constaten les dades: a les biblioteques de la demarcació de Barcelona, per exemple, s'ha passat dels 10.500 inscrits l'any 2016 als 20.500 de l'any passat. Hi ha una variant, però, que va més enllà dels clubs de lectura on els assistents paguen entrada. Són els anomenats gabinets de lectura.

És una fórmula freqüent en països com França, Alemanya i els Estats Units i a casa nostra cada vegada se'n fan més, tot i que no és habitual.

Més enllà de les presentacions de llibres (sovint novetats editorials) o dels clubs de lectura organitzats per llibreries i biblioteques on l'autor, a vegades, cobra per la seva participació, els gabinets de lectura busquen enfortir el vincle del lector amb una obra a través de l'expertesa de les persones convidades, que cobren.

Marta Ramoneda, llibretera de La Central i coordinadora de gabinets de lectura des del 2008, explica que "posar un preu" és una manera de donar valor a l'experiència i a tots els participants, des de l'autor al traductor, passant pel distribuïdor o el llibreter.

Hi coincideix l'escriptor Sergi Pàmies, que creu que el fet que l'entrada s'hagi de pagar acaba sent garant d'assistència i "compromís del lector".

La tria de lectures més sofisticades, una de les claus

És important distingir els gabinets dels actes promocionals d'un llibre. En el cas dels gabinets de lectura, els continguts van més enllà i no estan vinculats necessàriament amb l'actualitat.

Marta Ramoneda explica que es poden tractar "llibres clàssics, d'autors morts, obres publicades fa anys i potser també alguna novetat". I destaca la importància de la selecció de les lectures triades pels coordinadors del grup: "És important que no siguin llibres evidents. És a dir, llibres als quals per un mateix, potser, no s'hi arribaria", destaca.

Sergi Pàmies afegeix una diferència clau entre els gabinets i els clubs de lectura.

"Els clubs de lectura són una excusa per, a través dels llibres, parlar d'altres coses, mentre que els gabinets estan més especialitzats en la dèria lectora."

Una cultura lectora en creixement a Catalunya

La Central és una de les llibreries més veteranes en gabinets de lectura a Barcelona. És un cas força excepcional en l'ecosistema literari català. Sergi Pàmies explica que a Catalunya, tot i que hi ha subvencions i ajudes, és molt difícil que l'autor acabi cobrant, com passa en països com Alemanya i els EUA, on els escriptors fan fins i tot gires cobrant per fer lectures o trobades amb els lectors.

Pàmies considera que aquest escenari és "absolutament impossible" a casa nostra, perquè assegura que "no hi ha cap mena de prestigi de la lectura, dels escriptors, dels editors".

En aquest sentit també s'ha expressat la professora i traductora nord-americana Mary Ann Newman, que assenyala un altre exemple d'èxit de prescripció lectora a Nova York. Es tracta del pòdcast de la ràdio pública WNYC Studios "All of it", a càrrec de la periodista Alison Stewart, que cada mes fa llegir un llibre.

En col·laboració amb la New York Public Library, els lectors poden aconseguir el llibre recomanat. El dia del club de lectura, la periodista entrevista l'autor en un espai de l'emissora i també hi ha un acte musical relacionat amb l'autor i el llibre.

Les xifres creixents dels clubs de lectura a Catalunya deixen lloc per a l'esperança. Sergi Pàmies assegura que els gabinets de lectura no són incompatibles amb els clubs de lectura ni amb les presentacions i que "està bé que se'n facin i que convisquin". Perquè totes les activitats ajuden a fomentar la prescripció, la comunitat i l'afició lectora.

no és ella, soc jo

FRANCESC BON
Miranda July: A cuatro patas
Al blog: Un libro al día
25|3|2025

No descartemos que yo no me haya enterado de nada. No basta con abordar la lectura de una novela con buena actitud, en que esta se mantenga hasta un punto lo bastante alto para superar esa cuota personal (hago esos cálculos) del cuarenta y pico por ciento del volumen en que decides que ya hemos llegado demasiado lejos para abandonar ahora. Con alguna reticencia, en especial aquella que surge de los excesos críticos, aquella relacionada con algún premio literario en USA del cual pensabas que debías fiarte. Incluso espoleado por su inclusión en un lugar muy alto en una lista de esas en las que suelo creer a pies juntillas.

Incluso así, la sensación que me ha dejado A cuatro patas solo puedo describirla como una profunda decepción. En especial, porque las expectativas de ese primer tramo del libro han quedado evaporadas de forma, para mí, dramática, conforme he avanzado en su lectura y ya no digamos al finalizar la novela. Momento en que me he preguntado algo parecido a de qué ha ido esto o tanto rollo para llegar aquí.

La novela configura una especie de mosaico de piezas triangulares con un vértice en común: una artista de mediana edad (entiendo que una escultora o algo así, a lo largo de todo el libro no sabremos ni siquiera su nombre) que está casada con Harris, vinculado a la industria musical, en lo que parece una apacible vida de clase media norteamericana, junto a Sam, su hije (la inclusión a ultranza del género neutro a la hora de referirse a Sam ha llegado a ponerme nervioso, y de hecho aún no entiendo ni ese hecho ni su papel como personaje). Un día decide acogerse a un pretexto profesional para tomar el coche y cruzar el país para llegar a New York, una experiencia que desea abordar aunque nunca ha estado tanto tiempo, tres semanas, separada de su familia. En una de las primeras paradas de su trayecto conoce a Davey, un joven empleado de una empresa de alquiler de vehículos, cuya esposa Claire es decoradora y acepta un estrafalario encargo, decorar por veinte mil dólares la habitación de motel en que la protagonista se hospeda una noche, aunque nuestra protagonista decidirá permanecer ahí y detener su trayecto, convirtiendo la habitación en un lugar de encuentros furtivos llenos de deseo y pasión que nunca llegan a culminar. Se supone que ese viaje debe representar una huida, como un consuelo o un divertimento, quizás una aventura. Pero ella continua queriendo a su marido, y llegamos a saber que el parto fue una experiencia traumática, también que sus experiencias sexuales se han repartido entre los dos sexos, que tiene una amiga, Jordi, siempre dispuesta al otro lado del teléfono para que comparta sus experiencias, sus reflexiones, sus inseguridades.

Y ya está: al margen de cómo afecta a su matrimonio lo que ha supuesto esa experiencia efimera, a partir de ahí solo disponemos de una errática reflexión personal salpicada de escenas sexuales explícitas que se supone que tienen que representar en todo momento su ejercicio de la libertad personal, su actitud despreocupada hacia el sexo como ejercicio de liberación  —aunque alguna escena roce lo meramente inconcebible— y una serie de prerrogativas que he sido incapaz de descodificar. Se ha obsesionado con Davey, o con el concepto de todo aquello que se prometieron postergar y nunca ha sido consumado. Y en medio de ese desquiciado embrollo, ha dinamitado su relación. 

¿Qué pretende Miranda July que hagamos con todo eso? Cierro el libro y todo se me ha escapado. Seré yo, seguro.

més que clubs de lectura

SERGI PÀMIES
Més que clubs de lectura
La Vanguardia
31|7|2026

Diu la llegenda que el primer club de lectura el van fundar, a l'Anglaterra del segle XIX, un grup de dones que van decidir reunir-se i, al marge d'interferències masculines, comentar i llegir llibres que les convidessin a parlar d'altres coses. Això explica que actualment les instigadores, usuàries i prosèlites de la lectura en grup siguin més les dones que els homes. És més: hi ha qui sospita que els homes addictes als clubs de lectura no sempre tenen intencions literàries. Aquestes intencions no són forçosament criticables. Que una activitat tan íntima i solitària com la lectura necessiti ser compartida pot ser el símptoma d'un legítim desig de socialització o de rebel·lió contra les inèrcies de solitud que tant promou la vida moderna.

Amb l'expansió dels mitjans de comunicació de masses i d'internet, la lectura compartida va viure una esplendor inimaginable. El cas més conegut és el del club de lectura d'Oprah Winfrey, a la televisió, que assegurava als autors prescrits pel programa de Winfrey l'accés a l'Olimp dels més venuts, llegits i comentats. Els països que, a diferència del nostre, no han desprestigiat rabiosament la lectura, no es limiten als clubs i permeten als autors connectar amb els lectors, multiplicar els circuits de vendes i signatures i enfortir la pròpia economia amb lectures en públic per les quals cobren entrada.

Aquí el més semblant és quan una biblioteca, una llibreria o una associació convida un autor a un club de lectura. En principi, se li agraeix la presència amb uns honoraris que, massa sovint, funcionen com la xarxa de Rodalies (una dada: aquest any he participat en quatre clubs de lectura i només me n'han pagat un). Fa uns dies, un conegut que viatja regularment als EUA m'explicava que, amb dos mesos d'antelació, havia comprat les entrades per assistir a una lectura de l'autor de bestsellers Daniel Silva organitzada amb la logística d'una gira de grup de rock. Els preus oscil·len entre els 36 dòlars (mínim) i els 68 (entrada vip amb dret a un exemplar signat i una salutació personal de l'autor). A Catalunya, les llibreries i les biblioteques mantenen unes xarxes de militància més pròpies d'un circuit de supervivència que de plenitud. Les bones intencions i els principis compensen les tragicòmiques inèrcies burocràtiques i les ineptituds del sistema. Aquest espai d'entusiasme permet que, a més dels clubs de lectura amb majoria de dones, emergeixi una nova variant: els gabinets de lectura. Aquí els autors o els especialistes convidats cobren uns honoraris (modestos però segurs) i, a més a més, els assistents (majoritàriament dones) paguen una quota d'inscripció (un abonament per cinc sessions, 75 euros). ¿És el símptoma d'un canvi per progressar o la confirmació del fracàs del sistema anterior?

de quatre grapes no és la millor novel·la de l'any

CARMEN LÓPEZ

‘A cuatro patas’ no es la mejor novela del año, pero Miranda July tiene a todos hablando de ella

elDiario.es

17|7|2025

La nueva novela de Miranda July A cuatro patas, que Random House acaba de publicar en castellano y Angle Editorial en catalán con el título De quatre grapes, ha dividido a la comunidad lectora. De momento, el debate se ha dado sobre todo en el mundo anglosajón (en inglés se publicó el año pasado), pero el número de críticas, tanto buenas como malas, que se pueden leer en las redes españolas crece a buen ritmo. Por ahora, ha conseguido un 3,47 sobre 5 en la red social Goodreads, propiedad de Amazon, que sirve como buen medidor de popularidad.

Las alabanzas hiperbólicas de medios respetados como The New York Times, que la ha catalogado como “la primera gran novela sobre la perimenopausia”, o The New Yorker, que la escogió como la mejor del año, han avivado la discusión. ¿Es realmente para tanto? ¿Es “un puñetazo en el estómago” como dijeron en LitHub? ¿Es un libro ‘necesario’ (si es que alguno lo es)? Quienes han firmado las reseñas tienen sus razones, conocimientos y experiencia para definir la novela de una u otra manera, pero eso no significa que tenga la verdad absoluta y, cómo no, se puede discrepar. De hecho, es deseable.

Hay dos perspectivas desde las que analizar la novela: la forma y el contenido. ¿Es A cuatro patas un libro excelente en cuanto a técnica? No tanto, pero es correcta. Traducida al castellano por Luis Murillo Fort y al catalán por Bel Olid Báez, contiene algunas frases dignas de subrayar, pero también otras que se podrían haber eliminado (las casi 400 páginas deberían haber sido 200). El arco de ciertos personajes no es demasiado coherente, la presencia de otros no tiene demasiado sentido y hay ciertos fallos de rácord, pero no es para tirarla a la basura por estar mal escrita. La autora no solo ha logrado una voz única, divertida y perspicaz, sino que ha construido un universo propio a lo largo de su carrera. Puede que sus películas, sus performances o sus textos no gusten a todo el mundo, pero solo ella puede hacerlos así.

Sin embargo, lo verdaderamente interesante del libro es el contenido. De entrada,el planteamiento de A cuatro patas no es enrevesado: la protagonista acaba de cumplir 45 años, está casada, tiene une hije (género no binario) de siete años y es una artista medianamente conocida. Para darse un capricho por su cumpleaños, decide atravesar el país en coche, desde Los Ángeles a Nueva York: durante seis días conducirá ocho horas por jornada hasta llegar a Manhattan, donde ha reservado una habitación en el hotel Carlyle. Estará fuera de casa dos semanas y media.

Pero cuando se para a echar gasolina en Monrovia, una pequeña ciudad a pocos kilómetros de su casa, el plan se va al garete. El deseo por un joven al que conoce por casualidad hace que reserve una habitación en un motelucho, la redecore a su gusto y se replantee su existencia. Hasta aquí un recorrido por la trama del libro con piruetas para evitar los spoilers.

Fantasías y levantamiento de pesas

Por supuesto, July no ha escrito una novela tan anodina como parece en su resumen, sino que ha escrito una historia con múltiples capas. Una de las más controvertidas pero esencial es la de la sexualidad. El relato de la protagonista no escatima en detalles: cómo y las veces que se masturba, cuáles son sus fantasías, cómo es el cuerpo de sus amantes, qué posturas practican, cuánta es la intensidad de sus orgasmos. Hay fluidos corporales, órganos que se dilatan, escenas perturbadoras con orina y tampones sin aplicador de plástico (lo más extraño es que la protagonista no usa copa menstrual o compresas de tela) y juguetes sexuales de colores. No es porno ni erotismo, es sexo sin metáforas.

Algunas de las críticas más ácidas que le han hecho a July son al respecto de estos pasajes. Por excesivos y porque parece que son las pulsiones sexuales las que dirigen los pasos de la protagonista. Ella vive con su marido Harris en una bonita casa residencial junto a su hije Sam, y desde fuera parecen la representación de la familia normativa feliz. Pero el matrimonio duerme separado (hay sitio de sobra en su residencia) y mantienen relaciones sexuales una vez a la semana a costa del esfuerzo de ella, que no tiene ninguna gana. La protagonista solo alcanza el clímax gracias a las fantasías con las que aliña esos encuentros y la masturbación, una situación que cambia al salir de su rutina y crear esa ‘habitación propia’ donde se permite explorar nuevos deseos y posibilidades vitales. Es decir: está en el ecuador de su vida (en teoría, porque no sabe cuándo puede terminar) y hace balance.

Pero es al volver a casa cuando la protagonista encuentra —o más bien le dan— una explicación más o menos racional a lo que le sucede: las hormonas. No podía obviar esa realidad al indagar en la vida íntima de una mujer cisgénero de mediana edad en el mundo occidental. A partir de ahí se obsesiona con gráficos que muestran un cataclismo descendente de la libido a partir de los 45 años, se apunta al gimnasio y entrevista a sus amigas al respecto de su experiencia en ese tránsito biológico en ese cuarto del motel decorado a su antojo. Es decir, sigue las instrucciones que cada día reciben las mujeres (en las redes sociales, en las revistas, en la consulta del ginecólogo, en los anuncios publicitarios, en el gimnasio, allá a donde vayan) que están en su misma situación: ejercicios de fuerza para mantener la masa muscular y cuidar los huesos, terapia de reemplazo hormonal (TRH) para el insomnio y los sofocos, ayuda psicológica. Si hasta hace unos años la menopausia era tabú, de un tiempo a esta parte la explicación para todo es la perimenopausia.

Miranda, Miranda, Miranda

La protagonista de A cuatro patas no tiene nombre pero podría llamarse Miranda, de apellido July. Las similitudes entre la autora y el personaje son obvias: July también es madre de una persona no binaria llamada Hopper, a quien ha criado con su marido en la misma casa aunque ya no eran pareja. Tiene una novia, baila delante de la cámara y sube los vídeos a Internet y tiene 51 años, como la protagonista cuando termina la novela. Ella dice que es ficción cuando le preguntan —todo el rato—, al igual que Lena Dunham insiste en que solo el 5% de lo que sucede en su última serie Too Much (Netflix) es autobiográfico.

El término autoficción aún tiene —pese a las excesivas vueltas que se le ha dado al asunto— algo de peyorativo, en especial cuando se trata de obras firmadas por mujeres. Pero July, que es muy lista, ha aprovechado para sacarle más partido aún a su novela e impulsar otros aspectos de su trabajo. En su cuenta de Substack (donde tiene más de 50.000 suscritos) habla con sus lectoras, comparte experiencias y desmenuza detalles de su vida cotidiana. El 7 de julio, por poner un ejemplo, animó a sus seguidores a escribir sus metas semanales en la sección de comentarios y explicó que los suyos eran: “terminar este ensayo sobre archivos y terminar de prepararlos para M., avanzar con los planos de la casa, mantenerme activa, conectar plenamente con el niño, seguir tomando notas de mis asuntos internos y hacer algo ‘gratis’ fuera de casa”. Miranda siendo Miranda, especial y a ratos insoportable. Además, la adaptación de la novela a la televisión ya está aprobada.

Han pasado casi 20 años desde que publicó en España su primer libro de relatos Nadie es más de aquí que tú (Seix Barral, 2009), diez de su primera novela El primer hombre malo (Random House, 2015) y casi 15 desde el experimento de no ficción que realizó junto a la fotógrafa Brigitte Sire Te elige (Seix Barral 2012), que la editorial Comisura acaba de reeditar. Su primer largometraje Tú, yo y todos los demás ganó el Premio Especial del Jurado en el Festival de Sundance 2005 y la Cámara de Oro en el Festival de Cannes, algunas de sus obras forman parte de la exposición permanente del MOMA de San Francisco y formó parte de la serie Portlandia, una joya de la ironía audiovisual que alguna plataforma de streaming debería rescatar.

Se trata de un recorrido rápido y superficial por su trayectoria porque uno más detallado requiere un artículo aparte. Para quienes no hayan transitado por el universo de July solo hay una recomendación acertada: escojan cualquiera de sus trabajos –su última novela, mismamente– y disfruten de ese placer inofensivo pero jugoso de pillarle un poco de tirria.

 

això rai!

 

de tres en tres

 

dona en crisi

ALOMA RODRÍGUEZ
Miranda July: un ácido retrato de la crisis de la mujer madura
El Mundo
29|7|2025

La protagonista y narradora de la novela más reciente de la escritora, cineasta y artista Miranda July (Vermont, 1974) es una artista medio famosa, madre de un hije (Sam, 7 años, género no binario), con un matrimonio funcional y aséptico —cada uno en su habitación, sexo una vez a la semana y todo, posturas incluidas, más bien programado—. La protagonista, que no tiene nombre, está en el momento en que debería ocurrírsele algo para un nuevo proyecto. Tiene además 45 años, o sea, la mitad del camino, siendo optimistas.

De pronto, recibe una cantidad de dinero inesperada (20.000 dólares) de una marca a cambio de una frase suya sobre masturbación y decide invertirlos en un viaje en coche a Nueva York, que planea cuidadosamente con su marido, Harris, productor musical. A ella le motiva la estancia en el hotel Carlyle (icono del lujo, la historia y la cultura de Manhattan) y ver a sus amigos neoyorquinos —esos con los que se manda selfis desnuda, aunque cada vez se complique más dar con un ángulo favorecedor—.

En cuanto a lo de hacer el viaje en coche, la razón está en algo que dice su marido en una fiesta, sobre tipos de personalidades, conductores y aparcadores: "El Conductor es capaz de mantener la concentración y el compromiso incluso cuando la vida es aburrida. No necesita que le aplaudan por cada nimiedad: le hace feliz acariciar a un perro o pasar un rato con su hijo, y eso le basta. Pues bien, este tipo de persona puede hacer largos trayectos en coche". Veamos, el otro tipo: "Por el contrario, el Aparcador necesita de una tarea discreta que parezca irrealizable, algo que exija la máxima concentración y que pueda ser motivo para el aplauso [...] El resto del tiempo se aburre como una ostra y se siente básicamente... decepcionado".

Sexo que no es sólo sexo

Por supuesto, Harris está hablando de su matrimonio: le atribuye a ella personalidad de "Aparcador", y ella, por su parte, quiere demostrar que puede ser "Conductor". Se empeña y su plan se tuerce a pocos kilómetros de su casa, en un pueblo donde para a echar gasolina y una cosa lleva a otra y acaba pasando las dos semanas y media previstas para el viaje a Nueva York allí. Se aloja en la habitación de un hotel y se gasta todo el dinero en reformarla (queda muy bien, a juzgar por los comentarios de quienes la ven). Estamos aún en el primer tercio de la novela, que se divide en cuatro partes.

El centro de A cuatro patas es el sexo, a veces en su versión libre de fluidos, el deseo. A la protagonista creada por July le preocupa haber perdido el deseo y luego, cuando su ginecóloga le hable de la perimenopausia, usará el nombre científico, libido. Abre ahí una especie de ensayo dentro de la novela que se compone sobre todo de entrevistas con mujeres de diferente condición sexual sobre el asunto. Piensa que si con la menopausia se va a acabar el deseo, las mujeres deberían poder darse un atracón final. Ella se tomará el remedio por su cuenta en una escena genial donde por fin da a la cama de la habitación reformada el uso para el que la pensó, aunque lo haga con una pareja totalmente inesperada.

El sexo es el centro, pero el sexo no es sólo sexo; el sexo es algo así como la batalla contra la muerte y el paso del tiempo, que es lo que de verdad le preocupa a la protagonista de la novela. El personaje resulta antipático, absolutamente frívolo en el mal sentido de la palabra, egoísta, narcisista, etc., etc. Vamos, la protagonista es lo que se dice una petarda. Pero no quiere parecer otra cosa que lo que es, comparte sus deseos, sus impulsos mezquinos, ridículos y patéticos: no hay dobleces con ella.

La apuntalan, además, algunos hechos trágicos, como el suicidio de su abuela y su tía, según el padre de la protagonista, porque no soportaban la idea de envejecer. Reflexionando sobre esto ella descubrirá que quizá en esa aparente frivolidad había algo más profundo: la insatisfacción vital, digamos. Otro episodio traumático es el nacimiento de su Sam, quien nació con tres gramos de sangre en sus venas y pasó varios meses en la UCI entre la vida y la muerte.

¿Un final feliz?

A cuatro patas despliega muchos temas (la maternidad, la relación con los padres, las expectativas, el mundo del arte, el baile como expresión de libertad, la sexualidad, la biología femenina, etc., etc.), pero la descomposición de la pareja y lo agotadora que resulta la rutina destacan entre todos, aunque también la búsqueda de nuevos modos de ser familia o las partes de uno mismo que no llegan a mostrarse a la pareja son muy importantes.

Entre las virtudes de la novela está que resulta muy divertida, también cargante por momentos, es alocada y disparatada y alguna trama parece más funcional que otra cosa (como la de la estrella del pop Arkanda). Hay mucho sexo, real e imaginario, a solas y en compañía, entre mujeres, entre hombres, entre un hombre y una mujer... así en lo demás: el libro tiene algo de excesivo y un poco torrencial, es el modo que July ha elegido para contar una crisis vital.

"Todo el mundo piensa que el estilo perrito es muy vulnerable -dijo Jordi [la mejor amiga de la protagonista, su confidente y cómplice]-, pero en realidad es la postura más estable. Como una mesa. Es difícil que te tiren cuando estás a cuatro patas". Cuatro años después del primer intento, la protagonista acude por fin a Nueva York, en avión porque ya no tiene que demostrarle nada a nadie, sobre todo no a sí misma, y ahí deja July a su criatura, caminando tranquila hacia una lectura de la novela que finalmente escribió. Final feliz.

bones truites amb mals ous

MIQUEL BONET
‘El joc del silenci’ i ‘Crispetes de matinada’: bones truites amb mals ous
Quadern | El País
18|7|2026

A casa hem decidit, d’un temps ençà, que més val fer la truita d’aubergínia amb quatre ous bons, de rovell color safrà, que amb sis de dolents, d’aquests que ponen gallines mecàniques nodrides amb subproductes de piscifactoria. Sabem, però, que aquest compromís qualitatiu no és majoritari i que moltes famílies s’estimen més tirar de la dotzena barata de supermercat, a dos euros i mig, que costa arribar a final de mes quan hi ha boques per alimentar.

Amb la literatura passa una cosa semblant. És bo que hi hagi al mercat productes de consum massiu, per a gent amb poques ganes d’invertir recursos (temps, perquè en diners costen el mateix) en novel·les ecològicament sostenibles. De tant en tant, per sortir del pas, no passa res per menjar malament. I aquí és quan entra el factor de la tècnica. Un bon coc o coquessa domèstic sap com treure partit d’uns ingredients de baixa qualitat, adotzenats, per construir elaboracions competents i, fins i tot, èxits de públic.

És la impressió que m’ha fet la lectura de dos dels darrers best-sellers de la literatura catalana: El joc del silenci de Gil Pratsobrerroca i Crispetes de matinada de Regina Rodríguez Sirvent. He acceptat el repte de llegir-los com una comesa patriòtica de servei públic, i perquè penso que una literatura popular amb capacitat de penetració és la base de la piràmide de tot sistema cultural homologable.

Les dues novel·les comparteixen, a banda d’haver venut milers d’exemplars (recordo que Joaquim M. Puyal, a les transmissions del Barça, sempre deia, amb un deix d’ironia amarga, que “l’èxit no es discuteix”), poques coses, si no és un clar biaix de confirmació: hom hi troba exactament el que s’espera. Comencem per El joc del silenci, un llibre avalat a la faixa promocional per Jordi Basté, amb tota la càrrega tràgica que això desprèn. La novel·la, per a sorpresa de ningú, està horriblement escrita. Ofèn amb una sintaxi d’estudiant d’ESO enganxat a un vàper, fa servir de manera insultant possessius i preposicions i mostra una precisió lèxica més que vacil·lant: preocupa que, en molts casos, l’autor no sàpiga què volen dir les paraules que fa servir.

Amb tot, això és relativament greu. Pitjor és que la trama sigui un refregit de temes i situacions vistes en telesè­ries de Netflix i que el desenvolupament de l’acció sigui un seguit de fets increïbles que no em veig amb cor de detallar per falta d’espai i per no reviure el ridícul. El lleu rerefons és la tesi infantiloide que no dir-se la veritat crea monstres i pot destruir una família. No hi ha res més. En un principi pots pensar en un retrat mig satíric d’uns personatges cretins, però, a poc a poc, la buidor novel·lística s’imposa. I no passaria res si l’esquematisme de profunditat psicològica d’aquests personatges anés a favor d’una tensió dramàtica sòlida, però tampoc és el cas.

Ara em direu: però no havies insinuat que El joc del silenci era una bona truita? I tindreu raó: malgrat la baixa qualitat dels ous usats, hi ha una perícia tècnica en la confecció del text que la converteix en un estirapàgines competent. La majoria de trucs són el vademècum del guionista, com un disseny calculat dels set-ups i els pay-offs o una gestió canònica del gir inesperat de guió i el cliffhanger. Tot plegat dona com a resultat la novel·la perfecta per a imbècils. I això no és res dolent. A mi, com al lector català mitjà, m’encanta què em tractin d’imbècil si és consentit. I el gran mèrit d’El joc del silenci és establir aquest pacte de manera honesta.

Crispetes de matinada és un best-seller que va per una altra banda. És evident que Rodríguez Sirvent té un estil literari, gosaria dir, fins i tot consolidat. El que les bibliotecàries i els editors llepats en diuen “una veu”, amb un treball sobre el llenguatge meritori. No es pot dir que sigui una mala novel·la. Ara bé, llegir el que l’autora fa amb aquesta veu també és una experiència lectora que es pot fer pesada i inclús desagradable. Sirvent domina el diàleg lleuger i és més o menys capaç de mantenir l’interès de la trama, tot i recórrer al tema suat de la jove que es vol fer escriptora. Però planteja un sistema narratiu senzillot i de profunditat limitada, una juxtaposició d’escenes quotidianes i d’anecdotari destinada a un públic concret de senyores que projecten nostàlgia sobre la vida despreocupada i frívola de la seva joventut.

A diferència d’El joc del silenci, on l’absència d’una veu narrativa singular fa que oblidis la novel·la al cap de mitja hora, la truita de Sirvent, tot i ben feta, pateix de tot el contrari: hi ha un excés d’estil i d’agradar-se a un mateix que converteix Crispetes de matinada en una cançó de Manel de 500 pàgines (quin malson). A les primeres cent pot ser que ja estiguis fastiguejat de tanta frescor, joie de vivre i problemes del Primer Món. Una verborrea vàcua que, fins i tot, pot fer que valoris més la concisió i l’anar per feina matusser de Pratsobrerroca.

 

una habitació de motel pròpia

CARMEN PÉREZ
Una habitación de motel pròpia
Núvol
19|8|2025

Hi ha llibres que et mostren altres vides i hi ha llibres que et fan qüestionar la teva. De quatre grapes (Angle Editorial), l’última novel·la de l’escriptora, directora de cinema i performer, Miranda July, és dels segons. 

En aquesta obra, com a totes les anteriors, July s’endinsa en un personatge que es pregunta què és real i què no, fins a on ens pot portar la imaginació —a través dels somnis, la fantasia o l’art— i quan hem de tornar al món material. La majoria dels personatges de la seva primera pel·lícula, Me and You and Everybody We Know (2005), s’endinsen vertiginosament en el somni i el joc. «Allò real va i ve i no és gaire interessant», aconsella una terapeuta a la seva primera novel·la, The First Bad Man (2015). La protagonista de De quatre grapes, de nom desconegut però que ben podria dir-se Miranda July, ha d’anar més enllà de la fantasia per descobrir que el sentit de la vida es troba a un altre lloc: en coses tan reals i tangibles com el tacte d’un amant o l’abraçada d’uni filli. «Les fantasies estan molt bé fins a una certa edat. Llavors has de viure experiències o et tornes boja», diu una amant veterana.

A De quatre grapes la protagonista és una artista semi-famosa de quaranta-cinc anys que viu en una zona residencial de Los Angeles amb el marit i li filli. En una revisió rutinària a la ginecòloga, pren consciència de l’inici de la perimenopausa i, abans que arribi «la mort» que, en aquest cas, és la pèrdua del desig, comença a qüestionar-se la vida fins aleshores. Fent una esmena a la totalitat a la frase «no es pot tenir tot el que es desitja però es pot desitjar tot el que es desitja», que la protagonista atribueix a Simone de Beauvoir, inicia una mena de road trip amb l’epicentre en una habitació de motel per explorar el seu desig sexual i creatiu però, per fer-ho, haurà de posar en qüestió totes les institucions que fins aleshores mantenien la seva vida: el matrimoni, la família, la maternitat i la feina.

Si Virginia Woolf escrivia a Una habitació pròpia que «la llibertat intel·lectual depèn de les coses materials. La poesia depèn de la llibertat intel·lectual. I les dones sempre han estat pobres». Ara, cent anys després, July ens diu des de la seva habitació de motel que la llibertat sexual depèn de les coses materials. El plaer depèn de la llibertat sexual. I les dones ja estan fartes de ser pobres.

De quatre grapes, coronada per The New York Times com «la primera gran novel·la sobre la perimenopausa», no deixa de ser una altra història sobre la crisi de la mitjana edat. El que la fa extraordinària no és ni la forma ni el tema sinó la capacitat de July de compartir les pors, els dubtes, els desitjos i la sexualitat de la protagonista amb una transparència i franquesa que no estem acostumades a tenir-les ni amb les nostres millors amigues ni tampoc, molts cops, amb nosaltres mateixes. I aquesta és la grandesa d’aquesta obra: mentre la història ens va atrapant, no podem amagar el cap sota l’ala. Hem d’aturar-nos i preguntar-nos si estem vivint la vida que ens agradaria viure. I sí, fa por perquè moltes intuïm que la resposta no serà del tot positiva i que el camí de la descoberta és complicat i dolorós. Malgrat tot, July ens esperona a explorar-lo i a construir una vida que pagui la pena ser viscuda com a cadascuna ens doni la gana. Potser la literatura no pot salvar el món però sembla que aquest llibre està canviant la vida de milers de dones. Som-hi, doncs.

la fi de la posteritat

JUAN TALLÓN
La fi de la posteritat
Abril
27|6|2026

Un llibre s'oblida de seguida, i gairebé igual de ràpid un autor. Ni haver escrit diversos llibres en prolonga una mica més el record, agònicament, a l'estil d'un xiclet estirat. No està clar com definir avui la posteritat, però no sembla que consisteixi en la suma dels temps que cadascun dels teus llibres et va mantenir en la conversa o el record dels lectors, la crítica, o això que s'anomena acadèmia sense saber ja en què consisteix o qui la forma. Ja gairebé ningú fa servir, de fet, conceptes com posteritat o immortalitat: abans et mors de vergonya. Aquesta mena d'ambició es va anar diluint fins a tornar-se un bri d'aire, un branquilló trencat al bosc, a mesura que la història de la humanitat es va acabar confirmant, finalment, com una història de la velocitat a què produïm, consumim i ens desplacem fent del present una cosa molt poc duradora i del passat una mola inútil.

Em pregunto si algú escriu amb una pretensió semblant al cap, la de sobreviure en la memòria dels altres al pas dels anys i les dècades, com els grans clàssics, i que al cap d'un segle se'n citin els llibres, es reeditin, se'n digui que són actuals i que parlen sempre del món més enllà d'un present puntual. Algú hi deu haver, perquè sempre hi ha de tot, i potser seria avorridíssim que no n'hi hagués. No obstant, més enllà de les ambicions secretes que un és capaç de cultivar en la seva consciència, ¿quina capacitat té el sistema de producció literari —¡el mercat!— perquè alguna cosa nova —i bona—, que gairebé a l'instant es torna vella perquè cada dia irrompen, com l'aigua i el fang en les inundacions, més i més títols —mediocres i dolents— que fan del dia a dia a les llibreries un campi qui pugui, que no crec que pugui?

No hi ha cap escriptor que no aspiri a ser la Novetat del Moment. I potser ho aconsegueix, encara que no sé si conscient que el Moment consisteix en uns minuts, o en un reel, després del qual l'espera l'oblit. Passen tants títols davant nostre que sovint no hi ha temps ni tan sols d'acabar de llegir el nom complet dels seus autors: la riuada els arrossega. Com vols assolir la immortalitat si, per a una part de la humanitat, vas arribar a ser només Antonio Per..., Ana Mar..., Hugo Rodr...Es compleix la por de no ser ningú que aclaparava Enoch Soames, el protagonista del relat homònim de Max Beerbohm. Soames és un poeta de tercera, però pedant. Un dia coneix un tal Beerbohm. Soames intueix la seva mediocritat, es deprimeix i sent unes ganes irrefrenables de suïcidar-se. Beerbohm mira de dissuadir-lo. En aquell moment apareix un tercer personatge, que se'ls presenta com el diable. Si Soames li ven l'ànima li donarà l'oportunitat de viatjar en el temps 100 anys, fins a la sala del Museu Britànic on Soames sol treballar, perquè comprovi si el seu nom ha superat la prova del temps. Accepta, potser perquè no hi ha cap autor que no fantasiegi amb la idea de ser el millor, i perquè si no escriu amb la vocació de ser-ho, només li queda esperar. Quan arriba el moment de tornar del futur, Beerbohm veu un home d'una pal·lidesa irremuntable. Soames no ha trobat el seu nom en cap enciclopèdia ni en cap índex de literatura anglesa. La seva obra no ha transcendit.

Però, com dic, ja gairebé ningú alimenta cap ambició més enllà de convertir-se en novetat rutilant durant uns segons, abans de ser esclafat per una novetat de més pes, que caurà de seguida davant l'empenta d'una altra, i així successivament, fins que un dia els escriptors potser descobreixen que són fitxetes de dòmino posades en fila, condemnades a caure.