LÍO EN LA MESILLA
Llevo siempre en mis viajes, como los toreros sus estampitas, un libro de Montaigne y otro de Ferlosio.
Hoy he leído en uno: «Prefiero conocerme a mí mismo que conocer a Cicerón». Y en el otro: «¿Conócete a ti mismo? Como si no tuviera otra cosa mejor que hacer».
Iñaki Uriarte. Diarios: 1999 - 2003. Pepitas de calabaza, 2010. P. 137.
«A vegades els lligams en les relacions personals es traslladen als gustos literaris. ¿Els amics dels nostres amics són els nostres amics?, ens preguntem, i per les lleis de les afinitats electives creiem que sí. Per la mateixa raó, ¿els amics escriptors dels nostres autors preferits poden ser també els nostres autors preferits? Aquí la predisposició no és tan evident, però quan això passa la sensació d'estar en bona companyia ens enriqueix les lectures. És probable, per exemple, que mai no hagués conegut l'obra de Lore Segal sense el seu vincle amb dues dones de la seva generació, jueves i novaiorqueses, que compartien amb ella el privilegi d'una ment esmolada, sàvia i gens complaent: Cynthia Ozick i Vivian Gornick...»
Jordi Puntí. «Una bona companyia». L'Avenç. Juliol-agost 2025.
Juan José Millás
La poesia no ven motos
el Periódico
9|7|2025
De vegades em pregunto per què la poesia no té la capacitat de penetració de la prosa. El món seria millor. No se sap de cap codi penal que s’hagi escrit amb intencions de caràcter líric. ¿Per què? Potser perquè la lírica busca l’absolució més que el càstig, tot i que poques persones es castiguin tant com els poetes. De fet, són donats (i donades) a les migranyes. Silvia Plath parla en un dels seus versos d’un "huracà de migranyes". Pensin-ho bé, "huracà de migranyes". Si una sola migranya et pot amargar el dia, com serà rebre-les en forma de tempesta.
La poesia té aquesta capacitat de travessar-te. Diu Darío Jaramillo en un altre vers: "Son las dos de la tarde / y el sol hierve transparente a 30 grados". ¡Quina senzillesa!, ¿no? Són dos versos tan simples que podrien passar per pura prosa. Però un els llegeix al metro i ha d’aixecar la vista del llibre perquè ha sabut de sobte el que significa que siguin les dues i que el sol bulli a 30 graus. A cap jutge se li acudiria firmar una sentència amb aquesta precisió. Si algun s’atrevís a fer-ho, el trauríem a coll, fins i tot el condemnat es prestaria a participar a l’homenatge.
¡Ah, la poesia! Diu Louise Glück: "Mi alma / hecha añicos por el esfuerzo / de intentar ser parte de la tierra...".
"Mi alma / hecha añicos por intentar ser parte de la tierra...". Mai li he sentit una cosa semblant a un ecologista. L’ecologia no penetra perquè està feta en prosa.
Em pregunto amb quines paraules dictaria una sentència de mort un jutge poeta. I em contesto que o deixaria de ser poeta o deixaria de ser jutge. La judicatura és compatible amb gairebé tot, menys amb la lírica. Pots ser jutge i paleta, jutge i mecànic, jutge i atleta, fins i tot jutge i part, però no pots ser jutge i bard alhora, com no es pot ser alhora mosca i aranya.
¿Per què (torno al principi) la poesia té menys capacitat de penetració que la prosa? ¿Per què no és habitual redactar en octosíl·labs un contracte de compravenda d’una moto, o en alexandrins un certificat de defunció? Perquè la poesia és perillosa. No ven motos i té el poder de ressuscitar els morts.
Ha sido un día extraño. Poca gente ha entrado en la tienda, por lo que apenas hemos vendido nada. Ya es hora de cerrar, así que vamos a empezar con el rito con el que cada noche damos fin a nuestra jornada laboral. Pero justo antes entra una persona. Sabe que ya es tarde y nos pregunta si aún está abierto, es como si nos hubiera leído el pensamiento. Con tono amable respondemos que sí. La verdad es que no tenemos mucha esperanza de que esta última visita nos vaya a arreglar el día. Seguramente solo querrá echar un vistazo y después se marchará dándonos las gracias, como si le hubiéramos regalado unos minutos extras de nuestro horario habitual para así haber podido curiosear parte de nuestro fondo editorial. Hojea un libro, otro. Nos pregunta un precio, otro. Nos consulta dónde está la sección de poesía, por ejemplo. Ahí, quizás, empezamos a ser algo más optimistas. A lo mejor vendemos un último libro y eso nos sube un poco el ánimo, como ese equipo que pierde por goleada y en el tiempo de descuento es capaz de marcar un tanto. Un tanto que no soluciona nada, pero que nos confirma que somos capaces de continuar, que no nos rendimos tan fácilmente. De pronto empieza a colocar libros en el mostrador, ¿eso qué quiere decir, que son los que ya ha elegido para llevarse? Nuestra experiencia nos dice que no podemos ilusionarnos a las primeras de cambio. Ya ha pasado más de una vez que al final los ejemplares han vuelto a su sitio y nos hemos quedado con la miel en los labios. No, debemos ser fríos y no dejarnos llevar por una simple apariencia. Pero de repente escuchamos una frase, esa frase que es música celestial para los oídos de cualquier librero: "Por favor, ¿me cobra estos libros?" Nos levantamos de nuestra silla, nos dirigimos al mostrador y...¡sorpresa, el lote incluso ha aumentado! ¡Seis de una sola vez! Nos gustaría contarle a esa persona que gracias a ella hemos remontado en los últimos minutos, que hemos ganado un partido que ya dábamos por perdido, que...Sin embargo, nuestra profesionalidad librera nos impide expresar nuestros sentimientos de ese modo. por lo que con la templanza y la elegancia que nos caracteriza nos limitamos a preguntar: "¿En efectivo o con tarjeta?"
Fran Nuño. Pequeños placeres en el mundo del libro. Para escritores, editores, libreros y demás entusiastas de la letra impresa. Zumaque, 2019. P. 107.
DAVID GUZMAN
Prescripció artificial: Els llibres que recomana la IA
Quadern | El País
6|7|2025
La relació entre el volum de llibres publicats i les dimensions d’una maleta estàndard és semblant a la temptativa d’introduir una família de mamuts en el maleter d’un Simca. D’aquí que la tria dels títols per a les vacances sigui una decisió delicadíssima, un gest quirúrgic que requereix més que mai la finesa dels prescriptors de confiança. Però vet aquí que el bon criteri en una llista no és una virtut universal ni compartida, i és així com el Chicago Sun-Times, en l’edició del 18 de maig, va publicar la selecció de títols més estrambòtica mai concebuda com a lectures d’estiu. En una pàgina titulada “Summer reading list”, figuraven noms tan coneguts com Percival Everett, Isabel Allende, Rebecca Makkai o Maggie O’Farrell, però amb una singularitat gens menyspreable: els llibres ressenyats no existeixen. Es tracta de títols creats, argument inclòs, per Sa Majestat la intel·ligència artificial. De les quinze lectures d’estiu que proposa el Chicago Sun-Times, deu són inventades, amb noms tan llaminers com Tidewater dreams, Migrations o The Rainmakers, atribuïts a escriptors de renom. La mateixa Rebecca Makkai va reaccionar a la llista exclamant: “What. The Actual. Fuck. I did not write a book called Boiling Point”. El diari, quan es va destapar el deliri, va demanar disculpes i el creador de la llista, l’escriptor Marco Buscaglia, va argüir de manera exculpatòria que fa servir la IA només “com a documentació”.
Benvinguts al paradís de la mandra periodística: ja no cal llegir; si t’encarreguen recomanacions d’estiu, que treballi el ChatGPT, tant se val que la presumpta argúcia torpedini tots els codis deontològics de l’ofici. Perquè un dels efectes més perniciosos d’aquesta pràctica és l’erosió de la credibilitat, no només del diari, sinó de la mateixa crítica. En l’últim quart de segle, l’espai que ocupen els llibres als mitjans s’ha anat reduint de manera dramàtica. Fa 20 anys als diaris generalistes podies trobar 15 pàgines setmanals de reportatges, entrevistes, ressenyes, articles. Avui això és una entelèquia, i la ràdio i la televisió han relegat els llibres al resistencialisme, en el millor dels casos. La paradoxa és que un mercat que imprimeix més títols que mai ha acabat convertint la prescripció en una eina imprescindible.
Fer servir la IA per trampejar recomanacions és una insensatesa que posa en perill la fiabilitat del gènere. I tanmateix ressenyar llibres inexistents pot ser un veritable exercici d’estil, un artefacte creatiu que han emprès autors com Swift, Borges o Rabelais. Un dels meus preferits és Buit perfecte (hi ha edició castellana a Impedimenta), una obra de crítica-ficció on Stanislaw Lem glossa amb rigor cientifista títols tan bons com Sexplosió, Pericalipsi, Odis d’Ítaca o Do yourself a book, un sistema que permet als lectors alterar les trames de novel·les famoses. Com a llibres no existeixen, però com a literatura són una festa de la intel·ligència.
En La montaña mágica de Thomas Mann, un joven de nombre Hans Castorp llega a un sanatorio suizo para hacer una visita de tres semanas a su primo tuberculoso. Aunque Castorp no padece la enfermedad, por algún motivo acaba permaneciendo siete años en el sanatorio. La trama de La montaña mágica es un reflejo de la historia de su composición: Mann planeaba escribir un relato corto, pero acabó engendrando una novela de 1.200 páginas. A pesar de la complejidad de la obra, la cuestión fundamental es muy simple: ¿Cómo acaba pasando siete años en un sanatorio para tuberculosos un hombre que en realidad no está aquejado de tal dolencia?
Elif Batuman. Los poseídos. Traducció de Marta Rebón. Seix Barral, 2011. P. 9.
«Els escriptors necessiten un determinat assortiment de respostes per a un determinat assortiment de preguntes. Quan em pregunten «De què tracta la novel·la?», jo acostumo a respondre: «Parla de mentides boniques i ben fetes que amaguen veritats dures i exactes.» Parlem de la suspensió de la incredulitat com a requisit mental previ per gaudir de la ficció, del teatre, del cinema, de la pintura representativa. Tan sols paraules en una pàgina, actors en un escenari o en una pantalla, colors en un tros de llenç: aquestes persones no existeixen, no han existit mai, o si ho haguessin fet, això serien còpies potineres, simulacres que amb prou feines resultarien convincents. Tanmateix, mentre llegim, mentre els nostres ulls exploren, hi creiem: que Emma viu i mor, que Hamlet mata Laertes, que aquell home taciturn, vestit amb pells cares, i la seva dona empolainada amb brocats podrien sortir dels retrats que va fer Lotto i parlar-nos en italià de Brescia del segle XVI. No va passar mai, i és impossible que passés, però creiem que va ser així i que podria haver estat així. Aquesta suspensió de la incredulitat no dista gaire del reconeixement actiu de la creença. Tampoc és que jo ara suggereixi que la ficció en llegir pugui estovar-vos pel que fa a la religió. Al contrari...ben al contrari: les religions van ser la primera gran invenció dels escriptors de ficció. Una representació convincent i una explicació creïble del món per a ments comprensiblement confoses. Un relat bonic i ben fet que conté mentides dures i exactes.»
Julian Barnes. Res a témer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2010. P. 95.
«Hi ha llibres que, durant un temps, és com si no els acabessis de llegir del tot, perquè hi tornes, un cop i un altre, de tal manera que, per molt que els desis en un prestatge, no hi acaben de trobar el seu lloc perquè alguna emergència fa que els treguis contínuament del seu lloc i que, sense saber massa per què ni què hi buscaves, els retrobes a la taula de treball, al sofà, a sobre d’una cadira, a la tauleta de nit... fins i tot a la cuina! Quan passa això, no cal la prescripció de cap crítica: el llibre ha esdevingut imprescindible. No te’n pots estar sense. I arriba a ser més teu que dels autors que l’han escrit, no hi ha dubte.
Hi ha llibres que, expliquin el que expliquin, en el fons t’estan parlant de moltes altres coses. No passa sempre. N’hi ha que, per pura presumpció, encara que tractin d’alguna cosa extremadament concreta, pretenen ser la tesi abstracta sobre algun problema: passa cada cop més sovint, un novel·lista explica la història de dos personatges, posem per cas, però, quan ha de parlar del llibre, diu que ha volgut fer una novel·la sobre l’amor o sobre l’amistat o sobre els refugiats o sobre el segle XIX, és igual sobre el què, perquè el què de la novel·la, realment, no té cap importància, ha esdevingut una mera excusa. Amb els llibres imprescindibles passa exactament a l’inrevés: no “tracten” sobre res, sinó que “diuen” coses molt concretes (i és igual amb una novel·la o un assaig!), però, en llegir-los, te n’adones que, a més d’allò que t’expliquen, en realitat t’estan parlant de moltíssimes altres coses.
Hi ha llibres que et confirmen el que ja saps i el que ja penses. Que et donen la raó. Que no et mouen del lloc que ocupes. Que et fan sentir confortable i segur, còmode amb les teves certeses. Són llibres que, abans de llegir-los, és com si ja els haguessis llegit. Quan passa això, és senyal inequívoca que, imprescindibles, no ho són. La teva vida seria la mateixa sense ells, o potser millor, perquè tindries el temps que has perdut llegint-los. Amb els imprescindibles no passa mai.
Hi ha llibres que entretenen la vida, i ja és molt (perquè alguns la fan enormement enutjosa: sobretot quan els estàs llegint). Però altres no l’entretenen, sinó que l’aturen i, acabat el llibre, t’hi fan tornar com si no hi haguessis estat mai. Els imprescindibles? Aquests darrers, és clar. Per entreteniment, palometes, que no enganyen ningú.
Hi ha llibres que no et pots resistir a llegir un cop t’has topat amb la primera línia, perquè la força de la seva llengua t’atrapa com només ho fan les obres d’art poderoses, sense que entenguis massa ben bé perquè. Però, a poc que hi pensis, no és pas pel que expliquen, sinó per com ho fan. La llengua és la primera matèria d’un llibre. Cap llibre és imprescindible si la seva llegua no és poderosa, precisa, subtil, reveladora o fulgurant. I avui, això, bé podria ser criteri suficient per no passar de la primera pàgina de molts llibres. Un criteri, podríem dir-ne, ecològic: contra la pol·lució llibresca.
Els llibres són cars, i els diners costen de guanyar. Els llibres necessiten temps, i sovint energia!, i no n’anem sobrats ni de l’un ni de l’altra. No es pot llegir tot, ni falta que fa. De fet, no tindrem temps ni de llegir una part irrellevant de l’imprescindible, és a dir, allò que podria canviar-nos la vida.
Ara que sembla que gent que no toca un llibre ocupa el temps (i fa gastar el dels altres, de pas!) muntant campanyes de foment de la lectura (per enèsim cop, val a dir, i amb els resultats de sempre: cap), cal reivindicar que no s’ha de fomentar la lectura perquè sí, com si fos un valor absolut, que és el que sempre es fa. Per acabar llegint segons què, més val no llegir res, disculpeu la franquesa. Com va escriure Luis Cernuda: “Que la lectura no sigui per a tu, com per a tants freqüentadors de llibres, llegir per a morir”. Doncs això. Cadascú té els llibres i les lectures que es mereix: no us deixeu enredar, que no triïn per vosaltres, pel mateix preu podeu aspirar al millor, no us acontenteu amb menys.»
Xavier Antich. Quan un llibre és imprescindible. La llança. 22|5|2017.
Siempre escribo en mis libros. Cuando los releo, la mayor parte de las veces no me explico por qué pensé que merecía la pena subrayar determinado pasaje, o cuál era mi propósito con determinada observación. Ayer me encontré con un ejemplar de René Leys, de Victor Segalen, fechado de mi mano en «Trieste, 1978». No recuerdo haber estado nunca en Trieste.
Alberto Manguel. Diario de lecturas. Traducció de José Luis López Muñoz. Alianza, 2004.
CARLOS ZANÓN
Aquí mis prejuicios, aquí siete best sellers
Babelia | El País
22|12|2017
Picaron. Abrí la puerta y me encontré siete best sellers y una nota que decía: prueba con esto. Miré a ambos lados e introduje los libros en casa. Dejó escrito Oscar Wilde que toda poesía mala es sincera. Y uno que se dedica a esto de escribir sabe que en cualquier libro de ficción hay trabajo, ilusión y hechuras de querer hacer arte. Por eso, es torpe mirar desde arriba o desde abajo una novela. En ambos casos sólo atinaras a ver las tapas.
Los prejuicios tienen mucho que ver con la mortalidad —un mal trago para un lector—. La función de estos tipos insidiosos y mal pensados es evitar que perdamos el tiempo. Anticipar una valoración sin prueba y error. No son ni mucho menos infalibles y a causa de ello quizá nos perdamos cosas importantes, pero su porcentaje de aciertos los mantiene a nuestro lado, leales, faltones e intuitivos.
1. Aquí mis prejuiciosUn best seller no sólo es un libro que vende mucho, sino que ese mucho se vende muy rápido. A veces los desastres nacen de las mejores intenciones. De Umberto Eco y El nombre de la rosa viene El código Da Vinci, del mismo modo que del Sandinista! de The Clash llegamos a Manu Chao y Melendi. Citemos a César Aira: “Los best sellers son libros para gente que no lee ni quiere leer literatura”. Habla de entretenimiento masivo que tendrá como soporte a la literatura. Soporte, armazón, excusa. Pero digámonos hasta creérnoslo porque es verdad que no hay nada reprochable en negarse la literatura. Es más, la mayor parte de la gente lo ha hecho, lo hace y lo hará. Pero es curioso que a un lector literario le resulte más chocante que alguien lea best sellers a que no lea ningún tipo de libro.
2. Aquí, don best sellerEn el best seller el autor suprime lo indirecto, complejo o incómodo que pueda generarse con la propia escritura. Un libro literario siempre es una reconstrucción fallida, una pieza de nuestro puzle personal e inacabable. No sabemos qué buscamos, no sabemos con qué tendremos bastante, en qué momento abandonaremos la ficción, cambiaremos de mirar igual a lo que creíamos reconocer. En lo literario las palabras dicen muy a menudo otra cosa de lo que dicen —de ahí también la importancia de lo no dicho, de lo anómalo sin dejar de ser verosímil— ni el libro en sí sirve mucho más que para hacer de ti un objeto hermoso pero inútil para la vida práctica. Nada de eso sucede al best seller que si es inútil es por inane. El best seller es redactado en un estilo transparente —salteado con alguna palabra rebuscada como un apellido de rancio abolengo que pueda emparentarlo con un antepasado literario— para que palabras, acciones y personajes sean lo que parecen de un modo radical. La obsesión de ser leídos por una tonelada de lectores hace que no se corra el riesgo de que alguien (una tonelada menos uno, al parecer, es un fracaso) pueda perderse y abandonar la lectura. Es el lema materno de cuando salías de noche con tu hermana pequeña: volved juntos. Por eso las cosas se repiten las veces que sean necesarias, se subraya lo ya señalado con rotulador rojo y uno va echándole páginas de tal modo que para lo que llevas esperando el autobús, seguimos esperando que llegue. Porque un best seller ha de tener —no me pregunten por qué— una burrada de páginas. El lector de este tipo de libros se siente atraído por las cifras elevadas quizá para compensar el desprecio de lo literario. Algo así como: puedo no ser rápido, pero soy fuerte. Páginas, precio, número de traducciones, millones de lectores. Todo ha de ser excesivo. El número de páginas tiene truco. El estilo, por lo general, es tan plano que las páginas se limitan al “de qué va”.
3. Usted no sabe con quién está hablandoSu avezada estrategia de muchedumbre contra arrogantes déspotas literarios es el consabido ¿vas a llevar la contraria a más de 80 millones de lectores…? Esto… sí. Justin Bieber vende más que Tom Waits y a Trump y a Hitler los votaron millones de ciudadanos libres. Una tonelada de gente sólo es eso, una tonelada de gente. Es cierto que esa tonelada de gente leyendo El código Da Vinci como fenómeno global da para pensar y algunos motivos estarán dentro de ese libro. Pero eso no tiene nada que ver con la literatura. El teatro de Sabbath y El código Da Vinci son igual de parecidos que una pelota de rugby y una de pimpón. Cada una sirve para un deporte distinto. Javier Sierra defiende a Dan Brown y a ese libro en El fuego invisible llevándolo al terreno de que se niega su valor por ser popular. Discutible. Quizá cambiara la percepción si habláramos de que tanto la novela de Sierra como la de Brown —o ya puestos las de Ruiz Zafón— son novelas juveniles a la vieja usanza. La de Sierra entretiene en esos parámetros no adultos, mientras que Dan Brown en Origen, por ejemplo, sigue siendo tan mala novela juvenil como adulta. Aburre, pero además está escrita con desgana y técnicamente mal. La cosa mejoraría algo si alguien le explicara que sí, un adjetivo acompaña a un substantivo… ¡pero no siempre, virgen santa! Y ya que nos ponemos sintácticos, alguien que no merece en mi caso una nueva oportunidad es Charlotte Link—¿De quién te escondes?—, que pasará a mi vida por recuperar los puntos suspensivos, esos amigos que nos salvaron tantas redacciones en el instituto. Tiene Link un montón de frases, expresiones y situaciones bochornosas que han hecho que mis prejuicios asomaran por aquí para decirme aquello de “ya te lo avisamos”.
4. Cómo distinguir a un autor de best sellerLos busco en las ocho solapas, tapas brillantes —el mate no es best seller— con todo tipo de motivos. Suelen no poner el año de nacimiento (Sierra es un valiente y lo pone) y las fotos son limpias como una patena de gente blanca, niquelada, afeitada y maquillada, de ésas que llegan en descapotable un viernes tarde a Retorno a Brideshead. Ni morbo ni vergüenza ajena. Gente distinguida que cena en restaurantes caros. Pero la manera más eficaz de saber si nos hallamos ante un escritor de best seller es que siempre está a la defensiva. Son insaciables. Sacan a colación cifras y listas de más vendidos como para exigir que a peso se les otorgue a lo suyo la consideración de literatura. Tienen algo de nuevos ricos o arribistas siglo XIX en una confusión entre (sus) libros sin segundas intenciones y los tramposos libros con literatura dentro. Sus dardos son la crítica celosa y resentida y el esnobismo de los enterados del momento. Algo de razón tienen. Se les envidia —dinero, ventas, lectores— y ningunea, pero a veces también se silencian críticas para no pisarse la manguera entre bomberos. En un desesperado intento por defenderse, alegan que a los que no nos gustan sus libros valoramos más el sonajero del estilo que el argumento, y que, ellos, piensan en sus lectores y les sirven historias sin amaneramientos. Es el momento en que volteo la mesa. Con ademán camorrista les exhorto a que me arreen con una de esas historias, pero son apenas manotazos de hilos argumentales obvios, ramplones, leídos mil veces que prometen desenmascarar un secreto que es casi siempre un “¿ah, era esto?”. Pero la paradoja es que al lector de best seller le gusta saber desde el principio lo que va a pasar. Hacer el mismo trayecto una y otra vez, al parecer, reconforta, con personajes de imán de nevera que les hacen sentir bien. Todo pasa como se soñó. El escritor nunca incomoda a su lector en un best seller, sino que le hace creer listo, culto, anticipativo a base de repeticiones y lugares comunes.
5. Final feliz
Pero no todo son malas noticias. El soborno es un libro al que sólo se puede echar en cara a su autor su alma de guionista que lo deja todo en los huesos. Karin Slaughter y La buena hija: lenguaje de vuelo nada gallináceo, diálogos con sentido, excelente psicología de personajes y una estructura narrativa compleja bien resuelta. También el sentido de humor Bridget Jones que exhibe a ratos López Barrio en Niebla en Tánger, páginas del galeote al desguace de Follett por la enjundia de la empresa y sus becarios o el espíritu de espadachín entusiasta de Sierra. ¿Compensa eso los libros que he dejado de leer estas semanas? Me temo que no. Soy un repelente esnob que quiere leer libros que intenten y fracasen en saber de qué va esto de vivir y morirse.
JOAN SAFONT PLUMED
Els llibres més perillosos de les biblioteques victorianes
Vilaweb
23|6|2025
El verd de París va ser un dels colors més apreciats durant l’època victoriana. Roba, paper pintat o cobertes de llibres es van tenyir d’un color verd maragda intens, que a diferència d’unes altres receptes anteriors, era resistent a la llum. Sintetitzat per primera vegada per Wilhelm Sattler i Friedrich Russ el 1814, la seva fama es va estendre amb els primers compassos de l’Arts&Craft, el moviment estètic i artístic que pretenia de recuperar les arts decoratives i aplicades artesanals contra el triomf de la revolució industrial i la seva producció seriada i uniformitzadora. El retorn a la natura que propugnaven teòrics com ara William Morris i John Ruskin, va reivindicar el verd davant el gris i negre del fum de les fàbriques. Entretant, l’impressionisme el convertia en un dels seus pigments favorits i pintors com ara Paul Cézanne, Vincent van Gogh i Claude Monet el van fer servir en les seves obres.
Llibres tenyits d’arsènic
El problema és que aquell compost d’acetat de coure i triòxid d’arsènic era altament tòxic. Aviat es va descobrir que l’ús en l’interior dels barrets provocava úlceres i fer-lo servir de pigment alimentari en pastisseria derivava en intoxicacions, es produïen enverinaments i hi ha qui diu que els problemes mèdics dels grans pintors d’aquell temps podien tenir l’origen en aquest verd de París, paradoxalment usat també com a potent insecticida i raticida. De fet, sembla que el seu nom tan elegant, evocador de la bohèmia i l’art del segle XIX francès, faria més aviat referència al seu ús com a mata-rates a les clavegueres de París. De mica en mica, el verd de París va anar desapareixent de la moda, i va entrar en l’oblit… Excepte a les biblioteques, on encara hi ha molts volums amb les cobertes tenyides d’aquell perillós color verd, que encara avui pot causar problemes de salut greus, més d’un segle després.
La bioquímica i conservadora badalonina Maria Pilar Gil, de la Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, explica que va ser una biblioteca del sud de Dinamarca la primera d’adonar-se de la presència d’arsènic a les cobertes dels llibres del segle XIX. El pànic es va estendre a les biblioteques universitàries, que guarden com un tresor la rica herència bibliogràfica victoriana. L’any 2019, la Universitat de Delaware i el Museu Winterthur posaven en mara el Poison Book Project per analitzar i descobrir els llibres perillosos dels seus fons. La Biblioteca Nacional de França en va identificar i retirar quatre. Però, com es podia detectar aquest perill en les biblioteques, sense fer malbé els volums, sovint molt antics i valuosos, amb la màxima seguretat i d’una manera senzilla i econòmica?
La solució l’ha posada sobre la taula un equip encapçalat per la doctora Gil, que, provinent de la química, s’ha anat especialitzant en el món museístic i arxivístic, després d’haver aterrat a Escòcia provinent dels Estats Unit. Analitzant els llibres amb un espectròmetre com els emprats en geologia per determinar mitjançant diferents longituds d’ona la presència de determinats minerals a les roques, va detectar un comportament curiós. “Els minerals i els pigments són molt semblants; per tant, als llibres tenyits amb verd de París s’observava un patró propi de reflex de la llum, que hi indica la presència d’arsènic”, explica Gil.
Un sistema senzill per a detectar el perill
A partir d’aquí, s’ha dissenyat un prototip que fa servir una llum verda i una d’infraroja, que indiquen respectivament, la presència d’arsènic i de pigments en els volums vuitcentistes, i que s’ofereix a totes les universitats, biblioteques, llibreries de vell i bibliòfils que pateixin per la presència d’aquest compost d’arsènic i coure a les seves col·leccions. Per usar aquest senzill instrument, a més, no cal ser pas conservador ni especialista, i la informació s’obté a l’instant. Detectar aquests llibres perillosos –que amb la seva desintegració en microscòpiques fibres, augmenta el risc de nocivitat en respirar-les– ha de permetre de poder-los continuar llegint i estudiant amb les degudes precaucions per tal de limitar-ne els riscs, sense haver-los de retirar de les lleixes.
Demanem a Maria Pilar Gil, amb qui hem parlat per videoconferència, si el verd de París va arribar a la Catalunya modernista, tan influïda per les idees de l’Arts&Craft de Morris i Ruskin. Gil, guanyadora del premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil l’any 2007 amb Créixer amb Poe, no en té informació, però qui sap si és un bon argument de novel·la, pensar en la presència de llibres perillosos a la Biblioteca de Catalunya o en unes altres col·leccions bibliogràfiques de la Barcelona del vuit-cents. Si cal, de Saint Andrews els poden fer arribar l’aparell per sortir de dubtes.
JAVIER PUGA LLOPIS
Forsyth a la biblioteca
El Periódico de Catalunya
25|6|2025
A les biblioteques, més o menys poblades, més o menys exigües, de la generació del meus pares, la que va viure la Transició en les pròpies carns, sempre hi havia algun llibre de la col·lecció Espejo de España sobre els Franco —hi havia curiositat retroactiva per conèixer els racons del règim recentment finalitzat—, alguns de Gironella i Martín Vigil, altres d'Asimov i JJ Benítez —en plena fascinació pel fenomen ovni—, i segons si la llar en qüestió era de dretes o d'esquerres, novel·les de Vizcaíno Casas o de Vázquez Montalbán, i llibres d'història de Ricardo de la Cierva o de Javier Tusell. Les dues Espanyes arribaven fins al llindar del dormitori, i allà segueixen. Entre tota aquesta literatura nacional, tambés es colaven alguns best-sellers d'autors estrangers.
La mort fa uns dies de Frederick Forsyth em va remuntar a aquella llibreria a mida, pagada segurament a terminis, on recordo els lloms d'aquells llibres que van ser les meves primeres lectures d'adolescència com si fos l'alineació de la selecció espanyola del 2010. Estic veient la contundent tipografia de Chacal en lletres blanques sobre fons negre, els nervis als dorsos d'aquells volums, marques de prestigi que indicaven que havien sigut llegits amb més avidesa que els que no els tenien. En això, Forsyth sempre guanyava els altres. D'any en any, per Reis, n'apareixia un de nou —Odessa, El cuarto protocolo, El puño de Dios—, i jo esperava que el llibre en qüestió abandonés la tauleta de nit dels meus pares per fer-lo meu. Així teixeix un la seva afició per la lectura, una que comença amb l'avorriment, segueix per la imitació del que fan els que ens eduquen i acaba per establir-se com un hàbit ple de fílies i fòbies, manies que escapen al raciocini, batalles perdudes per endavant contra literatures espesses i amors definitius a aquelles veus que parlen al nostre cor, a aquells autors que saben connectar amb el que som o el que volem ser, que ens projecten cap a l'adult que aspirem a convertir-nos, des de les seves pròpies carències i neurosis, que és des d'on millor s'escriu.
El leitmotiv de Forsyth al començar la seva carrera literària va ser bastant comú: la necessitat de diners. Després d'unes picabaralles amb la direcció de la BBC, després d'haver sigut corresponsal i haver cobert, entre d'altres, la crisi de Biafra, no el van mantenir al seu lloc. Va escriure Chacal en 35 dies, i després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir firmar un contracte amb Hutchinson per dos llibres més que van ser, finalment, Odessa i Los perros de la guerra. Chacal i la seva magnífica adaptació cinematogràfica, dirigida per Fred Zinnemann —la meva pel·lícula favorita—, van ser un èxit absolut. Neix, com gairebé totes les bones novel·les, d'una circumstància autobiogràfica: Forsyth, que parlava francès, va ser enviat a França com a primera feina, per cobrir un fallit intent d'assassinat de l'OAS contra De Gaulle el 1962. El mèrit del seu llibre és que creguem en la possibilitat que una cosa que mai va passar —el magnicidi—, passés, donant-li suspens a la ucronia, i que el lector es posi del costat de l'assassí a sou, i no de la víctima. Menteix qui digui que va quedar alleujat quan el comissari Lebel va acabar amb Chacal en aquella chambre de bonne un agost de canícula.
La fascinació per les novel·les de Forsyth em va acompanyar durant tota la meva adolescència. Quan, ja adult i posat en altres lectures, vaig reprendre, un dia d'avorriment —sempre l'avorriment—, un dels seus llibres, no vaig poder llegir més de deu pàgines. La seva època en mi ja havia passat, i allà on abans m'avorrien Le Carré o Greene— per posar dos exemples d'autors de novel·les d'espies—, ara connectava amb la seva tribulació personal, els dilemes morals dels personatges rere els quals s'amagaven, les seves crisis de fe i el seu maltractat nen interior.
Forsyth havia sigut com una d'aquestes nòvies que ens fan creure molt feliços quan encara som adolescents, però que, quan la tornem a veure passats els anys, ens sembla una mica frívola i sense substància, perquè així érem nosaltres llavors. Sabem que no és culpa seva, ja que ella no ha canviat, però, mentrestant, nosaltres hem perdut la innocència, i l'entusiasme que ens envaïa en aquells dies feliços, en aquell estiu de Rohmer, s'ha convertit en aquest neguit que sembla marcar la vida adulta, en aquesta maduresa mal entesa que ens fa pensar més del compte i deixar les novel·les de Forsyth de nou a la biblioteca dels nostres records, per buscar la inspiració en altres plomes i l'amor en altres nòvies. Potser, com va dir Sabina, als llibres en els quals hem sigut feliços mai més s'ha de tornar. O sí, qui sap.
22
La verdadera soledad del lector se da cuando nadie más procura los libros que a él le gustan. Es triste que uno se hiperventile leyendo a Virgilio y que a los demás no les provoque más que bostezos. El yonqui de las letras es proselitista. Su vicio prospera en el contagio. No es celoso ni elitista. Le gusta prestar sus libros aunque sepa que corre el riesgo de no volver a verlos nunca. No puede evitarlo.
Jorge Comensal. Yonquis de las letras. La huerta grande, 2017.
I read your manifestoes
And your strange religious tracts
You took me to your library
And kissed me in the stacks
Planets crash, world goes nova
Sun explodes, all goes black
You went off swinging London
And forgot to come back
You couldn't grok my race car
But you dug the roadside blur
You weren't into my airplane
But you loved the whirling world
Planets crash, world goes nova
Sun explodes, all goes black
You went off swinging London
And forgot to come back
Baby, come back
The Magnetic Fields
Holiday, 1994
