els mann de tóibín

PERE CALONGE
Els Mann de Tóibín
Trapezi
23|11|2022

Si la literatura tinguera el poder que diuen que va tindre en altres èpoques, el protagonista de l’última novel·la de Colm Tóibín podria aspirar a ser la referència de Thomas Mann durant dècades. Que quan algú pensara en la figura del Mann escriptor, en realitat tinguera al cap el Mann personatge recreat per l’autor irlandés. Aquesta és, sense dubte, la principal virtut de l’obra: fer creïble des de la literatura un personatge de ficció. Un Mann, en qualsevol cas, més amable, més humà i a qui es pot perdonar més fàcilment que el que habita ara mateix l’imaginari d’una majoria de lectors. En aquest sentit, doncs, el mateix Thomas Mann n’estaria content.

Com ja va fer en part en The Master (2004) amb la figura de Henry James, en El Mag Tóibín novel·la la biografia del tòtem de les lletres alemanyes. I ho fa amb un relat de tall clàssic, estrictament cronològic, que s’inicia el 1891 a Lübeck, quan el futur escriptor té setze anys i comença a mostrar poca disposició a substituir el pare al capdavant de l’empresa de cereals, i s’allarga fins ben poc abans de la mort el 1955 a Zuric. Una obra ambiciosa, escrita amb una prosa austera, amb un estil sobri i sense estridències, malgrat l’abundant documentació que s’intueix al darrere. I amb uns diàlegs que contribueixen a crear la il·lusió de versemblança, especialment de les escenes familiars. Narrada amb un ritme pausat, contingut, que es deté amb morositat en detalls significatius de la vida i de l’obra de l’autor alemany. I que busca, en un segon terme, contrastar-ne la imatge pública amb la vida privada i, fins i tot, amb la part més íntima de l’home, recreada des de la ficció novel·lística. En el rerefons, inevitablement, les dos Guerres Mundials, l’ascens del nazisme, la política d’extermini dels jueus, la divisió de l’Alemanya postnazi, el maccarthisme o l’inici de la guerra freda, entre altres episodis de la història del segle XX. Així, per exemple, la novel·la segueix el llarg exili de la família, iniciat el 1933 amb l’ascens de Hitler i que els durà a Suïssa, a França, als Estats Units i finalment de nou a Suïssa. I en narra les trobades amb personatges coetanis com Albert Einstein, Arnold Schönberg, el matrimoni Roosevelt, el de Franz Werfel i Alma Mahler, W. H. Auden o Christopher Isherwood, entre altres.

El Thomas Mann que hi dibuixa l’autor irlandés és l’artista que viu per al seu art, sense tindre en compte els cadàvers que deixa pel camí. Un home públic que, tanmateix, sembla perpètuament absent quan està envoltat de gent. Un escriptor ordenat, meticulós i disciplinat, que segueix un horari estricte de treball fins i tot quan les condicions hi són poc propícies. Que utilitza la gent que l’envolta com a matèria primera de personatges literaris, fins al punt que es pot dubtar si la relació que hi manté no és purament interessada. Un home ambiciós i insegur, reservat i contradictori, interessat i covard. Ocult sota la màscara que convé a cada situació. El burgés acomodat i conservador decidit a no posar en risc els privilegis. El pare absent, que no veu la necessitat d’anul·lar un cicle de conferències quan coneix la notícia del suïcidi d’un dels fills. L’home que recolza bona part del seu món quotidià en la figura de Katia Pringsheim, l’esposa amb qui té sis fills mentre viu de manera furtiva l’atracció sexual pels homes, especialment joves. Tóibín hi imagina una Katia més astuta, més intel·ligent i més resolutiva que Mann. Una Katia que coneix i tolera el secret del marit, en una mena de pacte implícit, i la converteix en un personatge potser més atractiu que el del mateix Thomas. La viva encarnació del tòpic ranci de la gran dona darrere del gran home.

Tóibín ja havia escrit sobre la família Mann en Nuevas maneras de matar a tu madre (2012), una col·lecció de textos a mitjan camí del relat i de l’assaig que tenien com a fil conductor un tema tan sucós com la relació dels escriptors amb les seues famílies. I el text en concret, que es titulava “Thomas Mann: nuevas maneras de malcriar a los hijos”, contrasta amb el to que utilitza ara en El Mag per la llibertat amb què l’irlandés hi abordava temes incòmodes i fins i tot escabrosos. Ara, en canvi, sovint fa la impressió que Tóibín ha escrit la novel·la des d’una posició d’excessiva fascinació per la figura de Thomas Mann, amb massa respecte, amb massa contenció; amb el propòsit de reverenciar la imatge de l’escriptor alemany. Potser aquest respecte excessiu explica que no narre la mort de Mann en la seua novel·la, i que detinga el relat just abans que n’arribe el moment. Més enllà d’aquesta anècdota, però, hi ha altres aspectes que fan pensar en aquest sentit. Com per exemple el fet que Tóibín, potser de manera inconscient, prepare la coartada que haurà de servir per disculpar determinades actuacions dubtoses —o que l’autor considera dubtoses— de l’escriptor alemany. Com el distanciament amb el seu germà Heinrich, o la decisió d’instal·lar-se a Suïssa els últims anys de vida: “Tot i que guardava els diners dels poca-vergonyes, Suïssa, per a ell, sobrevivia pel mite de l’alta moralitat protestant”.

I el fet és que la figura de Mann està plena d’ambigüitats i de zones d’ombra; la de Mann, i també la de la família i la resta de personatges satèl·lits. Aspectes com la presa de posició política durant la primera guerra mundial, i la indefinició i el llarg silenci que va vindre després en un moment històric, com a mínim, convuls. L’homosexualitat oculta i furtiva, i la predilecció pels joves. La relació de Thomas amb el seu germà Heinrich, la relació amb els seus fills, i la dels mateixos fills entre ells. O la que manté amb personatges com el d’Alma Mahler. Entre els membres del clan trobem addiccions, repressió i ambigüitat sexual, transgressions, suïcidis o rivalitats eternes: en conjunt, doncs, la sensació és que el material era idoni per escriure una història més incisiva, més contradictòria, amb més sang. Una novel·la que posara el dit molt més a dins de la ferida. Tóibín, en canvi, s’ha decantat per una perfecció més freda i més epidèrmica.

Cada cosa hi és al seu lloc, això sí; i serveix per a un propòsit concret i ben delimitat. Així per exemple, a la primera part de la novel·la, de les aventures que Tóibín fa viure al personatge de Mann, al lector li arriben ecos inconfusibles d’Els Buddenbrook. I un poc més endavant, aquest decideix escriure Els Buddenbrook. El mateix ocorre en el viatge que fa a Venècia: el lector hi veu semblances clares entre les vivències del personatge de Mann i les de Gustav von Aschenbach; i prompte sap que Mann acaba de tindre la inspiració que el porta a escriure La mort a Venècia. D’aquesta manera, quan més endavant visita l’esposa ingressada en un sanatori de Davos, el lector ja no té cap dubte que unes pàgines després Mann tindrà la idea d’escriure La muntanya màgica. Aquesta manera de fer és encara més evident en temes com la sexualitat de l’escriptor alemany. Tóibín parla de l’homosexualitat de Mann, del desig —i de les trobades— que ha d’ocultar, en alguns moments de la novel·la, especialment en la primera meitat. Però després en desapareix durant centenars de pàgines. No és, per tant, un tret que forme part de la construcció del personatge, un aspecte consubstancial d’aquest, sinó una informació que n’havia de donar: una vegada s’ha dit, doncs, es pot obviar durant bona part de l’obra.

La novel·la de Tóibín es pot llegir també, en certa forma, com el relat del procés que va deixant progressivament el matrimoni Mann fora del nou món que està naixent, mentre ells esdevenen cada vegada més conscients de representar-ne un que s’ha perdut per a sempre. L’autor sembla atribuir-los una certa incapacitat de reaccionar, mentre la història els passa per damunt com una piconadora. Molt especialment a Thomas, un pobre home que “no havia sabut llegir els senyals. No havia entès Alemanya, el lloc que se suposava que duia gravat a l’ànima”.

bon profit

 

«L'avantatge que suposa llegir amb mentalitat d'escriptor és que fins i tot els llibres dolents sempre t'aportaran alguna cosa.»

Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 19.

 

les respostes estan en els llibres (i les preguntes, també)

«No he parlat gaire d'aquesta escola. No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides. Però no va ser mai divertit. Una vegada, a l'hora del pati, vaig beure aigua d'una mànega i la mestra me la va arrabassar i em va dir que era una ordinària.

Però hi havia la biblioteca. Cada dia hi passàvem una hora i podíem mirar qualsevol llibre, tots els llibres, seure i llegir, o consultar les fitxes del catàleg. Quan només faltaven quinze minuts, la bibliotecària ens ho comunicava perquè ens poguéssim emportar un llibre. La bibliotecària tenia..., no rigueu..., tenia una veu molt suau. Era tranquil·la i a més a més simpàtica. Et deia: «Aquí hi ha les biografies», i en acabat t'explicava el que era una biografia. «Aquí hi ha les obres de consulta. Si vols saber res, sigui el que sigui, m'ho demanes i trobarem la resposta en un llibre».

Sentir allò era extraordinari, i me la vaig creure.»

Lucia Berlin. «Silenci». A: Manual per a dones de fer feines. Traducció d'Albert Torrescasana. 6a ed. L'altra, 2016. P. 388-389.

la glòria del mag

MARTÍ DOMÍNGUEZ
La glòria del mag
El temps
24|10|2022

Cap a la meitat de la novel·la Els Buddenbrook, Thomas Mann planteja aquesta pregunta: “Què és l’èxit? Una força, una prudència, una aptitud enigmàtica... La consciència d’imprimir un impuls al moviment de la vida amb la meua pròpia personalitat... La fe en la docilitat de la vida als meus mandats...”. De segur que Thomas hi reflexionava en clau pròpia, en com gestionaria l’èxit que estava segur que aconseguiria amb la novel·la, i com aquesta transformaria la vida als seus mandats. El seu germà major Heinrich Mann era l’escriptor de la família, i Thomas no acabava de trobar el seu lloc al món. No cobejava l’èxit. Però, tanmateix, el necessitava perquè havia fracassat com a estudiant, i la família li havia buscat un lloc de treball com a oficinista en una empresa d’assegurances, on s’avorria terriblement. Ell tenia aquella aptitud enigmàtica per a encalçar l’èxit? Almenys ho intentaria; tot menys regressar a aquella empresa sinistra de Lübeck.

Colm Tóibin reconstrueix aquells anys de joventut de l’escriptor en El mag, la seua biografia novel·lada. Ho fa amb una extraordinària clarividència, ficant-se en la pell d’aquell jove torturat per la seua sexualitat, i fins i tot explicant, fil per randa, les seues primeres relacions homosexuals, que encara li produeixen més inseguretat. En aquest sentit, Tóibin resulta colpidor i agosarat, però per sobre de tot construeix un personatge fascinant, perpètuament instal·lat en el dubte, però que sols busca triomfar, i potser arrabassar al germà la fama literària. Heinrich és un típic home de lletres: cul de tertúlia, femeller indòmit, busca-raons idealista, socialista arrauxat. En canvi, ell, Thomas, sols té un món interior, que cultiva com qui es tanca amb clau en un hivernacle, i de tard en tard trau al món les seues produccions florals, d’una bellesa immarcescible.

El primer sorprès de l’èxit d’Els Buddenbrook fou Heinrich, que portava publicades ja un bon grapat de novel·les. En un moment determinat Tóibin explica que Heinrich havia escrit en un article que hi ha autors d’una sola obra, que després d’això resulten estèrils i repetitius. Thomas hi va veure una crítica malvada. Potser per això, en la següent novel·la, titulada La mort a Venècia, Thomas va imaginar-se al final de la seua vida literària. I va escriure, com si replicara al germà: “Va romandre prou de temps davant de l’espill, observant els seus cabells grisos i el seu rostre cansat de faccions dures. Aleshores va pensar en la seua glòria, amb tota aquella gent que el coneixia i li mostrava respecte, a causa de la rotunditat d’unes frases coronades sempre per la gràcia”. D’aquesta manera, Thomas Mann lligava curt el seu èxit, que l’acompanyaria fins i tot quan la seua cabellera negra i lluenta prenguera aquella coloració grisenca i tardoral.

Heinrich va morir als Estats Units, sol i sense quasi diners. En canvi, Thomas va morir a Zurich, riquíssim i acompanyat per la seua dona Katia i la seua filla Erika. Com escrivia a Els Buddenbrook: “Els nostres desigs i activitats naixen de certes exigències dels nostres nervis difícilment definibles amb paraules”. Thomas Mann va governar els seus nervis, “aquella aptitud enigmàtica”, fins al final. En això, sens dubte, era un mag.

allunyeu els llibres dels bibliotecaris

Una mujer ha estado diez minutos curioseando por la librería y luego me ha contado que es una bibliotecaria jubilada. Sospecho que se ha pensado que esto creaba un vínculo entre nosotros. No es el caso. Por lo general, a los libreros no nos gustan los bibliotecarios. De cara a tasar un libro, este debe estar en óptimas condiciones y no hay nada con lo que disfrute más un bibliotecario que con coger un libro impecable y cubrirlo con sellos y pegatinas, y esto antes de plastificar la cubierta con el objetivo de protegerlo del público (sin ánimo de sonar irónico). El sacrilegio final que sufre un libro que ha estado bajo el cuidado poco fiable de una biblioteca pública es ver cómo le arrancan la página en blanco de la parte delantera y le estampan un sello de DESCARTADO en la página donde pone el título, antes de permitir que el público tenga la oportunidad de adquirirlo en forma de saldo. El valor de un libro que ha pasado por el sistema bibliotecario suele ser cuatro veces menor del que no lo ha hecho.

Shaun Bythell. Diario de un librero. Traducció de Antonio Lozano. Malpaso, 2018. P. 278.

escriptors

¡Escriptors! Ens estalviaríem molts desencisos si no anomenéssim «escriptor» tothom que sap «escriure»...N'he conegut alguns, d'aquests «escriptors»! En la majoria dels casos eren persones d'una intel·ligència no gaire pregona i d'uns horitzons força limitats que —almenys que jo recordi— mai no van ser importants..., i per això avui, en el fons, no han de renunciar a res.

Aquests cadàvers es caracteritzaven en vida per la quiditat següent: els era molt fàcil fabricar-se la seva pròpia façana moral i ideològica, amb la qual cosa es guanyaven elogis de la crítica i d'un ampli sector dels lectors.

[...] L'esperit neix de la imitació de l'esperit, i l'escriptor ha de fer veure que és escriptor per arribar a ser-ho un dia.

Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. Ed. 62, 1999. P.30.

una gàbia banyada en or

«Va ser molt emocionant guanyar el Booker Prize. Però, durant les setmanes d'histèria prèvies, amb els autors finalistes, les travesses dels experts i el gran banquet en què s'havia d'anunciar l'únic guanyador, em vaig sentir més com un cavall que com una escriptora. Un cavall de carreres que, tot i que tenia d'entrenador en G. Isaac, havia acabat pensant només a guanyar. No em reconeixia ni jo mateixa. 

[...] Quan va arribar la nit de la cerimònia d'entrega de premis, ja havíem vist de prop com funcionava aquella màquina de la qual érem simples engranatges; n'havíem sentit el ronc dels motors i el xerric de les rodes gegants en moviment. Quan van dir el meu nom i vaig començar a caminar cap a l'escenari, vaig veure perfectament la forma d'una gàbia banyada en or. Sabia que, un cop hi fiqués un peu, la porta es tancaria darrere meu. Deixant de banda que va ser una sorpresa molt agradable i que no m'havia preparat en secret cap discurs «per si de cas», m'hi vaig sentir fora de lloc, allà dalt. Quan em van preguntar pel pròxim llibre, vaig dir alguna cosa com ara «El següent llibre l'escriuré quan tingui un altre llibre per escriure. No perquè hagi guanyat cap premi.» No calia respondre amb tan mala bava. Vaig fer mal fet. Em sap molt de greu haver-me comportat d'aquella manera. Va ser per culpa del neguit, d'aquella por tan familiar de quedar atrapada en una trampa. Per més temptadora que fos la trampa, era conscient que una trampa és una trampa. Sabia que hauria de resistir-me a les pressions per firmar contractes d'edició per a llibres que encara no havia escrit. I a les pressions per replicar infinitament noves versions de mi mateixa i d'El déu de les coses petites. Sabia que la fama podia acabar sent també una altra forma de captivitat. a més, encara tenia aquella sensació tan real i tangible que arrossegava des de petita: la sensació que, cada cop que algú m'aplaudia a mi, en una altra habitació hi havia una altra persona que estava rebent una pallissa en silenci.

Ara és fàcil de dir, tot això. Perquè guanyar i anar-me'n era, òbviament, molt diferent de no guanyar. La llibertat que jo anhelava (a part de la llibertat de tenir un búfal que em portés a casa mentre jo anava estirada al meu carro cantant a les estrelles) era la llibertat de viure i escriure segons les condicions que jo mateixa m'imposés. El Booker Prize em va ajudar a aconseguir-ho. Vaig tenir la sort de guanyar-lo quan ja havia fet trenta-set anys. Si hagués estat més jove, potser m'hauria ficat a dins d'aquella gàbia banyada en or i m'hauria passat la resta de la vida cantant la meva cançó banyada en or.»

Arundhati Roy.  «Tot s'ensorra». A: El meu refugi i la meva tempesta. Traducció d'Imma Falcó. Ara llibres, 2025. P. 263.

 

jordi nopca entrevista colm tóibín

JORDI NOPCA
Una bona novel·la és com la millor premsa del cor
Arallegim
25|6|2025

A l'irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) l'acompanya una curiositat omnívora des de fa dècades. Només així s'entén que les seves novel·les i contes puguin endinsar-se, amb resultats enlluernadors, en personatges tan diferents com Henry James (The Master, 2004), la Mare de Déu (El testament de Maria, 2012), una jove emigrant irlandesa que marxa als Estats Units (Brooklyn, 2009) i les mitològiques Electra i Clitemnestra (La casa dels noms, 2017). L'últim repte que s'ha marcat és convertir en novel·la la vida de Thomas Mann (1875-1955), un dels tòtems literaris de la primera meitat del segle XX. En comptes de construir un relat hagiogràfic al voltant de l'autor alemany, Tóibín opta per acostar-se a la seva quotidianitat. Rere el pare de sis fills i el marit que pràcticament no surt de casa s'amaga un home que prova de refrenar el seu desig sexual cap als homes.

Tóibín serà a Barcelona la setmana que ve. Conversarà amb Jordi Puntí al CCCB (dimecres, 29 de juny) i farà una conferència al Palau de la Música (dijous, 30 de juny). Coneix molt bé la ciutat i la realitat catalana: hi va viure entre el 1975 i el 1978, experiència que va motivar Homenatge a Barcelona (1990), i passa part de l'estiu al Pirineu. L'autor irlandès atén l'ARA des de Los Angeles, ciutat on viu part de l'any i que està connectada amb Mann: l'alemany hi va viure entre el 1942 i el 1952.

El mag ha aparegut ara, però hi treballa des de fa molt de temps.

Sí és un llibre pel qual m'he anat preparant durant anys. A vegades em feia por. D'altres em feia mandra.

Per què?

Perquè no em podia centrar només en un període la la vida de Mann, un que fos o bé molt dramàtic o que estigués buit d'esdeveniments. A Mann no deixen de passar-li coses des de jove. La seva vida és una muntanya russa fins que mor. Havia d'explicar-la sencera, estratègia del tot diferents de la que havia fet servir a The Master, on em centrava només en cinc anys de la vida de Henry James.

A El mag hi ha suïcidis, addiccions, exilis i repressió sexual. És, potser, la novel·la més trepidant de totes les que ha escrit.

Que sigui un llibre que passa en una altra època no implica que el ritme hagi de ser reposat. Un dels reptes era veure com podia escriure els diàlegs d'una família alemanya de fa més d'un segle. Se'm va acudir fer-los parlar en intervencions molt curtes, com en la narrativa d'Ernest Hemingway. Això dona al llibre un toc estranyament contemporani.

La novel·la passa de puntetes per grans esdeveniments en la vida de Mann, com ara l'anunci del premi Nobel.

Volia defugir els clixés i les escenes avorrides. El meu objectiu era poder arribar a fer creure al lector que és a dins d'aquella ment tan complexa.

Diria que ho aconsegueix. A les escenes on, de jove, Thomas intima amb nois, podem arribar a sentir que som en aquella mateixa habitació.

Escriure sobre Thomas Mann era un repte, perquè sobre alguns moments de la seva vida hi ha molta informació i sobre d'altres, en canvi, n'hi ha molt poca. Katia Mann, la seva dona, té un llibre autobiogràfic, Meine ungeschriebenen memoiren [Memòries no escrites, 1974], on explica una estada a Venècia en què el seu marit va queda fascinat per un noi jove, que després seria el noi que desitja Aschenbach a La mort a Venècia. Aquest material també volia que sortís, al llibre.

A vegades llegim detalls tan íntims de la família que pot semblar un article d'una revista del cor.

A la novel·la hi ha els dos extrems. D'una banda, hi apareixen grans fets com la Primera Guerra Mundial, l'ascens de Hitler, l'Holocaust i la Guerra Freda. De l'altra, hi ha la intimitat i les xafarderies, que formen part dels mecanismes narratius. Una bona novel·la és com la millor premsa del cor: parla de sexe, diners i secrets. ¿No es la vida secreta de les persones, el que ens interessa poder conèixer i llegir? 

En alguna ocasió ha dit també que la novel·la "és la millor forma d'art per indagar en el que es pensa i en el que es diu, i mostrar la diferència entre una cosa i l'altra". Mann és ideal, en aquest sentit.

Va ser un home casolà amb una vida eròtica secreta. I això no queda gaire reflectit en els seus llibres, has d'acudir als papers personals...Encara hi ha estudiosos de Mann que deixen de banda la seva sexualitat, quan escriuen sobre ell. Va passar gran part de la vida reprimint-la. Això em sembla tan important d'explicar com si hagués viscut el sexe d'una manera més oberta.

Van ser dos dels seus fills, Erika i Klaus, els que el van batejar com a "mag".

S'hi referien com a Z, inicial de zauberer, mag en alemany, i ho feien en part com a homenatge, però també per enriure-se'n. La màgia és present en part de la seva literatura, a més. Al Doktor Faustus (1947), a La muntanya màgica (1924) i a la nouvelle Mario i el mag (1930). Curiosament, en públic ell no tenia gaire màgia ni carisma.

De petit, Thomas Mann tenia clar que volia ser escriptor. Al seu pare, que era comerciant, no li feia gaire gràcia.

La mort del pare quan tenia 15 anys, el 1891, va produir un impacte molt gran en el jove Thomas. Va deixar de ser el petit príncep de Lúbeck. Per al Thomas, el que va representar aquesta mort va ser pitjor que l'ascens de Hitler al poder el 1933.

Era el germà gran, el Heinrich, qui havia de ser l'escriptor de la família.

Hi ha una rivalitat entre tots dos que no s'acaba mai. Durant molt de temps, el Heinrich va ser el germà dominant, però el Thomas el va haver d'acabar ajudant, quan eren als Estats Units. El Heinrich va triomfar gràcies al seu compromís polític durant la Primera Guerra Mundial.

El Thomas, en canvi, sempre va tenir problemes a causa de la seva ideologia camaleònica: se'l va titllar de feixista, però més endavant també de comunista.

Aquesta fluïdesa l'acosta al nostre present. Durant les primeres dècades del segle XX, Mann va ser molt de dretes, però més endavant, a mesura que s'acostava la Segona Guerra Mundial, es va convertir en demòcrata. No va ser una figura estable, no se'l pot encasellar, costa descriure'l.

Tot i que sempre era a casa, era un pare absent.

Va ser un fantasma en la seva pròpia vida durant molt de temps. Era el centre de la família, però alhora també era com si no existís. Es passava el dia tancat al seu estudi, escrivint, i quan en sortia i anava a veure els fills només era capaç de veure el soroll que feien.

Quan la Katia va marxar al sanatori de Davos per recuperar-se de la tuberculosi —estada que inspiraria La muntanya màgica—, ell es va quedar amb els fills. Escrivia cartes a la dona en què li explicava com estaven canviant. I ella li responia: "Són exactament com sempre, el que passa és que per primera vegada t'hi fixes".

Cal tenir en compte que la paternitat, a principis del segle XX, era molt diferent d'ara. L'home tenia una relació molt diferent amb els fills. No els abraçava ni hi tenia contacte físic. I no els explicava contes abans d'anar a dormir.

Quins són els tres llibres imprescindibles de Mann?

Els Buddenbrook —publicat el 1901, quan tenia 26 anys—, La mort a Venècia (1912) i Doktor Faustus (1947). Però em temo que n'he d'afegir dos més.

La muntanya màgica?

Sí. I Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant. És l'última novel·la que va publicar. Hi va treballar entre el 1952 i el 1954, quan s'acostava als 80 anys. Acabava de tornar a Europa després dels anys als Estats Units i va reprendre una narració que havia escrit quaranta anys enrere. El personatge té alguns elements autobiogràfics. Sembla que ens expliqui que, en comptes d'un mag, en realitat el Thomas era un estafador, un farsant.

Era un inventor d'històries.

Un novel·lista com Mann no te'l pots creure mai. Però no només com a creador, sinó tampoc les seves idees polítiques, i tampoc te'l pots creure com a marit, ni com a pare.

alfa i omega

La vida de l'home està compresa entre dos gèneres literaris.
Es comença escrivint els afanys i s'acaba escrivint les memòries.
Se surt de la literatura i s'hi torna.

Paul Valéry. Tal qual. Traducció d'Antoni Clapés. Adesiara, 2020. P. 173.

cartes al director

la muntanya màgica

 

«A La muntanya màgica de Thomas Mann: ¿quin és el tema? El tema no són els motius. ¿El temps, que plana per damunt de tot? ¿O bé l'amor (darrera paraula del llibre), o el coneixement (amb les pugnes dialèctiques i el duel del jesuïta i el francmaçó), o la malaltia (digna, indigna)? Els diàlegs en present real sobretot passen per il·lustrar Hans Castorp, li serveixen per al seu creixement intel·lectual. En aquesta obra de Mann hi ha tan poques escenes que sembla que no hi passi res, i hi passa tot. Que a través del sumari constant l'autor aconsegueixi fer memorables moments que només ens arriben així, resumits, focalitzats en un personatge concret, és digne d'un ofici molt fi. Normalment el que retenim més, com els records, són les escenes, que es produeixen en una mena d'il·lusió de present real.

D'aquesta gran novel·la, extensa, «hermètica», com diu l'autor, es poden dir tantes coses que m'és impossible consignar-ne gaires. Des del canvi de to narratiu del final, per exemple, fins al somni que té Hans Castorp durant la tempesta de neu (des del qual s'adona d'un cert coneixement que es tradueix en un augment considerable del discurs directe que li regala el narrador), passant pel clímax interior que constitueix la conversa amb Clawdia Chauchant (majoritàriament en francès, llengua que permet a Castorp escapar-se una mica de si mateix, precisament la nit de carnaval, que deu tenir alguna cosa de màgica, com la de Sant Joan). La forma del pretèrit més anterior és evident que ajuda a consolidar la història, a fer-la creïble (malgrat tot el component simbòlic que conté), dins del to asèptic i educat predominant, i a establir-la en el temps històric com a ineludible. ¿Fins a quin punt la condició aristocràtica es podria atribuir a Castorp? Perquè «no totes les històries passen qualsevol»...Faig apunts a part, hi indago a poc a poc. El tema de la novel·la, en darrer terme, és la pugna entre l'art i la vida, que plana sobre tota l'obra de Thomas Mann, i la dificultat de compaginar-les totes dues, que Goethe tenia i que Mann segurament envejava.»

 

 Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 59-60.

 

una llar

Para que una casa sea digna de ser llamada 'hogar' ha de tener más libros que baldosas. No se trata, por supuesto, de que se acumulen los volúmenes por todos lados, empantanando la casa, complicando la convivencia o precipitando divorcios..., sino de que se superpongan las lecturas dentro de uno mismo, ampliando el mundo interior, ensanchando la forma de mirar. Es así, pero por otra parte he comprobado que es rarísimo que en nuestros días una cosa se dé sin la otra. Si amas la literatura, te gustan los libros: hay poco margen de error en esa máxima. Y que los libros puedan acabar gustándote tanto como los textos es un peligro cierto, sí, pero es ante todo un placer, uno de los más adictivos, felices y duraderos.

Pero los libros también pueden ser una gran trampa, nos confunden, nos alejan. Destacan y enaltecen lo que de trascendente tiene la realidad, de modo que nos despistan del hecho de que la vida no es trascendente, sino algo muy superior que no podemos entender y para lo que, por tanto, no hay palabras. La literatura, a menudo con un talento descomunal, y desde luego con la más admirable de las intenciones muchas veces, intenta explicar las cosas sin aceptar, o incluso sin saber, que son inexplicables. Los mejores libros del mundo sólo acertarán a hacernos vislumbrar o intuir una diminuta porción de lo que hay, algo minúsculo...

 

Juan Marqués. El hombre que ordenaba bibliotecas. Pre-textos, 2021.

 

afantas

LEILA GUERRIERO
Afantas
El País
13|12|2025

 

Semanas atrás, en la Feria del Libro de Monterrey, se acercó un muchacho a pedir que le firmara un libro. Me entregó una foto, una imagen de la localidad de San Miguel de Allende, y me dijo. "Mira, quiero decirte que yo tengo afantasía". Le pregunté: "¿Qué es eso?". Me respondió: "No tengo imaginación". Di un respingo: "¿Cómo?". Me dijo: "Si yo te digo que imagines una manzana, tú la ves. Yo no puedo imaginar una manzana. Mi mente sólo genera conceptos, no imágenes". "O sea, una mente ciega", le dije, un poco bruta. Me respondió: "Sí, y por eso para mí es muy difícil leer. No puedo imaginar las descripciones, los personajes". Soy periodista, así que tengo el hábito de la sospecha. Pensé que, apenas pudiera, iba a chequear si esa condición existía. El muchacho me puso delante el libro para que se lo firmara. Es un volumen de textos cortos que hablan sobre la infancia, los padres, el amor, la pérdida. Me dijo: "Quiero agradecerte mucho. Este es el primer libro que pude leer completo porque habla de cosas abstractas. Ahora estoy intentando, de a poco, leer otros". Le pregunté qué hacía. Me dijo que estudiaba Arquitectura. ¿Arquitectura? ¿Imposibilitado de "ver" formas? Me dijo que sí, que de hecho le resultaba muy difícil. Le firmé el libro, nos despedimos. Al regresar al hotel busqué información sobre la "afantasía". En efecto, existe (dos días después, en Ciudad de México, encontré a una chica que tenía lo mismo). No es una enfermedad, no interfiere con la inteligencia, se estima que entre el 1% y el 5% de la población podría verse afectada, quienes la portan se llaman "afantas". Busqué en mi bolso la foto de San Miguel de Allende. La di vuelta. Detrás, el muchacho había escrito: "Gracias por verbalizar mi mente neurodivergente". Hay una canción del Indio Solari titulada Y mientras tanto el sol se muere. Dice: "Todavía no usé mi milagro de hoy". Ese día, en Monterrey, sentí que yo ya lo había usado.