la biblioteca d'isak dinesen a rungstedlund

«Després passem en un altre ambient, on es guarden els llibres de la seva biblioteca, que conserven als marges breus anotacions. No literàries, però, sinó de vida quotidiana. A la solapa d'El sol també s'aixeca, d'Ernest Hemingway, hi va deixar escrita una llista de queviures: truita, arròs, pasta...I segur que no era pas per desconsideració. L'escriptor nord-americà va ser company de safari del seu marit i el 1954, en rebre el premi Nobel, va dir públicament que hauria hagut de guanyar-lo ella. Això li va fer una il·lusió enorme i la va rescabalar de la decepció per la manca de reconeixement. També glossà Faulkner. En una de les dues edicions de Rèquiem per una monja hi apuntà una llista d'arbres per plantar al jardí. Dante i Virginia Woolf se'n van salvar. Karen tenia fascinació per tot el grup de Bloomsbury. Veig una edició francesa de Les mil i una nits i de L'arpa d'herba de Truman Capote, que Karen va conèixer durant una gira triomfal de conferències als Estats Units. També és preciós un volum il·lustrat, molt gastat, de Peter Pan. «Sabia perfectament anglès i francès», diu Tore [nota de la copista: un nebot de la Dinesen], «i també una mica l'alemany». A l'Àfrica va aprendre el suahili. Tenia una oïda excepcional per a les llengües. Va escriure alguns dels seus llibres en anglès i després els traduïa ella mateixa al danès. Però pràcticament els reescrivia. No hem trobat rastre de cap diccionari danès-anglès entre les seves coses». En una paret hi penja un quadre signat per René Bouché: un retrat de l'escriptora amb el famós barretet negre i les arracades de perles (com la va immortalitzar Cecil Beaton) que la mostra amb una expressió viva, molt suggeridora: les mans allargades, els ulls enormes i molt dolços, esbatanats, com diuen que els tenia sovint, el somriure amb prou feines esbossat al rostre ossut i clar i una posa un xic inclinada, com de persona que —citant el seu estimat Nietzsche— «diu que sí» al destí.»

Sandra Petrignani. L'escriptora viu aquí. Traducció de Carles Biosca. Viena, 2023. P. 176-177.

 

la reina de la nit

CÉSAR PÉREZ GRACIA
La reina de la noche

Heraldo de Aragón

14|6|2001
A: Críticas y reseñas de Ehrengard.

Isak Dinesen (1885-1962) posee una bien ganada fama de reina de la narración. No diré reina de los cuentos, porque en español existe una connotación extraña entre cuento y embuste, que arruina de un plumazo el vocablo y su concepto. Pero no me quiero enrollar antes de tiempo. De algo tiene que servir pertenecer a un gremio que ejerce su oficio crítico con respiración asistida.

Ehrengard, 1962, es un excepcional relato de Dinesen. A ver si consigo, por una vez y sin que sirva de precedente, analizar con el debido esmero una hermosa narración. En apenas ochenta páginas, se nos cuenta la historia de un niño aristocrático de nacimiento clandestino. La gracia de la fórmula que utiliza Madame Dinesen se basa en una rara habilidad para narrar en la cuerda floja. El personaje del pintor Herr Cazotte, pertenece al linaje de Thomas Mann bufo, es decir, de una comicidad cuyo registro tedesco no siempre hace gracia a todo el mundo. Dinesen se divierte enfocando la historia desde la retina zumbona del pintor tenorio, una especie de Alma-Tadema en el castillo de Rosenbad. Pero, claro, el arte de contar bien una historia ha de tener alguna carta oculta en la manga. En este caso, la perspectiva insólita o contrapunto narrativo surge con la presencia y figura de la hermética belleza de Ehrengard, una virgo luterana que pone a Herr Cazotte —bonito cruce onomástico— como a un sátiro en cuarentena. A partir del encontronazo la historia echa chispas. Isak Dinesen se limita a traducir esos chispazos en forma de frases de temblor y temperatura crecientes. Que no es flojo mérito.

El colofón o campanazo final se logra justo en el último par de páginas. No seré tan cenutrio de desvelarlo, pero sí puedo extenderme un verano sobre lo que yo avizoro —que obviamente no puede ser mucho— en la cocina de ese climax final. Dinesen nos hace copartícipes del pulso mudo y visual entre sus dos personajes de cámara, la leal e insobornable Ehrengard y el casanovesco artista Herr Cazotte.

La gran escritora danesa sabía que las palabras sobran cuando la emoción colma el vaso de la vida. En cuestión de sentimientos el silencio vale su peso en oro. Igual que en una buena película de Leo McCarey. Ya se sabe que lo mejor del cine hablado o sonoro sucede cuando se arcaiza en cine mudo. Pero me temo que soy un pésimo glosador del silencio.

llibreries com a exemple de resistència

Editorial
Llibreries com a exemple de resistència
El PuntAvui
14|2|2025

Algunes bones notícies han planat aquests dies al voltant d’uns dels comerços que més pateixen els efectes de les vendes en línia, que més han de contrarestar les grans cadenes i que més fràgils estan en la ja de si mateixa delicada situació del comerç local: les llibreries. La històrica Gaudí de Reus, que va ser un cau important de lluita antifranquista, celebra aquesta setmana els seixanta anys de vida en favor de la cultura catalana i amb una clientela fidel que encara li garanteix el futur. Per la seva banda, la Fundació Finestres ha obert també aquest dimecres una nova llibreria a Palamós, al mateix local on hi havia l’antiga llibreria Gavina, que va tancar el 2019, després de 42 anys en funcionament, per les dificultats de continuar mantenint el negoci. I la llibreria 22 de Girona i la cooperativa Abacus han anunciat un acord per “garantir la supervivència de les llibreries independents”. Aquest acord es basa en la creació d’una xarxa d’establiments al marge de grans superfícies que ha d’assegurar la viabilitat del negoci però al mateix temps preservar la independència empresarial. De moment, l’acord inclou només la 22, però es preveu que a poc a poc se n’hi vagin incorporant més. És un nou camí que pot sacsejar, esperem que per bé, el panorama actual de les llibreries tradicionals i independents del país.

Les llibreries tenen un paper determinant als pobles i ciutats on estan instal·lades. Més enllà d’un negoci, son autèntics agents i dinamitzadors culturals i de la vida comunitària, i uns espais de trobada que contribueixen a generar esperit crític en una societat que tendeix a l’apatia, a deixar-se ensordir pel soroll de les xarxes socials i a la fredor de la intel·ligència artificial. Les llibreries —n’hi ha més de 330 agremiades al Gremi de Llibreters de Catalunya— són un cau de resistència: per la difusió de la cultura catalana i també com a exemple del que ha de ser un comerç local dinàmic. Per això cal garantir que cap comarca es quedi sense, perquè l’accés a la cultura és més fràgil en unes zones que en d’altres. Els moviments que hi ha hagut aquesta setmana són, ‘a priori’, tres bones mostres de la tenacitat dels professionals de la venda de llibres.

broma exemplar

FERNANDO CASTANEDO
Broma ejemplar
A: Críticas y reseñas de Ehrengard.

Isak Dinesen, pseudónimo de la escritora danesa Karen Blixen (1885-1962), vivió una vida llena de avatares. Quizás hasta cervantina. Los disgustos en la familia comenzaron a los diez años, cuando su padre se quitó la vida y a raíz de ello pasó a vivir bajo la tutela de su abuela materna. Con ella permaneció hasta que se hizo evidente el conflicto entre su vocación por la pintura y su pasión literaria. Decidió viajar a Roma y París para estudiar Bellas Artes, pero más o menos al mismo tiempo, en 1907 y 1909, publicó sendos volúmenes de cuentos en Dinamarca. En 1914 se casó con un primo (cousinage, dangereux voisinage) que tenía en Suecia, el barón de Blixen-Finecke, y con él marchó al África Oriental Británica, actual Kenia, para establecer una plantación de café. En la colonia Dinesen conoció a su amante inglés, se separó del primo sueco y, tras la muerte del primero en un accidente de aviación y el desastre definitivo de la empresa cafetera, regresó por fin a Dinamarca en 1931. Desde entonces hasta que murió, en 1962, su vida transcurriría con más tranquilidad.

Una vieja dama contó...

Dicho esto, no cabe esperar demasiadas ingenuidades de Isak Dinesen y, sin embargo, la obra que se publica ahora, Ehrengard, puede interpretarse como una última broma. No en balde se trata de su cuento postrero, editado al año siguiente de su muerte. Las sorpresas no se encuentran en los mecanismos que empleó para la ocasión. En Ehrengard, como en tantos otros de sus Últimos cuentos o de los Siete cuentos góticos, Dinesen nos habla mediante la introducción de una voz que se nos presenta dentro del relato como personaje que cuenta una historia. En este caso la autora redujo la narradora a una mínima expresión: "Una vieja dama contó esta historia".

Tampoco hay novedad en el modo deslumbrante con que Dinesen nos procura el reconocimiento del carácter de un personaje. Quizás la sorpresa final en Ehrengard alcance un grado de maestría difícil de superar, pero no por ello deja de ser marca de la casa. Para hablar de esta broma, entonces, conviene decir algo sobre la acción.

La vieja dama cuenta la historia de un pintor de corte, Herr Cazotte. Éste es mundano, resabiado y mujeriego, y por amistad con unos archiduques soberanos se ve en las de pasar cierto tiempo en un retiro con los herederos del pequeño Estado. Allí se embarca en la seducción de Ehrengard, una joven noble, cándida y supuestamente torpe —gauche la llama la archiduquesa—. Ahora bien, el retratista no anhela a secas la simple conquista de la doncella. Busca, en consonancia con su sofisticación alambicadilla, provocar en ella la aparición de una señal física que muestre el ascendiente que ha llegado a ejercer sobre la joven. No diré de qué se trata. Tan sólo añadiré que sería manifestación de un poder sin palabras, que afloraría en el cuerpo ajeno de un modo mucho más explícito y comprometedor que el de haber poseído ese mismo cuerpo. No hay palabra lo suficientemente altiva como para negarle su realidad. Pero de la sorpresa en el desenlace tampoco pienso decirles nada.

Me limitaré a señalar que la inversión final asombra, que el ambiente es propicio para wagneritas y proustófilos; que Choderlos de Laclos estaría satisfecho de la relación epistolar entre el pintor y su mentora; que los personajes del Quijote se sentarían a escucharla con tanto placer como atendieron a la lectura de El curioso impertinente o a la historia del cautivo en la venta. Éste no es un cuento de hadas, como se ha sugerido, sino una novela en el sentido que Cervantes empleó para titular sus relatos ejemplares. De una parte por su extensión y, de otra, porque Ehrengard retrata la victoria de la honradez espontánea sobre una malicia calculada. La broma en una autora como Dinesen, tan poco dada a las concesiones a la ingenuidad que siempre conlleva la aparición de la justicia poética, consiste en dejarnos como legado póstumo la proyección al mundo de una idea moral contundente. Ahora bien, con Dinesen nunca se sabe y resulta muy probable que la ironía sutil que puede detectarse en Ehrengard, bien cervantina, encierre su poso de humorada. Una humorada de lectura obligatoria.

quina gràcia, pepita

 El 9nou. 14|2|2025.

l'art i l'escàndol

DAVID GUZMÁN
L'art i l'escàndol
Avui
28|12|2000

Escriptora d'imatges tan subtils com suggerents, la danesa Isak Dinesen convoca als seus relats la màgia dels somnis infantils i el record de les històries remotes concebudes per la ploma d'altres èpoques. A Ehrengard, novel·la publicada després de la mort de l'autora, l'any 1962, conviuen en harmonia la descripció d'un món aristocràtic amb una concepció dramàtica de l'existència. L'ambientació palatina esdevé, així, l'arma més precisa per carregar durament contra la hipocresia de l'alta societat, amarada de vicis i corrupcions. Duquesses, reis i prínceps no en surten, doncs, gaire ben parats, d'aquesta dissecció lirificada. Serà, contràriament, la figura de l'artista, alhora àrbitre de la realitat i heroi sensible, qui haurà de resoldre el conflicte de tot un principat.

COM UN CONTE CLÀSSIC

L'inici d'Ehrengard respon a una posada en escena tradicional del conte clàssic: "Una anciana va explicar aquesta història:", moment a partir del qual la protagonista externa del relat narra el conflicte. Un conflicte concebut com una sonata en tres moviments que aborda les desventures del regne de Babenhausen per amagar, durant dos mesos, el naixement de l'hereu del principat, un nen fruit d'un embaràs prematur concebut "al marge del temps i de la decència". És arran d'aquesta situació, qualificada d'escàndol per la duquessa, que entra en joc el pintor Herr Cazotte, una mena d'alter ego de l'autora en què conflueixen saviesa, drama intern i sensibilitat artística. Quan la jove Ehrengard és nomenada dama d'honor de la princesa durant el cautiveri, el pintor haurà de modificar els colors del seu pinzell, impregnat ara del deliri amorós. És en aquest punt on Isak Dinesen estén amb més passió la seva mirada creativa: a través de la relació epistolar que s'estableix entre el pintor i la duquessa, assistim sense treva a una veritable concatenació de sensualitat, detallisme descriptiu, complexitat interna, art —meditades reflexions sobre l'art—, llegat nostàlgic dels orígens pictòrics de l'autora de Memòries de l'Àfrica.

RECREACIÓ DELS ESPAIS

Al costat de les relacions entre els personatges, la història d'Ehrengard excel·leix, i amb quina intensitat, en la recreació dels espais. L'ambientació del castell on viu reclosa la princesa remet directament als contes meravellosos de fades  i bruixots, com si es tractés d'un paisatge d'Andersen, escriptor amb qui Dinesen comparteix nacionalitat i també influències. Així, l'autora danesa és capaç d'edificar un autèntic jardí de l'Edèn amb el luxe i la brillantor d'un arquitecte neoclàssic. No obstant això, més enllà dels espais idíl·lics s'amaguen al llibre certes dosis d'allò que alguns anomenen mala bava. I és que la decadència de la societat aristocràtica és aquí contemplada amb una acidesa mordaç no exempta de crítica. Així, pels diversos estaments del principat alemany de Babenhausen veiem desfilar, ebris de poder, ducs corruptes i marits infidels, en una processó decididament patètica que mostra en la seva nuesa la sobredosi d'hipocresia i ambició de l'alt món palatí centreeuropeu.

En virtut d'un estil gòtic que no exclou el lirisme romàntic, Isak Dinesen conjuga en un mateix univers narratiu una visió tràgica del món i un sentit oníric de la matèria literària. Històries d'una temàtica refinada, bastides al voltant dels conflictes clàssics de l'ésser humà, l'amor, el drama, l'oposició entre el bé i el mal. Però al mateix temps, Dinesen viatja, amb la precisió de qui coneix la matèria, a l'interior de l'art pictòric a través del protagonista enamorat. Escrita ara fa 40 anys, la història d'Ehrengard ens és propera perquè ens trasllada, amb els mecanismes autentificadors de la ficció, als conflictes actuals entre el somni i la realitat, entre un amor impossible i una passió irreparable. D'aquesta manera, l'autora de Set contes gòtics torna a demostrar que la seva imaginació pot visitar qualsevol racó d'Europa, i extreure'n un relat impregnat de l'essència més profunda, humana i vívida de les grans històries universals.

 

exposicions temporals: edward hopper

i si...

Llega un día en que los libros adquieren forma de otros objetos. La acumulación explota y construye extrañas siluetas. Te preguntas si tiene sentido amontonar novelas que nunca volverás a leer. No lo tiene, seguramente. Es decir, lo tiene. En el fondo del corazón de los individuos palpita oscuramente una pregunta inconclusa, que aflora en esos instantes atribulados en los que dudas si continuar defendiendo a ultranza la presencia en casa de ciertos libros. La pregunta es: «Y si...?». Todos somos temerosos de un futuro en el que nadie está a salvo de necesitar un libro al que hacía tiempo que daba la espalda. «¿Y si se pone de moda Emilia Pardo Bazán?». «Y si un día necesito rescatar una cita de Don Álvaro y la fuerza del sino?». «¿Y si un día me viene bien la biografía de Leandro Fernández de Moratín?». Y si...

Nadie está libre de una desgracia y, desde luego, nadie puede vivir sin el miedo a los peores presagios. Entretanto, no tiras nada a la basura. No prestas nada. Todo es susceptible de ser necesario en la eternidad. Aún me tiembla en un bolsillo de una vieja cazadora una cita de Borges, sacada de El inmortal, cuando dice que «en un plazo infinito le ocurren a todo hombre todas las cosas». Así que prefieres estar preparado, por lo que pueda pasar. No durarás más de ochenta años, siendo generoso. No hay más que ver la vida que has llevado en los primeros cuarenta. Pero por si el destino te deparase la eternidad, o un infinito más o menos razonable y corto, no pierdes de vista tu ejemplar de Blasco Ibáñez, cuya tapa ya se han comido las ratas.

Juan Tallón. «Instrucciones para tratar con un libro». A: Mientras haya bares. Círculo de tiza, 2016. P. 256-7.

el conte més redó de karen blixen

TONI SABATER
'Ehrengard' o el conte més redó i magistral de Karen Blixen/Isak Dinesen
Valencia Plaza
21|6|2022

No sabem ben bé si ho va fer voluntàriament o va ser una feliç casualitat, però seria la mateixa Karen Blixen qui va establir amb una delicada lògica les fronteres del conte amb esta indirecta definició: “Pot contar-se Alí Babà i els quaranta lladres, però no pot contar-se Anna Karenina”. I a eixa pretensió estricta de contar –i també amb la intenció de fer virtut de certa contrastada impossibilitat seua per a bastir una novel·la– va lliurar-se sense restriccions la mateixa Karen Blixen (Rungsted, Dinamarca, 1885 – 1962), més coneguda pel pseudònim literari d’Isak Dinesen.

En realitat eixe pseudònim que va adoptar és parcial, perquè el canvi està només en el nom masculí que va triar (Isak), i que no albergava més intenció –i reivindicació– que tindre la mateixa llibertat creativa de la que gaudien els hòmens. Perquè el cognom Dinesen és el de son pare Wilhelm, un terratinent prototípic de la noblesa rural, però que abans de casar-se en 1881 havia gaudit d’uns quants exotismes com combatre en la guerra franco-prussiana o viure com a caçador en els territoris indis de l’estat nord-americà de Wisconsin, i de qui la jove Dinesen, a més del cognom, rebria la passió per l’aventura i l’interés i fascinació per la naturalesa. Aquell matrimoni de 1881 l’uniria a la futura mare de Karen/Isak, Ingeborg Westenholz, de parcial ascendència britànica i primogènita de qui acabaria sent ministre danés d’Hisenda i de qui la futura escriptora heretaria –de la mare, no del ministre– una educació exquisida, l’estima per l’idioma anglés i una determinació que li havia de permetre superar les adversitats que estaven per vindre, i que, a pesar de l’entorn privilegiat on va nàixer, en serien unes quantes.

Potser la primera arribaria amb la mort de son pare, psíquicament devastat per la sífilis que patia i penjat per pròpia mà en l’habitació d’una pensió de Copenhague, quan Karen Dinesen tenia només 10 anys. Eixe tancament abrupte de la infància poc després donaria pas a una adolescència on va manifestar un interés per la pintura que la portaria a matricular-se en l’Acadèmia d’Art de la capital danesa. Però la temptativa durà poc. Ben prompte l’escriptura de contes es revelaria com la verdadera vocació de la jove Karen, i així va poder vore publicat en una revista literària el primer d’ells, Els eremites, en 1907 i amb el pseudònim –una constant vital, un crit per l’alteritat– d’Osceola. Però ni eixe conte ni un parell més que també publicaria van obtindre cap repercussió, decepció que li faria abandonar provisionalment l’escriptura.

En qualsevol cas, per aquells moments ja estava més pendent (perdudament enamorada en realitat) del baró Hans Blixen, cosí segon seu que va ignorar-la olímpicament, i a qui, resignada, la Dinesen va dedicar el seu més intens menyspreu en forma d’un llarg passeig per França i Itàlia. Poc després, i en una sort d’estrany masoquisme rememoratiu, es va casar sense rastre d’amor amb el germà bessó de Hans, Bror Blixen, amb qui posaria rumb a les plantacions de café que este darrer posseïa en les terres altes de Kenya, a l’Àfrica. Un viatge i una estada que s’allargaria durant prop de dos dècades (entre 1914 i 1931, concretament), i que seria determinant en la vida de Karen.

Contagiada també de la sífilis per un marit a qui no volia, i amb l’afectació psicològica i física que va provocar-li la malaltia i que arrossegaria sempre (per no parlar del record reactivat del traumàtic final del pare), la parella viurà dins d’una infelicitat constant i unes desavinences permanents fins a la seua separació, produïda en 1921, set anys després d’esposar-se. La fascinació que des del primer moment va provocar la terra africana en Karen Blixen li farà, en lloc de tornar a Dinamarca com hauria resultat normal segons les convencions de l’època, romandre i assumir a soles la gerència de la plantació, intentant fer rendible un negoci que des de l’inici havia sigut més que deficitari.

A partir d’eixe moment es desplegarà davant d'ella la plenitud completa, els anys més plàcids i feliços de la seua vida, als quals contribuí en bona part l’aristòcrata, pilot i caçador anglés Denys Finch-Hatton, amb qui mantindrà una relació apassionada però d’independència mútua, de respecte pels espais de cadascú (particularment els de Hatton, que entre organitzacions de safaris i viatges constants deixava córrer la seua sexualitat polivalent), i que conclouran tràgicament amb la mort d’este darrer en 1931, en estavellar-se l’avioneta en la qual viatjava pel territori africà.

Tot eixe temps i eixe món, tot l’amor i la fascinació per aquells espais (i l’ombra delicada de Hatton) estan presents en Out of Africa , probablement un dels llibres més bells que mai s’han escrit, amerat de la millor nostàlgia, mescla de memòria i de contes orals, de descripció d’un espai fabulós i de relats de viatge, però també de l’amor boig que li donà i li llevà tot a Karen Blixen/Isak Dinesen. Un llibre estrany, inclassificable, escrit a contracorrent de les modes literàries (un tret que compartix tota l’obra de Dinesen), però tocat per la gràcia que distingix els grans autors. Out of Africa tindria, durant les dècades posteriors, un èxit de progressió constant tant a Europa com als Estats Units, i permetria valorar la seua producció anterior i posterior, que tan desapercebuda havia passat. Entre ells, principalment Seven Gothic Tales (1934), una mostra excelsa del talent narratiu en l’art del conte que posseïa Isak Dinesen.

En Ehrengard tenim una mostra excel·lent de la seua enorme capacitat literària. Publicat pòstumament en 1962, potser siga el millor i el més redó dels seus contes, un d’eixos artefactes narratius de precisió mil·limètrica, de tècnica tan depurada com perfectament compatible amb una oralitat d’una eficàcia escandalosa. En esta història es complix fil per randa aquella màxima de la mateixa autora que atorga al relat la capacitat de poder ser contat sense minva de la qualitat que porta enfeltrida.

Concebut en tres moviments, Ehrengard (Viena Edicions, 2021) és una història de famílies reials, de deshonors i redempcions, de seductors i seduïts, on les argúcies de l’autora per a mantindre i fer créixer l’interés del lector resulten senzillament magistrals, així com la permanència dels universals que planteja. I és un text que no permet el seu abandonament, d’addicció estranya i antiga, com si Isak Dinesen haguera activat els ressorts adequats de les grans històries, la fórmula màgica i magistral que provoca l’atenció, davant d’un llibre o al voltant d’una foguera i d’algú que conta, i que transmet un missatge que volem seguir per mitjà del més vell codi.

Els últims anys de la vida de Karen Blixen contemplaran amb la mateixa intensitat l’augment del seu prestigi com a escriptora i el deteriorament de la seua salut, derivat del llegat verinós que li havia deixat el marit. Tot i això, ella no deixarà de fer vida social i literària, com quan en 1959, als seus 73 anys, va ser convidada als Estats Units per a donar una sèrie de xarrades, i va sentir l’alé i l’admiració de tòtems de la cultura nord-americana com E. E. Cummings, Truman Capote o John Steinbeck, encara que el principal desig de la Dinesen era conéixer a Marilyn Monroe, cosa que va ocórrer en una reunió propiciada per Arthur Miller (llavors marit de la Monroe) en la casa de l’escriptora Carson McCullers, devota admiradora de la danesa. Segons diuen, Karen i Marilyn acabaren ballant damunt de la taula de marbre de l’amfitriona, completament felices, sense sospitar ni remotament que romandrien eternament agermanades en morir les dos en l’estiu de 1962, tres anys després d’aquell ball.

En qualsevol cas, és prou probable que en Rungstedlund, la fabulosa casa de la seua infància danesa a Copehnague on acabaria els seus dies, Karen Blixen/Isak Dinesen, una de les grans escriptores del segle XX, més que aquella dansa recordara la terra africana que tant enyorava, i eixe tossal on havien soterrat a Denys Finch-Hatton, el seu gran i únic amor, eixe espai tan singular on, segons li contava des d’allà un bon amic, ja retornada ella a Dinamarca, sempre acudien a l’alba i al crepuscle una parella de lleons, com guardians o memoriosos recordatoris de qui reposava en eixa tomba.

la llibreria

Gemma Busquets Ros
La llibreria
El PuntAvui
9|2|2025

Encara guardo el paper amb el qual un dels dependents de la llibreria Geli, abans de Sant Jordi de fa tres anys, em va embolicar els llibres que havia encarregat. Era un paper recuperat del passat un cop se sabia que el local del carrer de l’Argenteria de Girona no tenia futur hostatjant novel·les. És un paper fi i blanc amb ratlles vermelles i negres que s’entrecreuen, com les frases subratllades que apassionadament i sense la rectitud d’un pentagrama, per l’ànsia de l’emoció lectora, destaquem dels llibres. És un paper fràgil que fàcilment s’estripa si un va amb presses i sense cura. Em recorda el de les confiteries de diumenge, el que fa servir la Natàlia amorosament per cobrir els tortells de nata de la pastisseria del barri de Gràcia abans de conèixer en Quimet, abans de ser la Colometa. Al paper delicat de la Geli hi havia el dibuix de l’home de Vitruvi emmarcat en un cercle formant la G de Geli. El logotip. La marca. Com el número 22 de La 22, com la bosseta de paper kraft marró on hi ha estampada una màquina d’escriure de Karatrak Liburuak i com el punt de llibre amb el segell Ombres Blanches de Tolosa de Llenguadoc. Sobre les dones i la postguerra, a propòsit de La plaça del Diamant, aquests dies algú em va recordar que cada història és singular i única. Sobretot la manera d’escriure-la i la manera d’embolicar-la, en una llibreria que no ha perdut el seu logotip, la seva independència, la seva tria personal a l’aparador; l’essència del paper delicat, fi i fràgil que amb facilitat s’estripa.

neuromania

JOAN BURDEUS
L'estafa intel·lectual de la neurociència
Quadern | El País
9|2|2025

Josep Pla va deixar escrit que “el cervell és un òrgan meravellós. Comença a funcionar quan ens llevem i no s’atura fins que arribem a la feina”. David Bueno, neurocientífic i, per tant, expert en el cervell, ha guanyat el premi Josep Pla amb L’art de ser humans, un assaig que promet fer-nos entendre com “el cervell s’enriqueix a través de l’art”, explicant, per exemple, que “si estem llegint una partitura, s’activen les zones de lectura i d’interpretació, com l’escorça visual i l’àrea de Broca, que està implicada en el processament del llenguatge […] i també es poden activar zones que intervenen en la creativitat i la improvisació, com l’escorça prefrontal, les àrees d’associació i la xarxa neuronal per defecte”. Naturalment, hem après molt més sobre la condició humana i sobre el cervell amb la ironia de Pla que amb una redescripció científica com la de Bueno.

La neurociència s’està convertint en una estafa intel·lectual que empobreix la conversa cultural, no pas per culpa dels neurocientífics que disseccionen cervells tranquil·lament als seus laboratoris, sinó pels divulgadors que prometen que la disciplina explica coses que simplement no pot explicar. La fal·làcia és vella, però les editorials i els diaris encara aconsegueixen vendre llibres i publicar articles com si el truc no s’hagués exposat ja. El filòsof Joseph Tallis ho va anomenar neuromania, una confiança excessiva o excessivament simplista de la neurociència per explicar la conducta humana, la cognició i els fenòmens socials. Comença amb una metàfora tan aparentment innocent com dir que l’art enriqueix el cervell, quan, en realitat, el que enriqueix és l’esperit. Perquè no som processos neuronals tenint reaccions químiques, sinó jos que viuen i pensen en el medi del llenguatge. Els cervells no s’enamoren: nosaltres ens enamorem. Entendre l’amor no és saber quines parts del saquet s’activen ni quines hormones se secreten: és llegir una novel·la de Julian Barnes. L’esperit no és una substància separada del cos, però no s’explica a través de la neurociència, sinó de la filosofia i la literatura.

Bueno, que en un nivell elemental sap tot això, s’aprofita de la confusió existent sense ser excessivament abjecte. Dir que el nostre cervell s’enriqueix a través de les arts és legítim si vol dir que tenim indicis observables per creure que la seva neuroplasticitat augmenta. És el tipus de coses que podem descobrir amb la ciència: que, dormint vuit hores, el cervell funciona millor, o que el sucre i el cafè fan carburar la màquina. El problema de L’art de ser humans, com tots els llibres similars contra els quals caldria fer un pensament, és que no ofereixen una llista de consells de salut perfectament respectable, sinó una barreja confusa entre anècdotes pseudointeressants i una proposta eticopedagògica que, sense la xerrameca del cervell, quedaria despullada en la seva banalitat eixordadora. La idea que les arts són importants per a la formació dels éssers humans i que les ciències tenen components creatius —idea que es repeteix circularment i ad nauseam al llibre— està absolutament assumida. Es podria dir que no fa cap mal afegir 300 pàgines més sobre la qüestió. Però que un premi literari com el Josep Pla sorprengui guardonant aquest assaig envia el senyal que la neuromania continua, i que, com deia l’escriptor que dona nom al premi, el nostre cervell potser s’atura abans del que caldria. Aquí no volia dir literalment “cervell”, però si heu entès la metàfora no és gràcies a l’escorça prefontal, sinó al fet que sabeu llegir.

àlbum

 

KAREN BLIXEN
Fotografia: Pierre Boulat
Rungsted, Dinamarca, 1958

Oculta bajo diversos seudónimos (Isak Dinesen, Tania Blixen, Pierre Andrèzel, Osceola), la baronesa Karen Christentze Dinesen, más conocida como Karen Blixen, nació en Rungsted, una pequeña ciudad danesa, en el seno de una familia burguesa muy conocida. Cuando solo tenía diez años, su padre, sumido en una fuerte depresión, se suicidó. Enamorada de la pintura, se inscribió en la Academia de Bellas Artes de Copenhague, pero no concluyó sus estudios pues prefirió dedicarse a hacer incursiones literarias con sus primeros cuentos (Eneboerne y Pløjeren), a viajar por Europa y a la vida social, entre bailes de disfraces, carreras de automóviles y partidos de golf. En este ambiente aristocrático, la escritora coincide con su primo Bror von Blixen, un noble derrochador con el que se promete muy pronto. Cuando, al regreso de un safari, el conde Mogens Frijs, tío de Von Blixen, cuenta a la joven pareja las bellezas y las posibilidades económicas del África Oriental Británica, esta no lo duda y en 1913 desembarcan en Mombasa. Entusiasmados con la nueva aventura, al año siguiente se casan y adquieren una plantación de café cerca de Nairobi, pero el matrimonio dura poco y Karen Blixen, tras el divorcio, se queda sola para dirigir, apasionadamente, la factoría.

En este punto, al relato de la vida de la escritora se superponen las imágenes de su famosa novela autobiográfica de 1937, Memorias de África, un intenso canto de amor hacia el continente africano, y con estas memorias se entrelazan, a su vez, los pasajes y diálogos entre Meryl Streep y Robert Redford de la película de Sydney Pollack inspirada en el libro.

Sin embargo, en 1931, una gran crisis en el mercado mundial del café obliga a Karen Blixen a abandonar la plantación y regresar definitivamente a Dinamarca, donde la sífilis, enfermedad que le había contagiado su marido, se agudiza cada vez más. Aunque agobiada por la enfermedad, en esta fotografía de Pierre Boulat, parece intentar trabajar tenazmente, en compañía de su secretaria, en su casa de Dinamarca. Una vez en Europa, se dedica, de hecho, a la escritura, pero con el pensamiento puesto siempre, con nostalgia, en aquella África que no volverá a ver.

Isabella Pedicini

Escritores. Grandes autores vistos por grandes fotógrafos. Groffredo Fofi (editor). Blume, 2014. P. 58.

bibliotecàries vs màquines d'autopréstec

SEBASTIÀ BENASSAR
Bibliotecàries Vs màquines d'autopréstec
Bearn. Revista de cultura
22|6|2019

La tendència en aquesta vida malaurada que ens ha tocat viure és que de cada vegada més les persones siguin substituïdes per màquines. Ho veiem a les benzineries, al súper, als aeroports i ara, darrerament a les biblioteques. La tragèdia, sobretot en el darrer cas, és brutal. Que sapiguem, les màquines ni llegeixen llibres i sobretot no en saben recomanar. Ni diuen bon dia.

Al meu barri, a Gràcia, hi ha tot de gent jove que es nega a emprar les caixes automàtiques del Bon Preu. Ho han i ho hem explicat per activa i per passiva: és una qüestió de lluita de classes, si ens neguem a emprar les màquines és perquè volem persones, sous, llocs estables de feina. No volem capitalisme salvatge.

En el cas de les màquines d’autopréstec de les biblioteques, tots hauríem d’iniciar una revolució consistent en no fer-les servir. Podem esgrimir un argument molt senzill: tenim dret a ser atesos per algú que ens digui bon dia o bona tarda. De fet, hi ha molta gent gran que durant el dia només parla amb el caixer del super o amb el bibliotecari i als quals ara se’ls vol incrementar la solitud en base a una eficiència molt dubtosa.

El problema és, com sempre, de model de país. Els que estimem la cosa pública pensem que és inconcebible el sistema d’autopréstec. El que cal a les biblioteques públiques és una contractació massiva de personal. I una atribució de feines que ha de ser semblant a la que ara proposaré. Cada bibliotecària, amb una jornada laboral de 8 hores, hauria de dedicar 4 hores al dia a llegir. I les altres a fer atenció al públic, foment de la lectura i gestió. Amb les quatre hores de lectura al dia es podrien ventilar entre 2 i 3 llibres a la setmana (segons complexitat, extensió i altres factors). I això vol dir un centenar llarg a l’any que poden comentar, recomanar i explicar als usuaris.

Posem una biblioteca més o menys petita, en una població de 5.000 habitants, que obri al públic 40 hores setmanals. Necessitarà com a mínim 6 persones i un director. És a dir 4 persones cada dia (2 llegint les primeres 4 hores i 2 llegint les altres 4 hores i sempre 2 atenent els usuaris), més dues persones per fer vacances i el reforç d’activitats i algú dirigint. Si la biblioteca té sales especialitzades d’infantil o altres, doncs també cal un reforç.

L’important d’aquesta feina és que aquestes 7 persones hauran llegit al cap de l’any uns 750 llibres que podran recomanar de primera mà als usuaris. Hi ha alguna màquina d’autopréstec que tingui aquestes prestacions?

I és clar, per acabar de reblar el clau, seria imprescindible que hi hagi un equiparament salarial a l’alça. En el sistema, molts sous depenen de convenis entre generalitat i ajuntaments o d’altra banda, pengen de les diputacions. Seria important tenir un mateix sistema funcionarial -equiparat cap a dalt, ja ho he repetit- unitari, amb un catàleg únic per a tot Catalunya i personal suficient i abastament per poder llegir aquestes quatre hores diàries, que és la principal feina que hauria de tenir una bibliotecària avui en dia.

Així doncs, que comenci la insubmissió contra l’autopréstec, recuperem els serveis públics!!!

om

«Cada llibre que llegim fa oscil·lar la nostra brúixola interior; cada esperit aliè ens mostra la diversitat de punts des d'on podem contemplar el món. L'oscil·lació comença tot seguit a apaivagar-se i l'agulla torna a l'antiga direcció, la que ens és pròpia d'acord amb el nostre tarannà. Això és el que em va passar en una pausa de lectura. Es pot llegir molt, i un apassionat dels llibres que viu al marge de la vida consumeix llibres i opinions igual que l'home social consumeix persones (sorprèn força la quantitat que en podem arribar a digerir). Però llavors hem de desfer-nos de tot i sortir a passejar pel bosc, rastrejar el temps i les flors, la boira i el vent i retrobar-hi la quietud de la qual deriva la unitat del món.»

Hermann Hesse. Més lectures per a minuts. Vol.II. Angle editorial, 2010. P. 51

 

la mesura de la lectura (rima fatal)

¿Y para qué leer? ¿Y para qué escribir? Después de leer cien, mil, diez mil libros en la vida, ¿qué se ha leído? Nada. Decir: yo sólo sé que no he leído nada, después de leer miles de libros, no es un acto de fingida modestia: es rigurosamente exacto, hasta la primera decimal de cero por ciento. Pero ¿no es quizá eso, exactamente, socráticamente, lo que muchos libros deberían enseñarnos? Ser ignorantes a sabiendas, con plena aceptación. Dejar de ser simplemente ignorantes, para llegar a ser ignorantes inteligentes.

Quizá la experiencia de la finitud es el único acceso que tenemos a la totalidad que nos llama, y nos pierde, con desmedidas ambiciones totalitarias. Quizá toda experiencia de infinitud es ilusoria, si no es, precisamente, experiencia de finitud. Quizá, por eso, la medida de la lectura no debe ser el número de libros leídos, sino el estado en que nos dejan.

¿Qué demonios importa si uno es culto, está al día o ha leído todos los libros? Lo que importa es cómo se anda, cómo se ve, cómo se actúa, después de leer. Si la calle y las nubes y la existencia de los otros tienen algo que decirnos. Si leer nos hace, físicamente, más reales.

Gabriel Zaid. «Los demasiados libros». A: Crítica del mundo cultural. El Colegio Nacional, 1999. P.21.