dimecres, 31 d’octubre del 2012

l'estil segons vonnegut


En cuanto al uso del lenguaje: recuerda que dos grandes maestros del lenguaje, William Shakespeare y James Joyce, escribían frases que parecían casi infantiles cuando sus temas eran los más profundos. “¿Ser o no ser?”, pregunta el Hamlet de Shakespeare. La palabra más larga tiene tres letras. Joyce, cuando se sentía juguetón, podía enhebrar una frase tan intrincada y deslumbrante como un collar para Cleopatra, pero mi frase favorita de su cuento “Eveline” es esta: “Estaba cansada”. Alcanzado ese punto en el relato, ninguna otra palabra podría partir el corazón del lector tal como lo hacen esas dos.

La sencillez del lenguaje no es sólo respetable, sino quizás incluso sagrada. La Biblia se abre con una frase propia de las habilidades de un enérgico muchacho de catorce años: “En el principio Dios creó los cielos y la tierra”.
El estilo según Vonnegut. Cultura impopular. 28 | octubre | 2012.

 *  *  *

I aprofito l'avinentesa per dir que ja podem llegir en català Bressol de gat de Kurt Vonnegut, en versió de Martí Sales i publicat per Males Herbes, uns valents que acaben de fer el pas de revista a editorial. Llarga vida!



dimarts, 30 d’octubre del 2012

digui, digui




dilluns, 29 d’octubre del 2012

triple homenatge

Davies es el eslabón perdido entre Charles Dickens y John Irving.
Rodrigo Fresán

-Is the baseball that kills Johnny's mom an homage to the snowball that kills the protagonist's mom in the Robertson Davies novel Fifth Business?
Irving: Yes. I love that novel. And Owen Meany has the same initials as Oskar Matzerath — the hero of Günter Grass's novel The Tin Drum. There is double homage going on — or triple, if you count the New Testament, which I certainly wouldn't discount.
Many writers become writers because of something they read. I became a writer because I read Charles Dickens; later, Robertson Davies and Günter Grass were the most Dickensian writers (among contemporary practitioners) I could find. Homage is simply recognizing and acknowledging your ancestors.
John Moore. John Irving on religion, sports and Owen MeanyA: Denverpost.com. 4/5/2009.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

momus




«Momus (nombre artístico de Nicholas Haywood Stenton Currie) es un artista polifacético. Es compositor, artista, blogger, redactor de Wired, ex-miembro de banda post-punk de Josef K (The Happy Family) y cosmopolita crónico. Nació en Escocia y ha vivido en Londres, París, New York y Tokyo. Actualmente reside en Berlín. Estuvo en el sello Creation en su época clave a finales de los años '80, donde realizó su legendario disco Stars Forever. Durante este periodo protagonizó algunos de los momentos más hipster de la historia junto a artistas como Jeff Koons o la disquería Other Music. A lo largo de su carrera ha publicado más de veinte álbumes de estilos variopintos que van desde el pop de cámara hasta el exuberante folk electrónico, y ha colaborado en diferentes medios, entre ellos la ya mencionada revista Wired y el New York Times. En el año 2006, la editorial británica Thames & Hudson publicó un fotoblog en el que se recogían textos de Momus. Para algunos, Momus encarna al perfecto ídolo de la cultura postmoderna.» [Tret d'aquí].

*  *  *  

Resulta que Alpha Decay acaba d'editar un llibre de Momus i que la presentació oficial -amb autor inclòs- tindrà lloc el proper dimecres 31 d'octubre a dos quarts de vuit del vespre a la llibreria (i galeria d'art) MUTT.

Sinopsi de El libro de las bromas:
Sebastian Skeleton escapa de la cárcel con dos peligrosos convictos, un asesino y un pederasta. En esta odiséica huida hacia ninguna parte, Sebastian relatará a sus compañeros el pasado de su peculiar familia. Momus, nombre artístico del escocés Nick Currie, recolecta en esta novela los chistes trillados, gastados y guarros que circulan en la cultura popular, dando lugar a un relato en el que destila su lógica convulsa para usarlos como catalizadores narrativos y elaborar así un artefacto brutal, inteligentísimo, hilarante y muy incorrecto. [Del web de l'editorial Alpha Decay]


[+]
El vídeo està filmat a The 21st Century Museum of Contemporary Art de Kanazawa, un edifici dels arquitectes SANAA (Kazuyo Sejima + Ryue Nishizawa). Aquí i aquí, trobareu més informació.
Aquí, un avançament de El libro de las bromas.
I aquí, la crítica de Carolina Velasco a numerocero.


dissabte, 27 d’octubre del 2012

selexyz dominicanen




Una església gòtica reconvertida en llibreria l'any 2006.
Projecte signat per l'estudi Merkx+Girod Architecten
Premi Lensvelt 2007. 
A Maastricht.



Un vídeo domèstic.


divendres, 26 d’octubre del 2012

una broma és una broma és una broma


Una broma de Juan Marsé pasa por noticia

El escritor barcelonés asegura irónicamente que hará una novela en catalán y el supuesto anuncio se difunde por la red

Juan Marsé ha impartido este lunes por la mañana, sin pretenderlo, una lección de periodismo. Y de la velocidad a la que circulan los bulos en la era de internet. En la presentación del libro Juan Marsé. Periodismo perdido (Blanquerna-Edhasa), que, con edición y prólogo de Joaquim Roglan, recoge una selección de sus textos publicados en prensa entre los años 1957 y 1978, se ha permitido una broma, al decir que proyecta hacer una novela en catalán y que la titularía Sentiments i centimets.
Aunque la gran mayoría de los periodistas presentes en el auditorio de la facultad de Comunicación de la Universitat Ramon Llull ha entendido que se trataba de un comentario irónico (el pasado domingo, en las páginas de La Vanguardia utilizaba esta misma expresión para hablar de la realidad política), la supuesta noticia sobre su paso al catalán ha corrido como una bola de nieve creciente -a estas horas, ya hemos leído incluso el titular “Juan Marsé escribe en catalán una novela sobre la independencia”-.
La Vanguardia ha podido hablar por teléfono con el autor, para comentarle el revuelo que ha causado su nuevo "proyecto", y sus risas todavía resuenan. "Pero esto ¿lo ha escrito uno de los estudiantes que había en la sala?", pregunta, asombrado. "Es increíble, no sé si desmentirlo o hacerme el despistado…".
Xavi Ayén. La Vanguardia.comLibros | 22/10/2012 - 17:38h

dijous, 25 d’octubre del 2012

enciclopedistes


Els meus companys de classe m'acusaven de ser un saberut, qualificatiu que, amb la meva característica perversitat, m'agradava. Buscant al diccionari vaig descobrir que, dels saberuts, les persones que apreciaven el coneixement i la cultura en deien erudits, i em vaig posar a treballar amb tant d'entusiasme per convertir-me en erudit com el que abans havia posat per ser prestidigitador. Va ser molt més fàcil; senzillament em vaig dedicar a llegir l'enciclopèdia de la biblioteca del poble, una edició del 1888 de la Chambers. No era tan ximple per pensar que me la podia llegir sencera; llegia els textos que m'interessaven, i quan descobria algun assumpte especialment sucós, llegia qualsevol article relacionat que pogués trobar. Em vaig concentrar en aquella enciclopèdia amb una tenacitat que ja voldria tenir ara, i si no vaig aconseguir convertir-me en un erudit acabat, el que és segur és que vaig aprendre prou per convertir-me en una molèstia per a tothom que em coneixia.
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 72.
*  *  *
He deixat Eugénie Grandet. M'he posat a treballar, però sense entusiasme. L'Autodidacte veu com escric, m'observa amb una concupiscència respectuosa. De tant en tant aixeco una mica el cap i veig l'immens coll de camisa, dret, d'on surt un coll de pollastre. Porta un vestit gastat, però la camisa és d'una blancor enlluernadora.
Del mateix prestatge acaba d'agafar un altre volum, del qual desxifro el títol al revés: La Flèche de Caudebec.
Tot d'una em tornen a la memòria els noms dels darrers autors dels quals ha consultat els llibres: Lambert, Langlois, Larbalétrier, Lastex, Lavergne. És una il·luminació; he comprès el mètode de l'Autodidacte: s'intrueix seguint l'ordre alfabètic.
El contemplo amb una mena d'admiració. Quina voluntat no li cal per a realitzar a poc a poc, obstinadament, un pla d'una envergadura tan vasta! Un dia, fa set anys (m'ha dit que estudiava des de feia set anys), entrà pomposament en aquesta sala. Resseguí amb l'esguard els nombrosos llibres que en cobreixen les parets i degué dir-se, si fa no fa com Rastignac: "Ara ens ho farem, Ciència humana". [...] Ho ha llegit tot; ha emmagatzemat dins el seu cap la meitat del que se sap sobre la partenogènesi, la meitat dels arguments contra la vivisecció. Al seu darrera i davant seu hi ha un univers. I s'atansa el dia en què dirà, tancant el darrer volum del darrer prestatge de l'extrem esquerre: "I ara què?".
Jean-Paul Sartre. La nàusea. Traducció de Ramon Xuriguera. Proa, 1966. P. 52-53.


dimecres, 24 d’octubre del 2012

una de forges



no se puede hacer más lento


Harry Houdini (1874-1926), escapista.
Pensa en els mags que apareixen en clubs nocturns; tots volen ser estimats, tots volen que pensin «Que graciós que és» en comptes de «Que hàbil, que misteriós que és». Aquesta és la malaltia de tot l'entreteniment: «Estima'm, abraça'm, acarona'm el cap». Nosaltres no volem això.
-Què voleu, doncs? Que us tinguin por?
-Que es meravellin. No és un acte d'egoisme. La gent necessita meravellar-se amb alguna cosa, i l'esperit del nostre temps consisteix, precisament, a impedir-l'hi. Però si es fan coses bones i meravelloses, hi haurà gent que pagarà per veure-ho. [...] El que oferim nosaltres és innocent, només una diversió que alimenta la part de l'esperit que està afamada. Però no funcionarà si permetem que els que ens han de sorprendre ens grapegin, ens tractin amb condescendència i ens acaronin.
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 287-288.
*  *  *  *
ESPAI RESERVAT PER A LA PUBLICITAT, aviso. 
La Companyia d'Arts Màgiques La Patilla, formada per Jordi Tanyà, Josep Boixeda i Pep Paré, concep la màgia, des de l'amateurisme, com a camí d'investigació i d'expressió artística que desdibuixi els límits entre poesia, teatre i màgia.
Un viatger arriba a una peculiar estació de tren on ningú ni res no és el que sembla. Les vies d'aquesta estació duen a la geografia de la desraó, de la màgia. El viatger descobrirà que els mags envegen els trapezistes perquè se'ls permet l'error, però ni als mags ni als llançadors de ganivets no els és permès de fallar. La màgia, de mica en mica, es manifesta com la ferida de la raó. En aquesta estació el viatge es fa sense pujar a cap tren, tot just esperant-lo. (Del programa de l'espectacle Viàtgia).



I als patilleros dec, entre moltes d'altres coses, un gran lema i un gran tipus.




dimarts, 23 d’octubre del 2012

llibres per a nens dolents

Gentilesa de l'Allau.


Bob Staake és un il·lustrador, dissenyador gràfic i autor de llibres infantils que dibuixa directament en digital sobre Mac OS mitjançant el programa Adobe Photoshop 3.0. Ha treballat per a nombroses revistes i diaris (destaquen les seves portades per a la revista literària The New Yorker) i ha il·lustrat i creat més de 50 àlbums infantils. Però també s'ha dedicat a inventar cobertes, al més pur estil dels anys 50, per a llibres infantils que no han existit mai. Aquestes paròdies, carregades d'humor negre, toquen temes com la mort, les drogues o l'abús sexual. Quan moriràs de càncer? (un llibre per aprendre a llegir el rellotge),  Correm! O ens perdrem el linxament públic, Les flors són molt boniques, però es guanya més diners conreant marihuana, Billy, el favorit de monsenyor, Déu és grandiós, llavors per què ens va fer guerxos a Bobby i a mi?, són alguns dels títols que trobareu a Bad Children's Books.

[+] 
· Revista digital Crean: Entrevista a Bob Staake.
· Un altre que fa broma amb títols i cobertes: Dan Wilbur. Better Book Titles.


dilluns, 22 d’octubre del 2012

a cal divan

 Gràcies a Déu, sóc Jung, no un junguià.

«Si m'interessava la seva vida social, em fascinava la seva vida personal. No he conegut mai ningú que en la seva vida el sexe hi tingui un paper tan important com en ell. En Boy no ho creia pas. Una vegada em va comentar que, segons la seva opinió, Freud estava boig pel seu costum de reduir-ho tot al sexe. Jo no vaig intentar defensar Freud; en aquella època estava molt més interessat pel vell i fantàstic duc dels racons obscurs que es diu C.G. Jung, però havia llegit força Freud i recordava el seu manament de no argumentar a favor de la psicoanàlisi amb persones que l'odiaven clarament.»
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 252-253.
*  *  * 
INTERVIEWER
Another influence on your work that I know you’ve been asked a great deal about is that of Jung. Before you read Jung, you read Freud, and there are critics who say that your early work is influenced by Freud, that you can see the influence of him in the pages. Tell us about Freud first and then we’ll get to Jung. How did you go from one to the other?
DAVIES
Ah, you see, when I first went to university in Canada, we had a very fine professor of psychology. He was very keen on Freud and knew very little of Jung, and he lectured us about Freud and encouraged us to read Freud, and I did. I found Freud extraordinarily fascinating and refreshing because he seemed to find answers to questions that I had asked, and to confirm things that I had dimly suspected. In that way he was enormously helpful and enlarging to a very young man. But as time went on, I discovered that Freud’s attitude toward life was what is called in the lingo of psychoanalysis “reductive.” Everything is brought down to something quite small. It is as though we were all still children, whatever age we might have reached: children weeping in the darkness for some fancied trouble of the past, or some denial in love, or misery of some sort. You can get enough of that. As I read Freud and about Freud, I discovered that there were very few people who discussed Freud without taking a fearful swipe at somebody called C. G. Jung. And I wondered, Why do they hate Jung so much? I must have a look. And so I began to read Jung and immediately became enchanted by him. I discovered that Jung was a man with whom I had far more basic sympathy than with Freud. Jung had, like myself, a country childhood. He grew up among country people, and farms, and farm animals, and quite simple people who worked on the land— instead of very cultivated Viennese neurotics. So his outlook on life was much more like the one to which I had been accustomed. Of course there was the basic fact that Freud was Jewish, and the Viennese Jewish culture gave his thought a cast that I could understand and sympathize with but not enter into. Jung was Swiss and Protestant, and I could understand his sort of worldview, and the ethical background of his thinking, more readily. Also, his disposition to regard myth and legend as feeding life and springing from life, as well as being a constant source of reference and refreshment in the living of life, seemed to me to be wonderfully enriching. I became a great devotee of Jung without ever rejecting or pooh-poohing Sigmund Freud, who is one of the great liberators of the human mind.
INTERVIEWER
And without in fact undergoing any analysis?
DAVIES
Oh, no, no, no. I didn’t because of the advice Dr. Jung himself gave to Laurens van der Post who went to him and said that he wished to be analyzed. Jung said, “Why do you want to be analyzed?” and van der Post said, “Well, because it is one of the great experiences of our culture in our time, and I wish to share it.” Jung said, “Oh my friend, don’t talk like that. When something in your life becomes wholly intolerable, come to me and I perhaps will analyze you. But don’t undergo this experience simply to find out what it is like. It is too demanding, too exhausting.” And though he didn’t say it, it is also too hard on the bystanders. This is true. I’m sure that there are people in this audience who have been associated with someone undergoing analysis. It’s rough on the standersby. So Jung simply talked with van der Post most productively and enrichingly. That is why I would never undergo a Jungian analysis. Nothing is killing me, though I am not utterly free of neurosis and foolishness.
 The Paris Review. «Robertson Davies, The Art of Fiction No. 107». Entrevistat per Elisabeth Sifton.



dissabte, 20 d’octubre del 2012

la kristof


Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.
Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar. En aquest moment vivim en un poblet que no té ni estació, ni electricitat, ni aigua corrent, ni telèfon.
[...] Va ser així com, de molt petita, gairebé sense adonar-me'n i absolutament per atzar, vaig contraure la incurable malaltia de la lectura.
Quan anem a veure els pares de la mare, que viuen en una ciutat propera, en una casa amb llum i aigua, l'avi m'agafa de la mà, i plegats anem a fer un tomb pel veïnat.
L'avi es treu un diari de la butxaca gran del redingot i diu als veïns:
-Mireu! Escolteu!
I a mi:
-Llegeix!
I jo llegeixo. Normalment, sense errors i tan de pressa com m'ho demani.
Deixant a banda aquest orgull d'avi, la meva malaltia de la lectura el que em portarà és més aviat retrets i menyspreu:
Que si "no fa res. Tot el dia llegeix".
Que si "no sap fer res més".
Que si "és l'ocupació més vagarosa que hi ha".
Que si "això és fer el mandra".
I, sobretot, que si "llegeix en comptes de..."
En comptes de què?
"Hi ha tantes coses útils, oi?"
Fins i tot ara, al matí, quan la casa es buida i tots els veïns se'n van a treballar, tinc una mica de mala consciència de posar-me a la taula de la cuina a llegir els diaris hores i hores, en comptes de...fer la neteja o de rentar els plats d'ahir al vespre, d'anar a comprar, de rentar i planxar  la roba, de fer melmelada o pastissos...
I, per damunt, damunt de tot! En comptes d'escriure.

Agota Kristof. L'analfabeta: narració autobiogràfica. Traducció de Montserrat Solé Serra. Laertes, 2005. P. 9-12.


divendres, 19 d’octubre del 2012

el roto, els llibres i la lectura (III)








Premi Nacional d'Il·lustració del Ministeri de Cultura 2012.

[+]
--> Un viatge de mil dimonis (i un parell d'àngels). Exposició retrospectiva al Centre d'Art Tecla Sala de l'Hospitalet. Del 26 de setembre 2012 fins al 24 de febrer 2013.



dijous, 18 d’octubre del 2012

gargots d'autor


Viatgers amb paisatge, Goethe (1787)
Herman Hesse (1917)
Ciutat al costat d'un llac, Victor Hugo (1860)
Franz Kafka
Dr. Sax, Jack Kerouak (1952)
Chin Chin (de la sèrie Insomnia), Henry Miller (1965)
Jesús Moncada
Autoretrat, Flannery O'Connor (1953)

Marcel Proust (1910)
Mercè Rodoreda
La tomba de Trout, Kurt Vonnegut (2005)

No és pas el primer cop que parlem d'escriptors que pinten o dibuixen, també hem tingut ocasió de veure les creacions de Faulkner, Huxley, Poe i Stevenson.


dimecres, 17 d’octubre del 2012

shamanstvo


El hallazgo de Davies es sensacional, ya que el personaje es tan sorprendente como su obra. Su aspecto era tal que el hijo de John Irving creyó que estaba ante Dios el día que lo conoció. Era desmesuradamente alto, iba ataviado con ropas ligeramente pasadas de moda, lucía una larga barba de una blancura resplandeciente, al igual que su cabello, y poseía una sonora voz de actor. Su biografía iba a la par de su fabulosa apariencia: había sido actor en la Old Vic Repertory Company de Londres, productor de teatro, prestigioso periodista en Canadá, renombrado profesor de Literatura y rector en la Universidad de Toronto, además de galardonado autor de novelas, cuentos, obras de teatro, críticas literarias y artículos.
Nabokov decía que el don más importante de un escritor es shamanstvo, una palabra rusa que hace referencia a "la cualidad del encantador". Esa habilidad para conseguir que la gente desee ardientemente seguir leyendo tus historias no puede ser enseñada. Dickens la tenía. Davies también. El propio autor canadiense aseguraba que el shamanstvo formaba parte del oficio de escribir: "Un escritor de verdad desciende de los contadores de historias medievales que solían ir a la plaza de las ciudades, extender una alfombrilla en el suelo, sentarse sobre ella, golpear un cuenco y decir: 'Si me das una moneda de cobre, te daré un cuento de oro'. Si el narrador era bueno, reunía a un pequeño grupo de personas a quienes contaba una historia hasta que llegaba al punto más interesante; entonces, se detenía y pasaba de nuevo el cuenco. Así se ganaba la vida; si no conseguía retener a su público, debía dedicarse a otra cosa. Eso debe hacer un escritor".
Nuria Barrios. Davies, el encantador. A: El País, 31/1/2009.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

l'art de llegir


Man reading while walking. 1962
Chimneys. 1943
Woman Reading behind Stage. 1926.











Man Reading with Magnifying Glass. 1959.








Aquest llibre, publicat per primer cop l'any 1971 per l'editorial Grossman i reeditat el 2008 per Norton, recull 68 fotografies d'André Kertész, fetes entre el 1920 i el 1970.
El títol és prou explícit: efectivament, la cosa va de lectors.


dilluns, 15 d’octubre del 2012

la biblioteca de deptford


Havien suggerit que la biblioteca del poble obrís unes quantes tardes a la setmana perquè els estudiants més responsables poguessin fer-ne ús, però algú havia de substituir la bibliotecària, que durant el dia estava molt ocupada amb la seva feina de professora i que no estava precisament entusiasmada amb la idea de perdre gran part del seu temps lliure. Em van designar a mi i, tot i que no cobrava res per la feina, l'honor que me l'haguessin concedit era prou recompensa.
Era una feina que m'anava admirablement bé. Tres tardes per setmana obria la biblioteca d'una sola sala, que era al primer pis de l'ajuntament, i atenia els estudiants que venien. [...] La majoria de les tardes no entrava ningú, o els que ho feien se n'anaven de seguida que trobaven el que havien vingut a buscar, i tenia la biblioteca tota per a mi.
No era pas una gran col·lecció; potser hi havia mil cinc-cents llibres en total, i una desena part devien ser textos per a nens. El pressupost anual era de vint-i-cinc dòlars, però gairebé tot es gastava en les subscripcions a revistes que el jutge, que també era president de la junta, volia llegir. Les adquisicions, per tant, solien ser donacions procedents d'herències, i el nostre subhastador local ens donava tot el que no aconseguia vendre. Nosaltres ens quedàvem el que volíem i enviàvem la resta a la missió Grenfell, aplicant el principi que els salvatges estaven disposats a llegir qualsevol cosa.
La conseqüència de tot plegat era que teníem algunes obres ben estranyes, i les més estranyes de totes eren en un armari de la sala principal que teníem tancat. [...] Els meus tresors especials eren The Secrets of Stage Conjuring, de Robert-Houdin, i Modern Magic i Later Magic, del professor Hoffmann; els havien arraconat per poc interessants -poc interessants!-, i tan bon punt els vaig veure vaig saber que el destí els volia per a mi. Estudiant-los podria arribar a ser prestidigitador, sorprendre a tothom, guanyar-me l'ansiosa admiració de la Leola Cruikshank i convertir-me en un noi de gran poder. Immediatament vaig amagar els llibres en un lloc on no poguessin caure en mans de persones indignes, inclosa la nostra bibliotecària, i em vaig consagrar a l'estudi de la màgia.
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 41-43.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

una font a budapest


Al carrer Henszlmann Imre de Budapest.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

salvar la nypl


NYPL. Schwarzman Building. Cinquena avinguda amb el carrer 42.

...a principios de este año, el patronato de la biblioteca aprobó un ambicioso plan para transformarla. La idea –se dice– es vender los edificios que hoy albergan a la Mid-Manhattan Library y a la Science, Industry and Business Library y apretar ambas bibliotecas dentro del recinto de la Quinta Avenida, creando de ese modo una inmensa Central Library. Desde luego que para hacerle espacio a esas dos instituciones habría que modificar el edificio. Esta es la idea: demoler los siete pisos de estantes que desde hace 101 años sostienen la sala de lectura y enviar tres y medio de los cinco millones de libros que están ahí a una bodega en Princeton, Nueva Jersey. De llevarse a cabo el plan, al final no habría una sino dos bibliotecas: abajo, una biblioteca de préstamo diseñada por Norman Foster y bien pertrechada de cafés y sofás y computadoras; arriba, una biblioteca de investigación, con su sala de lectura intacta pero suspendida en el vacío, su acervo ya del otro lado del Hudson.
Para justificar el plan, el presidente del patronato, Tony Marx, ha deslizado un argumento económico: son tiempos de austeridad y la institución no puede darse ya el lujo de mantener aparte aquellas dos bibliotecas; además, los edificios que las contienen valen millones (alrededor de cien millones de dólares cada uno) y ese dinero podría ser empleado para reconstruir el Schwarzman Building, extender sus horas de operación y contratar más bibliotecarios. Por otro lado: son tiempos digitales y es hora de actualizar la biblioteca, ofrecer nuevos servicios, “reemplazar libros con personas”. Finalmente: no se corre peligro alguno. Que se relajen los conservacionistas: ni la fachada ni la sala de lectura del Schwarzman Building serán tocadas. Que se despreocupen los investigadores: los libros más consultados permanecerán en el sitio y los demás serán traídos de Princeton a Manhattan en no más de 24 horas.
Previsiblemente el anuncio de este plan desató, en un segundo, una encendida batalla. En mayo, más de setecientos escritores –entre ellos Mario Vargas Llosa, Salman Rushdie y Jonathan Lethem– firmaron una carta abierta en la que manifestaban su preocupación ante los cambios propuestos. También en mayo Charles Petersen publicó en la revista n+1  un extenso, documentadísimo ensayo contra el proyecto que nutrió otros muchos ensayos críticos y que terminó motivando un foro de discusión entre promotores y opositores en The New School. Entre los opositores hay quienes rechazan toda alteración del edificio, monumento histórico de la ciudad, y quienes advierten sobre los riesgos de apostarle de lleno a los libros digitales, sobre todo porque los soportes de hoy podrían no ser los de mañana y porque las leyes de derechos de autor obstaculizan por lo pronto, y quién sabe durante cuánto tiempo más, el libre acceso a ellos. Otro de los argumentos se ha escuchado ya en México: ¿para qué gastar millones en la creación de una megabiblioteca cuando lo más urgente es fortalecer las pequeñas y maltrechas bibliotecas de los barrios? El argumento principal, sin embargo, es que la fusión de las tres instituciones terminaría afectando a la biblioteca ya existente en la Quinta Avenida, una biblioteca de investigación, y de no préstamo, cuyo objetivo no es atender al lector ocasional que busca de vez en vez una o dos novelas sino a los investigadores que solicitan de golpe quince o veinte libros y se instalan todo el día en una de las mesas de trabajo...
[...] Se ha dicho que oponerse a la reconstrucción de la Biblioteca Pública de Nueva York supone adoptar una posición eminentemente conservadora. Al contrario: significa resistirse al desmantelamiento de una biblioteca de investigación, defender la existencia de espacios alternos, sostener que dentro de este mundo caben otros mundos.
Rafael Lemos. En defensa de la Biblioteca Pública. A: Letras libres. Setembre, 2012.


divendres, 12 d’octubre del 2012

barbes florides

Robertson Davies
Kropotkin
Karl Marx
George Bernard Shaw
Tagore
Tolstoi
Valle-Inclán

dijous, 11 d’octubre del 2012

colgar-se dejorn


La primera frase d'una novel·la és un repte per a un escriptor, i també per a tot traductor. Això val, especialment, per a l'obra magna de Marcel Proust, À la Recherche du temps perdu, la primera frase de la qual, Longtemps, je me suis couché de bonne heure, amaga el propòsit de la novel·la entera: presentar l'estat mig de vetlla mig de son que permet una anamnesi, a sacsejades, com a base de la poètica d'aquest enorme llibre. En el cas del traductor, en la primera frase s'hi desvela el to general que farà servir en la seva translació. Així, per exemple, Pedro Salinas no l'encertava gaire quan traduïa: Mucho tiempo he estado acostándome temprano. És molt millor: Durante mucho tiempo me acosté temprano, tal com va escriure Estela Canto. Mauro Armiño va caure en una gran extravagància quan va posar-hi: Me he acostado temprano, hace mucho, que després va corregir: Mucho tiempo me acosté temprano, sense que sigui cap meravella. Carlos Manzano, que ha acabat recentment la darrera traducció en castellà de La recerca proustiana, va retornar a la fórmula més senzilla: Durante mucho tiempo, me acosté temprano, amb una coma innecessària al mig. (La meva teoria és que Proust puntua de vegades com un asmàtic, a batzegades, igual com Flaubert puntua per mediació de l'oralitat.)
El llibre sencer només ha estat traduït a Catalunya, fins ara, una vegada: és la versió que va encetar Jaume Vidal Alcover i va acabar la seva dona, Maria Aurèlia Capmany.
L'any 1986, Vidal havia ofert als lectors, a llibres del Mall, un tast del que més endavant faria in extenso. En aquella ocasió va escriure: "Durant molt de temps, me n'he anat a jeure d'hora". Ja era discutible que Vidal fes servir una forma verbal de pretèrit indefinit -"me n'he anat"- en comptes del pretèrit perfecte perifràstic -"me'n vaig anar"-, que es correspon més exactament amb la tònica de tot el llibre. Però és que ell mateix, després de pensar-hi uns quants anys, va enviar l'any 1990 una versió definitiva a la impremta (via editorial Columna), en què hi posava una cosa que era un veritable tour de force: "Durant molt de temps, em vaig colgar dejorn". Aquí, i en avant, va esclatar, potser, l'aplaudiment dels mallorquins, però també la perplexitat de la major part dels catalans, que no van entendre, amb excepcions, ni el verb "colgar-se" ni l'adverbi "dejorn".
Doncs bé: acaba de sortir a les llibreries (Barcelona, Viena Edicions, 2009, traducció de Josep Maria Pinto) una part del primer llibre de En cerca del temps perdut, és a dir, Combray. La traducció és admirable, meritòria i pulcra -la primera frase està bé, encara que hi falti una preposició-, i només cal que el traductor, si continua aquesta tasca extenuant, pari atenció a no confondre "travessia" per "travessa", no caigui en el pleonasme "el seu propi" i "la seva pròpia", i elimini tots els adjectius possessius innecessaris, molt usuals en francès i més encara en anglès, però que en català han portat a una barroeria tan gran com: "Messi s'ha fet mal a la seva cama dreta", com si ell es pogués fer mal a la cama d'un altre. Són minúcies, però és bo anotar-les en benefici de la totalitat del projecte. Mil vegades superior a la de Vidal, la seva traducció sens dubte ho és.
Jordi Llovet. "La cerca del temps perdut" A: Brins de literatura universal. Galaxia Gutenberg, 2012. P.266-267. (Article publicat a El País, 24|12|2009).

dimecres, 10 d’octubre del 2012

repartiment


I aquí et tenim, nascut dues vegades i més a prop de la mort que del naixement, i continues sense portar una vida de debò. Qui ets? On encaixes en la poesia i el mite? Vols saber què em penso que ets, Ramsay? Em penso que ets el cinquè en joc.
»No saps què és això? A les companyies permanents d'òpera, com les que tenim a Europa, hi ha d'haver una prima donna, que sempre és una soprano, sempre és l'heroïna i sovint és una ximpleta; també hi ha d'haver un tenor per al paper d'enamorat de la soprano, i una contralt que faci el paper de rival de la soprano, la bruixa o una cosa així, i un baix, que fa el paper de malvat, de rival del tenor o de qualsevol personatge que l'amenaci.
»Fins aquí tot queda clar. Però no es pot desenvolupar la trama sense un altre home, que generalment és un baríton, i que en la professió es coneix com el cinquè en joc, perquè és l'element estrany, el personatge a qui no en correspon un altre del sexe oposat. Però per força hi ha d'haver un cinquè en joc, perquè és aquest qui coneix el secret del naixement de l'heroi, apareix per ajudar l'heroïna quan ens pensem que està perduda, manté la reclusa a la seva cel·la o fins i tot pot provocar la mort d'algú, si això forma part de l'argument. La prima donna i el tenor, la contralt i el baix acaparen els millors temes musicals i fan totes les accions espectaculars, però no es pot desenvolupar l'obra sense el cinquè en joc! Potser no és un paper espectacular, però t'asseguro que és una bona feina, i que els actors que els interpreten solen tenir una trajectòria professional més prolongada que la de les veus d'or. Ets el cinquè en joc? Valdrà més que ho descobreixis.
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 311-312.


dilluns, 8 d’octubre del 2012

70's


El cinqué en joc va ser publicat el 1970, l’any convuls en què va néixer la Fracció de l’Exèrcit Roig a Alemanya i en què Jimmy Hendrix i Janis Joplin abandonaven el món després d’haver dut al límit totes les provatures artístiques i vitals. I això no obstant, en aquella mateixa època, des del seu recer al Canadà, Robertson Davies escrivia com si no hagués existit mai el rock, ni els beatnicks, ni tan sols les avantguardes. La seva novel·lística prossegueix sense vacil·lacions la tradició del segle XIX, i no es pot negar que manté tot el seu valor com a instrument de plaer i de coneixement. Llegir-lo avui dia no és un anacronisme, sinó tot el contrari, una manera de sentir-lo -i de sentir-se- plenament contemporani.
Vicenç Pagès. «Per entendre la vida». L'Avenç, núm. 327, setembre 2007, p. 56-57.


diumenge, 7 d’octubre del 2012

la bibliotecària d'auschwitz



La bibliotecària d'Auschwitz és l'heroïna de la nova novel·la d'Antonio G. Iturbe

Dita Kraus tenia 13 anys quan va arribar a Auschwitz, on va perdre tota la seva família, i s'encarregava de tenir cura dels llibres
Dita Kraus té ara 82 anys. Quan en tenia 13 els nazis la van treure del gueto jueu de Terezin, a la República Txeca, i la van portar amb un tren a Auschwitz. "No vaig ser especialment forta, però sempre vaig tenir la ferma convicció que no moriria, que no acabaria en una càmera de gas [sic]", assegura. Ella és la protagonista de 'La bibliotecària d'Auschwitz', la novel·la d'Antonio G. Iturbe. L'escriptor s'inspira en la vida de Kraus per crear una història de ficció en què ella és una autèntica heroïna de la cultura, que s'encarrega de la biblioteca clandestina del camp nazi.
"A Auschwitz hi havia un barracó de nens, com que era una nena estava en aquest barracó i era la responsable dels pocs llibres que hi havia, era una cosa única que no existia en altres camps de concentració", relata. Hi havia dotze o catorze llibres, però ella només en recorda un: 'Breu història del món', d'H. G. Welles. Kraus tenia cura dels llibres i els prestava als altres nens. Els llibres, però, no ajudaven a sobreviure, "no feien aquest paper", afirma la supervivent.
Els llibres els hi feia arribar un presidiari polonès, que seleccionava la literatura en txec per als nens del barracó 31 quan els presos que arribaven a la rampa d'accés eren desposseïts de tots els seus béns.



dissabte, 6 d’octubre del 2012

10 x 10



El Departament de Cultura impulsa el “Projecte 10 x 10: trobades dels editors amb els bibliotecaris”, que pretén que els editors puguin presentar directament les seves línies literàries al col·lectiu de professionals que treballen a les biblioteques públiques. Amb aquest objectiu s’han organitzat sis trobades a les ciutats de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa.
[...] “Volem millorar els coneixements dels bibliotecaris sobre el panorama editorial català, dotar-los de més eines per millorar la selecció bibliogràfica a les biblioteques”, explica Carme Fenoll, Cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat. “Volem establir una via de comunicació directa amb els editors, reivindicada i ben valorada des dels dos col·lectius professionals”.
Bernat Puigtobella. «10 x 10: la volta escrita a Catalunya». A: Núvol, 4|10|2012.


dijous, 4 d’octubre del 2012

neu cubana




Ignacio Jacinto Villa Fernández. Cubà, santero, pro-revolucionari i, sobretot, músic, Bola de Nieve (1911-1971) es definia a ell mateix com un home trist que canta cançons alegres. La seva música, un passeig per territoris afrocubans amb pas de chansonnier, va seduir no només les audiències de l’Amèrica Llatina, sinó també les d’Àsia, Europa i els Estats Units. [Fragment del programa de l'espectacle A propósito de Bola de nieve].



dimecres, 3 d’octubre del 2012

en el principi fou la bola



INTERVIEWER
What gets you started? Do you start with the characters, with a situation, with a dramatic kernel of something? In the actual drafting of the text, do you start at the beginning and go right to the end? 
DAVIES
The kernel is something that recurs to me over and over and over again, that will not be escaped and that I realize finally is demanding to be written about. It may be either a picture in my mind of something happening, or an idea of something that might conceivably come about. If it is appreciably insistent, I eventually know that it must take the form of a novel and I must get busy on it. The book forces itself into my mind when I am lugging furniture, or pulling weeds, and I have hopes of it. I often read, with amazement, of people who suffer from writer’s block; I might enjoy a wee block, just to have time to catch my breath. I find in the initial, discovery stage that a great deal of other matter that is supportive to the kernel idea has also been building up. That’s when the note taking begins, and it moves quite rapidly. For instance, I did not write Fifth Business until ten years had passed since I first became aware of the idea that lay behind it: it was simply a scene that kept occurring in my mind, which was of two boys on a village street on a winter night—I knew from the look of the atmosphere that it must be just around Christmastime—and one boy threw a snowball at the other boy. Well, that was all there was to it, but it came so often and was so insistent that I had to ask myself, Why is that boy doing that and what is behind this and what is going on? Then the story emerged quite rapidly.
The Paris Review. «Robertson Davies, The Art of Fiction No. 107». Entrevistat per Elisabeth Sifton.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

l'insult considerat com una de les belles arts



Oswald: Per què em tractes així? Jo no sé qui ets.
Kent: Jo sé qui ets tu, company.
Oswald: I qui sóc?
Kent: Un malparit, un poca-pena que es menja el que han deixat
els altres; un canalla abjecte, orgullós, frívol, servil; un fill de puta
escagassat i buscaplets, un insolent merdós i llagoter; un miserable
d’un trist bagul, tan llepaculs que embruta la reputació dels criats i
no és res més que una barreja de bandarra, captaire, covard, alcavot
i fill i hereu d’una gossa petanera, i que jo estomacaré fins que
gemegui clamorosament si s’atreveix a negar una sola síl·laba
d’aquesta llista.
El rei Lear. Acte II, esc. II. Traducció de Joan Sellent.
* * *
CORIOLÀ – Ramat de gossos de carrer, l’alè dels quals detesto com el baf de les aigües més podrides, l’amor dels quals valoro com les restes de morts per enterrar que em contaminen l’aire: jo us desterro a vosaltres! 
Coriolà. Acte III, esc. III. Traducció de Joan Sellent.
* * *
PRÍNCEP: Aquestes mentides són com el pare que les engendra: grosses com una muntanya, obertes, palpables! ¿Com és que tu, budells amb cervell de fang, tu, ximplet de carbassa buida, tu, fill de puta, obscè, greixosa presó de llard...?
Enric IV (Part I), Acte II, esc. IV. Traducció de Josep M. de Sagarra.

_________
I si en voleu més:

Shakespeare Insults Dictionnary.
Shakespearean Insulter.
Shakespearean Insults.