la postveritat és mentida

«Svetlana Aleksiévitx és morta. Bé, en realitat no, però això és el que ahir al matí durant unes quantes hores es va poder llegir al diari francès Le Figaro, a RT, el canal internacional de televisió de Rússia i a mitjans digitals de tot el món. Va haver de sortir el Nobel a declarar, des de Seül: "Em trobo bé". L'origen de la falsa notícia era un tuit de la nova ministra de Cultura de França, Françoise Nyssen editora de la bielorussa a Actes Sud en què es podia llegir: "Una terrible notícia. M'anuncien que Svetlana Aleksiévitx és morta. No tinc més informació". Bé, en realitat no es tractava d'un compte real de Nyssen, sinó una suplantació d'identitat perpetrada pel diguem-­ne periodista italià Tommaso Debenedetti, gran especialista en aquest tipus de falsificacions. El mateix Debenedetti va explicar al final que era ell el propietari del compte, creat poc abans.

Tot això fa créixer encara més, si era possible, el debat sobre la credibilitat de la informació que apareix a les xarxes socials, o la importància que s'ha de donar a les opinions que s'hi donen, temes sobre els quals dos autors acaben de publicar sengles assajos.

Fa gairebé vint anys que Debenedetti, professor de literatura, es diverteix inventant-­se converses, notícies i morts de famosos. Va començar l'any 2000 publicant entrevistes en diversos mitjans italians amb grans escriptors i líders mundials, com ara Noam Chomsky, Mikhaïl Gorbatxov, Gore Vidal o el Dalai-­lama, i no va ser desemmascarat fins a l'any 2010, quan en sumava més de 80 publicades i alguns d'aquells personatges van començar a protestar (els primers van ser John LeCarré i Philip Roth). A partir d'aquell moment, Debenedetti, estigmatitzat per sempre més a la premsa escrita, es va llançar a Twitter i més tard a Facebook. Segons ell, es tracta de la seva manera de "denunciar la falta de credibilitat de les xarxes socials, internet i els mitjans, que, per ser els més ràpids, no controlen les fonts de notícies" en una mena d'"activisme social o joc literari".

Entre els que, alguna vegada, han picat es compten des de The New York Times fins a El País al qual li va colar una foto d'un suposat Hugo Chávez intubat, distribuïda per una agència o l'USA Today. Entre els personatges assassinats amb algun èxit hi ha el papa Benet XVI, Fidel Castro, els escriptors Cormac McCarthy o Mario Vargas Llosa o fins i tot el president sirià Baixar al­Assad.

I les identitats que ha suplantat per difondre els seus enganys van del president afganès Hamid Karzai fins a l'escriptor Henning Mankell, passant pel ministre Cristóbal Montoro o el secretari d'estat del Vaticà Tarcisio Bertone. Marc Argemí (Sabadell,1979), director de la consultora Sibilare, acaba de publicar El sentido del rumor (Península). Alerta dels "discursos catastrofistes" ja que "la postveritat no l'han portat les xarxes socials, a Juli Cèsar li atribuïm la frase `veni, vidi, vici', però no hi ha la certesa que la pronunciés, i tots creuen que Galileu va ser cremat a la foguera, quan només va ser processat per la Inquisició."De fet,"la deessa clàssica Fama és la deïficació del rumor", recorda. "Virgili ens la descriu com un monstre alat ple d'orelles, boques i ulls que va repetint tot el que capta amb independència de si és cert o fals". Creu que la clau és "tenir clar el repartiment de papers, aprendre a veure les xarxes socials com el que són, la versió virtual de la cafeteria o el bar de la plaça, on tothom s'expressa en veu alta i no per això ens els creiem. La clau és aprendre a filtrar. La feina dels periodistes tradicionalment és refutar hipòtesis o confirmar­-les. Ara, la cuina de la informació és transparent. El que és positiu és que al mentider se'l pot enxampar ràpidament; el contrast es fa sovint el mateix dia.

I la majoria de mitjans seriosos no repeteixen les informacions sense més ni més; s'està avançant molt últimament". El pitjor és "donar protagonisme al propagandista que tots portem a dins i creure'ns tan sols allò que confirmi la nostra manera de pensar". Argemí explica al seu llibre, així mateix, com, tractant les dades de Twitter amb programes que analitzen enormes quantitats d'informació (el famós big data), el seu equip ha aconseguit projeccions de vot més exactes que les de les enquestes dels instituts d'opinió en les dues últimes eleccions generals, el 20­D i el 26­J.»

Xavi Ayén. FAKE Aleksiévitx és morta? Debenedetti torna a colar notícies falses als mitjans. La Vanguardia. 19|5|2017.

Llegiu també --- --> El cas Debenedetti.

plantat com un estaquirot

Sota l'ombra de la visera verda de la gorra, els desdenyosos ulls d'iris blau i escleròtica groga de l'Ignatius J. Reilly miraven de dalt a baix les altres persones que s'esperaven sota el rellotge dels grans magatzems D.H. Holmes, buscant-hi senyals de mal gust en la manera de vestir.

[...] Ell, l'Ignatius, portava una indumentària còmoda i adequada. La gorra de caçador prevenia els refredats. Els pantalons de xeviot eren folgats i resistents i permetien moure't amb especial llibertat, i eren plens de sécs i racons amb bosses d'aire resclosit i tebi que transmetien a l'Ignatius una agradable sensació de confort. La camisa de franel·la de quadres escocesos feia innecessària la geca, i la bufanda li protegia la pell que li quedava al descobert entre les orelleres i el coll de la camisa. Era una indumentària potser inusual, però conforme a tots els criteris teològics i geomètrics, i indicativa d'una rica vida interior.

Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015. P. 15.

Estàtua de bronze d'Ignatius J. Reilly, de l'escultor William Ludwig, 1996. Està ubicada a l'entrada de l'hotel Hyatt Centric French Quarter New Orleans (antiga seu dels magatzems D.H. Holmes).

819 Canal Street
New Orleans, LA 70112

cinquanta de cent

Primer capítol de Cien años de soledad, publicat a 'El Espectador', de Bogotá, 1|5|1966.

Meses antes de terminar Cien años de soledad, Gabriel García Márquez arrastraba serias dudas sobre la calidad de una novela que acabaría convertida en un clásico de la literatura. “Cuando leí lo que llevaba escrito”, confesó por carta a un amigo, “tuve la desmoralizante impresión de estar metido en una aventura que lo mismo podía ser afortunada que catastrófica”. Algo poco conocido es que García Márquez publicó siete capítulos de Cien años de soledad para aplacar esas dudas. Y lo hizo cuando aún no había acabado la novela (la concluyó en agosto de 1966) ni había firmado el contrato con la Editorial Sudamericana, que rubricó el 10 de septiembre del mismo año. La novela salió el 30 de mayo de 1967. El próximo martes se cumplirán 50 años.

Los siete capítulos se publicaron en periódicos y revistas que circulaban en más de 20 países. Representan más de un tercio de la novela, que en total tiene 20 capítulos. Ni siquiera hay copias de los mismos en el archivo personal de García Márquez en el Harry Ransom Center en Texas, que guarda su legado. Para encontrar su rastro hay que recorrer bibliotecas en Francia, Estados Unidos, Colombia y España.

Los capítulos cayeron en el olvido porque se creía que eran idénticos a los publicados en la primera edición de 1967 de la novela. Pero la comparación de las versiones descubre una realidad diferente. Desde la primera página hay cambios en el lenguaje, la estructura, la ambientación y la descripción de los personajes. De ahí que estos capítulos olvidados sean de un gran valor literario para entender cómo fue escrita la novela. García Márquez afirmó haber quemado las notas y los manuscritos preparatorios tras recibir la primera copia del libro...

Álvaro Santana Acuña. Los siete capítulos olvidados de ‘Cien años de soledad’. El País. 27|5|2017. 

Aquí, la resta de l'article.

llibres imprescindibles

«Hi ha llibres que, durant un temps, és com si no els acabessis de llegir del tot, perquè hi tornes, un cop i un altre, de tal manera que, per molt que els desis en un prestatge, no hi acaben de trobar el seu lloc perquè alguna emergència fa que els treguis contínuament del seu lloc i que, sense saber massa per què ni què hi buscaves, els retrobes a la taula de treball, al sofà, a sobre d’una cadira, a la tauleta de nit... fins i tot a la cuina! Quan passa això, no cal la prescripció de cap crítica: el llibre ha esdevingut imprescindible. No te’n pots estar sense. I arriba a ser més teu que dels autors que l’han escrit, no hi ha dubte.

Hi ha llibres que, expliquin el que expliquin, en el fons t’estan parlant de moltes altres coses. No passa sempre. N’hi ha que, per pura presumpció, encara que tractin d’alguna cosa extremadament concreta, pretenen ser la tesi abstracta sobre algun problema: passa cada cop més sovint, un novel·lista explica la història de dos personatges, posem per cas, però, quan ha de parlar del llibre, diu que ha volgut fer una novel·la sobre l’amor o sobre l’amistat o sobre els refugiats o sobre el segle XIX, és igual sobre el què, perquè el què de la novel·la, realment, no té cap importància, ha esdevingut una mera excusa. Amb els llibres imprescindibles passa exactament a l’inrevés: no “tracten” sobre res, sinó que “diuen” coses molt concretes (i és igual amb una novel·la o un assaig!), però, en llegir-los, te n’adones que, a més d’allò que t’expliquen, en realitat t’estan parlant de moltíssimes altres coses.

Hi ha llibres que et confirmen el que ja saps i el que ja penses. Que et donen la raó. Que no et mouen del lloc que ocupes. Que et fan sentir confortable i segur, còmode amb les teves certeses. Són llibres que, abans de llegir-los, és com si ja els haguessis llegit. Quan passa això, és senyal inequívoca que, imprescindibles, no ho són. La teva vida seria la mateixa sense ells, o potser millor, perquè tindries el temps que has perdut llegint-los. Amb els imprescindibles no passa mai.

Hi ha llibres que entretenen la vida, i ja és molt (perquè alguns la fan enormement enutjosa: sobretot quan els estàs llegint). Però altres no l’entretenen, sinó que l’aturen i, acabat el llibre, t’hi fan tornar com si no hi haguessis estat mai. Els imprescindibles? Aquests darrers, és clar. Per entreteniment, palometes, que no enganyen ningú.

Hi ha llibres que no et pots resistir a llegir un cop t’has topat amb la primera línia, perquè la força de la seva llengua t’atrapa com només ho fan les obres d’art poderoses, sense que entenguis massa ben bé perquè. Però, a poc que hi pensis, no és pas pel que expliquen, sinó per com ho fan. La llengua és la primera matèria d’un llibre. Cap llibre és imprescindible si la seva llegua no és poderosa, precisa, subtil, reveladora o fulgurant. I avui, això, bé podria ser criteri suficient per no passar de la primera pàgina de molts llibres. Un criteri, podríem dir-ne, ecològic: contra la pol·lució llibresca.

Els llibres són cars, i els diners costen de guanyar. Els llibres necessiten temps, i sovint energia!, i no n’anem sobrats ni de l’un ni de l’altra. No es pot llegir tot, ni falta que fa. De fet, no tindrem temps ni de llegir una part irrellevant de l’imprescindible, és a dir, allò que podria canviar-nos la vida.

Ara que sembla que gent que no toca un llibre ocupa el temps (i fa gastar el dels altres, de pas!) muntant campanyes de foment de la lectura (per enèsim cop, val a dir, i amb els resultats de sempre: cap), cal reivindicar que no s’ha de fomentar la lectura perquè sí, com si fos un valor absolut, que és el que sempre es fa. Per acabar llegint segons què, més val no llegir res, disculpeu la franquesa. Com va escriure Luis Cernuda: “Que la lectura no sigui per a tu, com per a tants freqüentadors de llibres, llegir per a morir”. Doncs això. Cadascú té els llibres i les lectures que es mereix: no us deixeu enredar, que no triïn per vosaltres, pel mateix preu podeu aspirar al millor, no us acontenteu amb menys.»

Xavier Antich. Quan un llibre és imprescindible. La llança. 22|5|2017.

esllomats

La Sylvie Facon, creadora tèxtil, ha esmerçat 250 hores de feina, 40 metres de tela i uns quants lloms de llibres vells per confeccionar aquest vestit que ara s'exposa a l'aparador de la Grand Librairie d'Arras.

[Font: Improbables Librairies, Improbables Bibliothèques]

nota del traductor

La novel·la del malaguanyat John Kennedy Toole va ser traduïda per Maria Antònia Oliver amb el títol originari d’ Una conxorxa d’enzes (Pòrtic, 1988), i uns quants anys més tard va reaparèixer amb el títol La conxorxa dels ximples (Columna, 1997). Ara, vint-i-set anys després d’aquella primera traducció en català, se’n publica aquesta altra amb el títol Una confabulació d’imbècils, amb uns criteris de traducció bastant diferents de la versió anterior.

A les Actes del III Congrés internacional sobre traducció (UAB, 1996), Josep Julià feia referència a dos aspectes essencials en la traducció d’Oliver: per una banda, l’adscripció del català triat a la variant central, concretament a la variant barcelonina, amb castellanismes inclosos; i, per una altra, la “convencionalitat” de la parla del negre Burma Jones, el personatge de la novel·la que utilitza un registre més vulgar i característic.

Julià equipara “convencionalitat” amb artifici i inversemblança, un recurs que Oliver ja reconeix en una nota introductòria de la seva traducció. Pel que fa a la meva opció com a traductor, el meu principi essencial és precisament el contrari: perseguir la màxima versemblança i la màxima naturalitat possibles.

Des del to elevat fins al vulgar

Hi ha uns quants treballs (estudi de Fennell i Bennet dins Americ an Speech, hivern 1991; tesi de Vighy Hanna sobre la parla de Burma Jones, Universitat de São Paulo, 2006) que tracten de la gran variació lingüística que apareix a la novel·la de Toole, des del to elevat i grandiloqüent de l’Ignatius fins al registre vulgar de Jones, passant pels altres registres vulgars de la mare de l’Ignatius, la seva amiga Santa Battaglia i la Darlene, o els registres més estàndards de l’agent Mancuso, el senyor Robichaux, el matrimoni Levy i Myrna Minkoff, entre d’altres.

En tot cas, aquesta variació lingüística s’havia d’intentar mantenir a la traducció. Partint de la base que l’anglès de Nova Orleans no és de cap manera una llengua minoritzada i colonitzada pel castellà com sí que ho és el català, la meva decisió va ser utilitzar com a base la meva variant lingüística pròpia (central no estrictament barceloní) sense recórrer a cap castellanisme flagrant (dels que encara avui dia alguns novel·listes catalans destaquen amb cursiva a les seves obres), i marcant les variacions de l’original amb els diferents registres propis de què disposa el català genuí, és a dir, el que està contingut dintre els límits de la seva evolució interna i la seva convergència natural amb el castellà.

També per criteris de versemblança, he renunciat a utilitzar casticismes decimonònics com els de Juli Vallmitjana per traduir termes argòtics. Així, per exemple, he traduït el terme col·loquial Angola (utilitzat per Burma Jones per referir-se a la Louisiana State Penitentiary) com a presidi, no com a cangrí (opció de Maria Antònia Oliver).

Un altre exemple amb voluntat de versemblança és l’ús deliberat de palomites per traduir popcorn, això que tant es menja als cines. La novel·la està escrita a finals de la dècada de 1970 i està situada a l’any 1963, i vaig considerar que traduir-ho per l’actual crispetes era un anacronisme.

Pel que fa als registres més vulgars, sovint he marcat contraccions i elisions, i he incorporat variants populars com tenir de (a tenir que no m’hi he atrevit); des de que i altres no-caigudes de de davant de que; aixís; tindre i vindre; volguer i poguer; donc (or., occ. i bal.), hi (or. i bal.) i vui (Pir-or., or., occ. i bal.) -primera persona singular del present de donar, haver auxiliar i voler respectivament-; enrecordar-se’n i altres verbs similars; dingú, o podé. Encara que sempre parteixo del meu coneixement de la variant central, barceloní però ampliat a la meva Osona adoptiva, procuro que aquests vulgarismes que utilitzo siguin també d’ús en alguna de les altres variants.

Qualsevol traducció literària és un seguit de tries subjectives, però que per anar bé han de posseir una coherència general i uns principis bàsics justificats. És el que s’ha intentat en aquesta traducció.

Xavier Pàmies. Nota del traductor. Ara llegim. 23|5|2015.

la biblioteca del traductor: xavier pàmies

 Foto: Carles Domènec.

Xavier Pàmies va néixer el 1959 a Barcelona. Traductor de narrativa en llengua portuguesa, anglesa i francesa, ha estat distingit amb el I Premi de Traducció Giovanni Pontiero (Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona i Instituto Camões) i el Premi de Traducció Ciutat de Barcelona 2003.

Xavier Pàmies és llicenciat en biologia per la Universitat de Barcelona. Té el diploma d’estudis avançats de traducció per la Universitat Pompeu Fabra. Ha fet quatre viatges llargs espaiats en el temps, d’un any cada un, entre 1986 i 1995 (Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia, Àfrica), que han donat com a fruit dos llibres gestats amb la seva dona, Empar Barcons.

Ha traduït del portuguès al català obres de José Maria Eça de Queirós, João Guimarães Rosa, António Lobo Antunes, Joaquim Maria Machado de Assis i José Saramago, entre d’altres.

Els principals autors que ha traduït de l’anglès són Jane Austen, Paul Auster, Karen Blixen, Richard F. Burton, Charles Dickens, William H. Hudson, Kazuo Ishiguro, Harper Lee, Cormac McCarthy, Vidiadhar S. Naipaul, Raj K. Narayan, Dorothy Parker, Philip Roth, Joanne K. Rowling, Salman Rushdie, Jerome D. Salinger, Moyez G. Vassanji i Edith Wharton.

Pel que fa a la llengua francesa, dels autors que ha traduït destaquen Emmanuel Dongala, Camara Laye i Irène Némirovski.

Visat. Núm. 5. Abril 2008.

*  *  *  *

Si mai se’m demana per la meva feina de traductor, d’entrada em costa dir-ne res perquè per a mi és una feina intuïtiva en què vaig aplicant l’instint i el nas que m’han donat amb els anys el coneixement natiu de la llengua i l’experiència de la pràctica. [...]

Mecànica de traducció

Després de vint anys llargs de treballar traduint narrativa, tinc presents sobretot tres llibres que per a mi han sigut fonamentals: Grande Sertão: Veredas, de João Guimarães Rosa; Call It Sleep, de Henry Roth; i Bleak House, de Charles Dickens.

Sobre totes tres traduccions tinc aplegades unes quantes qüestions de traducció que detallaré més avall, però abans vull explicar una mica quin mètode de traducció segueixo.

En primer lloc, em llegeixo de dalt a baix el llibre que haig de traduir, un pas previ que pot semblar ineludible però que no tothom compleix. A continuació, em poso a traduir, i ho faig com si utilitzés un escàner, de tal manera que aquesta primera traducció és pràcticament la definitiva perquè només necessita quatre retocs en la lectura posterior que en faig.

Cada vegada consulto més els diccionaris i les enciclopèdies, i cada vegada més faig consultes per Internet, perquè amb el pas del temps veig que sempre es pot filar més prim. A banda de les enciclopèdies i dels diccionaris bilingües, ideològics, sinonímics i analògics habituals, vull fer esment d’unes quantes eines en concret.

En primer lloc, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Els grans avantatges que trobo de consultar el Coromines són: per a una obra antiga, t’assegures de no introduir a la traducció cap anacronisme; et pots informar de si una opció lèxica concreta pertany al domini lingüístic en el qual treballes; i fins i tot pots saber el registre en què s’acostuma a utilitzar. El Coromines és un pou d’informació inesgotable i inestimable.

L’enciclopèdia Espasa-Calpe m’ha resultat utilíssima en força casos per obtenir informació que no apareix a les altres enciclopèdies ni a Internet. Publicada als anys vint del segle XX, que és quan es viuen les albors del desenvolupament científic i tecnològic actual, constitueix una mena de pont entre el món actual i el temps antic (o, més exactament, entre l’edat moderna i l’edat contemporània). Llegint segons quines entrades sembla, per exemple, que la Guerra Europea o fins i tot la Revolució Francesa hagin acabat de tenir lloc. És una mina d’informació i de curiositats.

L’Oxford English Dictionary, per mitjà del seu aparat de cites, permet localitzar referències clàssiques, especialment de Shakespeare o de la Bíblia, que a continuació busco traduïdes a la Bíblia interconfessional o en versions shakespearianes catalanes per tenir sobre la taula solucions de traducció que tant puc aprofitar com no, però que sempre em proporcionen un ventall més ample de recursos.

Sovint se m’acudeixen solucions de traducció que no apareixen als diccionaris que consulto. Durant força temps em vaig dedicar a anotar-les amb bolígraf sobre els mateixos diccionaris (tant al bilingüe com al de sinònims), però he acabat convertint la llista en un document que tinc penjat a Internet en forma de bloc i que actualitzo regularment i consulto com un usuari més.

Pel que fa a Internet com a eina de consulta, amb el temps se m’ha convertit en imprescindible. Les cerques d’una expressió catalana entre cometes al Google em permeten informar-me sobre la seva freqüència d’ús i els contextos on apareix, i per tant, m’orienten sobre la seva validesa. Pel que fa específicament a l’anglès, em resulten útils Wordreference, Linguee, Urban Dictionary, Biblos o Acronymfinder, entre altres. El joc de remissions de Wikipedia entre llengües, d’altra banda, proporciona sovint solucions ràpides respecte a dubtes de traducció de caràcter enciclopèdic.

Quan tot i aquesta multitud de crosses em trobo davant d’un problema aparentment insoluble i la inspiració no m’arriba, em va bé parar, aixecar-me i estar per una altra cosa durant una estona, perquè aleshores se m’acostuma a acudir la solució de cop.

Xavier Pàmies. Com tradueixo. Els Marges. Núm. 96, hivern 2012.

Aquí, la resta de l'article.

*  *  *  *

_____________

P.S.: Tot ve d'un article d'en Jordi Puntí, a propòsit de la nova traducció al català de Sota el volcà, de Malcolm Lowry, a càrrec d'en Xavier Pàmies. Deia:

«Ja sé que és una feinada, però seria bonic que per un dia les llibreries ordenessin els seus títols pel nom del traductor. Ens adonaríem, així, de la tasca ingent que fan un munt de traductors des de fa anys, tant en català com en castellà. Amb tots els seus llibres afilerats en un nou ordre, potser s’entendria millor que el traductor té una veu pròpia, que ressona en sordina en tot el que fa. Salvant les distàncies, podríem comparar els seus exercicis de ventríloc amb els dobladors de televisió. Un mateix actor de doblatge interpreta les veus de Tom Hanks, Kenneth Branagh o Tom Cruise, en diferents pel·lícules, i no ens en adonem perquè cadascun té un estil propi».

Em va semblar tan bona idea que aquí em teniu, ordenant la biblioteca pels traductors. 

En episodis anteriors: Anna Casassas, Jordi Martín Lloret i Marta Pera Cucurell.

dues traduccions

«Als anys noranta, l’editorial Columna va reeditar el llibre amb el títol La conxorxa dels ximples. Ara Xavier Pàmies l’ha tornat a traduir per a l’editorial Anagrama com a Una confabulació d’imbècils. Certament, el nivell de vocabulari ha disminuït en els últims anys, però aquest fet no ens ha de fer perdre de vista el títol original, A Confederacy of Dunces, que parteix d’una citació de Jonathan Swift de fa tres segles. De fet, dunce és un terme format a partir del nom del teòleg Duns Scot, i no resulta un insult gaire popular en anglès. La paraula enze era adequada perquè sembla pròxima al parlar anacrònic i pedantesc d’Ignatius.

Més enllà del títol, també caldria plantejar-se si calia tornar a traduir el llibre sencer, sobretot si tenim en compte que Maria-Antònia Oliver ha firmat unes quantes traduccions magnífiques, entre elles la de Moby Dick.

Si comparem les dues versions d’A Confederacy of Dunces, de seguida ens adonarem que totes dues miren de plasmar en català els registres col·loquials i dialectals amb què s’expressen els protagonistes. En general, la de Maria-Antònia Oliver té un registre més informal. Ella escriu: «Portes referències?» «Un bòfia m’ha donat una daixonses. M’ha dit que’m convenia possà-hi el cul i guanyà’m la vida». Xavier Pàmies, en canvi, ho tradueix així: «¿Tens referències?» «Un poli me n’ha donat una. M’ha dit que m’espavili a trobar una feina amb sou». Un altre exemple de Maria-Antònia Oliver: «Treu-te aquest cony d’ulleres! Com dimonis vols veure la porqueria de terra». I, en la nova versió: «Treu-te aquestes ulleres. ¿Com vols veure així tota la porqueria que hi ha a terra?». En altres passatges, sobretot quan parla la mare d’Ignatius, Xavier Pàmies inclou formes verbals com sapiguer i érets, així com deformacions del vocabulari com indicció, quansevol o pograma.

A la segona traducció totes les preguntes porten un signe d’interrogant inicial encara que estiguin formades per una sola paraula. Una altra diferència és que la traducció de Maria-Antònia Oliver inclou notes al peu que faciliten informació complementària o comenten algun joc de paraules intraduïble. Es tracta, en tot cas, de dues opcions editorials ben legítimes. Personalment, totes dues traduccions em semblen dignes i em costa molt decidir quina té un llenguatge més viu. En fi: entenc que una segona traducció no era necessària, però no es pot negar que Xavier Pàmies ha fet una bona feina.»

Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.

més lioneses

Le Caro de Lyon

Altres lioneses, aquí, aquí i aquí.

la broma

Al Manual per a dummies sobre com erradicar la lectura (de llibres) figuraran per sempre algunes iniciatives estupefaents. Recordo ara la regidora d'un Ajuntament d'Andalusia que va proposar commutar les multes als adolescents que duien ciclomotor sense permís per la lectura de llibres a la biblioteca. Argumentava que, depassada,"contribuiria a fomentar la lectura". No semblava conscient d'estar utilitzant la lectura com a mesura dissuasiva. Es va omplir la biblioteca d'infractors llegidors? O es va reduir la sinistralitat perquè els sagals, davant l'amenaça d'haver de llegir un llibre, van deixar la moto a casa? Mai no ho vaig saber.

Des de llavors no havia tornat a veure una iniciativa tan impactant. Fins l'actual "Llibres per a Trump" de l'Ajuntament de Barcelona. Tan grotesc ha estat el plantejament inicial de la campanya ("enviarem a Trump llibres escullits per els llibreters i bibliotecaris" (...) "per a què obri la ment"...), que una té la sensació que l'Ajuntament vol prendre el pèl a tot el sector del llibre. Però si ho mirem més atentament, més aviat sembla que és l'agència publicitària qui ha colat a l'Icub una innocentada com una casa de pagès. Hi ha motius per pensar-ho, i el més suculent és el de les faltes que conté el comunicat.

Podem entendre que la Marta Ferrusola, en no tenir ni cinc, no pagués un corrector que hauria afegit una s als "misals" i una altra al "Mosèn". Però es fa difícil pensar que una agència publicitària que fa servir la llengua com una eina bàsica no tingui un corrector amb cara i ulls per esmenar els comunicats.

La teoria de la innocentada explicaria que sigui l'agència la que en surt més ben parada: fa negoci i, a més a més, aconsegueix demostrar que sap comunicar (almenys la seva pròpia marca). Sí, sens dubte l'agència bromista s'està pixant de riure després d'haver-li colat a l'Icub aquesta jugada. Qui sap si al darrere de la broma hi ha una acció de protesta equivalent a les dels pagesos que llencen peres quan la seva feina perd valor, o bé (pensament més elaborat), potser és un acte lúdico-­terrorista que pretén conscienciar la població que el foment de la lectura des de les instàncies de poder està condemnat al fracàs (les successives campanyes dels successius governs avalarien aquesta idea...).

Ara el que cal és convèncer en Collboni perquè reclami que li tornin la pasta. Que s'ho replantegi tot llegint les cartes intel·ligibles i intel·ligents que li han adreçat els professionals del sector, a qui de moment no ha escoltat. Perquè s'ha de dir que encara que l'Icub va retirar divendres la collonada dels enviaments a la Casa Blanca, la nota de premsa, amenaçava: "La campanya es troba actualment en fase de revisió i d'adaptació de les múltiples accions que la integren". No goso imaginar­-les.

Imma Monsó. La broma. La Vanguardia 18|5|2017.

correspondència entre john kennedy toole i robert gottlieb (i II)

Marzo 5, 1965

Querido Sr. Gottlieb:

He intentado meditar con claridad desde que hablamos por teléfono pero la confusión y la depresión me han inmovilizado. Tengo que salir de ésta, no hay duda, o nunca haré nada provechoso; escribir una carta puede ser un buen comienzo: espero que sea paciente y llegue hasta el final. Si hubiera sido más articulado el otro día, cuando hablamos, esto quizás no sería necesario; tal vez ésta es la carta que debí haberle escrito en diciembre, en lugar de aquella nota estoica que solo sirvió para prolongar las cosas.

Después de la conversación telefónica tenía la certeza de que estaba aferrado ansiosamente al borde del risco. Quizá aún lo estoy. Cuando me sugirió que escribiera otro libro sentí que me estaba ofreciendo una oportunidad para retirarme con elegancia. Mi sentimiento puede haber sido el correcto.

Cada vez que hablo sobre La conjura de los necios me pongo ansioso y vacilante. Y es así porque albergo un sentimiento bastante paternal hacia el libro; en realidad es un sentimiento andrógino porque siento, además, como si lo hubiera dado a luz. Sé que tiene sus defectos, y sé que cualquier extraño podría hacérmelos saber. El peor ejemplo de todo esto fue mi difícil e incoherente encuentro con la señorita Jollet, en el cual yo, doblegado por el servilismo, casi me hundo en el suelo en medio de mis silencios, mis comentarios crípticos y mis absurdos sinsentidos. Las cosas no fueron mejor por teléfono cuando usted y yo hablamos. Pero una o dos de las pocas cosas que dije parecen haber sido malinterpretadas. Una pregunta sigue de allí: ¿por qué decidí ir a Simon & Schuster?, ¿para qué le pedí llamarme? 

Esta insistencia de mi parte solo ha logrado confundirme. No soy dado a hablar de mí mismo, pero en este punto es necesario decir un par de cosas.

Este libro comenzó a escribirse en 1961. En aquella época, durante el día, trabajaba a tiempo completo en Hunter para pagar la matrícula y sobrevivir. Vivía en el ciclo frustrante de quien quiere escribir pero ha elegido la docencia como forma de sustento y debe conseguir un PhD para hacer algo decente en el ámbito académico. La mente, así, se dispersa en tres direcciones distintas, y la escritura es por supuesto la que más sufre. Cuando obtuve mi máster en Columbia, en 1959, yo vivía en el seno de una beca Woodrow Wilson y obtuve financiamiento extra de la Fundación Ford por una serie de seudopoemas y relatos breves que nunca fueron enviados a nadie, como la mayoría de mis primeros trabajos. El año de 1959 a 1960 lo pasé enseñando en la Universidad Estatal de Luisiana y sufrí de una apatía neurótica inducida por el crudo horror de la Luisiana rural.

En el verano de 1961 tuve tiempo suficiente para trabajar en una versión temprana del libro, en la que Ignatius se llamaba Humphrey Wildblood. La armada me alejó tanto de la escritura como del juego Hunter-Columbia; tuve que formar filas en agosto e irme a Puerto Rico donde me convertí en supervisor (algo denominado «líder del equipo de inglés») de un programa surrealista de enseñanza de inglés para los reclutas puertorriqueños. Mis deberes consistían principalmente en usar un silbato para indicar el cambio de clases y emanar una gran comprensión hispanoamericana para alivianar tanto los temperamentos hostiles y provocadores de los estudiantes, como los ánimos de los impopulares y defraudados instructores norteamericanos. Era un trabajo ideal: tenía derecho a un cuarto privado muy confortable que incluía un escritorio, la oportunidad para escribir. Y usé el silbato tan bien, y emané tal comprensión —todo para tener ese cuarto— que terminé ganando varios honores militares (incluso unas vacaciones en las Antillas Holandesas). Nunca antes un cuarto provocó tanta ambición. Allí el libro comenzó de nuevo y por primera vez en mi vida tuve la oportunidad de escribir sin tener que preocuparme por la supervivencia o por problemas que tuvieran algún tipo de contacto con la realidad. Desde mi punto de vista, la Armada me dio cuatro cosas invaluables: tiempo, alejamiento, seguridad y privacidad. Valoré sutilmente lo irónico y absurdo de la vida en Puerto Rico; todo el tiempo que pasé allí fue muy valioso.

Cuando llegó la hora de dejar la Armada, en agosto de 1963, debía tomar una decisión. Había completado más de la mitad del libro y, contrario a lo ocurrido con mis trabajos anteriores, podía releer lo que había escrito sin sentirme dolorosamente avergonzado. Y aún más: estaba totalmente involucrado y absorto en él; me había cautivado. Ante mí yacía entonces la obligación de escribir el trabajo para graduarme, así como la circunstancia de tener que viajar frecuentemente entre Morningside Heights y Bedford Park Boulevard para dar clase en el campus de Hunter en el Bronx,  lo que significaba al menos dos horas diarias de transporte. Además, Hunter me exigía hacer el PhD en tres años, lo que significaba que tenía dos años para arreglármelas con las clases, la escritura de la disertación y la presentación de los exámenes respectivos. No tendría tiempo suficiente para dedicarme a la escritura. Así que conseguí un trabajo en un pequeño y tranquilo colegio cuidadosamente seleccionado donde, como yo esperaba, había poca demanda de tiempo y casi ninguna de cerebro.

De este modo, el libro siguió su curso hasta el asesinato del presidente Kennedy. Entonces no pude escribir más. Nada me parecía gracioso y caí en una profunda depresión. En febrero de 1964, por fin, sin cambios ni revisiones transcribí lo que tenía, lo concluí brevemente y comencé a enviarlo a diferentes casas editoriales con la esperanza de que le interesara a alguien. La primera versión del libro nunca se transformó en nada más.

Esto me lleva a su primera lectura del manuscrito. Aunque quizás a esta altura usted haya dejado de leer esta carta, quisiera hablar del libro en sí mismo. Estos comentarios nada tienen que ver con la «calidad» de mi trabajo, que no es una autobiografía pero tampoco completamente una invención. Si bien la trama es una manipulación y yuxtaposición de personajes, la gente y los lugares fueron trazados a partir de la observación y de la experiencia, salvo una o dos excepciones. Yo no estoy en las páginas de la historia; nunca he pretendido estar. Pero escribo sobre cosas que sé y, al contarlas, es difícil no sentirlas.

En la revisión, los hilos de la trama fueron unidos de mejor manera, aunque a veces esto resultó ser solo ruido. Myrna se convirtió en una caricatura en medio de personajes muy reales, y eso a pesar de estar concebida para ser muy, muy agradable (por eso, si para un lector objetivo ella resulta ser «una patada en el culo», entonces he fallado mi propósito). Cuando le envié la revisión estaba seguro de que la pareja Levy era la peor falla del libro. Tratando de involucrarlos como parte de la trama se salieron de mis manos, yendo de mal en peor; se convirtieron en cartón y me era difícil releer sus diálogos (creo que comenzaron a transformarse en una vaga remembranza del viejo Easy Aces, en el cual Goodman Ace —si no me equivoco— discutía con su esposa mientras la suegra aparecía esporádicamente en escena). No sé si pueda describir cómo esa pareja insistió en escaparse de mi control mientras intentaba manipularla a lo largo del libro.

Irene, Reilly, Mancuso: todos ellos dicen algo auténtico de Nueva Orleans. Son reales como individuos y como representantes de un grupo. Una noche, recientemente, vi de nuevo a Santa tropezando mientras Irene se sumergía a carcajadas en su copa. ¡Y cuántas veces he visto a Santa besando el retrato de su madre! Burma Jones no es una fantasía, ni lo es la señorita Trixie y su empleo, o el club Noche de alegría, y así. No hay necesidad de abrumarlo con una lista detallada.

En resumen: pocas cosas de la historia son inventadas, aunque el argumento sí lo es. Es cierto que, bajo la irrealidad de mi experiencia en Puerto Rico, este libro se convirtió en algo más real que cuanto acontecía allí: comencé a hablar y a comportarme como Ignatius. No hay duda de que ésta es la razón por la cual hay tanto de él y su verbosidad puede extenuar. En realidad no es su verbosidad sino la mía. Y el libro, que comenzó en una tarde de domingo, se convirtió de esta forma en un modo de vida. Con Ignatius como representante, mis experiencias de Nueva Orleans comenzaron a encajar unas con otras y entonces me encontré de repente observando y no inventando. La vieja versión de Humphrey Wildblood era dolorosa, extensa, afectada y poco sentida; la nueva cobró vida, al menos para mí.

No estaba muy convencido con la corrección que le envié: con frecuencia se trataba de más (y puro) retoque argumental. Por lo tanto, cuando recibí su carta en diciembre estaba a la vez animado y desanimado. Animado por el tipo de comentarios y las indicaciones de persistente interés, desanimado por aquello de que «el libro podría mejorarse y publicarse. Pero no tendría éxito». ¿Se refería usted al libro tal como está, o a su versión definitiva? La llamada telefónica tornó mis dudas en desespero. Mi trabajo parecía haberse convertido en una nada, y allí estaba yo, congelado del otro lado de la línea, lamentablemente ansioso, opacado por el temor, débil, inarticulado, frustrado por mi inhabilidad para hacer algún comentario sensato (si no me sobrepongo a todo esto, la escritura me convertirá en un incoherente y mudo Mr. Hyde). Su carta, después de que le solicitara el manuscrito, fue lo que más me confundió. Al final de nuestra conversación telefónica yo estaba convencido de que la suerte y la oportunidad para la obra habían llegado y se habían ido.

Mencionó a Bruce Jay Friedman cuando hablamos, en una suerte de oblicua conexión con el libro. Stern es mi novela moderna favorita y tuve una intensa reacción frente a ella. Fue después de leer Stern que envié mi manuscrito a su editorial, y lo hice por lo mucho que aquella novela me gustó, porque algo en ella me causó una respuesta muy sincera. Así, desde que recibí su primera carta supe que había acertado. Mientras quedaba en blanco enfrente de la señorita Jollet cuando fui a su oficina en Nueva York, de algún modo me las ingenié para transmitir incongruentemente estas últimas apreciaciones, que se convirtieron en el clímax de dicha visita. Stern me conmovió por varias razones inexplicables que tenían relación con actitud o impulso...no lo sé; no puedo explicarlo.

En cualquier caso, si pudiera incluirme a mí mismo en mi novela con la humanidad y la perspectiva que logra Bruce Jay Friedman, lo intentaría. Pero no puedo escribir ese tipo de cosas bien, al menos no ahora, y lo sé porque lo intenté antes. Hay suficiente y aburrido despliegue de «sí mismo» en las obras publicadas estos días, y no creo que sea una buena idea añadirles algunas páginas más. No me seduce intentarlo: no creo ser lo suficientemente interesante para ello. Solo puedo hacer lo que este libro representa: escribir sobre asuntos de los que algo sé, sobre lo que he visto y vivido.

Algo ciertamente muy atinado en su comentario sobre la revisión fue la separación de los personajes reales de los irreales. No quiero deshacerme de ellos. En otras palabras, voy a trabajar en el libro nuevamente. ni siquiera he tenido tiempo para mirar el manuscrito desde que lo recibí, pero como una parte de mi alma está en el asunto no puedo dejar que muera sin al menos intentarlo una vez más. No creo que pueda escribir nada hasta que le haya dado una última oportunidad a este proyecto.

¿Tendrá paciencia conmigo?

Sinceramente

John Toole

Santiago Gallego Franco. «Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb».  Trama & Texturas, núm.16, desembre 2011, p. 87-105.

correspondència entre john kennedy toole i robert gottlieb (I)

El intento de Toole por publicar La conjura está documentado en la correspondencia que sostuvo entre 1964 y 1966 con Robert Gottlieb, editor de la casa neoyorquina Simon & Schuster: diez cartas son el triste testimonio de un proceso que culminó, a pesar del interés de las dos partes, con la decisión de Toole de abandonar el proyecto. A partir de entonces cayó en una pendiente de paranoia y melancolía que acabarían con su vida en 1969.

Esta dilatada comunicación epistolar es la historia de un fracaso. En ella el protagonista es derrotado por fuerzas que están más allá de su bienintencionado benefactor. Las cartas revelan la humanidad conjunta de Gottlieb y Toole en un esfuerzo infecundo por publicar la obra. Son la huella del génesis y desarrollo del libro, y de la íntima relación entre el autor, el editor y La conjura de los necios.

Santiago Gallego Franco. «Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb».  Trama & Texturas, núm.16, desembre 2011, p. 87-105.

*  *  *

Diciembre 14, 1964

Querido Sr. Toole:

Me he tomado un largo tiempo antes de escribirle nuevamente, pero no porque lo haya olvidado. Y aún no sé qué decirle, después de haber pensado y consultado a una persona en la ciudad cuya opinión me urgía.

Pienso que, en varios sentidos, usted ha hecho un excelente trabajo: pulió la trama de la obra, dio sentido a eventos que antes no lo tenían, profundizando en algunos personajes, eliminó otros. El libro está mucho mejor, pero todavía no está bien del todo.

Permítame hacer una digresión para decirle que la opinión consultada fue la de Candida Donadio, una joven mujer que es, probablemente, la mejor agente literaria de la ciudad y una de mis mejores amigas. En sus manos están escritores como Joe Heller, Bruce Friedman, John Cheever, Nelson Algren, Thomas Pynchon, Harvey Swados, Philip Roth, y así ad infinitum. Quería conocer la opinión de Candida por varias razones: porque es su agente; porque en lo que usted es bueno ella encuentra especial interés; porque su juicio es preciso; porque, francamente, si ella y yo no sabemos qué hacer exactamente con usted, es poco probable que alguien más lo sepa. En cualquier caso, y después de habérsela presentado, déjeme decirle lo siguiente: ella y yo hablamos durante más de una hora la noche del domingo anterior y, como ocurre con frecuencia, compartimos idéntica opinión: nos gustaron las mismas partes de su obra, tenemos el mismo entusiasmo y también las mismas dudas.

Lo que pensamos es lo siguiente. Que, con frecuencia, usted es increíblemente gracioso, más gracioso que cualquiera por estos días, y que además tiene el humor que nos gusta. Que muchos de sus personajes son maravillosos: Burma, Santa, Irene, Mancuso, Lana Lee y otros (también la señorita Trixie). Que algunas cosas no funcionan: Myrna, especialmente. Que Ignatius está en problemas: no es tan bueno como usted supone y hay demasiado sobre él en el libro. Que la pareja Levy no es tan brillante. Que el libro es demasiado largo. Que algunas escenas —particularmente mi favorita, la manifestación por los derechos civiles en la fábrica— son gloriosas. Que otras son descoloridas. Pero que, dejando todo esto de lado, aún hay otro problema: con toda su grandeza, el libro, a pesar de su buena trama, no tiene una razón de ser. Es un ejercicio brillante de invención, pero a diferencia de Catch-22, Besos de madre, V y otros, no es realmente acerca de algo. Y eso es un punto sobre el que nadie puede hacer nada. Ciertamente, un editor no puede decir: «Póngale un significado».

Eso está claro, ¿pero qué hacer? El libro podría mejorarse y publicarse. Pero no tendría éxito; no podríamos decir que es algo. Por otra parte, no podemos abandonarlo a él ni a usted (nunca podría abandonar al señor Micawber*). No lo haremos. Pero sabemos por experiencia que cuando Candida y yo coincidimos en algo, es difícil que otras personas en el negocio disientan.

Así que no sé qué decirle.

Lo que realmente me gustaría hacer es conversar, pero usted está allá, no aquí, y es poco probable que yo vaya por esos lados en el corto plazo. ¿Hay alguna posibilidad de que venga? En caso contrario, y si no está molesto conmigo, quizás Candida y yo pensemos en el paso a seguir. O quizás usted lo haga.

De todos modos escríbame sin nerviosismo porque estoy aquí, y cuenta conmigo cualquiera que sea el desenlace de toda esta historia. Déjeme saber qué piensa; mi sospecha es que siente que no puede hacer nada más en el libro sin una sugerencia editorial específica. Realmente no lo culparía; si es así, trataré con mayor ímpetu de pensar en algo. O, si se da por vencido, dígamelo y le enviaré el manuscrito de vuelta. Pero no quiero hacer eso y no creo que sea una gran idea.

O, simplemente, piénselo con cuidado.

No desespere.

Saludos,

Bob Gottlieb

_________

* Gottlieb hace referencia a Wilkins Micawber, personaje de David Copperfield, de Dickens, quien a pesar de sus múltiples infortunios y problemas con los acreedores escucha repetidamente la decisión de su esposa Emma de permanecer a su lado: I will never desert Mr. Micawber.

apologia de les llibreries

«Cadascú té les seves manies. Des de fa molt de temps, no trobo millor manera d’entrar en el misteri que sempre és aquesta estranya aglomeració de gent que és una ciutat que visitant les seves llibreries i el seu cementiri. En la manera que una comunitat té de tractar els seus morts i els seus llibres em sembla endevinar-hi una carta de presentació sincera que no hi entén de retòriques impostades ni d’eslògans turístics. Els meus records de viatges estan lligats a aquests dos espais, en què se celebren, sense escarafalls i amb continuïtat, aquests rituals a través dels quals una comunitat defineix el que és, en relació al seu passat i al llegat del qual és dipositària, i en relació al futur i al que espera d’aquesta transmissió que, en el fons, no és sinó una gestió del futur del seu record.

No puc pensar en París sense recordar les hores passades a les seves llibreries, començant per la mítica Vrin, a la plaça de la Sorbona, ni puc recordar la primera visita a Berlín, abans de l’enderrocament del Mur, sense que torni a emocionar-me recordant la vella i ja desapareguda llibreria d’Unter den Linden, en què s’arrengleraven, a munts, tots els volums amb les partitures de les cantates de Bach barrejats amb les obres completes de Bertold Brecht o Ernst Bloch. Mai oblidaré les piles de llibres, des del terra fins al sostre, de la llibreria Des Nourritures Terrestres, que dues germanes havien obert a Rennes el 1946 i que va tancar quan va arribar el segleXXI, i em va deixar sense dealer de confiança per a les comandes de llibres francesos, en l’era d’abans d’internet. Però, com és fàcil d’endevinar, no són pas les llibreries, per elles mateixes, el que aconsegueix fer-me estremir, sinó els llibres que custodien, paradoxalment, per desfer-se’n i que arribin, al final, a les mans d’algú que se’ls endugui. Per això és difícil expressar la decepció que pot sentir-se, dins d’una llibreria arquitectònicament tan meravellosa com la Lello, de Porto, en descobrir que el seu fons semblava triat pel responsable d’un magatzem més que per un llibreter conscient del que té entre mans.

Perquè allò que fa d’una llibreria un lloc prodigiós són els llibres que té i que, al capdavall, la defineixen. Per fortuna, encara hi ha llibreries que trien, sense contemplacions, el que volen oferir i que, a partir d’inequívocs judicis de lectura, estableixen, de manera subtil, criteris de discerniment entre allò que venen. Són aquestes les llibreries que fan honor al seu digne nom.

Barcelona en concret i Catalunya en general són terra de llibreries extraordinàries. I no n’esmentaré ni una perquè qualsevol llista seria injustament incompleta. Sí que val la pena recordar que, precisament, quan fa molt poc, i per raons diverses, se’n cantaven les absoltes, aquest peculiar i fascinant negoci està vivint, per la tenacitat de gent socialment imprescindible, un moment especialment dolç que bé pot qualificar-se d’autèntica renaixença. És un signe d’esperança i l’indici, també, d’una necessitat inequívoca: no sabem si els bons llibres ens fan millors, i per això és tan necessària l’alerta dels pessimistes lúcids, com George Steiner, que ens recorda sovint que les humanitats no ens humanitzen necessàriament, de manera automàtica, però no és menys cert que, sense llibres, la caiguda en la barbàrie potser seria inevitable. Enmig de la precarietat generalitzada i el desànim a què tantes coses ens conviden, les llibreries són una ambaixada de futur.

És veritat que la perseverança de les llibreries, a les nostres ciutats, ha hagut de fer front a una mutació dels hàbits culturals d’una transcendència que poques vegades es recorda. En només unes dècades hem vist com els escolars han deixat d’anar a les llibreries amb normalitat i regularitat, des del moment en què les editorials es van dedicar a vendre, a les mateixes escoles, els llibres que els estudiants havien de comprar: es trencava, així, un pacte implícit respecte al reconeixement de les llibreries com el lloc del descobriment dels llibres. És des d’aquesta falla, en el sistema de transmissió amb els més joves, que les llibreries han hagut de reinventar-se, com algun dia hauran de fer les biblioteques, que han patit una mutació anàloga des del moment en què van preferir tenir usuaris abans que lectors.

El valor d’una comunitat es defineix per la valentia a l’hora de fer front a la indignitat que no vol tolerar i també pel lloc i la importància que atorga a les estratègies de la transmissió del que ha estat i del que és. En aquesta batalla, en la qual es juga el passat i el present d’una comunitat, però també el seu futur, les llibreries tenen un paper cabdal d’una magnitud immensa i d’una responsabilitat insubstituïble. Ara que s’acosta Sant Jordi, val la pena recordar que una llibreria no és només un magatzem de llibres, sinó el lloc en què llibreters i llibreteres fan d’oficiants, i no només de mitjancers, del millor del que col·lectivament som. I, com a tals, també, del millor que col·lectivament podem aspirar a ser.»

Xavier Antich. Apologia de les llibreries. Ara. 12|4|2017.

ignatius j. reilly

Una gorra verda de caçador estrenyia la closca d’un cap carnut gran com una pilota. Les orelleres verdes, sota les quals es deixaven veure unes orelles com pàmpols, una pelussera de cabells i el borrissol de les mateixes orelles, destacaven a banda i banda com intermitents que assenyalessin dues direccions alhora. Per sota del bigoti negre atapeït sobresortien uns llavis contrets i molsuts, amb els plecs de les comissures plens d’animadversió i d’engrunes de patates fregides de bossa.

John Kennedy Toole. Una confabulació d'imbècils. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.

Júlia Sardà

Qui aquí tenim és l'Ignatius Reilly, sense progenitor conegut en cap literatura, un individu estrafolari i indolent —un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers fosos en una sola persona— que està violentament en contra de l'època moderna en conjunt i es passa el dia amb una camisa de dormir de franel·la jaient a la seva habitació de Constantinople Street, a Nova Orleans, i que, enmig de monstruosos atacs de gasos i rots, no para d'omplir d'improperis una llibreta de notes darrere l'altra.

La seva mare creu que necessita sortir a treballar. Ho fa, i va passant d'una feina a una altra. Cada feina es complica ben aviat i acaba en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut; però cada cas té, com passa amb el Quixot, la seva enrevessada lògica particular.

Walker Percy. Pròleg a: Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.

*  *  *  *

Ignatius J. Reilly crida l’atenció pel físic, però encara més pel menyspreu radical cap al món en què viu. “La veritat és que el simple fet d’anar en cotxe em trasbalsa”, diu. Tampoc no pot prendre cafè instantani, perquè “és una porqueria”, no es perd mai el programa de l’ABC American Bandstand -per criticar-lo diu que és un “insult escandalós al bon gust”- i té una obsessió entre malaltissa i admirable pel tractat de Boeci De consolatio philosophiae.

[...] Té 30 anys i, a banda de menjar pastissets i escriure textos passats de voltes, fins llavors vivia, igual que la mare, del subsidi de viudetat. La primera feina que trobarà serà a Pantalons Levy, acompanyat de l’octogenària senyoreta Trixie, auxiliar comptable poc eficient, i a les ordres del gerent del negoci familiar, el senyor González. “El grau d’exigència” és tan baix que “n’hi havia prou de ser puntual per ascendir”. L’excentricitat d’Ignatius el portarà per camins que el lector descobrirà entre rialles, al mateix temps que avancen les diverses històries paral·leles trenades amb gràcia per l’autor. 

Jordi Nopca. Kennedy Toole ja parla el català d’ara. Ara llegim. 23|5|2015.

*  *  *  *

[...] Ignatius Jacques Reilly, es uno de esos entrañables personajes que, a despecho de la excentricidad, el absurdo y la provocación, termina imponiéndose sobre la realidad. Treintañero adiposo y medievalista obseso, holgazán emérito, masturbador goloso, hipocondríaco crónico, pesimista confeso, renegado católico, zahorí terco y pedorro eximio, Reilly pasa sus horas en compañía de mamá viendo las aventuras del oso Yogui en la televisión, admirando la férrea moral de Batman y escribiendo unas notas dispersas a las que llama «cuadernos Gran Jefe»: una invectiva contra el mundo contemporáneo, la democracia norteamericana y «la causa del Clearasil». Pero un evento desafortunado lo obliga a salir de casa y enfrentar la tragedia más urgente e inevitable del hombre moderno: conseguir trabajo. Una oferta laboral en un diario reclama un «hombre limpio, muy trabajador, de fiar, callado», a lo que Ignatius vocifera: «¡Santo Dios! ¿Pero qué clase de monstruo quieren?». En adelante, el mundo de Nueva Orleans cobrará vida a través de los sucesivos intentos de Ignatius por ganarse unos dólares; un mundo donde no se sabe claramente quién es el genio y quién el tonto.

Santiago Gallego Franco. Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb.  Trama & texturas. Núm. 16, 2011, p. 87-105. 

*  *  *  *

Una confabulació d’imbècils s’hauria de titular, senzillament, Ignatius, ja que tots els personatges giren al voltant del protagonista. Igual com succeeix amb Tirant lo Blanc, Dràcula o Barney Panofsky, el nom d’Ignatius J. Reilly mereixeria aparèixer en el títol perquè inaugura una nova manera de veure el món i de viure-hi. Ignatius és un home de trenta anys, obès, hipocondríac, inconstant, pessimista, culte i tan inútil que no sembla que hagi de deixar mai de viure a costa de la seva mare, una vídua sense caràcter. Ignatius només ha sortit una vegada de Nova Orleans, utilitza un tassó amb la imatge de Shirley Temple, obté un plaer refinat visionant pel·lícules infames, i sosté que la millor etapa de la humanitat va ser l’edat mitjana, mentre que el segle vint li resulta insuportable: «Els anys lluminosos d’Abelard, Thomas Beckett i l’home corrent van quedar reduïts a escòria; la roda de la Fortuna havia envestit la humanitat i li havia trencat l’ansa del coll, esclafat la closca, torçat el tors, perforat la pelvis, afligit l’ànima.»

[...] Una confabulació d’imbècils parteix d’unes premisses profundament tristes: el drama d’un ésser humà intel·ligent i incomprès, sotmès a bullying a l’escola, que fracassa a la universitat, perd l’únic ésser amb qui congeniava, i acaba refugiant-se en una agressivitat egocèntrica i en el menjar porqueria. Ignatius podria haver estat brillant, però ara es limita a gargotejar frases enrevessades en els seus quaderns, que després apilona en una habitació desordenada i mal ventilada: «Els Estats Units necessiten una mica de teologia i de geometria, una mica de gust i de decència. Em temo que estem fent tentines a la vora de l’abisme.» Admirador de Boeci i de Batman, té un pla per «salvar el món per mitjà de la degeneració» a base d’incentivar orgies en les institucions internacionals.

Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.

el foment de l'amnèsia

«El professor James Dodd va causar tota mena d’esgarips entre els estudiants quan va dir que el nazisme havia estat la conseqüència de l’alfabetització. Un cop els darrers riures irònics van permetre-li fer un silenci dramàtic, va afegir: “Igual que vosaltres, la gent es va pensar que sabia alguna cosa”.

Quan algú em pregunta per a què serveix la filosofia, sempre responc que per saber que hi ha altres preguntes a banda de per a què serveixen les coses. Com al professor Dodd, a mi també m’agrada fer-me l’interessant gràcies a haver llegit coses que la majoria de mortals prefereixen estalviar-se. Fer-se l’interessant és un motiu prou noble per llegir, igual que escriure poesia per conquerir un hereu o una pubilla. És una de les conseqüències més tangibles de llegir sovint: veure’s forçat a relativitzar la noblesa dels motius per voler-hi dedicar energia.

Ho dic per la campanya de foment de la lectura que l’Ajuntament de Barcelona ha hagut de retirar. S’ha parlat de les faltes d’ortografia, del tuf d’amiguisme que fa l’encàrrec de Collboni a Mejide per dissenyar-la, i l’Anna Punsoda va fer-nos notar que la literatura catalana hi era tractada com un localisme pintoresc. Però les qüestions administratives i polítiques del darrer nyap del govern Colau han tapat la qüestió de fons. La campanya volia enviar llibres a Trump per “obrir-li la ment”. A banda de l’absurditat d’enviar llibres al segle XXI, el periodista Javier Borràs va dir-ne: “Tota aquesta merda entra en la llarga tradició catalana de tractar els llibres amb cursileria, imbecil·litat i moralisme sucrós”. I l’artista digital conegut com a Mr. Earl, més càusticament, va dir que els “hi sua si llegiu o no”. “El que volen és que els voteu”.

L’episodi explica molt bé que en la cultura i la política catalanes hi ha una pedanteria de fons que està pensada per esclavitzar-nos. L’apel·lació abstracta a les bondats de la lectura és una manera de posar en circulació arguments d’autoritat per reprimir la intuïció i la creativitat. Es deslliga la literatura dels interessos concrets que sempre hi ha darrere d’una idea o de l’intent de comprendre per què estimem unes coses i en menyspreem d’altres. Es defuig el xoc d’interessos per dur-lo al terreny de la superioritat moral. Llegir et fa bo i això et permet tenir les idees polítiques correctes.

Per això la campanya es dirigeix contra Trump. Si llegís, se li obriria la ment a les idees que justifiquen el nostre sistema de control social. Atacar Trump des de Catalunya i a través dels llibres és absolutament inofensiu, però no per a Trump, sinó per a la cultura de la ciutat i del país. Es protegeix el cofoisme fanàtic de saber-se al costat correcte de la història.

Tot plegat estén la idea que els llibres et donen accés a una veritat superior, una veritat que legitima la persecució d’idees contràries al consens. En nom de la cultura es promou l’adaptació al repartiment del poder existent. Es convida a externalitzar la llibertat de pensament en els mandarins del poder polític, que ja s’han encarregat de saber qui són els enemics de la cultura, i es nega el caràcter violent del qual tota hegemonia cultural prové.

Políticament, és el pacte del pujolisme amb el socialisme barceloní, del qual Collboni i Colau són continuadors, tant com ho és lliurar el departament de Cultura a Mascarell o Santi Vila. Es regala la cultura al socialisme per tal de fer-ne instrument per apuntalar la jerarquia. Oferir una política cultural alternativa implicaria visibilitzar el conflicte de fons que explica l’entramat polític i les raons per als prestigis i els ostracismes que promou. La lectura esdevé així oblit de la vida concreta. Cal tancar la ment, no pas obrir-la, per evitar el poder alliberador que tindria conèixer de debò la batalla que la literatura mira de lluitar davant del teu nas i a dins teu. La Barcelona d’aquest segle, adormida i adotzenada, geopolíticament sorda, prové d’haver entregat tot el vocabulari per parlar de cultura i literatura a la idea que l’art és com un ovni, un objecte que ve del no-res, en lloc de ser el terreny on es lliuren les batalles a les quals no pots renunciar, les més immediates, les que et connecten amb les pors i les fragilitats o amb la voluntat de poder i de llibertat. Suposo que per això en diem lletraferits, dels que acaben com un Quixot.

Té raó el filòsof Rorty quan diu que la literatura et pot fer menys cruel perquè et fa imaginar les crueltats concretes a les quals els altres estan sotmesos. Però també necessites alliberar-te’n: viure a través de la crueltat en abstracte pesa tant que acabes sotmès pels que et volen fer creure que les teves raons, el teu dolor i la teva esperança són fruit de la ignorància.»

Jordi Graupera. El foment de l'amnèsia. Ara. 12|5|2017.

adipositat

Hi ha frases adiposes, que fan panxa.

Tot adjectiu és una amenaça adiposa per a la frase. La frase anterior n'és un bon exemple. Hi ha menys adipositat en la frase: tot adjectiu és una amenaça per a la frase, que en la frase: tot adjectiu és una amenaça adiposa per a la frase.

Una paraula-adiposa és una paraula que no avança. Una paraula sofà.

Gonçalo M. Tavares. Breus notes sobre literatura-Bloom. Manifest: diccionari tecnicoliterari dels Bloom Books. Una de les moltes maneres (definitives) de fer literatura. Traducció de Pere Comellas. Periscopi, 2016. P. 25.

depulvera, pulvisina i spirabilia

[...] Hace unos días la Biblioteca Pública de Boston tuiteó el vídeo de una máquina, llamada Depulvera, que permite limpiar unos 12 libros por minuto, lo que equivale más o menos a unos 5.760 libros durante un día de trabajo. Esta máquina, fabricada por la empresa Oracle, utiliza una cinta transportadora con cepillos giratorios que van succionando el polvo y otros residuos. El bibliotecario únicamente tiene que ir metiendo libros en la máquina y recogerlos una vez ya limpios. Una de las grandes ventajas de este proceso, además del hecho de que está completamente automatizado, es que está diseñado para no causar ningún tipo de daño a los libros.

Depulvera no es, por cierto, la única máquina fabricada por Oracle para eliminar el polvo y la suciedad de los libros. Otro de ellos es Pulvisina, que es algo más lenta pero bastante más pequeña y manejable. En cambio, para libros más antiguos, delicados o deteriorados, Oracle ha creado Spirabilia.

Alejandro Gamero. Esta máquina puede limpiar más de 5.000 libros al día. La piedra de Sísifo. 30|4|2017.

sintaxis no hay paraíso

Yalla Read és una plataforma d'intercanvi de llibres creada el maig del 2016 per Ahmed Hadhiri i que, just un any després de la seva estrena, ja compta amb dos mil subscriptors i uns mil cinc-cents exemplars de préstec. Ara, i en col·laboració amb l'empresa tunisiana e-Taxi, han volgut fer un pas més, equipant els vehicles d'aquesta companyia amb uns quants llibres, per fomentar la lectura entre els clients que no en tenen l'hàbit, suposo, perquè si ets de llegir, portes els llibres de casa, no et calen campanyes.

Consideracions estrictament personals a banda —em marejo com una sopa, si llegeixo quan vaig en cotxe— no li trobo el què, a la iniciativa, d'entrada perquè un trajecte en taxi no dóna per gaire i si, posem per cas, pilles la Recherche de Proust i mira, qui t'ho havia de dir, els camins de la lectura són inescrutables, va i t'enganxa, l'has de deixar al taxi, en arribar a destí, no te la pots endur a casa i et quedes sense saber si el noi, el de la Recherche, vull dir, s'adorm d'una vegada per totes o què.

Penso honradament que si del que es tracta és d'amenitzar les retencions o de proporcionar un sistema per defugir la conversa del taxista, seria millor recórrer a mètodes tradicionals i tirar de revistes, com s'ha fet tota la vida a la perruqueria o a la sala d'espera del dentista. O això, o mirar de trobar un fil conductor i oferir als viatgers una selecció de textos que tinguessin a veure amb el tema que ens ocupa (i/o els que se'n deriven), què sé jo, aquell conte de Cortázar, per exemple, «La autopista del sur», amb tota aquella gent atrapada en un embús que dura mesos, o el capítol aquell de El vigilant en el camp de sègol on en Holden agafa un taxi que put com si algú hi hagués acabat de descanviar la pela, o aquells versos d'un tal Reznikoff, «Esta brumosa mañana de invierno no desprecies la joya verde entre las ramas sólo porque es la luz del semáforo» o Taxi, de Khaled Al Khamissi, un recopilatori de 58 relats breus, procedents de la seva experiència directa de viatjar en taxi per El Caire, que funcionen a manera de termòmetre sociològic del carrer (merci, Eva!)....coses així, que es poguessin llegir en l'estona d'anar de la Pl. de les Glòries a la Pl. Catalunya en hora punta.

En tot cas, res que es pugui comparar amb el Mambo-taxi que conduïa per Madrid Guillermo Montesinos a Mujeres al borde de un ataque de nervios, per descomptat.

[Font: Il Libraio]

___________

P.S.: Si lees, no conduzcas.

john kennedy toole inventa ignatius j. reilly

LA AVERSIÓN incondicional a los llamados best-sellers puede ser un prejuicio como cualquier otro, ni mejor ni peor que el que nos impide utilizar determinados adjetivos cuando escribimos una epopeya  o una carta ni menos irracional que el prejuicio que nos hace desconfiar de los vendedores de seguros a domicilio o de los testigos de Jehová a domicilio, pero al menos estaremos de acuerdo en que desconfiar por sistema de los best-sellers resulta un prejuicio bastante sensato que propicia además un excelente método de higiene literaria: nos negamos a leer aquellos libros que devoran masiva y emocionadamente nuestros contemporáneos —porque ya sabemos de sobra la clase de contemporáneos que nos rodea— y, de paso, nos resistimos a colaborar en esa complicada y moderna aberración según la cual la historia de la literatura la pueden escribir —aunque sea provisionalmente: luego suele venir el otoño de las glorias— los editores espabilados, los gacetilleros hipnotizados por el afán de novedades, los titubeantes entrevistadores de las revistas a todo color y la discretamente encantadora burguesía que compra libros en los grandes almacenes.

Uno prefiere creer antes en el sentido común que en el sentir colectivo. El hecho de que un libro sea leído por más gente de la cuenta no tiene otro efecto que el de convertir al libro en cuestión en sospechoso: de sobra conoce uno al género humano para ir confiando en sus inclinaciones artísticas y en su sentido lúdico.

De vez en cuando se habla de «best-seller de calidad» —o, más misteriosamente, de «best-seller culto»—, estableciéndose así una especie de jerarquía entre la patochada concebida para ser muy vendida entre el vulgo lector y el libro que, al margen de su concepción, resulta muy vendido entre el mismo vulgo lector y a la vez entre lectores de reconocida finura: algo así como el best-seller premeditado y el best-seller casual.

Hace unos años, La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, gozó de la vistosa función de fuegos de artificio que conlleva la consideración unánime de un libro como best-seller de calidad. Y debió de venderse como panes, no sé.

Ahora, al cabo del tiempo, cuando ya ha caducado su fulgurante actualidad y es, sin más, un libro como tantos otros (es decir, un libro del que ya no hablan altivamente los arrogantes eruditos en materia de novedades literarias), ahora, decía, ha caído en mis manos esta novela.

Lo voy a decir lo antes posible: se trata de una novela excelente. Hay en ella mucho de énfasis, de distorsión y de cochinería, pero no como defecto, sino como naturaleza misma del relato. Su protagonista, Ignatius J. Reilly, es un gordo malvestido, glotón, desaseado, onanista, ególatra, embustero y visionario, cualidades todas ellas bastante raras para dibujar un personaje novelesco soportable. Pero más raro resulta que, a pesar de la combinación de tanta repugnancia, Ignatius J. Reilly llegue a convertirse en un sujeto realmente simpático: un divertido mamarracho cuya particular guerra contra el mundo llega a parecernos un extravagante ejercicio de lucidez.

En todo momento, el lector de La conjura de los necios estará temiendo que el autor cargue la mano en los elementos paródicos más allá de lo tolerable, temor que se ve propiciado por las características de su personaje central: el excesivo Ignatius. La previsión, afortunadamente, se ve decepcionada: Kennedy Toole se mueve continuamente en el límite del disparate fácil, pero nunca más allá de él.

La galería de personajes secundarios es excelente: la borrachuza señora Reilly, el torpe agente Mancuso, la pornógrafa Lana Lee...Prácticamente, no hay personaje que no esté perfectamente dibujado y que a la vez no resulte fundamental en la ocurrente trama, concebida como una estrafalaria comedia de enredo en la que todas las piezas van encajando de manera tan truculenta como convincente.

Mención aparte merece el personaje llamado Jones, un negro que, en sus espaciadas apariciones, hace que se eche de menos una novela de la que fuese él el personaje central —siempre que, por supuesto, esa novela no la escribiese un discípulo de Faulkner, porque el pobre negro pudiera pasarlo bastante mal.

La acción transcurre en Nueva Orleans. Los escenarios que elige el autor —contando sin duda con la legendaria adaptabilidad de los personajes novelísticos a cualquier medio— pueden ser una fábrica al borde de la bancarrota, un cabaret de tres al cuarto o una fiesta de maricas.

Como casi todo el mundo sabe, John Kennedy Toole se suicidó en 1969, cuando tenía treintaidós años. El original de La conjura de los necios lo escribió hacia 1960 y fue rechazado por diversos editores —esa gente que presume de infabilidad cuando acierta. La tenacidad de la madre del autor consiguió que la novela se publicase en 1980. Al año siguiente consiguió el premio llamado Pulitzer.

(1991)

Felipe Benítez Reyes. «John Kennedy Toole inventa a Ignatius J. Reilly», a: Gente del siglo. Nobel, 1996. P. 177-179.

les etapes del lector

el prologuista

«Potser la millor manera de presentar aquesta novel·la —que en la tercera lectura que en faig em sorprèn encara més que en la primera— és parlar del primer contacte que hi vaig tenir. Quan l'any 1976 impartia classes a Loyola vaig començar a rebre trucades d'una senyora desconeguda. El que em demanava no tenia solta ni volta: no era que ella volgués apuntar-se a la meva assignatura perquè havia escrit un parell de capítols d'una novel·la, sinó que jo em llegís tota una novel·la que el seu fill difunt havia escrit al començament dels anys seixanta. Jo li vaig demanar perquè me l'havia de llegir, i ella em va respondre que perquè era una novel·la molt bona. 

Amb els anys he anat aprenent a espolsar-me del damunt les coses que no tinc ganes de fer. I una de les coses que menys tenia ganes de fer era aquella: tenir tractes amb la mare d'un novel·lista difunt, i, menys encara, haver de llegir un original que ella deia que era «molt bo» i que va resultar ser una còpia en paper carbó mig esborrada i pràcticament il·legible.

Com que era una senyora insistent, però, al final se'm va presentar al despatx a portar-me l'original, que feia un bon gruix. No tenia escapatòria; l'única esperança que em quedava era llegir-ne unes quantes pàgines i que em semblessin prou dolentes per abandonar-ne la lectura sense cap escrúpol de consciència. És el que acostumo a fer; de fet, amb el primer paràgraf n'hi sol haver prou. L'única por que tenia era que aquesta novel·la no fos del tot dolenta, o fos relativament bona, i que això m'obligués a continuar llegint.

En aquest cas vaig anar llegint, i llegint, i llegint; primer, amb la incòmoda sensació que no era prou dolenta per parar; després, amb un pessigolleig de curiositat, més tard, amb un entusiasme creixent, i finalment, amb incredulitat: no podia ser que fos tan bona. Em resistiré a la temptació de dir què va ser la primera cosa que em va fer contenir una exclamació, riure per sota el nas, deixar anar una riallada o remenar el cap d'admiració; val més que el lector ho descobreixi pel seu compte.

Qui aquí tenim és l'Ignatius Reilly, sense progenitor conegut en cap literatura, un individu estrafolari i indolent —un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers fosos en una sola persona— que està violentament en contra de l'època moderna en conjunt i es passa el dia amb una camisa de dormir de franel·la jaient a la seva habitació de Constantinople Street, a Nova Orleans, i que, enmig de monstruosos atacs de gasos i rots, no para d'omplir d'improperis una llibreta de notes darrere l'altra.

La seva mare creu que necessita sortir a treballar. Ho fa, i va passant d'una feina a una altra. Cada feina es complica ben aviat i acaba en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut; però cada cas té, com passa amb el Quixot, la seva enrevessada lògica particular.

La seva amiga, la Myrna Minkoff, del Bronx, creu que l'Ignatius necessita sexe. La relació existent entre la Myrna i l'Ignatius no es pot comparar amb cap altre relat que jo conegui de relacions entre un noi i una noia.

Un dels grans mèrits de la novel·la de Toole és la manera que té de retratar les particularitats de Nova Orleans, els seus carrers, els barris perifèrics, el seu parlar característic, els seus blancs de diferents ètnies, i un negre amb el qual Toole ha aconseguit pràcticament l'impossible, un extraordinari personatge còmic carregat d'enginy i d'inventiva sense cap rastre de burla racista.

La proesa més gran de Toole, però, és l'Ignatius Reilly mateix, intel·lectual, ideòleg, dropo, mandrós, golafre, que sembla que hagi de repugnar el lector amb els seus tecs descomunals, el seu menyspreu visceral i la seva solitària guerra contra tot i tothom: Freud, els homosexuals, els heterosexuals, els protestants i la diversitat d'aberracions dels temps moderns. Imaginem-nos un Tomàs d'Aquino que no hi és tot transportat a Nova Orleans, des d'on fa una caòtica excursió travessant els aiguamolls fins a Baton Rouge, on li roben el gec de llenyataire mentre està assegut als lavabos del professorat masculí, víctima de formidables problemes gastrointestinals. La vàlvula pilòrica se li tanca periòdicament com a reacció a l'absència d'una «geometria i teologia com cal» en el món modern.

No em decideixo a aplicar-hi el qualificatiu de comèdia — tot i ser una comèdia— perquè es podria donar a entendre que es tracta d'un llibre divertit i prou, i aquesta novel·la és molt més que això. Seria més adequat definir-la com una gran farsa tumultuosa de proporcions falstaffianes; i el terme commedia encara s'hi acostaria més.

També és un llibre trist. No acabes de saber del tot  d'on ve la tristesa: si de la tragèdia que hi ha a l'arrel de les grans ires flatulentes i les aventures esbojarrades de l'Ignatius o de la tragèdia inherent al llibre mateix.

La tragèdia del llibre és la tragèdia de l'autor, que es va suïcidar el 1969 a l'edat de trenta-dos anys. Una altra tragèdia és el conjunt d'obra que se'ns ha negat.

És una gran pena que John Kennedy Toole no sigui viu i amb salut per escriure. Però és així mateix, i l'únic que podem fer és procurar que aquesta descomunal i convulsa tragicomèdia humana estigui a l'abast del màxim possible de lectors».

Walker Percy. Pròleg a: Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.