notes sobre l' ulisses, de joyce

 

INSTRUCCIONES DE USO

En primer lugar, apoye el libro sobre una superficie firme para no tener que sostener en la mano esta novela mastodóntica mientras lee, pues estamos hablando de un libro de mil quinientas páginas, que pesa como el plomo y puede producir daños en las articulaciones. Antes de comenzar tome la reseña que se adjunta sujetándola entre el dedo pulgar y el índice, retire estas páginas que hablan de «la obra en prosa más grande de este siglo» y se refieren a su autor como «el Homero de nuestra época», rásguelas y arrójelas a la papelera para evitar que esta publicidad estridente y exagerada despierte en usted unas expectativas irreales, absurdas. A continuación siéntese en un fauteuil (porque leer esta novela le llevará su tiempo), ármese de paciencia, recuerde que ha de ser ecuánime en sus juicios (porque se va a enfadar) y póngase manos a la obra.

GÉNERO

¿Una novela? No, nada de eso. Es más bien un aquelarre de la inteligencia, un gigantesco capricho, una grandiosa Noche de Walpurgis, una obra genuinamente cerebral. Una película montada a patir de situaciones, de estados psíquicos, que discurre a toda velocidad, a un ritmo endiablado, cruzando como una centella los misteriosos paisajes del alma, llena de detalles geniales e ingeniosos, con una fuerza arrebatadora, una ocasión para poner en duda absolutamente todo, para pensarse las cosas dos y hasta tres veces, suma, mezcla y cruce de todas sensaciones, una orgía psicológica, un relato con una técnica innovadora que nos permite ver la realidad a cámara lenta, congelar el movimiento de los átomos que se agitan sin cesar. Un tarantela del inconsciente, un cúmulo de pensamientos encadenados que giran en furioso remolino, arrastrando consigo todo lo que se cruza en su camino, lo más sutil y lo más banal, lo fantástico y lo freudiano, la teología y la pornografía, el lirismo y la zafiedad de un cochero; un caos que no es fruto de un sueño descabellado, que no ha sido concebido por un cerebro como el de Rimbaud, ofuscado, demoníaco, ebrio de alcohol, sino por el de un intelectual agudo, irónico, incluso cínico, que lo utiliza como un instrumento para reflejar la complejidad de la existencia. El lector está expuesto a toda clase de estímulos. Unas veces deja escapar un grito de alegría, otras se enfada, se deprime, se cansa o siente que le zarandean para que se despierte. Al final acaba tan mareado como quien se pasa diez horas subido a un carrusel o escucha música sin parar, el deslumbrante sonido de las flautas, la percusión más machacona o el ritmo imparable de una banda de jazz; así es la prosa de James Joyce, música con palabras, música moderna, una de las más refinadas orgías lingüísticas que nadie haya emprendido jamás en ninguna lengua. Hay algo heroico en este libro, que, por otra parte, no deja de ser una parodia del arte y de la literatura. En suma, un auténtico aquelarre, una misa negra en la que el diablo se burla de nosotros imitando al Espíritu Santo, haciéndose el inocente; algo único, irrepetible, rabiosamente actual.

[...]  En realidad, cualquier comparación que se establezca supone un problema, porque estamos ante un fenómeno único, James Joyce es un hito en la historia de la literatura sin vínculos ni con el pasado ni con el presente. Y, al no emparejarse con nadie, es muy probable que no engendre descendencia. [...] Una obra para la que no es tan importante crear un mundo literario como alumbrar un nuevo lenguaje. Sea como sea, nadie puede negar que este libro, un capricho genial, seguirá siendo una rareza sin relación alguna con el resto de la novelística, el único modo de que llegase a tener un efecto fructífero. Con el paso del tiempo terminará ocupando el lugar que se merece, pero nunca se desprenderá de ese misterioso hermetismo que lo elevará y lo convertirá en una obra venerable. En cualquier caso, pido desde hoy respeto para esta novela apasionada, provocadora e inigualable. ¡Respeto, respeto para James Joyce!

 

Stefan Zweig. «Notas sobre Ulises, de Joyce». A: Encuentros con libros. Traducció de Roberto Bravo de la Varga. Acantilado, 2020. P. 228.

roth i zweig

 

Joseph Roth era alcohólico, caótico; Stefan Zweig era metódico, riguroso, a lo Thomas Mann. Pero era Roth el que le corregía el exceso en el estilo a Zweig. Y era Zweig el que intentaba frenar el alcoholismo de Roth para evitar que se matara. Pero fue Zweig el que se mató.

Ariana Harwicz. El ruido de una época. Gatopardo, 2023. P. 89.

 

la tomba més bonica del món

«A Rússia no hi he vist res de més grandiós, de més impressionant que la tomba de Tolstoi. Aquest lloc il·lustre, on les generacions futures acudiran respectuosament en pelegrinatge, és una ombra en un bosc allunyat i solitari. Un caminet estret, que avança sense cap pla aparent a través de clarianes i matolls, condueix a aquest monticle que no és res més que un rectangle petit que ningú no vigila, que ningú no cuida, a l’ombra única d’alguns arbres grans. Aquests arbres tan alts, dolçament bressolats pel vent d’aquest inici de tardor, van ser plantats per Tolstoi mateix, m’explica la seva neta. El seu germà Nicolai i ell, de petits, havien sentit de boca d’una mainadera o d’una dona del poble l’antiga llegenda segons la qual el lloc on es planten arbres esdevé un lloc de felicitat. És per això que, tot jugant, havien plantat alguns plançons, en un racó de la llur propietat; després no van tardar gaire a oblidar aquesta distracció infantil. Al cap de molts anys, Tolstoi recorda aquest episodi i la promesa singular de felicitat que, de sobte, als ulls de l’home cansat de la vida, es presenta proveïda un significat nou, més ric. I expressa la voluntat d’ésser enterrat al peu d’aquests arbres que ell mateix havia plantat.

El desig de Tolstoi es va acomplir, i el resultat és la tomba més bonica, impressionant i triomfal del món. Un monticle quadrangular al mig del bosc, cobert de flors —nulla crux, nulla corona— cap corona, cap làpida, ni tan sols el nom de Tolstoi. El gran home, que va patir a causa del seu nom i de la seva glòria més que ningú altre, està enterrat en l’anonimat, com un rodamón que s’hagués trobat per atzar, o un soldat desconegut. No s’impedeix a ningú que s’acosti a la seva darrera llar, la tanca mínima que l’envolta no és pas closa: l’únic que preserva el repòs de Tolstoi és el respecte de la gent, la curiositat de la qual molesta les tombes dels grans tan sovint. Ara bé, aquí la senzillesa proscriu les més mínimes ganes de comportar-se com un espectador frívol i prohibeix parlar en veu alta. El vent murmura als arbres per damunt de la tomba del qui no té nom, un sol càlid hi juga, a l’hivern la neu cobreix delicadament el terra ombrívol de blancor; aquí podríem passar-nos-hi estiu i hivern sense sospitar que aquest petit quadrilàter acull les restes d’un dels homes més importants del nostre temps. Ara bé, aquest anonimat és justament encara més commovedor que tot el marbre i tots els fasts imaginables: d’entre els centenars de persones que, en ocasió d’aquesta jornada excepcional, s’han congregat fins aquest racó de descans, cap no ha gosat recollir com a record ni tan sols una flor del monticle fosc. Ens adonem, un cop més, que en aquest món, res no produeix un efecte més monumental que la senzillesa extrema. Ni la cripta de Napoleó sota la cúpula de marbre dels Invàlids, ni el sepulcre de Goethe a la tomba principesca de Weimar, ni el sarcòfag de Shakespeare a l’abadia de Westminster aconsegueixen remoure tant el que hi ha de més humà en cadascú de nosaltres com ho fa aquesta tomba meravellosament silenciosa, emocionant en el seu anonimat, amagada en algun lloc dins el bosc, sotmesa tan sols al murmuri del vent, sense cap missatge, sense cap mot.»

 

La tomba més bonica del món. Stefan Zweig. El funàmbul. 17|6|2021.

 

faixistes accidentals

Dimarts passat, en la trobada per comentar Fouché, vaig proposar als contertulians que provessin de resumir la impressió que els havia causat el llibre en poques paraules, a la manera dels redactats de les faixes, aquelles tires de paper amb què algunes editorials envolten els llibres per posar-hi esquers publicitaris. 

Vet aquí el resultat:

· Una lectura emocionant (hi van coincidir dues persones; doblement emocionant, doncs).

· Fàcilment extrapolable a la política actual.
· Un càrrec no és sinó allò que hom fa (citant un fragment del llibre).
· La Revolució Francesa entre bastidors.
· Un autor molt recomanable.
· Maldat.
· L'obstinació pel poder.
· La millor manera d'aprendre història.
· Foll de poder.
· Els diners, el poder...el joc (citant un fragment del llibre, també).
· A l'ombra del poder.
· La història es repeteix, per desgràcia.
· L'obsessió pel poder.
· Un escriptor fantàstic!
· Una lectura molt amena.
· El House of Cards de la Revolució Francesa.

No cal dir que aquest Què n'han dit els lectors em sembla una molt bona manera d'aixecar acta de la sessió i que, per tant, mirarem de donar-li continuïtat.

nota de comiat

El comiat de l’escriptor Stefan Zweig

Coincidint amb el 70è aniversari de la seva mort, la Biblioteca Nacional d’Israel publica el manuscrit de la seva nota de comiat

Juan Carlos Moreno

Sàpiens. Dimarts, 28 de febrer de 2012

Autor de narracions com ‘Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona’, ‘Amok’, ‘Carta d’una desconeguda’ o ‘Novel·la d’escacs’; de biografies com ‘Maria Antonieta’, i fins i tot d’un llibret d’òpera per a Richard Strauss, ‘La dona silenciosa’ —el nazisme va esborrar-ne el nom—, l’austríac Stefan Zweig és un dels escriptors i intel·lectuals que millor han reflectit les contradiccions de l’home europeu, especialment en el període d’entreguerres. Contradiccions que acabarien donant peu a la barbàrie del règim d’Adolf Hitler, que el va obligar a prendre el 1936 el camí de l’exili i, el 1942, a suïcidar-se juntament la seva dona, Lotte, a la ciutat brasilera de Petrópolis, a 66 km de Rio de Janeiro.

Ara, coincidint amb el 70è aniversari de la seva mort, s’ha publicat per primer cop, al web de la Biblioteca Nacional d’Israel, el manuscrit de la seva nota de comiat. La nota, amb data de 23 de febrer i redactada en alemany, explica que l’escriptor abandona el món per voluntat pròpia, després de veure com “el món del meu propi llenguatge s’enfonsa i es perd per a mi, i la meva pàtria espiritual, Europa, es destrueix a si mateixa”. I continua: “M’estimo més, doncs, posar fi a la meva vida en el moment apropiat, com un home la feina cultural del qual sempre ha estat la seva felicitat més pura i la seva llibertat personal. La seva possessió més preuada en aquesta terra […]”. La nota va ser requisada per la policia brasilera, que la va donar a un doctor jueu perquè la traduís. Aquest va demanar de quedar-se-la, però li ho van denegar. Tot i això, 20 anys després va aconseguir comprar-la a un policia retirat per, finalment, cedir-la a la Biblioteca Nacional d’Israel, on avui es conserva.

de maquiavel a fouché

Stefan Zweig va escriure, com saben tots els lectors de Catalunya que ara tinguin més de seixanta anys –perquè tothom el llegia als decennis ulteriors a la Guerra Civil- una quantitat notabilíssima de biografies. Més encara, vista la seva producció literària en conjunt, sembla com si Zweig hagués sentit pel gènere biogràfic –i després per l’autobiogràfic en el sentit més ampli- una atracció especial. Va escriure llibres sencers, voluminosos, dedicats a exploradors i personatges històrics de relleu, com ara Magallanes, Americo Vespuccio, Maria Estuard i Maria Antonieta; en va escriure dedicats a grans figures de l’humanisme en un sentit difús, com ara Erasme, Calví, Mesmer i Sigmund Freud; i en va escriure encara més per a honra d’escriptors per qui sentia una faible particular, com els romàntics Hölderlin i Kleist, els realistes Balzac, Dickens, Stendhal o Tolstoi, i els «endimoniats» Nietzsche o Dostoievski. Dins el conjunt d’aquesta vasta producció biogràfica, però, Zweig va escriure un llibre estrany, difícil d’homologar amb tots els esmentats, dedicat a la figura política –humana quasi no, perquè l’interessat mateix semblava desconèixer aquesta dimensió- de Joseph Fouché (1759-1820), un personatge completament sinistre que recorre els annals quasi sencers de la Revolució Francesa, i del qual, curiosament, a penes van preocupar-se els grans historiadors d’aquest període: amb prou feines trobem referències de Fouché, escadusseres i mal lligades, en les històries de la Revolució de Thiers, Carlyle, Michelet o Lamartine, per citar solament les dels seus contemporanis, i, doncs, aquells que podien tenir més fresques a la memòria les malifetes i traïdories, les perfídies i la mala sang d’aquest polític esllanguit, de pell cendrosa i cabell clar, intel·ligència viva i anònima vida quotidiana, oscil·lant entre la misèria més onerosa en unes golfes de París i el luxe més ancien-régime que ens puguem afigurar: Napoleó va fer-lo milionari i duc d’Òtranto, afigurant-se, beneit per una vegada, que els honors serien capaços de comprar la lleialtat d’un home que no la coneixia ni per descuit.

Llavors, ¿per què Zweig, que solia buscar entre els seus biografiats la pauta per a aquell alliçonament moral i polític que és una constant en tota la seva obra, va parar atenció en aquesta figura llòbrega i maligna, ministre de Policia (de l’Interior, en diem ara) a quasi tots els governs francesos entre el Terror i la restauració borbònica de Lluís XVIII, home decisiu tant en la sentència de mort contra Lluís XVI com en la de Robespierre, responsable de les grans matances i dels enrunaments del patrimoni arquitectònic de Lió, traïdor de republicans i reialistes, de jacobins i girondins, d’homes amb calces i de sans-culottes? ¿Per què Stefan Zweig va preferir escriure, d’aquell període històric, una vida de Fouché i no una vida de Mirabeau (com Ortega), Danton, Marat (com Peter Weiss), Lafayette, Ney, o el mateix Robespierre, posat que no l’hagués escrit de Napoleó o de qualsevol de la seva extensa i ben col·locada nissaga? Un ministre de Policia que, en ser destituït per l’emperador, es passa una setmana pertorbant els codis secrets del ministeri, cremant tots els papers que podrien comprometre’l (la fumera era visible des de tota la ciutat), i enduent-se, per corredors secrets, els que podrien fer-li falta el dia que, com sempre ha de suposar un polític previngut, canviés la truita!

La resposta és molt senzilla: Zweig es va proposar, en certa manera, de restaurar totes les crítiques que hauria pogut adreçar a Maquiavel, el florentí, en la figura d’un polític revolucionari i suposadament republicà. Allò que en Maquiavel sembla gairebé sempre excusable atesa la seva circumstància política indiscutiblement aristocràtica, li va semblar a Stefan Zweig, sota el prisma de la persona i de les malifetes de Fouché, una veritable infàmia comesa sobre els fonaments mateixos de la nova era històrica, aquella que arrenca, per a França i tot Europa, amb la famosa Declaració dels Drets de l’Home. Hi ha un paràgraf del llibre, en aquest sentit, que desfà tot el misteri que hem plantejat en aquest article. Quan Fouché ha estat definitivament enviat a l’exili per Lluís XVIII –a Dresde, Praga, Linz i Trieste finalment, lloc en què va morir-, Zweig escriu: «Ara ja no serveixen de res el maneigs, les protestes, les súpliques: un poderós sense poder, un polític acabat, un intrigant sense recursos, és sempre la cosa més llastimosa del món. Tard, però amb usura, Fouché pagarà ara el seu deute de no haver servit mai una idea, una passió moral de la Humanitat, sinó sempre i exclusivament el favor efímer del moment i dels homes». La citació és del tot reveladora. Maquiavel o Hobbes, en plena aristocràcia política, podien estar-se de l’articulació entre moral i acció política; un home que va viure al mig dels esdeveniments que assenyalaven l’inici d’una nova història i un nou destí per a la humanitat, ja no podia de cap manera actuar d’esquena als principis morals i al poble a què servia des de la seva cartera política. Per aquesta raó Fouché és el llibre més apassionant i més sòlidament alliçonador de tots els que va escriure Stefan Zweig. Encara té vigència, i molta.

Jordi Llovet. «De Maquiavel a Fouché». A: Brins de literatura universal. Galàxia Gutenberg, 2012. P. 299- 301.

la lliçó de fouché

De vez en cuando, en ocasiones de forma imprevista, un acontecimiento, incluso menor, puede ser casi como una cristalización de época. Es cuando alguna cosa que ha pasado, casi como una brisa, se convierte en emblema de su tiempo. Siempre se sabe más tarde, claro, nunca en el preciso momento que sucede. Y es que, en el fondo, somos muy ciegos para nuestro tiempo, a pesar de que la vanidad nos impulse a pensar lo contrario.

Lo mismo sucede con los personajes de la historia, especialmente de la historia política. Las viejas formas de escribirla nos hablaban de reyes godos y católicos, de emperadores y zarinas, de primeras espadas. Más tarde, aprendimos a leer eso que algunos, con Carlo Ginzburg a la cabeza, llamaron microhistoria: la letra pequeña, los borrones, la nota a pie de página. Desde entonces, aprendimos a buscar entre los desperdicios de la historia, como decía Walter Benjamin, un poco de luz, a poder ser fulgurante. Más valía ser trapero, entre las ruinas de la historia, antes que escriba o notario. Era fácil, entonces, coger gusto a los personajes menores, a los que quedaron en la vereda. Desde entonces, se nos quedó entre las cejas una especie de recelo por los que pretendían ir de protagonistas, por aquellos que ignoraban, pobrecillos, que no eran, muchas veces, más que comparsas de aquellos otros a los que despreciaban.

La historia, así, produce algunas sorpresas. Y, con el tiempo, revela el rostro de algunos protagonistas extraños, que aparece con más nitidez cuando la época ha difuminado sus contornos más llamativos. ¿De quién se hablará, de aquí a cincuenta años, o dos siglos, cuando se intente comprender algo de las turbulencias que ocupan nuestros días? ¿Serán algo esos de los que hablamos cada día o ya serán, entonces, humo incomprensible para los que vengan detrás? Hace unos meses volvimos hacia el cardenal Mazzarino para comprender algo, no del tiempo de Luis XIV, sino del nuestro. Leyendo estos días una joya que no tiene desperdicio, he pensado que quizás no estaría mal repescar a otro de esos segundones, especialistas en esconderse tras los acontecimientos, "como la maquinaria de un reloj", por si puede ilustrarnos, de nuevo, sobre la actualidad política. Se trata de un libro que nos recuerda que, en la esfera del poder y de la política, la mayoría de las ocasiones deciden las figuras que ocupan el segundo plano, "esos tahúres profesionales a los que llamamos diplomáticos, esos artistas de las manos ágiles, las palabras vacías y los nervios fríos". ¿Apetece, verdad? Se trata de Fouché. Retrato de un hombre político, de Stefan Zweig, la última lectura, fascinante, que nos ofrece Acantilado, y una de las biografías más inteligentes e inquietantes que he leído. ¿Quién fue Fouché? Diputado de la Convención tras colgar las sotanas, en pleno furor revolucionario francés, íntimo de Robespierre, a pesar de ser un moderado. Una de las voces que pronunciará "La mort!" desde la tribuna que sentenció a Luis XVI. Y, después de moderado, el más radical de los jacobinos. Procónsul en Nantes y, pronto, convertido en el vengador y sanguinario carnicero de Lyon ("hemos derramado mucha sangre impura, pero sólo por humanidad y sentido del deber"), antes de volverse el más inclemente de los antirradicales. Cabeza de la conspiración que acabará con Robespierre. Exiliado y premiado luego con el ministerio de la Policía republicana. Comprometido con Bonaparte, que lo nombrará, primero, senador, no sin antes llenarle los bolsillos, y luego ministro, para, finalmente, tras lanzar a Napoleón a las pirañas, ponerle la alfombra a la restauración borbónica con Luis XVIII. Una perla, ya ven.

Zweig hace un retrato del personaje que, paradójicamente –aunque escribe el libro en 1929– nos lo acerca de manera inquietante. Vean si no cómo caracteriza a este camaleón, "el más consumado maquiavélico de la edad contemporánea". Ahí va una antología de perlas: Fouché aprende pronto "la técnica del saber callar, el arte magistral de la autoocultación", y "durante toda una vida se mueve entre las sombras". "Es terrible esta superioridad de su paciencia carente de nervios: quien es capaz de esperar así y ocultarse así, es capaz de engañar al más versado": "esta sangre fría es el verdadero genio de Fouché". "Ponerse siempre detrás de un número uno, atrincherarse detrás de él": "su pasión es la intriga" y "su modestia es cálculo". "Auténtico hijo de marino, espera el mejor viento para saltar sobre la ola y mantiene su barco en el puerto". "Fouché nunca se decidirá del todo hasta que una batalla esté decidida": "no conoce más que un partido, al que es y será siempre fiel hasta el final: el más fuerte, el de la mayoría". "Fouché es ambicioso en la máxima medida, en una medida superlativa, pero no ansía la fama; ambiciona sin vanidad". Y "otro rasgo esencial y muy marcado: su desfachatez. Cuando abandona traidoramente un partido, jamás lo hace lenta y cautelosamente, no se escurre saliendo sin ser visto de sus filas, sino que se marcha en línea recta, a plena luz del día, sonriendo fríamente con una naturalidad asombrosa y aplastante". "Lo único que sigue siendo importante para él es estar siempre con el vencedor, jamás con el vencido".

Zweig acaba su libro con un, pienso, discutible calificativo: "El más extraño de los políticos". ¿Extraño? ¡Qué va! Fouché es el padre de la política moderna, un visionario. A su lado, Maquiavelo languidece como un mojigato imberbe. ¡Fouché! El futuro, ese que ya conocemos nosotros, es suyo.

Xavier Antich. La lección de Fouché. La Vanguardia. 25|7|2011.

biografies imperfectes

Stefan Zweig va ser un dels escriptors més populars de l’Europa d’entreguerres, especialment cèlebre per les seves biografies de Maria Stuart i Maria Antonieta, de Fouché o d’Erasme. Amb Emil Lubwig i André Maurois va conformar una tríada de prolífics retratistes de la vida d’altri, però la seva pròpia autobiografia, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, ha acabat sent la més reeixida de les seves obres.

El món d’ahir no és només el drama personal d’un representant de l’elit cultural europea davant l’ensulsiada de la Belle Époque, d’un europeista davant l’ascens del totalitarisme nazi-feixista, d’un jueu assimilat que veu cremar els seus llibres en les fogueres ordenades per Goebbels, sinó també la crònica de l’escalada progressiva cap al suïcidi d’Europa, iniciada l’any 1914 i culminada simbòlicament amb la pròpia mort de Zweig, autoinfligida al Brasil el 1942, quan tot semblava presagiar la victòria de Hitler. Amb la Primera Guerra Mundial l’escriptor vienès observa el final d’una edat d’or en què la cultura i la civilització discorrien en cafès i viatges de punta a punta del continent sense necessitat de mostrar cap document. Durant la guerra, Zweig es va abocar a una campanya pacifista que el duria a l’exili, com el seu amic, el premi Nobel francès Romain Rolland, que des de Ginebra se situava Au-dessus de la mêlée de l’enfrontament europeu. Per al lector d’avui Zweig simbolitza com cap altre intel·lectual els valors de democràcia, civilitat, humanisme i antibel·licisme que han afermat el projecte europeu d’ençà de 1945.

Ara, si bé l’autor de Carta d’una desconeguda va acabar la guerra com a apòstol de la fraternitat europea, l’any 1914 no la va començar ben bé així. El món de 1914, publicat per Ela Geminada, ens mostra un Zweig nacionalista i admirador dels valors d’Alemanya, molt poc coherent amb el relat que ell mateix fa de l’època a les seves memòries. Enquadrat com a redactor als arxius de l’exèrcit austríac, Zweig va portar a terme una breu però important activitat com a propagandista de guerra. Tal com escriu el prologuista de l’edició, el professor Antoni Martí Monterde, “la insistència amb què Zweig afirma en les seves memòries que, fins i tot vestit d’uniforme, actuava com un pacifista, forma part d’un relat que acaba creant un futur inexistent per a aquell passat quan era present, donant per fet el que no va fer-se o, si més no, va fer-se d’una manera molt diferent”.

La majoria de biògrafs de l’escriptor han passat de puntetes sobre l’activitat de Zweig en els mesos immediatament posteriors a la declaració de guerra, malgrat que els seus articles es van publicar a la Neue Freie Presse o el Berliner Tageblatt. A “Unes paraules sobre Alemanya”, tot un al·legat pangermanista, Zweig afirma: “El neguit d’Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres”. O, en descriure la Viena de la mobilització -d’una manera tan diferent de com ho fa a El món d’ahir -, escriu: “Per res del món hauria volgut deixar de veure com aquesta ciutat, tan famosa per la seva alegria, en l’hora greu va trobar una noble i nova dignitat, un silenci que resultava més eufònic que la seva música de sempre, i una calma meditabunda que em sembla més valuosa que la seva alegre agitació habitual. Mai em va semblar tan digna de ser estimada, i m’alegro d’haver-hi pogut ser precisament en aquesta hora”. Fins i tot en l’ambigu comiat als amics de l’altre costat de trinxera, rememorat anys després com un lament, Zweig hi diu: “Ara ja no sóc el mateix que es reunia amb vosaltres, he canviat de dalt a baix i el que en mi és alemany inunda el meu sentiment”.

Com diu Martí Monterde, “és necessari llegir Zweig, tot Zweig, llegir-lo doblement, per entendre les contradiccions, les paradoxes, perquè són les nostres, les de tots els europeus”. El mateix Zweig ja prevenia contra les biografies heroiques, tan necessàries -en paraules seves- des de Plutarc per a la formació de la joventut, però tan propenses a albergar la falsificació de la història. La fascinació que obnubila els clarobscurs del personatge és un dels riscos contra els quals s’ha de prevenir el biògraf si no vol escriure vies des saints. Les biografies imperfectes solen ser les més reals, vives i veritables, i, com la biografia de Stefan Zweig, també a casa nostra algunes biografies no podran obviar els passatges més controvertits, perquè és la imperfecció la que ens dóna la complexa i total dimensió de l’home.

Joan Safont. Stefan Zweig i les biografies imperfectes. Ara. 17|11|2014.

un paràgraf memorable

Pablo Iglesias ha lanzado a través de Twitter lo que parece un interesante mensaje encriptado, apto para todos los públicos pero muy en especial para los podemólogos interesados en las peleas internas dentro de este partido. Bajo el título Un párrafo memorable, el tuit reproduce un par de páginas subrayadas del libro Fouché, el genio tenebroso, de Stefan Zweig; en concreto, del capítulo La lucha final contra Napoleón, relativo al estallido de las tensiones entre el emperador francés y su duro y hábil ministro de la Policía.

Las partes remarcadas por Iglesias -con trazos diferenciados, se supone que por niveles de relevancia-, recogen en primer lugar la frase “… igual que Napoleón fascina por su genio, así Fouché fascina una y otra vez a Napoleón por su utilidad”. Unos renglones después, el bolígrafo del líder de Podemos destaca esta cita: "Sólo los traidores me han enseñado la verdad, diría después el vecino de Santa Helena acordándose de Fouché”. Tras insistir en la “admiración” de Bonaparte por “las inusuales capacidades de este hombre mefistofélico”, Zweig sigue: “… porque nada soporta el genio con menos paciencia que la mediocridad; y, sabiéndose engañado, Napoleón se sabe de todos modos entendido por Fouché”. Para coronar, y esto aparece subrayado en rojo, el fragmento que más gusta a Iglesias reza: “Así que, al igual que un sediento coge el agua que sabe envenenada, Napoleón prefiere tener como criado a este hombre inteligente y poco fiable, antes que a los fieles e incapaces. Diez años de encarnizada enemistad unen a los hombres más misteriosamente que una amistad mediana”.

La reproducción tuiteada por Iglesias se presta a maliciosas lecturas. En los comentarios al mensaje, de los cuales una proporción alarmante se refieren al hecho de que Iglesias eligiera un boli y no un lápiz para hacer sus marcas, algunos seguidores preguntan al líder: “¿Lo dices por Errejón?”. Otros aventuran nombres distintos como el del líder del PSOE, Pedro Sánchez, pero el del secretario político de Podemos es el que más repiten. Las interpretaciones son siempre libres, y más en las redes.

Postdata: Juan Carlos Monedero regaló el libro a Pablo Iglesias a finales de abril.

El enigmático párrafo sobre Fouché que fascina a Pablo Iglesias. Fernando García. La Vanguardia. 9|5|2016.

zweig, stefan zweig

Como narrador, ensayista o biógrafo, Stefan Zweig es siempre considerado un referente de la literatura europea de la primera mitad del s. XX. Autor de alguna de las biografías literarias más celebradas de todos los tiempos, la suya propia –marcada por la efervescencia cultural de la Viena de principios de siglo, pero también por la experiencia trágica de la guerra y el exilio- estuvo llena de sueños y frustraciones que desencadenaron su suicidio en Petrópolis (Brasil), en 1942. En los últimos tiempos, una serie de reediciones ha vuelto a ponerlo en un lugar preferente de los escaparates españoles.

Hace apenas cinco años me sorprendió mucho ver los escaparates de las librerías parisinas repletos de obras de Stefan Zweig. Donde buscaba novedades encontraba reediciones. También por esas fechas la editorial El Acantilado comenzó una constante labor de recuperación de Zweig entre nosotros. No deja de sorprender: en Europa –y en España- se leyó mucho al autor de La embriaguez de la metamorfosis, pero a partir de los años 60 pareció dejar de interesar: eran otros tiempos. Pero precisamente esos otros tiempos son los que ahora se empeñan en devolvérnoslo.

[...] Es la Viena que tan bien describiera otro ilustre paisano en sus memorias, Arthur Schnitzler; es la formidable Viena que dio la vuelta al arte del siglo XIX y lo introdujo de lleno en la vorágine vanguardista del siglo XX. Es la Viena fastuosa de Schiele y Klimt, de Hermann Broch y Joseph Roth, de Mahler y Schomberg; la Viena burguesa y revolucionaria que formó a Freud y a Wittgenstein: el centro –cultural- del planeta. Pero, desde luego, no todo era hermoso, y Zweig, al contrario que Roth, por ejemplo, no lo supo ver. Zweig estaba demasiado imbuido de alta cultura, de exquisita sensibilidad, de liberalismo elegante y humanismo solícito. Sin embargo un fantasma recorría Europa. Y no era, esta vez, el del comunismo, como había anunciado –demasiado optimista entonces- el impaciente Marx del Manifiesto; era un fantasma aciago que arrasó Europa, que corroyó sus cimientos y paró la Historia: era el nazismo. Cuando Zweig quiso darse cuenta ya era demasiado tarde, para él y para millones de personas más. Ya no había solución, puesto que la Solución –la Final- ya estaba en marcha. Ahora, pasado el tiempo, excusamos a Zweig por su miopía y le releemos. Precisamente porque evoca un mundo ya definitivamente desaparecido, y su figura se nos antoja la de una especie ya extinguida pero aún cercana a nosotros, aún reconocible, identificable.

Con personajes como Hermann Broch o Stefan Zweig desapareció un tipo de escritor característico de la época y del continente: el intelectual culto, humanista y liberal que ilustraba al mundo y engalanaba los salones, que daba ejemplo y prestigio: el intelectual que el tormentoso siglo XX hizo saltar por los aires.

Nacido en el seno de una familia acomodada, el 28 de noviembre de 1881, en Viena, Zweig estudió en su ciudad natal y en Berlín, donde se graduó en filosofía y ensayó sus primeras obras literarias, influido por Rilke, Hoffmannsthal o Schnitzler. Tras finalizar sus estudios se dedicó, protegido por la buena situación económica de la familia, a viajar por Europa y a traducir a poetas como Baudelaire, Rimbaud o Verlaine. Pasó en Suiza la Primera Guerra Mundial, donde redactó su poema dramático antibélico Jeremías y trabó amistad con otro refugiado, Romain Rolland, para, a continuación, establecerse en Salzburgo, donde, además de escribir piezas como Amok y de recibir a la crema de la intelectualidad del momento, de Thomas Mann a Toscanini, compuso tres soberbios trípticos que habrían de formar una serie llamada Los constructores del mundo: Tipología del espíritu. Este lema dice ya mucho de la época y de Zweig, de su ingenuidad y su idealismo, y nos avisa, igualmente, de que su decadencia ya era irreversible. Eran aproximaciones subjetivas y muy personales a los autores estudiados, fluctuando entre la biografía y el ensayo filosófico, pero atendiendo fundamentalmente al “espíritu”, esto es, a la esencia que determina y caracteriza a un escritor y su obra. 

[...] En 1934 Zweig se trasladó a Londres, donde se casó, tras divorciarse de su primera mujer, con Lotte Altman, su secretaria, y, ya iniciada la Guerra, en el 40, emigra primero a Estados Unidos y luego a Brasil. Buscaba un nuevo mundo cuando las ruinas comenzaban a devorar el viejo, pero lo cierto es que Zweig ya no tenía a dónde ir. Éste, sencillamente, ya no era su mundo. Como tampoco lo sería, más adelante, el de Freud, que como Zweig se refugió junto al Támesis, aunque fuera sólo ya para morir. Wittgenstein fue el que más lucidamente –ahora lo comprendemos- hizo su crítica: el psicoanálisis era una mitología. Fabulosa, sí, pero mitologia al cabo. Su mundo, también, se iba a derrumbar. El 23 de febrero de 1942, en Petrópolis, Zweig y Altman abren la espita del gas y se tumban en su lecho a esperar la muerte. Ya no verían a Europa renacer de sus cenizas. Ya no verían nada. Sin embargo nos queda una ilusión, la que Zweig forjó con sus libros. Es cierto que sus novelas ahora se nos antojan quizás algo pesadas, que su estilo un tanto pomposo, en ocasiones cursi, nos aburre un poco. Pero sus nouvelles permanecen intactas. Novela de ajedrez, Veinticuatro horas en la vida de una mujer, son piezas que debemos conservar y releer con mimo y cariño, como debemos leer sus ensayos ya algo envejecidos. Porque nos traen el aroma de otro mundo, de un pasado que parecía presagiar un futuro hermoso que se convirtió en llamas. Porque nos hablan de una ilusión que quizás aún tenga porvenir.

Antonio García Vila. «Stefan Zweig: el porvenir de una ilusión». Quimera. Núm. 271, maig 2006.

ʃtéfanədzβájk

Qualsevol bibliotecari sap que hi ha (almenys) set centes vint-i-set maneres de pronunciar Stefan Zweig.

Representa, però, que la bona és aquesta.

Clic.

kəˈθulu i ʃ'tɛfan tsvaɪk

la babel del món

«Aquell dia jo ja era a Westerland, on centenars i centenars d'estiuejants es banyaven alegrement a la platja. Una banda de música tocava també, com aquell dia en què van anunciar l'assassinat de Francesc Ferran, davant de gent de vacances, despreocupada, quan els venedors de diaris van entrar corrents al passeig com albatros blancs, cridant: «Walther Rathenau ha estat assassinat!» Va esclatar un pànic que sacsejà tot l'imperi. El marc va caure en picat i no es va aturar fins que no va atènyer la xifra fantàstica i terrorífica de bilions. Aleshores sí que va començar l'autèntic sàbat de la inflació, en comparació amb la qual la nostra d'Àustria, amb la seva absurda relació d'una corona vella a 15.000 de noves, havia estat un trist joc de criatures. Explicar-la amb tots els detalls i totes les inversemblances demanaria un llibre, i aquest llibre faria l'efecte d'una rondalla a la gent d'avui. Vaig viure uns dies en què al matí havia de pagar cinquanta mil marcs per un diari i, al vespre, cent mil; qui havia de canviar moneda estrangera, repartia l'operació en hores diferents, perquè a les quatre rebia multiplicada la suma que li havien donat a les tres, i a les cinc una altra vegada un múltiple de la que havia rebut seixanta minuts abans.

Vaig enviar, per exemple, al meu editor un manuscrit en què havia treballat un any i, per assegurar-me'n, li vaig demanar el pagament a la bestreta corresponent a deu mil exemplars; quan vaig rebre el xec, la quantitat amb prou feines cobria el franqueig del paquet d'una setmana abans; al tramvia pagàveu amb milions; s'havien de menester camions per a transportar els bitllets des del Banc Nacional als altres bancs i al cap d'una setmana trobàveu bitllets de cent mil marcs al clavegueró: un captaire els hi havia llençat amb menyspreu. Uns cordons de sabata costaven més que abans unes sabates, no, què dic, més que tota una sabateria de luxe amb dos mil parells de sabates; adobar una finestra trencada costava més que tota la casa abans; un llibre, més que abans una impremta amb les seves cent màquines. Per cent dòlars es podien comprar fileres de cases de sis pisos a la Kurfürstendamm; les fàbriques no costaven pas més, al canvi, que abans un carretó. Uns adolescents que van trobar una caixa de sabó oblidat al port es van passejar durant mesos en automòbils i van viure com reis venent-ne cada dia una pastilla, mentre els seus pares, abans gent rica, rondaven pel carrer demanant almoina. Hi havia repartidors que fundaven bancs i especulaven amb totes les monedes estrangeres. Sobre tots ells excel·lia la figura gegantina del més gran dels aprofitats: Stinnes. A base d'ampliar el seu crèdit aprofitant-se de la caiguda del marc, comprava tot el que es podia comprar: mines de carbó i vaixells, fàbriques i paquets d'accions, castells i finques rústiques, i tot això, en realitat, amb res, perquè cada import, cada deute es convertia en zero. Ben aviat la quarta part d'Alemanya va ser seva i el poble, que a Alemanya s'embriaga sempre amb l'èxit ostentós, el va aclamar perversament com un geni. Milers d'aturats rondaven ociosos pels carrers i alçaven el puny contra els estraperlistes i els estrangers dins els seus automòbils de luxe, que compraven un carrer sencer com si fos una capsa de llumins; tot aquell qui sabia llegir i escriure traficava i especulava i guanyava diners, tot i tenir la sensació secreta que tots s'enganyaven i eren enganyats per una mà oculta que escenificava aquell caos molt premeditadament per tal d'alliberar l'Estat dels seus deures i obligacions. Crec que conec força bé la història, però, que jo sàpiga, mai no havia generat una època de follia de proporcions tan enormes. Tots els valors havien canviat, i no només els materials; la gent es mofava dels decrets de l'Estat, no respectava cap ètica ni moral, Berlín es va convertir en la Babel del món. Els bars, els locals de diversió i les tavernes creixien com bolets. Allò que havíem vist a Àustria va resultar un preludi tímid i suau d'aquest sàbat, perquè els alemanys van esmerçar tota la seva vehemència i sistematització en la perversió. Al llarg de la Kurfürstendamm es passejaven joves maquillats, amb cintures artificials, i no tots eren professionals; tots els batxillers volien guanyar alguna cosa, i als bars penombrosos es veien secretaris d'Estat i financers importants fent moixaines sense cap mena de vergonya a mariners embriacs. Ni la Roma de Suetoni no havia conegut unes orgies com les dels balls de transvestits de Berlín, on centenars d'homes vestits de dones i de dones vestides d'homes ballaven sota la mirada benvolent de la policia. Amb la decadència de tots els valors, una mena de follia es va emparar precisament dels cercles burgesos, fins aleshores conservadors immutables del seu ordre. Les noies es vanagloriaven amb orgull de ser perverses; ser sospitosa de conservar la virginitat als setze anys hauria estat considerat un oprobi a qualsevol escola de Berlín; totes volien poder explicar les seves aventures, i com més exòtiques, millor. Però el més important d'aquest erotisme patètic era la seva tremenda falsedat. En el fons, el culte orgiàstic alemany, que va esclatar amb la inflació, no era sinó una febrosa imitació simiesca; es veia en aquelles noies de bones famílies burgeses que s'haurien estimat més anar pentinades amb una simple clenxa que no pas amb els cabells allisats a l'estil dels homes i menjar pastís de pomes amb nata que no pas beure aiguardent del fort; arreu era evident que a tothom li era insuportable aquella sobreexcitació, aquell enervant turment diari al poltre de la inflació, i era evident que tota la nació, cansada de la guerra, anhelava en realitat ordre, tranquil·litat, una mica de seguretat i de vida burgesa. I en secret odiava la República, no pas perquè reprimís aquesta llibertat desordenada, sinó, al contrari, perquè li afluixava massa les regnes.

Qui va viure aquells mesos i aquells anys apocalíptics, fastiguejat i exasperat, notava que s'havia de produir forçosament una reacció, una reacció terrible. I els qui havien empès el poble alemany a aquest caos esperaven ara somrient a segon terme, amb el rellotge a la mà: «Com pitjor li vagi al país, millor per a nosaltres.» Sabien que els arribaria l'hora. La contrarevolució ja es cristal·litzava palesament al voltant de Ludendorf, més que no pas al de Hitler, aleshores encara sense poder; els oficials que havien estat degradats s'organitzaven en societats secretes; els petit burgesos, que se sentien estafats en els seus estalvis, van fer pinya en silenci i es van posar a la disposició de qualsevol consigna que prometés ordre. Res no va ser tan funest per a la República Alemanya com el seu intent idealista de donar llibertat al poble i àdhuc als seus mateixos enemics. Perquè el poble alemany, un poble d'ordre, no sabia què fer-ne, de la llibertat, i ja buscava amb impaciència aquells que la hi havien de prendre.»

Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema, 2001. P. 382-386.

joseph roth | stefan zweig (2 i final)

249. A Stefan Zweig

París, 26 de marzo de 1933

Distinguido y querido amigo:

Creo que en estos tiempos hay que permanecer en contacto permanente como se pueda. Por eso le contesto de inmediato.

Le ruego ponga atención en que sus cartas para mí vengan por vía Suiza. Porque algunas pasan, en efecto, por Alemania.

Estoy completamente de acuerdo con usted: hay que esperar. De momento. Aún no está del todo claro por cuánto tiempo.

El letargo del mundo es mayor que en 1914. El hombre ya no se conmueve si se vulnera y asesina lo humano. Fue así en 1914 y lo fue de tal modo que se han hecho esfuerzos por todas partes para explicar la bestialidad con razones y pretextos humanos.

Pero hoy resulta que se pasa por alto la bestialidad simplemente con explicaciones bestiales que son aún más atroces que las bestialidades.

Y nada se conmueve en el mundo. Quiero decir en el mundo de los hombres que escriben, abstracción hecha del eterno excéntrico Gide, comunista de última hora, que ha celebrado aquí un congreso ridículo para esnobs y la embajada internacional del comunismo sin ningún éxito, excepto entre los judíos en Norteamérica e Inglaterra, a los que sólo preocupa el antisemitismo, un pequeño segmento del gran círculo de la bestialidad.

Está claro para usted que, por ejemplo, un animal enfermo del tipo Goering se diferencia de Guillermo II, que aún se mantuvo en la jurisdicción de lo humano, en la misma proporción aproximada en que se diferencia 1933 de 1914.

Está claro que los imbéciles hacen estupideces, los bestias cometen bestialidades y los locos tienen comportamientos demenciales: todo de manera suicida.

Pero no está claro cuándo el entorno, igualmente enfermo y desconcertado, reconoce la estupidez, la bestialidad y la locura.

Eso es lo que importa. Y me pregunto cuándo llegará el momento en que sea nuestra obligación aislar al entorno del enfermo, mediante palabras, para que no se contagie.

Temo, en definitiva, que sea demasiado tarde.
Temo ir a parar a la situación de tener que desear una guerra lo más inmediata posible.

No voy a Viena por muchas razones. Desde hace diez años, vivo en Francia seis u ocho meses al año. ¿Por qué no ahora? Y, en especial, ¿por qué no, si a los hombres que quieren ver absoluta maldad en mí siempre se les ocurre decir que he huido? ¿Y por qué no, si se da por supuesto que uno realmente huye?

[...] Tocante a lo judío en nosotros dos: estoy con usted d'accord en que no hay que dar la apariencia de que uno está preocupado por los judíos y nada más.

Con todo, siempre hay que saber que el atributo de ser judío no libera a ningún hombre de conciencia de su deber de acudir al frente, a primera fila, como todo no-judío de conciencia.

Hay un determinado punto donde la nobleza se convierte en incumplimiento del deber y, además, no sirve de nada. Porque para los bestias de allá uno sigue siendo un peligroso cochino judío.

Usted fue como judío contra la guerra y yo fui como judio a la guerra. Los dos tenemos numerosos camaradas. No nos quedamos en retaguardia.

Porque igualmente podría decirse que también hay judíos de retaguardia en el campo de batalla de la humanidad.

De ésos no se puede ser.

Nunca he sobrevalorado la tragedia de lo judío, y ahora menos, cuando ya es trágico ser sin más un hombre decente.

Es la infamia de los demás el ver judíos. Lo indecente es que por contención confirmemos demasiado el argumento de los más necios animales.

Como soldado y oficial, yo no fui judío. Como escritor alemán tampoco soy judío (en el sentido en que estamos hablando).

Tengo mi recelo de que, en un momento dado, la reserva judía no es más que una reacción de los judíos con tacto ante el descaro de los que no lo tienen.

Entonces es tan absurda y perjudicial como éstos.

Uno tiene -como ya le dije a usted- un compromiso ante Voltaire, Herder, Goethe y Nietzsche, lo mismo que ante Moisés y sus padres judíos.

De ahí se deriva el compromiso de salvar vida y escritura en caso de amenaza bestial.

Nada de entregarse a eso que con ligereza se llama destino.

Y tomar parte, luchar, en cuanto llegue el instante preciso.

Y la pregunta es si no llegará muy pronto.

Siempre con afecto, su leal amigo.

Joseph Roth

Hotel Foyot.

dickens, segons zweig

Aquesta és la grandesa immortal de l’obra terrenal, massa terrenal i tot, de Dickens: dins seu té sol, el qual resplendeix i escalfa. No s’han de qüestionar les obres mestres simplement per la seva intensitat, ni per les persones que hi ha al seu darrera, sinó també per la seva expansió en efectes sobre les masses. I de Dickens es podrà dir, com de ningú al nostre segle, que va multiplicar l’alegria del món. Milions d’ulls han brillat per les llàgrimes arran dels seus llibres, a milers de persones que havien oblidat de riure, els ho va recordar de nou. La seva repercussió ha arribat molt més enllà de l’àmbit purament literari. Hi va haver gent rica que, en llegir els fragments dels germans Chereby, va repensar-s’hi i va crear fundacions; els durs de cor van entendrir-se; queda garantit que els infants van rebre més almoines pel carrer quan Oliver Twist va publicar-se; el govern va millorar els asils i va controlar les escoles privades. Gràcies a Dickens, a Anglaterra ha augmentat la compassió i la bona voluntat, així com el destí no ha estat tan sever per a molts i molts pobres i desgraciats. Sé que aquests efectes singulars no tenen res a veure amb la valoració estètica d’una obra d’art. Però són importants perquè demostren que qualsevol gran obra traspassa el món de la fantasia –on qualsevol voluntat creativa pot passejar-se tanmateix lliurement i a meravella- i també produeix canvis al món real. Canvis essencials, visibles i, després, pel que fa a la temperatura de sentir sensacions. Al contrari dels escriptors que demanen atenció i consol per a ells mateixos, Dickens augmenta el goig de la seva època i accelera la circulació de la seva sang. El món és més clar d’ençà del dia en què el jove estenògraf del Parlament agafa la ploma per escriure sobre la gent i sobre els destins. Va salvar la gaubança del seu temps i, a les generacions posteriors, el geni jovial d’aquella merry old England, l’Anglaterra entre les guerres de Napoleó i l’imperialisme. Després de molts anys encara es tombarà la vista enrera, en aquest món aleshores patriarcal, amb els seus oficis curiosos i ja perduts, esmicolats al morter de la industrialització, i potser es desitjarà tornar a aquesta vida innocent, plena d’alegries senzilles i apaivagades. Dickens ha creat poèticament l’idil·li d’Anglaterra –aquesta és la seva obra. Més val no menysprear gaire aquest estat de satisfacció, enfront dels projectes més poderosos.

Stefan Zweig. "Dickens". A: Tres mestres: Balzac, Dickens, Dostoievski. La llar del llibre, 1989. P.83

****

Aquest mes, dedicat a les esperances i a Dickens, no em puc treure del cap allò d'entre tots ho farem tot. Torno a enllaçar un apunt de l'Allau, on ens parla, precísament, d'aquest llibre de Zweig. La nostra particular dickensiana, aquest anar i venir de ca l'Allau a casa nostra, aquest petit experiment és, amb permís d'en Leb, fantabulós i punt

joseph roth | stefan zweig (1 de 2)

Zweig me dijo alguna vez que Joseph Roth era un autor genial, más grande aún que él mismo. Escribió con suma admiración y comprensión sobre las novelas de Roth, recomendó sus libros a sus propios editores norteamericanos e ingleses, le dió consejos literarios, dietéticos y eróticos, además de "prestarle" y regalarle módicas cantidades de dinero; muy módicas, si uno sabe cuánto dejó tras de sí Stefan Zweig.

[...]Zweig intervino con todo su peso literario a favor de Roth. Ayudaba noblemente, con su influencia y su dinero, a numerosos escritores en muchos países; como Roth era, de todos ellos, el autor que Zweig tenía por modelo de verdadero poeta, actuó siempre en su caso como un mecenas solvente, aunque también tacaño.

En lo que se refiere al propio Roth, ofreció dinero y ayuda prácticamente a todos los que acudieron a él, dignos e indignos, sin distinción de persona. Siempre escaso de dinero, muchas veces repartía, cuando recibía una suma superior a su tren de vida, una tercera parte, o la mitad, entre personas próximas que estaban en apuros, se tratara de colegas o de refugiados de cualquier tipo o nacionalidad. Regaló tiempo, energía y dinero a manos llenas, fue un despilfarrador de buen corazón, más para los demás que para sí, hasta el punto de derrochar su vida.

Hermann Kesten, fragment del prefaci de Joseph Roth: Cartas (1911-1939). Acantilado, 2009.

********

210. A STEFAN ZWEIG

Rapperwil am Zürichsee,

23 de septiembre de 1932

Muy distinguido, querido Stefan Zweig:

Me repugna, por supuesto, escribirle esto: El señor Landauer (de la editorial Kiepenheuer) me insta a pedirle a usted, en caso de que quisiera escribir sobre La marcha Radetzky, así como a Otto Zarek, que escribe sobre mí en el Vossische, que se determine a "no ponerme a caldo". Soy tan dependiente de los deseos del señor Landauer y estoy tan asqueado de toda la escritura, la editorial, sus deseos, las recensiones, que se lo comunico a usted sin rodeos, simplemente para poder decirle a la editorial que he hecho lo que desea. ¡Es repugnante, para vomitar! Sé bien que usted sabe con qué franqueza hablo. Cuando reflexiono "razonablemente", no puedo dejar de darle la razón a Landauer. Es mi amigo. No quiero mentirle a él, ni tampoco a usted. Quiero poder decirle que he hecho lo que desea.

Espero que no influya lo más mínimo en nuestra relación. Vivo de Landauer, tengo que escribirle a usted y le escribo esta nauseabunda cosa repugnante y espero que me comprenda bien...

Su viejo amigo

J.R.

Hotel Schwanen